traducció - translate - traducción

30.6.10

EXEMPLO DE NUEBO HIDIOMA INPRÒPIO PARA CATALUNYA



Share/Bookmark

GRÀCIES, RAÜL ROMEVA



Carta a las amigas y amigos de Espanya - Raül Romeva

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/171928

Gràcies Raül.
Et vaig conèixer a Sarajevo, quan representaves a la UNESCO.
Em vas fer molt bona impressió pel teu valor i claredat d'idees.
Més endavant, quan formaves part de Intermón Oxfam, en demanar-te informació de com desenvolupar un projecte, vaig descobrir - o potser més ben dit confirmar - la teva manera compromesa i progressista de veure el món.
Jo, més aviat llibertari i amb tendència a no confiar massa en la gestió política sense una càrrega d'idees al darrere, vaig sentir-me de nou vinculat a tu, en unes eleccions en les quals vaig descobrir que eres el candidat del partit que jo votava, ja et dic, com a mal menor.
Ara, de nou, m'adono que no només interpretes els fets de manera pràcticament idèntica a com passa pel meu barret, si no que manifestes i representes a la perfecció el procés que he seguit jo mateix i gran part de les amistats del meu voltant.
Vull agrair-te no només aquest escrit, que subscric fil per randa, si no tota la teva trajectòria com a representant de persones i idees, la teva coherència i respecte cap aquelles i aquelles que hem confiat en tu i el teu valor i audàcia per mantenir i evolucionar el teu discurs al ritme dels esdeveniments.
Per tot això, al marge de la simpatia personal, moltes gràcies

Quico Romeu

Share/Bookmark

29.6.10

ADÉU ESPANYA (revisió)



ARA SÍ, DEFINITIVAMENT.
NO EM SENTO PART D'AQUEST ESTAT NI OBLIGAT PER CAP DE LES SEVES LLEIS; NI UNA DE SOLA.
DES D'ARA MATEIX SERÉ INSUBMÍS.




TRADUÏT DE WIKIPÈDIA
Una nació és un grup de persones que comparteixen una història comuna, cultura, origen ètnic i llengua. I sovint la possessió o la recerca del seu propi govern.


Una nació és diferent d'un país en què un país és la terra que pertany a una nació, i d'un estat en què un Estat és el govern de la nació i el país.


Benedict Anderson va argumentar que les nacions són "comunitats imaginades", perquè" fins i tot els membres de la nació més petita, encara que mai no coneixeran la majoria dels seus membres, no es reuniran amb ells, o bé ni tan sols n'han sentit a parlar, en la ment de cada individu hi viu la imatge de la seva comunió.



Share/Bookmark

22.6.10

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer: BON SANT JOAN


Benvolgudes i benvolguts compatriotes!

Aquesta Flama del Canigó, que us portem d’ençà del 1966, és més que
mai un símbol d’esperança per a la nostra nació.

A la Catalunya del Nord, moltes i molts responsables polítics, sobretot a les
comarques del Vallespir i del Rosselló, reivindiquen oficialment la
catalanitat comuna a banda i banda de l’Albera i propugnen convenis
per crear noves estructures transfronteres. Amb la Flama celebrem la
unitat dels Països Catalans i llur voluntat d’unió.

Al Principat, la campanya de consultes ha aconseguit trencar el
silenci, vèncer la por, lluitar contra l’autocensura secular i
proclamar el nostre desig d’independència.
Amb la Flama ressaltem els avanços de la nació.

A Europa, els èxits electorals dels flamencs plantegen la possible
creació de nous estats, sense cap violència, democràticament.
Nosaltres catalanes i catalans donem constància des de fa mig segle que el cas de
Catalunya no és un problema intern, ni francès ni espanyol: es
resoldrà amb al reconeixement, al si de la Unió Europea, de l’Estat
català.

Amb la Flama arrelada en la nostra història mil·lenària, fidels a
l’esperit de Pau i Treva de l’Abat Oliba, il·luminem amb serenitat el
camí que ens porta irreversiblement cap a la independència.

Que aquesta nit de Sant Joan, sigui una nit solidària de pau, festa i
afirmació nacional.


Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca Catalunya!

Associació “Flama dels Països Catalans”



http://dignitat.catnord.cat/missatge-2010.cfm

Share/Bookmark

"Hablemos del jamón"


Share/Bookmark

20.6.10

Sobre los catalanes.... - Defensa dels valors de Catalunya del pare de Manu Chao

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo. 

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón. 

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. 

Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades. 

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano. 

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos. 

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». 

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo» 

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta. 

Signat: Ramón Chao, músic, escriptor i periodista, Chevalier des Arts et des Lettres pel Govern Francès.
I pare del cantant Manu Chao
Share/Bookmark

19.6.10

TEMPS DE MENORCA (II)

MÉS FOTOS I VÍDEOS SOBRE MENORCA A : http://boladevidre-menorca.blogspot.com/


Share/Bookmark

17.6.10

TEMPS DE MENORCA

MÉS FOTOS I VÍDEOS SOBRE MENORCA A : http://boladevidre-menorca.blogspot.com/


Share/Bookmark

16.6.10

LA "ROJA"...... AMB CREUETA BLANCA


Share/Bookmark

15.6.10

Estacional Lollipop


Share/Bookmark

13.6.10

Quan convé seguem cadenes - Barcelona 12/06/2010


Share/Bookmark

11.6.10

Reportatge de crema de Marihuana. Yujuuuu


Share/Bookmark

9.6.10

COMIAT

Tot i que encara no se l'hi podia considerar, l'home es sentia vell i cansat. Molt cansat.
Mirà el paisatge que l'envoltava aliè als seus pensaments. Els arbres es movien amb harmonia empesos pel ventijol i variaven els colors intensos del verd com criatures que s'acaronessin les unes amb les altres. Feia ben poc la simple visió d'aquest joc íntim amb la natura l'hagués commogut d'una manera ben diferent.
Escoltà la remor infinita de les ones besant lànguidament la sorra de la platja i tancà els ulls.
Veus de nens, companys d'escola, s'escamparen com un eco llunyà per les roques que envoltaven la cala encara salvatge i verge.
Ulls clucs recorregué tots i cadascun del racons que a través dels anys havia fixat en el seu record.
S'hi representà a si mateix en diversos moments que l'havia estimat.
Sempre nu, ara amb algun company d'aventures i vacances adormides anys enrere; ara amb una noia de cabells rinxolats que, rossos, brillaven sota d'un sol aclaparador. També hi dibuixà la irrealitat de somnis i desitjos fets d'escalfor de la sorra sota els peus nus, seguint el ritme d'un vals que l'hi semblà percebre provenint dels arbres... un, dos, tres, un, dos, tres...
S'estremí i els ulls se li ompliren de llàgrimes quan un glop punyent i calent se li enfilà per la gola, per recordar-li, un cop més, el fracàs dels somnis.
Obrí els ulls i la cala encara era allí. Com l'antic dinosaure pel qual no passa el temps doncs ell mateix és el temps. Mirà el blau turquesa del mar i la barreja del verd i el rogenc de la terra acumulada aquí i allà entre les roques.
Comprengué que el moment havia arribat.
Remullà els peus a l'aigua assaborint el plaer que sempre l'hi havia provocat el moviment fresc de les ones en topar amb la seva pell. Es posà els pantalons conscient de cada moviment, doncs volia retenir-los. Fixà el frec de la tela amb restes de sorra, l'ajust a la seva cintura i l'aire càlid que quedava a l'interior de la roba. Es passà la samarreta pel cap i féu una darrera mirada a l'horitzó, sostinguda i àvida, desitjant haver pogut conquerir algun dia aquella línia precisa que separava els dos blaus.
Prengué les avarques en una mà, com havia fet sempre, es girà d'esquena al mar i mai més no tornà a mirar-lo. Quan arribà al final de la sorra, on algunes plantes i pedres marquen l'inici del camí de retorn, aixecà una mà en senyal de comiat de tot el que quedava enrere, i reprengué, cap cot, el camí de retorn.
Allí quedarien presoners per sempre els sons de la infància, la llum alegre de la joventut, els sotracs del cor en l'amor i les esgarrifances dels somnis.
Poc a poc el camí s'ofegava entre les parets rocalloses que delimitaven el barranc per on discorria el camí que el portava, de nou, cap a la realitat.


Share/Bookmark

8.6.10

Dedicated to Cerrato


Share/Bookmark

1.6.10

FERRER I GUÀRDIA - darreres paraules

L'any 1980 i a instàncies de Rosa Morata, em vaig decidir a escriure el meu primer text teatral.

Vaig escriure un texts sobre la vida, judici i final de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Amb un bon repartiment el vaig dirigir i presentar al Festival de Sitges de Teatre del mateix any, amb una bona rebuda tot i sortir-nos una mala funció.
Sempre m'ha cridat l'atenció la darrera carta que va escriure Ferrer, la qual va ser per a la seva companya sentimental, Soledat Villafranca.
La mort fa pocs dies de Miquel Cors, actor que va interpretar el paper de Ferrer i Guàrdia al meu muntatge, m'ha dut a recordar aquesta carta i l'emoció amb què en Miquel la comunicava.
A tots dos un record i un reconeixement emocionat.





"Estimada Soledat, no cal que et comuniqui la pena que dicta la sentència, doncs quan rebis aquesta lletra ja l'hauran aplicada i jo ja no em podré reunir mai més amb tu.
Però diràs: és que no penses en la mort que la sentència t'ha dictat i que desitgen els teus enemics?
No, amor meu, no. Qui vol pensar en la mort quan la té tan propera? Qui pot pensar en la mort sota d'un sol tan brillant?. Beneït sigui auqest sol que és la llum de la meva cambra, i beneïda tu també Soledat, Sol, que m'il·lumines l'ànima i la consciència en l'amor de la veritat i el desitg del bé de què en són plenes. No pateixis vida meva, i no deixis patir els teus companys d'exili.
Digues: has llegit la defensa publicada a les notícies? T'ha fet plorar? Han plorat els altres en llegir-la?
Per la meva part, ahir, quan vaig veure el defensor, l'hi vaig dir....

Ací, estimada, l'arribada del comandant Valerio Raso m'interromp.
Vé a dir-me que m'han de posar en capella i... en la meva carta d'ahir ja et vaig dir adéu. Ara et repeteixo aquest adéu, i dic que t'estimo i que, en el moment fatal, el teu nom serà als meus llavis i la teva imatge nua damunt els meus ulls embenats. T'estimo i estimo els que m'han estimat.

No puc continuar, em prenen la vida.

Francesc Ferrer.


MÉS INFORMACIÓ SOBRE FERRER I GUÀRDIA:
http://www.laic.org/

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.