traducció - translate - traducción

30.9.11

Nous atacs dels espanyols contra la nació catalana



Els catalans estem acostumats a rebre garrotades per totes bandes. Aquell llampant Sant Jordi que matava la personificació del mal avui s'ha transmutat en un ase que rep cops i insults. I no ens immutem. La llengua, el finançament, les infraestructures, l'estatut... Ara li ha tocat el torn al sistema educatiu. En la nostra condició de colònia d'espanyols i francesos, acceptem passivament tota mena de robatoris i agressions. De tant en tant, aixequem la veu per a queixar-nos com fa l'ase en rebre el cop, però no passem de la queixa momentània i, un altre cop, cots, capbaixos, romanem quiets sabent que aviat caurà una altra bastonada.
 
Durant els darrers 300 anys, els espanyols han mantingut una fèrria ocupació militar en territori iber (Aragó, Balears, Catalunya, Múrcia i València). Al llarg d'aquests tres segles, s'han comportat com a tal cosa: invasors. Però d'ençà la sentència dels jutges dels partits popular i socialista contra l'estatut, les coses han canviat. Ara, tot just, el fet de la sentència judicial contra l'estatut ha esvaït la realitat d'aquella ocupació militar i la reconvertit en un règim polític legítim perquè les aspiracions sobiranistes dels catalans han estat invalidades no pas per militars ni per polítics sinó per personatges pretesament imparcials i justos: uns jutges. La implantació de la democràcia després de la mort del criminal Francisco Franco havia instaurat un règim de caire semi o pro-federal on el fet de l'ocupació militar es dissimulava per mitjà d'una cessió limitada de sobirania en forma de Comunitats Autònomes. I així, els espanyols, durant els anys de democràcia, s'havien mantingut en una posició incòmoda d'ambigüitat. No sabien si sentir-se o no culpables per la invasió de fa 300 anys i les posteriors repressions. El que està clar és que, després de la sentència contra l'estatut, no sols ja no se senten culpables sinó que, a més, roben i insulten amb el convenciment que ho fan de forma virtuosa.
 
La qüestió, però, no depén dels espanyols ni dels francesos. Depén de nosaltres, els ibers (aragonesos, balears, catalans, murcians i valencians). Ens continuaran insultant i robant només si mantenim la porta de casa oberta. Tanquem-la definitivament. Treiem-nos de sobre la disfressa imposada que ens converteix en ases. No tenim perquè suportar cap atac ni contra la llengua, ni contra les nostres lleis, ni contra res que sigui nostre. Declarem la independència d'una vegada per totes i fem la nostra vida, amb dignitat.
 
Joan Cavaller
16 de setembre de 2011

Share/Bookmark

Normes espanyoles contra el català - Víctor Alexandre

FONT: http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/normes_espanyoles_contra_el_catala.html
Descàrrega del PDF complert amb les 500 normes, publicat per la Paltaforma Per la Llengua


La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la en l'àmbit de l'ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant les demandes de normalització del català en tots els camps de la societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal deixar-ho tot com està perquè el requisit d'incloure "com a mínim" la llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l'espanyol seria dictatorial. Imposar l'ús de l'espanyol als Països Catalans no és dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu.
Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF] de disposicions impositives de l'espanyol a casa nostra. En va recollir cinc-centes, però n'hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia prop d'un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que se'l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular amb més facilitat.
  1. Normes tècniques dels aparells electrodomèstics per a monitorització de la vigilància intensiva de pacients. Obliga a la retolació i a l'etiquetatge en espanyol.
  2. La norma de qualitat per al musclo, la cloïssa i el seitó en conserva. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  3. Elaboració, fabricació, circulació i comerç de galetes. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  4. Elaboració i venda d'orxata de xufla. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  5. Elaboració, distribució i comerç de brous, consomés, sopes i cremes. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  6. Elaboració, circulació i comerç de preparats alimentaris per a règims dietètics i/o especials. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  7. Elaboració, circulació i comerç de productes de confiteria, pastisseria, brioxeria i rebosteria. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  8. Elaboració i venda de conserves vegetals. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  9. Elaboració, circulació i comerç de te i derivats. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  10. Elaboració i comercialització de patates fregides i productes d'aperitiu. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  11. Comercialització, vigilància i control de les substàncies i productes que intervenen en l'alimentació dels animals. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  12. Normes generals de qualitat per a la nata i nata en pols. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  13. Norma de qualitat per a cols de Brussel·les. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  14. Norma de qualitat per a cogombres. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  15. Norma de qualitat per a espinacs. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  16. Norma de qualitat per a carbassons. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  17. Norma de qualitat per a enciams i escaroles. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  18. Norma de qualitat per a plàtans. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  19. Norma de qualitat del iogurt. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  20. Productes de cacau i xocolata destinats a l'alimentació humana. Obliga a l'etiquetatge en espanyol.
  21. Llicències de les federacions autonòmiques per participar en competicions d'àmbit estatal. És obligatori que siguin en espanyol.
  22. Medicaments veterinaris. És obligatori que els prospectes siguin en espanyol.
  23. Directiva sobre ascensors. Si l'instal·lador és espanyol, el manual d'instruccions és obligatori que sigui en espanyol.
  24. Targeta d'estranger. És obligatori que sigui en espanyol.
  25. Metges forenses. El coneixement del català només és un mèrit, no pas un requisit. És obligatori conèixer l'espanyol.
  26. Feines de vigilant de seguretat. És obligatori conèixer l'espanyol.
  27. Direcció General de l'Institut Geogràfic Nacional (espanyol). Concessió de beques. És obligatori conèixer l'espanyol.
  28. Consell d'Administració del Patrimoni Nacional d'Espanya. Concessió de beques. És obligatori conèixer l'espanyol.
  29. Institut Nacional (espanyol) de Meteorologia. Concessió de beques. És obligatori conèixer l'espanyol.
  30. Jurament o promesa d'acatament a la Constitució espanyola. Només es pot jurar o prometre en espanyol.
Aquesta, com dic, és només una petitíssima mostra dels centenars de disposicions que imposen la llengua espanyola a casa nostra. Unes disposicions establertes per aquells que afirmen que les llengües no es poden imposar. Són els mateixos que de la normalització de la llengua catalana en diuen imposició i de la imposició de la llengua espanyola als Països Catalans en diuen normalitat. I és que el seu projecte no preveu cap altre fi que la mort de la nostra llengua. De nosaltres, per tant, només de nosaltres, depèn que no ho aconsegueixin.

Share/Bookmark

29.9.11

EL BUIT



Es va quedar mirant la pantalla una bona estona. El programa havia desaparegut deixant a la vista la foto que tenia de fons de l'escriptori. S'imaginà a si mateix ballant amb ella, els peus nus sobre les roques, la humitat als peus i sentit l'escalfor de l'altre cos fregant el seu; tal i com ho havien somniat junts tantes vegades. Fins i tot li semblà percebre l'olor desconeguda dels cabells de la noia. Tancà els ulls per mirar de retenir l'instant. Ballaven molt apretats, gairebé immòbils. El sol els deixava, i amb la seva marxa, sobrevenien les ombres que els protegirien durant la nit. La primera nit. Quan obrí els ulls, rodolaren dues llàgrimes roents galtes avall. Ara, quan ja l'ordenador s'havia apagat, la pantalla era negra, buida. Com el seu món. S'havien intercanviat les darreres paraules, i ara el somni havia acabat. D'entre tots els records, les il·lusions, els desitjos i els somnis, es preguntava desemparat quina era la imatge de l'absència...

Share/Bookmark

28.9.11

Juan Carlos Moreno contradiu els mites sobre la llengua "espanyola"


FONT: 

"El castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya"
Una entrevista de Carles Bellsolà
Juan Carlos Moreno Cabrera és madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol. I que és molt agressiu, com explica en aquesta entrevista amb eldebat.cat.

En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la socieat de la globalització.

Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.

Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.

Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre. 
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?

Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants. 
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.

En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.

Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.

Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.

Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.

Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. 
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.

També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua. 
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Share/Bookmark

25.9.11

L'encaix impossible. La relació entre Catalunya i Espanya.


El 16 de setembre de 2011, Andreu Mas va publicar un article al setmanari Presència amb el títol "L'encaix impossible. La relació entre Catalunya i Espanya ja fa dos segles que s'entreveu inviable". En ell, l'autor fa un repàs dels esforços constants dels catalans per aconseguir "el reconeixement del dret nacional" per part dels espanyols. En cap cas, però, l'autor no informa que els espanyols envaïssin militarment l'estat de Catalunya i el desmantellessin en benefici propi. I així, sembla que Catalunya hagi format part d'Espanya des de temps immemorials (quan de fet hi forma part només d'ençà 1714, que és quan precisament neix l'estat espanyol).  Com a mostra dels eufemismes constants que fan servir aquells que encara no s'atreveixen a parlar d'invasió espanyola de l'estat català i de la vigència actual d'aquella invasió, aquí tenim la primera frase: 
 
Des que el Decret de Nova Planta va imposar un règim i un model polític, econòmic, jurídic i lingüístic que no era el propi del Principat, la intel·lectualitat del país s’ha plantejat, primer, si l’encaix entre Catalunya i Espanya és possible i, després, si seria viable trobar una via de sortida.
 
Sembla que el Decret de Nova Planta s'imposés tot sol. És ben cert que la major part de la intel·lectualitat catalana no ha plantejat mai, en aquests termes, l'exigència de la retirada de les tropes espanyoles i de les lleis consegüents, així com la restitució de l'estat català preexistent. La por però també la força del mite de l'existència d'una Espanya anterior a la realitat del poble català i de la seva submissió ens ho impedeix, però, al cap i a la fi, aquesta Espanya pre-catalana és un mite fals, pura invenció dels nostres colonitzadors.
 
L'article de l'Andreu Mas serveix per deixar constància de la vigència del nostre estat de submissió no tan sols a l'imperi espanyol sinó també, en darrer terme, a la seva ideologia.
 
Joan Cavaller
22 de setembre de 2011
 
 
 

Share/Bookmark

23.9.11

EL MUR ESPANYOL


Share/Bookmark

22.9.11

ELS CÀTARS A ANDORRA

Mini reportatge sobre el catarisme a Andorra realitzat per la Televisió Andorrana i amb música del grup Kaj Tiel Plu.
FONT: http://histotube.blogspot.com/2010/12/els-catars-andorra_17.html

Share/Bookmark

19.9.11

UN MALTRACTADOR, DARRERE LES DENÚNCIES CONTRA LA LLEI D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Convivència Cívica Catalana

Convivència Cívica Catalana, és l’entitat a la que pertanyen les tres famílies que van denunciar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la Llei d’Immersió Lingüística, que ha acabat amb la interlocutòria d’aquest Tribunal i el posterior recurs de la Generalitat de Catalunya.
Aquí es denuncia el lligam d’aquesta associació amb la Plataforma Constitucional y Autonomista, Presidida per Juan García Sentandreu, que ha estat detingut novament per violència de gènere (Enllaç a la notícia), i que com és fàcil comprovar és el principal instigador, organitzador, promotor i conspirador contra la llengua a tots els territoris. També s'ha vanagloriat de diversos atacs contra actes i locals de caire catalanista o independentista al País Valencià, com ara l'atac al FNAC i a l'acte de presentació de Solidaritat Catalana a l'Octubre Centre de Cultura.

Plataforma Constitucional y Autonomista

La Plataforma Constitucional y Autonomista (PCyA) (Plataforma Constitucional i Autonomista) és una associació anti-pancatalanista fundada l'any 2004. La plataforma està formada per diferents associacions o coordinadores d'associacions de Catalunya, València, Balears i Aragó: Convivència Cívica Catalana, Federació de Associacions Culturals de l'Aragó Oriental (FACAO), Nou Valencianisme, Sa Academi de Sa Llengo Baleà, Centro Cultural Mallorquí, Plataforma en Defensa de sa Llengo Baléà. La plataforma és equiparable a la plataforma Basta ya del País Vasc, però en sa vessant d'oposició al “nacionalime pancatalaniste”.


Objectius
  • “"Defendre i acollir-se a la Constitució Espanyola per a velar per la llibertat, la igualtat i la solidaritat de tots els espanyols, sense exclusió ni tractes de favor.
  • Donar a conéixer la mentira històrica del nacionalisme català de l'unitat llingüística catalano-valenciana-balear-aragonesa i defendre la llengua valenciana en Valéncia, la llengua balear en Balears, la llengua aragonesa en la zona nort i zona oriental d'Aragó i el bilingüisme en Catalunya.”
Juan García Sentandreu
Juan García Sentandreu (València, 1960) és un polític valencià. Actualment és el president de Coalició Valenciana.
Va militar en la seua joventut en sindicat estudiantil falangista SEU i en FE de las JONS, i és expresident de l'organització blavera Grup d'Acció Valencianista, responsable de nombrosos actes de violència política durant la Transició, i de la fundació Nou Valencianisme.
Durant els molts anys que va emprar a acabar la carrera de Dret i els seus estudis de doctorat en Ciencia Politica i Dret Constitucional (fins a 1987),[1] va militar no només en el SEU sinó també al GAV , i va estar implicat al costat dels grups més representatius de l'extrema dreta en els actes d'intimidació al rector Ramón Lapiedra i als representants democràticament escollits en la Universitat de València, així com atacs a institucions com el Consell Valencià de Cultura o persones i col·lectius catalans,[2] mogut per la seua ideologia d'extrema dreta blavera.
Proper a cercles del Partit Popular, en 2004 va fundar el partit Coalició Valenciana, donant suport per gent propera a Eduardo Zaplana, com María Consuelo Reyna (exdirectora de Las Provincias) o Jesús Sánchez Carrascosa.[3] Aquest partit s'ha distingit per les seues campanyes de boicot als productes catalans[4][5] i per una política xauvinista cap a tot allò relacionat amb "Lo Reine de Valencia" i els seus polítics, a més de ser considerat com "racista i xenòfob" per diferents sectors socials, com polítics[6] i periodístics.
El 24 de març de 2006, Juan García Sentandreu, acompanyat per unes desenes de militants i simpatitzants del seu partit (en la seua majoria d'avançada edat), així com de membres del GAV i les Joventuts del GAV, van irrompre en la Facultat de Dret de la Universitat de València amb la intenció de celebrar una conferència per a la qual la Universitat li havia denegat el permís amb anterioritat. El degà de la facultat, Carlos Alfonso, va baixar al hall per a aclarir la situació davant la presència de la multitud, que es mostrava visiblement alterada i hostil a la seua presència. Durant la seua explicació, va ser interromput diverses vegades per Sentandreu, deslligant-se finalment una pluja d'insults i amenaces sobre el degà i la Universitat tal, que els agents de seguretat de la institució van haver d'intervenir per a evitar que s'arribara a agredir a aquest o a qualsevol altre membre docent o de personal[7][8]

Acusació de maltractaments
A Juny de 2008 va ser detingut per la policia acusat de violència de gènere.[10] Segons el part policial, la denunciant, Elena Muñoz va denunciar que aquestos maltractaments es van donar degut a que ambdós mantenien una relació extramatrimonial, i la discussió s'hauria iniciat per la seua intenció de posar fi a aquesta, a la qual cosa Juan García Sentandreu s'oposava. Segons els va comentar, no era la primera vegada que s'havia produït una agressió d'aquest tipus, car ja a l'abril Sentandreu havia envestit el cotxe d'Elena Muñoz amb el seu a causa d'una discussió entre els dos. En el moment de ser detingut, Sentandreu va amenaçar a Muñoz dient-li "Ahora te has buscado la ruina".[11]
Posteriorment, Sentandreu passaria a disposició judicial en els jutjats de violència sobre la dona, acusat de maltractament. Davant el jutge ambdós van negar el contingut de l´atestat policial, negant mantenir relació afectiva alguna, i van atribuir la discussió a qüestions internes del partit Coalició Valenciana. El propi partit va emetre l'endemà un comunicat donant suport aquesta última versió. Muñoz Carpí havia estat, a més, la seua "número dos" en les llistes de Coalició Valenciana a les eleccions generals de 2008, i fallera major de València en 1996.[12][13][14][15]
Finalment el Jutjat de Violència sobre la Dona número dos de València que obrí diligencies d´instrucció contra Sentandreu, a la vista de les declaracions d´ambdós i de l´informe del metge forense, va deixar en llibertat i sense càrrecs a Sentandreu. En l´auto, el Jutjat d´Instrucció número 5 de Valencia acorda el "sobreseïment lliure de la causa" per "no ser els fets constitutius d´infracció penal".[16][17][18]
Prèviament, l'any 1999, en la seua etapa de líder del Grup d'Acció Valencianista, ja havia estat condemnat per dos faltes (una de maltractaments i altra de vexacions), havent de pagar dos multes de 70.000 ptes. per haver agredit, amenaçat i insultat el 9 d'octubre de 1997 a l'aleshores militant del sector nacionalista d'Unió Valenciana Pere Palés.[19]

Conseqüències de la política de secessionisme lingüístic de Sentandreu
Representant del secessionisme lingüístic més radical, García Sentandreu ha estat, paradoxalment una de les personalitats que més ha fet pel reconeixement de la unitat lingüística del valencià i el català. Gràcies al seu esforç -des d'Alternativa Universitaria, una de les organitzacions estudiantils més dretanes- a impedir que la Universitat de València reconeguera la unitat de la llengua en els seus estatuts, el Tribunal Constitucional va acabar donant la raó a l'autoritat universitària el 1997 i va sentar una jurisprudència que ara és utilitzada com a suport legal pel Govern central per justificar en el memoràndum dirigit a la Unió Europea la unitat d'una llengua que a la Comunitat Valenciana es denomina valencià i a Catalunya i Balears, català.[20]
La sentència del Tribunal Constitucional va ser protestada amb una gran manifestació el 13 de juny de 1997 per carrers de València per part de sectors conservadors i secessionistes. A la pràctica, va ser una espècie de cant del cigne. Després d'ella, el PP dirigit per Eduardo Zaplana va emprendre la línia de creació de la Acadèmia Valenciana de la Llengua per a treure la polèmica lingüística de l'agenda política. En aquella manifestació aquest advocat valencià va participar com a dirigent del Grup d'Acció Valencianista (GAV), una entitat radical l'activitat de la qual, sovint violenta, va deixar un trist record en la transició i en els anys posteriors i a la que va arribar procedent de sectors de la ultradreta universitària.[20]
Només un any després de la multitudinària manifestació del 1997, el Consell Valencià de Cultura emetria el conegut dictamen que donaria peu a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en què es reconeix la pertinença del valencià i el català a un mateix sistema lingüístic. Tot això enmig d'un tens procés en què García Sentandreu no va tenir cap inconvenient a acudir amb diverses desenes de persones a llançar ous i tomaques als membres del CVC que intentaven acordar el dictamen sobre el valencià [20]



Referències
  1. http://www.elpalleter.com/actualitat/descarrega/boicot/burbujitos.html important recull sobre la campanya boicotejadora (castellà)
  2. Entrevista en el periòdic espanyol ABC La veritat és que aquest grup ha radicalitzat el seu discurs amb determinades persones, com Sentandreu, que li importa poc el valencianisme. Pretén consolidar una marca d'extrema dreta i utilitza el valencianisme per a captar l'atenció i per a obrir-se un pas i un discurs en la societat valenciana perquè si que hi ha un sentiment de valencianistes que entenen que el PP no està fent tot el que hauria de fer en qüestions valencianistes. Jo, per exemple, estic en contra l' Acadèmia Valenciana de la Llengua, però no estic amb els mètodes, actituds o discurs de Sentandreu, qui no deixa de ser una persona amb un discurs racista i xenòfob, un persona que representa a l'extrema dreta. Ha trobat en algunes qüestions un terreny abonat per a llançar un discurs que entenc que és molt radical, minoritari i que no tindrà incidència electoral en 2007. Entrevista a José María Chiquillo, President d' Unió de Progrés i senador independent adscrit al Grup Popular
  3. [2]M. Carpi va dir a la policia que "el seu amant" Sentandreu l'havia amenaçat i que va xocar el seu cotxe contra el seu. Notícia en LEVANTE-EMV. (castellà)
  4. [3] Sentandreu, imputat per maltractament, a la seua víctima: «T'has buscat la ruina» (castellà)
  5. [4] (castellà)
  6. [5] (castellà)
  7. [6] (castellà)

Share/Bookmark

SÓN GERMANES, AUSTRÀLIA I MENORCA?



Share/Bookmark

18.9.11

Ferran II, rei de les Canàries


  
La historiografia oficial ens diu que va ser el regne de Castella qui, al llarg del segle XV, va dur a terme la conquesta de les illes Canàries, suplantant mallorquins i catalans que l’havien colonitzada el segle anterior. Segons aquesta versió, el francès Jean de Béthencourt hauria iniciat la conquesta per a Castella, després de l’expulsió dels catalans de l’arxipèlag com a conseqüència d’una revolta indígena.

El convenciment del protagonisme castellà és tan absolut que passen per alt alguns fets determinants que contradiuen la versió castellana de la conquesta canària.

Un d’ells, és l’anomenada carta Carta de Calataiud, signada el 30 de maig de 1481, en virtut de la qual un rei canari, Thenesor Semidan, batejat com a Fernando Guanarteme, entregava les illes a Ferran i se’n declarava súbdit i servidor.

El pacte, però, no va ser acceptat per molts dels reis guantxes que van oposar una dura resistència a la conquesta definitiva, que tan sols arribaria quinze anys després i encara hauria de trigar quinze anys de guerres successives.

El que voldria destacar, però, és el fet que aquest document, com molts d’altres que tenen a veure amb les Canàries i, posteriorment, amb Amèrica NOMÉS duia la firma de Ferran II, comte de Barcelona i rei d’Aragó, no pas la de la reina Isabel de Castella. Si la conquesta canària va ser només castellana, com és que aquesta Carta de Calataiud no du la firma de la reina de Castella?

Convé recordar que, en virtut dels capítols matrimonials entre Ferran i Isabel, signats a Cervera l’any 1469, la veritable sobirana de Castella seria Isabel. En canvi, només seria comtessa consort de Barcelona i reina consort d’Aragó i de la resta de regnes de la corona Catalana, sense cap paper efectiu de govern. Ferran seria rei de Castella, amb el nom de Ferran V de Castella, com a marit legítim d’Isabel (la qual cosa volia dir que si moria Isabel ell deixava de ser rei de Castella automàticament). Sense el consentiment i el permís d’Isabel, “Ferran no firmaria cap ordre, provisió o pragmàtica, i ni tan sols podria abandonar Castella ni treure’n els fills quan en tingués”.[1]

Per tant, en qualsevol document oficial que involucrés el regne de Castella, tot i que aparegués la signatura de Ferran, la signatura de la seva única i veritable sobirana seria requisit IMPRESCINDIBLE. En conseqüència, com haurem d’entendre un document en què el protagonisme exclusiu correspon a Ferran, l’any 1481, és a dir, dos anys després d’haver assumit plenament i exclusiva la sobirania dels regnes de la corona catalana?

Ras i curt, el pacte d’entrega i submissió del rei canari Thenesor Semidan el va signar amb Catalunya, ja que l’altre part era Ferran II, comte de Barcelona i rei d’Aragó.

Els historiadors oficials, generalment, obvien aquesta evidència o, en el millor dels casos, substitueixen Castella per “els regnes de les Espanyes” quan els seus escrúpols professionals els impedeixen faltar absolutament a la veritat, però no els infonen prou coratge per desemmascarar l’engany de la censura.


Carles Camp
1/07/2011


[1] Ernest Berenguer Ferran el Catòlic. Barcelona, 1999. Pàg. 71

Share/Bookmark

17.9.11

MENORCA, DELS TALAIOTS ALS ANGLESOS

FONT: http://histotube.blogspot.com/2010/12/menorca-dels-talaiots-als-anglesos.html


Share/Bookmark

16.9.11

T'HE TROBAT. A JORDI DAUDER.

Any 1980?
Jo cercava un actor que pogués fer de Philip Mardou a la segona part del muntatge de cabaret literari "No hi ha Gimlet per a tothom", que tant bona acollida de públic i de crítica havia rebut. Feia massa poc anys que havia mort el dictador i Barcelona encara no havia deixat de ser una festa del tot.

Una primera vegada tot pot sortir bé... havia escrit, dirigit i interpretat el "Gimlet", però no volia temptar la sort amb l'espècie de continuació que s'intitulava "Porta'm flors al funeral".
Em van passar pel cap diversos actors amics per fer el paper i cap no hi encaixava.
Necessitava un actor amb pes, sòlid, que absorbís la llum en escena. Una veu important amb una dicció impecable, però capaç d'emocionar per la proximitat i l'atenció al seu voltant.
Necessitava algú compromès amb el món i amb la vida per poder mostrar la ràbia contra la injustícia, i alhora volia un home sensible, si és que n'existien encara, per tal que aquella ràbia fos continguda, creïble, eficaç i engrescadora.
Necessitava també un home guapo, que resultés atractiu... havia de fer de detectiu privat i, és clar... tothom sabem com són els mites.
També necessitava un home honest que procurés al personatge la força de la línia recta, definida, tensada.
I finalment, no oblidant que era una comèdia, volia un actor intel·ligent que sabés riure i fer riure.

Algú em va dir que hi havia un actor, recentment tornat del París de 1968, pocs anys més gran que jo (és el que necessitava per un Mardou, d'uns anys més tard), que s'estrenava en un espectacle del Teatro Fronterizo de Sanchís Sinistierra: "El gran circo de Oklahoma", em sembla.

Així doncs, vaig anar a la sala de l'antic Institut del Teatre, al carrer més baix de Sant Pere, disposat a prendre notes. Va sortir una jove actriu, Mercè Arànega, a la qual desconeixia en aquells dies, i de seguida ja vas sortir tu.

El paper on vaig escriure les notes, sempre més l'he guardat. No sé ben bé perquè....
Potser perquè el projecte mai no es va dur a terme, tot i el teu entusiasme. Potser perquè sempre més que ens hem trobat m'has parlat amb orgull d'aquell personatge que mai no vas interpretar. La darrera vegada, fa pocs mesos, quan arribares en un taxi i ajudant-te de crosses doncs ja et costava caminar, en un acte de dignificació dels afusellats del Camp de la Bota en què participarem. Vaig recordar que mai no havies donat l'esquena a la gent desvalguda, vençuda, exclosa i tu em contestares, amb ironia.... "sí, però el Marlowe el farem o no?"

El cas és que aquell foli quadriculat, amb una fina línia vermella vertical a la dreta de la pàgina, com en un llibre de "debe" i "haber" el tinc aquí al davant.

Subratllat i amb molt bona lletra un encapçalament: Porta'm flors...
Al final de la pàgina, amb majúscules vigoroses, escrites de revolada i amb doble subratllat hi ha escrit:

SÒLID, PARLA BÉ,  BONA VEU, COMPROMÈS, GUAPO, HONEST ..... L'HE TROBAT!!!!

Que t'acompanyin els estels, company i amic, com he sentit a dir fa poc; i que no faltin  les meves flors al teu funeral. Bon viatge.
Share/Bookmark

15.9.11

PATRIMONI OCCITÀ / OCCITAN HERITAGE


Patrimòni Occitan from Altaïr-Prod on Vimeo.
Share/Bookmark

13.9.11

AQUEST ÉS UN CAMÍ... (?)

La Federació Llull, integrada per Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, participà en la tradicional ofrena floral al monument a Rafael Casanova, en homenatge als defensors de Barcelona i en commemoració de la pèrdua dels drets i llibertats de Catalunya.
A l'ofrena davant el monument a Rafael Casanova, hi assistiren la presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, el president d'Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, i el president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu. L'ofrena es clogué amb la interpretació d'Els Segadors, la Balenguera i la Muixeranga. Himnes nacionals del Principat de Catalunya, Illes Balears i Pitiüses i País Valencià respectivament. Es dóna el cas que La Muixeranga és reclamada en molts àmbits com a himne transnacional dels Països Catalans. 


 


Des del meu modest punt de vista, aquest és un camí sòlid, fins i tot més enllà de la independència.
Per què... quan parlem d'independència, a què ens referim? A la independència del Principat? a la independència de Catalunya entenent-ho com un tot, i incloent-hi tots els territoris? A una independència en tres actes, un per territori, amb un sol epíleg? A un campi qui pugui conjuntural? o bé a un abstracte "laissez faire" i que sigui el que l'atzar disposi?

Al meu entendre ha quedat àmpliament demostrada, a través de la història, la força de la resistència i la voluntat de permanència de les tres realitats nacionals catalanes, és a dir: Principat, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses.

No oblido els altres territoris, i sobretot no m'oblido de la Catalunya Nord, arrabassada del Regne de Mallorca durant el S.XVI, però ara més propera, per raons de facilitat geogràfica, al Principat. No me n'oblido, però responen a un altre perfil, segons la meva percepció... discutible, naturalment.

Per a mi tres països lliures i complets entrelligats per una sola realitat nacional que es manifesta principalment pel fet de compartir una llengua, una cultura i una història, tot i que la vessant política d'aquesta a vegades ens ha permès anar de bracet i altres ha fet que ens tiréssim els plats pel cap.

Cadascuna d'aquestes realitats, cadascun d'aquests tres països, haurà de decidir, més tard o més d'hora el seu futur i els companys de viatge. De les formes i maneres ja se n'ocuparan llurs representants legítims responent a la voluntat lliure i democràtica de les respectives societats.

Mentrestant, que tres de les entitats culturals d'entre les més representatives del combat cultural i polític que aquests països sostenim - per separat i des de fa 304, 297 i 296 anys - contra el colonitzador comú, em sembla enormement destacable i una visualització clara en clau interna dels Països Catalans, però també un seriós advertiment a l'adversari comú: Castella (Esdevinguda espanya per la força de les armes, l'engany i l'abús de confiança). Potser per la importància de la notícia, els medis dels colonitzadors i els unionistes entre els nostres, hi han passat de puntetes.

Ara només falta que aquestes entitats, a través de la Federació Llull, per exemple, organitzin una gran manifestació en defensa de la llengua comuna, que faci visibles tots els territoris als nostres ulls, a la resta de l'estat i sobretot a l'estranger. I aquesta vegada sí. De Salses a Guardamar i del Baix Cinca a l'Alguer.


Share/Bookmark

12.9.11

La minorització del català


FONT:
Els atacs a la llengua catalana estan adquirint tal virulència que és molt pertinent recuperar les paraules del professor alemany Til Stegmann sobre els privilegis de la llengua espanyola a Catalunya en el sentit que "no seria necessari impartir-hi classes d'espanyol; el més normal és que al país s'hi pugui viure íntegrament en català, perquè no és una llengua de segona. [...] L'espanyol no ha de ser prioritari encara que la Constitució espanyola així ho digui". Stegmann també ha dit que, en exigir-ne la supeditació, la Constitució "no és respectuosa amb les altres llengües", ja que "totes haurien de tenir el mateix dret".
Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. De fet, encara que algú vulgui saber-ne, de català, ho té difícil, perquè són els mateixos catalans, parlant-li en espanyol, els qui li ho impedeixen.
Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè l'apatia del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari i condescendent mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia. I, és clar, qui vol viure en conflicte permanent?


www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Share/Bookmark

11.9.11

FA 297 ANYS. A QUÈ ESPEREM?

(document programat)
LA BARCELONA DE 1714

S'equivoquen, i ho saben, els qui diuen que Catalunya és un país que celebra la diada nacional el dia de la derrota més gran de la seva història. Això no és cert. Una cosa és commemorar, fer memòria solemne d'un esdeveniment, i una altra celebrar, com a sinònim de festejar. Interessadament, algunes persones confonen commemoració amb celebració perquè no els plau la raó vertadera, que és la voluntat permanent de la nació catalana de mantenir viu el record de la desfeta de l'11 de setembre de 1714 -lligada, com sabem prou bé, a la del 25 d'abril de 1707, al País Valencià, i a la de l'11 de juliol de 1715, a Mallorca i a les Pitiüses- amb la certesa que només així, ferms en l'autoestima i persistents en la reivindicació dels nostres drets nacionals, serem capaços de recuperar les llibertats. (Víctor Alexandre) 

L'ENDEMÀ DE L'11 DE SETEMBRE DEL 1714


ENGLISH AND SPANISH VERSION (with brief historical introduction)
VERSIÓN EN INGLÉS Y CASTELLANO (con breve introducción histórica)


Share/Bookmark

9.9.11

CAT-MAN, L’HEROI INDEPENDENTISTA

FONT: http://www.histocat.com/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01687

Iu Forn
ARA 04.09.11





En una cova secreta situada sota la Puerta de Alcalá viu i treballa un personatge que ha convertit la independència de Catalunya en el seu gran objectiu. Sabedor que el sobiranisme d'una part important dels catalans s'esbrava com una gasosa quan entra en contacte amb el tradicional seny, Cat-Man treballa incansablement des de la seva Cat-Cova per fer cada cop més gran l'escletxa que separa Espanya de Catalunya.
Cat-Man està darrere, per exemple, de la reforma constitucional titulada " José Luís y Mariano Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como ". Disfressat d'"els mercats", Cat-Man va anar a convèncer la Unió Europea que calia canviar la Constitució espanyola. Després va assessorar ZM (Zapatero és Merkel) que el millor era fer-ho sense consultar ningú, de la manera més ràpida possible i demostrant a tothom que l'argument que la Constitució era sagrada tenia una solidesa comparable a la catalanitat del Partit Popular. Ah, i, sobretot, aconseguint foragitar Duran i Lleida del que tradicionalment n'han dit "la responsabilitat d'Estat".
Però Cat-Man no en va tenir prou. Gràcies a la velocitat del seu Cat-Mòbil, el mateix dia que s'expulsava la "Catalunya assenyada" del consens constitucional, el nostre heroi aconseguia que es fes públic l'ultimàtum judicial a l'eradicació de la immersió lingüística a les escoles, eina fonamental per a la cohesió social al nostre país. Tac, tac i tac, impressionant carambola d'en Cat-Man que a Catalunya va provocar la trencada de carnets d'espanyolitat més gran des de la sentència de l'Estatut. Per cert, no cal que li digui que Cat-Man també treballa al Constitucional.
Per tant, no patiu, catalans (i catalanes), que en Cat-Man treballa des de dins mateix del sistema per allunyar Espanya de Catalunya. I, per cert, amb un èxit força descriptible.
Share/Bookmark

3.9.11

CRIDA A MANIFESTAR-NOS EN DEFENSA DE LA LLENGUA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS

NO ÉS UNA CONVOCATÒRIA
NO HI HA CAP DATA PREVISTA.
ÉS UNA DEMANDA A LES ENTITATS I INSTITUCIONS PER LA LLENGUA QUE ES POSIN EN MARXA.

APUNTA-T'HI AL FACEBOOK I FES-HO CÓRRER:

http://www.facebook.com/event.php?eid=238804202825286

Som ciutadanes i ciutadans, lliures i democràtics que ens sentim indignats per l'atac que està sofrint la nostra llengua, en totes les seves variants i en tots els territoris on encara es parla, tot i que cada dia menys.

L'atac sistemàtic dels nacionalismes lingüístics espanyol i francès és especialment dur a les Illes Balears, la Catalunya Nord i el País Valencià. També a la resta de territoris, però, pateix les conseqüències de polítics d'escàssa sensibilitat vers la llengua, incapaços de defansar-la dels atacs organitzats i meticulosos que s'han accentuat en els darrers temps.

També nosaltres, ciutadanes i ciutadans, reconeixem que no fem prou per preservar-la, no exigint els nostres drets lingüístics en tot moment i deixant per una altra estona el deure de preservar-la i de fer-la respectar.

Sóm víctimes de l'odi dels colonitzadors i del nostre propi auto odi.
Som víctimes de l'Apartheid lingüístic que volen imposar a les Illes Balears i Pitiüses, així com al País Valencià.
Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per una altra, en espais que havien estat recuperats amb grans esforços; tot això amb l'indiferència pusilànime dels governants del Principat de Catalunya.

Ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la infravaloren i l'ofeguen en lluites entre les diverses variants dialectals.

Impedeixen per tots el mitjans que la nostra llengua sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als nostres territoris, impedint d'aquesta manera que puguem expressar la nostra pròpia visió del món.

Ja n'hi ha prou! Alcem-nos! Des de Salses a Guardamar i el Carxe, des de Fraga a Maó i l'Alguer, per defensar el nostre patrimoni lingüístic, que ho és també de tota la humanitat, com la resta de llengües.

Aquesta és una crida a les Coordinadores i PLataformes per la Llengua, a l'Institució de les Lletres Catalanes, a l'Institut Ramón Llull, a Acció Cultural del País Valencià, a l'Obra Cultural Balear, a Òmnium Cultural del Principat, i a aquelles que vulguin convocar-nos.

EXIGIM A AQUESTES ENTITATS SENSIBLES A LA LLENGUA, QUE S'UNEIXIN I TREBALLIN PER CONVOCAR EL MATEIX DIA I HORA, UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONJUNTA I UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA LLENGÜA I LES CULTURES DELS PAÏSOS CATALANS, A LES CAPITALS I PRINCIPALS CIUTATS DELS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.