traducció - translate - traducción

31.5.12

ELS PRINCIPIS DE GÖEBBELS, ENCARA VIGENTS (Vídeo)

video


Share/Bookmark

EL FILL DEL BARÍTON DESAFINA


EL FILL DEL BARÍTON DESAFINA  PLANAS I SANMARTÍ

El 28 de novembre de fa tres anys, morí un molt antic i molt bon amic meu: el baríton mallorquí Francesc Bosch i Bauzá, nascut a Esporles l'any 1917. Degut a les circumstàncies dels temps, fou conegut com Francisco Bosch perquè, quan Mallorca li quedà petita, agafà el bolic i recorregué tota Espanya i la voltà vàries vegades encapçalant una companyia de sarsuela amb la que també va viatjar a Cuba, Mèxic i fins i tot arribà als Estats Units. Així, idò, Francisco Bosch es convertí en el millor baríton de la història musical de Mallorca i un dels millors de l'Estat en una època dominada pel gran Marcos Redondo, ambdós dedicats a la sarsuela, gènere que servia de refugi als cantants que no arribaren a triomfar a l'òpera però que foren veritables estrelles en un gènere que, en cap cas, no es pot dir menor. Recordin que Afredo Kraus, Manel Ausensi o Pilar Lorengar i Ataulfo Argenta protagonitzaren gravacions històriques del gènere.

Bosch fou el primer gran cantant illenc que triomfà a Mallorca, Espanya i l'estranger després del baix Francesc Mateu Nicolau, conegut com a Uetam, que arribà, fins i tot, a actuar a la Rússia dels tsars i que morí l'any 1913, quatre abans del naixement de Bosch. Aquest actuà als teatres Principal i Líric, a més de moltes altres bandes de les Balears i jo vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo moltes vegades i tractar-lo personalment gràcies a que el meu pare era el gerent de l'empresa Roses-Tous que explotava els teatres Líric i Balear. Conservo un record autografiat del cantant i amic que, a més, va actuar, gratuïtament i de tot cor, en qualque recital organitzat per la Casa Catalana de Mallorca, presidida per mon pare. Per això, quan l'actual desgovern de la ultradreta espanyola prengué possessió dels seus càrrecs, gairebé vaig estar content de trobar-hi la presència de Rafel Bosch, conseller d'Educació, Cultura i Universitats.

No el coneixia personalment, per això, quan me'l vaig trobar al restaurant Toque, de Ciutat, m'hi vaig adreçar per felicitar-lo i dir-li la relació d'amistat amb son pare. Em digué que ho sabia i que ho agraïa. Vaig aprofitar per demanar-li que, donat el seu càrrec, procuràs influir per a conservar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. La resposta seva fou que faria tot el que estigués a la seva mà perquè fos així. La breu conversa acabà talment així: I si qualque dia l'obliguen a anar contra tot això? La seva resposta fou breu, clara i ferma: la meva família mai no m'ho perdonaria! És així o no, senyor Rafel? I, ara, la pregunta d'ara: la seva família, li ha perdonat totes les malifetes que ha fet, fa i, segurament, farà des de llavors? El seu president que es diu Bauzá com son pare, sap que ell (son pare) col·laborà amb la Casa Catalana, encara que fos “de Mallorca”?

Hi ha una cosa que m'ha ferit especialment, venint de la família de Francisco Bosch, i és que vostè acabi de flastomar aquesta frase: “el PP ha acabat amb la dictadura catalanista”. En primer lloc, què és, segons vostè, el catalanisme? Jo sóc nascut al Principat i no sóc catalanista: sóc català i punt. I mallorquí molt més que molts mallorquins, especialment tots i totes els que estan al desgovern amb vostè. I, digui’m: què és la dictadura catalanista que vostè acaba d'eliminar amb l'ajut de l'apotecari? On és o era la dictadura?  Cregui’m que m'agradaria saber-ho.  Doni’m dades concretes. És un dir ja que vostè no es dignarà respondre'm. Llegir-me sí, perquè em referesc a son pare en termes elogiosos com no podia ser per manco. Però respondre’m, ja sé que no. No tenc ni idea del pensament polític de son pare, un home que, a la força, va haver de nedar en les aigües brutes del franquisme, com tothom, però no crec que el que vostè fa en contra de l'ensenyament del català, de la defensa de la nostra llengua, de la normalització del seu ús, d'iniciar una nova guerra idiomàtica, de tornar al franquisme, poc a poc, però amb pas ferm, el fes sentir-se orgullós.

Miri el rebuig del poble mallorquí, per parlar, només, de Mallorca, les manifestacions, els llaços, les protestes. D'això se'n sent orgullosa la seva família? El feliciten, cada vespre, quan arriba a casa, per tot aquest merder? Molt bé, Rafel, avui has estat magnífic! No afluixis, no aturis, demà més! Sàpiga que ha romput una il·lusió: la meva. Ja em costava confiar en un fill polític de Fraga Iribarne, que aquest sí en sabia de dictadures! Però confiava en un fill den Francisco Bosch, especialment després de la seva promesa fellona. Per això he quedat decebut. Una vegada que confio en l'extrema dreta, m'equivoc. Mala sort. Sent molt haver de dir-li que si el baríton afinava molt bé amb aquella veu potent, especialment ben impostada, el seu fill, vostè, ha desafinat. Però no una sola vegada, sinó des que ha començat la seva actuació. Un desastre! I, a més, i el que és pitjor, ha desentonat. Escolti les veus de tants i tants mallorquins afectats per la seva actuació.

L'esbroncada és de les que fan època!
(article NO PUBLICAT al Diario de Mallorca de 20 de maig de 2012, reproduït per Cathy Sweeney amb permís de l'autor)


Share/Bookmark

30.5.12

Playing For Change - Satchita - Songs around the world


Share/Bookmark

29.5.12

Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana

FONT: BLOC DES DE LA MEDITERRÀNIA
http://desdelamediterrania.cat/2011/01/22/manifiesto-de-los-escritores-castellanos-en-defensa-de-la-lengua-catalana/

Utiliza, utiliza, de Xurxo Martínez
El cop d’estat militar del general Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 va comportar immediatament el dictat d’ordres i decrets contra la llengua i la cultura catalanes. A conseqüència d’això i arriscant la seva posició i potser també la pell, els intel·lectuals castellans més rellevants de l’època van dirigir el març de 1924 un escrit de protesta unànime al dictador per les mesures adoptades. Us transcric, doncs el manifest de 1924, amb els noms dels seus signataris al peu:
“Excelentísimo señor presidente del Directorio militar:
Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizaado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.
Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existenncia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.
Debemos además pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y el título histórico más alto que España puede presentar para ser considerada como potencia mediterránea, se debe en gran parte al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas; que creó una cultura admirable; que lanzó sus leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó en el fragor de la batalla ante los muros sagrados del Partenón, y que sirvió para que con ella hablara por primera vez la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio y fuese cantada la efusión humana en los versos imperecederos de Ausiàs March.
El reconocimiento de las literaturas regionales como una consecuencia ideológica y romántica hizo de la lengua de Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que cuentan entre las primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.
Nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de las glorias españolas, Milà y Fontanals, abrió con llave de oro el oscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y más características del pueblo castellano.
Queremos cumplir con un verdadero deber de patriotismo, diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza.
Pedro Sainz, Eduardo Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón, Angel Ossorio y Gallardo, Pedro Mata, Antonio Jaén, Tomas Borras, Angel Herrera, Jaime Torrubiano Ripoll, Ramón Menéndez Pidal, Alvaro de Albornoz, Concha Espina, Augusto Barda, V. García Martí, Conde de Vallellano, José Ortega y Gassset, Miguel Herrero, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Francisco Vighi, Pedro de Répide, León de las Casas, Joaquín Belda, José G. Alvarez Ude, Luis Jiménez de Asúa, Luis Ruiz Contreras, Félix Lorenzo, Fabián Vidal, Gabriel Maura, Vicente Machimbarrena, Gregorio Martínez Sierra, Lorenzo Barrio y Morayta, Andrés González Blanco, José Toral, Luis Araújo Costa, Mercedes Gaibrois de Ballesteros, Femando de los Ríos, Azorín, Manuel Pedroso, Luis Bello, José María Sacristán, Cristóbal de Castro, José Giral, Melchor Fernández Almagro, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Bueno, Antonio Espina, Antonio Zozaya, Federico García Lorca, F. Rivera Pastor, Alberto Insúa, Honorato de Castro, Luis de Tapia, Luis Araquistain, Gustavo Pittaluga, E. Paul Almarza, Juan de la Encina, José García Mercadal, Angel Lázaro, Bernardo Acha, Artemio Precioso, F. Escrivá, José Gutiérrez Solana, Jacinto Grau, Juan Pujol, José Ruiz Castillo, P. de Ciria Escalante, José Albiñana, doctor García del Real, Gabriel Frannco, Salvador Pascual, Eduardo Ortega Gassset, Carlos Pereira, Juan Guixé, Leopoldo Bejarano, José Canalejas, Guillermo de la Torre, M. García Cortés, Adolfo A. Buylla, P. A. Balbontín, Isaac del Vando-Villar, Cayetano Alcázar, Mauricio Paraíso, Rafael Urbano, Julio Cañada, Antonio Guisasola, Antonio Dubois, José Sánchez Rojas, José Antón, F. Madariaga, Luis de Hoyos, Saiz, Hipólito Jimeno, Luis G. Bilbao, Andrés Ovejero, Manuel Azaña, Claudio Sánchez Albornoz, Conde de las Navas, Luis Palomo, F. Arévalo Salto, Luis G. Urbina, Luis G. Andrade, F. de Bustamante, A. Pérez Serrano, Tomás Elorrieta, Manuel Hilario Ayuso, Eduardo Barriobero, Manuel Antón, J. Jordán de Urries, Juan Hurtado, Ramón Pérez de Ayala, J. Villalba, Alvaro Calvo, Marqués de Lozoya, Angel Torres del Alamo, Francisco de Viu, Luis Fernández Ardavín, Alberto Marín Alcalde.”
L’anterior manifest va ser silenciat per la història oficial durant la dictadura. El 1976, ja novament en democràcia, en Joaquim Ventalló el reproduia en el seu llibre “Los intelectuales castellanos y Cataluña”. Al respecte dels signants, deia:
“Todos estos nombres eran en aquellas fechas la flor y nata de la intelectualidad española. Para quienes vivimos aquella época, la lectura de los mismos nos recuerda que algunos de ellos, pocos, en años posteriores se convirtieron en adversarios acérrimos. Como se les tenía por sabios y ya es sabido que «de sabios es cambiar de opinión», con criterio caritativo cabe pensar que hicieron bien en rectificar, si llegaron al convencimiento de que el hecho de haber puesto su firma al pie del documento en favor y defensa de la lengua catalana había sido un desliz, un pecado de juventud o un desvio. Pero es interesante para la historia registrar que en 1924 los intelectuales españoles firmaron un documento como el reproducido más arriba. Y como todos lo firmaron con sinceridad, a los pocos que luego, arrepintiéndose, actuaron en sentido totalmente opuesto esta firma puede lavarlos para la posteridad, de las posiciones posteriores diferentes.”
Res a veure, doncs, amb el “manifiesto por la lengua común” de juny de 2008, ni pel sentit, ni pel compromís, ni per la qualitat ni pel nivell intel·lectual i humà dels signants.
Oriol López

Share/Bookmark

28.5.12

Homenatge popular a Joan Fuster


"Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans".
25/05/2012 Política
Coincidint amb el 50è aniversari de la publicació de Nosaltres els valencians [pdf llibre sencer] de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), el 90è del seu naixement i el 20è de la seva mort, Maulets i Llibertat.cat proposen la presentació mocions als ajuntaments d'arreu de la nació [model d'instància] amb l’objectiu que el nom de Joan Fuster sigui inclòs en el nomenclàtor dels pobles i viles d'arreu de la nació.
A més a més, també proposen una lectura pública de l’obra de Joan Fuster i molt especialment del llibre “Nosaltres, els valencians”, així com obrir debats a l’entorn del llibre. Es tractaria que les lectures es fessin entre el 21 de juny, data que coincideix amb el de la seva mort, enguany el seu 20è aniversari i el dia 24 de juny, Diada Nacional dels Països Catalans. I és que deia Fuster en uns dels seus aforismes [vídeo], "Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir". Per coordinar aquestes accions, poseu-vos en contacte amb aquesta adreça: correu@llibertat.cat.
En aquesta línia, Maulets ha engegat una pàgina web on s'està difonent el pensament fusterià i ha programat tot un seguit d’actes públics que ja estan preparant en homenatge a l’escriptor. I a Llibertat.cat podreu trobar diàriament un aforisme diferent d'en Joan Fuster, sens dubte una les facetes característiques pel qual també és conegut, i estar al dia dels diferents homenatges que s’estan fent arreu de la nació.
El passat 20 d'abril es va fer un acte organitzat conjuntament entre Maulets i Llibertat.cat al Casal Independentista de l'Eixample La Cruïlla a Barcelona, sota el títol "Joan Fuster i la construcció nacional" amb la participació de Jordi Muñoz, politòleg i investigador a la UAB i Toni Rico, historiador i militant de la CUP a Girona (veure el vídeo de l'acte).


PER SABER-NE MÉS

Share/Bookmark

27.5.12

CAPITALISME ASSASSÍ. TESTIMONI D'UN SUÏCIDA GREC



Homenatge popular a les dues últimes víctimes de la crisi AFP / Louisa Gouliamaki
A qui correspongui (amb l'esperança que respongui). El meu nom era Antonios Perris, tenia 60 anys i era un músic grec. Durant dues dècades vaig cuidar de la meva mare de 90 anys que patia d'Alzheimer i recentment va ser diagnosticada d'esquizofrènia ...
Les residències de gent gran no volien acceptar a una dona gran amb tants problemes. Quan va esclatar la crisi, jo no estava preparat per afrontar-la. Vaig vendre totes les propietats que tenia però em vaig quedar sense res per menjar. Ahir la meva mare i jo ens llançàrem al buit, agafats de la mà, des del terrat d'un cinquè pis.
Abans de fer-ho, vaig penjar al meu blog una última pregunta d'auxili als meus amics poetes i músics: Algú coneix alguna solució? Si els escric ara, ja no és per mi ni per la meva mare ja que nosaltres hem trobat descans. Si els escric ara és pels milers de persones al seu país que estan passant per alguna cosa semblant al que estem passant els grecs. Hi ha una solució per a ells. I la solució depèn de vostès. Vostès poden i han de fer. Per evitar que hi hagi altres fills i altres mares que saltin al buit com la meva mare i jo hem fet. Ja ho estan fent també al seu país encara que els seus morts no surtin al telenotícies. Però hi ha víctimes. I una altra majoria de víctimes que segueix viva i resistint. Per elles i per humanitat, senyor president, senyors ministres, senyors i senyores diputats, facin alguna cosa immediatament.
No els hi ho demano ni amb la ràbia ni amb la rancúnia que sentia ahir cap a vostès ja que la mort m'ha alliberat també d'això. Els hi ho demano si us plau, per dignitat, per respecte i perquè és el seu deure i poden fer-ho. Sí que es pot. És molt senzill. Hi ha 350.000 famílies que han estat desnonades al seu país des que aquesta estafa anomenada crisi va començar a crivellar-nos. N'hi ha milers que segueixen sent desnonades cada mes pels mateixos bancs que vostès estan salvant amb els diners d'aquests pobres que han cotitzat durant anys i han pagat els seus impostos. Ara aquestes persones no poden fer ni això. Són famílies en atur, amb nens, amb ancians, amb malalts. Facin per un moment aquest esforç d'imaginació que sempre eludeixen i pensin pel que estan passant. Imaginin el que és quedar-se sense casa, tenir por a aquesta notificació que et llançarà al carrer, dormir sobresaltat per cada soroll que pot anunciar el desnonament, la vergonya que els teus fills vegin la policia arrossegant-te per força, fora del teu pis, la vergonya després de demanar asil a casa d'un familiar, un amic, potser gairebé tan ofegat com tu i els teus, o el que és pitjor, la humiliació de quedar al carrer o en un alberg ... No cal molta imaginació per sentir-se malament només cal pensar-ho.

Doncs facin per a ells el mateix que han fet per la banca. Obligueu a aturar els desnonaments.  Obligueu a perdonar els deutes d'hipoteca després de lliurar la casa. I  obligueu a allotjar de nou els milers de famílies que ho necessiten en els milers de pisos que tenen buits i que segueixen retenint per fer negoci. Estableixin un lloguer assequible, estudiïn els casos però allotgeu de nou a tothom. Moments d'excepció com aquests exigeixen mesures d'excepció com les que han pres per rescatar la banca. Rescatin les persones. Poden fer-ho perquè ho han fet amb els bancs. Els han salvat, imposin condicions al seu rescat. Han nacionalitzat  l'entitat que executa el 80% dels desnonaments, estan disposats a donar-li el que necessitin i diuen que necessiten 15.000 milions. Aquest banc és el nostre, posin vostès les normes, salvin als que ho necessiten. I facin-ho ja. La vida d'altres depèn avui de vostès.
La meva mare ja no era capaç de saber el que estava passant. Però vostès no tenen Alzheimer encara que de vegades sembli que han oblidat on van deixar la seva consciència. Potser al meu llit de descans he arribat a creure per un moment que la tenen. Per això m'he atrevit a escriure aquestes línies que poden sonar ingènues perquè estem construint un món en què defensar la justícia sembla cosa d'innocents. Permetin-me aquest últim somni abans d'agafar el que és etern. Tendeixin un cop de mà als que estan a punt de llançar-se. Facin alguna cosa
FONT:
traducció Google translator, revisió Quico Romeu

Share/Bookmark

CAP A LA INDEPENDÈNCIA


Albert Botran: 'El procés cap a la independència ha de tenir en compte tots els Països Catalans'

El debat dels partits sobre el pacte fiscal es fa amb una sospita de fons: de part espanyola no hi ha ni voluntat de negociar. En totes les reunions del president Mas amb els partits hi ha hagut sobre la taula les alternatives a un fracàs de la negociació. Per això hem demanat als partits sobiranistes quin és el seu pla per emprendre el camí cap a la independència, arran de la conversa entre Artur Mas i Uriel Bertran en què Mas li va demanant com tenia pensat el procés cap a un estat propi si el pacte fiscal no arriba.
Albert Botran, portaveu de la CUP:
'Guanyar la independència és qüestió de voluntat política. Per això la primera cosa que hauria de fer el president és demostrar aquesta voluntat, com ja ha fet, per exemple, l'actual president d'Escòcia, que hi ha posat data i sense necessitat de trobar cap viarany ni de pensar que enredarà l'enemic. En segon lloc, s'ha de ser conscient que això toparà amb la legalitat espanyola: no s'ha de tenir por d'actuar-hi al marge i s'ha de voler superar-la. La legalitat espanyola en aquesta qüestió és il·legítima perquè no respecta el nostre dret d'autodeterminació.
Els altres ingredients importants són, d'una banda, una mobilització popular intensa per a guanyar un referèndum i construir un nou país, perquè això serà garantia que aquest nou país serà més democràtic i millor que no pas el que tenim ara. I en quart lloc, s'ha de tenir en compte l'àmbit nacional complet, el dels Països Catalans. En aquest sentit, un referèndum convocat exclusivament des de la Generalitat de Catalunya té limitacions. Caldria pensar a obrir algun espai perquè el referèndum i el procés cap a la independència tingués abast nacional, per exemple, involucrant-hi els municipis.'
FONT:

Share/Bookmark

26.5.12

Un llibre nou i estimulant: El Descubrimiento de América. Una historia censurada políticamente


En Ramon Serrano ens fa una ressenya del llibre de la Susana Rodriguez-Vida, publicat per Servidoc (Barcelona, 2012), que posa en escac la història oficial del descobriment castellà d'Amèrica, redactada per la censura política, i en vindica la seva autoria absolutament catalana

Aquest llibre recentment publicat en castellà per la Susana Rodríguez-Vida (Buenos Aires, 1948), és un llibre diferent a tots els que s'han publicat en els darrers anys. No és pas que el títol sigui gaire estimulant o innovador, però sí que ho és el que ve després: pel seu contingut, per com ens ho va presentant, per la manera d'explicar-ho i, fins i tot, per l'origen de la seva autora.
La Susana va arribar no fa massa anys a Catalunya i, quan va sentir parlar de la possible catalanitat d'En Colom, va creure, d'entrada, que tot plegat responia a un deliri nacionalista. Però tot va ser llegir la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història, d'en Jordi Bilbeny, i veure que tot l'embolic que gravita sobre el Descobridor tenia una explicació sola i potent: la censura. La censura política que, diu ella, encara avui patim. Després, a base de llegir i llegir llibres i documents de molts autors, es va fer una idea de tot plegat, una composició ferma i clara del que va passar i del que ens van voler fer creure que havia passat.
Aquest llibre és un recull de centenars de proves, indicis i raonaments favorables a la tesi catalana de la descoberta d'Amèrica i, alhora, de tantes i tantes irracionalitats, badades i tergiversacions maldestres dels censors, que ella ens explica de manera fàcil i, molts cops, amb un toc d'ironia, que encara en fa més gratificant lectura. De manera que, sense dificultats, amb molt bon passar, el lector s'acabarà el llibre amb un bon regust, amb la sensació que ha fet un viatge curt, però intens i molt ben aprofitat -es nota que la Susana és lingüista-, i pensarà, com ho fa ella, en Bilbeny, jo, i tants d'altres, que ja els tenim, que se'ls veu el llautó miris per on t'ho miris, que no se'ns poden escapar ni poden seguir explicant la nostra història segons els seus interessos. Tampoc, i encara menys, no poden fer-se-la seva i penjar-se'n les medalles. Al fil d'aquest raonament, no us perdeu la conclusió -amarada d'aquesta ironia-, que comença amb la narració d'una possible explicació cronològica dels esdeveniments feta amb les ulleres brutes i desenfocades de la censura, i que, com diu ella, només és apta per a nens molt innocents. Per tot això, en acabar la conclusió l'autora es demana com és possible que encara avui els historiadors "oficials" segueixin sense voler posar-hi remei.
Però tot arribarà. Mentrestant, llibres com aquest, sempre són benvinguts, sobretot si l'autora és vinguda de fora, sense coneixements ni posicionaments previs, perquè els resultats del seu treball, a ulls d'aquests "genis", i encara més si estan escrits en castellà, potser seran dignes de la seva atenció.
Mentrestant, gràcies al sintetitzat, però molt entenedor treball de la Susana, qualsevol lector, fins i tot el més escèptic, pensarà que alguna cosa, o moltes de les que creia saber sobre la història del descobriement d'Amèrica, trontollen estrepitosament.
 Ramon Serrano
ISBN: 978-84-934690-8-5 
Autor/a: Rodríguez-Vida, Susana

Share/Bookmark

No els deixem sols. Fem pinya!!

logo plataforma 1_petit.jpg
La Plataforma per la Llengua és una organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana a tot l’àmbit lingüístic. No podem assistir indiferents al desmantellament de la política lingüística que porta a terme el PP a les Illes Balears.

A les Illes, el malson va començar el 16 de març quan es va aprovar el projecte de modificació de la funció pública. El català passava de ser un requisit per obtenir una plaça amb sou públic a ser, només, un mèrit. I el malson continua. El PP, allà on governa, aplica implacablement el seu projecte lingüístic, que a Catalunya coneixem molt bé. L’objectiu de la seva política lingüística en els territoris amb llengua pròpia és aconseguir que aquesta tingui un caràcter secundari i prescindible.
També a les Illes Balears el sistema educatiu està en el punt de mira. Els canvis que hi ha introduït el govern permeten que el català deixi de ser l’única llengua vehicular a l’ensenyament infantil i primari. Segons l’ordre d’Admissió per al curs escolar 2012-2013, signada pel conseller d’Educació, Cultura i Universitats, Rafael Bosch, a les escoles públiques i concertades, les famílies hauran d’escollir la llengua en què volen escolaritzar els seus fills. Es podrà fer al segon cicle d’educació infantil (3-6 anys) i al primer cicle d’educació primària (6-8 anys).
Es veu que, quan es tracta d’aconseguir els seus objectius obsessius d’erosionar l’estatus de les llengües pròpies diferents del castellà, “la lengua del imperio”, ni la crisi els detura. Un sol nen o nena els pares dels quals demanin l’escolarització en castellà per al seu fill o filla farà canviar tota l’estructura organitzativa del centre amb totes les dificultats que això comporta i la despesa que significa.
Joan Melià, filòleg i professor universitari, creu que la continuïtat del català a les Balears perilla a curt termini. Justifica la seva afirmació per dos motius. Per la intensitat dels canvis demogràfics que ha fet créixer la població d’origen al·lòcton i per la regulació de l’oficialitat que legalment confereix al català un caràcter de llengua prescindible.
Les pressions que du a terme la societat civil de les Illes són moltes. Manifestacions per la llengua catalana, la vaga de fam de la Plataforma de Jubilats per Mallorca, la posada en marxa de les campanyes “Enllaçats pel català” i “Enllaçats per la paraula”, però el govern no s’atura. Com a resposta al clam popular, més mesures contra el català.
El català és cosa de tots. És evident que, en afeblir la llengua al País Valencià o a les Illes, esquerden tot el nostre sistema lingüístic. És precisament el que pretenen. Hem de respondre, també des de Catalunya, a aquestes contínues agressions. La nostra feblesa els dóna ales, els nostres dubtes els esperonen… Ramon Llull, creador del català literari, Anselm Turmeda, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora i molts d’altres formen part del nostre patrimoni lingüístic i cultural. Contra els abusos, fermesa. Continuem enllaçats per la paraula.
 Teresa Casals

Share/Bookmark

25.5.12

El precedent de la rebequeria d'Aguirre als anys 20



Primo de Rivera va obligar el Barça a clausurar el camp de les Corts per haver xiulat l’himne espanyol
Camp de Les Corts
La proposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre,de suspendre o jugar a porta tancada en un altre lloc la final de la Copa del Rei d’aquest divendres entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao té un precedent en la història del club blaugrana. Va succeir en plena dictadura del general Primo de Rivera.


El F.C. Barcelona va organitzar el 1925 un partit homenatge a l’Orfeó Català que els enfrontava al CE Júpiter. Inicialment, l’autoritat espanyola no va concedir el permís necessari perquè el partit es pogués jugar, amb les conseqüents manifestacions i concentracions dels aficionats blaugranes al Camp de les Corts. 



Finalment, l’autorització va ser atorgada i el 24 de juny del mateix any, en l’esmentat partit, els aficionats van xiular fortament la ‘Marxa Real’, en aquella ocasió interpretada per la banda de música de la British Royal Marine, que també va tocar el God Save the King. Aquest però, i a diferència de la marxa espanyola, va ser aplaudit pels aficionats blaugranes. 



L'autoritat espanyola, enfuriada per l'incident, va reaccionar ràpidament contra el club clausurant el Camp de les Corts durant sis mesos, finalment reduïts a tres. El llavors president del club, Joan Gamper, va presentar la dimissió.

Share/Bookmark

24.5.12

PARLEZ MOI D'AMOUR (Vídeo)

A Jordi Dauder i als i les rebels que encara estimem la revolta i les nits que duraven dies...

Share/Bookmark

23.5.12

TURISME DEL FUTUR (Vídeo)


Share/Bookmark

Quan un cap de premsa diu "fills de puta"


No sé què farà el president de Catalunya, Artur Mas, amb relació al seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, després que aquest últim, el passat 17 de maig, via Twitter, insultésmilers de catalans titllant-los de "fills de puta" per negar-se a sotmetre's al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, sobradament amortitzades, i farts de finançar, a més, les autovies de franc espanyoles. Tanmateix, si hi reflexiona, el president hauria de tenir en compte que allò que diu el seu cap de premsa és, en bona mesura, com si ho digués ell.
Un cap de premsa presidencial és un càrrec de confiança, una persona que per les seves característiques, entre les quals la ponderació, és designada per un president per fer d'enllaç entre la seva persona i els mitjans de comunicació, amb el benentès que tot allò que dirà no malmetrà la imatge d'aquest president ni de la institució que representa. Per tant, un cap de premsa que titlla públicament d'"agents dobles", de "provocadors", de "sòrdids", de "tèrbols" i de "fills de puta de tota mena" aquells ciutadans que no pensen com ell, fa una exhibició igualment pública de la seva incapacitació per al càrrec que ocupa. I el fet és gravíssim, perquè aquest comportament, a banda de ser un insult inadmissible i de constituir un descrèdit per a la imatge presidencial, fins al punt de convertir la seva oficina de premsa en una taverna del port, també vulnera diferents articles del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya. Especialment els que parlen d'"observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència", de "rectificar amb diligència" i d'evitar "afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones".
L'endemà mateix d'aquests fets, Solidaritat Catalana va demanar el cessament immediat de Piqué, va recordar les queixes de milers d'usuaris adherits a les campanyes contra els peatges pels insults constants que han rebut d'aquest senyor i va explicitar que "les retribucions d'aquest lloc de treball [el del senyor Piqué] són les corresponents a un lloc de funcionari del grup A, nivell de destinació 30, jornada i horari de dedicació especial i complement específic, cosa que suposa uns ingressos propers als 5.000 euros al mes".
És possible que el president Mas pensi que el cessament de Joan Maria Piqué podria ser percebut com una claudicació o com un signe de feblesa per part del govern. Talment com si acceptar la justa demanda de Solidaritat Catalana equivalgués a donar la raó als ciutadans que retreuen a tots els partits que han governat Catalunya -a tots- que no s'hagin plantat mai davant d'Espanya per acabar amb la sagnia que pateix el país. Si és així, si el president Mas opta per fer els ulls grossos i manté Piqué en el càrrec, cometrà un doble error. D'una banda, oblidarà que qui calla consent i que, per tant, a més de legitimar els insults com a forma de resposta presidencial als retrets de la ciutadania, estarà dient que subscriu fil per randa les paraules del seu cap de premsa. De l'altra, li faltarà saviesa política per comprendre que el veritable signe de feblesa rau precisament en el fet de mantenir el senyor Piqué en el càrrec. Un president fort, un president rigorós en el respecte a la ciutadania, no vacil·la ni un instant a destituir aquell subordinat que, amb un comportament tavernari, degrada la imatge de Presidència i de la Generalitat.
No s'entendria, per altra banda, que el president Mas no fos coherent amb la línia de pensament del seu partit. Una línia que el març de 2010, amb tota justícia, CiU va fer valer per exigir a l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la dimissió del conseller municipal socialista, Miguel Ángel Martín, per haver insultat Mònica Terribas, directora de TV3, dient que era una "mal follada". L'entenimentat argument de CiU va ser: "L'alcalde ha de decidir si creu que un personatge com aquest pot continuar representant l'Ajuntament de Barcelona, nosaltres creiem que no. Que no honora el càrrec i que el desprestigia". Doncs bé, quan algú a Convergència no honora el càrrec i el desprestigia cal fer el mateix. El president Mas ha de valorar si és ètic que el seu cap de premsa tracti de "fills de puta" els catalans que li paguen el sou.
Twitter: @valex_cat


Share/Bookmark

22.5.12

VALL DE BOÍ - (Vídeo recorregut pel romànic)


Share/Bookmark

21.5.12

Són filles de guàrdia civil, les Bessones dels Simpson's

Són potser les tres bessones?



Share/Bookmark

20.5.12

20M #NO VULL PAGAR - ON THE ROAD AGAIN (el vídeo)

Els Països Catalans hem reaccionat conjuntament i per la base al robatori que signifiquen els peatges.
A l'empenta de Josep Casadellà que inicià la protesta i l'acció corresponent de dir "No Vull Pagar", s'hi han sumant amb força el Principat, les Illes i el País Valencià, arrossegant alguns dels partits polítics i orgnitzacions que treballen per la independència.

N'hem d'aprendre la capacitat i la voluntat creixent de retrobar-nos i saber organitzar una major solidaritat amb els problemes que afecten cadascú dels territoris.
Sobretot des del Principat hem d'estar més atentes i atents al que passa amb la llengua a les Illes i al País Valencià.
Entre tothom, des de la base àmplia, hem de forçar les institucions a estrènyer els vincles que ens uneixen i passar a l'acció.

QUALSEVOL ATAC O ASFÍXIA SOBRE QUALSEVOL TERRITORI DELS PAÏSOS CATALANS, ÉS UN ATAC O UNA ASFÍXIA AL NOSTRE TERRITORI

ENTRE TOTHOM HO FAREM TOT !!


Enllaç a directe!cat, on està penjat el vídeo:
http://www.directe.cat/noticia/200762/video-galeria-del-novullpagar-20m-mes-massiu-per-quico-romeu-boladevidre
Share/Bookmark

20 de maig, segon "No vull pagar" popular - Víctor Alexandre


Segon
Davant les intimidacions de la conselleria d'Interior a la societat catalana, que, per mitjà de la campanya "No vull pagar", es revolta contra l'espoliació espanyola i el robatori descarat que suposen els peatges de les nostres autopistes, cal tenir presents algunes coses. D'entrada, cal que la gent prengui nota d'aquest comportament en virtut del qual la Generalitat, entre defensar Catalunya d'una injustícia o perpetuar-la, ha escollit aquesta segona opció. És a dir, que, tot i no haver-hi res de punible en la negativa a pagar els peatges, des del punt de vista legal, el conseller Felip Puig ha tingut la gosadia d'aparèixer a televisió amenaçant els catalans amb multes de 100 euros en cas de rebel·lia. L'amenaça, si no fos tan greu, seria força hilarant. El problema és que és doblement greu. Greu, perquè, com dic, suposa un clar posicionament del govern de Catalunya en favor d'una injustícia escandalosa, i greu perquè, a més a més, el Col·legi d'Advocats de Barcelona ja ha dit que és mentida que el govern tingui poder sancionador en aquesta matèria. Per tant, la conselleria d'Interior menteix descaradament per tal de boicotejar la campanya. Això no obstant, la campanya és del tot legal. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, mitjançant el president de la secció del dret de la circulació, Joan-Carles Rio-Valle, ho ha fet públic així:
  • "El que han fet no és sancionable, no hi ha cap norma que ho estableixi. Tot allò que no està prohibit, està permès. No hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que digui que no pagar el peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui, és inviable sancionar."
  • Amb relació als milers d'automobilistes que no paguen: "Han fet una infracció civil. És un incompliment contractual. Els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circular. És una obligació civil que es pot reclamar als jutjats. Abertis hauria de presentar 6.000 demandes, quelcom inviable."
  • L'amenaça del conseller Felip Puig d'imposar una multa de 100 euros: "És una mesura coactiva, intimidadora, perquè la gent tingui por i pagui."
  • Sobre la por d'alguns conductors a passar amb el llum en vermell: "És un senyal que també es troba a la sortida dels garatges, però no és cap semàfor de trànsit. No és un semàfor regulat pel reglament de circulació. Pel que fa al senyal que indica peatge, només obliga a aturar-se, no pas a pagar."
  • En cas que algun treballador dels peatges es negués o trigués a aixecar la barrera: "Seria una detenció il·legal si intentessin paralitzar el vehicle que es negués a abonar l'import del peatge. Si forcessin algú a pagar, podria ser fins i tot un delicte de coacció en què incorrerien els treballadors, com a persones físiques, i l'empresa d'autopistes."
  • En cas de requeriment d'identificació: "La policia et pot demanar la documentació i t'has d'identificar -en cap cas ho poden exigir els treballadors d'Abertis-, però no pot fer res contra els qui decideixen no pagar el peatge. Caldria un canvi de legislació que indiqués que aquest fet és una infracció reglamentària de trànsit."

Queda clar, doncs, que cap català no ha de tenir por de cap multa ni de res per l'estil quan defensa els interessos del seu país cada cop que es nega a pagar per un servei que ja ha pagat amb escreix diverses vegades i que està totalment amortitzat. Cap Mosso d'Esquadra no pot retenir-nos ni imposar-nos cap multa perquè no hi ha infracció. I encara menys pot retenir-nos o bloquejar-nos el vehicle un treballador. Si ho fa, comet dos delictes: un de coaccions -castigat amb pena de presó de sis mesos a tres anys o de multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons l'article 172.1 del Codi Penal- i l'altre de detenció il·legal -castigat amb la pena de quatre a sis anys de presó segons l'article 163.1 del Codi Penal-. En cas que algú s'hi trobi, ha de demanar assistència als Mossos d'Esquadra a través dels telèfons 112 o 088 i fer la denúncia pertinent.
En aquest sentit, és magistral el treball que estan portant a terme els tres diputats de Solidaritat Catalana sol·licitant formalment a la conselleria d'Interior el llistat d'aquelles persones -inclosos els responsables polítics- que "ordenin imposar multes il·legals per afavorir la companyia privada Abertis" i advertint que les denunciaran a la Fiscalia per cometre els delictes de "prevaricació, coaccions, abús d'autoritat i altres en què puguin incórrer". Com ha dit el diputat Alfons López Tena, "ni el president Mas ni el conseller Puig poden convertir la Policia Nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, en una policia privada al servei d'unes companyies privades parasitàries com Abertis o La Caixa".
Per sort, cada minut que passa són més els catalans que perden la por a reivindicar els seus drets nacionals i aquest 20 de maig en tindrem una nova mostra. Aquest 20 de maig, en el marc de la campanya #novullpagar, els peatges de Catalunya seran travessats per milers de catalans assertius que diuen prou a l'espoliació del seu país i prou també al negoci d'alguns col·laboracionistes. Ara, per tant, és el govern de la Generalitat qui ha de dir si està amb Espanya i els seus col·laboracionistes o amb Catalunya i els seus drets nacionals.

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.