traducció - translate - traducción

31.10.12

La idiosincràsia espanyola és suïcida

“La idiosincràsia espanyola és suïcida”

Serè i tranquil. Arriba i s’asseu a la butaca apunt per respondre el que faci falta, segur de si mateix ho té tot calculat, mesurat, estudiat (…) té el procés al cap. Escriure per ordenar el pensament, aquest ha estat el motiu del seu llibre “Delenda est Hispania”, una reflexió sobre tot el que cal saber a l’hora d’iniciar el procés d’independència del nostre país. M’explica que ens cal saber que tenim un as paradoxal a la màniga: els fonaments jurídics del que és Espanya. Després de navegar des dels Decrets de Nova Planta a la porta de la nostra emancipació, descobrim que les conseqüències jurídiques de la secessió de Catalunya són l’esfondrament de l’Estat espanyol. “Algú ho havia d’explicar” em diu. Alea Iacta Est.
Comencem pel principi, traslladem-nos l’any 1714, el Principat de Catalunya queda en bàndol perdedor al final de la guerra de Successió i Felip V imposa el Decret de Nova Planta. Què suposa això per Catalunya?
Albert Pont
La supressió de la seva sobirania (…). M’explico, abans de Felip V la monarquia hispànica, nascuda amb el casament dels reis catòlics, estava formada per la Corona cataloaragonesa i el Regne de Castella. Cadascuna d’aquestes entitats gaudien de les seves pròpies regles, les constitucions catalanes en el nostre cas, i eren entitats sobiranes reconegudes internacionalment per separat, les seves relacions es subscrivien al dret internacional. Per tant, en aquella època el Principat de Catalunya era un subjecte polític sobirà i així ho constaten els tractats diplomàtics de l’època. Amb el Decret de Nova Planta es produeix la supressió il·lícita de la nostra sobirania.
Aquest és l’orígen de l’Espanya actual?
Sí, l’Espanya que coneixem ara és el resultat de l’annexió il·legal del Principat de Catalunya al Regne de  Castella.
Perquè parla d’il·legalitat?
Perquè aquesta annexió va suprimir unilateralment la nostra sobirania, va incomplir el testament de Carles IV, el jurament de les constitucions catalanes que va fer el mateix Felip V abans de la Guerra de Successió i l’article XIII del Tractat d’Utrecht (…) en cadascun d’aquests acords hi constava el respecte a les Constitucions catalanes un cop el borbó sigués monarca.
Per tant, si el poble català exerceix el dret a l’autodeterminació i decideix ser lliure, estaríem parlant d’una secessió en forma de restitució de sobirania?Exacte. La conseqüència de l’independència de Catalunya no és la creació d’una sobirania nova al món sinó, la restitució d’una sobirania històrica adaptada al segle XXI.
I això quins efectes té? (…) significa, per exemple, que no se’ns aplicaria elprincipi de tabula rasa lligat al dret a l’autodeterminació? Sí, podria ser una de les conseqüències. Aquest principi va ser un mecanisme establert per les Nacions Unides en el marc de la desconolització, ja que es va vincular el dret a l’autodeterminació amb el desenvolupament econòmic dels pobles (pels pactes de les Nacions Unides l’any 1966).
Per què? M’explico: per assegurar la viabilitat de les antigues colònies (la majoria extractives), la comunitat internacional va creure convenient que aquests nous estats neixéssin “nèts” d’obligacions i deures amb tercers, és a dir, que no estiguéssin condicionats pels acords que la Metròpolis havia contractat en nom seu i en perjudici dels seus interessos.
(…) Per tant, sinó se’ns aplica aquest principi, Catalunya quedarà obligada pels tractats i relacions diplomàtiques que ara mateix té Espanya? Sí; és el que se’n diu principi de continuïtat dels tractats en dret internacional, establert per garantir la seguretat jurídica en les relacions internacionals. Seguint aquest principi, Catalunya estaria obligada a respectar tots els tractats internacionals signats per part de l’estat espanyol.
També en el cas de les organitzacions internacionals? No, els tractats constitutius d’organitzacions internacionals no es transmetrien directament a Catalunya, en aquest casos el nostre estat català haurà de demanar l’adhesió i complir els criteris establerts per accedir a ser membre d’aquestes organitzacions. En serien un exemple l’ingrés a la ONU, la OTAN etc.
La Unió Europea és considerada una organització internacional? La Unió Europea és un cas estrany: es va constituir com una organització internacional amb caràcter d’integració política, ja que el seu objectiu a llarg termini era un futur estat federal europeu. Podríem dir que la seva naturalesa jurídica és poc clara.
Per tant, podem dir que Catalunya quedaria fora de la UE un cop independent? No, perquè en els tractats constitutius de la UE no es preveu l’expulsió automàtica d’un territori que s’hagi secessionat d’un dels seus estats membres. Si existís un instrument d’aquest estil (cosa que va intentar l’estat espanyol i no se’n va sortir) seria un il·lícit internacional, ja que seria considerat com un càstig i violaria el principi de no ingerència establert a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. Pensa que en cas d’independència els estats només poden fer dues coses: reconèixer o no reconèixer el nou estat, però en cap cas poden aplicar mesures de coerció econòmica, política (…).
A més a més, no som els únics en aquesta situació a Europa no? Escòcia, Flandes, el nord d’Itàlia (…).Clar. Posem el cas que s’estableix un mecanisme d’expulsió automàtica en aquests casos i Flandes s’independitza.¿Què passa amb Brussel·les, seu de la unió i capital compartida de Flandes i Wallonia, queda automàticament fora de la Unió Europea? No té cap sentit.
Cert. El cas de Catalunya, Escòcia, i potser Flandes seran casos que s’hauran de negociar ad hoc o s’hauran d’introduir en els tractats de la Unió els mecanismes necessaris per fer gestionar aquestes situacions.
Anem a parlar d’Espanya ara. El seu llibre es titula “Delenda est Hispania”(…) “destruir Espanya”, i parla de restituir la nostra sobirania perduda el 1714.
En efecte. La independència de Catalunya no és la secessió d’una part del territori de l’Estat espanyol tal com defensa la majoria, sinó la restitució històrica d’una sobirania que gaudia de subjectivitat internacional i no tenia res a veure amb la Corona de Castella. Espanya ha creat en un ordenament jurídic basat en la negació de la nostra sobirania nacional anterior a 1714, de la nostra identitat, de la nostra història (…).
Per tant, vostè situa l’origen de l’Espanya actual en aquest punt? Sí. La historiografia oficial espanyola explica que l’acte constitutiu d’Espanya va ser el casament dels reis catòlics, però això no és així. El matrimoni entre Isabel i Ferran, no va suprimir la sobirania de les entitats històriques que formarien la Monarquia Hispànica, ni van crear una entitat sobirana nova, en aquell moment érem actors internacionals en tota regla. El que realment va “crear” el que ara és Espanya va ser el Drecret de Nova Planta; a través de l’eliminació per drecret de la sobirania de la Corona d’Aragó, i l’ampliació (unilateral) de la sobirania de Castella als territoris catalans.
Així doncs si Catalunya recupera la seva sobirania perduda, què en queda d’Espanya? No en queda res si ens cenyim estrictament als seus orígens.
Expliqui’s. Estem parlant de la dissolució de l’Estat Espanyol? Bé, anem a pams. Quan es va dissoldre la URSS la Federació Russa va considerar-se continuadora de la Unió Soviètica al·legant dos motius: primer perquè suposava el 74% del conjunt del territori, i segon perquè concentrava el 51% de la població. Per tant es va considerar que allò era el nucli dur de l’estat soviètic i que només ells en podien ser els continuadors.
En el cas d’Espanya, és veritat que la independència de Catalunya per si mateixa no significa la dissolució de l’Estat Espanyol, ja que Catalunya no té ni el pes econòmic, ni territorial ni demogràfic suficient; ara bé, quan jo parlo de dissolució no ho justifico en aquests termes.
Com ho justifica doncs? L’estat espanyol es constitueix a partir de comunitats autònomes jurídicament iguals. Catalunya ara és legalment el mateix subjecte jurídic que Extremadura, Andalúsia, Castella i Lleó, Astúries, Castella la Manxa (…), el que antigament era tot un territori anomenat Castella (…).
Continuï. Si tal com ha dit Catalunya restitueix la seva antiga sobirania, qui seria la continuadora de la personalitat jurídica d’Espanya? Hauria de ser l’antic territori de Castella? Sí, i aquí rau la clau. La voluntat espanyola de negar la nostra diferència, ha desmembrat el que era el territori i l’ADN de Castella en comunitats autònomes jurídicament iguals, la qual cosa fa que cap de les comunitats actuals tingui prou volum econòmic, territorial i demogràfic per continuar la personalitat jurídica del que ara és Espanya.
Han construït l’escenari per autodestruir-se? Sí, la idiosincràsia espanyola és suïcida. A més a més, pensa que si qualsevol de les comunitats actuals volgués ser continuadora del que ara és Espanya, per exemple la Comunitat de Madrid, s’hauria de confederar o federar amb la resta de comunitats autònomes per constatar la unitat de l’Estat. Però (…) ¿què passa? doncs que ells mateixos van prohibir aquesta possibilitat a la Constitució pensant en evitar la federació dels territoris dels Països Catalans.
L’estratègia se’ls ha girat en contra? Efectivament. Les seves ànsies d’unitat i de negar el que som han provocat que quan arribi el dia de restituir la nostra sobirania, a través d’un procés democràtic i legítim, Espanya s’enfonsi.
ALBERT PONT
Albert Pont, Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Autonoma de Barcelona i autor de “Delenda est Hispania. Tot allò que Espanya ens amaga sobre la independència de Catalunya”. També és membre del Cercle Català de Negocis.

Share/Bookmark

30.10.12

Apartheid lingüístic a les aules de les Illes

Font:

http://www.tribuna.cat/noticies/illes-balears/apartheid-linguistic-a-les-aules-de-les-illes-29-10-2012.html

Seguint la política d'aniquilació de la llengua pròpia a les Illes, Bauzá ha eliminat per complet la immersió a les escoles. Aquesta setmana s'ha publicat l'esborrany del projecte de decret sobre trilingüisme, el qual obliga els centres que vulguin ensenyar en català a presentar un aval dels pares igual o superiori al 65%.

El govern balear, sota les ordres de José Ramon Bauzá, ha aconseguit finalment anul·lar qualsevol mínima presència de llengua pròpia a la vida social i institucional de les Illes Balears. 
A través de retallades indiscriminades i no consensuades a les direccions generals de Política Lingüística, a IB3, a Ràdio i Televisió de Mallorca, a les entitats que treballen per la llengua catalana, al decret de mínims i als programes de reciclatge de català per als professors, entre daltres, el Govern ha assegurat un vertader apartheid en contra del català. Aquesta setmana, doncs, li ha tocat el rebre definitiu a l'ensenyament.

S'empra l'ensenyament en anglès com a excusa per propinar un nou atac a la llengua catalana"El Govern ha publicat l'esborrany del projecte de decret sobre trilingüisme a les aules, el qual ha de regular la presència de llengües a les aules de primària i secundària. L'esborrany del projecte de decret presentat obliga, a partir d'ara, els centres que vulguin ensenyar en català a presentar un aval del 65% dels pares, amb la qual cosa les escoles i instituts de les Illes que vulguin optar per fer l'ensenyament en català el curs que ve estaran obligats a consultar les famílies.


La publicació de l'esborrany ja ha provocat les primeres reaccions. Des del sindicat STEI-i, Maria Antònia Font ha deixat clar que rebutgen un decret que no garanteixi el 50% d'ensenyament en català i ha anunciat que el duran als tribunals. Des de PSM-IV-E, Antoni Alorda ha denunciat que s'empri l'ensenyament en anglès com a excusa per propinar un "nou atac a la llengua catalana".

L'Obra Cultural Balear (OCB) també ha mostrat el seu complet rebuig i indignació per l'avantprojecte de decret, el qual han qualificat de mesura "que té com a objectiu eliminar la llengua pròpia de les Illes Balears del sistema educatiu". "El discurs del Govern Bauzá d'una suposada lliure elecció de llengua no és més que una excusa, l'única finalitat de l'executiu és negar el dret que tenen els ciutadans de les Illes Balears a escolaritzar els seus fills en la llengua pròpia" ha sentenciat l'entitat.

Share/Bookmark

29.10.12

INDEPENDÈNCIA I PAÏSOS CATALANS. EL DEBAT IMPRESCINDIBLE




Font: http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4049697/pere-aragones-independencia-catalunya-queden-paisos-catalans.html

Pere Aragonès: 'Independència de Catalunya: com queden els Països Catalans?'


Pere AragonèsMentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut --més enllà de discussions de caràcter teòric-- cap mena de debat ni de reflexió en profunditat. Avui, amb una Catalunya que es proposa majoritàriament (ho diuen les enquestes, ho diu el parlament, ho diran les urnes probablement el 25 de novembre) de fer un referèndum d’autodeterminació aquests anys propvinents, és absolutament necessari que l’independentisme prengui una actitud política clara sobre aquesta qüestió.
Abans d'exposar algunes propostes sobre l’oportunitat de la independència com una opció per al conjunt dels Països Catalans, cal fer algunes precisions pensant en els qui argüeixen --més a Barcelona que no pas a València o a Palma-- que això de la territorialitat 'ara no toca', que les realitats són tan diferents que imposen l’oblit de la resta del territori als catalans del Principat, o que fer propostes per al conjunt dels nostres territoris pot semblar una idea romàntica, o cosa pitjor, imperial, que ens fa perdre força i arguments per a assolir la independència de Catalunya i veure-la reconeguda.
De la mateixa manera que molts veuen com a part d’una mateixa realitat nacional llocs tant diferents com la zona alta de Pedralbes o Sant Cosme del Prat de Llobregat, o la Font de la Pólvora de Girona i Sant Andreu de Llavaneres al Maresme, o Bellver de Cerdanya i el barri del Remei de Vic, i que són coneixedors dels graus d’identificació diversos amb la catalanitat com a projecte de futur als carrers i barris dels nostres pobles i ciutats, tan diferents, i això no és cap obstacle, per molts de nosaltres és la mateixa tossuda realitat compartida d'ordre lingüístic, històric, econòmic i social la que ens porta a defensar un projecte per al conjunt dels Països Catalans. Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor.
La República Catalana que anem construint ha de comptar amb els ciutadans que se senten part dels Països Catalans, tant en el procés de decisió com en la creació del nou marc constitucional. En el procés, perquè en l’estratègia de l’estat espanyol contra la independència a través del trencament de la unitat civil del poble de Catalunya, el genocidi lingüístic a les quatre illes i al País Valencià n’ha estat un camp de proves. Perquè la idea subjacent a la consideració del català com un patuès al costat de la llengua primera de la République que és el francès és la mateixa que considera els principatins uns menors d’edat que, ni de lluny, no poden prendre decisions col·lectives sense el tutelatge de Madrid. Per tant, ni que sigui pensant en l’èxit del procés exclusivament a Catalunya, haurem d’articular mecanismes per tal que les forces polítiques i socials que a tot el país defensen la nostra existència i el nostre futur com a poble siguin també presents en la construcció de la República Catalana. De fet, és reconèixer el que ha estat una realitat clamorosa --i veient la poca reciprocitat, un xic vergonyosa per als ciutadans del Principat--: des de la defensa de Barcelona el 1714 fins a la manifestació del passat Onze de Setembre, no hi han mancat els valencians, els illencs ni els nord-catalans que han vingut a fer costat a Catalunya en els moments en què calia ser-hi.
I sobretot, la República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. El ventall d’opcions és gran: des de l’exemple irlandès, que permet als ciutadans de l’Ulster de tenir la nacionalitat de la República d’Irlanda (i des del 1998, a més, amb el reconeixement d’aquest fet pel Regne Unit) i ser votats en les eleccions al sud o els hongaresos de Romania, Croàcia, Eslovàquia, Sèrbia, Ucraïna o Eslovènia que poden adquirir la nacionalitat hongaresa, fins a Espanya mateix, que manté un règim preferent a l'hora d'atorgar la nacionalitat espanyola a les persones residents al seu territori i que són sefardites o originàries de l’Amèrica Llatina, les Filipines, Andorra, la Guinea Equatorial o Portugal, com fa França amb la francofonia, Dinamarca amb els ciutadans de Schleswig del Sud, o tots els estats nòrdics entre si. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana.
I finalment, la constitució de la República Catalana no pot tancar les portes a un futur marc estatal compartit amb la resta dels Països Catalans. La proposta de la nacionalitat que hem formulat i el desig d’una república que abasti tots els Països Catalans lliurement associats no són excloents, ni l'una substitueix l’altra. I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?
Ramon Muntaner ens va deixar escrita la metàfora de la mata de jonc: un per un, sí que es pot arrencar, però tots junts ni 'deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, ni que uns quants més s'hi posessin'. La independència de Catalunya no ha de ser el jonc que se separa i deixa que els altres es puguin arrabassar un a un, sinó el que creix un poc més, però que manté unida tota la resta i fa impossible d’arrencar la mata.
_________________________________________________________________________________

Independència i Països Catalans


SALVADOR CARDÚS


Se’m dirà que venc la pell de l’ós abans de caçar-lo. Però entre les moltes preguntes que ens hem de fer sobre l’endemà d’una Catalunya independent, n’hi ha una que no és pas menor: què passarà amb les nostres relacions amb la resta de Països Catalans? La mateixa pregunta l’he feta a alguns amics de les Illes Balears o el País Valencià: com el veuen i el viuen ells, el nostre camí cap a la independència? I em sembla que no ho interpreto malament si dic que, si bé participen de la nostra il·lusió, alhora els genera molta preocupació pel risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que si ha estat econòmicament depredadora i culturalment inclement per a nosaltres, per a ells, encara més.

ABANS DE SEGUIR, voldria deixar dites tres opinions prèvies sobre la qüestió. Primera, que no tinc cap mena de dubte sobre quin és l’abast de la meva nació de llengua i cultura, i que somnio en un futur confederal entre tots els territoris que en formen part. Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú. Segona, que hi ha evidències de tota mena per poder afirmar que els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres. La història de la recepció de TV3 al País Valencià o a les Illes n’és el paradigma. I els catalans del Principat sovint hem actuat amb tan poca intel·ligència que, a la pràctica, hem acabat dividint la força política del mateix valencianisme, del mallorquinisme, del menorquinisme… Però, i tercera, també crec que Catalunya ha de fer el seu propi camí cap a l’emancipació nacional sense arrossegar cap mala consciència pel fet que ara la resta de Països Catalans no ens puguin seguir en aquesta aventura.
DIT AIXÒ, TANMATEIX, cal donar alguna resposta a les inquietuds que he expressat al principi. Obviar els grans riscos que comporta el procés seria una insensatesa. Ara bé, si s’actua amb prou intel·ligència -hi ho hem de fer-, la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer. Primer, perquè des d’Espanya els serà més difícil enfrontar els nostres interessos com fins ara, per bé que vulguin seguir manipulant-nos els sentiments. Segon, perquè les nostres estructures d’Estat els han de ser molt útils, tant com ho han estat les franceses per al Quebec. La projecció internacional de Catalunya obrirà una via directa al món per al conjunt de la cultura i la llengua catalanes, i estimularà l’ambició nacional de tots. I la cooperació econòmica entre nosaltres serà franca i molt productiva. En tercer lloc, perquè no em cap al cap que una Catalunya sobirana no sàpiga mostrar tot l’agraïment per les moltes aportacions que els nostres connacionals han fet al nostre particular èxit social, cultural i, finalment, polític. Penseu, per exemple, en tot l’enriquiment literari sense el qual la llengua comuna hauria quedat radicalment empobrida, o en el paper que han tingut en l’imaginari nacional i cultural des dels clàssics Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet o Uc, fins als actuals Antònia Font o Obrint Pas. Catalunya no seria on és sense tots ells.
CERTAMENT, PODRIA PASSAR que la urgència per resoldre l’actual transició fes ajornar aquest debat. Seria un error. Tenir un projecte de relacions preferents amb el conjunt dels Països Catalans en una Catalunya sobirana és una raó més, i de pes, a favor de la independència. I és que per completar el nostre camí, que ningú no ho dubti, seguirem necessitant el suport més ample possible dels nostres connacionals i veïns més propers.
_________________________________________________________________________________

Independència i Països Catalans


He pogut llegir un article de Salvador Cardús publicat al diari Ara sota el títol “Independència i Països Catalans”. Heus ací unes quantes consideracions al respecte de l’opinió expressada pel mestre Cardús.
Primer punt: efectivament no és una qüestió menor. Per dir-ho en paraules més aclaridores: el que passarà amb la resta de Països Catalans una vegada que el Principat hagi assolit la independència és una de les qüestions cabdals de tot aquest procés. I jo, com els amics i coneguts de Salvador Cardús, també ho visc amb preocupació. En primer lloc, perquè compartesc el temor envers l’accentuació d’aquesta política “econòmicament depredadora i culturalment inclement” una vegada que el Principat sigui independent, i en segon lloc, perquè pas pena que les Illes Balears i el País Valencià esdevinguem moneda de canvi en una negociació amb Madrid sobre els termes en què s’ha d’assolir la independència. Imaginau: “D’acord, Mas, feu-vos independents, però no toqueu, per a res, ni les Balears ni València”. Resposta d’en Mas: “On he de signar?”. És un temor que esper no haver de veure com es fa real.
Segon punt: La divisió política que vivim és la que ens ve donada per l’administració espanyola. Per tant, estic completament d’acord amb Cardús quan diu que “els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres”. Per tant, no ens hi recreem. No cal que continuem aplicant models que, en molt poc temps deixaran de ser vàlids. I sí, nosaltres també tenim molt clar quin és “l’abast de la nostra nació de llengua i cultura”. Però, i l’abast polític? L’hauríem de tenir clar, i veig que no l’hi tenim.
Tercer punt: “Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú”. Són respectables les dinàmiques polítiques sense escrúpols que la democràcia ens ha atorgat? La democràcia no ho és tot, i les majories no sempre tenen raó. Comprenc que en el cas del Principat, les majories, precisament, són les que poden ajudar-nos a assolir el nostre anhel de llibertat. Però de respecte envers les polítiques d’extermini de la nostra llengua i la nostra cultura i de submissió sense complexos a l’espoli econòmic de Madrid que practiquen els nostres governants, crec que no n’hem de tenir gens. Ni nosaltres, ni els catalans del Principat. Cal que es tengui clar qui són els interlocutors vàlids amb el catalanisme. José Ramón Bauzà? No em faceu riure.
Quart punt: també compartesc amb Cardús la idea que “la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer”.
Cinquè punt: tenc dubtes, molts, pel que fa al terme “connacionals”. És connacional un figuerenc respecte d’un olotí? O un mataroní respecte d’un berguedà? Quan a més de “connacionals” ens tracta de “veïns”, els dubtes, molt a desgrat meu, s’esvaeixen.
Sisè punt: a banda de la proposta de confederalisme, que puc compartir amb matisos, el que em sembla indispensable és que el Principat faci de pal de paller de la nació catalana (de la nació cultural, sí; de la lingüística, també; però sobretot de la política, perquè sense la nació política cap de les altres dues podran sobreviure arreu del territori). En aquest sentit, consider primordial que els catalans de fora del Principat puguem accedir a la futura nacionalitat catalana de manera automàtica si així ho demanam. No vull ni pensar en l’aberració que el Principat no ens accepti com a conciutadans i, mentrestant, haguem de continuar sota el jou secular d’Espanya. Jo no vull ser espanyol. No ho sóc. I només faltaria que, tenint una part del meu país lliure, no pogués accedir a la meva nacionalitat natural (o adquirida, tant és!): la catalana. D’aquesta manera, s’enfortiria la consciència de país a la resta de territoris i es plantarien les bases per a l’adhesió de la resta del país a la futura república catalana.
Setè punt: és indispensable, ja, una mobilització de la societat civil de la resta de Països Catalans per forjar una posició conjunta, clara i contundent, pel que fa a la relació amb el procés d’independència de Catalunya. I que quedi clar que aquesta posició no pot ser forjada, en cap cas, ni des de la por ni des de la prudència covarda. Mirau qui ens governa: no tenim res a perdre! La història ens espera.


Share/Bookmark

28.10.12

L'INDEPENDENTISME INDIFERENT


Font: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587647.html

La insostenible lleugeresa


Feia dècades que el catalanisme cultural i polític no mantenia una actitud de tanta lleugeresa en relació amb el País Valencià i les Balears, així com amb allò que ocorre més enllà de les Alberes o banda ençà del Cinca. El partit que governa Espanya és el mateix que ho fa a la Generalitat valenciana, al govern balear i a la Diputació General d'Aragó, on té un únic llibre d'estil: una nació, una cultura, una llengua, una bandera. L'espanyola, por supuesto... M'esgarrifo en llegir, a les xarxes socials, comentaris de pretesos independentistes catalans que manifesten en relació amb aquests territoris i la seva gent la mateixa indiferència, o potser encara més, que poden sentir cap a Belize, Vanuatu o el Kirguizistan.
És al País Valencià on l'ofensiva espanyolitzadora i, doncs, desvalencianitzadora i anticatalana, ha tingut una intensitat més agressiva, mentre Canal 9 i TV3 no poden ser vistos amb normalitat a tot l'àmbit lingüístic. Els socialistes, que hi havien governat abans, no van adoptar mesures per evitar la malvestat posterior. I tampoc no van fer-ho quan governaven a Aragó, tot i tenir un president catalanoparlant. L'arribada del PP al govern aragonès ha comportat, a través d'una consellera de Cultura (?) natural de Ripoll, l'atemptat filològic més ridícul produït els darrers mil·lennis com és ara amagar el nom de “català” per a la llengua pròpia de la Franja i convertir-la en “aragonès oriental”. El descobriment d'una nova llengua romànica ha sorprès la comunitat científica internacional... En un conegut centre comercial d'Alacant, a la llibreria, hi ha una secció en “idioma autonómico”! Evitar la raó científica i la veritat és també el que fa el govern de José Ramón Bauzá, que, per no pronunciar el mot “català”, en diu “l'altra llengua cooficial distinta del castellà”. Com si amb això no n'hi hagués prou, el primer que van fer va ser suprimir la direcció general de Política Lingüística (en van crear una de nova, de Caça, va de debò!) i van tancar també la TV de Mallorca i Ona Mallorca, ambdues públiques i en català; Maó s'ha convertit en Mahón i Palma en Palma de Mallorca; el canal televisiu IB3, on ja no hi ha doblatge en català dels films, deixarà de veure's fora de les Balears; la llibreria Espai Mallorca de Barcelona, únic lloc per trobar les novetats editorials i discogràfiques illenques, podria tancar les seves portes; el conseller d'Educació i Cultura, és una manera de parlar, informa en un programa a la televisió franquista Intereconomía que suprimirà per decret la immersió lingüística a les escoles, etc.
Mentrestant, hi ha jubilats que fan vaga de fam i caminades per la llengua, delegacions que van al Parlament Europeu, centres educatius i moltes persones s'enllacen per la nostra llengua i l'ofensiva governamental perquè els pares i mares inscriguin els seus fills a escola, rebutjant el català, ha estat un veritable fracàs. I, nosaltres, al Principat, mirem com plou, com si tot això no tingués res a veure amb nosaltres, com si qualsevol atac contra la llengua catalana no fos un atac contra la llengua catalana, tota la llengua, es produeixi on es produeixi. Ja deia Joan Fuster que la llengua i la bandera no és que siguin iguals, és que són la mateixa. Ara que se li fan tants homenatges, caldria que el catalanisme abandonés la miopia, la insensatesa i la falsa prudència, per actuar en conseqüència i passar de la lleugeresa regional a la consistència nacional i respondre globalment. Fer-ho, en el terreny lingüístic i cultural, no implica, necessàriament, optar per la independència dels Països Catalans, sinó, pel cap baix, per la ciència i un mínim de dignitat. I no s'hi val a dir que “allà” tenen el PP, perquè és el que la gent ha votat. Com deia fa poc una internauta, no tothom els ha votat i això fóra com dir que a Badalona tots són racistes o al Principat tots conservadors. Eh, què no? Idò, això.

Share/Bookmark

GOVERN DE CRIMINALS


Ens trobem davant el govern d'un partit majoritàriament format per corruptes com Matas, com Camps o com Zaplana, el qual ja ens havia advertiti que "se habia metido en política para forrarse".
Ens trobem davant un govern de tramposos que, en altres ocasions, han fet votar els morts com els casos de Galícia i Formentera. Recordem que a Formentera els vot dels morts va decantar el color del Consell Insular de l'illa, el qual, després, va significar la victòria en escons del PP al Parlament Balear. Trampes que s'han descobert a Ceuta i Melilla on es van trobar caixes amb milers de vots preparats amb el vot del PP dins el sobre.
Ens trobem davant un govern de manipuladors, que no els ha tremolat el pols per fer variar artificialment els padrons de pobles com Pontons, on gràcies a la incorporació de 70 nous "habitants" d'una de les urbanitzacions va aconseguir el que durant anys va ser l'única alcaldia en mans del PP. Aquest procediment ha estat àmpliament provat al País Valencià i les Illes.
Ens trobem davant un govern de xantatgistes que no ha dubtat, almenys en el cas de l'empresa conservera "Rianxeira", d'amenaçar abandonar el poble on el 40% treballa a l'empresa, cas de no guanyar el PP.
I segur que n'hi ha molt més que desconec, i encara moltissim més que no s'ha descobert o pogut provar.
Tot això són delictes greus contra la democràcia i contra els drets democràtics de persones i comunitats. Per tant es podrien catalogar com a crims de lesa humanitat, almenys en el cas de manipulació forçada dels padrons. Recordem que a Bòsnia, aquest tipus de "canvis" es feren en base a la neteja ètnica. Així doncs ens trobem davant un GOVERN DE CRIMINALS que faran el soroll polític que calgui amb excuses com la llengua, l'economia o el sumsum corda per tal de seguir robant i enriquint-se mentre, mentre estem ocupats en altres coses; sobreviure, per exemple, en el cas dels Països Catalans. Què n'esperàvem?

Share/Bookmark

26.10.12

Carles Camp. Una altra mentida habitual: els 500 anys de la unitat d’Espanya


La senyora Dolores de Cospedal, secretària general del Partido Popular (partit, per cert, que encara és l’hora que condemni el règim feixista de Franco), en les mateixes declaracions en què afirmava que “Cataluña nunca fué reino en si misma”, deia que no tenia cap sentit entestar-se a trencar “el país més antic d’Europa”, que “té 500 anys d’antiguitat”[1].
Aquesta afirmació tan comuna entre polítics, historiadors i, fins i tot, l’opinió pública espanyola, que no respon a cap realitat jurídica o històrica, es basa en l’assumpció infundada que el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran de Catalunya-Aragó, els Reis Catòlics va significar una unió política dels regnes respectius quan, en realitat, va ser, senzillament, una unió matrimonial dinàstica.
De la mateixa manera que, actualment, diversos estats de la Commonwealth comparteixen la mateixa sobirana (Elisabeth II) i mantenen la seva plena independència política, Castella, d’una banda, i els diferents regnes de la confederació catalana, de l’altra, van continuar sent estats amb les seves pròpies institucions i lleis. Fins al punt que, morta Isabel el 1504, Castella va tenir els seus monarques privatius –Joana I i Felip I-, mentre que Ferran va tornar als seus regnes, es va tornar a casar –amb Germana de Foix, la reina Germana-i, si li hagués sobreviscut algun hereu, aquest hauria regnat sobre els territoris de la confederació.
L’autèntica unitat d’Espanya va començar el 1707 a Almansa, amb la invasió i conquesta militar castellanes (i l’ajuda francesa, ja que tot sols els castellans no se n’haurien sortit) dels territoris de l’antiga Corona Catalana i la consegüent supressió forçosa, manu militari, de les seves institucions i del seu corpus jurídic.
Malgrat això, els reis borbònics van continuar la tradició dels Àustries i van continuar intitulant-se reis de Castella, Lleó, Còrdova, Aragó, València...comtes de Barcelona, del Rosselló, etc., però no pas “reis d’Espanya”. Espanya, per tant, no va existir ni tan sols en la titulatura reial fins a l’arribada al tron d’Amadeu I, el 1870. Fins aquell moment, el títol de “rei d’Espanya” només s’havia fet servir des de fora de les fronteres dels regnes hispànics.
Catalunya –com Aragó, València o Mallorca- no és Espanya, ÉS d’ESPANYA, fruit d’una invasió militar que va anar seguida d’una repressió ferotge i despietada, que es va prolongar durant segles i que encara dura. Espanya va néixer com a conseqüència d’un acte de força i no, com ens han volgut fer creure, d’una unió matrimonial voluntària i consentida. I la seva unitat, pretesa però no assolida, no ha estat resultat de l’acord de les parts, sinó que s’ha imposat mitjançant execucions, tortures, exili, espoli i persecució lingüística i cultural.

Carles Camp


[1] Posteriorment, Esperanza Aguirre, ha afirmat que Espanya té 3000 anys d’antiguitat. De tota manera, una i altra han fet curt, ja que un predecessor seu, Calvo Sotelo el líder de la CEDA havia arribat a dir que “quan Déu va crear el món, Espanya ja era en el seu pensament”.


Share/Bookmark

23.10.12

Prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la Unió Europea


David Fernàndez: "Prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la Unió Europea"

FONT:
http://www.ara.cat/premium/politica/Fernandez-Prefereixo-Paisos-Catalans-Europea_0_796720349.html?fb_action_ids=4753129990079
Alternativa "Falta una veu al Parlament, la de les classes populars" Divisió "És banal parlar d'unitat independentista un mes abans del 25-N" Fàctics "Catalunya té un govern i un consell d'administració"
Fernàndez és un independent que ve de l'activisme social i el cooperativisme. Fernàndez és un independent que ve de l'activisme social i el cooperativisme. FRANCESC MELCION
Després de debatre-ho molt i d'obtenir més de 100 regidors el 2011, la CUP intentarà fer el salt al Parlament de la mà d'un independent, David Fernàndez (Barcelona, 1974), un periodista que ve de l'activisme social. Abandera un discurs independentista i d'esquerres nítid per fer-se un lloc en una oferta dividida. Té 27.111 avals per intentar-ho.
Què ha portat la CUP a presentar-se, després de declinar-ho el 2010?
El debat de la llibertat política s'ha precipitat, i l'evolució de la crisi. No hi pot haver normalitat amb tres milions de pobres als Països Catalans.
¿No us fa por que la divisió de l'independentisme afavoreixi CiU?
No, falta una veu al Parlament, la de les classes populars, i s'ha de fer sentir. És banal parlar d'unitat un mes abans del 25-N. La CUP representa una altra manera de fer política i la gran àgora està sent el carrer, amb milers de persones votant per la independència i protestant per les retallades. Al carrer és on les coses poden canviar ara que els mercats han pres tanta sobirania als governs.
Però la CUP no va ser a la marxa massiva de l'11-S. Va ser un error?
Hi havia militants de la CUP, i molts participen en l'ANC. Però fa 35 anys que l'esquerra independentista celebra la seva marxa, tenim una pota arreu. A més, l'ANC sembla una rèplica de l'Assemblea de Catalunya, i caldria recordar com va acabar, amb la gran traïció dels líders.
¿ICV i ERC no representen prou bé aquestes classes populars?
No, va doldre quan ERC va dir que "entre el país i l'esquerra, el país". El país i l'esquerra sempre, guanyant o perdent, i no s'hi pot renunciar.
¿Es veu votant amb Artur Mas la convocatòria d'un referèndum?
Em veig votant  al costat del poble. Serà l'única fracció de segon en què coincidirem amb Mas. Qui s'hi oposa més, tot i el poc soroll, són les elits econòmiques, com sempre. Això em fa dubtar, perquè Catalunya té un govern i un consell d'administració.
¿Assumiu que el referèndum serà a nivell del Principat?
Sí, és la realpolitik . No és com ho voldríem, però l'evolució política ho ha fet així, després de tanta renúncia. La CUP treballa des de la realitat, però defensarem el marc polític i conceptual dels Països Catalans.
Els preocupa quedar fora de la UE?
No gaire. No crec que passi, però, en tot cas, prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la UE, ja que els homes de negre són gàngsters amb corbata i l'euro és un projecte neoliberal. Hi ha vida fora de la UE. També som un país mediterrani, no volem viure d'esquena al sud.
Quins són els seus referents?
A voltes cal mirar enrere, a la història cooperativista i a la societat prèvia a la Guerra Civil. A més, Islàndia té un valor simbòlic: no ha pagat el deute, ha jutjat banquers i ha empresonat ministres. No pot ser que Millet, Camps i Matas estiguin al carrer, és un insult quotidià a la democràcia! Miro també a l'Amèrica Llatina, però vull un model propi.
D'on surten els recursos per finançar les polítiques socials?
Amb una altra política fiscal.
No fugiran les grans fortunes?
Ja ho han fet: un 70% d'empreses de l'Íbex-35 operen en paradisos fiscals. Mas ha retallat en total 6.000 milions, i el frau fiscal puja a 16.000 milions. A més, la CUP és l'esquerra austera i eficient, però ens neguem a creure que fer una escola o un hospital o pagar una pensió siguin despeses. Són inversions.
Després de dubtar tant, ¿seria un fracàs no entrar ara al Parlament?
Mai no hi ha fracàs per al que lluita. Seria una experiència més.

Share/Bookmark

21.10.12

La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols (vídeo)


La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols: una visió global - Jordi Bilbeny from MIZAR-PETRUS on Vimeo.
CONFERÈNCIA INAUGURAL, del
III Cicle sobre la FALSIFICACIÓ DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA
PANORÀMICA D´UNA FALSIFICADIÓ DE SEGLES, I EN TOTS ELS ÀMBITS I CONTINENTS.

Per Jordi Bilbeny: 
"La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols: una visió global"

Exposa les lleis promulgades per la corona espanyola al llarg del segle XVI que permetien supervisar, retocar i reescriure els llibres i confiscar-ne les edicions que no estaven d'acord amb la posició de l'estat.
Com aquesta reescripturació va afectar obres majorment dels segles XVI i XVII, però també del XV i del XIV.
A partir d'aquí, analitza els noms canviats dels literats (poetes, novel·listes, historiadors), però també dels artistes, dels viatgers, dels científics, dels militars, dels sants i d'algun papa.

CICLE OBERT:
CADA DIJOUS, d´octubre de 2012, a març de 2013, a Plural-21, Barcelona.

Veure el programa complert a les pàgines:
www.inh.cat
www.plural-21.org – telèfon per a inscripcions: 93-4501300

Tant a texts de fa segles com a texts de fa pocs anys, alguns autors castellans manifesten la seva perplexitat en termes d’aquest tipus: “Sorprende cómo en poco tiempo el Reino más pobre de Europa se convirtió en la potencia más admirada en el orbe entero”

Cada dijous fins el 21 de març de 2013, s´exposarà, en un total de 24 sessions com va tenir lloc aquell “sorprenent” procés.  I en poc temps, la resposta serà encara més complerta i contundent, doncs estan cristal·litzant els esforços de moltes recerques fetes des de fa molts anys per molts investigadors independents i voluntaris.
Share/Bookmark

20.10.12

PREPAREN TRAMPES EN ELS CENS ELECTORALS?

RECLAMACIÓ !

SHAUDIN MELGAR-fORASTER (ESCRIPTORA I PROFESSORA UNIVERSITÀRIA)

Visc al Canadà.
Quan hi ha eleccions dins l’Estat espanyol, les que siguin, sempre m’envien un paper del Cens que diu que estic inscrita. Després m’envien els papers per votar. Aquesta vegada he rebut un paper amb la meva informació, correcta, però em diuen que he d’emplenar un altre paper, fer

 fotocòpia del passaport, enviar-ho a la Delegació Provincial i, més endavant, m’enviaran els papers per votar. Ho comento perquè mai no m’havia passat, sempre era automàtic. Una altra cosa nova: tot ve en castellà. Abans tot plegat era en castellà i en català.
Una altra catalana que resideix a Toronto ha comentat el mateix que comento.

Ara a mi la Delegacio Provincial no m'accepta els fax que els envio amb la meva informacio (diuen que es pot enviar per fax), no hi ha res a fer. Haure d'enviar-ho per correu postal i no se si tot plegat m'arribara a temps de poder votar.

Shaudin Melgar-Foraster és professora de català i literatura castellana a la Universitat de Toronto.

També és l'autora de llibres juvenils com Més enllà del Somni i la seva continuació Perduts a l'Altre món, així com  de El secret de l'Oreneta.
Share/Bookmark

"CATALUÑA NUNCA FUÉ UN REINO EN SI MISMA". CAL REBATRE-HO

font: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02132
Armand Sanmamed. Cataluña nunca fué un reino en si misma
 Dilluns passat dia 15 d’octubre, la secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Mancha, Maria Dolores de Cospedal, va tornar a la càrrega contra la possibilitat que el president de la Generalitat de Catalunya convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya amb els arguments jurídicoadministratius i economicistes habituals. I va reblar el clau afirmant que, a més, “Cataluña nunca fué un reino en si misma”.
Amb aquest sofisma de caire historicista que l’espanyolisme branda de manera recurrent per restar legitimitat a les aspiracions sobiranistes dels catalans, ens volen fer creure que un territori només tindria legitimat per reclamar la independència si, en algun moment de la seva història, havia estat un regne (reino). Posem per cas, Navarra –com a antic regne de Navarra- o, fins i tot, Galícia, en haver estat efímerament regne de Galícia, estarien legitimades a reclamar la independència, però Catalunya que, per a ells mai ha estat un regne, no. Haver estat, històricament, un regne esdevindria un requisit previ i imprescindible per aspirar a la sobirania.
Sens dubte, que es tracta d’un raonament de consum intern dirigit a la clientela local, el llistó historiogràfic de la qual ve marcat per sèries televisives de caire pseudohistòric tan “rigoroses”com Hispania o Isabel. Una interpretació sense cap fonament, indocumentada però que, tenint en compte el context en què ens movem, és convenient de rebatre.
En primer lloc, cal dir que, jurídicament, el fet de no haver estat regne no té cap valor ni cap conseqüència en dret internacional. Només cal fer un repàs a la història dels 194 estats que formen part de l’ONU per comprovar que molts mai, havien estat un regne abans d’accedir a la independència i que, aquest fet, no va suposar cap impediment en el seu camí cap a la condició d’estats sobirans. Tenim exemples a tots els continents: a Europa, estats de tota mida, des d’Ucraïna amb 603.000 km² i més de 45 milions d’habitants, fins a Suïssa, amb 41.000 km² i 7,5 milions d’habitants; a Àsia i, evidentment, a Amèrica, on ningú recorda que els pares de la pàtria invoquessin la preexistència d’un regne dels Estats Units d’Amèrica com a raó per justificar el seu dret a esdevenir independents ni que els anglesos l’utilitzessin en sentit contrari. I, sense sortir d’aquell continent, la senyora de Cospedal segurament deu tenir molt present que cap dels 23 estats de la seva comunitat iberoamericana i hispanoparlant havien estat prèviament regne d’Uruguai, Costa Rica o Colòmbia, per posar alguns exemples.
En segon lloc i, de cara a la clientela local, caldria recordar-li a la senyora de Cospedal que confon el nom amb la cosa en equiparar el títol que ostenta el cap de l’estat d’un determinat territori amb el grau de sobirania de què gaudeix aquest territori. M’explico. Prenem l’exemple de Luxemburg: tot i que, nominalment, no és un regne sinó un gran ducat i que el seu cap d’estat no és un rei, sinó un gran duc, ningú pot negar que sigui un estat plenament sobirà.
De la mateixa manera, en el cas català, el fet que el cap de l’estat català dugués el títol de comte de Barcelona i no pas el de rei, no tenia res a veure amb el seu nivell de sobirania com a monarca, ni en el del territori sobre el qual exercia el seu govern. Els comtes de Barcelona, i per extensió el seu estat, eren plenament sobirans perquè no devien vassallatge a cap senyor o territori superior. Ni tan sols als reis d’Aragó, per la senzilla raó que, els comtes de Barcelona eren els reis d’Aragó. Tampoc als reis de França que, com a successors dels emperadors carolingis, es reclamaven sobirans de Catalunya malgrat que, des de l’any 987, n’havien perdut el control de facto i, des de 1245 de iure, en virtut del tractat de Corbeil signat per Jaume I i Lluís IX de França, pel qual el rei francès renunciava als seus drets sobre els comtats catalans.
En definitiva, digui el que digui la senyora de Cospedal, Catalunya va ser un estat sobirà, des del 987 fins al 1714. Fins i tot, més sobirà que la majoria dels seus veïns, ja que els seus representants tenien la potestat jurídica de negar o concedir la corona a aquells que la pretenien en funció de si juraven o no les seves constitucions o de si complien o no les seves funcions segons les lleis de la terra. La història, en aquest cas, ens forneix d’arguments prou contundents per rebatre les seves afirmacions poc documentades.
La realitat política i el dret internacional s’encarregaran de la resta.

Armand Sanmamed
17 d'octubre de 2012

Share/Bookmark

19.10.12

La somio completa


La somio completa


Pertanyo a les darreres generacions d'antifranquistes, per a molts dels quals els Països Catalans eren el referent bàsic, cultural i nacional. Val la pena de recuperar el tema, per l'evolució de la situació i la consciència política al Principat. Aquest, sovint, fa tot l'efecte d'haver-se desentès i girat l'esquena al País Valencià i a les Illes Balears, on l'autonomia política ha creat més distància amb Catalunya que proximitat. En un altre moment, ja vaig referir-me als errors comesos i a les dificultats aparegudes en el camí de la nostra normalitat com a poble. Ara, voldria parlar de les conseqüències positives que la independència d'una part del territori comportaria sobre la resta. Sóc dels qui creuen que la nació cultural dels Països Catalans pot ser també una nació política i, personalment, continuaré treballant perquè així sigui un dia. Això, però, no vol dir uniforme ni centralitzada, sinó diversa i articulada sobre vincles federals: la mata de jonc, de Ramon Muntaner.
Sóc d'aquells a qui fa mal al cor veure el mapa incomplet del meu país, quan així apareix en imatges reivindicatives, amb una frontera entre Vinaròs i Alcanar i bandejant les quatre illes. El dia de la independència serà un dia de gran alegria, sí, però jo no podré tenir una satisfacció plena veient com uns territoris i una gent que, en el meu imaginari, formen el meu país, “una pàtria tan petita que la somio completa”, queden fora del nou estat. Per això confio que una Catalunya independent actuarà amb més fermesa i intel·ligència cap al País Valencià i les Balears que no ho ha fet fins ara. Els mitjans públics audiovisuals hauran d'aspirar a ser vistos sense problemes a tot l'àmbit lingüístic i les indústries de la cultura tindran més interès que mai en un mercat potencial de més de 12 milions de possibles consumidors, un cop l'estatus internacional de la llengua haurà fet un salt legal històric, perquè aquesta només és del tot, si és amb tots els territoris. I així com el Principat té signats acords amb estats com Argentina, l'Equador o Moçambic, també els governs autònoms valencià i balear podran tenir-ne amb la República de Catalunya, en cultura, economia, comerç, transport, etc. La involució autonòmica previsible, la reprovincianització, la mort del corredor mediterrani, l'augment de l'espoli i la minva de la inversió pública estatal, sense Catalunya, farà que a valencians i balears ser espanyols els surti encara molt més car. Potser, llavors, el reforçament dels vincles amb Catalunya podrà encomanar-hi el desig interessat d'una vinculació amb el nou estat, sobre bases federals i mútuament respectuoses.
Hi ha dos casos que ens poden interessar: Irlanda i Hongria. En el cas hongarès, els ciutadans d'aquesta llengua i cultura que van quedar fora de la nova Hongria, tenen dret a la nacionalitat hongaresa, si així ho demanen. Això afecta els hongaresos de Romania, Eslovàquia, Sèrbia i Ucraïna. En el cas irlandès, també els ciutadans dels sis comtats d'Irlanda del Nord, súbdits britànics, poden accedir a la nacionalitat i al passaport de la República d'Irlanda, si ho sol·liciten. Però, a més, poden ser candidats a les eleccions al sud i ser-hi escollits per ocupar-hi càrrecs públics, si bé no hi tenen dret a vot. Són elegibles, però no electors. En el nostre cas, podríem fer una cosa similar: concedir la nacionalitat catalana, amb el passaport corresponent, als valencians i balears que la sol·licitessin, així com als ciutadans de la Franja i Catalunya Nord que complissin el mateix requisit, nacionalitat que simultaniejarien amb l'espanyola o la francesa. I caldria pensar també en la seva elegibilitat i ocupació de càrrecs públics. Res que no hàgim fet ja, al llarg de la història. D'on han estat, si no, la majoria de responsables de la política lingüística de Catalunya i d'on és ara el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.