traducció - translate - traducción

31.7.13

SÓN BOJOS AQUESTS CATALANS? (Vídeo complert subtitulat en anglès)

Segueix els passos d'una jove estudiant alemanya que viatja pel país interessada per la situació de la llengua

Alina Moser, una noia alemanya que fa poc que viu a Catalunya, que parla català i no entén el castellà, va decidir voltar al febrer amb furgoneta per conèixer de primera mà el país on havia decidit de viure i la situació de la seva llengua. Aquest és el punt de partida del documental Són bojos, aquests catalans!?, una 'roadmovie' realitzada per Zeba Produccions que ha viatjat amb l'Alina per Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent i Catalunya Nord. El documental s'ha projectat en uns quants indrets del país i des d'aquesta setmana també es pot veure per internet (ací amb subtítols en castellà i anglès).
'Són bojos, aquests catalans!?' té per objectiu de resoldre una sèrie d’interrogants sobre la situació de la llengua catalana: per què el català no es troba en una situació semblant a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què no se n'ha normalitzat l’ús? Per què sovint s’abandona la llengua?
Parteix d’una idea del lingüista David Valls, amb realització de Zeba Produccions, i s'ha finançat per mitjà d’una campanya de micromecenatge, amb el suport de la Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua, i la col·laboració del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona.
Font de la informació: http://www.youtube.com/watch?v=MWlrlEkqUKw

Are these Catalans mad!? (Són bojos, aquests catalans!?) English



Share/Bookmark

30.7.13

Els Dietaris de la Generalitat del 1411- 1713 complerts. Pots baixar-los o consultar.

Dietari de la Diputació del General de Catalunya - 1454 a 1472,
publicat el 1950
El dietari de la Generalitat, o dietari de la Diputació del General, és un recull i registre diari dels esdeveniments militars, polítics i religiosos del Principat de Catalunya. Aquesta pràctica administrativa diària es va realitzar des del 1411 fins al 1714 sense interrupcions destacades.
Les anotacions van agrupades per triennis que comencen el primer d'agost i acaben el 31 de juliol. Es conserven 109 volums manuscrits del 1411 al 1711. L'últim volum fins al 1714 va ser destruït a l'època borbònica. L'autor encarregat era l'escrivà major de la Diputació del General. En algunes ocasions els autors afegien al text observacions al marge, dibuixos al·lusius als fets més destacats i documents cosits al dietari (memorials, cartes, etc). Els anys 1454 a 1472 amb Jaume Safont com a escrivà són els més rics en informacions i anotacions.
Una selecció de textos va ser editada el 1889 per Josep Coroleu i Inglada. L'IEC va emprendre una edició crítica comentada, però va ser destruïda el 1939. La Generalitat de Catalunya va iniciar, l'any 1994, l'edició completa i al juny de 2007 s'han acabat de publicar els 10 previstos (del 1411 al 1714). El setembre de 2010, la Generalitat de Catalunya va posar el text complet dels Dietaris a disposició dels estudiosos i de totes les persones interessades en aquests documents, de forma gratuïta, a través del web del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Són més de 15.000 pàgines plenes d'informació, noms, successos, etc., accessibles en línia.
Exemple de l'anotació feta el 17 d'abril del 1456:
«El dissabte dia 17 fou feta crida pública per la ciutat de Barcelona que la festa de Sant Jordi (23 d'abril) fos celebrada per tothom, ja que la Cort General del Principat de Catalunya, que ara celebra reunió al claustre de la catedral de la ciutat, ho ha decretat així.»
— Jaume Safont, Dietari de la Generalitat
Enllaços per volums:


Share/Bookmark

26.7.13

2000 INSULTS EN CATALÀ per Antoni Ibàñez

El català és, en totes les seves variants, una de les llengües més riques en improperis, exclamacions i insults.
Si ens hi veiem obligats a insultar, fem-ho amb propietat i en català. Veurem com la majoria són descriptius més que no pas vexants, la qual cosa parla bastant bé del nostre tarannà.

www.filolegs.com
www.llenguacatalana.com
www.literaturacatalana.com
www.poesiacatalana.com


A
Abellot 407210_2910784326975_1181628470_3177247_1334912211_n copy
abraçafanals
absurd
abusananos
abusanenes
acabacases
acaparador
accidiós
acollonit
acuseta
adormit
adupit
advocat de marge
advocat de secà
afaitapagesos
afaneta
afartapobres
afemellat
afonacases
afram
agaçant
agaçoris
agarrat
agafallós
agafasopes
aganit
aganyit
agarrat
aguantaespelmes
aguiló
aixafabolets
aixafaguitarres
aixafaterrossos
aixecacamises
aixecasamarres
alarb
alatrencat
albardà
albat
alcavot
alçapius
alçaporro
alcohòlic
alficòs
alienat
al·lucinat
alobat
amagacreus
amagaolles
amagapinyes
amargat
ampadura
analfabet
andoi
angoni
ànima de cadafet
ànima de càntir
ànima de Judes
ànima de mal repòs
ànima deserta
ànima en pena
animal
animalàs
animal de rapinya
animalot
anormal
apagesat
apardalat
apollardat
aprofitat
aragonès
aranya
arganàs
argaràs
arlot
armanac
arna
arpellant
arrabassaqueixals
arracada
arrauxat
arrencapèls
arrecat
arrencaqueixals
arreplegaire
arreplegat
arrodit
arronsat
arronyacat
arrossinat
arrugat
artista de barraca
artista de plexiglàs
asclaire
as de bastos
ase
ase alabau
ase mort
+ ase que gros
assaltador
assassí
assedegat
assot
assotacristos
atabalat
atontat
atontat de les bombes
atudacandeles
aturat
aujam
australopitec
avalotador
avalotapobles
avar
avariciós
avinat
àvol fembra
avortament del dimoni

-------
B
Babalí-babalà
babau
baboia
bacallà
bacó
bacora
badaluc
badanes
badabadoc
badoc
baganer
bagarro
bagassa
bagasser
bagassut
baix d'aigüera
baix de sostre
bajà
bajoc
balandran
baldufa
balcam
baliga-balaga
baloni
baluerna
balustre
bàmbol
banasta
banau
bandarra
bandit
bandoler
banyabaix
banyarriquer
banyut
baranda
barbamec
barbantana
bàrbar
barbasta
barbolla
bardaixa
bardoma
bare
barjaula
barjaulo
barra
barrabam
barragana
barragàs
barraler
barram
barret de rialles
barretines
barrim-barram
barroer
barrufell
barrufet (mental)
barrugo
barrut
bastaix
bastard
batolles
baturro
batusser
batxiller
bausador
bava de gripau
bavaire
bavart
bavós
beat
beata a les fosques
beata farinera
becmoll
becó
bedós
befa
belitre
benagai
beneit
beneit del cabàs
beoci
bergant
berganta
berloc
bernat pudent
berro
besaculs
besanyí
bèstia
betzo
betzol
beuarra
beverris
bitxo
blanquivilis
bleda (assolellada, confitada)
blet
boc
bocaalabau
boca de fel
bocafluix
bocamoll
bofiós
boig
bogia
boginyot
boig
bolbol
bolero
bollicao
bombat
bonifaci
bonyeguer
boques
borbó
bord
bordegàs
bordellenc
borinot
borni de cervell
borratxo
borrango
borrasser
borratxo
borrec
bossut
boterut
botifarra
botifarraire
botifarró
botifler
bòtil
botimflat
botorut
boví
brac
bragasses
bragueter
brètol
brivall
brivant
brivó
broida
bronquinós
bruixa
bruixot
brut
brutinyó
bubota
budell
bufaculs
bufafocs
bufaforats
bufagaites
bufallums
bufanúvols
bufat
bufeta
bufó
bugadera
buidaampolles
buidabutxaques
buidapisos
bujarró
búlgar
bullanga
bullanguer
bunyolaire
bunyoler
burdimany
burgès
burleta
burot
burraca
burrangues
burro
burro de set soles
burxaire
burxaorelles
burxeta
burxó
busaroc
buscabregues
buscagatoses
buscagotes
busca-raons
buscona
butxaca foradada
bútxara

-------
C
Ca
cabana
cabassut
cabeca
cabort
cabra
cabrit
cabró
cabrona
caçacagalls
caçadots
caçahereus
caçamarits
caçapubilles
cacatua
cafre
cagaarestes
cagabandúrries
cagacalces
cagacalçons
cagacebes
cagadéus
cagadimonis
cagadubtes
cagadur
cagafil
cagaelàstics
cagaire
cagaïssa
cagalatxa
cagall
cagalló
cagalló de la gramàtica
cagallot
cagamandúrries
cagamànecs
cagamiques
caganaies
cagandances
cagandanes
caganer
caganinyols
caganya
caganyinyetes
cagaó
cagapoquet
cagaprim
cagarada
caga-ranci
cagareli
cagarel·lós
cagarí
cagarina
cagarot
cagarret
cagarri
cagarrina
cagarro
cagarro sec
cagarul·lo
cagasucs
cagat
cagatatxes
cagat de por
cagatinta
cagó
càgola
cagolla
caguelis
caguerot
caguerri
caguerris
cagueta
caguetes
caguerri
caia
caifàs
caïm
calamitat
calàndria
calavera
calçasses
calent de cap
caletro
camaco
camacoix
camacurt
camadret
calollo
camàlic
camallut
camanduler
camàndules
camell
cames de bròquil
cames de gànguil
campanar de bajoques
canalla
cananeu
cançoner
càndid
canfanga
canorga
cantamanyanes
cantamatines
cantarano
cantinfles
cantonera
canyàs
caparró
caparrot
caparrut
capat
capat mental
cap boig
capbord
capbuit
cap calent
capclòs
cap cremat
cap d'ase
cap de burro
cap de carbassa
cap de collons
cap de cony
cap de cul
cap de fava
cap de fums
cap de fusta
cap de marrà
cap de mastre
cap de meló
cap de pardals
cap de porc
cap desgavellat
cap de sitrell
cap de soca
cap de sopes
cap d'estopa
cap d'estornell
cap de suro
cap de tartana
cap de tort
cap de trons
cap dur
cap esberlat
capesflorat
cap espès
cap esquerdat
capet
capfluix
cap fluix
cap foradat
capgròs
cap lleuger
capó
cap pelat
cap quadrat
capriciós
capritxós
cap-sec
capsigrany
capsot
captaire
cap verd
carabrut
cara d'allò que en fan taps
cara de collons
cara de cony
cara de cul
cara de desenterrat
cara de desmamar criatures
cara de forrellat de presó
cara de gnom
cara de gos
cara de Judes
cara de llufa
cara de merda d'oca
cara de mico
cara de nyau-nyau
cara de pomes agres
cara de prunes agres
cara de santificètur
cara de sípia
cara d'ovella i urpes de llop
caragirat
carallàs
carall de mitja cerilla
carallet
carallot
caramot
carbassaire
carca
carcaller
carcamal
carcany
carcàs
cardo
careto
carmellós
carnaval
carnisser
carnús
carraca
carregós
carreter
carrincle
carrincló
carronya
carrossa
carterista
cascallunes
castellanufo
castellufo
catalanero
catalanufo
catalino
catalufo
cateto
cavallot
cavernícola
ceballot
celerat
celestina
cercabaralles
cercabregues
cerca-renous
cigalet
cigaleta
cínic
cirabotes
cleptòman
cloquipiu
closca d'aram
closcadur
cocodril
coix de cervell
colflori
colgafocs
col·laboracionista
colló
colloneta
collons grossos
colzepelats
comediant
consagrat
consentit
conyarri
copieta
coquetó
coquí
corcó
cornell
cornut
corrupat
cortesana
cosó
cotilla
cotnós
cotorba
covard
cràpula
cregut
cremapalleres
cremat
cremida
cretí
cridaire
criminal
cuc (de forat)
cuguç
culacarenat
cul blanc
cul brut
culcosit
cul de bugadera
cul de cafè
cul de canonge
cul d'església
cul de taverna
culdestrempat
cul d'olla
culejador
culer
culero
culfaristol
culgròs
culimerdis
culmerdós
cul pelat
culremena
culserrat
cultiparlant
curandero
cursi
curt
curt de cap
curt de gambals
curt de tei
curt de vista
+ curt i no neixes
+ curt que una màniga de guardapits

-------
D
Dat pel cul
dat pel sac
degenerat
deixat
delinqüent
demagog
dement
desagraït
desairat
desalapat
desassenyat
desastre
descamisat
descarat
descastat
descentrat
descordat
descregut
desendreçat
desequilibrat
desgairat
desgraciat
deslleial
desmanegat
desmanyota
despenjafigues
destraler
destrempat
desvergonyit
diable
dictador
dièsel
dimoni
dimoni escuat
disbauxat
dogmàtic
dolent
dona de cadira
dona de la vida
dona pública
dona de mala vida
dona de món
dona errada
dona mundana
doner
donjoan
donota
dormilega
drapaire
droga
dropo
dròpol
drut

-------
E
Eixelebrat
eixorit
eixuga-semals
el cap te fa fum i el cul te fa música
embafós
embanyat
embastardit
embastavaques
embèfia
embofegat
embolicaire
embrollaire
embustero
empaitabisbes
empastifaire
empeltat de conill
emplastre
empipador
emprenyador
emprenya-soques
emproperi
encantat
enculat
energumen
enfavat
enganyamón
enredaire
ensibornador
ensumallufes
ensumapixums
entabanador
enterramorts
entomit
entonat
entremaliat
enxurma
enze
erniós
esbirro
esblofit
esbojarrat
esca del pecat
escagarrat
escalfabraguetes
escalfacadires
escalfacigales
escalfapixes
escalfapolles
escamarlà
escamballot
escamparaons
escandalós
escanyamarits
escanyamullers
escanyapobres
escanya-rals
escanyolit
escarabat de sacristia
escarabat merdisser
escarabat piloter
escarransit
esclafacanyes
esclafapets
esclafaterrossos
escobàs
escolanet
escoltallufes
escoltapets
esconcagat
escopinada
escopinya
escòria
escorniflaire
escupadraps
escurabasses
escurabosses
escuracassoles
escurçó
esfoirat
esgarrapacristos
esgarriacries
esguerrat
esmaperdut
espagueti
espantacriatures
espantagarses
espantall
espantalloques
espanyaportes
espanyolàs
espanyol ronquero, fill de punyetero
espatllafestes
espellingat
espès
espitregat
espolsabutxaques
espompit
esporuc
esqueixat
esqueller
esquenadret
esquerranós
esquilatontos
esquirol
esquitx
estafador
estaferm
estaquirot
estarrufat
estòlid
estrabul·lat
estrafolari
estrafolla
estrambòtic
estraperlista
estremunciat
estruç
estult
estúpid
esvalotador
esvalotat
esventat
etarra
eunuc
extravagant

-------
F
Facinerós
falanguero
fals
(ets més fals que un metge que fuma)
falsari
faldetes
faldiller
fanàtic
fanegues
fanfarró
fanjau
fantasma
faranduler
fardassa
fardo
farfant
farfolles
fariseu
farolero
faroner
farsaire
farsant
fartana
fastigós
fat
fato
fatxa
fatxenda
fava
feinetis
feixista
fementit
feniant
fera
figablana
figaclosa
figaflor
figamolla
figatova
fileter
filibuster
filisteu
filosofastre
fill de bagassa
fill de capellà
fill de la Gran Bretanya
fill de la grandíssima de sa mare
fill de (la gran) puta
fill del sereno
fill del veí de dalt
fill de mala mare
fill de monja
fill de Puigcerdà
fill de set pares
fill de rector
fill de verra
flabiol
flaüt
flàvia
floralero
floralista
flor pansida
fluix de molles
foca
fogó
foirós
foll
folla fembra
follanius
forassenyat
fòssil
franquista
franximan
fregall
fresc
frescales
frívol
fulana
fulero
furot

-------
G
Gaig
galàpet
galdran
galdrepa
galduf
galiàs
galifardeu
galiot
galipant
gallet
gallimarsot
gallina
gallof
gallofer
gallòfol
gallufa
galtagròs
galta-sorrut
galtes
galtes de cony
galtes de farro
galtes de pa tou
galtut
galvaner
gamarús
gamat
gambaire
gamberro
gambirot
gamoi
ganàpia
ganarra
ganarrús
gandul
gandungues
gànguil
ganso
gansoner
gardenya
gardunyaire
garratibat
garrepa
garrí
garró
garroner
garrons
garrul
garsa
gasiu
gastaire
gatamaula
gatamoixa
gat de taverna
gat de tina
gató
gau
gavatx
gentalla
gep de burra
geperut
gepic
gigoló
gilipolles
gitano
golafre
golfo
goliard
golut
gonella
gorrer
gos
gra de pus
graponer
grenyes
grillat
grimpador
grimpaire
gripa-sous
gripau
guaperes
guillat
guilopo
guineu
guiri

-------
H
Hipòcrita
heretge
hippy
hortera

-------
I
Idiota
ignominiós
ignorant
il·luminat
imbècil
impertinent
impostor
impresentable
incapaç
incompetent
indecent
indesitjable
indocumentat
inepte
infeliç
ingrat
innocent
insensat
insensible
insolent
integrista
intransigent
inútil
inxa
irreponsable
isard
isidro

-------
J
Janet
janfotre
jesuïta
jirafa
Joan calcetes
Joan faldilles
judes
jueu
juràssic

-------
L
Lacasito
larel·li
lelo
lero
lila
lilaina
lilau
lil·liputenc
liró
lladre
lladregot
lladremaner
llagast
llagoter
llampat
llàntia
llanut
llaràs
llardefa
llardós
llardufa
llarg de dits
llefiscós
lleganyós
llengua de destral
llengua de draps
llengua d'escorpí
llengua de serp
llenguallarg
llenguerut
llepacigales
llepa
llepaconys
llepaculs
llepafigues
llepafils
llepaire
llepaplats
llepa-xones
llibertí
lligaire de platja
lligamosques
llimac
llondro
llonze
llonzo
llord
lloro
llosc
lluç
llusc
lolailo

-------
M
Macaco
macarell
macarel·la
macarra
macarró
mà foradada
mafiós
maganto
mai calla
maimó
majara
malabèstia
mala bruixa
mala dona
mala fembra
malaganós
malagradós
malagraït
malaire
malandrí
malànima
malallengua
malallet
malalt
malambrós
malandrí
malapeça
malapècora
malapell
mala persona
malapesta
mala pinta
malaputa
malarec
malastre
mala truja podrida
mal bitxo
malcarat
malcardat
malcriat
malcuat
maldestre
mal dimoni
maleducat
maleït
malengiponat
malesmans
malfactor
malfargat
malfatà
malfeiner
malforjat
malgastador
mallenga
mallerenga
malmirrós
malnascut
malnat
malparit
malparlat
malpensat
malpuat
malsucós
malvat
malxinat
mamaire
mamanyer
mamarratxo
mamaruques
mamat
mamó
manasses
mandongo
mandonguilla
mandra
mandrós
manefla
mangoner
mangui
manifasser
manolo
mansforadades
manso
manta
maranya
marassa
marcolfa
marfanta
marfec
màrfega
maribruta
marica
maricó
maricona
mariconàs
maricon de platja
mariconet
marieta
marimatxo
marioneta
maripili
marmota
marmanyera
maromo
marrà
marrec
marxanda
masclot
mastegablens
mastegacera
mastegaparaules
mastegaparenostres
mastegatatxes
matadones
mataformigues
matalasser
matalot
matapobres
matat
maturranga
matusser
maula
mec
mediocre
menjacapellans
menjahòsties
menjamerda
menjapà
mentider
menyspreable
merda-seca
merdeta
merdis
merdós
meretriu
mesell
mesquí
messalina
mestretites
meuca
mico
mico de la merda
microbi
milhomes
militonto
mindundis
mingo
miserable
missaire
mitjacerilla
mitjafiga
mitja hòstia
mitjamerda
mitjanena
moc
mocós
mofeta
mojamet
mona
mona de la merda
mongòlic
monstre
monya
monyes
moraco
morbós
moro
morrut
mort de dins
mort de gana
mosca collonera
mosca vironera
mosqueta morta
mossega
mula
mundana
murga
murgaire
murri
musicastre
mussol
mustafà

-------
N
Nan
nap-buf
napiós
nas de carxofa
nas de fura
nas de mocs
nas de patata
nazi
neci
negat
negrero
neures
neuròtic
nici
ninai
ninot
noguer
noningú
notícies
no vals la corda per penjar-te
no vals ni la merda que cagues
no vals ni un pet de puta
nul·litat
nyarro
nyèbit
nyeu-nyeu
nycris

-------
O
Obcecat
obsés
obtús
òliba
oligofrènic
onso
opusià
orangutan
orat
orc
orellut
orni
ós marí

-------
P
Pabràs
paganini
pagano
pagès
pagesot
palangana
palanganer
palatreca
palatreco
pal d'escombra
pallasso
pallisses
pallús
palpabutxaques
palpalloques
palpallosca
palpaventres
pàmfil
pamort
pampana
pamplina
panarra
panoli
panot
pansa
panxaampla
panxa-birra
panxacontent
panxafart
paó
papadiners
papagai
papallona
papallusqueti
papanates
paparra
paperina
paquet
paranoic
pardalà
passerell
passota
pastanaga
pastifa
patafier
patata
patètic
patillero
patiràs
patufet
patusca
patxec
pebràs
pec
pedant
pederasta
peixatera
pelacanyes
pelagats
pelapunyetes
pelitreques
pellam
pelleringa
pellerofa
pellerot
pellofa
pelma
penco
pendó
penjat
penós
penques
pepa
pepero
pepona
perdonavides
perdulari
perepunyetes
peresós
peringat
pertorbat
pesat
pesta
pet
pet bufat
petaculs
petaner
petardo
pet de llufa
petimetre
petulant
picallós
picaplets
pidolaire
pigmeu
pilingui
pillard
pillastre
pillet
pilloc
pilota
pingo
pinta
pintamones
pinxo
pioc
pirat
pirata
pispa
pitecantrop
pitof
piusell
pixafreda
pixaire
pixallits
pixapins
pixa-reixes
pixatinta
pixavagant
pixorro
plantofa
plasta
plom
ploma
ploramiques
pocapena
poca-roba
poca-solta
poca-substància
pocatraça
pocavergonya
poc-cervell
podat-a-ras-de-soca
podrit
poetastre
polaco
politicastre
politiquer
pollastre
pollós
poll ressuscitat
poll revingut
poltró
poma
pop
pop d'aigüera
populista
porc
porcell
porc mal abeurat
posó
potafí
potiner
pòtol
prepotent
presidiari
presumptuós
pretensiós
pringat
proletari
prostituta
proxeneta
psicòpata
pudall
pudent
punyestret
punyetero
pureta
púrria
purrialla
pusil·lànime
puta
putamanyac
putana
putapènic
putero
puto
putot
putxinel·li

-------
Q
Qualsevol
quatreulls
queco
quemaco
qüentista
quico
quinqui
quinyol
quisca
quiscarro

-------
R
Rabassut
rabosa
raca
rampoina
rapalluïses
rapinyaire
rasputí
rata
rata de claveguera
rata pudenta
rave
reaccionari
rebec
rebitllapatotes
rebordonit
refastinyós
reganyós
remenamerdes
remugaire
renegaire
renegat
renoc
rentacares
repel·lent
repugnant
retardat (mental)
revellit
ribald
robafaves
robagallines
robamelons
rodamón
rodatavernes
romancer
rondinaire
ronsa
ronyós
rosegaaltars
ruc
rufià

-------
S
Sabatot
saburall
sac de carn
sac de gemecs
sac de mentides
sac de merda
sac de patates
sac de puces
sac d'ossos
safaretger
sagristà de l'idioma
saldo
saldoni
salop
saltabarrancs
saltamarges
saltaparets
saltataulells
saltaterrats
saltejador
saltimbanqui
salvatge
sangonera
sanguinari
sanxa
sapastre
sargall
sarnós
satanàs
sàtir
sàtrapa
sauma
savoc
secall
sergent
setciències
simi
simple
sionista
soc
soca
sociata
somiatruites
sòmines
sonat
sonso
sopes
sopu
subnormal
sudaca
suro

-------
T
Tabalot
tacany
tafaner
tafur
talero
tallabosses
talòs
talp
tanasi
tanoca
tapadora
tapaforats
tapateules
tapatroles
tap de bassa
taral·lirot
tarambana
tarandós
tarat
tarit-tarot
tastaolletes
taujà
taül
taüt
templagaites
terrorista
testaferro
testarrut
tetron
teulades
tifa
timba
tinyeta
tinyós
tirà
tiroli
titafluixa
titafreda
titella
titot
tocamanetes
toca-son
tocat de l'ala
tocat del bolet
tocacampanes
tocatabals
tocatardà
tocatrons
tocino
tòfol
toix
toixarrut
tomany
tomàquet
tonto
topi
torero
torrabolets
torracollons
torrafaves
torrapipes
torrat
tosc
tossut
tòtil
totxo
trabucaire
trafolla
tragó
traïdor
trampista
trànsfuga
trapella
trasto
trastocat
trencaavellanes
trencafaroles
trencatot
trepa
trepitjafarigoles
triler enganyavelles
trincó
trinxeraire
troglodita
trolero
trompa
trompellot
tronat
tronera
tronxo (de col)
tros d'animal
tros d'ase
tros de carn batejada
tros de quòniam
trucagenolls
truà
truja
trujassa
tuno
tupet

-------
U
Ull de poll
unflapipes
unglallarg
urpallut
usurer

-------
V
Vaca burra
vagabund
vagarro
vampir
vella bruixa
vellaraco
vellarro
vell verd
venat
venut
verbagàlia
verduler
verro
vesànic
viciós
vigatà
viola de femer
virago
vivales
voltor

-------
X
Xafarder
xaixo
xalat
xandó
xantatgista
xanxes
xanxó
xapero
xarlaire
xarlatà
xarnego
xaró
xarlot
xarxó
xerraire
xeubo
xibeca
xiflat
ximple(t)
xinxa
xinxa de bosc
xipoter
xirucaire
xitxarel·lo
xiulat
xomino
xona
xonassa
xondales
xondan
xoriço
xot
xuclaaixetes
xuc de carbassa
xueta
xuleta
xulla
xulo
xungo
xurrimandusca
xurro
xusma

-------
Z
Zero a l'esquerra
zombi

-------
© 2004 Antoni Ibàñez









































































Share/Bookmark

25.7.13

Descarrega't l'informe complert de la Comissió Assessora per la Transició Nacional sobre la Consulta



Share/Bookmark

22.7.13

NO ET DEIXIS ENREDAR! NINGÚ NO HA CONVOCAT CAP MANIFESTACIÓ L'11 DE SETEMBRE!



ATENCIÓ: ÚNICA CONVOCATÒRIA UNITÀRIA ÉS LA CADENA HUMANA 
Ningú ha convocat cap manifestació per l'11S:
La Coordinadora Independència no ha convocat CAP manifestació. He parlat amb ells i em van escriure un correu electrònic:
El creador d'aquest cartell ha fet servir en múltiples ocasions els cartells de la Coordinadora, i s'ha erigit com a representant i salvador del Poble català. Òbviament no té res a veure amb la voluntat d'aquest col.lectiu, cosa que pots comprovar a la plana de facebook OFICIAL (https://www.facebook.com/independencia2014) i també al web on, com has pogut comprovar, no se'n fa cap menció.

Si bé és cert que dins del col·lectiu hi ha persones que creuen que fóra bo unir-se a la manifestació que fa cada any l'Esquerra Independentista a Urquinaona (Bcn) òbviament sempre que es pogués quadrar amb els altres esdeveniments previstos per aquell dia.

El nostre consell en aquests casos sempre és el de blocar i denunciar a qui molesta o provoca confrontació.

Salut i Independència!
Podreu comprovar que a la seva web OFICIAL no en fa menció, no us deixeu enganyar!
http://www.independencia2013.cat/p/cartells.html




Share/Bookmark

19.7.13

DOS TRACTATS CLAU: COMPROMÍS DE CASP I PAU D'UTRECHT

ABC-50 hitos de nuestra historia: 17) El Compromís de Casp


En aquest hito, dedicat a l’anomenat Compromís de Casp però que, en justícia, hauríem d’anomenar Iniquitat de Casp, ja que va representar el triomf d’una conxorxa iniqua i il·legal, García de Cortázar esmenta explícitament, per primer cop, Catalunya, però ho fa, tan sols, per alegrar-se’n que caigués sota domini castellà.
 
Així ho explica l’autor:
 
“Sucedió hace seis siglos. El pacto entre los reprresentantes de los reinos de Aragón, Valencia y el principado de Cataluña para elegir un nuevo rey a la muerte de 1410 de Martín I de Aragón –sin descendencia y sin sucesor aceptado– supuso la entronización de un Trastámara, Fernando de Antequera, en la corona de Aragón.”
 
Trobem, en un sol paràgraf, un grapat d’aberracions defensades, tradicionalment, per la historiografia espanyola.
 
D’entrada, el fet de qualificar de pacto l’acord que en va resultar ja és una inexactitud total. El procés que va conduir al compromís va estar ple d’il·legalitats i irregularitats. La primera, entre moltes d’altres, que l’autor denuncia sense adonar-se’n, va ser l’absència del regne de Mallorca en les en el procés i en les votacions. Una sèrie de representants dels diversos regnes, fos per suborn o coacció, van accelerar els debats i les votacions per impedir que els balears arribessin a temps.
 
Una altra de destacada va ser la de donar preeminència a una línia de successió femenina abans que a una de masculina. La llei catalana no reconeixia el dret al tron a aquells que no tinguessin parentiu amb el Casal de Barcelona per via masculina. Tant que els agrada als castellans la legalitat i el compliment de la llei, però només les defensen quan els interessa. I, a més a més, tot el procés estava sotmès a l’amenaça d’una intervenció militar castellana quan no hi havia temps de preparar un exèrcit per neutralitzar-la.
 
És clar que tot plegat ja havia començat malament. L’hereu legítim, Martí el Jove, havia mort durant una campanya militar a Sardenya, deixant Martí I sense hereu [1]. La historiografia diu que Martí el Jove va morir de paludisme després d’una triomfal campanya militar a Sardenya contra els sards que s’havien rebel·lat amb l’ajut genovès. Després de la contundent victòria que va acabar amb la rebel·lió, Martí va emmalaltir i va morir, diuen que de paludisme. En qualsevol cas va ser una malaltia que, segons sembla, només el va afectar a ell en tot l’exèrcit, la qual cosa ens sembla més que sospitós. Un any després, una altra molt oportuna mort, la del rei Martí, va dur el país i tota la Corona a la Iniquitat de Casp, i a la submissió a un monarca estranger [2]:
 
Mort el seu únic fill, al darrer representant del Casal de Barcelona no li quedava cap hereu directe legítim. Així doncs, Martí I va negociar amb el papa i cunyat seu, Benet XIII, el reconeixement de Frederic d’Aragó i Luna, fill il·legítim de Martí el Jove, com a legítim hereu i, per tant, com a successor a la corona. Les negociacions van reeixir i es va acordar que, el dia 1 de juny de 1410, se signarien els papers per fer realitat aquesta legitimació. La corona tornaria a tenir hereu legítim.
 
El dia abans,però, el rei Martí, mentre sopava amb Ferrer de Gualbes, es va trobar malament de sobte i va morir al cap de poc. Durant l’agonia, el mateix Ferrer de Gualbes va arrencar al rei moribund que heretaria la corona qui, per justícia, hi tingués dret. O, almenys, així va ser explicat. Un sobtat i sospitós canvi d’opinió del monarca, decidit com estava a fer hereu el seu nét. Martí I tenia 54 anys i, si bé és cert que l’esperança de vida en aquells temps era molt menor que l’actual, per a un home ben alimentat, que no havia passat mai privacions, no era una edat massa avançada per morir.
 
La manca d’un hereu designat va dur cap a l’anomenat Compromís de Casp. Val a dir, però, que l’únic vot català necessari perquè es consumés la iniquitat va ser el de Bernat de Gualbes, més que probable parent del company de taula de Martí l’Humà i testimoni del canvi d’opinió del rei en els darrers instants de la seva vida.
 
Segons explica Joan Amades, Ferrer de Gualbes i la seva família van beneficiar-se d’un sobtat enriquiment en els anys posteriors a la coronació de Ferran d’Antequera, la qual cosa fa encara més contundents les sospites al voltant de l’estranya i sobtada mort de Martí I, el seu sorprenent darrer canvi d’opinió i, de retruc, la del príncep hereu.
 
Les conseqüències d’aquesta sobtada mort són ben conegudes per tots: l’entronització d’una dinastia estrangera en la figura d’un monarca que no coneixia el nostre idioma i que era aliè als costums i les lleis del país, quan no les menystenia directament. Unes lleis que feien del català el poble més franc i amb més control sobre el poder reial més limitat de tota Europa. Tots aquests són aspectes se li escapen absolutament a García de Cortázar.
 
Aquesta manca absoluta de respecte per les lleis i costums catalanes d’un castellà esdevingut rei de Catalunya van provocar nombroses i gravíssimes topades amb les institucions. I, ironies del destí, Ferran I, el primer rei de la dinastia Trastàmara va morir en circumstàncies similars pocs anys després “de unas yerbas que le dieron”, segons testimonia el cronista aragonès del segle XVI, Jerónimo Zurita. Es diu que, per això, el seu fill i hereu Alfons IV el Magnànim, es va absentar de Catalunya de seguida que va poder, es va instal·lar a Nàpols i mai més no hi va tornar. Cal destacar que, abans de marxar el 1422, es va adreçar a les corts catalanes en castellà. Es veu que en 10 anys de viure a Catalunya no havia tingut prou temps per aprendre el nostre idioma.
 
El més conegut adalil de la causa de l’intrús castellà va ser Vicent Ferrer, al qual Ferran d’Antequera havia donat paraula que, si arribava a ser rei, donaria tot el seu suport al papa d’Avinyó. En aquell moment, la cristiandat catòlica estava dividida pel Cisma d’occident i coexistien dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, cadascun amb els seus respectius suports polítics. Ferrer era un acèrrim partidari del d’Avinyó. Davant d’aquesta promesa, Vicent Ferrer va fer mans i mànigues per aconseguir que el Trastàmara fos nomenat rei. Tanmateix, un cop coronat, Ferran d’Antequera, seguint la tradicional manera de fer dels governants castellans que ha arribat fins avui, es va oblidar totalment de les promeses fetes a Ferrer i va donar suport a qui li va convenir.
 
L’altre aberració que, com aquell qui no vol la cosa, l’autor ens deixa anar és la de qualificar, gens innocentment, Catalunya com a principado, evitant en tot moment d’anomenar-la regne, denominació que, des de sempre, havia recollit la documentació cancelleresca i que, fins i tot els Borbons del segle XVIII havien utilitzat.
 
Apareix aquí l’anòmala denominació de Corona d’Aragó que és com s’anomena des del segle XVI la confederació d’estats que, amb Catalunya com a estat capdavanter, constituïren la Corona Catalana, i que alguns autors ja han denunciat[3].
 
I l’autor es treu totalment la careta quan, cofoi, acaba aquest capítol afirmant:
 
“Plenitud del poder castellano en el siglo XV”.
 
En efecte, d’això es tractava: d’aconseguir, de la manera que fos, que Castella, millor dit, les elits castellanes que diuen defensar Castella, s’apoderessin de la Corona Catalana via assassinats, coaccions, irregularitats i il·legalitats; però, això, tant se val, l’important és assolir la fita.
 
Gairebé l’endemà de l’entronització de l’il·legal rei més de tres-cents castellans van ocupar els principals càrrecs del país, tan eclesiàstics com seculars, civils i militars, càrrecs que les lleis dels diferents estats de la confederació exigien que només podien ser ocupats per gent natural de la corona i no per estrangers. Estrangers que no sabien ni volien saber res ni de les nostres lleis ni del nostre idioma. L’arribada d’aquests va provocar greus tensions en tota la corona, un tema encara pendent d’un profund estudi.
 
Aquest fet que va tenir lloc fa pocs més de sis-cents anys va significar el punt de partida de la nostra submissió a les elits castellanes, de la repressió de les nostres llibertats i el nostre idioma i el primer pas cap la reducció del nostre país a l’estatus de colònia,
  
Carles Camp
16 de juliol de 2013
________________________________________________________________________________

La pau d’Utrecht
Origen: VilaWeb
La signatura de la pau d'Utrecht (1713), que posava fi al llarg conflicte internacional començat el 1702, la guerra de Successió d'Espanya, s'ha de considerar des de dos punts de vista.

En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, atès que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'una altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics, guanyadors de la guerra, esdevenien una potència indiscutible. Quant a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un 'partit nacional' castellà es va mobilitzar en favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per a mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baïxos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda les importants concessions comercials als britànics ('asiento de negros' i 'navío de permiso' a les Índies) confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbó van aconseguir d'entronitzar-hi un de la seva dinastia.

En relació amb el 'cas dels catalans', Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les constitucions, en contra d'allò que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de signar el pacte de Gènova el juny del 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar al tron l'arxiduc Carles III. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin 'els antics drets dels catalans', arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans 'tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles'. Significava, ras i curt, la liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a aquelles de què gaudien ells. O que un grup de vint-i-quatre whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina per tal que els catalans poguessin conservar les seves 'llibertats, tan valuoses per a ells i, així, continuar gaudint de llurs justos i antics privilegis'.

Resolt aquest obstacle –innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris–, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al 'justo derecho de conquista', per a liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustria. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, perquè el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de 'republicanisme monàrquic', en què el poder del rei era limitat per les constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions. La defensa (mitjançant una solidaritat interclassista) d'aquestes llibertats que eren amenaçades és, justament, una de les claus per a entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques l'11 de setembre de 1714.
Joaquim Albareda

Share/Bookmark

16.7.13

La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols (Vídeo)



La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols: una visió global - Jordi Bilbeny from MIZAR-PETRUS on Vimeo.
CONFERÈNCIA INAUGURAL, del
III Cicle sobre la FALSIFICACIÓ DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA
PANORÀMICA D´UNA FALSIFICADIÓ DE SEGLES, I EN TOTS ELS ÀMBITS I CONTINENTS.

Per Jordi Bilbeny: 
"La usurpació de la història de Catalunya a mans de la Corona i de l'Estat espanyols: una visió global"

Exposa les lleis promulgades per la corona espanyola al llarg del segle XVI que permetien supervisar, retocar i reescriure els llibres i confiscar-ne les edicions que no estaven d'acord amb la posició de l'estat.
Com aquesta reescripturació va afectar obres majorment dels segles XVI i XVII, però també del XV i del XIV.
A partir d'aquí, analitza els noms canviats dels literats (poetes, novel·listes, historiadors), però també dels artistes, dels viatgers, dels científics, dels militars, dels sants i d'algun papa.

Tant a texts de fa segles com a texts de fa pocs anys, alguns autors castellans manifesten la seva perplexitat en termes d’aquest tipus: “Sorprende cómo en poco tiempo el Reino más pobre de Europa se convirtió en la potencia más admirada en el orbe entero”
Share/Bookmark

4.7.13

Espanya no ‘és’ demòcrata, Espanya ‘està’ en democràcia

OPINIÓ. Víctor Alexandre
 
02/07/2013
"Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya"
Víctor Alexandre
El contingut de l’estudi “Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución”, que en forma de llibre han presentat recentment advocats de l’Estat, membres del Tribunal Suprem, catedràtics i tècnics superiors estatals com a mesura per frenar la independència de Catalunya, és la viva expressió d’una personalitat nacional absolutista que només concep la paraula com a eina d’imposició despòtica, mai de diàleg serè. No és estrany que arribin al punt de criminalitzar el dret de decidir en el sentit més literal del terme. Vegem-ne aquest fragment esfereïdor:

«Si el derecho a la vida independiente y autónoma se lo concedemos a quien “quiere y puede”, estamos consagrando la fuerza como elemento de legitimación de la vida social. Habremos vuelto a la selva. Al admitir las distintas pretensiones secesionistas que se puedan formular en una sociedad, se abren miles de conflictos de consecuencias trágicas; y, por ende, también es racional actuar en consecuencia para evitarlo.»

I què proposen per evitar-ho? Doncs l’ús de la força, la intervenció armada, la repressió violenta, la “solució bèl•lica”. Ho justifiquen amb aquestes paraules, que també deixo en espanyol per mantenir-ne l’esperit:

«No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados, o de espacios premodernos, o que hoy ya todos se canalizan por la vía de la competencia económica, porque eso sería una señal de ignorancia de la historia.»

«Menos aun con la idea simple de que “estamos en Europa” y ello es un seguro antibélico. Cierto es que en este momento la Unión Europea moderaría las tentaciones bélicas. Pero por un lado: ¿quién puede asegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿cuál sería esa postura?»

«Como tampoco puede tranquilizarnos lo que Europa hace últimamente en el mundo; el comportamiento de la UE en la antigua Yugoeslavia sobre 1990 es ilustrativo; intervinimos allí militarmente no para preservar la unidad sino para consolidar la fragmentación política del territorio, e intervinimos con criterios y direcciones no coincidentes, porque ciertas Potencias europeas pugnaron por ganarse la tutela de algunas de las fracciones resultantes de la desintegración.»

«A veces escuchamos manifestaciones gubernamentales que parecen creer que esta deriva soberanista se ataja acudiendo al Tribunal Constitucional. Es un error. Nosotros acatamos sus decisiones y podemos estimar a no pocos de sus miembros. Pero no es un dique que pueda contener esta marea.»

«El apaciguamiento sólo puede producir buenos resultados si se practica teniendo fuerza, con la voluntad de usarla si llega a ser necesario y conociéndolo el enemigo. Si no se tiene fuerza, si se carece de voluntad de emplearla o si el enemigo cree que no se tiene o no se va a usar, las sucesivas cesiones son recibidas con desprecio y aumentan las demandas y exigencias del contrario, hasta que vence o enciende el conflicto que se estaba tratando de evitar.»

«Cuando Hitler inicia su escalada de violencia, Chamberlain contesta con su receta de Dialogo, Razón, persuasión y ventajas económicas, que obviamente Hitler interpretó como señales de debilidad y le animaron a ir progresando en su escalada; finalmente el Reino Unido y Francia tuvieron que declarar la guerra a Alemania y desatar la Segunda Guerra Mundial.»

En diversos textos m’he referit sempre a l’Espanya actual com a ‘democràcia totalitària. És el terme més suau que he trobat per descriure la naturalesa d’aquest Estat que ha fet de la seva història una suma de col•lectivitats, cultures i llengües anihilades. Ha estat per això, perquè sempre ha criminalitzat la paraula, el diàleg i el pacte i hi ha imposat la seva voluntat violentament, que s’ha acabat quedant sol. Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya. És normal, tanmateix. Com diu el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo, “Quan ja no es pot anar més enllà, quan ja no es poden conquerir més territoris o s’han perdut els que es posseïen, comença un procés d’imperialisme interior sobre les nacions que hi estan subordinades. Aquest és el cas d’Espanya amb Catalunya, el País Basc i Galícia. L’Estat necessita mantenir l’hegemonia interior perquè no apareguin les contradiccions sobre les quals s’ha fundat”.

L’any 2001, en el llibre “Despullant Espanya” vaig utilitzar el sentit dels verbs ‘ser’ i ‘estar’, en la nostra llengua, per explicar la diferència entre Catalunya i Espanya. No és el mateix ‘ser’ demòcrata que ‘estar’ en democràcia, deia. Qui és demòcrata, no ho és només durant un temps. Ho és sempre, fins i tot vivint sota un règim totalitari. Catalunya, per exemple, creadora del primer Parlament europeu després del d’Islàndia, és demòcrata, perquè no concep cap altra forma de convivència o de relació entre les persones i els pobles que no sigui la del diàleg i les urnes. D’aquí ve la nostra defensa ferma i infrangible pel dret a decidir. Estar en democràcia, en canvi, és un fet circumstancial, temporal, transitori. És un fet que pot ser més o menys durador en funció dels esdeveniments. Es pot viure en democràcia sense ser demòcrata, per exemple. És a dir, que una mentalitat totalitària pot, sense deixar de ser-ho i malgrat certes renúncies, contemporitzar amb unes mínimes regles democràtiques que li permetin perpetuar-se, ja sigui com a poder polític o com poder fàctic. Doncs bé, Catalunya ‘és’ demòcrata; Espanya ‘està’ en democràcia. I ara que les circumstàncies han acabat amb el ball de màscares i obliguen a la definició, ha quedat al descobert què ‘és’ Catalunya i què ‘és’ Espanya.

Share/Bookmark

3.7.13

...I DE FRAGA A MAÓ! Notes sobre la catalanitat de Menorca


Menorca, que el s. xviii va ser britànica, francesa i espanyola, fa part de la nació catalana. Tot i els intents d'espanyolitzar-la, especialment els darrers 75 anys, moltes persones, a plena consciència, han fet veure les petjades culturals que proclamen als vuit vents la catalanitat dels menorquins. Cert és que el discurs dominant malda per sembrar-nos de sal la memòria, però investigadors, lingüistes, geògrafs, historiadors i, en menor incidència, polítics han contingut l'anorreament i han reivindicat la veritat històrica. Vegem-ne quatre pinzellades d'exemple.

*     *     *
La il·lustració, sobre la bandera de Menorca, mostra l'entrada al castell de Sant Nicolau de Ciutadella
*     *     *
Publicació original:
balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dimarts, 2 de juliol de 2013 | 13:15h



Menorca catalana

Els anys que jo estudiava a Barcelona, a partir del 1968, entre les màximes que es cantaven amb la tornada de No serem moguts! (Per la policia!, El nord i el sud ben junts!Lluitarem i aguantarem!...), em sorprenia molt escoltar Lleida catalana! Si les evidències no s'han de reivindicar, com era possible que se sortís al pas d'un absurd posar en solfa la catalanitat de Lleida? Ho hauria pogut entendre aplicat a la Franja, a València, a Mallorca, al Rosselló o a qualsevol part de la Catalunya no reconeguda, però quina altra cosa podia ser Lleida si no era catalana? Aquell crit de resistència no em va cridar l'atenció només a mi. En una de les mogudes que desembocaren en decretar un Estat d'Excepció d'aquell estat excepcional que encara patim, la primeria de juny de 1968, just després del Maig Francès, en una plantada d'estudiants a la plaça de la Universitat, algú substituí la referència a Lleida per un Menorca catalana! No serem moguts!Aquí sí que hi havia motiu de reivindicació per mirar de contenir l'anticatalanisme que, de manera intensa des de la guerra incivil, s'havia atiat com una mala cosa i empeltat per la força a les illes Balears i Pitiüses.
Les hemeroteques serven testimoni de la resposta dels menorquins d'aquell temps en defensa de la identitat furtada. El juny del 1970 el diari Menorcava obrir una secció, Tribuna Universitaria, coberta per joves de l'illa que estudiaven a Barcelona. Entre d'altres escrits, Fernando Gomila publica"De lo catalán y sus cuestiones" i "Catalanismo y centralismo", on aborda la polèmica entre llengua estàndard i dialecte, tot acceptant la catalanitat dels illencs. A la mateixa secció J. M. Q. publica "Siguem realistes", en defensa del català parlat i escrit. (1) Tot això passava a més de cinc anys de la mort del dictador, quan encara signava penes de mort, mantenia una forta censura sobre els mitjans de comunicació, atacava els desafectos al régimen, multava cantants, actors, periodistes i escriptors, o, entre d'altres mesures repressives, fomentava la divisió i l'esquarterament de les terres de parla catalana. Les cartes al director dels diaris d'aquella època provoquen vergonya aliena i, dissortadament, n'hi ha que hi tornen! 

Tant és ara com abans...
Tanmateix, els quaranta anys de dictadura que generà la insurrecció armada feixista militar de 1936 no varen poder esborrar les petjades que, encara que molt amagades i, en algun cas, fins i tot negades, destapaven la pertinença dels menorquins. En brinden fe els llinatges més freqüents (Ametller, Anglada, Barber, Begur, Bosc, Camps, Cardona, Carreres, Casesnoves, Cintes, Coll, Febrer, Fener, Ferrer, Florit, Font, Gener, Huguet, Mercadal, Moll, Mora, Obrador, Oliver, Olives, Parpal, Passarius, Planes, Pellisser, Pons, Prats, Quintana, Riera, Ripoll, Riudavets, Roger, Roig, Sabater, Serra, Timoner, Torrent, Torres, Vila...), les quatre barres cisellades arreu i que, a molts d'edificis (Santuari del El Toro, ajuntament d'Alaior, ajuntament i església de Sant Francesc de Ciutadella...), acullen en solemne benvinguda els visitants com a pòrtic d'entrada, a més de molts d'altres vestigis documentals (registres parroquials, actes notarials, mapes...) que no s'han pogut ocultar i que segellen amb signatura indiscutible qui som i d'on venim.
Cal recordar que Menorca havia vist respectades les institucions i les franqueses durant les dominacions britànica i francesa. Serà a partir del 1802, any d'inici de la darrera i encara vigent dominació espanyola de l'illa, quan es veurà sotmesa als governadors de Mallorca. Des de l'estructuració de la província l'any 1833, Menorca es mostrarà insatisfeta de la subjugació a Mallorca i, cíclicament, es mostrarà disconforme de veure esvaïda la personalitat. Ja dins del s. xx, ho demostrarà en moltes ocasions com, per exemple, els intents reiterats de la creació d'un model similar als cabildoscanaris o les propostes de declaració de port franc. Ni tan sols en època moderna, immersos ja dins de la restauració borbònica de 1975, amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia i la creació dels Consells Insulars arran de l'estat de les autonomies, Menorca ni s'aquietarà totalment, ni es mostrarà còmoda, ni especialment satisfeta amb una estructura balear, la qual és vista com una estació d'enllaç innecessària per a una concepció nacional coherent, vinculada a la catalanitat usurpada des de la dominació espanyola, com posen de manifest nombrosos testimonis al llarg de la història. 

Un independentista a la darreria del s. xix?
Una fita de referència que, encara que poc coneguda, resulta obligada a la història del catalanisme polític és l'escrit que, el maig de 1890, el metge d'Alaior Josep Miquel Guàrdia, resident a París, publica a L'Avens: “No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbar de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més, això és, fills i amants de la pàtria catalana, com n'Almirall i alguns altres, que no tenen que veure amb los que en llatí se diuen versipelles, perquè són com aquells animals qui muden de pell, mig catalans i mig castellans, i en efecte sens racionalitat ni caràcter”. La manifestació final d'aquell escrit desfà la ximplesa escampada que l'independentisme és cosa de fa dos dies: “Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l'avenç de la pàtria catalana”. Sí, ho heu llegit bé: independència de la pàtria catalana! Poques declaracions tan contundents i clares. L'any 1890!

Un debat reiteradament interromput
Encara que sense connexió directa amb Mallorca, Menorca coincidirà amb la balear major en fer aportacions cada vegada que, en els moments històrics més àlgids, emergeixen debats ideològics sobre l'estructura territorial. Quan, a partir de l'any 1916, Lluís Alemany, cap del partit liberal, defensa una Mancomunitat balear com a projecte d'ens polític, des de Menorca apareixen escrits de protesta contraris a inventar una realitat falsa i artificial. Fins i tot persones allunyades del catalanisme veuen quin és el camí correcte. Pere Ballester escriuria al respecte: “Una vegada Menorca s'hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a una regió, la qual segons la meva opinió, hauria de ser Catalunya”. Com ha passat sempre, qualsevol esment a refer la nació catalana provoca reaccions. L'any 1918 El Heraldo de Madrid publica: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorcaespanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España».
La Dictadura de Primo de Rivera, amb la fèrria censura i les prohibicions de revistes i actes reivindicatius, apaivagà i va interrompre durant un temps el debat necessari, quant al model territorial i nacional de Menorca, però en tombar els anys 30 va reprendre amb especial força i intensitat a La Voz de Menorca, amb interessants aportacions. Així dia 20 de març de 1931, un mes abans de la proclamació de la República, Tudurí Garcia escriu: “Seria profitós que ens posàssim d'acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d'ençà que Menorca fou conquerida pels catalans”. El mes següent, ja proclamada la República, dia 21 d'abril, Pere Taltavull es refereix a la constitució d'una “Gran Espanya” capaç de rompre el centralisme i on “cada poble es governarà segons llurs furs, donant-se llurs pròpies lleis i manejant llur pròpia administració”. El mateix autor, dia 28 d'abril, persisteix en la mateixa idea en anunciar que, en pocs mesos, s'hauran de reunir les Corts per resoldre “la delimitació dels estats que han de constituir la Federació Espanyola”. L'endemà mateix, dia 29 d'abril de 1931, aquella crida insistent rebria una clara resposta de qui, aviat, esdevindria un dels grans defensors de la unitat amb Catalunya. Joan Timoner i Petrus, amb el pseudònim Menorquit, publica “La nacionalitat dels menorquins” on afirma que “Menorca és catalana, genuïnament catalana” i convida tothom a “enfeinar-nos en la tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització radical de la nostra illa”. Durant dos anys publicarà un total de cinquanta-vuit articles, amb moltes de referències lingüístiques i històriques, així com propostes polítiques. La concepció que defensa és la de la Catalunya Gran, en el marc d'una república federal, un model que a Menorca també avalarà Joan Hernández Mora.
L'ideari de Menorquit, ric i prou documentat quant a la proclama identitària, no admet cap rèplica pel que fa als arguments que utilitza i només pot ser combatut amb altres propostes de caire regionalista. Cap d'aquestes, però, reclamarà constituir una unitat amb el conjunt de les altres illes, sinó que les alternatives a la proposta de bastir la Catalunya Gran defensen la singularitat i personalitat de Menorca. Aquest posicionament toparà amb la proposta, des de Mallorca, de redactar un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia per al conjunt de les illes. La idea serà rebutjada des de Menorca i Menorquit renegarà del balearisme: “Una mentalitat connexa baleàrica no existeix avui, ni ha existit mai, ni creiem que faci mica de falta la seva existència. La llengua catalana és una i sola, tan a la Catalunya estricta com a la Catalunya insular, que és el vertader nom del nostre arxipèlag... I anem ara a la història balear. Es possible d'aplegar en un motllo merament balear, purament balear, els fets i les tendències dels pobles insulars durant els segles? La història balear, en el sentit d'història d'una nacionalitat, d'una col·lectivitat etnogràficament delimitada no es pot fer. Mallorca, ni en el període en que fou reialme independent tingué una fesomia estrictament baleàrica; mai ha existit un fet diferencial mallorquí o balear, respecte a Catalunya. Les illes catalanes, la Catalunya Insular, aquestes tres regions catalanes, independents entre elles, en esperit i en estructura, en caràcter i en interessos, plenament autònomes i separades entre elles i compreses dins la concepció general de Catalunya és al que nosaltres aspirem... El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació...” Insistirà, en altres articles, en la convicció i conveniència d'una Menorca integrada com a part de la nació catalana: "Advinguda la República, que no pot ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i regenerar-nos com a poble lliure. (...) Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (...) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana. (...) Han ideat un Estatut de Mallorca, anticatalà i antimenorquí. (...) [han de ser] “autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa com les altres regions catalanes dins Catalunya”.
La tenacitat i constància de Timoner i Petrus, afegida a la racionalitat de la seva proposta i a l'hàbil utilització de dades històriques per afavorir la viabilitat del projecte, començaren a irritar i molestar tant els sectors més conservadors com els lerrouxistes. Va ser així com Joan Manent i Victorí, propietari de La Voz de Menorca i amic personal de Lerroux va arribar a atacar fins a interrompre la continuïtat dels articles de Menorquit. A aquest silenci forçat cal afegir la dinàmica republicana, amb la reculada del bienni negre. Després de la victòria del Front Popular el febrer de 1936, es produeix una tímida recuperació del debat. El mes de maig, a Barcelona, es publica el Missatge als Mallorquins (en realitat, adreçat al conjunt de les illes) i la corresponent Resposta als catalans. Ambdós documents seran revalidats. Des de València es publica un segon missatge i, des de Menorca, es redacta una segona resposta que no es publicarà fins que, transcorregut més de mig segle, Fina Salord descobreix l'escrit elaborat per Mn. Josep Salord Farnés que expressa “el nostre desig d'obrar en conseqüència amb aquesta professió de fe en les destinacions futures de la comunitat catalano-balear”. L'aixecament feixista-militar de 1936, unacruzada nacional contra el separatismo, va interrompre de nou el camí d'agermanament.

El present i el futur immediat
Els darrers anys, des de Menorca, hem rebut novelles aportacions al pensament polític. En aquest camp, sense oblidar els debats previs a la redacció de l'Estatut d'Autonomia (amb aspectes com el model dels Consells o la paritat representativa), cal valorar les sòlides intervencions parlamentàries de Joan López Casasnoves i la feina ingent, en àmbits sovint desatents i fins i tot adversos, de persones com Maite Salord Nel Martí. Quant al recobrament de la memòria col·lectiva, s'han publicat molts de treballs orientats a descobrir aspectes ocults que, arran del silenci imposat pel franquisme, romanien immersos dins del desert de l'oblit. Ni que sigui com a referent simbòlic, és just recordar l'historiador Andreu Murillo. Entre les darreres fornades, recentment m'han generat un alt interès les aportacions al debat del jove investigador i historiador Joel Bagur o del sociòleg i geògraf Pau Obrador, ambdós en línia amb la tradició d'esvair l'esquarterament, imposat gairebé en tots els ordres (lingüístic, cultural i nacional), i vertebrar la represa. Aquest novell bagatge intel·lectual hauria de poder-se reflectir i concretar en propostes orientades a la definitiva incorporació de Menorca, amb el conjunt de la nació catalana, al procés en curs cap a la sobirania per assolir un lloc en el marc dels pobles lliures del món.

ANNEX.- Un cas singular de lluitadors per la independència
He cregut oportú, ni que sigui com a annex final al catalanisme des de Menorca, esmentar les trajectòries de dos eminents menorquins, amb itineraris no ben bé antagònics, però sí molt divergents: els germans maonesos Serra i RafolsElies (1898-1972) i Josep de Calassanç (1902-1971). El major va acabar el batxiller a Girona i es llicencià en Ciències Històriques a la Universitat de Barcelona. Després de fer feina a l'Institut de Lleida, l'any 1925 fa el doctorat a Madrid sobre Ferran II d'Aragó, el catòlic, i l'any següent obté una càtedra a la Universitat de La Laguna, d'on ja no es mourà mai. Com a degà, va incorporar els estudis de Filologia Catalana a la universitat canària i, com a investigador, va estudiar i publicar sobre molts d'aspectes de la història de les Canàries, amb especial èmfasi els viatges medievals catalans (2). En reconeixement als seus mèrits, l'Ajuntament de La Laguna el nomenà fill adoptiu l'any 1959. Té carrers dedicats a les Canàries, edificis amb el seu nom i un premi d'investigació que el recorda d'ençà que va morir l'any 1972.
Als efectes del tema d'aquest article, interessa molt més focalitzar l'atenció sobre el seu germà Josep, perquè és una figura que mereix un major reconeixement del que li ha dispensat la terra nadiua. Com el seu germà, estudià Història a Barcelona. L'any 1934 ja obtenia la plaça de Conservador del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Després de la guerra incivil espanyola, va fer excavacions a Mèrida, però s'especialitzà en arqueologia prehistòrica, ibèrica i romana a Catalunya, amb una llarga llista de troballes i publicacions. El 1949 va ser designat membre de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, pertanyent a l'Institut d'Estudis Catalans. És imprescindible fer esment a la seva figura com a pare d'una nissaga de defensors de la terra i catalanistes compromesos: els seus fills Eva,Blanca i Josep de Calassanç Serra i Puig.
Eva (Barcelona, 1942), després de llicenciar-se en Història, treballà per a la Gran Enciclopèdia Catalans fins que s'incorporà a la Universitat (la Pompeu Fabra i la de Barcelona). Des del 2002 és membre de la secció d'Arqueologia de l'IEC. Va militar en el Front Nacional de Catalunya i en el PSAN. Detinguda en diverses ocasions, va ser acusada de pertànyer a Terra Lliure i de col·laborar amb ETA, però fou absolta per inexistència de proves. El juny de 1991, al costat de Lluís Maria Xirinacs va promoure l'Assemblea per l'Autodeterminació. Blanca (Barcelona, 1943) es va llicenciar en Filologia. Políticament, com la seva germana, va militar en el FNC i el PSAN. L'any 1992 va ser detinguda en el marc de les operacions prèvies als Jocs Olímpics i acusada de pertànyer a Terra Lliure. Es dedicà a l'ensenyament, va fer part de l'STEC-Intersindical i de la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals. Va fer part, en la novena posició, de la llista de la CUP per Barcelona a les eleccions de 2012. Josep de CalassançCala (1951-2011), va participar a la fundació del PSAN (1969) i de Terra Lliure (1978). El 1979 va haver-se d'exiliar i, a partir de 1984, va activar el catalanisme cultural del Rosselló com a impressor i llibreter, col·laborador de Ràdio Arrels, impulsor del Centre Cultural Català i el Casal Jaume I de Perpinyà. Va morir a Montpeller en el curs d'una operació de cor.
La petjada de son pare no va ser rescatada de l'oblit fins quaranta anys després de la seva mort. Dia 25 de juny de l'any 2012, a iniciativa de del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, l'Institut d'Estudis Catalans celebrà una jornada d'homenatge a Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Després dels elogis deJaume SobrequésXavier Llovera del Museu d'Arqueologia, Joan Rocadel Museu d'Història, Isabel Rodà de l'Institut d'Arqueologia Clàssica, a l'entorn de la figura i obra de l'homenatjat, es varen llegir diverses ponències de Xavier BarralArtur CebriàJoan SanmartíJosep Guitart, Rosa Prevosti i, com a darrera lectura, el treball de les seves filles Eva i Blanca: “Repressió, represàlies i represa de l'arqueologia catalana”, amb la denúncia de les peripècies que va patir son pare durant la postguerra, amb un relat dels incidents patits al domicili familiar (des d'incendis fins a escorcolls policíacs), la marginació professional o la necessitat d'acceptar treballs menors per pura supervivència. Tot això, com a conseqüència de la seva ideologia. Ni que fos únicament per aquest motiu, la lluita d'aquest menorquí ja mereix ser tinguda com a exemple d'una dignitat i d'una capacitat de resistència que hauríem de voler servar i servir. 

NOTES
(1) Informació obtinguda gràcies a Beatriu Defior que, per a un treball de Filologia Catalana, va fer el buidatge del diari Menorca del 1970. Els dos autors dels articles esmentats, molt possiblement són Ferran Gomila Mercadal i Josep Maria Quintana Petrus.
En accedir a l'enllaç superior, podreu llegir l'interessant treball d'Elies SerraLos mallorquines en Canarias, publicat el 1941 però escrit el 1936, amb un tàcit reconeixement de pertinença a la nació catalana (“...nada extraño que se acordase de los puertos catalanes y, singularmente, de Mallorca”).


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.