traducció - translate - traducción

24.12.13

BONES FESTES I FINS L'ANY QUE VE



Share/Bookmark

BALEARS: LA VAGA TORNA EL DIA 7

Petra, 23 de desembre de 2013
------------------

LA VAGA TORNA EL DIA 7

La cobertura legal la dóna la vaga indefinida convocada per l'STEI i FE-CCOO

Multitudinària assistència a l'assemblea conjunta celebrada avui horabaixa
a Petra

Únic punt a l'ordre del dia: reaccions a l'expedient contra Jaume March

----------------------------

Avui horabaixa a les 17 h s'ha celebrat una assemblea de treballadors i
treballadores de l'ensenyament convocada conjuntament per l'STEI, FETE-UGT, FE-CCOO i l'Assemblea de Docents, que ha estat molt concorreguda.
Les 334 places del Teatre de Petra han estat insuficients per a tots els
assistents; Part dels assistents han hagut d'estar drets i alguns asseguts als passadissos.

L'acte ha començat amb un sentit homenatge a Jaume March, el director de
l'IES Marratxí, expedientat amb traïdoria el passat divendres a darrera
hora, que ha agraït el suport mostrat per tots els companys i que, tot seguit, ha abandonat l'assemblea per no interferir.

El principal acord consisteix en reprendre la vaga el primer dia del segon trimestre ja que, recordem-ho, l'expedient es va fer públic el darrer dia
del primer trimestre. Aquest dia farem una gran concentració en
suport al director davant precisament del seu institut, a Marratxí.

No podem oblidar que el col·lectiu de docents ja va anunciar que un atac a qualsevol dels seus membres seria respost de forma immediata i col·lectiva
i la Conselleria, amb tota la intenció del món, ha volgut atiar aquest foc del conflicte.

Aquesta vaga es fa amb la cobertura legal que dóna la convocatòria feta
pels sindicats STEI i FE-CCOO, que és indefinida.

De tot el catàleg de propostes addicionals que s'han fet, s'ha acordat que
afectin el menys possible els alumnes, centrant-se bàsicament en dos tipus d'actuacions:

1. Denúncia pública i social dels atacs injuriosos i calumniosos que rebem els docents, incloses les denúncies falses que alguns pares, teledirigits per grupúscles radicals, vessen contra els professors.

2. Posar en mans dels servei jurídic les actuacions dels màxims dirigents
polítics de la Conselleria (Bartolomé Isern i Guillem Estarellas) per avaluar si són constitutives del delicte de prevaricació o mala praxi.

S'ha proposat, així mateix, posar en marxa altres modalitats de vaga, que
s'avaluarà ja començat el segon trimestre d'aquest curs.

Finalment, l'STEI ha proposat elaborar un calendari d'actuacions que sigui CONJUNT entre totes les entitats implicades i que serveixi per donar una
resposta coherent i contundent als atacs constants d'aquesta conselleria contra els docents i contra l'educació, que no són més que un despropòsit constant.

dBalear.cat

Vaga educativa a Mallorca el 7 de gener en solidaritat amb Jaume March

L'Assemblea de Docents ha decidit a una reunió a Petra reactivar per un dia les aturades a les aules per respondre a l'expedient del director de l'IES Marratxí

2938
L'Assemblea de Docents, reunida des de les cinc d'aquest dilluns al Teatre de Petra, ha decidit convocar una jornada de vaga als centres de Mallorca en solidaritat amb el director de l'IES Marratxí, Jaume March, expedientat per la Conselleria d'Educació "per conculcar el dret a l'educació" durant els dies d'aturades de principi de curs.
Els professors reunits a Petra han decidit reprendre les accions empreses durant la vaga a l'educació amb la qual va començar el curs, amb aquesta jornada de vaga el primer dia després de les vacances de Nadal i que s'ha convocat de moment en els centres educatius de Mallorca, mentre que els de Menorca i de les Pitiüses estan pendents de reunir-se per a prendre una decisió.
Segons han explicat fonts de l'entitat que representa els professors crítics amb l'actual política de la Consellera d'Educació arran d'assumptes com el Decret de tractament integrat de llengües o la Llei de Símbols aprovada el divendres, bona part dels docents representats s'han mostrat a favor d'emprendre accions judicials contra la política del Govern, a més de les reivindicatives.
En concret, per les festes de Nadal, també s'acordaren diverses mobilitzacions i accions que s'aniran concretant al llarg d'aquests dies.


Share/Bookmark

19.12.13

CATALANOFÒBIA. I - LA PLANIFICACIÓ TIRÀNICA DE CASTELLA I LES INFLUÈNCIES QUE LA JUSTIFIQUEN.

En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.
FRANCISCO DE QUEVEDO
 
D’una manera efectiva i real, la demanda i la reclamació subsegüent de les llibertats catalanes es palpen i es materialitzen des de l’entronització de Felip IV de Castella i III d’Aragó, per la defunció el 31 de març de 1621 del monarca Felip III de Castella i II d’Aragó a l’edat de 42 anys.

Per esdevenir príncep de Catalunya, calia que el rei en jurés les constitucions; per tant, sense aquesta acceptació prèvia de les llibertats de Catalunya el rei no podia nomenar cap virrei. Per resoldre aquesta qüestió, diversos ambaixadors varen anar a Madrid. Carrera Pujal ho explica així: «Por dos largos memoriales que redactaron los embajadores enviados a Madrid por la Diputación se puede apreciar la importancia que se concedía al hecho de que el Rey, antes de nombrar Virrey, acudiese al Principado a prestar juramento. Decían que la dignidad de Conde de Barcelona dependía de la elección y voluntad de los catalanes, hechos que concurrieron por vez primera a favor de Carlomagno. Sostenían que el Rey no debía mirarse en sí solo sino inspirarse en aquel Emperador, a quién los catalanes graciosamente eligieron por suprema cabeza, con pacto de que les había de gobernar según sus leyes. Estimaban que no bastaba a desligarlo del compromiso la opinión sostenida en Castilla de que la Monarquia “es muy conveniente que se rija y gobierne por unas mismas leyes; y con esto han querido dar en rostro a los catalanes, notándolos de singulares, pues no quieren contentarse con lo que los otros vasallos de V.M.”. Como justificación de su actitud alegaban que la diferencia de leyes nacía de la de los servicios hechos a la Corona y tambien de haberse aumentado la Monarquía con nuevos reinos en virtud de uniones personales. No negaban importancia al hecho de que un Reino se rigiese por uniformidad de leyes y hasta de costumbres; mas cuando muchos reinos estaban sujetos a un Rey y no formaban un solo cuerpo político, era injusto aplicarles unas mismas leyes, sino que debía tenerse igual concepto de diversidad que el Papa para gobernar la Iglesia.»[123] Aquesta va ser la primera contrafacció del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, és a dir, voler nomenar un virrei sense poder-se considerar encara príncep de Catalunya, atès que no havia estat acceptat pels catalans no havent jurat prèviament les llibertats i les constitucions catalanes. Després d’això, també hi va haver malestar per l’exigència de pagament d’impostos, com podien ser els «quints» (impost que gravava tots els ingressos dels ajuntaments amb una cinquena part) i el dret de «coronatge».

La corona de Castella estava en una crisi profunda i havia d’aixecar el cap. En l’àmbit econòmic, la demanda de productes alimentaris era superior a les possibilitats de proveïment, per la qual cosa Castella es tornà importadora, situació que podia anar superant gràcies a la plata que arribava cada any d’Amèrica. La plata americana representava una quarta part dels ingressos anyals de la corona.[124] El comerç estava somort ja que es vivia de renda. Socialment, també s’accentuaven les diferències. L’oligarquia rendista dels poderosos, que s’aprofitaven de les necessitats de la corona i de la misèria dels camperols, anava concentrant en les seves mans, de manera exagerada, les terres, la jurisdicció i els beneficis. Des de feia temps els «arbitristes» detectaven la mala situació de Castella i dels castellans, però no varen ser prou forts per evitar-ne la decadència. La societat castellana era molt tancada, encara estava preocupada per la limpieza de sangre. El 1623 es varen publicar els Artículos de reformación, que, si per una banda restringien el nombre d’escoles de gramàtica a Castella i intentaven corregir la tendència a les despeses sumptuàries, per l’altra anunciaven noves esquadres per a l’armada. Aquest context era agreujat per una mala situació de la hisenda reial, que tenia tant pressions financeres insalvables com problemes greus en les despeses de defensa. En aquest ambient, el valido del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó, el comte duc d’Olivares, des de bon començament de la seva privadesa va proposar resoldre els problemes interiors de la corona de Castella procurant obtenir més recursos financers per a la depauperada hisenda pública i més ajut per a les guerres que mantenia la monarquia a causa dels seus interessos personals. Els castellans volien dominar hegemònicament la monarquia hispànica, cosa que sempre s’havien proposat. Però abans ho havien intentat des d’una posició de força amb l’escreix de recursos humans i ingressos elevats de plata americana. En aquell moment estaven en debilitat i volien espigolar allà on podien. Olivares, seguint de la filosofia que Castella era Hispània i que els castellans havien de mantenir la intransigència a no abandonar la seva primacia a l’hora d’exercir els càrrecs, beneficis i drets exclusius arreu dels dominis, al principi de governar va planificar la seva estratègia política dominadora. Per això, Olivares, el 23 de desembre de 1624, va preparar en secret el Gran memorial, adreçat al rei i que exposa els problemes interns de la corona de Castella. En fer una recapitulació sumària i treure’n conclusions plantejava: «Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia en todo aquello que mira a dividir límites, puertos secos, el poder celebrar cortes de Castilla, Aragón y Portugal en la parte que quisiere, a poder introducir V.M. acà y allà ministros de las naciones promiscuamente y en aquel temperamento que fuere necesario en la autoridad y mano de los consellers, jurados, diputaciones y consejos de las mismas provincias en cuanto fueren perjudiciales para el gobierno y indecentes a la autoridad real, en que se podrian hallar medios proporcionados para todo, que si V.M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.»[125] La idea era fer coincidir políticament Castella amb Hispània. Aquest plantejament castellà de sotmetre tots els pobles al seu règim era antic. Un règim polític, el castellà, que permetia als qui governaven tenir tot el poder absolut necessari. Imposar el sistema polític i legal de Castella a Catalunya era la manera com la classe dirigent castellana sotmetria els catalans al poder i l’autoritat de la corona en detriment de les llibertats col·lectives i individuals de què disposaven els catalans. Aquest projecte no era pas per beneficiar els ciutadans de Catalunya, sinó per solucionar els problemes financers de Castella i per gaudir d’un poder que la monarquia castellana no tenia. Si la supressió de les constitucions de Catalunya hagués representat una millora econòmica i uns beneficis civils als catalans, ben segur que totes les iniciatives que va portar a terme Olivares no haurien pas estat rebutjades pels catalans. El que passava era que les lleis de Castella, segons els catalans del segle XVII, els portaven a l’esclavatge.

Olivares, per arribar a la seva fita, proposava tres camins: «El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, seria que V.M. favoreciese los de aquellos reinos introduciéndoles en Castilla, casándolos en ella y los de acá allá, y con beneficios y blandura los viniese a facilitar que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla se olvidasen los corazones de manera que aquellos privilegios, que por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente.» Aquest primer camí era un sistema que fins i tot ara es pot considerar toix, ja que si efectivament volien la unitat de la monarquia i a sufragar les despeses de la monarquia hi havien de col·laborar tots els súbdits o vassalls, no s’entén que encara no se’ls hagués acudit que els oficis, els càrrecs i els beneficis no estiguessin ben distribuïts entre tots ells. Això sol palesa d’una manera ben diàfana que els gestors de la corona de Castella eren molt gelosos de les seves prerrogatives, i només volien la monarquia per recaptar recursos financers de tot arreu a fi, però, d’administrar-los ells des de la corona de Castella. Ho tenien claríssim: la monarquia era de tothom, però solament Castella era la qui en tenia el poder efectiu. El 1626 a Madrid s’havia decidit que les places de l’Audiència de Catalunya fossin assignades a jutges de la corona d’Aragó, que no fossin catalans; amb tot, com que legalment era inviable, es va acordar que a l’hora de decidir els destinats a ocupar càrrecs a l’Audiència es procurés «acrecentar a los que estudian en Castilla y en los colegios pues tienen más amor al servicio de V.M. que los que se crían sin salir desta provincia».[126] ¿Quin adjectiu caldria utilitzar per definir desapassionadament aquest comportament? Això encara passa avui. ¿Seria molt mal vist que un català manés i governés a l’Estat espanyol? Els catalans són útils per pagar impostos, però no són espanyols per governar, si prèviament no han renunciat a la catalanitat fent un mea culpa tres vegades cada dia. El segon camí «sería si hallándose V.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar destas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder». El concepte que tenien els castellans del govern era ben distant del dels catalans, atès que les constitucions de Catalunya no permetien la presència de cap exèrcit o que acompanyés el rei gent armada quan aquest havia de negociar amb els catalans o havia de celebrar corts per debatre sobre el donatiu. Negociar des d’una posició de força era prohibit per les constitucions de Catalunya. El tercer camí «aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». No en fem cap comentari. Només cal que pensem quantes vegades el poder imperial de Castella ho ha portat a terme.

Influències intel·lectuals i polítiques que justifiquen la catalanofòbia

¿Quines idees devien haver justificat el pensament d’Olivares? En aquells moments, a Europa, segons tots els teòrics, hi havia diverses doctrines sobre l’art de governar i ben segur que Olivares n’estava influït. Tanmateix, aquestes doctrines polítiques, que topaven entre elles, es podien agrupar en dos grans blocs: el pactisme i el cesarisme. El pactisme afavoria els súbdits o ciutadans, és a dir, donava suport als drets de les persones enfront del príncep; el cesarisme justificava que el poder del sobirà no fos limitat per cap llei, atès que ell mateix era legislador, amb la qual cosa per raó d’estat podia eliminar els drets del poble i practicar l’absolutisme.

Actualment han aparegut una sèrie d’autors que han fet esforços acadèmics remarcables i importants per justificar els objectius anticatalans del comte duc d’Olivares i per presentar-los com una actuació destinada a la modernització. Per trobar-ne un fonament teòric, d’entrada n’han volgut justificar el tarannà per les influències intel·lectuals dels principals teòrics del governar d’aquella època.

Segons els catalans del segle XVII, Olivares era influït per l’impiu Maquiavel: «Y el error político de los impíos machiavelistas, que tienen por sano consejo que el Príncipe, para conservar el Estado, haga contra la Fe y Religión, no guarde palabra, ni juramento.»[127] És veritat: Maquiavel justificava qualsevol mitjà per obtenir uns fins quan afirmava: «Miri, doncs, un príncep ha de vèncer i mantenir l’Estat: els mitjans sempre seran jutjats honorables.» Però tanmateix, des que El príncep va ser inscrit per l’Església com a llibre prohibit, van considerar Maquiavel un autor mancat de moral; arran de condemnar-lo, tothom va començar a seguir les teories de l’Estat narrades per Tàcit. S’ha constatat que la classe política castellana va rebre influències de Tàcit a través de Justus Lipsius (1547-1606), divulgador de la filosofia neoestoica moderna, que estava relacionada amb la ciència política. Lipsius va tenir tota la vida Tàcit per guia; el seu «tacitisme» el va aplicar en l’àmbit de la filosofia sobretot perquè era una teoria políticament realista respecte de l’augment del poder. És molt segur que Olivares, amb la seva passió per manar i el seu afany de poder, agafés el model de governant prudent de Lipsius.[128] També devia haver rebut les influències de Jean Bodin (1530-1596), filòsof francès que fou també un dels autors de dret públic més notables del seu temps; partidari de les lleis i no dels pactes, advocava per l’autoritat suprema del rei, a la qual comparava amb la d’un pare de família; el sobirà només era responsable de la seva gestió davant de Déu. Bodin intentà harmonitzar els diversos principis del governar: la unitat, la monarquia, la llibertat, la democràcia, la proporcionalitat i l’aristocràcia. També era conegut Boccallini (1556-1613), tot i que la traducció al castellà de la seva obra es va fer el 1634; fou un maquiavel·lista i comentarista de Tàcit, malgrat que en les seves obres afirmava que la raó d’estat es fa servir per plomar, escorxar i oprimir més els governats.[129] Tanmateix, també devia haver-hi hagut la influència de Giovanni Botero (1540-1617), autor del famós tractat Ragione di stato, que, paradoxalment, tot i tractar de la raó d’estat, combatia per immoral Maquiavel, ja que considerava que en política no es pot separar la moral de la utilitat i que el que és immoral mai no és útil. Els catalans d’aleshores tenien present Botero, el qual afirmava que els catalans «en la observancia y guardia de sus fueros son escrupulosos y mirados, son zelosíssimos de sus patrias, leyes e institutos»;[130] referint-se a Barcelona, reconeixia que «y moi ciutadini si governato per li molti privilegi, con un certa specie de liberta, non ricognoscendo el Re, se non molto condicionatamente».[131]

La raó d’estat a la corona de Castella, en funció del maquiavel·lisme, va dividir els teòrics entre tradicionalistes, tacitistes i un grup de tendència intermèdia. Tots intentaven conjugar l’eficàcia política i l’ortodòxia teològica, però des d’una posició diferent. Els primers consideraven prioritària la religió mentre la política era, per a ells, secundària; els tacitistes entenien la raó d’estat com un aspecte prioritari de la política per damunt de qualsevol altre principi, sobretot la moral.[132] Els teòlegs castellans, des de Francisco de Vitoria fins a Francisco Suárez, entenien que el rei no pot gaudir d’un poder absolut, perquè està limitat pel pacte; fins i tot Gregorio Martínez (1575-1637) reconeixia que «on la República no donà la potestat al rei, sinó que restà limitada, el rei quedà obligat a usar de la potestat segons limitació; com a Catalunya on el rei, per elecció, no pot fer lleis sinó mitjançant Corts Generals, com consta en el llibre de les Constitucions».[133] Malgrat tot, els defensors de les constitucions de Catalunya es queixaven del comportament dels teòlegs castellans, els quals «no pogueren sinó cercar una fórmula de compromís que pogués conciliar les necessitats del Príncep i els principis no pas menys indefugibles del Cristianisme».[134] No cal dir que Olivares tampoc no devia fer cas del que va escriure Francesc Eiximenis ni dels consells que Erasme de Rotterdam havia escrit un segle abans sobre l’educació dels prínceps, segons els quals el príncep no havia de pensar mai que a ell tot li era lícit, encara que els cortesans aduladors li ho inculquessin, perquè «allò que en els altres és un error en el príncep és un delicte»; assegurava que «el tirà, amb una escorta de bàrbars i de lladres a sou, defensa la seva pròpia persona; el rei, en canvi, té la seva defensa en el bé que fa als ciutadans, i amb l’amor que li professen els seus vassalls ja es considera prou assegurat».[135]

Amb les noves teories establertes pels maquiavel·listes i antimaquiavel·listes al voltant dels prínceps o dels seus privats, la raó d’estat va justificar l’acció política sense cap coacció moral en contra de tots els seus adversaris, fossin interns o forasters, i va fer de la política un art, els fins de la qual eren arribar a la monarquia absoluta; aquest absolutisme, però, com que abandonà el poder en mans dels privats, es convertí en una «tiranía por dejación».[136]
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v
 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[123] Jaime Carrera Pujal. Historia política y económica de Cataluña, tom I, Bosch, Barcelona, 1946, pp. 184 i 185.
[124] J. H. Elliott. El conde-duque de Olivares, Crítica, Barcelona, 1991, p. 91.
[125] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Memoriales y cartas del conde duque de Olivares, tom I, p. 96.
[126] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p.123.
[127] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, 1640, pp. 168 i 219.
[128] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., p. LIII. J. A. Maravall. «La corriente doctrinal del tacitismo político en España», Revista Cuadernos Hispanoamericanos, octubre-desembre, 1969, núm. 238-240.
[129] J. A. Maravall. «La corriente doctrinal del tacitismo político en España», Revista Cuadernos Hispanoamericanos, octubre-desembre, 1969, núm.238-240, p. 102.
[130] Francesc Martí Viladamor. Notícia universal de Cataluña, p. 91.
[131] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes. 1641, Barcelona. Reimpressió de 1897, p. 30.
[132] Javier Peña Echevarría. La razón de Estado en España. Siglos xvi y xvii, Tecnos, Barcelona, 1998.
[133] Joseph Font. Catalana justícia contra les castellanes armes. 1641, Barcelona. Reimpressió de 1897, p. 34.
[134] Xavier Torres. Escrits polítics del segle xvii, tom I, Eumo, Vic, 1995, p. 6.
[135] Erasme de Rotterdam. Educación del príncipe cristiano, Orbis, Barcelona, 1985, p. 42.
[136] J. A. Maravall. Estudios de historia del pensamiento español. Siglo xvii, Cultura Hispánica, Madrid, 1975, p. 322.

Share/Bookmark

16.12.13

La llibertat com a fet consubstancial de Catalunya

De tot lo dit se dedueix que són dignes d’honra i merexeidors de glòria, els Catalans que s’alcen amb valentia en defensa de les lleis i llibertats de la Pàtria fins a donar ses vides, no fent cas d’aquesta sinó d’aquelles.
 
De sempre els lligams que hi va haver entre els prínceps de Catalunya i els seus vassalls, nobles i poble menut, foren unes relacions de gran fidelitat i d’estimació mútua, la qual cosa feia que, tot i ser en període feudal, els monarques no tractessin el poble com a súbdits o vassalls, sinó com a «naturals nostres» o «companyons». Aquestes bones relacions recíproques també varen portar que Catalunya fos un país d’un règim molt ampli de llibertats en comparació dels territoris i països del seu entorn. Tenim exemples d’aquest capteniment ben primerencs, com el d’Alfons III, el Benigne (1299-1336), que s’havia casat en segones núpcies amb Elionor de Castella, germana del rei de Castella Alfons XI, el Justicier. Aquesta segona esposa feia donacions polítiques a favor dels seus fills en detriment dels primogènits. Aquest fet va portar Guillem de Vinatea i els jurats i consellers a presentar davant del rei una queixa de les dites donacions. Guillem de Vinatea va dir que abans de canviar de senyor estava disposat a morir, però «si nós morim, que no escaparà algú d’aquests qui són ací que no muiren tots a tall d’espasa, sinó vós senyor, e la reina, e l’infant don Ferrando». Després el rei Alfons va dir a la reina Elionor de Castella: «Ah, reina, açò volíets vós oir!» I la reina castellana, irada i plorant, va dir: «Señor, esto non consentiría el rei Don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que el no los degollase a todos.» Però el rei Alfons va respondre: «Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.»[84] Aquest passatge s’ha posat sempre d’exemple per expressar la diferent concepció de l’autoritat i del govern entre Castella i Aragó. Paradoxalment, aquesta reina forastera, que enyorava una repressió sagnant, va morir en una presó castellana, per ordres despòtiques d’un monarca castellà, segons Ferran Soldevila. Més endavant, el 1406, quan el rei Martí es va adreçar a les Corts convocades a Perpinyà, aquesta diferent manera de governar i el concepte de llibertat dels catalans en comparació de la subjugació castellana es tornen a palesar, perquè exactament va dir: «¿Qual poble és en lo món que sia així francs de franqueses e llibertats, ne que sia així liberal com vosaltres? Car nós trobam que tots los pobles del món o la major part són subjugats a les taxacions de llurs senyors e als donatius de llur beneplàcit, exceptats vosaltres, qui sots francs d’aquestes taxacions.»[85] És a dir, es torna a constatar que el poble de Catalunya disposava d’un sistema de llibertats molt més generós no solament en l’aspecte cívic, sinó també en les relacions fiscals entre el poble i l’Estat. Aquesta concepció de la llibertat fou teoritzada per Francesc Eiximenis: «Com la llibertat sia una de les principals excel·lències que sien en els homes francs e la servitud sia per les lleis comparada a mort.» [86] Igualment Eiximenis afirma que el príncep ha de regir els seus súbdits «com a frares i cars amics en llurs llibertats i lleis paccionades», ja que només el tirà «no serva llibertat a ningú, ans té sos súbdits com a captius i en gran subjecció».[87]Eiximenis, en el llibre dotzè de Lo crestià, és un dels primers pensadors a teoritzar sobre la tirania, que l’autor medieval contraposa a la llibertat; sosté que el príncep és aquell qui en «tostemps atén de conservar les leys i drets del regne i ses bones costums», mentre que el tirà «no té llei ni fur». Eiximenis no teoritzava d’una manera abstracta, sinó que es pot afirmar que el seu pensament polític es basava en la realitat social en què vivia, ja que per demostrar el compliment de la llei posa l’exemple següent: «Llegim que com lo Rei d’Aragó en Pere digués a un servidor seu que “lla va la llei on vol lo rei”, respòs un savi hom al rei, qui era present, e dix: “Hoc, mas no deu ésser rei qui no té la llei e no serva aquella”.»[88] Eiximenis afegeix que, efectivament, els prínceps catalans passats servaren personalment les lleis i que aquest comportament «era meravella a tothom qui ho veia». La llibertat era tan evident en el constitucionalisme català, que mai els experts en dret públic no han tingut cap inconvenient a reconèixer-ho, com diu Elías de Tejada: «La civilización universal recibió, entre otras, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de la libertad política más perfecta de la Edad Media. Una serie de circunstancias coincidentes en tierras catalans congregaron los ingredientes precisos para el cultivo de la rara flor de la libertad política.»[89] El 1420, quan Bernat Boades escriu una història de Catalunya titulada Libre de feyts d’armes de Catalunya, també és conscient de les llibertats de què gaudeixen els catalans. En relatar el compromís de Casp, explica que, com que els catalans estimaven el comte d’Urgell i com que es va haver de triar el rei Ferran d’Antequera, se’n seguiren grans perjudicis per a Catalunya: «Lo desús dit rey En Ferrando no sabia les lleys e privilegis de Catalunya, e ell e.ls seus castellans, qui no són enfranquits així com nós ho som, per la gran valor dels nostres e gran bonea dels comtes de Barcelona e après dels reys d’Aragó, los paria mal de la nostra gran llibertat; per lo qual, com tots los qui vui són en Catalunya ho saben molt bé, se’n han succehit molts desastres, de moltíssimes croeltats que s’han feites.»[90] Queda molt clar que els catalans eren molt conscients que un sistema de llibertats com el seu no estava pas generalitzat als països veïns. Aquesta singularitat jurídica catalana, tot i això, no va pas canviar amb la nova nissaga dels Trastàmara. Fins i tot quan es va esdevenir el matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, durant els primers regnats dels descendents d’aquesta unió també seria respectada. Així Carles I, a les Corts celebrades a Barcelona el 16 de febrer de 1519, va posar èmfasi a respectar les llibertats de Catalunya: «Per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats.»[91] Però més endavant, a la primera meitat del segle XVII, la manca de respecte per aquestes constitucions seria el motiu que els catalans volguessin la independència política, perquè altrament perdrien un estatus encara no assolit pels súbdits de la corona de Castella.JOSEPH FONT



Del concepte de llibertat i la seva vinculació amb la nació catalana, n’hi ha un exemple aclaridor. Jeroni Pujades, el 1601, amb motiu de la defunció de l’advocat fiscal de l’Audiència, el jurisconsult Antoni Oliba, el qual havia lluitat contra l’anhel de la monarquia castellana d’anul·lar la legislació del Principat, a la seva famosa crònica el defineix així: «Era molt bon català, defensor de la llibertat de la terra»,[92] en recordança de les reiterades defenses que havia fet de les llibertats catalanes davant de les regalies i de la detenció de diputats per part de la monarquia. Res no podria ser tan explícit com aquesta correlació entre «ser bon català» i «defensar la llibertat de la terra». Aquestes llibertats de Catalunya, tan apreciades pels catalans, també havien estat reconegudes i lloades per personatges estrangers, tal com diu Pierre Vilar: «No hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge l’“orgull” de grup dels catalans.» Vilar afirma que Catalunya no tenia cap raó per sentir-se província i que «els estrangers són sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans “dues vegades més lliures” que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat».[93] També hi ha altres comentaris, com el de Simeone Contarini, que fou ambaixador de Venècia entre 1602 i 1604, el qual assenyalà que a Catalunya, Aragó, València i Mallorca «el rei no té un poder tan absolut, ni solament com la meitat del que té en altres regnes».[94] Un viatger francès del 1612 va afirmar que «els catalans no reconeixen el rei d’Espanya, si no és com a comte de Barcelona. I llur “Generalitat” té més poders que el mateix virrei, representant, tanmateix, del sobirà absolut».[95] El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra va escriure: «Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más feliz libertad que Cataluña, porque ella era señora de sí misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres, vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa y para gozar de su protección, de sus mercedes y favores y de todos los bienes de sus reinos y estados, que para ejercer en ella su soberanía.»[96] L’escriptor castellà Lope de Vega, quan va publicar La Dorotea (1635), sense ser en cap moment catalanòfil, també va reconèixer explícitament que els catalans «perderán mil vidas por guardar sus fueros».[97] Durant la guerra dels Segadors, un cronista tan neutral com el portuguès Francisco de Melo, en fer la crònica de la guerra, defineix els catalans així: «Estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad.»[98] Igualment el tacitista castellà Juan Alfonso Rodríguez de la Encina, més conegut per Juan Alfonso Lencina, el 1687 publicava uns comentaris polítics, dins dels quals definia els catalans: «En la Monarquía de España el ánimo menos conocido es el de los catalanes, amigos de su libertad y que no es prudencia tocarles sus privilegios; por fuerza el regirlos imposible; pero de voluntad y con los buenos modos tratables.»[99] El mariscal Noailles, influït pel seu pensament absolutista afrancesat, quan escriu les seves memòries i fa referència a les campanyes contra Catalunya de 1695, defineix els catalans com a «poble inquiet, coratjós, molt gelós de les seves llibertats».[100] El manteista Rafael Melchor de Macanaz, un regalista notori, en relació amb les Corts de 1701-1702 diu que «els catalans van aconseguir tot allò que desitjaven, perquè ni a ells no els va restar res per demanar, ni al rei cosa especial per concedir-los, i així restaren bastant més independents del rei que no ho està el Parlament d’Anglaterra».[101] El comerciant anglès Mitford Crow, preocupat pels catalans, va comunicar el 1704 al seu govern que «els catalans eren un poble independent que vivia sota les seves pròpies lleis i privilegis, que desitjaria donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets».[102] El 1705 la reina Anna d’Anglaterra va enviar Mitford Crow com a representant plenipotenciari a Catalunya, a la credencial del qual escrivia: «És amb una gran satisfacció que ens hem assabentat que, havent estat sempre gelosos en la reivindicació de les vostres Llibertats, us mostreu indignats en aquests moments del jou que us han imposat els francesos.»[103] El 3 d’abril de 1714 la Cambra dels Lords també va reconèixer aquestes llibertats quan va acordar enviar un escrit a la reina en aquests termes: «Amb extrema reconeixença envers la V.M. i satisfacció per a nosaltres mateixos, els repetits i ardents esforços de la V.M., per tal de preservar als catalans el complet gaudiment de totes llurs justes i antigues llibertats.»[104] En l’opuscle Despertador de Catalunya, del 1713 i atribuït al diputat Manuel Ferrer, s’invoca la llibertat de Catalunya com a principi fonamental i element definidor de la catalanitat: «Desmereixen lo nom de fills de la pàtria, encara que l’habiten, los que desitgen i sol·liciten que aquella perdi sa llibertat i glòria.» L’autor anglès del llibret The case of the Catalans considered, editat a Londres el 1714, en parlar de Catalunya afirma: «Només cal constatar que el Principat de Catalunya, des de la seva subjugació a la corona d’Espanya, quan va esdevenir una part d’aquell domini, sempre ha estat governat per lleis pròpies, independents de qualsevol altre regne. Fins ara, llurs privilegis han estat sempre conservats íntegrament i la més mínima aparent violació ha servit sovint com a motiu perquè el poble s’alcés en armes»; més endavant en relació amb la defensa que els catalans fan de les seves lleis continua: «¿Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. ¿És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció.»[105]
 
Com a corol·lari de tota aquesta descripció del règim de llibertats que tenien els catalans comparat amb el de les nacions veïnes, val la pena de conèixer l’opinió expressada per José Patiño, un funcionari al servei de la monarquia hispànica que havia treballat a Itàlia però que va arribar a Catalunya quan estava derrotada militarment el 1714, havent estat nomenat intendent general pel rei. Patiño, gran coneixedor de la realitat política d’aquell moment, en el seu famós informe de 1714, ratificava el desig de llibertat dels catalans: «El genio de los naturales por lo general es, como siempre ha sido, amante de la libertad.» Patiño afirmava que Catalunya estava abatuda per les armes i privada de «la despótica libertad que tenían, (que) les hacía inobedientes a los preceptos del Rey y de la Justicia»; no deixava d’insistir en aquesta llibertat quan deia que «como en Cataluña, según el genio de los Naturales, se abusaba de la libertad, han siempre odiado a los Ministros de Justicia».[106]Aquesta és la millor descripció que es podia fer de la situació política dels catalans, un cop derrotats per la violència de les armes i eliminades les seves constitucions: que estimaven la llibertat i que aquesta no els feia obedients, és a dir, una autèntica llibertat, una llibertat que feia que els envegessin per la seva singularitat. Voltaire (1694-1778), quan escriu sobre els borbons, també parla de l’amor català envers la llibertat, i coincideix amb el punt de vista expressat fins ara: «Ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Però malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat subjugats sempre.»[107] La traducció castellana d’aquesta obra feta per Víctor Hugo diu així: «Pero a pesar de su valor y del amor inmenso que profesan a la libertad, siempre fueron subyugados.»[108]

Quan la llibertat dels catalans ja estava abolida, encara la invocaven tot i que fos per recordar que era excessiva. El jesuïta andalús Pedro Murillo, com a geògraf, va escriure la definició següent dels catalans: «Cuando se imaginan agraviados: son difíciles de deponer su rencor, amantes en demasía de la libertad, más confiados en sí mismos de lo que debieran.»[109]En el mateix sentit, una opinió no gens suspecta de neutralitat és la que expressava Joseph de Contamina, regidor perpetu de València que treballava a Barcelona com a comissari ordenador de l’exèrcit; davant del memorial adreçat a Squillace el 1759 pel mal govern municipal, Contamina informava que era perniciós fer eleccions municipals de regidors, atès que anava «dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales, que produjo las turbaciones que son notorias».[110] Els funcionaris borbònics castellanòfils no podien deixar de reconèixer la llibertat dels catalans, però malgrat invocar-la com una cosa passada, feien mans i mànigues per esborrar-la. També forma part d’aquest grup Gregori Maians, que en una carta de 1763 comentava que «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el genero humano».[111]Altres autors per aquells anys molt proclius a editar geografies, com Manuel Trincado el 1766, recorden que els catalans «aman mucho su patria, y su libertad»,[112] es pot veure que en parla com si el règim de llibertats encara fos vigent. El 1791 Pascual Ramón Gutiérrez insisteix en la mateixa idea, com si l’anhel de llibertat dels catalans fos una prova de la seva obstinació: «Aman su patria, fueros y libertad; pero no se privan de salir de aquella, y son animosos y obstinados por ésta.»[113] En plena campanya militar contra Catalunya de 1793-1795 duta a terme pels revolucionaris jacobins, el general Dugommier, el 1794, escrivia: «El catalán es bravo, activo, trabajador, enemigo de España; ha estimado siempre la Libertad, y cuando vea unirse a ella la Igualdad, esa reina de las naciones, pronto se reunirá con los que combaten por estos principios.» També en aquella època i amb els mateixos esdeveniments com a rerefons, el francès Fervell, en la seva obra Campagnes de la revolution française dans les Pyrenées orientales, escriu: «Los preconizadores de la revolución obtenían algún éxito en Barcelona y en el litoral; pero como la ternura de los catalanes por la libertad no es, en el fondo, más que un amor exclusivo por la independencia absoluta, si se enamoraban de nuestros principios era para traducirlos a su manera y no estaban menos dispuestos a rechazar la mano que se los traía.»[114] Com es pot veure, el concepte de llibertat propugnat per la Revolució Francesa estava escapçat. Admetien les llibertats individuals, però no les col·lectives. L’amor per la seva llibertat reconegut a tots els catalans no els era satisfet, perquè la llibertat exigida havia de ser total, no solament es tractava de la llibertat personal, sinó que es volia també la llibertat de la independència política absoluta. Alexandre de Laborde, quan viatja pel Principat entre 1794 i 1797, tenint assumit ja el nou concepte de nació dels republicans francesos, defineix els catalans com una gent de noblesa molt antiga, i diu que «ningú no gosarà blasmar-los. Els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sinó com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps».[115] En el clima polític posterior a la Revolució Francesa, Antoni de Capmany, tot i ser considerat un intel·lectual orgànic, en fer una memòria per preparar la constitució de Cadis, el 1809 també afirma que «no presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no habia gozado ninguna nación».[116] Antonio Guerola, governador civil de Barcelona quan el 1864 governaven els moderats, en les seves memòries comenta que «los catalanes (...) por los recuerdos de su poder como nación independiente y guerrera, cuyas hazañas asombraron a toda Europa, tienen infiltrado un espíritu de altiva independencia que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones y motines, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la Corte y tendencia a vivir de sus propios recursos».[117] En el vuit-cents aquesta llibertat de Catalunya, la de les constitucions i la del parlament que la feien possible, la van reivindicar constantment molts intel·lectuals. Per exemple, el 1856 Víctor Balaguer afirmava: «Ninguna otra nación puede, como Inglaterra, como Cataluña, presentar una serie mayor de sacrificios, de abnegaciones, de esfuerzos patrióticos hechos para sostener la libertad. Todo les parecía poco a los catalanes para conservarla. Sangre, vida y hacienda daban gustosos por ella. Llenas estan las páginas de nuestra historia de hechos grandes y nobles acciones llevadas a cabo en Cataluña por amor a la libertad.»[118] També el diputat carlí per Torroella de Montgrí Joan Vidal de Llobatera, en un discurs al Congrés dels Diputats el 1871, digué: «No obstante, como catalán que soy, algo conecedor, y sobre todo, muy entusiasta de las justas y sabias leyes que en otros tiempos felizmente han regido en Cataluña, cuando ésta más floreció por su libertad, por su independencia y por su bienestar; bienestar, independencia y libertad que ha perdido desde que en mala hora se quiso protejerla y liberalizarla con la primera igualdad que se la impuso; igualdad que la hizo esclava, arrebatándole sus fueros y hasta sus costumbres.»[119] En la mateixa època Juan Ors rebla el clau explicant la singularitat d’aquesta llibertat: «No en vano el Principado de Cataluña era el Principado civil por excelencia entre los viejos Estados medioevales. Ninguno como el suyo tan antiguo y tan ilustre. Al defender a Cataluña los patriotas catalanes defendían unos derechos, unas libertades que los Usatges consagraron antes que ninguna Constitución de Inglaterra y Francia. Frente a Carlos IV y Felipe V, el pueblo de Cataluña defendía el derecho de la tierra; pero tanto como éste, los derechos del hombre, que sus leyes protegían contra los abusos de la nobleza y las intromisiones del poder real. El pueblo de Cataluña acostumbrado secularmente a su Principado civil, debía, naturalmente, rebelarse contra las prácticas del absolutismo y contra la política del Principado mixto que los monarcas españoles pretendían instaurar en la Península.»[120] Tocant a aquesta mateixa qüestió, J. H. Elliott reconeix que l’estructura constitucional de Catalunya es diferenciava com a nació de totes les altres del seu entorn, i afegeix que «Catalunya, de fet, era un país lliure, la llibertat del qual estava subratllada per l’elecció voluntària del seu príncep.»[121] Elías de Tejada, que ha reiterat en tots els seus treballs la singularitat de Catalunya deguda a la seva primerenca llibertat, sosté sense embuts que «Cataluña (és) la cuna de las libertades burgesas de nuestro tiempo».[122] Per això, el president de la Generalitat Lluís Companys, el primer de març de 1938, en un discurs al Parlament, va pronunciar aquestes paraules que engloben perfectament el sentit polític català: «Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria.»

Aquestes franqueses i aquestes llibertats són constatades per gairebé tothom, són reconegudes pels forasters fan venir enveja a aquells qui no les poden tenir, o a aquells qui no les toleren ja que són persones de tarannà absolut i assimilador. I per aquesta causa d’ençà de l’imperialisme desbordant de la corona de Castella seran el motiu de molts malentesos i fins i tot d’enfrontaments armats per eliminar-les. Però la persistència de la personalitat política i l’especificitat jurídica catalana, de fet, no s’esborraran mai de la consciència dels catalans

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v1.0
01.04.13 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[86] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 113.
[87] F. Eiximenis. Lo crestià, UdG-Diputació de Girona, pp. 312.   
[88] F. Eiximenis. Regiment de la cosa pública, Barcino, Barcelona, 1927, p. 69.
[89] Francisco Elías de Tejada. Las doctrinas políticas en la Cataluña medieval, Aymà, Barcelona, 1950, p. 269.
[90] Bernat Boades. Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, vol. V, Barcino, Barcelona, 1948, p. 80.
[91] Parlaments a les corts catalanes, p. 248.
[92] Pere Molas i Ribalta. Catalunya i la casa d’Àustria, Curial, Barcelona, 1996, p. 107. Xavier Torras Sans. «Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra dels Segadors», Recerques, núm. 32, 1995, p. 53.
[93] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 243.
[94] Ferran Soldevila. Què cal saber de Catalunya, Club Editor, Barcelona, 1968, p. 101.
[95] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 135.
[96] Diego Saavedra Fajardo. Locuras de Europa. Diálogos entre Mercurio y Luciano, BAE, núm. 25, pp. 417-419.
[97] Antonio Domínguez Ortiz. «Els catalans de l’Edat Moderna jutjats per la resta d’espanyols», L’Avenç, núm. 100, gener, 1987, p. 54.
[98] Francisco de Melo. Guerra de Cataluña, Seix-Barral, Barcelona, 1969, p. 34.
[12] J. A. Maravall. Estudios de historia del pensamiento español. Siglo xvii, Cultura Hispánica, Madrid, 1975, p. 327.
[100] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 43.
[101] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 87. 
[102] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 169.
[103] Michael B. Strubell. Consideració del cas dels catalans, Curial, Barcelona, 1992, p. 97. I el fulletó The deplorable history of the Catalans, Londres, 1714, p. 4.
[104] Ferran Soldevila. «Unes sessions de la Cambra dels Lords en 1714», Revista de Catalunya, núm. 58, setembre, 1929, p. 214.
[105] Michael B. Strubell. Consideració del cas dels catalans, Curial, Barcelona, 1992, p. 23 i 55.
[106] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84, pp. 96 i 97.
[107] Voltaire. Le Siècle de Louis XIV, París, p. 341.
[108] Voltaire. Obras completas, tom II, Senent, València, 1893, p. 466.
[109] Pedro Murillo Velarde. Geografía histórica, vol. I, Madrid, 1752, p. 77.
[110] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 21.
[111] Josep Fontana. La fi de l’antic règim i la industrialització, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 118.
[112] Manuel Trincado. Compendio histórico, geográfico y genealogico de los Soberanos de Europa, etc.; Noticia geográfica de Cataluña, Madrid, 1766, pp. 291-292.
[113] Pascual Ramón Gutiérrez de la Hacera. Descripción general de Europa y particular de sus Estados y Cortes, etc., vol. I, Madrid, 1791, pp. 278-279.
[114] Ángel Ossorio. Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República francesa (1793-1795), Madrid, 1931, p. 19.
[115] Alexandre de Laborde. Viatge pintoresc i històric. El Principat, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1974, p. 266.
[116] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii, Edicions 62, Barcelona, 1996, p. 91.
[117] Pere Anguera. «Catalanitat i anticentralisme a mitjan de segle xix», dins El catalanisme d’esquerres, Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, 1997, p. 29. Manel Risques. El Govern Civil de Barcelona al segle xix, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 563.
[118] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 190.
[119] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 15 de juny de 1871, p. 1714.
[120] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 39.
[121] J. H. Elliott. La revolta catalana 1598-1640, Crítica, Barcelona, 1989, p. 40.
[122] Francisco Elías de Tejada. Las Españas, Ambos Mundos, (s. d.), p. 227.
 
 
 











 
 
 
 









 

Share/Bookmark

11.12.13

LA SINGULARITAT DE LA INDEPENDÈNCIA POLÍTICA CATALANA

Porque —nunca se repetirá lo bastante— la personalidad de Cataluña manteníase claramente perfilada, con tanta nitidez, que en la perspectiva histórica resulta una de las más antiguas naciones de Occidente.
FRANCISCO ELÍAS DE TEJADA
 
El desenvolupament de les Corts i el sistema pactista català han atret poderosament l’atenció d’historiadors, pensadors i juristes, perquè tothom «és conscient de l’excepcionalitat del sistema, assenyalant-lo com una de les contribucions més notables del país a la història del constitucionalisme occidental».[69] 

Aquesta realitat política es començà a singularitzar molt aviat. Les primeres Corts que es varen celebrar foren a Lleida el 1214. A les de Barcelona de 1283, les lleis elaborades en Corts van començar a paccionar-se. A les de Lleida (1301) s’acordà que les Corts se celebressin cada tres anys. Des del successor de Jaume I (1276), les lleis proposades pel rei s’anomenaven constitucions i les proposades pels braços, actes de Cort; a les de Montsó (1289) es creà la Generalitat com a òrgan que actuaria en els intervals legislatius; fins a Pere III les lleis es redactaren en llatí i després s’optà per fer-ho en llengua catalana; les Corts de 1412 van encomanar a la Generalitat la custòdia del sistema constitucional i van acordar fer la primera compilació de les constitucions; a les de 1481 s’aprovà la constitució «Poc valria...», que obligava el rei i els seus oficials a l’observança de les lleis, pel compliment de la qual vetllaria la Generalitat.
 
El politicòleg modern, a l’hora d’estudiar la veritat política d’un règim, es pregunta: ¿Qui mana? ¿Com?, i ¿per a qui? Nosaltres també ens plantejarem aquestes qüestions com si apliquéssim la ciència actual amb un enfocament constitucionalista sobre els pensaments dels catalans. El rei no és absolut, només pot legislar per pacte. El pactisme és l’element més característic que es podria trobar en el constitucionalisme català. La formulació d’aquest sistema jurídic de relació ja es troba esbossat en els Usatges, en les cartes de població i franquícia, en les convenientiae i les assemblees de pau de Déu i treva de Déu. Però el pactisme parlamentari s’inicià a les Corts de 1283, convocades per Pere el Gran, en les quals es va atribuir a les Corts el poder legislatiu general per a Catalunya. Aquestes Corts de 1283 van ser l’inici de la legislació paccionada. A les Corts de 1289 s’aprovà la legislació establerta anteriorment i es decidí que el príncep no podria fer disposicions generals contra les lleis i privilegis catalans. A les de 1413 es va definir que «privilegi atorgat contra llei paccionada, no val»; tal com s’ha dit abans, a les Corts de 1481 amb la constitució de l’observança, el rei s’obligava a complir i fer complir les lleis.[70] Aquest procediment legislatiu en la producció del dret, conegut com a pactisme, és el fonament del constitucionalisme català. Eiximenis, pels volts de 1391, defineix el pactisme amb la idea que «cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses e honorables e jamés no donaren la potestat absolutament a nenguna sobre si mateixes, sinó ab certs pactes e lleis». El mateix Francisco Elías de Tejada, en definir el pensament polític català, diu: «Lo admirable del espíritu jurídico típico de los catalanes fue que supo sacar de las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad.»[71] 
 
Tanmateix, més endavant els agents ideològics del pactisme i del dret públic no foren els teòlegs i els filòsofs, com a Castella, sinó els juristes, que hi van teoritzar i van materialitzar-lo conceptualment, com per exemple en el segle XIV Jaume de Montjuïc; al segle XV sobresurten les obres de Narcís de Sant Dionís, Jaume Callís, Jaume Marquilles, Tomàs Mieres i Joan Socarrats. Un teòric eminent del segle XVI fou el jurisconsult Jaume Càncer, juntament amb Miquel Ferrer i Antoni Ros. 
 
La fermesa de la ideologia del pactisme al segle XVII es fa present en les obres d’Antoni Oliba, Miquel Ferrer, Andreu Bosch, Josep Ramón, Francesc Ferrer, Acaci de Ripoll, Lluís de Peguera, Joan Pau Xammar i, no cal dir-ho, Joan Pere Fontanella, el qual, havent comparat el dret públic català amb el d’altres països, el 1622 va escriure que el govern de Catalunya no tenia res a veure amb el d’aquells «regnes y provincias, ahont los reys y senyors (...) són soberanos senyors, ab tanta plenitud que fan y desfan lleys ad libitum»; Fontanella considerava el pactisme com el sistema jurídic del Principat de Catalunya: «Lo supremo poder y jurisdictió de la Provincia no té Sa Magestat a soles, sinó sa Magestat y los tres Brassos y staments de la Provincia qui tenen poder absolut y supremo de fer y desfer lleys y mudar la màchina y govern.»[72] Era evident que aquesta idea tan arrelada en el constitucionalisme català era expressada unànimement per tots els autors, i mai ningú no va posar en dubte les lleis pactades ni que el primer que havia d’observar aquestes lleis paccionades fos el mateix príncep. De resultes d’aquest plantejament, queda clar que només podrà ser príncep de Catalunya aquell qui prèviament juri acatar les constitucions. Per això en el regnat de Pere el Cerimoniós, diverses ciutats catalanes es van negar a acceptar els oficials reials, atès que el rei encara no havia jurat les constitucions. Aquesta qüestió es plantejà críticament amb la mort sense descendència de Martí l’Humà; en la recerca d’una nova nissaga es van acceptar els Trastàmara (1412), però amb la condició que servessin les constitucions. L’historiador Gabriel Turell, després del compromís de Casp, que afavorí Ferran d’Antequera, explica les dues menes diferents de príncep, segons que fos elegit o exercís per via hereditària: «Aquest és rey amb pactes elegit, e és tengut servar les llibertats, les quals primer ha jurades ans de prendre possessió. Los qui principien ésser reys en les terres, fan les leys que volen e.ls plau, e ço que donen és per gràcia; mas los reys elegits troben coses ordenades e en son ésser, e aquelles han de servar, e ab aquell mijà e pactes e condicions accepten la senyoria. E per la mateixa rahó los successors són obligats les dites coses servar.»[73] 
 
Catalunya, des de l’inici de la seva formació com a entitat política, va escollir el seu príncep. Aquest principi es considerava important per a la independència política. Eiximenis, al dotzè llibre de Lo crestià, afirma que la comunitat, pel bé de la cosa pública, elegeix el príncep, però si aquest no compleix, el poden deposar: «Doncs, si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar (manifesta) clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran. (...)Doncs, la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa.»[74]
Amb la crisi política generada per Olivares, des de principi del segle XVII els constitucionalistes catalans es varen atipar d’insistir i reiterar que a Catalunya el príncep no rebia la sobirania per herència, sinó per elecció dels súbdits. Francesc Martí Viladamor ho explica així: «Pero aún en tiempos de paz puede en sus casos Cataluña lícitamente y según sus derechos mudar de govierno. Arrojada parece esta proposición, mas su verdad quedará ilustrada si se atiende a lo que dexamos arriba comprovado, cómo su magestad no goza el Condado de Barcelona por sucesión, sino por nueva elección, que voluntariamente han hecho de su real persona los catalanes.» Martí Viladamor insisteix que «en el reyno electivo el derecho de la superioridad y soberanía, con sus regalías inseparables, se adquiere tan solamente a la persona electa de tal manera, que muerto el rey, o depuesto por su tyrania, el pueblo recupera la potestad que avia dado al rey; (...) en el reyno electivo en dos casos recupera el pueblo la superioridad y suprema potestad que transfirió al rey, o por su muerte o por su tyranía, en essos casos hallandose el pueblo libre y sin sujección alguna puede y les es lícito, usando de su potestad, escoger el govierno que más pareciere convenir, aora sea democrático, aora sea ariustocrático, o el mismo monárquico gobierno».[75] El príncep com a electe havia de jurar les constitucions, tal com diu Gaspar Sala: «Este, Señor, es el principio, y origen del derecho que tienen los Condes de Barcelona en Cataluña. De donde con evidencia se infiere, ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato. Y aunque es verdad, que esta retención y limitación de poder absoluto le hizieron estas Provincias, quando se entregaron libremente, fue mayor, ó menor en unas partes que en otra: porque como todo el dominio residía antes de la elección en el pueblo transfirió el poder en el señor electo según las condiciones, que les parecía a cada pueblo, de donde nació ser unas Provincias más privilegiadas que otras, aunque todas convengan en averse entregado libremente, y poder los Reyes en una Provincia más que en otra.»[76] Més endavant continua: «De todos estos principios se infieren estas legítimas consequencias, que son expressas Constituciones de Cataluña. La primera que el Conde (salva su Real clemencia) no usa de poder absoluto, ni haze leyes solo, ni puede derogarlas.» 
 
Una altra mostra de la singularitat del sistema polític de Catalunya és el que va comentar Jeroni Pujades, el qual la defineix«com un “principat voluntari”, la més excelsa de les formes possibles de govern, ja que si per ella mateixa la monarquia ja passa per davant de l’aristocràcia i la democràcia, resulta encara més sublim si és producte no d’un sotmetiment per la força, sinó d’una lliure decisió dels súbdits. Tot això porta a la conclusió que els catalans, més que servir al rei, el que feien era coregnar».[77]
 
Sobre aquests tres grans principis polítics es va construir tot el sistema constitucionalista català: l’elecció del rei, el fet de considerar-lo elegit des del moment que jura les constitucions i la impossibilitat del príncep de sancionar cap llei sense l’acord i la lloança de les Corts. Els reis castellans, que estaven acostumats a governar sense traves polítiques, hagueren d’aprendre que a Catalunya el poble només tenia «respecte absolut a l’autoritat absolutament respectuosa a les lleis pactades».[78] 
 
Entre cada sessió de Corts, hi havia institucions polítiques que administraven i governaven Catalunya, la qual cosa no passava per exemple al Parlament d’Anglaterra o als Estats Generals de França. Pierre Vilar explica que el 1359, enmig de dificultats de Pere el Cerimoniós, es dibuixaren les línies característiques de la Generalitat. La importància que hi transferia el rei es basava en la naturalesa atorgada d’organisme polític que abraçava el conjunt del país. «És un pactisme nascut de la col·laboració espontània i de l’impuls comú dels reis i de llur administració, d’una banda, de les ciutats, de l’església, i àdhuc de la noblesa catalana, de l’altra. Una cohesió tal entre dues classes dirigents de natura diferent ha assegurat, del segle XII al XV, entorn de la monarquia de nissaga catalana, una estructura política d’una solidesa particular.»[79] 
 
Quan el fiscal general del Consejo de Castilla, Joseph Rodrigo Villalpando, el 1716 analitza el Decret de Nova Planta acabat de proclamar, reconeix també la singularitat jurídica de Catalunya, amb aquestes paraules prou aclaridores: «I se manifiesta por lo que sucedía antes en Cataluña: porque su Mag. establecía Leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.»[80]El mateix fiscal general, després de reconèixer formalment aquesta situació jurídica, argumenta que tot això s’ha perdut, que els catalans no poden ser lliures i que el rei ha encomanat «la administrazión de los caudales a su Intendente o Ministros que Nombrare». Aquesta singularitat del sistema constitucional català, tant en la intensitat del pactisme i de l’administració de la hisenda pública, com en l’amplitud del control de l’executiu ja que se’n vigilaven les contrafaccions, va tenir repercussions directes en la vida social i cívica dels catalans, cosa que va afectar la sobirania de les institucions polítiques i les llibertats personals dels individus. El sistema fiscal era diferent del castellà. El sistema judicial donava garanties a l’acusat, i diverses prerrogatives no permetien les pràctiques fraudulentes dels poders públics contra els béns dels penats, el reclutament militar només es podia fer en condicions determinades i sempre dins del territori català, etc. Per això, en moments polítics crítics, com pot ser el sis-cents, els catalans tenen molta consciència que les seves constitucions els emparen i els protegeixen dels poders superiors. En conseqüència, quan parlen de defensar Catalunya ho fan en el sentit de defensar les constitucions; és generalitzat el pensament pel qual si el rei de Castella els suprimeix les lleis pròpies, estaran sota l’esclavatge.
 
Catalunya era independent políticament i gaudia d’una personalitat política pròpia, tal com diu Víctor Ferro: «Catalunya era, a començament del segle XVIII, un Estat “complet”, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i totes les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada.» Més endavant hi afegeix, fent referència a les estructures institucionals: «Mirada sota aquest prisma, Catalunya era ben bé una societat perfecta, com qualsevol dels altres regnes, principats o repúbliques sobirans a l’Europa del seu temps.»[81] Joseph Calmette, per definir globalment Catalunya i establir-ne els punts essencials que li donen la condició d’Estat, diu:«La Catalogne a son armée et sa flotte à elle, comme aussi bien ella a ses finances. Des impôts specieux, —drets del General— alimentent son Trésor. A Barcelona, la Taula de la Ciutat, a le dêpôt de ce Trésor, toujours bien garni. C’est bien, au total, un Etat, —un Etat constitutionel— qui s’érige aux flancs de l’Aragon proprement dit. Et Barcelone, centre de cet Etat, la vie s’irradie sans cesse.»[82] 
 
Aquest pactisme, que va impregnar el constitucionalisme català i que va donar als catalans tal grau de sobirania i pel qual tants catalans varen perdre la vida defensant-lo, caldria saber si encara forma part del nostre tarannà. El filòsof Ferrater Mora, en estudiar les formes de vida catalana, no va considerar el pactisme com a característica prou expressiva de la nostra personalitat col·lectiva. Però en canvi, Vicens i Vives, tot i considerar que cada temps porta les seves exigències polítiques, afirma que «s’ha de meditar sobre el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública».[83]
 
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v1.0
01.04.13 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[69] Santiago Sobrequés. Història de la producció del dret català fins al Decret de Nova Planta, C.U.G., 1978, p. 35.
[70] Jaume Sobrequés. «La práctica política del pactismo en Cataluña», dins El pactismo en España, Instituto de España, Madrid, 1980, p. 51.
[71] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 46.
[72] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 71.
[73] Gabriel Turell. Record, Barcino, 1950, p. 199.
[74] F. Eiximenis. Lo crestià, UdG-Diputació de Girona, pp. 98 i 108.
[75] Francesc Martí Viladamor. «Noticia universal de Cataluña», dins Escrits polítics del segle xvii, Eumo, Vic, 1995, pp. 135-136.
[76] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, 1640, pp. 200 i 201.
[77] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 156.
[78] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 116.
[79] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 122-123.
[80] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall núm. 17986.
[81] Víctor Ferro. El dret públic català, Eumo, Vic, 1987, p. 442-443.
[82] Joseph Calmette. La formation de l’Unité Espangole, Flammarion, Paris, 1946, p. 24.
[83] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 120.
































Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.