traducció - translate - traducción

20.7.14

La història és a punt de començar de nou a Catalunya

Un parell d'articles que em semblen complementaris i que poden ajudar a prendre consciència de la importància del moment històric que vivim, i per tant de la responsabilitat que cadascú hauríem de considerar aportar-hi.


Refundació de Catalunya
Quim Torra

Després del darrer 11 de setembre, estem en un moment amb un contingut totalment diferent, però semblant al de la fi del franquisme, on el que es tractava bàsicament era de canviar un règim polític; ara es tracta de canviar un règim d’Estat. Catalunya inicia, doncs, uns situació de redefinició. Per dir-ho sense embuts, vivim un moment fundacional.

«Viatjant, amb la Crònica d’en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient i burxa massa endins, arribant al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hom sàpiga estar-se’n. L’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix... Tanmateix aquest imperi no és un imperi. No ho és perquè li manca una estructura política.»

Qui viatja avui amb la Crònica de Muntaner sota el braç? Així s’acaba un llibre extraordinari, El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer, analitzant el fracàs de la nostra història, que ha estat sempre, aleshores i avui, la manca d’una estructura política. I tanmateix, ara, per fi, els catalans ens hem posat davant del mirall –un mirall inhumà el de la nostra història– i, amb una serenitat i maduresa admirables, hem decidir tornar a navegar sobre el pont de la mar blava, però, ara sí, a la recerca d’un Estat perdut.

Afirma Tocqueville que “deixats a la seva pròpia inèrcia, els pobles tendeixen al fracàs”. Ens hi dirigíem de manera obstinada i cruel, di-guem-ne residualitat, diguem-ne fracàs, diguem-ne desaparició de la nació. I ara, en un gir insospitadament audaç, hem agafat un camí nou, incert, però vibrant i dolç com una gota de mel, el camí de la fundació.

El compromís adoptat pel president Mas, només comparable a la pro-clamació de la República Catalana del president Macià, ens reclama a tots un moment de grandesa i responsabilitat, paraula, aquesta darre-ra, que em desagrada per tot el que ha vingut ocultant de renúncies passades, i que trec en aquest article amb tot el seu component de ra-dicalitat catalanista. A vegades sembla que aquesta partida, ara que feliçment ha passat de les mans de la societat civil a la classe política –i ja era hora- , ens l’estiguem prenent com un espectacle semblant a una cursa de cavalls on s’acceptin apostes. Però que hi ha uns genets i uns espectadors. Error. Aquí juguem tots. I guanyem o perdem tots. No és només el president Mas qui s’ha compromès; és tot una generació. I només tindrem una carta a jugar. La nostra generació només tindrà una carta per jugar. Però serà un moment gran i haurem de fer-ho amb una enorme responsabilitat.

La història és a punt de començar de nou a Catalunya
Font: Català Sempre LLETRA 139 (juliol 2014)
_______________________________________________________

S'albira un gran canvi imparable

Crònica Col·lectiu Joan Crexell
10 de juliol de 2010
Manifestació "Som una Nació, nosaltres decidim"
En aquests darrers 4 anys diversos mem-bres del Col·lectiu Joan Crexell hem fet desenes de conferències, xerrades i debats amb posteriors sopars, i això ens ha per-mès conèixer les reivindicacions i també les reflexions de la gent més sensibilitzada del país quant a les qüestions polítiques, socials i nacionals. Això fa que puguem dir, des d'aquest col·lectiu i amb rotunditat, que s'albira un gran canvi.

No es tracta solament d'un canvi en la sobirania nacional, que molt majoritàriament és acceptada, sinó que es vol un gran canvi per tal de construir un Estat, però un que sigui nou de trinca. Un Estat sense les xacres del passat per tal que torni a il·lusionar i per tal de fer un pro-jecte amb una correlació de forces més democràtica i participativa.

Hi ha, però, un element que els aparells de l'Estat i l'unionisme cal-dria que valoressin ja que el canvi, en aquest punt, és determinant: a Catalunya ja no s'accepta que hi hagi una elit de poderosos que deci-deixen el futur del país amb fosques reunions i cenacles. Avui la majo-ria del moviment democràtic i nacional català menysté les elits dels poderosos, ja no els hi té por a unes elits que cada dia són més valora-des com a simples empleats de l'Estat o dels seus entorns financers: IBEX-35, tribuna del Bernabéu, Círculo Ecuestre, pont aeri, Grup Go-dó... i a un altre nivell, La Caixa, etc.

Com dèiem, fa sols 3 o 4 anys, tothom tremolava quan aquests po-ders fàctics es posaven en marxa. Avui, però, l'Estat i les seves elits es mostren indiferents a tota la bona gent del país i una gran part dels sectors financers independents, tecnològics, empresarials, sectors que se la juguen exportant i globalitzant-se. Per què ha passat això? Per-què, en el seu dia a dia, el seu negoci a Espanya és solament un com-plement, la resta del mercat és el món, i això provoca un gran canvi de fons, ja que els qui tenen aquestes actituds, majoriàriament no són empleats sinó propietaris o accionistes, i no es deuen a ningú, sols als seus clients i al mercat global.

Aquesta és una realitat que l'unionisme no entén. Com tampoc no entén com és que hi ha una gran desafecció a un projecte inexistent i decadent com l'espanyol, i que al seu torn això enforteix la idea i el rep-te de construir un Estat propi. I això és el que detecten els serveis d'in-formació diplomàtics de la UE, dels EUA, d'Àsia, etc...: Catalunya avui dia ja s'està separant d'Espanya, mentalment i econòmica, i molts d'a-quests agents externs que estudien la realitat catalana comencen ja a dir que Catalunya se'n sortirà mentre que Espanya esdevindrà un pro-blema, ja que s'ha quedat sense projecte.

Quan s'escrigui la història de Catalunya des dels anys 2011 a 2014, es veurà el profund canvi de la societat catalana, així com també s'en-tendrà que una contraoferta de l'Estat no és possible perquè no la faran i perquè ja no seria convincent. I pitjor encara: perquè ningú no se la creuria pels reiterats incompliments durant tots aquests anys.

L'Estat i els seus poders fàctics, amb urgència, han de veure la realitat: ja han perdut Catalunya. Ara els hi toca preparar el futur de bon veï-natge en el marc d'Europa, en el qual caldrà trobar amb tota seguretat sinèrgies per col·laborar en infraestructures, economia, comerç, qües-tions estratègiques i de seguretat, etc. Esperem que ho entenguin.

Font: Català Sempre LLETRA 139 (juliol 2014)

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.