traducció - translate - traducción

31.7.14

LA LLIÇÓ D'SLÀPATA.

video

Avui parlaré d'amor.
Ja sé que ahir va tenir lloc la reunió Mas/Rajoy i que aquesta va ser el centre d'atenció. Ho sé. Però, per mi, l'atenció i una emoció sostinguda es va condensaren una història que va començar fa ja 23 anys. Una història d'amor. O potser algunes més.

Ahir ens vàrem trobar a Tarragona, insisteixo que després de 23 anys, la majoria d'alumnes del curs 90/91 d'interpretació teatral, de l'escola de teatre Josep Yxart de Tarragona, la que va ser directora de l'escola durant aquell període, i jo mateix, que allí vaig "debutar" com a professor d'interpretació.
La cosa en sí podria haver estat una més d'aquestes trobades tant emotives, en un primer moment, però que decauen aviat degut a l'enorme distància que el temps, les vivències, les actituds personals, han anat bastint com laberints.

Però no, la cosa va esdevenir un crescendo emocional des del primer moment, una mica de "tanteig" cal reconèixer-ho, que l'anàrem guarnint de complicitats, de proximitats i de contacte físic.

Curiosament no es van explicar batalletes, o molt poques, moltes menys que les justes. Ens varem interessar per les vides viscudes fins al moment, per com ens havia tractat la vida que ens havia dut a totes i tots, altra vegada, als escenaris compartits, de joventut per la majoria, de primera maduresa per la Maria i per mi. 

Tampoc no hi va haver plors, si no que van predominar els riures i sobretot uns somriures inesborrables que semblaven els rictus perennes de la màscara de la comèdia grega o llatina.
I el motiu era obvi. Feia 23 anys, d'una manera o altra, havíem abocat un munt d'intimitats personals, fantasmes, dubtes, pors, ràbies, desitjos i anhels, en unes improvisacions que, durant els nou mesos del curs, van construir un espectacle i un fugaç´grup de teatre que el va representar algunes vegades. I ara, 23 anys després, aquell amor regalat inconscientment i lliure, aquella intimitat arrencada tant als soterranis de l'escola com als bars que creixien en les nits, després de les classes, reclamava respostes i s'interessava per les trajectòries.viscudes.

I varen ser les respostes que ens donàrem el que va fer d'ahir un dia inesborrable. La primera resposta clara va ser el reconeixement de tot el que junts havíem estimat aquells dies; l'espectacle, els espais de l'escola, emocionants, els jardins on es va estrenar Situació provisional... la segona, i realment important, el poder-nos dir que, qui encaràvem el camí cap a la vellesa, ho podíem fer amb certa dignitat, però per damunt de tot, que la joventut d'aleshores, havia esdevingut una maduresa plena; ens vàrem retrobar persones netes, lliures i felices, com diu el poeta, algunes instal·lades nord enllà, altres que han optat per lluitar en aquesta batalla que es dóna al sud i que amenaça el nostre poble; algú que ha trobat algú altre excepcional, altres que lliuren el seu temps a tasques socials imprescindibles avui en dia. Totes i tots, camí d'una plenitud, probablement amb clarobscurs, a la qual hi han arribat lliurement, voluntàriament. Per decisió pròpia. I aquest és el motiu que em fa sentir orgullós de sentir-me'n amic. Vés a saber si el teatre, aquest follet de la consciència col·lectiva, hi ha donat un cop de mà en tot això.

El que és segur, és que mentre seguim aplaudint frases com la veritat és dinamita, la, "Situació provisional" seguirà fent-nos lliures per estimar tot un món que hem compartit i que compartim encara.

Moltes gràcies Xavi, FIna, Inma, Anselm, Maria, Ximo, Gemma, Montse, Olga, Arantza

Quico



Share/Bookmark

30.7.14

CATALANOFÒBIA 13. Els catalans, en llibertat vigilada

«los catalanes eran tratados como conquistados y no hermanados, y que la tiranía se ejercía en nombre de la soberanía común»
Francesc Romaní i Puigdengoles

¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos.
Pues asimismo preciso yo la cuestión, ministros de Isabel II. Los catalanes ¿son o no son españoles?, ¿son nuestros colonos o son nuestros esclavos?
Joan Prim  

Així, devers 1855, Catalunya, que ha fet una veritable sortida política Castella endins, retorna pregonament desenganyada. 
El moment és capital. Els seus homes reflexionen i refusen aquell estat incomprensible, abstracte, corrupte i ineficaç.
Jaume Vicens Vives 


El pensament polític a Madrid evoluciona una mica en la mecànica històrica del vuit-cents, durant el qual s’esdevenen diversos fets: l’esclafament del règim semifeudal residual i agrari, i també la lluita contra la monarquia absoluta, que comporten crisis greus als estaments que hi donen suport, l’Església, l’aristocràcia, l’exèrcit, l’administració, etc. Aquesta situació és provocada per fenòmens simultanis, com la introducció de les màquines en la producció, els nous coneixements científics, el desplegament de les comunicacions, l’ascensió de la burgesia, l’adveniment de les masses obreres, etc.

  L’aparició renovada de la catalonofòbia en aquesta època es deu a la continuïtat de la manca de compatibilitat entre les estructures productives de Catalunya i les d’Espanya, la qual cosa il·lustra Ferrater Mora: «El pols vital dels diversos pobles peninsulars ha bategat amb ritmes diferents.» Segons Fontana, la manca d’un projecte col·lectiu no solament deixarà dividida la burgesia, sinó que dificultarà l’assimilació de les classes subordinades. L’aparell de l’Estat que emergeix a Madrid és una rèmora i una nosa per a Catalunya, tant si hi dominen els reialistes absolutistes, com els moderats, els liberals o els progressistes, ja que els problemes dels catalans a Madrid no són ni plantejats. El pensament col·lectiu català, en canvi, tant burgès com proletari, intenta resoldre les seves problemàtiques pels viaranys de l’autonomisme polític, l’un, i per la creació d’entitats parasindicalistes, l’altre, cosa que des de Madrid es contempla de nou com si es plantegés la disgregació o la secessió, però la realitat és que els catalans no han trobat acolliment al redós de les estructures de l’Estat, tant si són parlamentàries, com si són ministerials, o administratives. L’única resposta del govern és l’aplicació de fórmules de força, jurídicament discutibles, com l’estat d’excepció o l’estat de guerra, i l’habitual repressió del sabre mitjançant la col·laboració de l’exèrcit i les altres forces de l’ordre. ¿Quins són els arguments i els fonaments ideològics d’aquesta actitud expressada pels governants de Madrid?

  Un exemple d’aquest tarannà violent són els avalots de 1842-1843 a Catalunya, quan amb el suport de progressistes i republicans es crea la Junta Central de Catalunya amb el lema «ens devem tots a la llibertat i a la pàtria catalana». La reacció del govern moderat de Narváez és tenir els catalans sota l’estat de setge fins al 1854. No hi ha gaires testimonis del desig d’emancipar-se nacionalment, però tàcitament Balmes hi fa referència el 1843 en escriure que els catalans no han de somniar «en absurdos proyectos de independencia». Si Balmes recomana que no cal pensar en la independència és que políticament aquesta alternativa es plantejava entre els catalans, ja que va tornar a escriure-hi recomanant a Catalunya que «cuando en momentos críticos y de exasperación oiga hablar de independencia, convénzase desde luego que se trata de engañarla con esperanzas imposibles de realizar».

  Una altra situació exemplificadora és l’aparició del prohibicionisme a Catalunya, doctrina que a Madrid insistien a identificar amb el catalanisme. Manuel Pugés, en estudiar el proteccionisme de la dècada de 1840, explica que «“La Guia del Comercio” y otros periódicos de igual tendència (lliurecanvistes) establecían que la cuestión catalana y la cuestión económica debían ser miradas como una sola cuestión. Y es más: los defensores del librecambismo, y en su nombre el periódico “La España”, cayeron en la enorme injusticia de acusar a Cataluña de ser la única responsable de los males que la guerra civil ocasionaba entonces a la nación, aconsejando que se procurara aislarla y dejar que sufriera ella sola las consecuencias de la lucha. (...) Y la “Revista Militar”, en un artículo titulado ‘Consideraciones sobre la guerra de Cataluña’ (10 de febrero 1849), insultaba a los catalanes llamándoles “gente suelta y sin policía, vengativos, ingratos” además de otras calificaciones muchísimo más duras, mientras otros escritores pedían terribles medidas contra Cataluña, a la cual aquella revista comparaba con un jorobado».[253]

  Per l’estat d’excepció en què estava Catalunya i per aquest clima polític madrileny, el general Prim, el 1851, en un discurs al Congrés dels Diputats denuncia aquesta situació així: «Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...)Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otras a Islas Canarias, otros a provincias del interior.»[254] Prim pregunta si els catalans han de ser manats eternament com a país conquerit i quan es plantejarà tornar-los les garanties constitucionals. Aquesta mateixa pregunta la fa al Congrés el diputat Salvador Maluquer: «Las provincias catalanas, ¿son acaso unas provincias conquistadas?»[255] El ministre de la Governació Bertrán de Lis, en la resposta a Prim, es planteja: «¿Conviene o no conviene el estado de sitio en Cataluña? Esta es la cuestión. (...) Ha sido uno de los principios constantes de la Administración actual no conceder nada, absolutamente nada que se presente con el carácter de exigencia política. Una dolorosa experiencia nos ha hecho conocer que esas concesiones no conducen a ningún resultado beneficioso; es menester ser más firme y restrictivo que en otros tiempos.» L’estat de setge a Catalunya per més dolorós que sigui «es una necesidad imperiosa de que hoy día absolutamente no se puede prescindir. Estamos seguros que el pueblo de Cataluña sabe muy bien que si en aquellas provincias se toman ahora algunas medidas severas y rigurosas, de ninguna manera pierden por eso sus derechos, y que esas medidas severas y rigorosas no tienen otro objeto que proteger su seguridad y atender a sus intereses.»

  La catalanofòbia exercida amb mesures severas y rigurosas és justificada per protegir la seguretat i l’atenció dels interessos dels catalans. No tenen cap més al·legació substancial per justificar un estat de setge excepcional que va durar deu anys. L’explicació no és ideològica o basada en una exigència política, tal com diu el ministre, només la por de la llibertat de Catalunya pot explicar-ne la repressió.

  El 1854 esclata una vaga general a Catalunya per demanar el dret d’associació i el 1855 el capità general de Catalunya, a les ordres del govern progressista, dissol totes les mutualitats obreres, per la qual cosa al juliol es convoca una vaga general a fi de reclamar l’associacionisme obrer. Amb motiu d’aquesta vaga, a Madrid s’organitza una campanya anticatalana. Els criteris polítics són substituïts per la força i la violència; ningú no pensa en la raó, ni en la justícia. El diari conservador Occidente escriu que per l’ordre de Catalunya cal enviar-hi «un general de carácter y de energía con fuerzas suficientes; (...) sujetar a los díscolos, castigar a los rebeldes, tratar, en fin, al Principado un poco a lo Felipe IV». Per a allò que els interessa, els castellans tenen memòria i recorden el comte duc de Olivares, però en canvi no fan remembrança de les institucions sobiranes de Catalunya, ni de les seves llibertats.

  El diari Las Novedades també vincula el problema amb el tema nacional quan afirma que hi ha catalans que són «dominados por un egoismo provincial, si permanecen unidos a nosotros y no se declaran en abierta rebelión, es porque conocen su impotencia para existir como nación independiente». En canvi, El Diario Español recomana la repressió estil Espartero de 1842, és a dir, amb el bombardeig, ja que era «imponiendo y no transigiendo».[256] L’editorialista del diari conservador El Parlamento afirma que Catalunya «es a la vez que una de las fuerzas de nuestra monarquía, una de las causas de nuestra debilidad en tiempo de paz»; com que aquest editorialista sí que té la memòria completa, reconeix que Catalunya es creu ser independent per «sus recuerdos históricos, su idioma popular, su legislación civil diferente de la del resto de la península, y aun la moneda que allí ha tenido curso hasta ahora». Aquest diari, tanmateix, fa un programa sobre la «política española respecto a Cataluña», els objectius del qual caldrà que tots els ministres lleguin a mesura que se succeeixin en el poder. L’esmentat programa, adequat per conèixer l’actitud de la ideologia espanyolista, es basa en aquests punts. Primerament, per governar Catalunya no l’han d’afalagar ja que «los pueblos tratados siempre con especial blandura y con halagos con demasiada frecuencia lo interpretan como concesiones del miedo», d’on «la tendencia que siempre hay en Cataluña y particularmente en Barcelona, a hablar siempre al gobierno, en acerbo lenguaje, y con tendencias amenazadoras, cuando el poder central no está regido por mano vigorosa y corazón alentado». Segonament, cal demostrar que Catalunya és el país «más dependiente de hecho» de totes les terres peninsulars i palesar cada dia que aquest país «es el que más fruto saca de la sociedad española», de manera que anant-li recordant aquesta dependència «quedará aislado en sus revueltas». En tercer lloc, s’ha de fomentar la contraposició d’interessos que hi ha a Catalunya, tant territorials com socials, mitjançant la pertorbació que «tiene todos los caracteres de una lucha de clases». Finalment, en relació amb les inversions, «hay que decidir, si allí los capitales han de espiar con pérdidas enormes, las crecidas ganancias que hasta ahora han venido realizando o que sigan encontrando empleo lucrativo y seguro, sin destruir grandes intereses españoles, no menos importantes, que los que por su aglomeración en Barcelona hieren la vista».[257]

  No hi ha dubte que el diari El Parlamento elabora un bon programa que anuncia fil per randa allò que finalment haurà de passar, no solament en el segle XIX, sinó també en el futur. Pel que fa al rigor en el tracte poc afalagador, ha estat una constant històrica; gràcies a la violència, s’han sortit amb la seva. Feia anys i panys que els catalans suportaven el «rigor del sabre». El que és nou de trinca és l’objectiu de fer entendre als catalans que depenen del mercat espanyol. Això no obstant, en la qüestió del proteccionisme temps a venir pocs es faran seva aquesta idea; precisament, la incomprensió d’aquests sectors serà una causa fonamental del catalanisme polític. Dins d’aquesta dependència econòmica, a més, el diari no es descuida la dependència fiscal: «Rico aquel país por su trabajo, rico también hasta por las consecuencias de su caracter turbulento, ha visto casi siempre concentrarse en provecho suyo esclusivamente los impuestos con que contribuye, y no pocas veces han ido a fecundar sus fuerzas productivas los tesoros de las demás provincias, cuyos impuestos se gastaban en parte en el Principado.» Amb aquesta creença espanyola tan arrelada que els catalans xuclen els espanyols, el 1855 ja s’exigeix a Catalunya una idea que en el futur tindrà un rendiment polític absolut: la solidaritat. L’editorial acaba demanant que Catalunya «llegue a ser verdaderamente solidaria de las demás provincias españolas. De ello ¡cuánto no dista en el dia!». En relació amb el tercer punt, fomentar la contraposició dels interessos de les diferents comarques de Catalunya, no és res més que la dita romana de «divideix i venceràs». Amb motiu del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, des de Madrid proposen que vagi al port de Roses en lloc de Barcelona; plantegen d’engrandir el port de Tarragona i Tortosa, i també de retornar la Universitat a Cervera; no cal dir que també plantegen la controvèrsia social amb el propòsit de dividir Catalunya en bàndols i fomentar-hi lluites intestines. L’editorialista afirma que hi ha causes greus i profundes, és a dir, una qüestió social per resoldre, utilitzant un concepte nou: la lluita de classes. Aquest pensament polític encarat contra «esta pequeña nacionalidad catalana, mezquina concepción en los tiempos que vivimos» s’acaba en el punt que pretén fer-la més pobra amb la reducció de la rendibilitat de les inversions. L’editorialista toca tots els temes. L’expiació d’haver obtingut tants de guanys s’ha de fer amb pèrdues. I en tot cas sempre vigilant de no destruir els «grandes intereses españoles». Illas i Vidal ho sintetitza així: «Hacer que los capitales devenguen intereses más módicos que los que ahora ganan.» Des de Catalunya, tot i haver-hi l’estat d’excepció, aquesta campanya fou contestada amb un fulletó sense signatura, l’autoria del qual, però, tots els historiadors han convingut a atribuir a Joan Illas i Vidal. També la replicà Joan Mañé i Flaquer amb articles al Messager du Midi, on va escriure: «Desgraciadamente, el poder central, receloso sin duda de nuestra prosperidad, nos amenaza con establecer un código civil uniforme. (...) Vemos como la pérdida de nuestras libertades ha influído poco en nuestra prosperidad material, gracias a nuestras leyes civiles, las únicas que se han salvado de nuestras antiguas instituciones. El carácter de la raza catalana se distingue por su marcada personalidad y una necesidad de independencia individual llevada al extremo. (...) Comprenderá V. ahora, Sr. Director, cuanto han desconocido nuestra autonomía, nuestra naturaleza, el mismo interés general del país, aquellos que nos han arrebatado nuestra independencia.»[258]

  El 1866 el catalanisme polític formula per primer cop per via parlamentària una demanda de la devolució de l’antiga organització política arrabassada. Encapçalats per Duran i Bas, set diputats catalans presenten el 13 de març de 1866, al Congrés de Diputats, una proposició de llei en què propugnen la descentralització amb caràcter general, l’agrupació de les províncies en una nova divisió territorial, la transferència de les competències d’ensenyament, beneficència, obres públiques i carreteres, la creació d’arbitris, la llibertat de fer emprèstits, etc.[259] Aquesta proposició pretenia evitar, entre d’altres, «el despilfarro en los gastos y la desmoralización en la recaudación de impuestos» o «conquistar mayor número de libertades, sino para hacerlas extensivas a mayor número de individuos» perquè no volien que «en nombre de la unidad se nos imponga la uniformidad». L’exposició d’aquesta proposició feta pel diputat d’Unió Liberal Duran i Bas va ser replicada pel també liberal José Posada Herrera, ministre de la Governació en el gabinet d’O’donnell, duc de Tetuan, el qual aleshores ocupava el càrrec de president del Consell de Ministres per tercera vegada. Posada Herrera, d’entrada, va recórrer al mot excentralización per referir-se la descentralització proposada, i tot seguit va afirmar que tant la centralització com l’excentralització eren iguals en el fons. També afirmà que l’escola de l’excentralització volia donar el govern al municipi i a la província «en contra del gobierno del Estado; y yo digo que esta escuela, lejos de ser protectora de la libertad, es enemiga de la libertad»; hi contraposà «la creación de esas tiranías locales tan horribles»; havent sentenciat que no es podien fer il·lusions amb l’excentralització, va proclamar un gran principi que avui encara és vàlid entre nosaltres: «El secreto de la centralización está en el presupuesto: ése es el gran secreto; como el secreto de la libertad en los tiempos modernos está en el presupuesto.» I encara ho va aclarir més: «Si les quitáis a las diputaciones y a los ayuntamientos el poder subventivo, bien podéis darles todas las facultades que queráis, no adelantarán nada; sin dinero no se levantan establecimientos de instrucción pública, de beneficencia, casas de caridad, ni se hace un camino, ni se construyen cárceles, ni se traen aguas a la población; la verdadera independencia del municipio está en la independencia del presupuesto. Mientras el municipio esté dependendiente de la autoridad superior para la aprobación del presupuesto, habrá centralización; dadle el nombre que queráis. ¿Qué independencia sería la de la nación, es decir, la del Gobierno que la representa, el día que tuviera que pedir por favor a las diputaciones provinciales que le pagaran puntualmente lo que le debían?» El liberal Posada Herrera es preguntava: «Cuando las diputaciones dispusieran de la instrucción pública y de la beneficencia, ¿qué sería del Estado? (...) ¿Acepta el Sr. Duran y Bas como unidad la igualdad y la uniformidad de legislaciones? Los hombres todos que pertenecen a una nación, o que estan bajo el régimen de un solo Gobierno, ¿han de ser gobernados y regidos por una misma ley?(...) Pues entendida la unidad de esta manera, el sistema del Sr. Duran y Bas es imposible; porque resultaría por necesidad que en una provincia unos pagarían más y otros pagarían menos, según la habilidad, honradez y condiciones de los que administrasen sus intereses: no habría igualdad ante la ley.» Amb aquest concepte tan absurd i subjectiu de la igualtat, establerta per sota i no per dalt, acabava reconeixent la misèria del sistema polític espanyol imperant afirmant que «la gran dificultad en España no está en la centralización ni en la descentralización; está en los hábitos de trescientos años que nos ha hecho dejados para los intereses públicos, y hasta abandonados para los propios», amb la qual cosa tampoc no deixava via lliure als catalans que volen governar-se per fugir dels governs maldestres espanyols. Varen votar en contra la proposició vuitanta-vuit diputats; quaranta-quatre ho van fer a favor, entre els quals hi havia tots els catalans, de totes les ideologies.[260] A més de l’oposició del govern liberal a la proposició de llei, els moderats, des del diari madrileny, del ministre González Bravo, despectivament es refereixen als diputats catalans amb l’expressió «diputados de comarca» i els recriminen que siguin tan gelosos dels interessos de Catalunya; els recorden que «llegará un día en que se plantee la cuestión de la reforma arencelaria, que afecta en primer término a Cataluña; y como que las demás provincias españolas lo que quieren es vestir bien y barato, poco podrá importar a sus diputados el que los algodones, las lanas sajonas, la seda y otros géneros adeuden o no adeuden nada».[261] La llibertat dels catalans sempre és contraposada a les amenaces aranzelaries; mentrestant, les reivindicacions polítiques populars són ofegades mitjançant la llei del sabre i l’embolcall de la força jurídica de l’estat d’excepció. Una bona política!

  El govern espanyol era un gran desgavell i la seva organització administrativa, un desori el cost de la qual no podia aguantar la hisenda pública. Albert Balcells ho comenta així: «El 1860, l’administració espanyola tenia 189.000 empleats públics, quatre vegades més que la Gran Bretanya, la qual tenia una població de quasi el doble de la d’Espanya.»[262] Amb la revolució d’octubre de 1868 i l’inici del sexenni democràtic, les llibertats individuals es varen normalitzar, però pel que fa a les llibertats col·lectives dels catalans tot quedà igual. A la sessió del 27 de maig de 1871 al Congrés de Diputats, el diputat tradicionalista per Girona Emili Sicars i de Palau interpel·là al ministre d’Hisenda Segismundo Moret. De primer li etzibà que els avenços de Catalunya no eren pas per causa de l’ajuda del govern; a més, amb la uniformitat imposada es volia una igualtat falsa. Es queixà de diversos abusos del govern, sobretot en l’àmbit de la justícia ja que hi havia ordres «que prohiben que los catalanes puedan ejercer la primera magistratura en aquellas cuatro provincias, que ningún catalán pueda sentarse en su antigua e histórica Audiencia». El ministre li va contestar que «me parece que la protesta que hace de todo eso que llama tiranía de Madrid, encierra más una protesta de antiespañolismo que una protesta contra esta capital»; segons ell, l’origen de la «pérdida de esa independencia provincial» va ser la lluita contra els borbons del principi del segle XVIII. Quant a la subordinació de la justícia, va argumentar: «Si convenimos en esta logomaquia especial de que no puede administrar justícia sino entendiéndose en un lenguaje particular los jueces y los clientes, témome que se entiendan demasiado, y se haga justicia catalana».[263] Tanmateix, tot i aquella època del sexenni democràtic, la incomprensió del poble català era doble i paradoxal. Per una banda, no li deixaven tenir autonomia d’acord amb el seu règim tradicional i, per l’altra, tampoc no els miraven amb simpatia perquè participaven en el govern de l’Estat, com es veurà tot seguit. Després de tantes provatures entre moderats i progressistes, l’Estat, que no havia reeixit, es va liquidar, amb l’exili de la monarquia borbònica; amb la idea de crear un nou estat va esclatar la revolució d’octubre, que va portar la Primera República, de 1873. En aquells moments els catalans, per primera vegada a la història, d’una manera normal varen participar en la nau de l’Estat, amb Pi Margall, Figueres, Ramon Nouvilas, Joan Tutau, Sunyer i Capdevila, etc. Però aquesta nova situació tampoc no fou falaguera per als qui tradicionalment s’havien fet amos de tots els governs. Per això, va tornar a emergir la catalanofòbia en la premsa espanyola. A la publicació seriosa El Eco de España, hi va aparèixer el comentari següent: «Con el advenimiento de la República, España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña. El presidente del poder ejecutivo, catalán. El ministro de la Gobernación, catalán. El ministro de Hacienda, catalán. De los cuarenta y nueve Gobiernos de la provincia, treinta y dos estan desempeñados por catalanes. Pues todavía no están contentos. Será necesario darles un ministerio homogéneo, todo él catalán, los diecisiete Gobiernos de provincia que les faltan, y que el resto de España les pague un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad. No tienen los catalanes la culpa, sino los castellanos, los aragoneses, valencianos, andaluces, extremeños, gallegos y demás españoles que lo sufren y lo consienten.»[264] Valentí Almirall explica el malestar que va causar la participació catalana en el govern durant la Primera República: «Nos bastaria recordar la cridòria que aixecaren tots los diaris de Madrid sens distinció de colors quan, en 1873, se verificà lo fet de que en lo primer ministeri de la República hi haguéssin tres catalans. Al sentir les exclamacions i ploricons dels madrilenyos no semblava sinó que els bàrbaros haguessin atravessat les portes de la vila del pressupost. Està clar; allò era una competència ruïnosa per a la indústria que ells exerceixen. Lo manar i lo cobrar és privilegi exclusiu dels madrilenys.»[265] Es pot observar que als catalans només els volien per produir i per ser explotats fiscalment, sense cap participació política. És a dir, un tracte de colònia. Una qüestió que ja anteriorment s’havia plantejat, el 1835, a El Nuevo Vapor, on s’escrivia: «Cataluña presentará todavía el simulacro de una colonia.» Però aquesta impressió fou molt general i durà molt de temps; com digué Joan Prim el 1851, els catalans «¿son nuestros colonos o son nuestros esclavos?»; Joan Illas i Vidal va escriure el 1855: «Valdría más mil veces emprender las reformas, que predicar constantemente odio y envidia», ja que a Catalunya pretenien «tratarla como colonia; vale más decirle que tiene una constitución é impere el sable». Segons Víctor Balaguer (1856), «el Principado era una especie de colonia española». Més endavant, Francesc Romaní i Puigdengoles, catòlic militant, en la seva obra El federalismo en España, afirmava que «los catalanes eran tratados como conquistados y no hermanados, y que la tiranía se ejercía en nombre de la soberanía común».

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[252 i 253] Manuel Pugés. Cómo triunfó el proteccionismo en España, Juventud, Barcelona, 1931, p. 79.
254] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados. Congreso de los Diputados, 27 novembre de 1851, p. 1765.
[255] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 21 de juliol de 1851, p. 1124.
[256] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 152.
[257] El Parlamento, Madrid, 14 de juliol de 1855, núm. 240. Citat també a «Cuestiones catalanas», Cataluña en España, Impresora A. Gaspar, Barcelona, 1855, p. 8.
[258] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 159-160.
[259] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 14 de març de 1866, apèndix primer al núm. 48.
[260] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 12 de maig de 1866, núm. 85, pp. 1297-1315.
[261] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, p. 231.
[262] Albert Balcells. Història del nacionalisme català, Generalitat de Catalunya, 1992, p. 36.
[263] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de maig de 1871, p. 1236.
[264] Manuel Pugés. Op. cit., p. 174. També és citat per Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. I, p. 74.
[265] Valentí Almirall. Escrits polítics, La Magrana, Barcelona, 1984, p. 3. 


Share/Bookmark

26.7.14

Carles Camp. Catalunya:el mite del país buit



La historiografia espanyola, des dels seus orígens, ha tingut com a objectiu justificar la colonització de Catalunya. Per tal d’aconseguir-ho ha elaborat una història de Catalunya falsa amb finalitats polítiques sobre la base que Catalunya sempre ha sigut un país petit, feble i decadent i que, per tant, el sotmetiment dels catalans a la poderosa i puixant Castella seria un fet natural i lògic, inevitable.
 
Encara que, és clar, costa molt i molt de comprendre que Castella, un país sense marina, un país de pastors i pagesos de secà es pogués imposar a Catalunya, un imperi mediterrani amb la marina més poderosa del moment, una indústria puixant i un comerç potentísssim
 
Com que és innegable que vam construir aquest imperi i que des del segle XIII vam ser una de les principals potències d’Europa, falsegen la realitat dient que aquesta potència era Aragó, que la van bastir reis aragonesos amb la marina i l’exèrcit aragonès [1].
 
La mentida del país buit
 
Una de les mentides que s’han fabricat per a justificar aquesta falsedat és la del ‘país buit’.
 
La gran pesta del 1348, que va assolar Europa i en va fer desaparèixer la meitat de la població, hauria provocat a Catalunya una fortíssima baixada demogràfica, però en el nostre cas, a diferència de la resta del continent, aquesta disminució hauria estat irreversible. Més endavant, les guerres civils del segle XV, és a dir, les diverses guerres remences i la guerra civil del 1462-72 haurien consolidat aquesta extraordinària i irreversible baixada de població que hauria dut a Catalunya a la depressió i a la decadència.
 
Segons aquest esperpèntic raonament ambdós fets haurien dut Catalunya sencera (el territori comprès per les actuals quatre províncies i la Catalunya Nord) a tenir una població de, amb prou feines 250.000 habitants. Una demografia que contrastaria, i molt, amb els 7 milions d’habitants que diuen que tenia Castella en aquells temps, per la qual cosa hauria resultat totalment lògic, que Castella, un país en expansió demogràfica, n’absorvís un petit i buit país d’un quart de milió, com Catalunya.
 
La innegable immigració francesa, bàsicament occitana, dels segles XVI i XVII hauria vingut a omplir aquests presumptes buits de població.
 
Ras i curt: la falsedat del ‘país buit’ es basa en dues fal·làcies:
 
1.Catalunya va ser l’únic país europeu afectat per la pesta negra del 1348 i les seves onades posteriors en què la mortaldat consegüent va afectar la seva demografia de forma significativa i irreversible. Castella, França, Itàlia i tots els altres països europeus haurien recuperat i, fins i tot, superat en poques generacions el nivell demogràfic anterior al 1348.
 
2.Catalunya va ser l’únic país que va patir guerres, civils o no, durant el segle XV i, alhora, també va ser l’únic en què tals guerres van afectar de forma sensible i irreversible el seu nivell demogràfic. Castella va estar en guerra civil i en guerra contra Portugal durant gairebé tot el segle XV, des dels anys 1420 fins els 1480. França va estar en guerra contra els anglesos fins ben entrat el segle XV, etc. Però això no compta, només a Catalunya, les guerres van tenir conseqüències demogràfiques irreversibles
 
 
 
Són fets que es donen per establerts i segurs però dels quals ningú no n’explica les raons.
 
Quina era la població de Catalunya cap el 1500?
 
El 1497, es va fer un cens a Catalunya [2], el fogatge com se’n deia llavors, ja que comptava les llars -o caps de família-, on hi havia sempre un foc encès,. Es comptaven els caps de família que tenien capacitat per pagar impostos. En aquest fogatge no hi consta allò que ara anomenem Franja de Ponent perquè Ferran II, va entregar aquesta part del país al regne d’Aragó. La seva població s’inclou il·legalment com a territori del regne d’Aragó en el seu cens del 1495 violant així les fixacions de límits territorials establertes per Jaume I més de dos-cents anys abans.
 
Doncs bé, aquest cens de 1497 dóna 60.296 focs. Aquesta és una dada documentada. El problema rau en els càlculs que, a partir d’aquesta xifra, n’han fet els historiadors i que basen en dos supòsits:
 
  1. Que a Catalunya només hi havia aquestes 60.296 famílies i prou.
  2. Que cada família estava formada només per 4 persones.
 
De la multiplicació de 60.296 focs per 4 persones per foc surt la xifra de 241.184  persones que defensa la historiografia, és a dir menys que l’actual població de Terrassa i Granollers per al territori que abastava les actuals quatre províncies i la Catalunya Nord.
 
Ara bé, cal precisar que el supòsit 1 és absolutament fals. Tant l’arqueologia com la documentació proven l’existència de nombroses altres famílies i habitatges que no apareixen en el cens. Cal tenir en compte que els cens de l’època no es feien per motius estadístics com ara, sinó per raons fiscals, per tenir localitzats els pagadors impostos. Les famílies que no podien pagar impostos o que els pagaven a altres famílies -bona part de la noblesa gran o petita, laica o eclesiàstica-, que eren moltes, no hi apareixen. I encara, cal tenir en compte també el desig de molta gent d’escapolir-se de les seves obligacions fiscals.
Tampoc no hi surten les famílies que, per alguna raó o altra, estaven exemptes de pagar impostos, moltes elles de la noblesa i de l’alt clergat. Els bisbats i molts convents, especialment els més potents així com moltes famílies de la classe dominant tampoc hi són.
 
El supòsit número 2 també és totalment fals. En aquella època, tret de comptades excepcions, no existia la família nuclear. En canvi, era molt habitual la coexistència de tres generacions sota el mateix sostre i, molt sovint, també hi vivien els oncles i les ties solteres. I, sovint a ciutat, s’havia d’afegir les persones del servei, algunes amb les seves famílies. A les famílies d’artesans caldria afegir-hi la presència d’aprenents. A les zones rurals, que eren la majoria, caldria afegir-hi alhora les diferents persones que tiraven endavant l’explotació: el masover, el pastor, amb les seves famílies, els mossos, etc. Tenim també els rectors de les parròquies, que surten com un sol foc. Cal comptar sempre amb la presència d’algun familiar, altres capellans, els diaques, el servei, i les persones que explotaven les propietats agrícoles i ramaderes de les parròquies amb les seves famílies. Hi surten pocs convents, la majoria no hi són, especialment els importants. En ells, a banda del prior o abat cal comptar-hi tots els monjos, els novicis, la gent de servei i, igual que a les parròquies, les que explotaven les propietats del cenobi, i molts cops amb les seves famílies. I el mateix es pot dir de les cases dels nobles, que també són un sol foc, on els familiars i el personal de servei hi era, de ben segur, sempre prou nombrós.
 
Per tant, sembla que fer una estimació a la baixa i suposar una mitja de 8 persones per foc com a número molt prudent s’ajusta molt més a la realitat.
 
Així tenim: 60.296 * 8 = 482.368.
 
Tenim també les llars que no hi surten, esmentades més amunt, que podríem suposar que eren un 20 % més. En elles, pel fet de no sortir-hi per diverses causes, podem posar-hi una mitja més prudent encara de 6, el que ens daria 12.000 * 6 = 72.000.
 
Aproximadament, doncs, estem parlant de 482.000 + 72.000 = 554.000.
 
Si hi afegim uns 5.000 focs, com a mínim, que Ferran II assigna arbitràriament i contra llei al regne d’Aragó tindríem una població total d’uns 600.000 habitants, bastant més del doble del que és defensat per la historiografia oficial, i això fet amb càlculs molt prudents.
 
Quina era la població dels altres territoris el 1500?
 
Es podrà dir que una proporció prop d’1 a 10 és encara una proporció destacable. Això, és cert. El que hem de fer ara és desmuntar l’altra trampa feta pels historiadors oficials: quan parlen de Castella es refereixen a tot el regne, incloent-hi Galícia, Andalusia, etc., mentre que quan parlen de Catalunya només tenen en compte el Principat i els Comtats.
 
Per fer una comparativa més justa hauríem de comptar també la població d’Aragó, del regne de València i del regne de Mallorca. I per a fer-ho just del tot i aplicar-hi el mateix criteri hi hauríem d’afegir la població dels regnes italians de la Corona de Catalunya: Sicília, Sardenya i, a partir del 1504, també de Nàpols.
 
Anem a pams. El 1495, només dos anys abans, es va fer un fogatge al regne d’Aragó que, com hem dit més amunt, incloïa la Franja usurpada per Ferran II. Aquest cens va donar un total de 51.056 focs [3].
 
Fent servir el mateix prudent criteri tindríem, així:
51.056 * 8 = 408.448, d’una banda
i uns 10.000 * 6 = 60.000.,
que donarien una total d’uns 470.000 habitants.
 
Una mica més tard, el 1510, es va fer un fogatge al regne de València, que va donar un total de 67.720 focs. Utilitzant el mateix prudent criteri ens dóna:
 
            67.720 * 8 = 541.760, d’una banda, i
13.000 * 6 = 78.000, de l’altra,
amb un total d’uns 610.000 habitants.
 
Al regne de Mallorca, s’hi van realitzar bastants fogatges que donen diversos daltabaixos [4]. Si agafem el fogatge de 1503, per exemple, que se situa en la mitjana dels anys que estem estudiant, dóna 9207 focs. Seguint els mateixos criteris tenim:
 
9.207 * 8 = 73.856 habitants, d’una banda, i
1.800 * 6 = 10.800 de l’altra,
el que fa un total d’uns 85.000 pobladors a les Balears.
 
En resum, tindríem:.
 
Principat de Catalunya (sense la Franja de Ponent):             554.000
Aragó més la Franja de Ponent:                                                 470.000
Regne de València:                                                                        610.000
Regne de Mallorca:                                                                          85.000
 
Total:                                                                                               1.719.000
 
D’acord amb aquests càlculs, la relació de poblacions entre els dos regnes no estava tan desproporcionada com ens volen fer creure, de 7 a 1’7, o sia, de 4’07, certament alta però extremadament lluny de la defensada per la historiografia oficial de 7 a 0’25, és a dir, de 28.
 
Algú, però podrà però discutir els arguments emprats aquí, a l’haver-s’hi fet estimacions que no deixen de tenir el seu grau de subjectivitat, malgrat que s’han fet, crec, amb molta prudència. És tractaria, de totes maneres, d’una objecció molt legítima. Ho contrastarem amb el criteri que s’ha fet servir per a concloure els famosos 7 milions habitants del regne de Castella del voltant del 1500.
 
La població de Castella el 1500
 
El més proper als fogatges que he pogut trobar és el cens anomenat Pecheros, ordenat per Carles I el 1528. Se l’anomena així perquè es comptaven els caps de família que havien de pagar un impost reial anomenat pecho. És més restrictiu que el dels fogatges catalans al no sortir-hi cap convent. Tampoc hi surt cap bisbat, i els nobles no hi apareixen en absolut. En el cas català, n’hi surten alguns, encara que pocs d’ells de l’alta noblesa. No s’hi inclouen ni el País Basc ni els regnes de Navarra i Granada, territoris aquests que, per la raó que sigui, estaven exclosos de pagar aquest impost Es tracta d’una generació posterior a la del 1500, però la dura i llarga Guerra dels Comuners de ben segur que va neutralitzar qualsevol millora demogràfica que hi hagués pogut haver.
 
Doncs bé, aquest recompte ens dóna 724.509 pecheros[5].. Una bona aproximació podria ser atorgar-los un 10 % addicional de població, el que duria el número de pechos a 724.509*1’10 = 800.000 aproximadament.
 
Aleshores, si hem de donar per bona la xifra dels 7.000.000 d’habitants, això vol dir que 7.000.000 dividit entre 800.00 ens dóna 8’75 persones per pechero, que hem vist que és un concepte idèntic al de foc usat a la Corona de Catalunya, i és aquesta una proporció per foc superior al 8 usat en aquest estudi.
 
Així, doncs, es dedueix que, segons la historiografia oficial espanyola és correcte assignar 8’75 habitants per foc.
 
La població a la Corona de Catalunya el 1500
 
Reprenem ara el número de focs obtinguts a partir dels diferents fogatges considerats a tota la Corona de Catalunya sense cap mena de correcció:
 
Principat i Comtats ( sense la Franja de Ponent ):                              60.296
Aragó més la Franja de Ponent:                                                            51.056
Regne de València:                                                                                   67.720
Regne de Mallorca:                                                                                    9.207
 
Total:                                                                                                           188.279
 
I fent servir el mateix criteri tenim: 188.279 * 8’75 = 1.647.441, que és una xifra prou propera a la calculada abans, amb un error de només d’unes 70.000 persones, un 4’2 %. En matemàtica estadística s’acostuma a considerar que un error entre dues dates inferior al 5 % significa un grau de confiança del 95 % a l’afirmar que són estadísticament iguals. Tenint en compte les aproximacions usades es pot dir que, significativament, es tracta de la mateixa xifra.
 
Segons els criteris seguits per la historiografia oficial espanyola, tenim doncs que la proporció de població d’un regne a l’altre era d’1 a 4’25, molt lluny de l’aberrant 28 defensat per ells mateixos i molt a prop del resultar obtingut en el present estudi.
 
És cert que afinar aquestes dades és molt complicat, i l’estudi dels diferents criteris a l’hora de fer cada cens, la seva eficiència, i totes les aproximacions i suposicions aquí raonades donen per una, o més d’una, tesi doctoral. Però, a grans trets, els grans números són coherents almenys en el criteri utilitzat pels historiadors en avaluar la població del regne de Castella del 1500.
 
Per a fer una comparativa justa i rigorosa caldria tenir en compte, a més, la part italiana de la Corona: Sicília, Sardenya i el regne de Nàpols. L’Enciclopedia Italiana ens informa que Sardenya tenia 240.000 habitants el 1485, per la qual cosa podem arrodonir-la a 250.000, per a l’època considerada.
 
Sicília tenia, a mitjans segle XVI, una població que s’apropava als 950.000 pobladors, per la qual cosa podem suposar-ne 900.000 per al 1500.
 
Pel que fa al regne de Nàpols, el primer cens no es va realitzar fins el 1765 que donava 3.935.000 habitants el 1765, i el 1775 en va donar 4.349.000, corregits errors de l’anterior comptatge. Crec que es pot inferir, de forma prudent, que el 1500 hi havia uns 3.000.000 habitants.
 
Resumint: 250.000 + 900.000 + 3.000.000 = 4.150.000.
 
Tenim així que, a la totalitat de la Corona de Catalunya hi havia 1.650.000 + 4.150.000 = 5.800.000 pobladors, és a dir, gairebé els mateixos que els de la Corona de Castella.
 
Ambdues corones, per tant, tenien un número d’habitants gairebé idèntic a primeries del segle XVI.
 
 
Carles Camp
24/07/2014
 

[2] Josep Iglesies, El fogatge de 1497, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 1991.
[3] Antonio Serrano Montalvo, La población de Aragón según el fogaje de 1495, Institución “Fernando el Católico”, Diputació de Saragossa, Saragossa, 2002.
[4] Francisco Sevillano Colom, “La demografía de Mallorca a través del impuesto del morabatí: siglos XIV, XV, XVI,Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, Año XC, T. XXXIV, nº 820-21, 1974, p. 233-273.
[5] Censo Pechero Carlos I 1528. Instituto Nacional de Estadística, Madrid, 2008

Share/Bookmark

25.7.14

Els independentistes catalans no temen l'aïllament internacional, segons un estudi


Publicat per dos investigadors al bloc de política europea de la London School of Economics (LSE)

'El govern espanyol hauria d'enviar missatges més positius als catalans si vol reduir el suport a l'independentisme.' Aquesta és una de les conclusions de l'anàlisi aprofundidadel cas català publicada ahir al bloc de política europea Europp de la London School of Economics. En són autors Diego Muro i Martijn Vlaskamp, dos investigadors de l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). L'enquesta que han fet desmenteix que la por a l'aïllament internacional d'una Catalunya independent sigui determinant perquè els catalans prefereixin romandre a l'estat espanyol.
Els investigadors van proposar a mil dos-cents enquestats diverses hipòtesis sobre la pertinença a la UE d'una Catalunya independent. I en comenten els resultats: 'Fins i tot quan hom els parla de l'expulsió de la UE, el 55% opta per la independència. I en vista de la possibilitat que es mantingui a la UE, la secessió rep el 60% del suport.' Conclouen que les amenaces no són efectives, perquè el suport a l'independentisme és estable en tots els casos.
Els autors remarquen que els qui es consideren tant 'catalans com espanyols' tendeixen a canviar més d'opinió segons la hipòtesi presentada que no pas els qui es consideren 'només catalans' o 'només espanyols' (tal com mostra el gràfic de la dreta). I aquest fet, diuen, referma la seva tesi perquè les amenaces no serveixen de res amb qui té les idees molt clares.
També expliquen que, tot i que és cert que entre les principals preocupacions dels catalans hi ha la desocupació, els problemes econòmics i la corrupció política, la campanya independentista té èxit perquè un nou estat significaria una oportunitat de resoldre'ls.
Els autors recomanen a Madrid de fer 'propostes específiques sobre la reforma constitucional, un nou sistema de finançament, la protecció de la llengua catalana i la millora de la sanitat i l'educació'. Tanmateix, constaten que 'el desig ardent d'independència és gairebé irreversible'.
L'article explica la base social sòlida del moviment independentista i destaca la feina que fan centenars de voluntaris. Contraposa 'l'actitud de desdeny, negligent i fins i tot intimidatòria del govern espanyol' amb la campanya pro-independència, que compta amb 'molta gent entusiasta que recull signatures i organitza xerrades i accions durant el temps lliure'.

Share/Bookmark

24.7.14

Xavier Sala i Martín: "Amagar un dèficit descomunal"


Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente, exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves reaccions.

Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.

Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta concreta.

Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per la informació.

Quarta. Com que sabem que De La Fuente i els seus ajudants han fet tot el possible per fer que aquesta dada del dèficit fos la més petita possible (ja va confessar Montoro que l’objectiu d’aquests comptes era polític: no donar munició al sobiranisme català!), sabem que el superàvit de la Generalitat independent segurament seria molt superior a aquests 8.455 milions.

Cinquena. Amb la independència, els diners addicionals que tindrà la Generalitat no són els diners addicionals que tindrà Catalunya. La raó és que hi haurà moltes despeses que farà la Generalitat i que abans feia el govern de Madrid, despeses que abans es feien a Espanya i a partir d’ara es faran a Catalunya. La resposta a la pregunta “I quants diners addicionals tindrà Catalunya com a país en cas d’independència?” és “el saldo de la balança fiscal calculada pel mètode del flux monetari”. Com que De La Fuente no ha fet aquests càlculs (i aquí és on aquell economista honest i respectable que era l’Ángel deixa de tenir respectabilitat, perquè un acadèmic com ell no hauria de participar en programes d’ocultació de dades), podem utilitzar les dades de la Generalitat: si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000 milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de Catalunya es quedarien al país.

Sisena. Els càlculs de De La Fuente i els seus col·legues suposen que les despeses públiques no territorialitzables i que es fan a Madrid beneficien tots els ciutadans de la mateixa manera. ¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado? ¿Ens beneficia igual que als madrilenys (que són els que viuen al costat del museu i el poden visitar amb més freqüència) o els extremenys? I el salari del rei? ¿Beneficia igual un monàrquic que un republicà? ¿I el salari de Wert? ¿Beneficia igual els espanyols que volen que l’escolarització a Catalunya es faci totalment en castellà que els catalans que volen que l’escolarització es faci en català? La veritat és que és gairebé impossible de saber a qui beneficia cada euro gastat per l’Estat. I, com que és difícil, De La Fuente fa un supòsit tan valent com arbitrari: diu que tota la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera. Clarament aquest és un supòsit gratuït, ja que el salari del rei no pot mai beneficiar de la mateixa manera un republicà que un monàrquic i el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans. Però si fem com De La Fuente i suposem que la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera, aleshores el 16% de tota la despesa que es fa a Espanya es fa en benefici dels catalans, ja que Catalunya té el 16% de la població espanyola. Que quedi clar que aquest és un supòsit arbitrari malgrat que De La Fuente li vulgui donar una naturalesa científica imparcial que no té. Igual de científic seria dir que les despeses que no beneficien els catalans (com el salari dels ministres Montoro o Wert) no haurien de ser imputades a Catalunya.

Setena. Els comptes de Madrid són un acudit. Dir, com ha fet el president d’aquella comunitat, que Madrid surt “el doble de perjudicat” que Catalunya pel sistema fiscal espanyol és una farsa. Com ja he dit, els càlculs de De La Fuente assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres comunitats. Tant se val que aquestes despeses es facin a Madrid, generin negoci a Madrid i tinguin un impacte macroeconòmic a Madrid. La realitat és que, segons De La Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan “per als no madrilenys” i, per tant, no s’assignen a Madrid malgrat que es fan a Madrid. I, esclar, si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que Madrid paga molt i rep poc. ¿Resultat? Un dèficit de la balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més perjudicats són ells! Això és una gran mentida.

És com si un grup de 17 amics organitzem una festa al teu restaurant. Ens cobres a tots en proporció a la nostra renda i, com que tu, el propietari del restaurant, ets el més ric, ets el que pagues més. L’amic català és el segon més ric i, per tant, el segon que paga més. I així successivament. Si només mirem què paga cadascú sense tenir en compte el negoci que es fa amb la festa, sortirà que tu, el propietari del restaurant, ets el que paga més. Això és comptablement cert. Però el que no pots fer és dir que ets el més generós i solidari, perquè, a part del que pagues, tu estàs fent un negoci descomunal amb la festa. Si tinguéssim en compte que aquest negoci es fa al teu restaurant (i això és el que fa el mètode del flux monetari que De la Fuente i Montoro oculten), resulta que ja no ets tan generós. Doncs al dèficit de Madrid li passa exactament el mateix: De La Fuente diu que el 85% del salari de Wert s’ha d’assignar a la resta dels espanyols tot i que, en realitat, es gasta a Madrid i beneficia els seus restaurants i negocis.

Posar el dèficit de Madrid com si fos comparable a la resta sembla fet només per poder dir que el dèficit català no és tan gros com diuen. De fet, aquesta ha sigut la reacció de la premsa afí. Però, entre les comunitats que no fan negoci amb la festa de la capitalitat, les dades de De la Fuente confirmen que Catalunya és la més perjudicada d’Espanya, amb un dèficit quatre vegades més gran que la segona, el País Valencià, i gairebé sis vegades més gran que la tercera, les Balears.

Resumint: des del punt de vista fiscal i econòmic, Espanya continua sent un mal negoci per a Catalunya i aquesta realitat no canvia amb la publicació de la balança fiscal de Montoro i De La Fuente. L’única cosa que canvia amb aquesta publicació és que ara ja podem constatar la deshonestedat intel·lectual de qui fa mans i mànigues per amagar un dèficit descomunal.


Font: ara.cat


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.