traducció - translate - traducción

28.2.15

Goodbye Mrs. Novel, Rosa Novell

Ja no comptem dies, Rosa, comptem amistats que deixen la festa massa aviat.

I quan algú estimat s'acomiada o se'n va discretament, sense avisar, tant li fa, és dolor que se suma al dolor. I voleien entre els ulls espurnejants records de quan tot va començar.

Dies de sol i cabells al vent, remors de fe i de futur, il·lusions de poetes al Gespa Price, Oh! Els bon dies! Aquells que m'acollires al teu pis de Sarrià per deixar-te dirigir; un tros breu tant sols de tendresa feta teatre a la manera de Samuel Beckett. I el moment dolç de la nit llarga al Saló DIana.

Després et fongueres entre els convidats, per retornar-nos de tard en tard el teu caràcter impressionant de veu trencada, sota els focus, entre caixes.

I sempre vas jugar, tant sols amb mi, a no ser altra que Mrs. Novel, Una petita complicitat que ara es farà gran. Em ve al cap un vespre a la Plaça del Nord de Gràcia en que em recordares: "com deia Lenin, la història fa dos passos endavant i un enrere". Ja no recordo quina era la conversa, però el moment el recordo nítidament. I ara, quan ja falta tanta gent a la festa, l'indret es veu buit i vençut per la ressaca, grups d'invitats lluiten contra el fred i el desconsol de la frase del revolucionari. Els dos passos endavant els hem fet amb vent de popa entre jocs i rialles. La passa enrere, però, va resultant excessivament llarga, excessivament amarga, i a sobre marxeu massa aviat de la festa. Des del teatre, amb amor, So long Mrs. Novel.

I tot torna lentament a deixar de ser, doncs el record, sense testimonis, resulta com el gat de Schrödinger i com els espectadors que ens quedem sense teatre.


Ahora toca esa noche que nos toca vivir
un poquito más solos sin verlo reír.
Todavía nos queda el eco de su voz
que atrapamos un día en un magnetofón.

Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió:
ni gente ni cosas retuvo el amor,
pero la vida vivida pudo más que el dolor.

(Garrotín del tránsito, Gato Pérez - fragment)

Share/Bookmark

27.2.15

Heu vist com no parlen ara de ‘libre elección’ ni de TIL?

Font:
Jordi Caldentey | 27 febrer 2015
La lluita contra el TIL, una lluita llarga i hegemònica entre
els sindicats, la societat i l'associacionisme Balear
Quan els ultranacionalistes que ocupen el Consolat començaren a desplegar el programa de sabotatge contra la llengua pròpia de les Balears, no ens cansàrem de dir i de repetir que el darrer maldecap que tenien la immensa majoria dels qui els votaren no era l’odi contra la primera cosa que hem après a la vida, i que l’hem apresa de les nostres mares, que és la llengua.
Amb la maniobra amb què volien segregar els alumnes a les escoles per motius de llengua i, de rebot, veure-hi els mallorquins reduïts i reclosos dins miniaules que fessin de gueto a cada escola, maniobra que anomenaven ‘libre elección’, tingueren un fracàs sonat que no s’esperaven de cap manera. Un tir per la culata que els va deixar en ridícul i que els va fer pegar de carabassot contra la paret de la dura realitat: no els votaren perquè exterminassin la llengua oficial, pròpia, històrica, natural, estatutària i constitucional de les Balears.
Estupefactes i incrèduls davant la crua realitat mallorquina i balear, realitat que no té res a veure amb la fantasia virtual a partir de la qual la FAES els dicta i els imposa les quimeres ultranacionalistes de l’Aznarísimo, decidiren venjar-se del fracàs de la ‘libre elección’ amb la imposició del TIL, sense preparació prèvia de mestres ni d’alumnes per a estudiar assignatures senceres en anglès. Aquell nyarro va dur per conseqüència la manifestació més multitudinària de tota la Història de les Balears, una imponent mobilització de masses entusiastes en defensa de la nostra llengua, de la nostra escola, i de tres dècades de consens lingüístic que ha suposat el Decret de Mínims. La fermesa amb què els professors, els alumnes, els pares, les mares, els sindicats i tot el món de l’ensenyament ens agermanàrem i ens alçàrem, han fet anar en orris l’intent d’assalt a l’escola mallorquina i balear. No han aconseguit enganyar ningú amb la tapadora del ‘trilingüismo’, un concepte en què no han cregut mai si tenim en compte que, tot d’una que entraren, l’eliminaren desesperadament de l’únic lloc on n’hi havia, que era al les emissions cinematogràfiques de la IB3, per imposar-hi el monolingïsme espanyol del temps d’en Franco. Ben igual feren amb el bilingüisme com a requisit per fer feina a la funció pública, que eliminaren per imposar-hi la llengua de l’estat com a requisit i reduir-hi la llengua pròpia de les Balears com a simple mèrit. Tot un exemple de la ‘neutralidad lingüística’ que ara tenen barra de predicar!
I qui ens confirma, per si encara hi hagués cap dubte, que no els votaren per l’ odi paranoic contra la llengua que, durant vuit segles, generacions i generacions de mallorquins i de balears hem après de les nostres mares, padrines i repadrines? Ells mateixos: reparau com ara procuren reprimir-se aquest odi fins passades les eleccions. Reparau com amaguen tant com poden l’obra estrella de la legislatura. Si tinguessin una sola enquesta, per petita que fos, que els insinuàs que l’odi al català els dóna vots, actuarien d’aquesta manera? No ho paga respondre!
S’acosten les eleccions. Els 120.000 manifestants que plantàrem cara a l’antimallorquinisme més furibund tenim l’obligació de fer memòria, de no badar, de fer votera a tots els familiars, a tots els amics, i a tothom qui coneguem que no compartesqui el nacionalisme exacerbat que hem patit aquests quatre anys. Tenim un deute amb els docents, que tants de doblers perdren de la seva butxaca amb la gran vaga en defensa de la nostra escola i del nostre país. Tenim un deute amb els Jubilats per Mallorca i amb en Jaume Sastre, que, amb llurs vague de fam, marcaren una fita en la Història de Mallorca i de les Balears i ens donaren una lliçó de coratge civil, de fermesa de conviccions i de patriotisme. Corresponguem-los així com toca tot aquest temps preelectoral. Facem memòria, molta de memòria. I escampem-la a les totes!

Share/Bookmark

23.2.15

AQUESTA ÉS LA SÍNIA QUE NO VA ENLLOC, SENYOR ICETA, NO ES CONFONGUI!

Aquesta és la seva "noria" (en català sínia), senyor Iceta

Aquest es el vídeo q no volen que veguem, censurat per Youtube, els errors que no podem cometre de nou, les terceres vies fracassades.

Vídeo Documental de la reunió al 1931 entre macia i els ministres espanyols de la república. Està extret de la pel·lícula que es pot veure a TV3 a la carta,14 d'abril, Macià contra Companys. L'objectiu del vídeo és establir els paral·lelismes del 1931 amb l'actualitat, i demostrar que ja s'han intentat altres camins al llarg de la història de Catalunya, però no han funcionat, l'únic camí és la independència.

FONT: http://ow.ly/JfrwT


Share/Bookmark

22.2.15

ESTELLÉS DE MÀ EN MÀ


Tancat l’Any Estellés, un any que ens ha oferit un bon grapat d’activitats al voltant de l’obra i figura de Vicent Andrés Estellés, així com la relectura que han fet un grapat de músics i rapsodes d’alguns dels seus poemes; tancat, dic, i encara en plena ressaca, l’editorial benicarlanda Onada edicions, dins de la col·lecció Imprescindibles, que va encetar el 2013 amb Antologia de Joan Fuster, ens oferix una mostra poètica d’Estellés, que coincidix, i no és cap casualitat, amb l’espectacle Estellés, de mà en mà, que el rapsode Francesc Anyó i el músic Borja Penalba van dur pels escenaris de tot el país. El títol és el mateix i el signen tots dos.
El llibre ve acompanyat d’un cedé amb vint-i-set poemes, la majoria dels quals recitats i alguns, pocs, cantats.


L’antologia, formada per vuitanta-sis poemes, està organitzada d’una manera bastant atípica, ja que l’excusa no és una altra sinó la pròpia arma d’Anyó i Penalba, el so, en forma de veu i en forma de música. Han dividit i han agrupat la selecció dels poemes a través de sis expressions sonores: silencis, sospirs, gemecs, sorolls, crits i cantats. Així, hi podem trobar versos que parlen de la mort i la repressió, altres que evoquen records i imatges, uns tercers que ens parlen dels plaers, també els que ho fan sobre la quotidianitat i sobre el combat i l’esperança, i l’antologia es tanca amb els poemes que es conceberen com a o es convertiren en cançons.
Com a lector he trobat en l’antologia aquells poemes que són imprescindibles, referents indiscutibles en l’obra estellesiana, com ara Propietats de la penaCançó de bressolCançó de la rosa de paper... I altres menys coneguts però que ens ajuden a entendre d’una manera més clara les obsessions, la manera de fer i d’entendre el fet poètic d’Estellés, com ara L’oficiEra el diaEscolte amb aquells amors, i he trobat també algun poema que se’l podien haver estalviat com ara Jo defensava l’allioli (no tot anaven a ser lloances en aquest escrit).

El retrat que l’antologia fa del poeta és el d’un home senzill, humil, que es definix com un entre tants. Un individu enamorat dels petits plaers que ens atorga la vida, un ésser vital que no s’oblida mai de la mort, la seua presència fa que tot tinga més valor. Un cronista del seu temps, un temps que no és més que una llarga quaresma. Un narrador d’històries en forma de vers que acaba dibuixant-nos en els llavis un somriure agredolç.
Els he de confessar que sovint, quan em dispose a escoltar un cedé com el que acompanya aquesta antologia, no puc evitar tindre present el Coral romput del tàndem Ovidi Montllor/Toti Soler. Les comparacions poden resultar odioses i, en aquest cas, no tindre raó de ser. Anyó té un timbre i una manera de dir el poema diferents a l’Ovidi, i diferent no vol dir ni millor ni pitjor, sinó personal, intensa. Penalba i Soler, encara que són dos grans músics i magnífics guitarristes, tenen una personalitat molt marcada i un segell propi a l’hora de tocar i fer arranjaments musicals. Les seues maneres de fer mai no passen desapercebudes, encara que dalt de l’escenari ells estiguen en en segon pla.


A més, en aquest treball podem escoltar donant l’entrada a alguns poemes cançons la lletra de les quals no és d’Estellés, com ara Què volen aquesta gent que truca de matinada?, que com altres d’Estellés ens canta Borja amb la seua veu fosca i càlida. Borja Penalba no es limita a l’apartat musical, sinó que intervé en moments puntuals en la recitació d’alguns dels poemes, subratllant o donant un toc d’humor.

En resum, un treball agosarat, interessant i, com no, que els recomane.

Share/Bookmark

20.2.15

La dimensió ètica de la independència

Font
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

La indignació ciutadana ha crescut de manera exponencial a mida que a l'atur forçós, els desnonaments, i les retallades s'hi han sumat els milions d'euros ocults a paradisos fiscals, les estafes com les preferents, les targetes negres i tants altres casos de corrupció. La ràbia moral generada per la combinació de crisi i corrupció fa impossible que la independència, per ella mateixa, ocupi en el proper cicle electoral el lloc central que ha tingut en els darrers anys.

En canvi necessitem que els partits que defensen la independència obtinguin els millors resultats electorals a les municipals, les catalanes i espanyoles per mostrar al món la voluntat del nostre poble.  


Els resultats de les municipals a Barcelona poden donar un resultat molt destacat a la candidatura que millor encarna la indignació contra la crisi i la corrupció, la representada per Ada Colau, i uns bons resultats a dues forces independentistes com la CUP i ERC i uns resultats importants per a l'actual alcalde Xavier Trias, alhora que s'enfonsi el bipartidisme (PSC-PSOE, PP). Des de la perspectiva de la independència, com es llegiran aquests resultats a nivell intern i a nivell internacional? Quina influència tindran a les eleccions al Parlament de Catalunya del setembre?. D'altra banda, quina lectura tindran uns bons resultats per la independència en aquests comicis si, a causa de la fragmentació, tres mesos després, un partit d'àmbit espanyol com "Podemos" guanya les eleccions espanyoles? 

En aquesta situació d'irritació social i ètica els defensors de la República Catalana no podem barallar-nos sobre possibles "fulls de ruta" per l'endemà del 27-S. Hem de fer nostra aquesta indignació i convertir-la en motor de l'ampliació de la nostra base social. Hem de ressaltar la dimensió social i ètica de la independència de Catalunya amb la mateixa contundència amb que hem subratllat la seva dimensió democràtica amb la defensa del dret a decidir. Podem demostrar que la independència és la manera més eficaç de lluitar contra la corrupció. 

No apel·lant al voluntarisme, sinó mostrant les diferències estructurals amb el Regne d'Espanya, que són la garantia que una Catalunya independent assoliria els estàndards de transparència dels petits països del nord d'Europa. L'Estat espanyol intenta torpedinar l'avenç vers la independència destinant tots els seus recursos mediàtics i les seves clavegueres a mostrar una societat catalana corrupta. Hem de contraatacar i defensar que hem sobreviscut com a nació gràcies als nostres fonaments ètics. 
El contrast entre l'estructura vertical espanyola i l'estructura horitzontal catalana és la raó que garanteix l'exemplaritat ètica pública d'una Catalunya lliure"
La primera causa d'una menor corrupció a una Catalunya independent és la seva tradició democràtica, la que Pau Casals, referent ètic d'enorme magnitud, defensava davant les Nacions Unides com la més antiga d'Europa. En canvi el Regne d'Espanya és un estat de tradició autoritària que va néixer basant-se la força militar i que s'ha caracteritzat pels Cops d'Estat, les dictadures i les guerres civils. La corrupció és un tret estructural de la monarquia postfranquista que es fonamenta en la impunitat de tots els crims contra la Humanitat comesos pel règim militar. Quan els crims més greus no són castigats les elits socialitzen la idea de que tot està permès. Aquesta és l'arrel de la corrupció del règim constitucional que s'estén a les administracions autonòmiques. Catalunya és la societat més desfranquistada de l'Estat espanyol. 

Els noms dels carrers n'és l'exemple més evident; totes les ciutats i pobles de Catalunya tenen carrers principals i monuments que honoren els presidents Macià i Companys. En canvi, quantes ciutats espanyoles, començant per Madrid, tenen carrers i monuments que enalteixen el president de la II República espanyola, Manuel Azaña? La nostra tradició democràtica i republicana és una garantia de que la Catalunya independent assolirà els estàndards de transparència i la honestedat dels petits països del nord d'Europa, mentre que l'Estat espanyol ha demostrat ser irreformable. 

El contrast entre l'estructura vertical espanyola i l'estructura horitzontal catalana és la segona raó que garanteix l'exemplaritat ètica pública d'una Catalunya lliure. El poder polític, econòmic i mediàtic espanyol està agudament concentrat i jerarquitzat. Una espesa xarxa de caciquisme i clientelisme amara totes les instàncies de poder, en la qual els contactes ho són tot, les lleis són de plastilina i els mèrits no compten.

El cas del "pequeño Nicolas" és paradigmàtic d'un univers cultural en el que la corrupció en els alts nivells genera la picaresca generalitzada. A la societat catalana el pes de les administracions públiques i dels grans poders econòmics és més petit perquè la propietat està més ben repartida i vivim al marge dels favors del poder gràcies a la xarxa de petites i mitjanes empreses. L'oligarquia catalana s'oposa aferrissadament a la independència perquè sap que suposarà la pèrdua dels seus privilegis. 
El moviment sobiranista ha d'encapçalar el combat contra la corrupció"
Els triomf dels referents cívics europeus en la cultura catalana és una tercera raó estructural d'una major honestedat a la Catalunya independent, mentre que a Espanya predominen els referents reaccionaris. Una mostra colpidora d'aquesta divergència històrica és l'absència de tota commemoració pública del centenari de la mort de Fernando Giner de los Ríos que s'ha escaigut aquest 18 de febrer. Va ser el fundador de la Institución Libre de Enseñanza, un home d'un extraordinari nivell ètic, que confiava en l'educació per regenerar Espanya i va influir sobre tots els espanyols destacats des de Ramón y Cajal a Machado. 

El moviment català de renovació pedagògica va néixer al mateix temps i hi va tenir-hi punt de concomitància. Així un mestre tant emblemàtic com Pau Vila va iniciar-se a una "Escuela Moderna" de Ferrer i Guàrdia, però va acabar defensant l'escola catalana. Els dos moviments es van separar a causa de la defensa de l'ensenyament en català. L'escola catalana es va expandir, va resistir els quaranta anys de repressió franquista i va ressorgir amb una força inusitada. A tots els països amb un nivell més alt d'ètica l'escola és el fonament del civisme, la democràcia i la transparència. 

El moviment sobiranista ha d'encapçalar el combat contra la corrupció davant dels nostres conciutadans avalat per la triple dimensió ètica de la independència: tradició democràtica catalana contra tradició autoritària espanyola; estructura horitzontal catalana contra l'estructura vertical espanyola; i el triomf dels referents culturals europeus de Catalunya enfront de la cultura de poder caciquista i clientelar espanyola.

Share/Bookmark

19.2.15

Enric Vila: La nostra generació té la missió d'evitar un nou desastre


Autor/s: Pere Cardús i Cardellach


En aquesta entrevista, l'escriptor dubta si Mas i Junqueras estan disposats a pagar el preu de fer la independència i proposa arruïnar l'actitud adolescent de Catalunya

Enric Vila Delclòs
(fotografia: © Miquel González de la Fuente)
Dues cadires desgastades i una tauleta amb cendrers metàl·lics i taulell d'escacs incrustats, a l'Ateneu Barcelonès. A la vista, el jardí d'aquest espai decisiu de la vida intel·lectual de la ciutat. Cassola de terrissa on van coure a foc lent el pensament i el caràcter de Guimerà, Maragall, Fabra, Sagarra, Hurtado, Xammar i Pla, entre molts més. Un bon lloc per al combat que proposa Enric Vila: 'Nosaltres tenim una missió. La nostra llibertat l'han guanyada els nostres pares amb els seus sacrificis perquè en féssim alguna cosa. Si la generació que es troba entre els 30 i els 45 ho té present i resisteix, el país se'n sortirà. Depèn de nosaltres que no es repeteixi un altre desastre.' Aquesta convicció ha portat Vila a escriure 'Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta' (Galàxia Gutenberg, 2014), una barreja de dietari, assaig i novel·la que enganxa del primer paràgraf a l'últim. Hi parla de la lluita de les ciutats contra els estats, de les marques de la derrota de 1714, d'Europa i l'auge asiàtic, de les debilitats i les fortaleses humanes...
'Si la democràcia triomfa al món, i Europa i el cristianisme no s'enfonsen, a les dones, als homosexuals i als catalans ens espera un futur brillant', diu Vila com una síntesi de moltes reflexions que comparteix en el llibre. 'Els catalans som molt bons defensant-nos, però hem d'aprendre a rematar', diu també. Li proposo de fer una entrevista a partir d'algunes de les moltíssimes frases que vaig anotar mentre llegia el llibre. S'hi avé. Però entre les seves respostes se m'escapen algunes preguntes. He de posar el fre perquè el temps corre sense treva i passem de llarg els quaranta minuts que jo havia previst. Comencem per allò que el va portar a marxar un temps a Londres. De què o de qui s'escapava?
—'Anar a Londres per fer-me un home…'
—Sí, vaig anar a fer-me un home perquè a Barcelona tots ens anem bullint al bany maria. Vaig marxar per trobar límits que fossin clars. Barcelona és una ciutat que t'ofega però no et mata. Com Catalunya. Vas morint de malenconia. A Londres, com a Nova York, els límits són molt més clars. I si fracasses o te la fots, l'hòstia és tan forta que prens consciència amb tota seguretat. Aquí les hòsties arriben sempre una mica per sorpresa i és molt difícil de saber la veritat. Ningú encara la veritat i les seves conseqüències. Sovint tinc la impressió que Catalunya és molt important perquè a mi m'hi han estimat molt, i jo la veig a través de l'amor que he rebut. Aleshores projecto aquest amor al país. Aquest pot ser un problema de la nostra generació.

—'Un líder ha de ser un home lliure, i els polítics cada dia fan més cara d'empleats.'
—És veritat. Fan cara d'empleats.

—Què vol dir ser un home lliure per a un polític?
—Abans els polítics havien de tenir por dels exèrcits o havien de rendir comptes amb la força dels exèrcits, i ara ho han de fer amb la força de l'economia. És el que li passa al Mas. És el cas d'algú que té cara d'empleat, que va néixer com un empleat, i que ara es revela encara no sabem en què perquè la història no s'ha acabat. Ell intenta demostrar —ja veurem si és veritat— que ja s'ha desprès dels lligams que tenia i que el feien obeir a unes lleis superiors. Això de la cara d'empleats que vaig escriure al llibre ja ha quedat una mica desfasat. Ara els polítics fan cara de 'venjadors' —mira el nou ministre d'Economia grec o l'Iglesias…— o d'amos de la finca. Tenen un punt autoritari i de menyspreu pel poble. El Sarkozy va ser un precursor d'aquest model de líder sàdic que imposa als ciutadans allò que han de fer. Els catalans fem una mena de camí del mig que ja veurem on mena.

—Què vol dir una mena de camí del mig?
—És aquest camí de la feina ben feta i de la perfecció que no sé pas si ens servirà de res. És aquest punt d'excés idealista. En un moment que els polítics fan cara de cínics i de sàdics o de rebels sense causa i de venjadors, nosaltres tenim dos líders que transmeten una imatge de bones persones i de gent decent, de no haver trencat mai cap plat. I no sabem fins a quin punt estan disposats a pagar el preu de fer la independència. Però com que som en un moment de canvi, tampoc no sabem del cert quin és el preu de manar. Per això no m'atreveixo a fer-ne una valoració definitiva ni a anticipar res. Hi ha gent que creu que això no té sortida. Hi ha gent que fins fa dos dies pensava que tot seria molt fàcil. I jo sempre he dit que seria molt difícil, però que era l'única sortida.

—De què dependrà?
—Ui! Dependrà més de la nostra resistència que de determinades genialitats. Fins que no ho fem no ho sabrem.

—'L'ofici de revolucionari exigeix una mica de cultura si no es vol acabar cremant contenidors o explicant sopars de duro a les criatures sobre la vilesa humana.'
—Té a veure amb això que dèiem. Som molt fidels a la nostra tradició i a la nostra història. Cal tenir ben en compte què ens ha passat i per què ens ha passat, i explicar-ho bé. Expliquem la història des d'un punt de vista molt espanyol encara. És un dels principals problemes que tenim. Hi ha una lluita entre el temps, que corre de pressa, amb una reorganització del món trepidant, i nosaltres, que anem redescobrint la història i refent el discurs a un ritme que potser és massa lent. Potser jo sóc massa patidor. Però ens hem de reinventar ràpidament. La nostra oportunitat no serà eterna. No podem pensar que, tan sols perquè el món es desfà i n'emergirà un de nou, amb la nostra sola presència ja ens hi podrem consolidar.

—'El talent està en perill. La gent prefereix ser famosa que sàvia.'
—No trobes? És una cosa molt d'Occident i especialment d'Europa, que no ha inventat res des dels anys seixanta. Des dels Beatles, Europa no ha inventat res. Ho inventen tot els Estats Units, i com més va més ho fan els xinesos als Estats Units. El de Facebook s'ha casat amb una xinesa... Als EUA sí que s'inventen coses. Però els experts avisen que d'aquí a 25 anys tota la indústria tecnològica —que ara és la punta de llança del talent nord-americà— serà dominada pels xinesos. És normal. La democràcia acaba promovent la mediocritat perquè és un sistema pensat perquè tothom se senti segur. Quan et sents segur, per què has d'arriscar res?

—Caldrà canviar de sistema?
—No. No és qüestió de canviar de sistema. Cal saber-ho i actuar. Jo sóc molt conscient que la meva llibertat l'han guanyada els meus pares amb els seus sacrificis. I això s'ha de tornar d'alguna manera. Si no ho tornes, s'acaba la llibertat. I si s'acaba, els que vinguin darrere ja no en tindran. Res no és gratuït. La nostra generació i la generació anterior —la dels anys 60 que ara ocupa tots els llocs de direcció a Catalunya— ho han tingut tot pagat i no en som conscients.

—'La persistència de la nostra anomalia no s'explica sense la força amb què els nostres recursos creatius han compensat les mancances del país.'
—Els catalans som molt bons defensant-nos.

—Sabem viure en la resistència…
—Sí. Som molt bons aprofitant la força dels altres. Però a l'hora de rematar, no ens en sortim. Però això potser ha canviat. Abans teníem l'imperi hispànic i ens havíem de moure en aquest món per dos motius: l'imperi ens donava el marc comercial i el militar. Segurament, una Catalunya independent entre França i Espanya era molt difícil fins fa uns anys. Però ara l'imperi hispànic no existeix. I el nostre marc econòmic i polític és Europa. Insisteixo: si ens n'haguéssim adonat fa uns anys, hauríem agafat a contrapeu els nostres enemics; bàsicament, Madrid i París.

—'A Catalunya hem viscut una mica de tenir raó. I això que nosaltres no hem guanyat cap guerra.'
—És aquesta cosa nostra de valorar més les coses per la intenció i no pel resultat. També és aquest discurs polític tan moralista. És això que s'està fent amb el Pujol. Em sembla absolutament indignant. Que individus que no han aportat res, que no han intentat mai res i que no han posat mai a prova el seu talent jutgin un home que se la va jugar… és fastigós. Ep! Que el jutgin amb aquesta duresa. Pots dir que ho ha fet malament i tot el que vulguis. Però hi ha un punt d'escarn, de venjança i d'acarnissament en el tema del Pujol, que és una prova més de la malaltia de la derrota, l'ocupació i el trauma de la nostra condició política.

—'L'estat espanyol no ens vol convertir en màrtirs sinó en fracassats.'
—N'hi ha molts que volen ser fracassats però tenir raó. Aquesta doble aliança és terrible. Són aquests mateixos que s'acarnissen contra el Pujol perquè els agrada que sigui un fracassat perquè això els justifica a ells, que han estat uns fracassats abans d'haver començat. Com a mínim el Pujol va intentar alguna cosa. Que consti que jo el Pujol l'he criticat sempre.

—'Quan comparo el cas de Polònia amb el de Catalunya trobo que no tenim gaires motius per queixar-nos de la nostra història.'
—Quan mires l'índex de morts i les carnisseries que hi ha hagut a Europa, el nostre cas ha estat un joc de nens. Fins i tot Franco es va portar bé si el comparem amb segons qui. Ja sé que és bèstia dir això. Sí que hi va haver molts afusellats, però quan mires les morts de la primera i la segona guerra mundials… Aquesta mena de respecte i de veneració sagrada per la vida, que jo comparteixo, és el que ens ha permès de resistir. Però cal ser conscients de les magnituds i no viure de la victimització. No podem pintar els castellans com una sèrie d'assassins. La repressió castellana és molt més filla de puta.

—Com va això?
—Aquesta victimització ve de la necessitat d'Espanya de les nostres elits. Ha estat més una autorepressió que no pas una cosa de fora. La prova és que l'última vegada que vam lluitar sols contra els espanyols va ser a la guerra dels Segadors, i va acabar amb un cert empat. El 1714 ja va ser amb un parell de collons contra els dos exèrcits més potents d'Europa i mai més no ens hem posat a prova en aquest sentit.

—'Catalunya s'ha d'espavilar. Cal arruïnar-li la infantesa.'
—Això ho diu Witold Gombrowicz de Polònia. De fet, jo crec que s'ha d'arruïnar l'adolescència de Catalunya. L'error és aquest. Catalunya és un país d'adolescents. Tenim molt ego i ens creiem els reis del mambo. Hi ha un punt de prepotència. D'anar sobrats. D'estirar més el braç que la màniga. D'idealisme fàcil i de rebotar-se per rebotar-se. És molt adolescent. L'adolescent està enfadat amb l'infant. Cal reconciliar-nos amb la infantesa, que és aquell punt d'ingenuïtat, de ganes de somniar i de cercar les coses sense calcular el preu que caldrà pagar.

—'Si la democràcia triomfa al món, i Europa i el cristianisme no s'enfonsen, a les dones, als homosexuals i als catalans ens espera un futur brillant.'
—[Esclafeix de riure] És una manera de lligar-ho tot. [Torna a riure] La qüestió és convertir la feblesa en fortalesa. I fer de la necessitat virtut. Quins són els elements que no han estat gastats per la història i la modernitat? L'espiritualitat cristiana, que va ser arrasada i canviada per les ideologies; les dones, que van ser bandejades i utilitzades per les feines domèstiques des de la baixa edat mitjana; els catalans, com a símbol de les minories ètniques que han estat minoritzades; i els homosexuals, per la repressió sexual com una forma de dominació de l'església sobre la llibertat.

—Aquests seran els guanyadors?
—A tots aquells col·lectius que representen valors que no han estat gastats per la història i que han quedat arraconats, si aconseguim imposar una idea de sofisticació per damunt de la idea de quantitat que ens proposen els asiàtics, i si aconseguim imposar una idea d'espiritualitat per damunt de la idea de riquesa material, els espera una gran època. Podem ser els líders morals del món o els nous pàries.

—'La tendència que tenim d'actuar contra els nostres interessos és fruit de la superficialitat amb què s'ha tractat la derrota de 1714.'
—Perquè en la derrota del 1714 hi és tot. Hi ha el paradigma polític que s'imposa a la guerra de Successió, que és el que ens deixa fora de la història i que ara ja s'acaba. Si el 2009 o 2010 haguéssim estat més conscients d'aquest paradigma materialista centrat en l'organització i els diners —i que porta els totalitarismes—, hauríem guanyat molt de temps. Tinc la impressió que anem tard. Sempre arribem tard als moments històrics. Si no sabem entendre que Europa es reorganitza i que el poder es pot tornar a repartir, i no sabem que vivim damunt d'una mina d'or, ens ho tornaran a robar tot com ho han fet sempre. La derrota de Barcelona va anar molt bé a Londres i París per poder consolidar-se com les dues grans capitals d'Europa. Ara torna a haver-hi molta gent a qui interessa que tornem a perdre. Cal que tinguem clar qui són els nostres enemics i fer-nos valdre.

—'Les nacions es fan amb la força dels qui són capaços d'interpel·lar el món afrontant els seus problemes.'
—És clar. Per això em poso d'exemple. No és que el protagonista del llibre sigui exactament jo, però és un personatge que és el retrat del que considero el català mitjà de la meva generació. És aquest català que té la responsabilitat de rematar i consolidar la situació que tenim ara. Un català que té un punt de babau, de distret… de bon jan…

—Dius que seria bo per Europa… 
—Perdó... Hi ha una cosa que és molt interessant. La poesia o la bellesa surt de superar els teus pares. De ser millor que els teus pares i que el teu entorn. Les persones comencen a tenir interès quan superen els vicis dels seus pares i del seu entorn. I això és tota una feina interior que la gent ha de fer. Hi ha gent que la fa i n'hi ha que no. En l'adolescència tenim els nostres vicis i els dels nostres pares. Contra els nostres vicis no hi podem fer res, perquè són els nostres. Però els dels nostres pares sí que ens els podem treure de sobre perquè són impostats. Les persones més interessants són les que són millors que els seus pares. Els que superen l'herència dels pares. No els que maten els seus pares, sinó els que els superen.

—'Seria bo per Europa que Catalunya, Escòcia i Flandes s'independitzessin.'
—Introduiria un element fresc i de competició interna que ara no hi és. De dimensió, també. Ajudaria Europa a recuperar la relació creativa amb el passat i amb la història. Això és el que més falta li fa a Europa.

—'La millor manera de salvar Espanya és dividint-la.'
—És clar! Aquesta història que nosaltres no som espanyols és mentida. Nosaltres som espanyols. Què passa? Ara ja no ho podem dir perquè s'han quedat el nom. Però aquí hi ha una confusió. Nosaltres no som castellans. Això no. Tampoc no pertanyem a l'Espanya castellana. Però nosaltres som espanyols. Al començament, nosaltres érem els espanyols. De fet, a l'edat mitjana hi havia una competició per qui era més espanyol, si els catalans o els castellans. Això també explica moltes confusions i jocs de mans que ens fan.

—Això explica que hàgim insistit tant a voler reformar Espanya.
—Sí. Perquè també és el nostre espai. Espanya és una lluita entre Barcelona i Madrid pel control de l'imperi hispànic. Que és la lluita entre els catalans i els castellans que ve de la unió de les dues corones. En aquesta lluita, els catalans van voler fer d'anglesos, però es van trobar que els castellans no eren els escocesos. Són molts més i han estat romanitzats. I tenen una tradició cultural important. Amb ciutats importants com Toledo, Còrdova, Sevilla. Sovint ens passem de llestos.

—Si Catalunya hagués estat un país protestant, potser se n'hauria sortit millor.
—És cert que el paradigma que guanya el 1714 i la cultura política que s'imposa encaixa més amb el tarannà protestant perquè és molt materialista. Els catòlics som molt més abstractes i espirituals. No vam encaixar tant en el signe dels temps que es va imposar després de la guerra com ho van fer els protestants. Ja ens deien que érem els protestants d'Espanya. Encara que segurament ho deien perquè érem els autèntics catòlics.

—'El catalanisme és un eufemisme de la catalanitat.'
—Vol dir que és un replegament de la catalanitat. Després de Prim i la primera república, queda clar que les elits catalanes no podran mai governar Espanya. Amb el retorn dels borbons es compren les elits catalanes i s'acaba la seva independència. Les elits catalanes eren independents fins aquell moment. No li devien res a l'estat perquè tota la seva riquesa se l'havien guanyat. Després li van deure títols i favors. I això va provocar un replegament Catalunya endins i una protecció de Barcelona mitjançant aquest nacionalisme més sentimental. Per tant, el catalanisme és un eufemisme. És la catalanitat sense dimensió corporal ni bèl·lica. El catalanisme és una nació de poetes i pianistes.

—Un elogi d'Angela Merkel: 'Fresca com una rosa, amb aquesta seguretat que les velles democràcies haurien de tenir si no volen acabar parlant xinès o àrab.'
—La Merkel s'assembla una mica al Mas. És una política forjada en l'autoodi, en la superació constant, i en l'autocrítica ferotge. És una senyora que no pertany enlloc. No pertany al país que lidera, perquè ve de l'est i governa una Alemanya continuadora de la República Federal. No cedeix i té molt clara la direcció que ha de prendre perquè sap quins són els valors d'Alemanya. Els alemanys són a Europa allò que els catalans som a Espanya. Tothom elogia els alemanys, però tothom els recorda de seguida el nazisme.

—I a nosaltres?
—A nosaltres ens elogien, però ens recorden el nacionalisme. La rigidesa de Merkel i Mas és una virtut perquè és una forma de poder. Merkel vol que Alemanya creixi a poc a poc per evitar una explosió com les que ha tingut el segle XX. I Mas és molt cartesià, també. I Descartes comença el llibre del 'Discurs del mètode' dient allò de 'jo camino com un home en una cambra fosca a les palpentes'. Merkel i Mas fan això perquè els fa por que la crescuda sobtada ens faci mal. Prefereixen créixer a poc a poc.

—És la manera correcta?
—No sé si és una bona tàctica. Jo fins el 9-N era molt crític perquè creia que hi havia una oportunitat bestial de trencar-ho tot i d'agafar una posició d'avantatge. Ara em fa l'efecte que més aviat guanyarem a través de la resistència. Si és que guanyem. Necessitarem que passin tota aquesta colla de motoristes i tenir prou força per aguantar el pes de la tropa autoritària dels Rajoy, les troiques… d'aquests poders abstractes i impersonals que ens atacaran.

—I ens en sortirem?
—No ho sé. Però tampoc podem fer gaire cosa més. És el que intento explicar en el llibre. La majoria dels meus amics viu fora de Catalunya. He vist marxar molta gent. Però no he vist desconnectar ningú. No posaré exemples per no posar ningú en problemes. Però fins i tot els que semblen més desconnectats, no ho estan. Tampoc no sabem viure fora de Catalunya. Tenim una capacitat d'atracció molt forta. Ho deia Francesc Pujols: 'Encara que desapareguessin tots els catalans, Catalunya seguiria existint.' Hi ha una memòria que és a les pedres.

—I una identificació de Catalunya amb la idea de llibertat.
—Perquè hi ha una història. Aquesta idea es veu en les pedres, en la mida dels carrers, en les dimensions i a tot arreu. Barcelona és la ciutat que no s'ha doblegat mai al poder dels estats. Qui ens visita ho percep.

—'Hem de convertir Barcelona en el temple d'unes elits que vulguin fer història si volem passar de la supervivència a la llibertat.'
—Tota llibertat ve del terreny que tu ets capaç de guanyar. La llibertat es paga cara. Aquest espai de llibertat que guanyes es defensa de dues maneres: amb el cos i amb l'esperit. Nosaltres podem defensar poques coses amb el cos perquè som pocs. En canvi, tenim el discurs. I aquesta és l'aportació que pot fer occident. Catalunya, com a destil·lació màxima d'occident, ha de fer aquesta aportació. Necessitem una ciutat que sigui capaç de fer un discurs atractiu i útil al món. Aquestes elits han de voler fer història.

—Aquest paper l'han de fer les ciutats?
—Les ciutats són l'instrument que utilitza occident per combatre l'estatisme dels països emergents, de les ex-colònies que han copiat el model de l'estat-nació clàssic europeu. És a dir, burocràcia, exèrcit i capitalisme salvatge. Com que nosaltres hem superat aquesta etapa i occident no pot competir en aquests termes, ens hem d'inventar una cosa nova. I què ens inventem? La ciutat. No és que ens la inventem. Tornem a la ciutat medieval, que va quedar sotmesa per l'estat, i mirem de reinventar-la. Aquells instruments que no van servir per a la modernitat poden servir ara per la postmodernitat. Nosaltres tenim un instrument per competir contra els països emergents que és Barcelona. Catalunya és un país que s'urbanitza molt abans que Castella i França.

—La frontera entre el camp i la ciutat va desaparèixer més ràpid que als països del voltant.
—En aquest sentit, Catalunya és una extensió d'Itàlia. Per això hi ha tants catalans al llarg de la història que s'han sentit atrets per Itàlia i s'hi han identificat.

—'La pulsió totalitària dels estats ha acabat ofegant la tendència liberalitzadora de les ciutats.'
—També és una competició a l'interior d'Europa. Els últims tres segles són una lluita entre la ciutat i l'estat. L'estat sempre guanya perquè té més força. Barcelona és de les poques supervivents que mai no s'acaba de doblegar davant l'estat i no es deixa utilitzar. Aquesta lluita hi serà mentre no guanyem nosaltres. És el que diu Steiner sobre Europa: la salvació d'Europa és recuperar les seves llengües i regions. El poder regional és el poder de les ciutats. Això ho vaig llegir després d'haver fet el llibre. Em va fer molta il·lusió i vaig pensar que potser jo no era tan boig.

—Leibniz deia que els dos grans perills d'Europa eren els borbons i els turcs. Actualitzant la idea, la comparteixes?
—Sí. És aquesta relació asiàtica que han tingut sempre amb el poder i el luxe els francesos. Després de 1714, França agafa el model de l'imperi otomà i el multiplica per hegemonitzar el seu poder europeu. La decadència de l'imperi otomà coincideix amb l'otomanització d'Europa. A mesura que els europeus perfeccionen la burocràcia i l'exèrcit com a base de l'estat —com era a l'imperi otomà—, Europa es converteix en la reina del món. El perill és que ara ens ho facin a nosaltres. Que els xinesos ens facin a nosaltres allò que nosaltres vam fer a l'imperi otomà. L'ISIS no és res més que l'intent de recuperar l'imperi otomà per la via de la crueltat i la violència.

—Acabem amb una qüestió més personal: 'M'acosto als 40 anys i començo a sentir-me pobre. Però he de vigilar perquè m'agrada molt pensar i encara em va la marxa.'
—[Riallada] És per a riure-me'n. No diré com acaba el llibre, però va d'aquesta tendència que tenim d'estirar més el braç que la màniga. Saps? Per voler tenir raó, per orgull, per idealisme o sentimentalisme… Aquesta pulsió sempre hi és. Aquesta temptació de desenganxar-se de la realitat. De perdre-la de vista. És una pulsió sensual. Hi és, però és molt perillosa. Em sento pobre en tots els sentits. Som una generació que no té un camí fàcil i que està estancada perquè hi ha trobat caravana. No podem evolucionar d'una manera natural. Som una generació que ha estat educada per fer coses que no podem fer. Això ens empobreix des d'un punt de vista material. I des d'un punt de vista espiritual s'ha de vigilar que el ressentiment no se'ns mengi. Cal ser creatius, però tocar sempre de peus a terra.

—Això serveix per a la nostra generació, però també per al país.
—Sí, i tant. Nosaltres tenim una missió. Ens han aconseguit la llibertat perquè en féssim alguna cosa. Si la generació que es troba entre els 30 i els 45 ho té present i resisteix, el país se'n sortirà. És la generació que té contacte amb el món previ a la caiguda del Mur de Berlín i amb el món actual. Depèn de nosaltres que no es repeteixi un altre desastre. No sé si hi estàs d'acord, però em sembla que la cosa va per aquí.

—Totalment.
—El llibre és un intent d'explicar això sense fer crides barates.

Share/Bookmark

M del Mar Bonet: 'Voldria que tots els Països Catalans s'involucressin en el procés cap a la independència'


Maria del Mar Bonet: 'Voldria que tots els Països Catalans s'involucressin en el procés cap a la independència'

La cantant és investida avui doctora 'honoris causa' per la Universitat de les Illes Balears
Autor/s: Bel Zaballa
FONT: http://www.vilaweb.cat/noticia/4232265/20150219/maria-mar-bonet-voldria-paisos-catalans-sinvolucressin-proces-cap-independencia.html
Figura de la Nova Cançó, ja ha dedicat quaranta-cinc anys de la seva vida a la música i a indagar en les arrels dels sons i les cançons populars de la Mediterrània. Amb una extensa discografia, que li ha merescut reconeixements i premis de tota mena, Maria del Mar Bonet és una de les veus més destacades no únicament del nostre país sinó del folk internacional. Avui és a casa seva, a Palma, per recollir una nova distinció que diu que la fa especialment feliç: al vespre serà investida doctora 'honoris causa' per la Universitat de les Illes Balears. Hem parlat amb ella amb motiu d'aquest reconeixement.
—Enhorabona. Un guardó més a la llarga llista, ja! Fa una il·lusió especial aquest?
—Em sento molt feliç de rebre aquest honor. És una de les millors coses que em podien passar. És un honor que em donen aquí, a casa meva, la meva terra, i això és molt important. 

—Fa quaranta-cinc anys que feu música. Què us va fer decidir a dedicar-vos-hi?
—No hi ha un moment decisiu. T'hi vas ficant i, a poc a poc, et fas un lloc i una carrera musical. No és d'avui per demà, sinó que són anys, intents. Naturalment, hi ha d'haver un substrat. En el meu cas, a més d'agradar-me la música, des de petita ja cantava. Als meus pares els agradava molt la música i van voler que els seus fills toquessin instruments.

—Ho heu mamat des de petita, doncs?
—Sí. Els meus pares volien cultivar en nosaltres la imaginació i la cultura. 

—Tota una vida dedicada a la música. Heu hagut de renunciar a gaires coses?
—No ho sé. Quan algú es dedica a una cosa que li agrada tant…! El fet de cantar és de les coses més importants que m'han passat a la vida. No crec que signifiqui que hagis de renunciar a gaires coses, sinó que qualsevol sacrifici, petit o gran, és fet amb il·lusió i ganes. No hi entra la renúncia. No m'agrada aquesta paraula, no l'he utilitzada gaire en la meva vida. 

—Un dels motius de la distinció 'honoris causa' és la vostra fusió de músiques que tenen l'arrel en la cultura mediterrània. Què us n'ha atret, de la música popular mediterrània?
—Viure a prop de la música popular a Mallorca i estudiar-la et fa adonar de la qualitat que té la nostra tradició popular en la música i les cançons. A més, hi ha una influència molt gran dels llocs de la Mediterrània més pròxima. A mi això m'atreu moltíssim, i penso que tenir-ho a prop és molt important. Per mi va ser significatiu poder començar una carrera musical sabent ja música popular i cantant-la. A partir d'això entens què significa i com t'agrada estudiar-la i vols ampliar els coneixements sobre la música popular. El perquè de la música popular, de les danses, dels cants de treball, dels cants de bressol, dels cants de festa, dels cants de balls… Mallorca i les Illes són d'una gran riquesa, encara, en aquest aspecte. 

—També deu ajudar a conèixer millor el país i les seves arrels. 
—És clar, tot va lligat. A més, les cançons populars són plenes de poesia, i això també et porta a una altra mena de poesia, més íntima, que és la que tu vols dir en cançons pròpies, les cançons que fas.

—Teniu una discografia immensa. Repassar-la tota ens prendria massa estona, però us demano de comentar-ne tres peces o aspectes. El primer, 'La Balanguera'. Vau ajudar a popularitzar aquest himne. 
—Abans que jo la cantés ja la cantaven els cors i molta gent. En l'època franquista va ser una cançó molt prohibida, a les Illes i a Catalunya, i es cantava dins les cases. Després la van començar a cantar cors i gent de la lírica. Un dia, als anys setanta, un amic em va proposar de cantar-la. Vaig dir-li que era una cançó de cor i de 'bel canto', però em va dir que si la cantava tanta gent a les cases jo també ho podia fer. I realment va ser un encert. Va ser molt bonic poder-la cantar a la meva manera, sense donar-hi cap aire diferent i respectant-la, però portant-la al meu terreny. Crec que vaig ajudar una mica a popularitzar-la, però era una cançó molt popular. A qualsevol lloc dels Països Catalans on he anat la coneixien. Això vol dir que ve de lluny! 

—El 'Cant de la Sibil·la', que també és una peça força especial. 
—És un cant del segle XI o XII, molt antic, i lligat a les tradicions religioses de Nadal. Té un pes crític important i jo crec que forma part d'un monument històric. No és solament un cant. 'La Sibil·la' va més enllà, és com tota una església romànica! Abans es cantava a tot Europa, però es va prohibir. A Mallorca, però, ha romàs viu sempre, no s'ha deixat de cantar. Per això, perquè la gent l'ha cantada sempre, crec que la 'Sibil·la' ara té moltes cares i molt de pes humà.

—Rosselló-Pòrcel, a qui vau dedicar un disc sencer. Què ha representat en la vostra trajectòria?
—Jo era en una discogràfica que m'insistia que cantés en més llengües i fes un tomb a la meva carrera. Els vaig dir que volia cantar Rosselló-Pòrcel i s'hi van negar. Jo crec que això em va ajudar a definir-me. De vegades, els entrebancs ajuden a saber millor què vols. El fet d'haver de marxar i defensar una obra que jo volia, que Joan Miró s'oferís a fer la portada i Espriu, la presentació, em va donar prou confiança per a dir que volia fer justament allò. I ho volia fer encara que fos sola. Finalment, vaig oferir-ho a una discogràfica i m'ho van comprar. Vaig entrar en un altre engranatge. Però a partir d'aleshores ja vaig tenir un criteri més propi. Ja no em vaig deixar influir per cap discogràfica. Tot allò que he presentat des d'aleshores ha estat feina que he volgut fer. Sempre definint clarament què volia i sense deixar-me influir per interessos que no fossin els meus.

—…
—Per això estic tan agraïda a Rosselló-Pòrcel. A banda que estic molt contenta d'haver-lo musicat, és clar. És un poeta que sempre va amb mi, sempre l'he cantat, a tot arreu on he anat. És un dels poetes més importants de Mallorca i dels Països Catalans. Un gran poeta, encara que es morís molt jove i deixés poca obra. La seva qualitat i intensitat és molt difícil de trobar en altres poetes. 

—Què en queda, de la Nova Cançó? 
—La gent que fa cançons sempre fa noves cançons, encara que siguin grups de rock o pop. Mai no havia vist tanta gent que cantés en la nostra llengua. N'hi ha molts! I per mi sempre són nous cantants i noves cançons. 

—I d'aquell component social?
—Llavors hi havia component social però també d'altres menes. Jo, per exemple, no he fet gaires cançons d'aquesta mena. Dues o tres, com ara 'Què volen aquesta gent?' Però en general no vaig tenir cap color de cantant de protesta. I mai no he vist la Cançó així, ni llavors ni ara. Els bons músics tenen cançons de tota mena. A mi em fa pena, perquè posar etiquetes és molt perillós. Els periodistes tendeixen a fer-ho, però a mi no m'agrada posar etiquetes, ni de grups ni de tendències. Cada artista té moltes coses a dir. En la carrera d'un cantant pot haver-hi moltes tendències. Com millor és, més coses diferents té. 

—Deixem les etiquetes a banda, doncs, però continuem en la Nova Cançó. Ara commemorem vint anys de la mort de dues de les seves figures, Guillem d'Efak i Ovidi Montllor. Quins records en teniu?
—Fa un parell d'anys, amb en Biel Mesquida vàrem fer-los un homenatge a tots dos en un muntatge teatral. Amb l'Ovidi vam cantar junts a l'Olympia de París, vam fer molts recitals i una ronda per Alemanya. Vam cantar junts moltes vegades. És algú que he estimat i admirat molt, com a cantant, com a actor i com a persona. D'en Guillem, en tinc un record una mica més llunyà, perquè va deixar de cantar massa aviat. En guardo records més antics, de quan vaig començar a cantar a Barcelona i ens trobàvem per cantar a la Cova del Drac. Ell cantava els seus blues i les seves cançons i jo començava. Era agradable, divertit, molt encantador, molt seductor. I un molt bon poeta. Ha estat un poeta amb lletres majúscules. Jo he estat molt admiradora de tot el que ha fet. 

—Teniu una faceta artística més desconeguda, que és la de pintora. 
—M'agrada pintar, des de molt joveneta. Vaig anar a Arts i Oficis i després a l'Escola Massana de Barcelona. Volia fer ceràmica, però de tot allò va quedar la pintura, i sempre he pintat. Però sempre dic que, per mi, pintar és una altra manera de cantar. És cantar dibuixant i fent servint els colors.

—Més enllà d'etiquetes, mai no us heu desentès del moment polític i social. Fa poc us sumàveu a la crida per l'escola pública contra la política educativa de Bauzá i a aquelles onades verdes de manifestants. 
—És una de les coses més interessants que han passat, sobretot la gran manifestació que hi va haver a Mallorca. La gent estava molt conscienciada. És una vergonya, tota la política Bauzá i la que ve del govern espanyol. Es dediquen a malbaratar allò que ja funcionava, fent servir unes raons que no tenen res a veure amb la cultura d'aquest país, ni amb l'opinió de docents i filòlegs. 

—De fet, també rebeu aquesta distinció per la vostra reivindicació de la llengua i la difusió de la cultura balear. Trobeu a faltar que aquesta tasca la facin també aquells a qui pertoca, el govern? 
—La veritat és que aquest govern demostra una gran falta d'ètica. Em sembla tot molt vergonyós. No escolten la gent que han d'escoltar; no donen suport a qui n'haurien de donar, sobretot en la cultura; no s'informen bé sobre què fer; i sembla com si la cultura no existís, per al govern.

—També manifestàveu fa uns mesos el vostre suport a la independència de Catalunya. Com ho veieu ara? Sou dels qui pensen que pot ser una oportunitat per a les Illes o més aviat creieu que l'estat espanyol ho aprofitarà per acarnissar-se amb la resta dels Països Catalans? 
—Poden passar moltes coses, però sí que veig que és un procés irreversible. No tirarà endarrere. A mi m'agradaria que tots els Països Catalans s'hi involucressin absolutament, en aquest procés, però això potser és una utopia, no ho sé. En tot cas, Catalunya es mereix tot el que vulgui. S'hauria merescut que el govern espanyol s'hagués assegut a parlar. Ha demostrat ceguesa i sordesa. Gràcies a aquest distanciament el procés també s'ha accelerat, i crec que no té marxa enrere. I m'agradaria que aquest país comencés a caminar aviat d'una altra manera, tal com vol i ho necessita. 

—I que darrere vinguin la resta dels Països Catalans?
—A mi m'agradaria, però les coses no sempre són com ens agradarien. Ja ho veurem. Tot està per fer.

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.