traducció - translate - traducción

29.4.15

ARA ÉS L’HORA DELS PAÏSOS CATALANS. RAONS DE PES

Territoris històrics dels Països Catalans
Dades



Territoris històrics dels Països Catalans
Gentilici: català, catalana
Superfície: 70.520 km²
Altitud: n/d (màx.:pic d'Aneto; 3.403,5 m mín.:0 m)
Població: (2009): 14,435,023 hab. Densitat: 204,69 hab/km²
Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català.[1] Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants.[2]
En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com els Columbrets i l'illa de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.[1]
Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.

Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:
image
D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris:
Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes.

MARC HISTÒRIC

Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar pels Països Catalans:
  • L'entronització de la dinastia Trastàmara en detriment de la casa d’Urgell, el 1412, forçada en unes corts manipulades per un sector de nobles aragonesos i sense esperar que arribessin els representants del Regne de Mallorques. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans.
  • La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol, i va esquarterar l’antiga confederació catalano-aragonesa, creant les figures polítiques dels virreis, un per territori.
  • La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
  • El feudalisme hispànic derrotà les Germanies de Mallorca i València ja que en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana, sobretot al Regne de València.
  • El bandolerisme, al Principat i al Regne de València, es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolersime nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
  • El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.
  • Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.
  • La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil. El procés de conquesta culmina el 1715 amb la caiguda de Mallorca. Des d’aleshores que els territoris ocupats per Castella, dividits per la figura dels virreis i arranats pels decrets de Nova Planta, van entrar en una deriva lenta de separació propiciada per la nova administració castellana i per la creació fictícia d’una “nació española” des de meitat del Segle XIX
._____________________________________________________


Som un sol poble copy
Criden l’atenció dades aïllades, preses a l’atzar.

En l’actualitat, no obstant, en tots els territoris i en proporcions desiguals es manté la llengua comuna, les especificitats culturals i uns vincles comercials que no s’han acabat de perdre mai del tot. Potser el dèficit fiscal és el factor que compartim en l’actualitat i que evidencia més fins a quin punt la unió es manté. O que almenys ens hauria d’unir. Al 8% del dèficit fiscal generalment acceptat del Principat respecte a l’estat espanyol, cal sumar-hi el del País Valencià (aprox. un 6,3%) i el de les Illes (aproximadament d’un 14,2%). En total un muntant que gira al voltant dels 31.000.000 (trenta-un-mil milions) d’€ que van a l’estat i que no tornen. Aproximadament un 30,6% del PIB de l’estat espanyol.

Uns 60.000 valencians estan establerts al Principat, la majoria dels quals van i venen sovint del País Valencià.

Curiosament el Principat és el principal proveïdor i client del País Valencià. I de la mateixa manera la majoria del turisme dins l’estat espanyol de cadascun dels tres territoris tria com objectiu un dels altres dos territoris, sempre que ens referim a l’estat espanyol.

El shares de les ràdios a les Illes Balears són, en primer lloc Catalunya Ràdio (37%), RNE (28%), Ràdio de les Illes Balears/IB3 (17%).

Prop del 80% del tràfic de mercaderies del Port de Palma és amb el port de Barcelona, mentre que quasi la totalitat del 20% restant es dóna amb el port de València.

En l’aspecte administratiu també es demostra que compartim un criteri d’administració més eficient i més lleugera; mentre que el percentatge de funcionaris sobre conjunt de la població assalariada s’enfila fins el 17,3 % a l’estat, arribant al 28,68 a Extremadura, al conjunt dels Països Catalans no supera l’11,52 %, essent les tres autonomies d’índex més baix de l’estat. A remarcar que a la “mal gestionada autonomia catalana” es dóna un índex més baix: el 9,8 %.

Curiosament la inversió de l’estat per habitant també és la més baixa de l’estat en cadascun dels territoris. 145 €/hab. al Principat, 156 €/hab. al País Valencià i 124 €/hab. a les Balears i Pitiüses, quan la mitjana de l’estat espanyol és de 242 €/hab. (xifres del 2014). Val a dir que compartim honor amb el Euskadi (168 €/hab.) i Andalusia (233 €/hab.). Madrid també el té baix (154 €/hab.), però cal dir que gaudeix del privilegi de capitalitat, és a dir que aproximadament uns 218 €/hab. es van invertir com a infraestructures d’estat (autopistes, aeroport, estacions de ferrocarril, el museu del Prado, etc.)

Salta a la llum freda de les dades estadístiques, doncs, que, malgrat les aparences, els Països Catalans o els territoris on el català n’és la llengua pròpia i comuna, conserven uns caràcters comercial, administratiu i sobretot cultural propis, vius i que de manera natural es relacionen tot i els impediments que l’estat espanyol ens imposa. Quins són aquests impediments? La manca d’infraestructures del Corredor Mediterrani, el fet que enviar un container de Barcelona a Hong-Kong sigui set vegades més barat que portar-lo a Palma, l’impediment d’un espai radioelèctric (ràdios i televisions) que facilitin la comunicació en la llengua comuna, el català, tal i com contempla la Carta Europea de les Llengües minoritàries i minoritzades, etc.

PERQUÈ ARA ÉS L'HORA

Aquestes són, per a mi, unes quantes raons preses a l’atzar del perquè, en aquest moment del procés que viu una part del territori que ocupa la nació catalana i que avança decidit cap a la independència, cal que els que no hem deixat de creure que aquesta interrelació s’hauria de convertir en una realitat política que hem de construir entre tothom, fem un pas endavant decidit i sense complexos.

Ara és l’hora de crear les bases de quina ha de ser la relació que el nou Estat Català, aviat lliure, ha de tenir i mantenir amb Andorra, Catalunya Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer, el País Valencià, Menorca, Mallorca, les Pitiüses i el Carxe. Ara és l’hora d’organitzacions i associacions que treballen en l’àmbit de la nació complerta com Col·lectiu Mata de Jonc/Compromís pels Països Catalans, Enllaçats per la Llengua, Som Països Catalans, Ràdio Terra, Plataforma per la Llengua, Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Universitat Catalana d’Estiu, Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, etc., trobin l’espai per desenvolupar amb intensitat la seva tasca. Ara és l’hora que partits que, amb més o menys implantació, contemplen els Països Catalans. Esquerra Republicana, la CUP, el Bloc/Compromís, Partits Socialistes de Mallorca i Menorca, PSAN, SI, etc… facin un pas endavant i quan parlin de nació no es refereixin a una regió d’aquesta i es dirigeixin als 14,4 milions d’habitants dels Països Catalans. El mateix s’ha de demanar a organitzacions com l’Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o l’Òmnium que tanta i tant bona feina han fet als respectius territoris, precisament en favor dels Països Catalans que es contemplen als seus estatuts.
Només si es crea un front capdavanter, podrem avançar cap a una reunificació de la cultura, de l’àmbit empresarial i industrial i teixir el que els nostres conqueridors s’han ocupat d’esfilagarsar durant 500 anys.

He deixat pel final el paper que penso que hauríem d’exigir a l’Assemblea Nacional Catalana, a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, a l’Assemblea Alternativa d’Eivissa/Sa Bassetja i a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Crec que ja tardem a fer visible una vinculació entre aquestes associacions sobiranistes que són les capacitades per liderar les aspiracions de bona part de la ciutadania que representen i que, per tant, a elles els pertoca obrir llurs discursos a tota la ciutadania en accions tant reivindicatives com pedagògiques tendents a restablir els ponts entre les societats que representen i redreçar els lligams que 300 anys d’ocupació, fragmentació i persecució no han pogut acabar de destruir.

Cal doncs que algú posi fil a l’agulla i engegui la tasca de reunir aquests esforços associatius, culturals, polítics, econòmics i comercials que ens calen per assolir la plena independència com a poble que som. No sé exactament quina forma ha de tenir. Diguem-li Plataforma, loby, o potser Congrés Nacional per la Reunificació. Ara és l’hora de fer coincidir aquest temps que s’allargassa i ens passa tant lent per assolir la independència i que a l’hora se’ns escapa a velocitat de vertigen pel que fa a la reunificació del nostre poble, tant alegre i combatiu.

Quico Romeu
(Font estadístiques: Wikipèdia)
Catalan Countries

Share/Bookmark

28.4.15

CATALANOFÒBIA 26. La dictadura del general Franco: La derrota armada i l’espoliació fiscal

Porque las guerras cuestan dinero y este dinero es práctico que lo paguen los que las pierdan.

  FRANCISCO DE COSSÍO
Onze ministres formen el primer Govern de Franco, constituït a Burgos el 30 de gener de 1938.
Es tracta de 3 militars, 2 tècnics, 2 monàrquics alfonsins, 2 neo-falangistes, 1 falangista i 1 tradicionalista.

La primera acció del govern franquista fou anul·lar tot allò que havia construït la Generalitat republicana. El 1939 es recuperaren totes les institucions, les dependències, els establiments, els centres, etc., algunes competències dels quals es van cedir a les diputacions. L’Estat recuperava, doncs, tot el poder transferit en àmbits com ara el de les obres públiques, l’ensenyament, les biblioteques, la justícia, etc. Per un decret del 17 de maig de 1940, el Ministeri d’Hisenda ordenava la liquidació de totes les caixes especials de la Generalitat i recuperava els crèdits a favor seu de la Caixa de Crèdit Agrícola, la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial, la Caixa de Descomptes i Pignoracions, etc. Per ordre del Ministeri de la Presidència, el 1943 es va constituir una comissió mixta per liquidar tots els crèdits de la Generalitat que constatà un deute de la Generalitat originat el 1935, del qual encara estaven en circulació les obligacions emeses de tresoreria. Per amortitzar aquesta emissió de deute públic el govern de Madrid autoritzà establir un recàrrec de l’1 % sobre les quotes al tresor de totes les contribucions rústiques, urbanes i industrials pagades pels ciutadans de Catalunya.[606] El fet diferencial en l’ordre fiscal torna a aparèixer. El govern de Madrid no implantaria cap nova contribució especial ni cap recàrrec de caire general per amortitzar els deutes del govern de la Segona República ni els que hagués contret cap altre organisme del règim anterior enlloc d’Espanya. Només a Catalunya, per amortitzar el deute de la Generalitat, es faria pagar un recàrrec tributari de l’1 % que duraria fins al 1968 sobre les contribucions rústiques, urbanes i industrials. D’aquesta manera els catalans suportarien dos gravàmens. L’un seria la seva aportació ordinària per pagar el deute públic republicà de l’Estat central i el segon, les noves i particulars aportacions del recàrrec de l’1 % sobre tots els tributs a fi de pagar el deute de la Generalitat, que en definitiva no deixava de ser un emprèstit per finançar competències que Madrid els havia transferit. El poble català a vegades sembla mesell a l’hora de pagar la contribució. Però aquesta política ja havia estat anunciada per Francisco de Cossío, des de Valladolid, on va escriure el 1938: «Porque las guerras cuestan dinero y este dinero es práctico que lo paguen los que las pierdan.» Els catalans varen haver de pagar els deutes de guerra, perquè Catalunya havia perdut la que li havien declarat. Ramon Trias Fargas fou el primer a donar a conèixer les dades macroeconòmiques relatives a l’absorció de capitals catalans per part del sector públic del règim franquista; Trias manifestà que «el Estado, por ejemplo recaudó en 1955, por vía ordinaria, en la provincia de Barcelona, la suma de 4.753.079.132 pesetas y gastó en la provincia 956.180.343. Hubo, pues, un déficit para la región, por este concepto, de pesetas 3.796.838.789. Pero esto no es todo; de una manera indirecta, pero a mi juicio, bastante aproximada, he podido calcular para 1957 que el Estado absorbió mediante la Deuda Pública la suma de 2.781 millones de pesetas de la provincia de Barcelona. Si suponemos que esta cantidad fue de 2.500 millones, el déficit por cuenta de Capital del sector público asciende a 6.300 millones, más o menos».[607]Trias, a més, recordava que no havia tingut en compte les dades de la seguretat social, que en aquells moments encara hauria incrementat més el desequilibri, atès que Catalunya hi pagava molt més del que en rebia.

El grup hegemònic que havia dirigit la guerra i després el nou règim franquista tenia previst el propòsit d’eliminar la indústria catalana procurant desviar la nova instal·lació de manufactures cap a territoris de l’interior de la península. Ridruejo explica que el nou govern va fer tot el que va poder per desindustrialitzar Catalunya «para darles a entender que se les castigaba frenando su ya notable desarrollo». L’escriptor castellà certifica que «he tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de “autorizadas fuera de Cataluña”».[608] Manuel Ortínez confirma aquesta estratègia a les seves memòries, en què relata que pels anys cinquanta va sentir dels llavis del senyor Florencio Sánchez, secretari general tècnic del Ministeri de Comerç, que: «a estos catalanes hay que ahogarlos económicamente».[609]Més endavant, en la mateixa obra Ortínez considera erroni pensar que «els castellans són tots uns fills de puta i que viuen obsessionats per destruir Catalunya». Evidentment no es pot creure que vulguin destruir Catalunya, perquè si la destruïssin sense cap recanvi, perdrien el 20 % de les aportacions que fa el Principat al tresor públic.

Persones addictes i vinculades al Movimiento eren conscients que Catalunya pagava més del que li pertocava. Així, el batlle de Sabadell José M. Marcet, en un informe seu de 1957 que va enviar al general Franco, mantenia que «la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid».[610] Els estudiosos estaven disposats a verificar aquesta opinió ben estesa. Trias Fargas, en la mateixa publicació oficial del Ministeri de Comerç, va adduir la taula següent:

  Balança del sector públic a Catalunya a la dècada dels seixanta (en milions)

Trias Fargas ho deia clarament: «El Estado gasta en Cataluña muchísimo menos de lo que recauda.» Aquí ja s’ha dit tot. En la dècada dels seixanta l’Estat invertia a Catalunya com a retorn només el 45 % del que hi recaptava. Per això, «la sensación que tenemos en Cataluña es que la parte de nuestra Renta Nacional que se lleva el Estado es excesiva». Ramon Trias ho va escriure el 1968, en plena dictadura, quan llevat d’unes quantes persones tothom callava com un mort. En l’article citat, Trias Fargas també hi presentava el quadre següent que desglossava els pressupostos generals de l’estat al començament de la dècada dels seixanta pel que fa a Catalunya.


Els pressupostos de l’administració central en relació amb Catalunya (en milions de pessetes)
Durant la dictadura del general Franco la política fiscal i l’estratègia de les inversions públiques de l’Estat aplicada a Catalunya no va mostrar cap diferència respecte de les seguides tradicionalment anteriorment. Tot va seguir igual. S’ha de recordar que Catalunya, segons les dades censals de 1965, demogràficament representava el 14’1 % de la població de l’Estat. En conseqüència, si la importància de Catalunya quant a la població era del 14 % i, en canvi, durant gairebé tota la dècada es pagà del 20 % al 21’52 % del pressupost total, significa que es feia una aportació suplementària important. Però tanmateix, com s’ha anat dient, la catalanofòbia i la insolidaritat envers Catalunya no estan pas en aquesta aportació, atès que es pagava per la riquesa de què es disposava. L’hostilitat no és que Catalunya pagui de massa, sinó que rebi de menys tenint en compte la relació entre la recaptació i la inversió. La despesa del sector públic no pot ser mai inferior al percentatge que la població representa, ja que ha de predominar el principi d’igualtat.

En començar la dècada dels setanta, aquesta política va continuar idèntica. L’estudi de J. Ros Hombravella i E. Gasch[611] permet verificar com es va aprofitar el franquisme del sistema fiscal i que no va invertir pels mòduls que la població requeria per tractar-la amb igualtat i sense discriminació. Aquest treball fa referència a la mitjana de les dades referents a 1969-1971:


Resum dels fluxos financers del sector públic a Catalunya (1969-1971) (en milions de pessetes)
Axò no obstant, encara el 1971 la impressió que Catalunya rebia més del que pagava era compartit pels jerarques mateixos de Falange i del Movimiento, tal com es va expressar en una ponència del Consejo Nacional del Movimiento el febrer d’aquell any. Els ponents van escriure exactament que «y habría que hacer notar cómo es en las dos regiones de más importante nivel de vida, de mayor renta per cápita y sobre las que el Estado ha volcado atenciones materiales de todo tipo, de las que surge el ataque a la unidad española». No es pot admetre que un òrgan que englobava tots els caps de brot del règim, alguns amb altes responsabilitats en l’administració, poguessin arribar a dir que l’Estat havia «volcado atenciones materiales de todo tipo».

Gràcies a unes dades subministrades pel Banc de Bilbao, més endavant es verificarà que Catalunya continuava aportant a l’erari una quantitat superior a la que els catalans rebien pels serveis públics. El 1973 el ròssec negatiu del sector públic (tresor públic + assegurances socials) només afectava les comunitats següents, perquè totes les altres tenien un ròssec positiu:


Ròssec de la balança de transferències públiques interregionals de 1973 (milions)
Com es pot veure, els fluxos tributaris dels diferents territoris de l’estat de 1973 palesen que Catalunya aportava de massa a l’administració el 8’4 % del seu producte interior brut, la qual cosa és molt important, ja que significa que aquesta política de drenatge retardava l’acumulació de capital i consegüentment el creixement econòmic de Catalunya. Aquest fet afectava especialment Catalunya, si es té en compte que el flux de capitals absorbits pel sector públic en relació amb el ròssec de la balança comercial catalana representava el 66 %.

Malgrat aquestes dades dels fluxos financers, encara hi havia la impostura que els catalans vivien a costa dels altres. Un savi com Claudio Sánchez Albornoz el 1973 escrivia que no s’havia d’oblidar el passat i que «al forjar la España futura no deben olvidarse otras realidades. Vasconia y Cataluña han ordeñado y siguen ordeñando a su placer la vaca española. (...) Podrán idearse fórmulas de convivencia muy distintas para articular la España del futuro. (...) Hermandad política sí, pero, con igualdad fiscal para todos los que quieran seguir siendo españoles. Y punto final al ordeñamiento de la vaca española».[612] Es pot veure com costa de fer surar la veritat en la política. Hi domina més el sentiment castellà que no pas la racionalitat quant a les finances i l’economia.

Uns altres autors[613] varen calcular la balança fiscal de Catalunya relativa al 1975, darrer any de la dictadura de Franco. Les dades concernents a aquest any confirmen i reiteren la insuficient inversió pública, constant, com s’ha vist, al llarg dels segles, malgrat la incredulitat general.


Dades de la balança de pagaments entre Catalunya i Espanya el 1975 (en milions)
Si la població de Catalunya representava al principi dels anys setanta el 15’14 % del total de l’Estat, és constatat que encara el 1975 la despesa pública realitzada tampoc no arribava a cobrir les necessitats dels catalans. Per altra banda, si el PIB català aquell any fou de 1.142.078 milions de pessetes, cal considerar que el dèficit del sector públic representava el 7’6 % del PIB català, és a dir, de tota la riquesa produïda en un exercici.


La dictadura franquista va tractar Catalunya en el terreny econòmic i fiscal de la mateixa manera que els sistemes polítics anteriors. No se’n podia pas esperar res més, atesa l’actuació d’aquell règim en contra de les llibertats de Catalunya, de la seva personalitat cultural, de la seva llengua, etc. L’espoliació fiscal n’era una conseqüència i alhora, mitjançant el drenatge de capitals per via fiscal, representava el coronament de la seva fòbia anticatalana.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[606] Decret del 23 de maig de 1947.
[607] Ramon Trias Fargas. «Las relaciones económicas de Cataluña con el resto de España», Información Comercial Española, febrer, 1962, p. 288.
[608] Dionisio Ridruejo. Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 1962, p. 183.
[609] Manuel Ortínez. Una vida entre burgesos, Edicions 62, Barcelona, 1993, p. 57.
[610] José M. Marcet. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960, p. 130.
[611] Emili Gasch i J. Ros Hombravella. «Relaciones económicas de Cataluña con el exterior», dins La economía de Cataluña hoy, Banc de Bilbao, 1974.
[1612] Claudio Sánchez Albornoz. El drama de la formación de España y los españoles, Edhasa, Barcelona, 1977, p. 116.
[613] Antoni Castells i Martí Parellada. Els fluxos econòmics de Catalunya amb la resta d’Espanya i la resta del món. Balança de pagaments de Catalunya 1975, IEC, Barcelona, 1983.

Share/Bookmark

27.4.15

Debat sobre com relligar els Països Catalans dins de l'actual "procés" sobiranista de Catalunya


"Es tracta que  els Països Catalans no caiguin en l'oblit i prenguin tot el protagonisme en el nostre Full de Ruta nacional des del primer instant" 

L'Espai Mata de Jonc   ha organitza pel proper 28 d'abril, a les 19,30 h un acte a l'Espai Vilaweb de Barcelona. L'acte comptarà amb la participació les dues organitzacions polítiques que -per ara- han signat el Manifest «Compromís pels Països Catalans» : ERC i la CUP. Per part d'ERC-Mallorca es comptarà amb la presència de Joan Lladó,  i de la CUP, el membre del Secretariat Nacional, Marc Sallas. Tot i que també hi són convidades totes les persones i entitats que són sensibles al futur de la nostra nació.
"El debat s'emmarca en un moment transcendental per al conjunt del país, i dues dates electorals marcaran de manera important l'agenda política: el 24 de maig amb les eleccions municipals i als Parlaments del País Valencià i les Illes. I, molt especialment, les eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya del 27 de setembre", apunta l'Espai Mata de Joc.
En aquesta línia,  "en el moment que comencem a debatre sobre la construcció d'estructures d'estat, a definir el model de país i sorgeixen tot d'iniciatives per impulsar un debat constituent sobre la futura República Catalana; és que els Països Catalans no caiguin en l'oblit i prenguin tot el protagonisme en el nostre Full de Ruta nacional des del primer instant" puntualitza l'entitat.

    Per saber-ne més

Share/Bookmark

26.4.15

En marxa | Raül Romeva

"La gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer"

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal
(Foto d’Eva Vázquez / El País)
En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.
La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Share/Bookmark

25.4.15

Avui, 25 d'abril. Crida cívica per la Diada del País Valencià, una demostració de força.

FONTS:
Avui, 25 d'abril. Diada del País Valencià - Fòrum per la Memòria del País Valencià
25 d'abril, una demostració de força - La Veu del País Valencià
CRIDA CÍVICA PEL 25 D’ABRIL
"Quan ve el mal d’Almansa a tots ens alcança"! El terror exercit sobre el poble valencià per l’exèrcit del rei borbó Felipe V després de la Batalla d’Almansa, fou de tal magnitud, que en la memòria popular va quedar gravada a sang i foc aquesta frase que ha perviscut fins als nostres dies
Dijous 25 D'abril De 2013

El rei borbó Felip V

Estarà així, cap a vall, mentre els borbons no demanen perdó al poble valencià pels crims comesos
¡quan ve el mal d’Almansa a tots ens alcança!
No s’ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.
El 1701, Carles II va deixar en testament el tron de la monarquia hispànica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. Tot i que l’imperi hispànic es trobava en declivi, les colònies americanes resultaven una font de riquesa cobejada. Quan Felip d’Anjou (Felip V de Borbó, avantpassat directe de Juan Carlos I) va ser coronat, Anglaterra, els Països Baixos i l’imperi germànic, alertats pel poder que adquiria França, s’uneixen en la Gran Aliança i declarar la guerra a França i Espanya. La qüestió dinàstica, però, era tan sols la cara visible d’un conflicte europeu en el qual el que estava en joc era l’equilibri de forces i l’economia. El Regne de Castella es va posicionar a favor de Felip V i del seu projecte absolutista i centralista, mentre que la Corona d’Aragó ho fa al costat de Carles d’Àustria, d’ideari constitucionalista i federalista. Al País Valencià, els austracistes s’organitzen al voltant del grup partisà dels maulets, integrat, sobretot, per les classes populars. Comença la Guerra de Successió.
El 25 d’abril de 1707 s’esdevé la Batalla d’Almansa (Albacete), i la guanya l’exèrcit de Felip V. Aquesta desfeta dels partidaris de Carles d’Àustria implica l’entrada de les tropes borbòniques a les comarques valencianes, que van cremar la ciutat de Xàtiva, amés de saquejar ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant. Felip V guanya la guerra i hi imposa el decret de Nova Planta, mostra del centralisme politicoadministratiu absolutista. L’objectiu és liquidar els drets i les institucions de govern estatal de la Corona d’Aragó. Un dels eixos principals en el procés de transformació de l’estat iniciat pel borbó Felip V, i continuat pels seus successors, va ser la unificació cultural i lingüística: el català va deixar de ser oficial per primera vegada en tota la seua llarga història, es malda per introduir el castellà en la vida pública, especialment en el sistema educatiu, i es persegueix la toponímia autòctona.
La Batalla d’Almansa va ser l’inici d’unes dinàmiques culturals i polítiques que encara perduren. Per això, cada 25 d’abril, el poble valencià reivindica que, malgrat haver perdut aquella batalla, i haver passat per etapes històriques de profunda indigència identitària i col·lectiva, encara no ha perdut la guerra: troba les forces per rebel·lar-se contra unes normes imposades: “por justo derecho de conquista” i seguir treballant per un projecte social i nacional més just.
Lletra de la canço "Lladres" de Al Tall
Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.
Governeu de lladrocini i rapinyeu governant; sou fartons de vida llarga que mai voleu acabar.
El nostre plat cada dia ens el torneu a llevar; l’aparteu amb elegància com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar que si sentim buit el ventre és per manca de menjar.
No s’ensenya en les escoles com va esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina dels antics oliverars que fa tendra la memòria i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.

25 d'abril, una demostració de força  

Els valencians, festers i cridaners com som, tenim dos diades al llarg del calendari anual que celebrem (alguns commemoren) de maneres ben diferents. La darrera, el 9 d'octubre, és reconeguda institucionalment i declarada festa a nivell nacional, acceptada per Espanya i escenari actiu de les mostres castellanes de valencianitat. És aquella en què al matí es celebra fastuosament l'entrada del rei victoriós i l'expulsió de la gent que hi habitava, i on els governants espanyols es mostren orgullosos de la seua gestió al càrrec de la Comunitat Valenciana. En canvi, ja de vesprada, es reclama el País Valencià que reconeix i respecta la llengua i cultura dels valencians, i per extensió, tots els drets que històricament li han sigut furtats. Un reflex més de la dicotomia que vivim els valencians en una societat fragmentada i tractada de manera desigual d'acord amb la teua ideologia.

A la primera de l'any, la del 25 d'abril, celebrem aquella festa, que no ho és al calendari, i que és motiu de polèmica perquè hi ha qui no entén com es pot celebrar una derrota tan significativa històricament. A més, com no, de rebutjada per aquells que, amb el braç en alt i la bandera espanyola al coll, canten orgullosos de mostrar el seu feixisme mentre la manifestació cívica de cada any recorda que el País Valencià existeix. Bé, en ambdós casos, ni cas. En el primer perquè és millor recordar una derrota que ens ha marcat tant i no oblidar qui ens la va infringir i què és el que es va perdre allà, en el segon cas, perquè aquests individus haurien d'ocupar presons o potser gàbies, no són el nostre problema.

Consideracions personals al marge, el 25 d'abril el recordem com el moment en què històricament hem omplit els carrers amb estelades, proclames d'independència, símbols valencians, la nostra llengua vehiculant els carrers de València o d'Alacant (i tant que ho és d'important), després als concerts, a gaudir de la nostra música (a pesar de la inefable Rita)... en definitiva tota una mostra d'allò que volem ser i no ens deixen. Com a poble fester per excel·lència, ja tenim un bon argument per no fallar-hi.

Enguany, el lema de la manifestació ens convida a recuperar el país, a recuperar allò que hem perdut, i segurament és el moment idoni per a fer-ho. Ja no caben excuses. Darrere d'aquest lema es postul·len orgulloses les associacions i entitats que cada dia lluiten per aquells sectors que estan tractant d'eradicar, i si no els donem el nostre suport, si decidim no assistir-hi amb la mentida que no serveix per a res, haurem perdut estrepitosament, de nou, una batalla. Cal omplir de nou el Cap i Casal de profund valencianisme, amb una nova mostra del País que volem ser, d'un país que mai ha renunciat als seus símbols, ni a la seua identitat i dignitat com a poble. Hem de fer que els espanyols que ens ocupen la terra tremolen de ràbia per veure la seua Valencia (sí, sense accent) plena de símbols que odien, paralitzar-los mentre escolten l'alegria del poble valencià, mentre indignats comproven que existim, hem de fer que salten dels balcons impotents per no poder parar la força del poble valencià, aquell que fa molts anys, un 25 d'abril com hui, va ser destruït i posteriorment assetjat a la força. Que no ens torne a passar, mai més, perquè que ningú dubte, que si els deixem fer, si no els aturem, no dubtaran ni un segon a destruir-nos de nou.




CRIDA CÍVICA PEL 25 D’ABRIL
L’ESPERANÇA DEL CANVI, PER UN NOU PAÍS

Els valencians som un dels pobles més antics d’Europa amb institucions polítiques pròpies. Som un país de llauradors, d’operàries tèxtils i de muntadors de carrosseries d’automòbil. Un país d’estudiants, de mestres i metgesses. Som un país de pintors, de cases i de llenços, d’actors i de músics. Un país de xiquets, de joves. De pares de família, de iaios i de iaies. Sabem fer sabates i taulellets. Estem darrere d’una parada del mercat o bé davant. Conduïm o anem a peu. Estem sans, estem malalts. Caminem per la serra o bé preferim quedar-nos a casa.
Som un país divers perquè sempre hem sigut un poble obert i acollidor. Però, tot i els contrastos que ens descriuen, som un país construït per la convivència diària i joiosa, pel riure, per la festa. Un país que mantenim la il·lusió. Un país capaç de resistir quan les coses van malament. Som un poble lluitador que conserva la seua dignitat a pesar de tot. Un país de conviccions fermes que busca el benestar dels nostres i dels que no coneixem. Un país farcit de gent que lluita per les seues idees i eixes idees contribueixen a la salut, a la diversió, al benestar col·lectiu. Som música, art, coneixement, innovació, paraules. Som cura, esforç, matinar, vetlar, rialles, plors... Som això i més. No som únicament la imatge que altres volen imposar sobre nosaltres. Som un país que pot i vol construir el seu propi relat. Volem decidir qui som, “des de baix”, amb la majoria, amb els qui, amb el vent en contra, han continuat fent país a la seua manera i sense esperar res a canvi. Eixe ha de ser el nostre afany ara: desenrunar, recuperar la dignitat i la reputació que una minoria privilegiada ha pretés erosionar. Per compromís individual i col·lectiu, per pura estima i convicció.
Ja ho estem fent. Ho fem tots els dies, de forma discreta però constant, des de fa anys, dècades. Ho fem en omplir els nostres carrers de gent per reivindicar la nostra cultura pròpia. Ho fem quan busquem la manera que la nostra veïna no estiga a soles. Ho fem quan parlem a les nostres filles i fills en valencià. Quan procurem que els nostres joves aprenguen i ens assegurem que així seran ciutadans amb drets, i no simples consumidors  o clients. Quan atenem a qui necessita atenció en la sanitat pública. Quan ens ocupem d’aquelles i aquells als quals una elit cada vegada més reduïda pretén deixar a la intempèrie ajudant-los d’una o altra manera. Quan lluitem per conservar el nostre paisatge i el nostre patrimoni cultural, començant per l’Horta de València, la platja de l’Ahuir o la Mariola. Quan investiguem noves tècniques per millorar la qualitat de vida de la gent. Quan fem mans i mànigues per estirar un jornal massa curt per a molta gent. Quan resistim.
No hem deixat mai de ser país. Però ara toca ser un nou país. Toca fer-nos visibles, reivindicar la nostra manera de fer. Reivindicar un vell somni, una vella esperança: el País Valencià. Reclamar que la força i l’alegria que hi ha als nostres carrers i places, a les nostres cases, fàbriques i centres de treball estiga present també als nostres governs, als ajuntaments i a la Generalitat. Ara toca superar les humiliacions infringides per tant de temps de cinisme, incompetència, corrupció i negligència d’aquells que han dirigit les nostres institucions. Ara toca fer-nos la vida més fàcil, que els recursos siguen més ben repartits, que s’esvaeixen els obstacles quotidians que un mal govern ens imposa. Ara toca prendre el rumb del nostre país, de les nostres vides. Ara toca ser més feliços. Ara toca reconstruir la democràcia “des de baix”. Posar a treballar tot el nostre immens potencial creatiu i solidari. Deixar enrere el sentiment d’apatia, d’impotència i d’indignació i anteposar de nou els sentiments d’esperança i optimisme.
Som un poble antic, però no vell ni caducat, que sempre ha sabut trobar en cada moment el seu lloc a la història. Un poble digne, orgullós de la seua identitat, respectat i admirat per la nostra capacitat de resistir. Ho hem demostrat moltes vegades al llarg de la nostra història i ho farem de nou. Vivim temps de canvis històrics i en aquesta data històrica de nou ens convoquem a la noble tasca de fer d’aquest noble país un país habitable, més just, més respectuós, més culte, més ben dotat per a afrontar amb garanties aquests temps incerts, amb una democràcia recomposta, amb la nostra reputació guanyada a pols durant generacions de nou recuperada. I ho farem. I ho farem bé. I de nou serem exemple de treball ben fet, d’imaginació, de capacitat i innovació, de ser capaços de sobreposar-nos a l’adversitat, de ser un poble obert, acollidor, solidari, innovador. És el temps d’ocupar-nos de nosaltres mateixos i del futur. Dels nostres valors i dels nostres joves. És el temps de deixar que les coses bones passen.
Tenim un repte col·lectiu formidable: construir un nou projecte integrador, consistent, transversal, propi, en clau de nosaltres i mirant a un món globalitzat. Un projecte majoritari construït en clau afirmativa, no per negació, sinó per agregació i sobre valors positius. Un projecte col·lectiu de regeneració democràtica, de vida en comú, solvent i amb garanties de futur. Pocs pobles serien capaços d’emprendre un viatge així amb més garanties que nosaltres. A eixa empresa formidable i carregada d’esperança ens convoquem hui.

Share/Bookmark

24.4.15

MONITORS INTOLERANTS. EL MICRO-RACISME DE CADA DIA. FINS QUAN?

Uns fets molt significatius i que no hem d'oblidar, ja que es reprodueixen constantment i en tots els territoris per part de funcionaris i servidors de l'estat:

Carta apareguda a "Temps de Franja":

"Monitors intolerants
Aquest estiu les meues filles van anar a un campament d’anglès a Boltanya (Osca) organitzat pel Col•legi Públic “Tío Jorge” de Saragossa. La meua filla gran em comentava escandalitzada com a dos germans (un xiquet i una xiqueta) d’Albelda, un dels monitors els va prohibir parlar en català entre ells “perquè això molestava els demés xiquets”. Un dels germans el va explicar, mig plorant, al monitor, que els costava molt parlar entre ells en castellà perquè de sempre s’havien parlat en català. El monitor els va dir que si no hi havia remei que ho fessen a part, tots sols, als dormitoris o al vàter. A aquesta escena s’afegien a sovint insults per part d’alguns altres alumnes manyicos del tipus: “Catalans de merda”, “parleu be”, etc. Si estigués constituït ja, com caldria, el Consell Superior de les Llengües d’Aragó, potser podria estudiar el cas i adreçar un escrit a la direcció del centre organitzador dels campaments recomanant tractar aquests temes amb propostes de tolerància, respecte a les varietats i diferències, informació sobre les llengües que es parlen a l’Aragó, etc. Però de moment no hi ha on recórrer ni Déu que ens empare. No m’imagino, en el cas de que acudixqués a un campament d’aquests algun nen amb alguna altra diferència (minusvalideses, altres races, preferències sexuals minoritàries, etc.) que la solució que prenguessin els monitors quan els nens “normals” els emprenguessen a garrotades, per exemple, seria el tancar als atacats a un vàter o a un dormitori “per a que no molesten”.

Marià Àlvarez, Saragossa

(Temps de Franja, setembre/octubre 2010)
Entra a estimoelcatala.cat

FONT:
https://www.facebook.com/pages/Instituci%C3%B3-Cultural-de-la-Franja-de-Ponent/144264765639671


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.