traducció - translate - traducción

30.5.15

Els violents

FONT: Els violents - Editorial - VilaWeb

El nacionalisme espanyol incorpora en el seu estament més profund una cultura de la violència i de la imposició que no és cap anècdota.


Qui ha decidit que havia arribat l'hora
d'amollar la violència?
Les imatges de militants, i candidats, del PP agredint a colps de puny, de peu i de bandera gent que protestava al míting de Rajoy a Barcelona han causat un gran impacte. Amb raó. No és què fan sinó com ho fan.
Entenguem-nos. En qualsevol míting d'un partit polític l'aparició de contraris protestant porta tensió. Això és natural. És obvi fins i tot que la tensió puga expressar-se en un moment determinat en crits, en escridassades als qui protesten. Però d'això al que vam veure despús-ahir, a aquesta violència desbocada i feliç contra uns pocs, hi ha un món. Les cares, les expressions, la sensació que pegaven ben de gust, aquells crits increïbles de 'llibertat, llibertat' entonats amb tanta ràbia, la reacció de Mariano Rajoy… Caram, crec que un psiquiatre hi trobaria molta matèria d'estudi, en els fets viscuts en aquell acte. Molta. I em sembla peculiar tot plegat. I perillós.
I, contra allò que alguns voldrien dir, no crec que siga pas anecdòtic. El nacionalisme espanyol incorpora en el seu estament més profund una cultura de la violència i la imposició que no és cap anècdota. I que em fa l'efecte que es va desacomplexant a Catalunya. Hi ha aquesta reacció, hi ha la campanya directament racista i xenòfoba que fa el PP en llocs com Badalona i Barcelona mateix. Hi ha les propostes de Ciutadans i particularment de Carina Mejías: la idea que es pot prohibir tot i que cal prohibir les expressions lliures de la gent si no coincideixen amb les teues. Hi ha més fets, anecdòtics si es vol, però no pas menors. Determinats comportaments de la presumpta nova esquerra, com les piulades aquelles. Pablo Iglesias reaccionant a la defensiva dels joves de Gasteiz dient que ells no volen saber res 'dels hereus de la violència'. Com si Espanya, l'Espanya mateix que és avui i que és el seu projecte, no fos hereva directa de la violència de Franco. Caram, tu. No vull barrejar coses i demane que s'entenga això que diré ara com una cosa diferent, però l'altre dia seguidors del Reial Madrid van anar a l'aeroport de Barcelona… a insultar Catalunya i agredir a colps la gent que portava la samarreta blau-grana. A l'aeroport del Prat! 
Sembla que algú ha decidit que havia arribat l'hora d'amollar la violència, de fer-la saltar al carrer, d'oblidar la contenció que fins ara es reclamava a tothom. D'ací al setembre, si això va com fins ara, potser haurem de travessar situacions que en aquest moment són poc imaginables però que haurem de superar amb nota. Ells maldaran per fer-nos eixir de la via, sospite, a base de provocacions. I nosaltres ja cal que tinguem el cap ben clar. Els hem de denunciar, però no hem de caure en el seu parany. Simplement.

Share/Bookmark

29.5.15

XIULAR O NO XIULAR, HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ

D'una conversa amb en Joan i en Jordi...



Anem a pams: xiular un himne, de la mateixa manera que xiular un adversari quan surt al camp, insultar a l'àrbitre o a un jugador, evidentment que és una falta de respecte i com a tal és difícil de justificar. Ara bé, les persones gaudim de la llibertat, si més no hauríem de gaudir-ne, de faltar o deixar de faltar el respecte a qui vulguem, atenent-nos a la llibertat d'expressió, la qual cosa, sí que és un dret. El que fan els aparells de l'estat, ben organitzats, és coartar i criminalitzar per poder  amenaçar amb sancions a ciutadanes i ciutadans que estan disposats a faltar el respecte de manera col·lectiva. És pervers i desproporcionat i una agressió gens democràtica al dret d’expressió. Aquest garanteix a tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19º de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen.

Oliver Wendell Holmes Jr. i Louis Brandeis, famosos juristes nord-americans, van encunyar l'argument del mercat d'idees. Segons aquesta analogia amb la llibertat de comerç, la veritat d'una idea es revela en la seva capacitat per a competir en el mercat. És a dir, estant en igualtat de condicions amb les altres idees (llibertat d'expressió), els individus apreciaran quines idees són veritables, falses, o relatives. És evident que en el mercat d’idees la idea del que representa la Marcha Granadera, cotitza a la baixa, i d’aquí ve la resposta de l’Espanya sempre fonamentalista, i talibana de la pàtria. Pura desproporció arbitrària.

Precisament aquestes desproporcions que ratllen la il·legalitat, són les que ajuden a crear el rebuig i la pèrdua de respecte vers els símbols d’un estat que s’imposa així: conculcant drets personals i col·lectius. Com sempre, una vegada més.

Per mi la cosa és clara, si el terreny de joc és aquest, reconeguem cada part la nostra responsabilitat i juguem la partida. Els qui faltem el respecte, com a recurs de protesta i de resposta a la imposició sistemàtica dels aparells de l’estat, que són l’altra part.

Per tant deixem clar davant del món, una vegada més, qui faltem el respecte, i qui se salta els drets més elementals per seguir-se imposant, dia rere dia i en cada ocasió que se li presenta, a un poble, una cultura o qualsevol conjunt de ciutadans. I així, fa més de 300 anys. Ara ens vénen amb xiular o no xiular? Au, va, home!

Share/Bookmark

Els escenaris oberts després del 24M als Països Catalans

FONT: Els escenaris oberts després del 24M | L'Accent - Informació i comunicació popular dels Països Catalans

24-M davant l'ajuntament de València
Les eleccions del passat diumenge han suposat una sacsejada en el panorama polític. En dues de les tres autonomies dels Països Catalans canviarà previsiblement el color del govern, mentre que a Catalunya la data del 27S pren una dimensió que pot desbordar el marc predibuixat per Mas i Junqueras el passat mes de gener.
A nivell municipal, de les 15 ciutats més importants dels Països Catalans, en 9 hi ha hagut un tomb electoral, en 2 es manté la incògnita i en 4 -totes elles a Catalunya- el govern sortint ha revalidat la majoria.
La sacsejada electoral, però, s’allunya de qualificatius històrics. No hi ha hagut balcons ni proclames, cap de les institucions no implicades en el procés -govern estatal, govern autonòmic de Catalunya, monarquia- ha trontollat. En una època d’abús del qualificatiu “històric” per a fets polítics de canvi, és bo fer un exercici de relativització dels fets.
L’anàlisi dels resultats també divergeix si els prenem com una simple anàlisi demoscòpica o com un mecanisme de correlació de forces institucionals. Si prenem la primera opció, els resultats continuen donant una majoria genèrica als partits del règim, i el recompte del vot de les opcions rupturistes continua essent minoritari. En canvi, si prenem la segona opció, els resultats permeten iniciar la construcció d’una nova hegemonia de canvi, encara difusa i fins a cert punt contradictòria, ara també des de la plataforma que suposen alguns ajuntaments.
Els fronts oberts en aquestes eleccions són múltiples. N’analitzem cinc.
Les noves coalicions de progrés: alternança o alternativa?
El desallotjament del PP de les principals institucions obre la incògnita sobre si el progressisme serà capaç de trencar amb el cercle maleït del tripartisme. Guanyar a la dreta, governar condicionat per l’agenda de la dreta, creure que per guanyar cal desplaçar-se cap al centre i acabar perdent les eleccions per la desmobilització de l’electorat d’esquerres. N’hem viscut diversos exemples en els darrers quinze anys.
Un dels factors que expliquen aquesta incapacitat és que els moviments socials que aconsegueixen qüestionar el discurs hegemònic, que finalment erosiona el govern de torn, no formen part d’una estratègia o programa comú amb els partits polítics progressistes que recullen els vots per a protagonitzar aquest canvi. Aquesta és la situació que es donà prèvia al tripartit a Catalunya, i és la situació que en certa manera es dóna a nivell autonòmic al País Valencià i a les Illes actualment.
El qüestionament de la legitimitat del govern s’ha fet des d’un discurs contrahegemònic del qual han participat amb moltes reserves els partits progressistes opositors. Per exemple, en la lluita pel dret a l’habitatge, el progressisme ha estat renuent a signar compromisos d’acció amb les PAH i a integrar les seves propostes als programes. Així mateix, la pròpia marea verda d’ensenyants a les Illes és un procés que s’inicià en un model assambleari del qual els sindicats vinculats als partits progressistes n’eren reticents.
D’altra banda, hi ha un factor que sovint passa per alt en els discursos triomfalistes postelectorals. I és el fet que qui ha aconseguit capgirar l’hegemonia social i ha acabat condicionant l’agenda política no han estat els partits que, sobretot en els parlaments autonòmics, tenen la clau per a governar. La PAH, la marea verda, la lluita per la sanitat, la intifalla o la primavera valenciana és qui ha posat en escac el relat dels governs i ha dibuixat un panell reivindicatiu i ètic compartit per una majoria social. I aquests moviments poc o gens tenen a veure amb aquells que s’asseuen als parlaments autonòmics.
Així, es pot veure com el progressisme només s’ha compromès amb alguns dels aspectes més superficials d’aquestes reivindicacions. Augment del parc d’habitatge públic de lloguer o derogació del TIL i retorn a l’antic decret de mínims, pel que fa als dos exemples citats. Unes reivindicacions que amb prou feines pal·lien els aspectes més punxeguts d’aquestes problemàtiques. En canvi, polítques més estructurals, com la garantia del dret habitacional a través de la socialització del parc d’habitatges de la SAREB, o la derogació dels concerts educatius, la fixació d’un mínim d’inversió en ensenyament i l’establiment d’un model immersiu en defensa del català, són reivindicacions situades fora de l’agenda política del progressisme. I és en la decepció que s’obre quan no es perceben nous canvis, on es genera la tornada al poder de la dreta a través de l’abstenció de l’electorat més d’esquerres. Una dreta que precisament ha aconseguit galvanitzar els sectors conservadors acusant el govern progressista de torn d’estar fent les polítiques que en realitat no s’atreveix a fer. I és així com el progressisme esdevé una crossa per a l’hegemonia de la dreta.
La situació actual no és la mateixa que quinze anys enrere -bàsicament perquè la precarització ha penetrat fortament en les anomenades classes mitjanes- i per tant permet al progressisme atrevir-se a aplicar mesures més transformadores. Per contra, la pròpia cultura política del progressisme i els interessos creats per governs que han manat molts anys són elements que poden fer que l’acció dels nous governs progressistes no es mogui de la correcció política d’anteriors experiències.
Dels platós de televisió a les urnes
Mai des de 1977 uns partits nous irrompien amb uns resultats com aquests a les institucions representatives. Tot i així, aquests resultats, especialment als parlaments autonòmics, queden molt lluny d’una victòria rotunda. Més amunt expressàvem les reserves al terme històric per qualificar els resultats, ja que no hi havia hagut balcons i proclames. Seguint amb el símil, els resultats de les candidatures autonòmiques de Podemos o de l’esquerra autòctona no han obtingut resultats contundents, de tomb electoral absolut, com sí que aconseguiren les candidatures republicanes el 1931 a les eleccions de València i Barcelona.
Per tant, s’han de limitar als parlaments autonòmics a introduir una nova lògica de pactes amb l’esquerra del règim i poc més. Una situació que és molt probable que es repeteixi a les eleccions estatals i per tant acabi esvaint la perspectiva de veritable procés constituent espanyol i transformant-la en un regeneracionisme des de dins.
Menció a part mereix Ciutadans. El recanvi del PP ha materialitzar el somni del president del Banc de Sabadell, Josep Olius, d’un Podemos de dretes. Ha estat aquesta organització la que ha evitat un tomb complet, ja que ha aconseguit retenir una part de l’electorat de dretes fastiguejat amb el balanç de govern del PP dels darrers temps. Molt més en el cas valencià que no pas en el cas balear, on el PI -escissió regionalista del PP- ha recollit el malestar dels conservadors contraris a les polítiques contra el català de Bauzá.
L’objectiu confés de Ciutadans ha estat evitar la voladura del sistema a canvi d’un paper central en l’intent de regeneració des de dins, esdevenint el maurisme del segle XXI. Així els ho va reconèixer el propi Rajoy el dimecres passat en reclamar pactes d’estat entre PP, PSOE i Ciutadans per a frenar el populisme i el radicalisme.
Els mitjans han tingut una influència enorme a l’hora de fer créixer tant l’opció de Podemos com la contraopció de Ciutadans. I aquesta influència també l’han volguda exercir al llarg de la campanya. Una mostra n’ha estat l’intent, a través de múltiples enquestes, de cridar a concentrar el vot a Podemos per part de l’electorat nacionalista. Presentant Podemos com una opció en alça i les opcions de Compromís i Més com a propostes estancades, es pretenia restar poder a aquestes opcions per a condicionar l’agenda política autonòmica en clau nacional. El resultat, però, en aquest cas no els ha estat tan favorable, i Podemos ha esdevingut quarta força al País Valencià i només ha superat en un diputat a Més a les Illes.
Un termòmetre, però, de l’impacte mediàtic de la proposta de Podemos entre sectors de les classes populars ha estat el que ha passat en diverses conteses municipals. Candidatures amb una base social molt reduïda o inexistent, competint amb les plataformes de la CUP o d’ICV, han obtingut representació a ajuntaments com Sabadell, l’Hospitalet o Lloret de Mar, simplement fent servir noms amb reclam mediàtic com Guanyem o Sí se puede. Els apoderats de diverses candidatures van poder observar a l’àrea metropolitana barcelonina com una munió de gent preguntava per la papereta de Podemos a les eleccions municipals en què aquesta formació no participava.
Candidatures rupturistes: prop de quatre-cents regidors i una desena d’alcaldes
L’eclosió de candidatures rupturistes ha estat també important. Tal com representàvem en aquest mapa, aquestes han estat presents a un 10% dels municipis dels Països Catalans. 164 candidatures que han obtingut prop de quatre-cents regidors i presumiblement obtindran una desena d’alcaldies.
Gairebé la totalitat d’aquestes candidatures estaven vinculades a la proposta de la CUP, a través del paraigües “Poble Actiu” per a sumar vots als consells comarcals i a les diputacions. Però reduir l’eclosió a un creixement mecànic de la CUP gràcies a la seva tasca parlamentària és reduir el fenòmen i fer-ne poc comprensible el seu abast.
Un exemple molt eloqüent d’aquesta complexitat són les Candidatures Alternatives del Vallès. Són candidatures travades en la confluència de múltiples lluites, des de l’ecologisme al sindicalisme, passant pels casals populars, el moviment de joves i la lluita per l’habitatge. La victòria d’una candidatura rupturista a Ripollet, la segona posició a Badia o a Cerdanyola, o el fet que a Sabadell la Crida quedés només a un 2,2% dels vots de guanyar les eleccions, no s’explica pel creixement mecànic de la CUP -d’altra banda, orgànicament només una part petita d’aquest moviment-.
També cal esmentar l’entrada a l’ajuntament a tres municipis del País Valencià d’aquest tipus de candidatura agermanades amb la CUP. A Burjassot, Montcada i Pedreguer els resultats vénen a confirmar el treball previ fet des del teixit social. Els resultats de la CUP al País Valencià ratifiquen plenament l’estratègia d’implantació a través del teixit social creat. I pel que fa també al País Valencià, menció a part mereix l’èxit de la candidatura Castelló en Moviment, segona força, que ha reunit tant els moviments populars i l’esquerra independentista de la ciutat com la tirada electoral de Podemos.
És evident que el mapa electoral en clau d’unitat popular és molt diferent a Catalunya que a la resta de Països Catalans. Però és igualment cert que els resultats d’aquestes eleccions avalen els incipients projectes municipalistes que estan sorgint en diversos municipis, entre els quals València i Palma, i que preveuen entrar a la palestra el 2019.
Fracàs rotund de l’extrema dreta
De 71 regidors el 2011 a 10 regidors el 2015. Aquesta és la magnitud de la patacada de les candidatures xenòfobes presentades per Plataforma per Catalunya, l’escissió d’Anglada i España 2000. Els regidors xenòfobs han quedat reduïts al Vendrell (3), Salt (2), Mataró (1), Vic (1), Silla (1), Amposta (1) i Sant Miquel de Fluvià (1).
La desfeta electoral ultra ja s’ha cobrat la primera víctima política. José Luís Roberto, factòtum de l’extrema dreta valenciana, ha dimitit com a secretari general d’España 2000 i el lideratge es desplaça cap a Madrid, en la persona de Rafael Ripoll. Les conseqüències d’aquests mal resultats són encara incertes. La pèrdua de la representació metropolitana a Barcelona pot suposar un cop fort per a la supervivència o expansió del projecte del Casal Tramuntana, finançat en part amb els ingressos dels grups municipals.
És possible una lectura dels resultats en clau sobiranista?
Molt difícilment. Les eleccions municipals no són una eina per a recomptar independentistes. Això ho va ser el 9N. L’estratègia de vincular les municipals a un nou recompte d’independentistes només podia tenir com a objectiu salvar els mobles de CiU. Qui va creure sincerament en aquesta estratègia, com els nuclis locals de l’ANC, aviat es van adonar de l’abast limitat de la seva campanya per a fer signar una declaració als candidats i de la incapacitat, i fins i tot inconveniència, d’orientar els vots dels centenars de milers de persones que alguna vegada s’han aplegat a les seves mobilitzacions.
Tot i així, sí que es poden fer diverses lectures sobre . L’hegemonia dels partits que es reclamen part del procés d’autodeterminació és molt evident fora de les grans àrees metropolitanes, especialment en la xarxa de ciutats mitjanes al Principat. Això indica la plena comoditat d’un gran espectre social amb el missatge projectat per aquests partits en matèria nacional.
En canvi, la lectura dels propis resultats de CiU a l’àrea metropolitana barcelonina és ja un cavall de batalla propagandístic. Hi ha qui pot atribuir la seva escombrada a un càstig per la seva suposada reconversió independentista. Això contrasta, però, amb l’augment d’ERC i amb la comoditat de la CUP de desplegar la seva política d’aliances a la seva màxima potència. Aquests dos elements demostren que una part important de l’electorat com a mínim no es sent incòmode atorgant el seu suport al govern municipal a forces independentistes. Per tant, l’escombrada de convergents a la primera corona metropolitana és probablement molt més deguda a la política antiobrera que no pas al seu posicionament en la qüestió nacional.
És precisament aquest comportament electoral un dels elements que fa dubtar sectors ja importants de CiU de la idoneïtat de mantenir la convocatòria d’eleccions pel 27S. L’augment cada vegada més important de l’independentisme d’esquerres i centre-esquerra desarma la idea que el procés depèn d’una victòria electoral de CiU, missatge que pretén fidelitzar electorat independentista que dubta sobre si votar o no convergent. D’altra banda, les eleccions el 27S queden situades en un moment polític d’incertesa i obertura, que pot incentivar el vot a propostes com la CUP o Podemos. Sembla que hi ha sectors importants de CiU que advoquen per postposar les eleccions fins després de les generals, on un fracàs de Podem i un nou govern constitucionalista permetrien als convergents presentar-se com el partit fort per a batallar amb un govern immobilista en un moment en que el regeneracionisme espanyol aniria de retirada.

Share/Bookmark

27.5.15

CATALANOFÒBIA. 28, CONCLUSIONS: La catalanofòbia en el discurs del poder polític


L’origen de la catalanofòbia és en les contrafaccions realitzades per la monarquia hispànica quan conculca les constitucions de Catalunya. La causa del catalanisme polític, doncs, és el comportament de la monarquia hispànica, la qual infringí amb motius inconfessables les llibertats dels catalans a fi d’eliminar les constitucions de Catalunya. El primer episodi que féu unir políticament els catalans per defensar les constitucions que els emparaven les institucions polítiques es donà arran de la voluntat del comte duc d’Olivares expressada el 1624 en el Gran memorial i en els fets del 1640 inspirats en el lema «un rey, una ley, una moneda». Gràcies a les publicacions que ell mateix impulsà, Aristarco, o censura de la proclamación catòlica de los Catalanes i Nicandro, es palesa que el comte duc d’Olivares volia arranar Catalunya i subjugar-la sota l’absolutisme castellà. De fet, malgrat aquests esdeveniments, els seus objectius no varen servir per res més que per sembrar la catalanofòbia, ja que no va assolir cap dels objectius en l’eliminació de les llibertats polítiques, cíviques o fiscals.

Tanmateix, aquesta voluntat va assolir una realitat fatal amb la nova dinastia dels borbons quan el 1714 dugué a terme l’arranament polític dels catalans mitjançant l’aplicació del dret de conquesta, inspirat per «una rabiosa enveja i antiga oposició», tal com escrivien aleshores els catalans. Els castellans estaven segurs que les seves lleis eren «las mas justas y arregladas del Orbe Cristiano, (...) loables y plausibles en todo el universo». Per als catalans, però, aquelles lleis representaven un retrocés i un anacronisme pel que fa als drets individuals i una barrera per a la modernització social i política de les seves institucions. Era passar de la democràcia incipient del pactisme a l’absolutisme de la dictadura. I com que jurídicament el príncep no podia modificar les lleis catalanes sense la participació i l’acceptació dels catalans, els castellans varen optar pel dret de conquesta com a font de dret. Bon començament per convèncer!

En aquest escenari de derrota i ocupació militar de Catalunya per la violència de les armes, en la memòria dels catalans hi haurà sempre les llibertats perdudes contra la seva voluntat, les quals es van eliminar per l’enveja dels veïns i l’odi dels governants espanyols. Atesa la reivindicació permanent dels catalans a fi de recuperar la seva llibertat, l’animadversió i l’hostilitat serien exercides pels espanyols a través dels anys sense afluixar mai. Si algun historiador ha dit que els catalans en determinats moments històrics no reclamaren la devolució de les llibertats és perquè no ha analitzat l’estat, ni la situació política en què els governs deixaven viure els catalans. Cal recordar aquella petició de 1759, a què els borbons no donaren validesa legal amb l’excusa que caldria, aleshores, reunir-se i «toda convocatoria que pase de tres personas está prohibida en este Prinzipado». En conseqüència, si hom no es podia reunir, tampoc no podia demanar res, i la petició no tindria valor legal. Des de 1714 els catalans gairebé mai no han pogut viure sota l’espontània, lliure i democràtica expressió de la seva voluntat. En el debat del Decret de Nova Planta ja es va acordar adoptar mesures garantides «borrándoles de la memoria a los Catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones». A pesar d’aquestes circumstàncies, durant el set-cents hi va haver queixes per la nova situació, com ara pel sistema segons el qual el rei nomenava els regidors municipals enlloc de seguir-se la insaculació; amb tot, no se’n volia parlar perquè era «pernicioso y dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales». Altres queixes feien referència a la pèrdua de les lleis pròpies o a l’arribada de funcionaris castellans, que copaven tots els càrrecs de l’administració. Per als espanyols, reclamar les enyorades llibertats era «excitar sentimientos o impresiones odiosas».

L’imperialisme castellà que patien els catalans ja l’havien somiat els renaixentistes, però l’inflaren els barrocs i el racionalitzaren els il·lustrats. El despotisme il·lustrat va crear deliberadament una nació inventada que coincidís amb la dels seus somnis imperials. Per aconseguir-ho calia harmonitzar la legislació, encunyar una sola moneda, ensenyar una sola llengua i una única història, mítica i simbòlica, des de l’escola i disposar d’una sola jerarquia militar que governés un exèrcit disposat a morir enarborant una sola bandera. Tot això es va fer al segle de les llums. I qui no s’ajustava als seus propòsits era objecte de la seva hostilitat i la seva animadversió.

L’escenari estava preparat cap al final del segle XVIII, i al llarg de tot el XIX hi van insistir sense parar. Amb tot, la «nació espanyola» que es volien inventar va néixer esguerrada i mal feta. No es pot pas dir que no disposessin de tots els símbols i de tots els ritus adequats, i de tota la força de coacció legal a favor seu. Fins i tot van anar elaborant l’imaginari popular i la memòria col·lectiva amb enginyeria social, però no van saber destruir els qui havien de ser absorbits i assimilats. Tot i la catalanofòbia, el seu missatge no era prou atraient per manca d’elements moderns, progressistes i engrescadors. Sovint recorrien a la força, amb la qual, però, no n’hi havia prou, ja que no projectaven un missatge que es basés en la igualtat i la llibertat. Castella només podia sotmetre els pobles pel dret de conquesta, no pas amb uns ideals seductors. En vista de la incapacitat d’assimilar als catalans, atesa la manca d’atractius del seu projecte, el tracte que els dispensaven era la fòbia contra el qui es resisteix.

Si en el set-cents els catalans abandonaren les armes per agafar les eines i s’enfortiren amb les plusvàlues de l’agricultura, la comercialització i les manufactures, en arribar el vuit-cents, consolidada la seva preeminència econòmica, l’enyorança de les llibertats perdudes i la recerca de la seva identitat van comportar que se’ls revifés el catalanisme que fins aleshores havia estat difús. Els governs de Madrid consideraven com a actes de rebel·lió qualsevol demanda dels catalans, tant se val la naturalesa, el dret d’associació, la implantació del prohibicionisme o l’exigència de noves infraestructures. Expressaven la catalanofòbia amb violència. El 1841 van dissoldre amb contundència els assistents a un acte simbòlic en què es volia treure la primera pedra de la Ciutadella de Barcelona per tal d’expressar la fi de la subjugació establerta per Felip V. El 1842 Espartero bombardejà Barcelona i aplicà posteriorment repressions greus. El 1843 bombardejaren Barcelona i Girona. El 1851 el ministre de Governació justificava l’estat de setge a Catalunya amb «medidas severas y rigurosas». El 1855 es deia que a Catalunya s’hi havia d’enviar «un general de carácter y de energía» per «tratar en fin al Principado un poco a lo Felipe IV», o que s’havia d’anar «imponiendo y no transigiendo. (...) Así lo comprendió el general Espartero en 1842, cuando alzados en aquella ciudad pendones contra su poder, llevó la fuerza de su represión hasta el extremo de bombardearla». D’altres creien que calia governar els catalans amb «mano vigorosa y corazón alentado». Aquestes amenaces es proferien en un temps en què el catalanisme encara agafava noms com ara provincialisme o foralisme i que tan sols demanava la descentralització i engrunes de llibertat. ¿Què hauria fet el govern d’Espanya si els catalans haguessin reclamat fermament la devolució de les antigues llibertats? El procés reivindicatiu fou evolutiu i del «provincialisme» liberal es va anar cap al «regionalisme», que va desvetllar el moviment literari en català a l’empara del moviment romàntic. A Madrid van recórrer a l’expressió cuestión catalana per definir les reivindicacions de l’incipient catalanisme. Quan el 1866 al Congrés dels Diputats es demanà la descentralització administrativa i la transferència de competències en ensenyament, beneficència i obres públiques, el ministre afirmà que la descentralització és «enemiga de la libertad». A la dècada de 1870 els catalans eren en una situació paradoxal. D’una banda, el govern responia amb violència a qualsevol demanda catalana però de l’altra, quan per simpatia amb les idees progressistes col·laboraven en la modificació de les estructures de l’Estat i intervenien en la governabilitat, els ultratjaven i rebutjaven des de la cleda del nacionalisme espanyol.


En la Restauració no canvià res. Tot era idèntic, un autisme total. Mentrestant, davant de la incomprensió dels jerarques dels partits dinàstics, els catalans teoritzaven i sistematitzaven la doctrina del catalanisme; finalment, van organitzar estructures polítiques pròpies per reclamar les llibertats; una reacció prou il·lustrativa és el que va dir el 1888 el ministre de Governació, segons el qual les demandes catalanes eren «una extravagancia de una minoría insignificante» i també «un acto de demencia». No cal dir que els intel·lectuals espanyols també donaven suport ideològic contra aquestes reivindicacions, els quals sempre tenien un discurs redactat com a coixí argumentatiu dels interessos de les classes dominants. Abans d’acabar-se el segle XIX l’embranzida del catalanisme polític no tenia aturador. Enric Prat de la Riba, al pròleg del llibre Regionalisme i federalisme, afirmava que «els mals de Catalunya venien sempre de la mateixa banda; varen tocar-se i resseguir-se les parets de la presó, i va brollar potenta, exaltada, vibrant la protesta».[748] L’espanyolisme abassegador, impulsat per la catalanofòbia, va intentar dividir el catalanisme polític. Primerament, amb la divisió territorial mitjançant el foment de l’enfrontament entre Barcelona i la resta del país. I segonament amb la fragmentació social estimulant la lluita de classes i recorrent a la retòrica d’Alejandro Lerroux. També va mirar d’eliminar el dret civil català i tot allò que expressés el fet diferencial català, com ara el teatre en llengua catalana. Com va dir Maluquer Viladot, no s’entén que per haver perdut una guerra haguessin liquidat la legislació política dels catalans i en els moments que aquests havien guanyat la lluita de la indústria i el treball els volguessin eliminar la legislació civil. Efectivament, enlloc no es dóna que un estat no sigui governat pels qui han demostrat a bastament que són els qui en saben més en l’àmbit privat. La catalanofòbia ha impedit que l’Estat espanyol fos una organització juridicopolítica neutral fruit de la voluntat dels seus integrants en la qual tothom sigui igual davant de la llei. Al segle XIX no s’acceptava que els catalans participessin en el govern, i després de molts d’anys durant els quals Catalunya ha estat qui ha aportat el percentatge més elevat als pressupostos generals de l’Estat, ara, amb una constitució democràtica, els catalans continuen no sent acceptats ni valorats per a l’administració i el governament. La catalanofòbia no és bona per garantir l’equitat social i la igualtat política.

Tot i el principi de les nacionalitats, l’animadversió impedí que els governants de Madrid obrissin els ulls, de manera que creien que els catalans no eren com els irlandesos de la Gran Bretanya, ni tampoc com els polonesos de Rússia. Els ideals dels catalans eren vistos com una demència o una malaltia nerviosa. En començar el segle XX els teòrics espanyols van escriure llibres entorn del catalanisme i van planificar l’anorreament dels catalans plantejant de recórrer a l’exèrcit per a la neteja ètnica i lingüística. Alguns líders polítics reconeixien que la violència i l’opressió no eren suficients per esclafar els catalans, per la qual cosa criminalitzaren el catalanisme considerant-lo delicte en el codi penal.

En vista de l’entossudiment del govern i per fer front a la persecució de què era objecte, el catalanisme passà del regionalisme al nacionalisme. De la descentralització administrativa es passà a la Mancomunitat i el 1918 se sol·licità l’autonomia integral. Encara que la fita era obtenir solament l’autonomia, aquest ideal va ser titllat d’«antiespañol», «antipatriótico», «fanático, superticioso», era una proposta «absurda e irreal» fruit d’una «política falaz, artera y fenicia» del catalanisme, que calia «combatir a sangre y fuego», i els catalanistes havien de ser «pulverizados a tiro limpio». Aquesta era la companyia que oferien els espanyols. Ortega y Gasset, l’ideòleg més seguit, no hi ajudava gens. Enlairava l’ètica del «guerrero» enfront de la de l’«industrial», considerava Espanya una realitat feta per Castella i que només «las cabezas castellanas tienen órganos adecuados» per entendre Espanya. Ho reblava així: «Castilla sabe mandar.» En ple debat sobre l’estructuració de l’estat, sobre el qual es demanava des de Catalunya que fos com en l’època fundacional, sortien amb aquella filosofia. Aquest brou orteguià alimentava els polítics i més endavant donà energia ideològica als feixistes.


Davant de la insistència del poble català, que demanava amb paciència benedictina la devolució de les llibertats, els governs espanyols havien d’anar afluixant concessions, però sempre en dosis petites. La Mancomunitat en fou un resultat esquifit, per la qual cosa els catalans demanaren l’autonomia integral. Atesa la situació, el rei tolerà i admeté que emergís un dictador que tenia com a principal fonament ideològic l’eliminació de Catalunya. Acabat el seu mandat, Miguel Primo de Rivera, el dictador, estava segur d’haver-ho assolit, ja que va dir des de l’exili que «el problema regional en su aspecto jurídico, sentimental y político no existe ya». Aquesta era la seva fita, però no se’n va sortir.

La Segona República havia de respectar els catalans, ja que es creia que el Principat era el feu més sòlid del republicanisme i de l’esquerra. Amb multitud de paranys i molta cautela, es va atorgar l’estatut d’autonomia a Catalunya. Però en el debat sobre aquesta qüestió els republicans palesaren els mateixos tics nacionalistes catalanofòbics que tenien els governs monàrquics. Gaziel va escriure: «La República és l’“enredada” més grossa que els catalans hem fet, en una mena de venjança no voluntària a l’Espanya castellana. Aquesta es troba tan malament dins el règim republicà com Catalunya es trobava dins el que va imposar-li l’absolutisme borbònic. Mentre duri la República, Castella i l’Espanya castellanitzada no faran res més de bo. La discòrdia interna i el neguit més insuportable se les menjaran de viu en viu. I aquí ve el problema: l’Espanya castellana té, per tant, un interès vital que això s’acabi el més aviat possible.»[749]Àmplies capes socials consideraren que la concessió a Catalunya de l’autonomia política era un pas excessiu i allunyat del seu esquema mental, de manera que van començar a expandir un discurs espanyolista que aglutinà diferents sectors polítics i socials, els quals ajudats per l’exèrcit varen organitzar una guerra civil impulsada pels anhels no solament de les capes dirigents, sinó també de sectors populars amplis. Tubino el 1880 i Núñez de Arce el 1886 ja l’havien anunciada, com també el maurista Salvador Canals el 1918 o Salvador de Madariaga el febrer de 1923. Un any abans el diari ABC s’havia adreçat als catalans per dir-los «meditadlo bien, España no irá a una guerra civil» si feien bondat i no es consideraven estrangers. Catalunya pot ser sotmesa als designis dels veïns només per la força i la violència, mai per la seducció. La manca de catalanofília no els permeté respectar i admetre la llibertat tradicional dels catalans i la pruïja modernitzadora que implícitament portava la cultura política del catalanisme.

I efectivament, el 1939 amb la violència de les armes varen ocupar Catalunya militarment i li varen arrabassar per decret l’Estatut d’Autonomia, aprovat per unes corts i ratificat pel poble en un plebiscit. El dret de conquesta era de nou la seva font de dret. Els espanyols per acceptar la devolució de les llibertats de Catalunya sempre exigeixen tots els requisits legals, mentre que per abolir-les fan servir la força de les armes com si ells fossin els amos i tinguessin autoritat damunt del destí polític dels catalans. Els intel·lectuals també varen preparar la tomba i els funerals de la catalanitat; el capteniment de l’administració franquista es palesà en el genocidi, que els catalans hagueren d’aguantar i resistir sense l’ajut de cap país estranger, víctimes una altra vegada de la geopolítica.

No obstant les adversitats, el poble català també aquesta vegada va superar l’odi i la catalanofòbia. I un cop mort el dictador, les aspiracions polítiques del poble català varen renéixer de la tomba del franquisme gràcies a la unitat popular, representada en la cultura catalana per la imatge de la mata de jonc. Aquesta vegada, però, tampoc no van retornar a Catalunya allò que li havien usurpat. L’agost de 1977, com a senador acabat d’elegir, vaig adreçar-me verbalment a Rodolfo Martín Villa, aleshores ministre de Governació, per preguntar-li: «¿Cuándo nos vais a devolver lo que nos habéis robado?» Ell va quedar sobtat i absort. Vaig continuar: «Sí, el estatuto de autonomia de 1932.» Si havia estat eliminat sense validesa jurídica, calia rehabilitar-lo tal com era. Es va desfer en explicacions per dir-me que primer calia aprovar la constitució i que després ja veuríem si tothom hi estaria d’acord. La realitat va ser que tot el procés es va conduir amb tanta cautela que es va tornar a repetir la història. I ara podem tornar a dir que els catalans encara no disposen de les llibertats que tenien quan els les varen abolir sense el seu consentiment. I que, tot i això, la catalanofòbia encara no ha desaparegut. Després de tots aquests segles amb l’obligació coactiva d’haver de patir els espanyols, l’ambient polític sorgit de la constitució de 1978 no ha afavorit la liquidació d’aquest contenciós. Els catalans per assegurar la transició han d’ajornar les reivindicacions, per entrar a Europa han d’afluixar en les exigències i per implantar l’euro han de sacrificar els drets històrics. I malgrat totes aquestes renúncies, la catalanofòbia no s’ha esvaït del terreny polític, del poder ni dels nivells populars.[750]

Se’n pot concloure que les classes dominants i els grups hegemònics que han regit l’Estat espanyol des de la constitució de 1978 han heretat la catalanofòbia de les classes dominants del règim anterior, de la mateixa manera que els governants de la Segona República també varen rebre el discurs catalanòfob dels polítics de la Restauració. És lluny encara l’horitzó de la catalanofília més o menys generalitzada i consolidada
________________________________________________________

Els tres darrers capítols sobre la història de la catalanofòbia, estan dedicats a establir-ne conclusions tant en l'aspecte polític, cultural i econòmic.

Els títols, a més del present capítol, seran els següents:
Capítol 29: La fiscalitat com a subjugació econòmica
Capítol 30: La glotofàgia com a sotmetiment cultural

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[748] Lluís Duran i Ventosa. Regionalisme i federalisme, Barcelona, 1905, p. XVIII.
[749] La llengua catalana no ha estat mai prohibida per cap autoritat.republicana.
[750] Un dirigent socialista reconeixia que als mítings, per engrescar els assistents adormits o no prou entusiastes, hi ha un mètode infal·lible: criticar i atacar Catalunya. Vegeu Col·lectiu J. B. Boix. 6 milions d’innocents, La Campana, Barcelona, 1999, p. 199.1. La llengua castellana no s’ha imposat mai a ningú.


Share/Bookmark

25.5.15

BONES NOTÍCIES DES DE LES ILLES I EL PAÍS VALENCIÀ

font: http://www.vilaweb.cat/

Gran patacada del PP de Bauzá

Els partits d’esquerra poden arribar a la majoria parlamentària
MÉS ha aconseguit sis diputats al parlament balear.
El PP de José Ramón Bauzá perd amb escreix la majoria absoluta al Parlament Balear: perd quinze diputats i n'obté vint, essent la força més votada. Per darrere el segueixein els partits d’esquerra: PSIB-PSOE, amb 14, Podem amb 10 i Més, que arriba als nou (sis per a Més per Mallorca, i tres per a Més per Menorca). També entra amb força el PI de Jaume Font, amb tres, i Ciutadans, amb dos. Gent per Formentera referma el seu diputat. Per obtenir la majoria del parlament balear es necessiten 30 diputats, que ara mateix són a l'abast dels partits d'esquerra. Amb la socialista Francina Armengol al capdavant, i juntament amb Podemos, Més i Gent per Formentera, l'esquerra balear obtindria 34 diputats i obtindria la majoria parlamentària. Vegeu les dades de l'escrutini.
A les dures i les madures
Malgrat el daltabaix del PP, que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història, José Ramón Bauzá ha decidit que no dimitirà: 'Sempre he dit el mateix, continuaré al capdavant del partit a les dures i les madures'. El president de l'última legislatura creu que 'alguna cosa devem haver fet malament, perquè molts ciutadans ens han retirat la confiança. Ha estat un resultat dur i difícil'.
La cap de llista de PSIB-PSOE, Francina Armengol, ha aconseguit de mantenir els 14 diputats que tenia el grup socialista. 'Estic molt contenta pels ciutadans que han lluitat tant contra les polítiques d'aquests quatre anys de govern de José Ramón Bauzá i el PP i que tant han patit'. Segons paraules d'Armengol, 's'obre un nou temps de canvi, de major pluralitat i en el qual els socialistes hi tenim una important responsabilitat i l'exercirem'.
____________________________________________________

El País Valencià renaix amb una derrota contundent del Partit Popular

La suma de les esquerres obté la majoria absoluta a les corts, amb un creixement espectacular de Compromís
Les eleccions a les Corts Valencianes han deixat un mapa polític molt canviat. El PP cau dels 55 diputats que tenia a tan sols 31. La patacada d'Alberto Fabra va acompanyada de la pèrdua també del PSPV, que passa de 33 diputats a 23. Compromís és la tercera força amb una pujada ben forta: passa de 6 diputats a 19. Ciutadans i Podem entren al parlament tots dos amb 13. En canvi, EUPV no supera la barrera del 5% i es queda fora de les corts. Vegeu totes les dades ací.
Vegeu aquesta crònica en vídeo de la nit electoral de Compromís, des de València:
Fabra: 'Serà difícil de governar'
Amb l'escrutini pràcticament acabat, Alberto Fabra ha eixit a reconèixer la derrota. Ha reconegut que els comicis 'han estat dolents a l'àmbit autonòmic i a la majoria de municipis'. Així i tot, ha destacat que el seu partit havia estat el més votat.
'Ara s'obre un ventall de possibilitats', ha dit, i ha afegit que el PP treballaria per 'recuperar la confiança' dels valencians. Ha subratllat que amb la suma de la resta de forces seria difícil que el PP pogués governar. I ha acabat dient que treballarien amb la resta de forces i prioritzarien 'una possibilitat de futur estable' al País Valencià.
Ximo Puig: 'Avui s'acaben vint anys del PP'
Ximo Puig, líder del PSPV i ara amb possibilitats de governar a la Generalitat Valenciana, s'ha mostrat eufòric després de saber els resultats, malgrat la pèrdua de suport del seu partit. 'Avui s'acaben vint anys del PP al País Valencià i aquest canvi l'encapçala el partit socialista'.
Mònica Oltra: 'Els valencians no es mereixien uns governants corruptes' 
Mònica Oltra, de Compromís, ha dit: 'Esperàvem un resultat bo, però ha desbordat les expectatives'. I ha afegit: 'Els valencians no es mereixien uns governants corruptes. És el moment de la responsabilitat, un moment històric. Hem triplicat els nostres resultats i hem trobat una complicitat enorme en el poble valencià'.
Sobre possibles pactes per a governar la Generalitat, la dirigent de Compromís ha dit: 'Ara comença el moment de la paraula, d'escoltar l'altre.'
____________________________________________

Una nit històrica... i tres reflexions

Es torna a obrir la batalla de Barcelona, emergeix un nou País Valencià i la nova política marca un abans i un després. Tot mirant al setembre.
1) L'independentisme manté la seua força però reobre la batalla per Barcelona
Després de la consulta popular sobre la independència i sobretot després del 9-N, Barcelona havia esdevingut la capital de l'independentisme. Guanyar a Barcelona era i és imprescindible per a guanyar al país el 27-S. I en aquest sentit aquestes eleccions han significat una frenada en sec, preocupant. Els partits independentistes segurament s'han cobrat la decepció per uns mesos incomprensibles de picabaralles i això ha estat molt ben aprofitat per Ada Colau, que ha substituït la voluntat de canvi que l'independentisme havia enarborat aquests darrers anys. 
Amb això hem tornat a obrir la batalla per Barcelona. Quatre mesos abans de les eleccions més importants de la història. Els qui s'han esforçat tant a presentar Ada Colau com una enemiga del procés haurien de repensar-s'hi, haurien de valorar què han fet i de què ha servit. I els partits independentistes també haurien de fer un pensament. Junts. Perquè en el moment més delicat de tots, quan s'hauran de prendre mesures fortes des de les institucions del país, és possible que Barcelona, la capital, es despenge i no acompanye la Generalitat. I això seria un entrebanc greu tot i que encara cal veure quines seran les posicions que pren Barcelona en Comú, que en la qüestió nacional tampoc no és cap bloc monolític.
El 27 de setembre Barcelona serà la clau per a guanyar les eleccions que han d'obrir pas a la secessió. Però l'espectacular tomb provocat a Barcelona no hauria de fer perdre de vista que a la resta del país els resultats són, amb alguna excepció que caldrà comentar, bons, molt sòlids. Projectats al parlament donarien majoria absoluta a la suma dels tres partits independentistes, que en conjunt guanyen 300.000 vots respecte als de fa quatre anys. Del 33 per cent de vot al conjunt del Principat a CiU-ERC-CUP s'ha passat ara al 44, que no és poc. Que Barcelona en Comú haja guanyat les eleccions a la capital no vol dir res més que això, que la ciutat té ganes de canviar de debò i que ICV, Podem i Procés Constituent han sabut oferir una alternativa sòlida als barcelonins, més sòlida que no la que hem proposat els independentistes. No cal, doncs, dramatitzar res però sí pensar a fons si estem fent el que cal o no.
Un detall rellevant i molt important és el gir a l'esquerra que es produeix dins el camp independentista i que pot tenir conseqüències importants al setembre. Esquerra i la CUP han aconseguit bons resultats. Convergència i Unió torna a ser el primer partit, després de les europees que va guanyar Esquerra, però l'impuls cap a l'esquerra del país és ben visible i podria configurar majories noves i inesperades d'ací a quatre mesos.
2) Un nou País Valencià, amb Compromís
Una de les notícies més grandioses, i emocionants, de la nit és l'emergència de Compromís com a força clau del canvi al País Valencià. Els resultats de la formació valencianista són certament històrics. Ho són al conjunt del país i molt especialment a la ciutat de València, on Joan Ribó ha esdevingut clarament l'alternativa a Rita Barberà. 
Amb aquest resultat s'obre una nova època al País Valencià, que supera definitivament l'anomalia històrica que ha estat durant dècades la infrarepresentació política del nacionalisme. Perquè el nacionalisme ja feia anys que era la principal alternativa social, però no sabia transformar-ho en resultats a les urnes. Compromís ha treballat molt bé. El Bloc Nacionalista ha estat molt generós cedint la candidatura a presidenta a Mònica Oltra, una política singularment brillant que ha sabut connectar amb la societat valenciana com poca gent ho ha fet mai. I ara l'esquerra valencianista podrà marcar de prop el Partit Socialista i dignificar la política valenciana en la major part de les institucions, fent ús d'una oportunitat que serà única. 
No els serà pas senzill. El PP s'ha enfonsat i ara n'hem d'esperar una reacció rabiosa. Fins i tot en podem veure reaccions molt violentes, especialment a València contra el nou batlle, Joan Ribó. Caldrà, doncs, defensar les institucions democràtiques i netejar-les per dins de dues dècades llarguíssimes de balafiament, corrupció i desvergonyiment polític. Insistisc: no serà una tasca senzilla. Però des d'anit tot és possible, gràcies als magnífics resultats aconseguits. L'única nota trista de la nit és que Esquerra Unida haja quedat fora de les Corts, quan tant i tant havia treballat contra la corrupció. 
A les Illes també el terrible govern de Bauzá és ja un malson remot. L'esquerra i el nacionalisme podran governar també la majoria de les institucions amb una participació brillant de Més, que ha fet un gran resultat i amb una sorprenent i prometedora irrupció d'El Pi. 
El canvi al País Valencià i les Illes era absolutament necessari i ha estat durament treballat. Caldria que des del Principat s'entengués també el valor que té i les oportunitats que obre, precisament en un moment tan especial de la nostra història.
3) La nova política és un factor determinant
Barcelona en Comú ha fet història. Però també la CUP ha aconseguit uns resultats extraordinaris. Allà on s'ha presentat, ha tingut un creixement molt més que notable. Podem preveure, doncs, un gran creixement dels anticapitalistes en les eleccions del setembre i amb això una reordenació també de l'esquerra catalana i de l'independentisme en general. Cosa que podem interpretar com que en aquestes eleccions als dos eixos tradicionals (dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme) s'ha afegit de forma definitiva i amb una força enorme l'eix nou-vell. Nova política contra vella política. 
Aquest és l'eix sobre el qual ha pivotat Barcelona en Comú, és l'eix sobre el qual ha pivotat també amb èxit Compromís al País Valencià i és l'eix sobre el qual pivota la CUP. Atenció, doncs, al setembre, a la importància que tindran els nous partits i la nova forma de fer política. Que és molt possible que allà hi haja també una de les claus, per a aconseguir la independència.

Share/Bookmark

24.5.15

... QUE TOT ESTÀ PER FER, I TOT ÉS POSSIBLE!!

Ara Mateix de Martí i Pol. Sílvia Bel i Lluís Llach





Share/Bookmark

23.5.15

La CUP ja guanya

font: La CUP ja guanya | Xarxa Penedès

(o de com se li despleguen les ales)

Premissa. Com tothom, jo també tinc dret a dir-hi la meva. I diré quatre coses que em passen pel cap aquests dies, simples observacions.
Primera cosa. La CUP no guanyarà ni deixarà de guanyar res a les properes eleccions, perquè els objectius són molt ambiciosos: transformació social, independència i poder popular. La CUP el 24 de maig farà un pas més. Però ara per ara, i contra tot pronòstic, és qui està guanyant la partida, de manera incontestable i a passes de gegant. El combat polític de veritat. Qui parlava de democràcia participativa (directa) el 2011? I el 2007? I el 2003? Qui parlava d’independència? Qui parlava de canviar el model econòmic? Els quatre gats de les CUP i l’Esquerra Independentista, si, quatre, i la resta se’ls mirava com a marcians aterrant al planeta terra. I mira ara. Qui no alça una d’aquestes banderes sembla que no existeixi. Avui tothom parla de transparència, d’independència, de que la política es faci des del carrer. Des de diferents cantons, sota diferents sigles, suavitzant el discurs i estandaritzant-lo, però s’ha extès. Bé. Les idees dels marges han acabat desplaçant-se al centre del debat polític.
(Però les idees de la CUP no són idees de la CUP! No, no s’inventa res, s’actualitza i es defensa en nous espais i de noves maneres. Hi ha la lluita obrera –centenària-, l’ecologista, la feminista, Allende, l’anarcosindicalisme, hi ha el PSAN i l’MDT, i l’Esquerra Independentista del desert dels noranta. I tantes més. No acaba de sonar tan bonic com tot el que es diu en campanya electoral, però vé dels anònims que van mantenir la flama encesa quan tothom bufava per apagar-la. I sort d’ells).
Segona cosaDels succedanis i de les segones parts, dels “si, però…”. Els companys del Parlament ho diuen clar: a triple crisi (nacional, social, democràtica), triple resposta. Cap altre partit no té les idees, les ganes o els collons d’encarar-s’hi. La CUP respon a cada un dels reptes que hi ha sobre la taula avui dia, els altres no. No és una consideració, és un fet: alliberament nacional, superació del capitalisme i revolució democràtica. Des de baix i a l’esquerra. Tots coincideixen a dir que la política ha de ser més propera a la ciutadania, o que hi ha d’estar més a prop. Uns estan d’acord amb el projecte independentista (més lent, més light, però si), i alguns altres s’apunten a defensar la participació, la fi dels privilegis, el respecte a l’entorn (també amb més calma, de manera més suau, però si). Està bé, però tinc dues consideracions al respecte:
El PSC s’enfonsa perquè fa polítiques de dreta mentre diu que és d’esquerres. La gent els va votar perquè volien polítiques d’esquerres. Però quan van guanyar es van dedicar a portar a la pràctica polítiques idèntiques a les que feia CIU i el PP però sense saber-ne tant, o a mitges tintes, i la gent, que no és tonta, torna a l’original i abandona el succedani. Això per la dreta, veurem què passa per l’esquerra.
La darrera traïció dels líders. Hi ha qui ha optat per participar d’espais polítics d’aquests que dèiem, que agafen una part de les idees que defensa la CUP (la nacional, la social o la de canvi democràtic). Comprensible i respectable, evidentment. Però trist. Hagués estat bé recolzar aquests joves de la CUP. Crítica, un cop més i en un espai més, generacional.
Tercera cosaNo recolzar la CUP ara és allargar el camí, és bifurcar-se en diferents revolts durant uns metres, o uns quilòmetres, per anar a parar, de nou, al camí central, el que s’encara a les qüestions de base. Aconseguirem la independència des de baix, entre tothom, i a més, ho farem per canviar el sistema econòmic. No sé cap a on, però cap a un que sigui millor si, segur, que el d’ara no s’aguanta i pitjor no s’hi pot anar. I demà també parlarem entre totes de Països Catalans, que no és res de l’altre món, és només desfer el nus d’una anomalia. I podrem parlar de com canviem les institucions per fer-les més humanes, de com ens ho montem perquè governem tots plegats i no pas cap èlit. De fer la revolució, si, parlarem d’això.
Quarta cosaAra llegireu això i direu “quin flipat!”, però us reconeixeré la veu, perquè ja la vaig sentir el 2003, el 2007 i el 2011.
I l’afegitóNo votaré. Al meu poble no hi ha CUP i estan tan lluny tots els altres… Qui ho vulgui, doncs, que em prengui la veu per un dia.

Pep Garcia, de Les Cabanyes i del 83.

Adjunto aquest vídeo dedicat amb agraïment a Shaudin Melgar-Foraster, M. Antònia Font, Magda Gonzàlez Crespí, Alba Sidera Gallart i Aïda Fadrique Rúbio, que em varen animar a ficar-me en tot això....


Share/Bookmark

22.5.15

JA NO POT GUANYAR EL SILENCI (Vídeo de 45 anys de lluita)





Share/Bookmark

20.5.15

MATEMÀTICA DE L'EXTERMINI PLANIFICAT D'UNA LLENGUA



Càlcul matemàtic:

En una taula sopen 10 persones bilingües, de les quals 3 s'expressen habitualment en la llengua A, i 7 en la llengua B. Tothom es capaç de parlar i entendre les dues llengües però:

- Els parlants B han estat educats per a canviar immediatament a la llengua A "per cortesia" quan es dirigeixen a un parlant A.

- Els parlants A han estat educats per a no canviar mai d'idioma i veure normal que l'altre ho faci malgrat que en realitat no cal, ja que l'entenen perfectament.

La pregunta concreta és: quin percentatge de les converses serà en llengua A i en llengua B?

La sorprenent resposta és: A=53%, B=47% malgrat que els parlants B són més del doble que els parlants A.

Segona pregunta: i si invertíssim les proporcions: 7 parlants A i 3 parlants B? La resposta és: A=93%, B=7%

I si fossin meitat i meitat? Resposta: A=78%, B=22%

La llista completa de possibilitats:
1A + 9B = 20%A + 80%B
2A + 8B = 38%A + 62%B
3A + 7B = 53%A + 47%B
4A + 6B = 67%A + 33%B
5A + 5B = 78%A + 22%B
6A + 4B = 87%A + 13%B
7A + 3B = 93%A + 7%B
8A + 2B = 98%A + 2%B
9A + 1B = 100%A + 0%B

Efectivament, ens han educat a uns i altres per fer desaparèixer la llengua catalana en cada lloc, en cada moment. Penseu que amb això en tenen prou? Doncs sembla ser que no: ara quan no deixem de parlar català per "educació", ens hi volen obligar per llei...

Si algú encara no sabia com es planifica la desaparició d'una llengua i d'una cultura senceres... bé, ara ja ho sap.

Ara que ho sabem, podem evitar-ho si parlem català, no canviant quan sabem que ens entenen.  Si volem lluitar contra l'extermini planificat d'una cultura i t'han sorprès els números tant com a mi, pots donar a conèixer aquest missatge.

O bé pots continuar com sempre, Wert i companyia t'ho agrairan.

(rebut per whatsapp)


Share/Bookmark