traducció - translate - traducción

30.12.15

31 DE DESEMBRE | 300 anys de resistència, 300 anys de combat!


Un any més retrocedim en la memòria, concretament 300 anys enrere. Des que el 1707 s’inicià la Batalla d’Almansa al País Valencià, van ser més de 8 anys de resistència popular fins que l’11 de juliol de 1715 Mallorca caigué en mans de les tropes borbòniques, i el 28 de novembre d’aquell mateix any quan s’implantà el Decret de Nova Planta, donant així per finalitzada la Guerra de Successió Espanyola.
300 anys més tard, però, volem recuperar el passat. Perquè ja són tres segles d’ocupació espanyola i francesa, tres segles de continus atacs a la nostra llengua i la nostra cultura, d’intents d’esborrar la història comuna de lluita del nostre poble. I seguim aquí, hereves d’aquella resistència, la nostra, construint un moviment popular fort que ni guerres, ni tortures ni persecucions han pogut ni podran combatre mai.
Seguim lluitant contra els sotracs que les retallades han cavat en el nostre territori. Seguim lluitant contra la repressió que patim per part del poder polític, policial i judicial.
Combatem contra la manifestació del patriarcat més ranci que, de la mà de l’Esglèsia Catòlica i de les Institucions Espanyoles ens menysprea i ens mata per motiu de gènere, sexe o sexualitat.
Lluitam contra l’intent d’abolició de la nostra llengua, perquè esdevingui llengua vehicular i no que quedi relegada en un tercer pla.
Lluitam per unes condicions de treball dignes, justes i igualitàries; on totes tenguem dret a l’habitatge. Lluitam perquè no es privatitzi l’oci, on els carrers i les places siguin de les persones i per a les persones i no de les iniciatives privades.
Creim de vital importància l’organització popular per a la superació i abolició de totes les problemàtiques comunes que ens aboquen a unes vides precàries i indignes. La solidaritat ha d’anar acompanyada de la unió de les lluites de la classe treballadora per tal de traçar conjuntament els Països Catalans socialistes i feministes.
Enguany les organitzacions de l’Esquerra Independentista i Anticapitalista de Mallorca s’uneixen perConstruir la Unitat Popular convocant conjuntament a la mobilització del 30 de desembre a Palma i així generar un punt de no-retorn cap a l’alliberament de la nostra terra però, també per la defensa dels nostres drets socials i de gènere.
Des d’Arran convoquem a l’esmenada manifestació que començarà des del Passeig del Born a les 18h i que recorrerà els principals carrers de Ciutat fins a arribar a la plaça dels Patins. 
Mantenim viva la flama del 31 de desembre: Som poble treballador, som Països Catalans!!!

Als Països Catalans, 26 de desembre del 2015

Share/Bookmark

29.12.15

La desnacionalització dels pobles de parla catalana




"La desnacionalització dels pobles de parla catalana és estada molt greu, pregona. La darrera caiguda determinà tal pertorbament en la vida, en el sentir i en el pensar del nostre poble, tal capgirada en les concepcions i en l'espiritualitat i anhels de la raça que bé ens cal definir amb la major exactitud això que deu entendre's per nació i estat, modalitats diverses de les societats humanes, determinades per la vida de les agrupacions, de vera importància per a desfer els errors esvair els equívocs i esmicolar, a la llum de la veritat, l'artifici, la mentida virtualitat d'unes concepcions ancestrals injustes i tendencioses. 


Això, devem, per a afermar i valorar amb la fortitud virtual del pensament, amb la força creadora de la vida escatida per l'home, la veritat social de les Mallorques, la virtualitat que mou les illes vers la valor social i biològica que els pertoca, vers Catalunya.
Catalunya és una nació, puix a més de posseir unitat ètnica, un bell llenguatge, unitat jurídica i pensament, cultura, art i tradició ben propis, ben característics, vol ésser, vol existir com a valor socials dins les condicions de vida de l'època. La sociologia moderna afirma i constata que és el voler dels pobles el veritable nexe de nacionalitat. 
Malgrat totes les malvestats, continuant com a vençuts, esbocinada la Pàtria, Catalunya ha ressorgit i va fent sa via tossudament camí de l'alliberament."

La Catalanitat de les Mallorques. Pere Oliver i Domenge (1916)

______________________________________________________


Pere Oliver i Domenge (Ciutat de Mallorca1886 - Felanitx1968) fou un polític mallorquí. Treballava com a farmacèutic a Felanitx, el 1917 col·laborà al diari La Veu de Mallorca, partidari de l'autonomia de les Illes Balears i de tendència pancatalanista. El 1923 fou un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca i col·laborà a La Nostra Terra.

Quan es proclamà la Segona República Espanyola fou proclamat alcalde de Felanitx i intervingué en la discussió de l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1931. Desencisat, el 1932 participà en l'organització del partit Acció Republicana de Mallorca i el 1934 formà part del consell regional d'Esquerra Republicana Balear. El juny de 1936 signà la Resposta als Catalans. Quan esclatà la guerra civil espanyola i Mallorca fou ocupada per les tropes franquistes, s'havia amagat a Portocolom, d'on va partir en un llaüt cap a Menorca i d'ací a Barcelona i després de la guerra a Filipines. El seu company Pere Antoni Reus i Bordoy fou acusat de facilitar la seva fugida, i posteriorment executat. La seva farmàcia fou saquejada i la casa confiscada per l'exèrcit rebel. El 1952 tornà de l'exili, però el Col·legi de Farmacèutics no li va deixar reobrir la Farmàcia.

Obres



Per saber-ne més:

Share/Bookmark

28.12.15

MATEMÀTICAMENT L'EMPAT A L'ASSEMBLEA DE LA CUP ERA EL MÉS PROBABLE




La CUP ens ha sorprès (?) amb un empat a 1515 vots entre les dues opcions (Sí o No a fer Mas President), i  a Twitter ha esclatat  un debat matemàtic-estadístic inacabable.

Els que en saben d'estadística han explicat la probabilitat que es produeixi aquest resultat de manera aleatòria (un 1,5%); però en general qui no té aquest coneixement profund no en té ni tan sols un coneixement intuïtiu.

De les poques coses que encara retinc de la carrera de física són alguns elements de la mecànica estadística, una disciplina que normalment s'utilitza per analitzar macroestats de la matèria (el comportament d'un gas, com funciona una sèrie de partícules amb espín, la propagació de vibracions tèrmiques en una xarxa...); però el model és aplicable també a un grup de votants que tenen diverses opcions.

Costa molt fer entendre que l'opció d'empat 1515 <> 1515 és molt més probable que l'opció de 100 <> 2930, de 3030 <> 0 o qualsevol opció intermèdia. Els estadístics poden extreure'n matemàticament (i demostrar-lo) el valor, però sense una intuïció estadística això no és més que un nombre.

Posaré un exemple més intuïtiu del perquè l'opció de l'empat és sempre més probable que qualsevol altra opció puntual.

Imaginem que l'assemblea de la CUP està formada només per 4 persones. El resultat de l'assemblea podria haver estat 0 vs. 4, 1 vs. 3, 2 vs.2, 3 vs. 1 i 4 vs. 0. L'assemblea la conformen l'Anna, la Marta, la Carme i en Darío. Cada estat visible correspon al que és un "micro-estat" invisible (vot secret), en aquest cas:

  1. 0 vs 4. Implica que l'Anna, la Marta, la Carme i en Darío han votats no a Mas. Només hi ha una possibilitat.
  2. 1 vs. 3. Implica o bé que l'Anna ha votat sí, o bé que ho han fet la Marta, o la Carme o en Darío. És a dir hi ha 4 possibilitats.
  3. 2 vs. 2. Implica o bé que l'Anna i la Marta han votat si, o que l'Anna i la Carme han votat sí, o que l'Anna o en Darío han votat si, o que la Marta i la Carme han votat sí, o que la Marta i en Darío han votat sí o que la Carme i en Darío han votat Sí. És a dir hi ha 6 possibilitats.
  4. 3 vs. 1. Hi ha 4 casos possibles, o la Marta, o l'Anna, o la Carme  o en  Darío han votat no.
  5. 4 vs. 0. Només hi ha un cas, tots votant que sí.


Per tant tenim la següent distribució de probabilitats, si considerem que cada persona té la mateixa possibilitat de votar sí o no, ignorant les seves preferències.

    1 probabilitat sobre 16 de votar tots no.
    4 probabilitats sobre 16, o sigui 1 sobre 4 de votar 1 sí i 3 no.
    6 probabilitats sobre 16, de votar 2 si i 2 no.
    4 probabilitats sobre 16, o sigui 1 sobra 4 de votar 3 nos i 1 si.
    1 probabilitat sobre 16 de votar tots si.

El que veiem és que l'opció que 2 votin sí i 2 votin no és la més alta de forma individual. La resposta més ràpida és "però que surti qualsevol altre resultat és més probable (10 sobre 16)". Cert però el curiós és que no ens preguntaríem res si el resultat és 1 sobre 4 (si l'assemblea de la CUP hagués quedat 1520/1510 no estaríem fent aquest debat), quan aquest és més improbable.

Qüestionar estadística en mà el 1515/1515 i no un 1415/1615 és perquè la nostra intuïció matemàtica-estadística falla. El resultat 1515/1515 és per si sol i contra la resta bastant improbable (un 1,5%) però comparativament cadascun de la resta de resultats possibles és encara menys improbable i no ens sembla estrany que es produeixin.

És el mateix que ens porta a creure que el nombre 00001 de la loteria té menys probabilitats de tocar, perquè, posem per cas, no ens agraden els números excessivament rodons. Creiem que el resultat aleatori sempre donarà números no rodons i per això desestimem aquest tipus de nombres. Sense entendre que el fet que gairebé sempre toquin números no rodons és senzillament perquè n'hi ha més, no perquè els números rodons estiguin estranyament afectats per un problema d'atzar.

Share/Bookmark

27.12.15

EL CAP DE TURC


Artur Mas té un rostre marmori i cantellut, de bust acadèmic treballat per un escultor amb més tècnica que ànima. Segons com el mires sembla un actor amb cara de superheroi; i segons com el mires sembla el director d’una sucursal bancària o el gendre o el marit perfecte. El president té un somriure ample, un punt crispat i artificial, que faria l’efecte d’una timidesa inofensiva si no ensenyés unes dents tan blanques, de polític nord-americà. La mandíbula, contundent i allargassada, amb el mentó partit per un clotet de gràcia, dibuixa un caràcter rígid i voluntariós que ha estat objecte de burles. Quan aquesta mandíbula es relaxa, sembla que Mas perdi la rectitud i tot ell agafa un aire d’autosatisfacció petitburgesa, d’home que riu les seves pròpies gràcies.
Mas té una imatge tan convencional que fins ara tots els complexes del país s’han projectat còmodament en la seva figura. Quan començava, uns el titllaven d’arrogant perquè era guapo; i d’altres de mediocre perquè era treballador, en un país que ha fet dels penques i els frustrats tot un negoci. Malgrat que diuen que el poder l’ha humanitzat, continua despertant opinions polaritzades. Hi ha gent que el considera imprescindible per fer la independència. Hi ha gent que el considera un obstacle per alliberar el país. Hi ha gent que creu que encara treballa per a Jordi Pujol i el seu projecte de crear una oligarquia catalana dins d’Espanya. I hi ha gent que diu que només pretén durar per comprar temps al seu ego i a l’entorn de Convergència.
Hi ha persones que el tenen per un home culte, però també n’hi ha que m’asseguren que té una cultura superficial; tan superficial que el 2009 no sabia que Lituània s’havia independitzat de la URSS el 1990. Se li recorden declaracions contra la independència, però el Jordi Graupera ha revelat que el 2007 ja anava dient –en la intimitat– que es veia capaç de portar-la a terme sense traumes. El procés ha donat a Mas un carisma de gran líder que, fa pocs anys, ningú no hauria dit que podria assolir mai. Encara avui de vegades sembla una façana, però també fa pensar en aquests herois sofrents que es retiren cap endins per sorprendre l’enemic amb un contraatac letal d’última hora.
Encara avui de vegades Mas sembla una façana, però també fa pensar de vegades en aquests herois sofrents que es retiren cap endins per sorprendre l’enemic amb un contraatac d’última hora
Fins ara la força de Mas s’ha basat en la sensació de seguretat que dóna al votant que necessita creure que es pot tenir tot sota control. Igual que Angela Merkel, el president té una imatge d’home fred que tranquil·litza les bases d’un país que van ser arrossegades al desastre per líders bocamolls i cridaners. Merkel dóna sensació de poder a uns alemanys que es volen sentir importants sense reconèixer que continuen supeditats a la dinàmica nord-americana. Mas satisfà el complexe de superioritat suïssa que molts catalans tenen respecte d’Espanya i la seva història. Ara que la justícia espanyola l’ha imputat per posar unes urnes de cartró sense valor legal, aquest sentiment segur que augmentarà.
Durant les setmanes anteriors al 9N, quan les metàfores sobre el 6 d’Octubre anaven més barates, alguns opinadors contraris a desobeir l’Estat van pintar Mas com l’antítesi del president Companys. És curiós que Mas hagi estat cridat a declarar el mateix dia que el president màrtir va ser afusellat –especialment ara que els jutges han pres el relleu als militars en la defensa de la unitat d’Espanya–. És curiós, també, que Mas només desobeís l’Estat a mitges. Una mica és el que va fer Companys, quan va sortir al balcó el 6 d’octubre sabent que els defensors de la Generalitat no trobarien armes. Companys va passar per la presó dient que havia evitat un xoc de trens més gran i després va guanyar les eleccions. En el cas de Mas, no és tan clar qui traurà finalment rèdit polític del seu simulacre.
Tant Mas com Companys són un producte molt fidel –segurament massa fidel– del seu país i de la seva època. Si Companys encarnava una classe alta decadent que ja només tenia força per donar ovelles negres, Mas ve d’una classe mitjana molt malmesa que ha canviat el caràcter emprenedor per oficis més segurs de caire tècnic. Si l’ombra de Macià va condicionar la presidència de Companys, l’ombra de Pujol ha marcat l’ascens de Mas des de l’inici. En el cas de Mas, la manca de pedigrí nacionalista també ha estat compensada, pels publicistes de Palau, amb un vernís de santedat que desperta les pulsions morboses del país.
La manera com Mas anava donant peixet a l’independentisme i a la tercera via, abans del 9N, em recorda la manera com Companys va jugar amb Estat Català i amb el socialisme espanyol per mantenir-se en el poder abans del 6 d’Octubre. L’accent dramàtic d’alguns incondicionals que el descriuen com un home tràgic o incomprès, em fa pensar en els primers llibres hagiogràfics que es van escriure de Companys.
L’accent dramàtic amb el qual alguns fans del president diuen que és un home tràgic o incomprès, em fa pensar en els primers llibres hagiogràfics que es van escriure de Companys
Mas comparteix amb el president màrtir un sisè sentit per detectar les febleses de l’entorn i oferir-se allà on pot ser més útil i, per tant, més estimat. Només cal recordar el paper que va fer a la conselleria d’Obres Públiques a mitjan anys noranta, quan s’havia convertit en una tomba de polítics convergents, i algú havia de posar-hi ordre. O la feinada que va fer a l’època daurada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, quan l’alcalde Maragall l’anomenava “el torracollons”.
Rere el sentit del deure escrupulós de Mas, hi ha un complex d’inferioritat que és la seva principal força i la seva principal limitació. No és que Mas sigui gafe, com ha escrit Salvador Sostres. És que, com Companys, sempre ha acceptat papers que en el fons ningú volia per poder brillar a través seu. Aquesta necessitat de reconeixement el va encimbellar després de la manifestació del 2012, quan va convocar eleccions. Alhora, també explica que, quan va arribar el 9N, optés per una solució intermitja que al final, un cop s’ha esvaït la eufòria, no ha satisfet ningú: ni a l’Estat, que li ha tirat els tribunals a sobre, ni a la CUP, que li està passant factura després d’abraçar-se amb ell.
Els intents de Mas per plaure al públic independentista sense trencar amb l’Estat, l’han anat acorralant i l’han allunyat del seu espai polític. La desaparició de les corbates als escons del Parlament no es pot explicar sense l’estratègia victimista i autojustificativa que ha articulat tota l’acció del seu govern. La deriva socialista del procés fa pensar que el prestigi que Mas ha anat sumant no és fruit de cap victòria sobre l’adversari, sinó més aviat d’explotar les inconsistències del país i fer la feina bruta de tothom.
Mas va ser preparat per fer de pont entre Jordi Pujol i l’Oriol Pujol. Amb la mort política d’aquest segon, però, s’ha trobat sol improvisant al mig del riu, sense trobar ningú que l’ajudés a l’altra banda, ni gosar travessar-lo pel seu compte –probablement perquè tampoc no té la gent per fer-ho–.
Mas, que ha aguantat les bufetades de l’Estat i que ha rebut més que ningú, ara s’enfronta a un moment difícil perquè ja no és necessari per allargar el procés d’independència
Igual que Companys, el president Mas s’ha trobat per accident amb una situació que no estava prevista, i tothom ha aprofitat la seva entrega per espolsar-se les responsabilitats de sobre i utilitzar-lo com a excusa. Mas, que ha aguantat les bufetades de l’Estat i que ha rebut més que ningú, s’enfronta ara a un moment difícil perquè ja no és necessari per allargar el procés d’independència. La CUP tan aviat podria sacrificar-lo per intentar tirar pel dret, com per donar més corda a un procés que comença a convertir-se en la versió local del caos polític espanyol.
Des del 2012 que em pregunto si Mas superarà la seva condició d’espècimen creat per representar fins a l’extenuació el seu paper de bon xicot. Sembla que ha arribat el moment de la veritat. És possible que aviat puguem saber si hi ha alguna cosa rere el seu carisma sobrevingut o si només ha gestionat el buit. Potser l’últim servei de Mas serà brillar com a cap de turc, i esdevindrà un altre màrtir de la pàtria per consolar el país en la derrota.

Share/Bookmark

26.12.15

CONCLUSIONS PROVISIONALS SOBRE LES JORNADES: ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ (Palma 18 i 19 Desembre 2015)

Font: Conclusions de les jornades ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÂ - STEI-i


PRIMERA PROPOSTA DE CONCLUSIONS JORNADES A CONSENSUAR. EL DOCUMENT ES FARÀ ARRIBAR ALS PONENTS I CONFERENCIANTS I ALS ASSISTENTS PER TAL DE CONSENSUAR-LO I FER-LO ARRIBAR TAMBÉ ALS ASSISTENTS I MADURAR-LO I AMPLIAR-LO AMB LES VISIONS D’ALTRES PROFESSIONALS ARREU DEL TERRITORI.

Introducció:

Gràcies assistents, ponents, conferenciants, alliberats i CATALINA FONT.
Moltes gràcies a totes les persones que heu assistit en aquesta Jornada i a les persones alliberades de l’STEI Intersindical que heu ajudat en l’organització i la difusió d’aquesta Jornada, de forma especial també a na Catalina Font, no de bades és la meva germana gran. Gràcies Catalina!

Objectius de la Jornada assolits. Les primeres passes estan fetes. Encara ens en queden unes quantes més. Crec que entre ahir i avui i gràcies a la participació dels ponents i assistents els objectius de les Jornades es van assolint.

Campanya de llarga durada i a tot el territori. Els ENLLAÇATS ens hem proposat treballar durant tot aquest curs en aquesta campanya per un ESPAI D ECOMUNICACIÓ EN CATALÀ. A tot el territori i comptant amb la participació del màxim de professionals de la comunicació i responsables polítics per dur endavant aquest objectiu.

Importància de la creació d’espais de comunicació, reflexió, debat entre els professionals i fer avançar aquesta possibilitat necessària i imprescindible de tenir uns mitjans de comunicació propis en llengua i continguts.

RESUM DE LES PRIMERES CONCLUSIONS:

1.   Superar la fragmentació i la desigualtat en la normalització. EL MAPA. EL TERRITORI. LES TRES POTES DAMUNT EL MAPA. Hem de superar la fragmentació i la desigualtat en la normalització que hi ha a tot el territori. Ens centrarem avui en el Principat, Illes I PV, -sense oblidar CatNord, ni l’Alguer, ni la Franja- Fragmentació legislativa,
a.   tres lleis de normalització per una mateixa llengua, llei d’ús del valencià, requisit de català a cada territori diferent, Educació, mitjans de comunicació, administració (requisit i promoció de l’ús social)
b.   tres regulacions del requisit del català
c.   tres sistemes educatius amb la regulació d ela llengua a l’escola diferent.
d.   Tres mitjans de comunicació públics diferents i sense objectius comuns pel que fa a la llengua que compartim. Pantalla fosca al País valencià. TV3 i rac1 o Catalunya ràdio molts espectadors i oients, capaços de mobilitzar molta gent, la Marató i la Festa del club Super 3, la ràdio en català, supera àmpliament la ràdio en castellà, IB 3 es recupera de les imposicions d’en Bauzá.

Bona feina mestres a tot el territori per la NL del català. Sense deixar de millorar cada dia la feina que es fa dins el centres volem treballar per normalitzar l'entorn escolar on els mitjans de comunicació hi tenen un paper fonamental.

S’han de conèixer quines són les passes tècniques, legals i polítiques que s'han de fer per aconseguir la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques en català i exigir el compliment de la legislació europea que recull LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES REGIONAL I MINORITÀRIES ratificada per l’estat espanyol i que possibilitat aquesta reciprocitat.

Consideram que el dret d’usar una llengua PRÒPIA regional o minoritària en la vida privada i pública constitueix un dret imprescriptible, de conformitat amb els principis continguts en el Pacte internacional relatiu als drets civils i polítics de les Nacions Unides, i de conformitat amb l’esperit de la Convenció de Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals del Consell d’Europa.

La protecció i la promoció de les llengües regionals o minoritàries en els diferents països i regions d’Europa representen una contribució important a la construcció d’una Europa basada en els principis de la democràcia de la diversitat cultural, en el marc de la sobirania nacional i de la integritat territorial.

Aprofitem les Jornades per recordar a l’estat espanyol el que té signat pel que fa a la reciprocitat:

ARTICLE 14. INTERCANVIS TRANSFRONTERERS (Dedicat a la Catalunya Nord i a l’Alguer)  Les parts es comprometen: a) a aplicar els acords bilaterals i multilaterals existents que les vinculen amb 32 els estats on la mateixa llengua és usada de manera idèntica o pròxima, o a esforçar-se per concloure’n, si cal, per tal d’afavorir els contactes entre els parlants de la mateixa llengua en els estats implicats, en els àmbits de la cultura, de l’ensenyament, de la informació, de la formació professional i de l’educació permanent; b) en interès de les llengües regionals o minoritàries, a facilitar i/o a promoure la cooperació a través de les fronteres, especialment entre col·lectivitats regionals o locals en el territori de les quals s’usa la mateixa llengua de manera idèntica o pròxima.

Els mitjans de comunicació són constructors d'un marc de referències culturals i instruments de suport pedagògic que reforcen l’espai de la llengua, la cultura i la identitat que compartim.

Sabem que hi ha moltes incerteses per al nostre futur com a comunitat lingüística. Som conscients com deia la campanya de NL que EL CATALÀ ES COSA DE TOTS! Perills cadena ARTE una de les més importants d’Europa. En anglès i castellà. O emissores del EEUU...
La crisi econòmica que afecta els mitjans públics i privats. El nou sistema de comunicacions i l’aparició de les xarxes socials i nous dispositius d’accés a la informació afecta els mitjans de comunicació tal com ara els coneixem.
El poder de l’estat té molt clara quina ha de ser la llengua hegemònica i treballa a tots els nivells perquè sigui així i de forma especial, en el gran instrument de difusió i cohesió de la llengua, i de la comunitat lingüística catalana, que representen els mitjans de comunicació.
L’estat controla l’espai radioelèctric, en fa distribucions arbitràries i discrecionals i treballa per un estat monolingüe.
La lluita per l’hegemonia de la llengua al territori que li és pròpia, com ens deia el professor Gifreu, és una lluita irrenunciable. Les polítiques per la llengua s’han de convertir en accions centrals de l’exercici del poder.
Falta l’estudi de l’ús del català a les xarxes socials. Com s’exerceix el poder sobre les llengües avui. Si no es consideren a l’estudi les xarxes l’ús a les xarxes socials és una gran mancança.
Sense Estat no hi ha protecció de la llengua. Són els estats que fan de la llengua una veritat d’estat.
Els gran mitjans de l’estat ignoren el català la diversitat lingüística, ni tan sols un dels canals és amb llengües compartides.
IMPORTÀNCIA també de l’espai compartit la coordinació entre empreses per fer
Programes de producció pròpies
La industria de doblatge, compartir i rendibilitzar costos
Una nova actitud de l’estat davant la plurinacionalitat, la diversitat nacional i lingüística...
Necessitat de compartit per les majories de govern  d’energies i sinèrgies. Responsables de l’espai comú.

Constitució d’un Consell de l’espai de comunicació en català. Josep Gifreu ens proposa la creació d’un Consell que es pugui convertir en la instància central de la de la reconstrucció d’aquest espai, capaç de donar resposta a les actuals exigències dels ecosistemes comunicatius, cultural i lingüístic del català.
Ara és bon moment i és ara no cal que siguem independents. S’han d’obrir converses. Models d’acció coordinada davant la comunicació. Una via per superar aquest regne de taifes i que arribem a uns mínims per aprofitar els recursos que tenim.

Esborranys

Necessitat de promoure polítiques per normalitzar la situació del català entre la població. Falta consciència de País, que hi hagi demanda de premsa en català, que l’empresa privada també aposti per un producte de qualitat i en català.
Es necessiten l’ajuda de l’administració.
Hem de ser autònoms. No podem dependre dels canvis polítics. Formúles noves de finançament que ens garanteixin estabilitat Noves fórmules imaginatives de finançament.
El Sóller és un diari en català. Dóna petits beneficis. Publicació setmanal sostenible. Professional petit. La gent consumeix el producte. Vivim a un lloc esquizofrènic. El Sóller és rendible.
Val la pena fer-ho en català.

Joan Riera
Premsa en català no se sosté. L’ambient social no ho sosté. Editorial premsa ibèrica. Diari de Girona. L’Empordà i altres, no són rendible perquè el català aquí no té la mateixa força
10,1%
47% indiferent
Dades del cens 1.100.00 192.00 estrangers 20% de població de fora i empadronada.
Castellanoparlants i de segona generació tenen el castellà. Mal de fer sembrar en aquesta terra tan àrida
Problema de premsa privada 
Benjamí Villoslada

El món digital és un món nou. S’ha de canviar la manera d’entendre l’empresa. 

Share/Bookmark

25.12.15

Rectificació o trompada independentista | VilaWeb



'Que unes eleccions espanyoles puguin servir per determinar qui ha de presidir la Generalitat de Catalunya és la desfeta de la sobirania i la desconnexió'

Tinc la sort de no haver hagut d’escriure cap article d’opinió la nit electoral ni l’endemà. M’hauria costat molt d’evitar improperis i paraules malsonants disparades en totes direccions. Ara, tres dies després, escric amb més calma i em proposo d’explicar com veig la situació que deixa el 20-D amb un esperit una miqueta més constructiu. A mi, els cops al pit i la voluntat d’animar la tropa no m’agraden. Crec que fan un mal favor perquè permeten als polítics de relaxar-se en comptes de fer autocrítica, com és imprescindible. I de resultes d’això els ciutadans que esperen el desenllaç de tot plegat acaben tenint expectatives falses. Els catalans som els únics animals capaços d’ensopegar deu vegades amb la mateixa pedra.


Les eleccions espanyoles només es podien encarar amb lògica d’una manera si consideràvem que el 27-S havia estat el referèndum i que s’havia guanyat: no anar-hi. L’independentisme, i qualsevol formació amb rigor democràtic, no s’havia de presentar en unes eleccions de l’estat del qual acabàvem de decidir que ens desvinculàvem. Però les forces majoritàries de l’independentisme (CDC i ERC) van decidir de presentar-s’hi i l’estratègia d’una abstenció tan forta que deslegitimés el resultat a Catalunya va deixar de tenir sentit. Aleshores tan sols quedava l’opció de mirar de salvar els mobles. Però encara ho van dificultar més amb la decisió d’anar-hi separats, perquè alguns volien mesurar qui tenia la cua més llarga. Més que no pas obtenir un bon resultat, semblava que els dos partits tinguessin ganes de fer el ridícul. I el van acabar fent. I de passada, el vam fer tots els independentistes. L’opció més minoritària entre les tres que es podien votar (independència, submissió o referèndum) va poder aparèixer com la guanyadora. Per tant, la primera cosa que vull deixar clara és que la culpa de la situació actual la tenen sobretot CDC i ERC.


Convergència (amb la marca Democràcia i Llibertat) es va clavar una patacada colossal. Va passar d’haver tingut poc més d’un milió de vots el 2011 amb Duran i Lleida al capdavant (i la marca CiU) a obtenir-ne pràcticament la meitat. Si algú del món convergent encara es pensa que no han de fer una reflexió profunda i prendre decisions clares, ho tenen molt cru d’ara endavant. Esquerra, per la seva banda, va obtenir un resultat molt bo comparat amb el de fa quatre anys. No era difícil de millorar un resultat obtingut poc després de la fi del tripartit (recordem que ERC tenia tan sols 10 diputats al parlament en aquell moment, els mateixos que ara hi té la CUP). Sigui com sigui, els republicans es mostraven exultants la nit electoral perquè havien superat CDC en la pugna per l’hegemonia dins el sobiranisme. El fet més sorprenent (i trist) per mi va ser que estiguessin tan contents malgrat que l’independentisme havia perdut tants vots respecte del 27-S, fa tan sols tres mesos.

La falsa victòria del referèndum (recordem que els unionistes van aconseguir més d’1.400.000 vots; els independentistes, més d’1.100.000; i els pro-referèndum, més de 990.000) ha portat a conclusions equivocades i, en alguns casos, interessades aquests dies posteriors, tant aquí com a l’estranger. I acceptar que les eleccions del 20-D són una esmena del 27-S és un dels errors estratègics més grans que pot fer l’independentisme. Que el facin els qui se senten guanyadors (a desgrat de les xifres) és normal. Però que el faci la CUP és una de les notícies més tristes i difícils de pair de l’any. El comunicat del secretariat de la CUP la nit electoral és una de les mostres de lògica i mentalitat autonomista més clares que es poden donar. Que unes eleccions espanyoles puguin servir per a determinar qui ha de presidir la Generalitat de Catalunya és la desfeta de la sobirania i la desconnexió. I sorprèn que caigui en aquest gravíssim error qui va decidir que no s’hi presentava precisament perquè no tenia sentit. Esperem que es desdiguin aviat d’aquesta operació d’interès partidista o ideològic i reconeguin l’error comès.

Tot plegat deixa ara un panorama prou complicat. La lectura equivocada i interessada d’aquest resultat (que si realment haguéssim desconnectat mentalment no hauria d’influir ni poc ni molt en allò que es va votar el 27-S) complica ara la investidura i, per tant, el començament d’una vegada per totes de la desconnexió real i formal d’Espanya. Si el 20-D invalida per a uns el 27-S, ja podem anar preparant les urnes del març. Per cert, no hi ha ningú que s’hagi parat a pensar que el 20-D van sortir 17 diputats de partits favorables a investir Mas i 12 dels del referèndum? O és que les majories les interpretem com ens dóna la gana?

Poden passar tres coses, d’ara endavant. Que l’assemblea de la CUP no accepti la proposta d’acord de Junts pel Sí i decideixi de votar contra la investidura de Mas. Aleshores s’hauran de fer eleccions al març i es pot reeditar Junts pel Sí. Pot passar també que la CUP no aprovi la investidura de Mas i que en les noves eleccions es presentin CDC i ERC separadament. I, finalment, pot passar que l’assemblea de la CUP voti per desencallar la situació i faciliti la investidura de Mas. Aquesta última opció és la que em sembla que s’ha complicat més, en veient com la CUP ha reaccionat al resultat de les eleccions espanyoles a les quals va demanar l’abstenció.
En vista de la reacció d’ERC la nit electoral i les hores posteriors, em sembla que si hi torna a haver eleccions, no hi haurà Junts pel Sí 2. S’imposarà la lògica que diu que el 27-S ja es va votar sobre la independència i les noves eleccions serviran per a mesurar qui ha de liderar el procés de desconnexió. En el pla teòric, no em sembla malament. Però també ens podem trobar que la suma dels independentistes ja no sigui de majoria absoluta. Que la CUP perdi força a favor de CSQP (cosa normal si tenim en compte l’error estratègic comès pels primers), i que la suma d’ERC i CDC ja no arribi a 62. I també ens podem trobar que sí que hi ha majoria, però encara guanya Mas i quedem encallats tres mesos més perquè la CUP torna a no acceptar el resultat electoral.

I encara hi ha una altra derivada en la situació d’Espanya. La impossibilitat de formar govern ràpid a l’estat espanyol no ha d’afavorir forçosament els independentistes en cas que es facin noves eleccions a Catalunya. La situació de tres o quatre mesos sense pacte entre els partits espanyols pot implicar que es facin les nostres eleccions sense haver tancat d’una vegada per totes l’esquer-referèndum. I això pot donar ales als qui no ofereixen cap futur clar per al país més enllà d’una reivindicació que molta gent aplaudeix amb entusiasme, però que és una qüestió de respecte democràtic mínim. Imagineu-vos l’impacte en el vot d’unes eleccions a principi de març mentre a Espanya el PSOE i Podem fan veure que potser poden acabar pactant amb un hipotètic referèndum com a contraprestació… Ara sembla poc creïble, però si observeu el comportament del vot independentista a les eleccions de diumenge, veureu que hi ha hagut votants de la CUP (molts) i de Junts pel Sí (menys) que s’han deixat ensarronar per una proposta per reformar Espanya (sí!, el 2015!).

Si hem de tornar a votar, haurem fet el ridícul més espantós de la història política. Després d’haver guanyat unes eleccions contra totes les forces i males arts d’un estat demofòbic, les invalidem i ens obliguem a repetir-les amb un resultat, anant molt bé, incert. Hom dirà que sóc pessimista. Faig allò que reivindicaven dues persones tan diferents com Màrius Torres i George Orwell: ‘Esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són.’ No m’agrada això que veig. Però em sembla que només podem redreçar el rumb equivocat si diem les coses pel seu nom.

Share/Bookmark

24.12.15

ENLLAÇATS PER LA LLENGUA: #Connectem-nos! Per un espai audiovisual compartit, per Òscar Adamuz



En ple segle XXI i a les acaballes del 2015 tots tenim clar que vivim en la societat de la informació, tant com que amb les noves tecnologies i xarxes socials el concepte clàssic de comunicació s'ha desvirtuat, s'ha transformat i, avui dia, qualsevol usuari d'una xarxa pot donar una primicia i esdevenir doncs "periodista" per un  moment de glòria, el comunicador de les masses, fer "viral" una notícia, promocionar una campanya, etcètera, sense ser-ne pas professional dels mitjans.


Per altra banda,  Els diaris digitals guanyen pes i miren les xarxes a veure què s'hi cou. Les fonts d'informació s'han multiplicat i els poders establerts, malgrat ho intentin, es veuen desbordats per la sobreinformació en què estem submergits a diari i no poden controlar totalment la informació que surt a la llum de l'opinió pública, ja no controlen els canals de comunicació. Per exemple, el renovador ús que en fa de la propaganda l'Estat Islàmic a les xarxes socials és paradigmàtic; ells creen un relat i ho exporten, "venen" la seva imatge i guanyant la batalla de la informació també guanyen adeptes, tot i el terror que poden provocar moltes de les imatges emeses.

Tanmateix, els grans mitjans de masses continuen orientant la societat cap a determinades pautes d'interessos i comportaments. Promocionar una determinada pel·lícula o impulsar a un determinat partit polític des dels potents altaveus de la televisió i la ràdio són clars, i recents exemples del poder i de l'ascendència dels mitjans sobre la població general.
 Lús del llenguatge tampoc no és neutre. Seguint el fil del paràgraf anterior, abans denominaven ISIS al grup terrorista, i ara en diuen DAESH (paraula malsonant en àrab). Darrera d'aquest canvi n'hi ha motius polítics, com al fet de referir-se al partit polític CUP com a "els radicals" o de parlar de "desafio independentista" des de Catalunya. La imposició del llenguatge circula en ambdós sentits, com demostren paraules que han fet fortuna des del sector catalanista conservador com "Procés", "transició nacional", "consulta" o "estat propi". Això sí, cadascú ho intenta des de les seves forces.

En aquesta societat sobreinformada, que rep imputs per tot arreu però que, paradoxalment, menys sembla aprofundir-ne en els fets, n'hi ha molts creadors de relats: premsa oficial, mitjans convencionals, mitjans digitals i l'ús de les xarxes es retroalimenten i això fa que moltes vegades costi separar el gra de la palla.
Doncs bé, en aquesta situació tan caòtica com interessant, on n'hi ha tantes oportunitats per depassar els filtres oficials dels canals d'informació, ens trobem amb una cultura i una llengua minoritzada, la catalana, que, directament, no té les eines per poder construir un relat propi, que, diria més, ni ho intenta. La no reciprocitat dels canals en la nostra llengua i la no coordinació entre els diferents ens territorials no són sinó un reflex de la desconnexió entre els diferents països de llengua catalana.
No n'hi ha un Espai de comunicació en català perquè no hi ha un relat comú de la història, la economia, la política o, sobretot, dels interessos compartits. Primer hem de tenir uns interessos que cobrir i després podrem explicar com els durem a terme. Tal volta, les mancances de l'espai audiovisual comú també són un reflex de la ineficàcia de l'espai cultural compartit.

Més enllà del mapa del temps de TV3 o Televisió andorrana, amb els Països Catalans de marc general, ens manquen referents comuns que ens arrepleguin com a cultura normalitzada que es desenvolupa en un territori concret i ben delimitat. Un territori que careix dels mecanismes polítics per a poder bastir els seu propi relat. I aquests mecanismes només és creen amb voluntat política.
N'hi ha excepcions, és clar, i exemples de voluntarisme de molts col·lectius i gent que han lluitat (i lluiten) contra aquesta desconnexió existent, que no permeten, però, d'esborrar el panorama coercitiu preponderant.

Com a reflexió final, per tant, considero que per revertir la situació es tracta d'escriure entre tots i totes un relat comú, un relat que, ara mateix, és impossible al País Valencià, on no existeixen mitjans públics propis i en llengua pròpia. La reobertura de RTVV és urgent, per normalitzar la llengua i explicar a la ciutadania els projectes del govern des d'un òptica plural i autoreferenciada. I, parlant de governs, després de molts anys, és dóna ara la circumstància que han coincidit en el temps nous consistoris amb voluntat de tirar endavant l'autogovern, defensar la llengua i normalitzar les relacions entre les administracions de parla catalana. Això esperem, aquesta és també la seva obligació, allò què tantes vegades han repetit des de l'oposició. Ara és el moment de complir i aprofitar l'oportunitat, sense dilacions ni dubtes, amb un projecte clar de futur. I des d'aquest impuls polític seguir bastint tota mena de relacions des de l'àmbit cultural i econòmic, reafrimant-se en la pròpia cultura per a poder projectar-la cap al món, com ens ho demostra l'Institut Ramon Llull. Les Illes Balears ja han començat a restablir aquest relat, retornant a l'espai Llull i la reciprocitat dels canals 3/24, Super3 i Canal 33.

En aquest sentit últim els passats 18 i 19 de desembre s'ha celebrat a Palma una Jornada organitzada per l'STEI-intersindical sobre l'Espai de Comunicació en Català, seguint el fil de la campanya encetada a l'octubre per la plataforma Enllaçats per la Llengua, que impulsà un manifest que ja han signat més d'un centenar d'entitats i personalitats del món de la cultura, la política i els mitjans.
Aquest és el camí, però queda molt per recórrer, i aquest camí està ple de pedres, les pedres del camí.
És per això que demanem la col·laboració i el suport de tothom, col·lectius i persones, per ajudar a fer força per normalitzar l'espai comunicatiu compartit, és a dir, l'espai cultural, establint ponts de tota mena, lligant i coordinant iniciatives descentralitzades.
Per a escriure el nostre propi relat, la nostra visió del món des d'u prisma plural i globalitzat, #Connectem-nos! és qüestió de supervivència.


Òscar Adamuz_Comunicació Enllaçats per la Llengua
                          Moviment Franjolí per la Llengua





Share/Bookmark

23.12.15

L’Institut d’Estudis Catalans penja en línia el diccionari de sinònims d’Albert Jané




De gran esdeveniment s’ha de considerar la publicació en línia del diccionari de sinònims d’Albert Jané. Fins ara, podíem consultar en Internet els principals diccionaris generals de la llengua catalana, com el de l’Enciclopèdia o elDiccionari català-valencià-balear. Però no disposàvem d’un diccionari de sinònims de qualitat. Calia recórrer a edicions en paper, amb la incomoditat que això comporta quan estem escrivint i treballant davant d’una pantalla. Al final, només consultem el que ens és accessible amb un clic. 

El diccionari de sinònims d’Albert Jané va ser publicat per l’editorial Aedos el 1972. En el moment de la seua aparició es va ressentir de la competència del Diccionari de sinònims i antònims, de Santiago Pey, publicat per l’Editorial Teide molt poc abans. El 1995 va ser reeditat per Barcanova amb el títol de Diccionari Barcanova de sinònims. A hores d’ara, aquestes dues edicions en paper són introbables. 

La present edició d’aquest diccionari de sinònims, que s’ha publicat únicament en format electrònic, conté 33.025 formes diferents aplegades en 27.542 articles, amb un total de 34.377 accepcions diferents; els articles tenen entre una i tretze accepcions, i un 18% dels articles en contenen més d’una. L’edició s’ha ampliat i enriquit amb moltes possibilitats de consulta i permet tota una sèrie d’utilitzacions especials abans impensables. A més, cada article permet ampliar la informació sobre la paraula consultada amb enllaços directes al DCVB (Diccionari català-valencià-balear), alDIEC2 (Diccionari de la llengua catalana. Segona edició), al DCLC (Diccionari descriptiu de la llengua catalana) i al Portal CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia).

Com assenyala Albert Jané en la presentació que ha redactat per a aquesta edició, «molt sovint, un diccionari de sinònims actua solament com un simple recordatori» i «no és sinó un instrument de suggeriment, que pot ser que demani, a continuació, la informació del diccionari general». La seua funció, per tant, no és introduir variacions lèxiques en el nostre estil d’una manera gratuïta, ni evitar mecànicament les repeticions, reemplaçant la paraula repetida per una altra de significat semblant o equivalent. La cacofonia, molèsties auditives a banda, sol ser símptoma d’una expressió maldestra, mal organitzada, poc àgil. El diccionari de sinònims ens pot ajudar a aconseguir una expressió més precisa i pot suggerir-nos alguna solució per refer la redacció d’una frase o de tot un paràgraf que coixeja per un costat o altre. 

Jo ja tinc el diccionari de sinònims d’Albert Jané en la barra d’adreces d’interès del Google Chrome.

Share/Bookmark

21.12.15

BONES FESTES!







Share/Bookmark

17.12.15

Només queda un camí cap a la independència i és aquest | VilaWeb



Imatge parcial de l'estelada humana d'Igualada (maig del 2013).
Imatge parcial de l'estelada humana d'Igualada (maig del 2013).

Tres dies abans de les eleccions tinc poques coses més a dir sobre les eleccions. Espanya no canviarà en res de substancial respecte de la qüestió catalana. No tinc gens clar que els qui han volgut fer creure que alguna cosa podia canviar deixin de continuar mirant de donar gat per llebre. Perquè, com s’ha demostrat a la campanya, el problema és més profund i té a veure amb els marcs de referència mental i manca d’autocentrament. I això no és una cosa que canviï amb arguments l’endemà d’un resultat evident. I aquí, les batalletes de sempre, més o menys soterrades. De moment, molt poc sentit d’estat i molt d’interès particular.
Per tant, que passin les eleccions espanyoles i continuem. I continuem, evidentment, amb un acord com més aviat millor. Que, de pena, ja n’hem feta massa. Ja hem posat prou a prova les capacitats d’esguerrar nosaltres solets allò que tanta gent generosa i voluntària ha fet. Els de la CUP: adobeu com vulgueu el desastre. Els altres: comenceu a preguntar-vos també què heu fet malament i per què el resultat del 27-S no va ser tan gloriós com volíeu. Perquè, al cap i a la fi, la responsabilitat que el país visqui en la indignitat actual és només nostra. I especialment de tots els qui han governat fins ara.
Sí. L’estat espanyol ha fet tot i més per ensorrar-nos i liquidar-nos com a catalans. Però durant massa anys ens hem deixat prendre el pèl i la mida. Podem lamentar-nos i carregar-nos de totes les raons del món. Però si no som un poble lliure avui és per culpa nostra. Perquè d’independentistes que van advertir de l’engany de la transició ja n’hi havia. I van ser menyspreats i ridiculitzats pels qui van acceptar d’entrar a la gàbia.
Ara tot això ja ha passat. Però paga la pena de recordar-ho de tant en tant, perquè si no sempre hi ha algú disposat a donar lliçons després d’haver-se passat la vida renunciant a plantar cara. I ara què? Què hem de fer i què necessitem que passi? Doncs després d’enllestir l’acord i deixar les petiteses de partit de banda, començar a fer passes fermes en direcció a la independència. Per exemple, fer un pressupost d’estat independent. Començar a finançar les estructures d’estat bàsiques i treballar sense parar fins que siguin una realitat. Hisenda pròpia, regulació de l’espai radioelèctric i comunicatiu, serveis d’intel·ligència i reforçament del cos de mossos d’esquadra per a poder fer-se càrrec de la seguretat integral a tot el territori… Seguretat social catalana, control de ports i aeroports, seguretat marítima, desplegament diplomàtic, etc.
Que caldrà accedir a un crèdit pont finançat per algun estat? Doncs endavant. N’hi ha una colla que estan disposats a col·laborar si veuen que anem de veres. Però cal engegar tot això sense esperar gaire temps més. El 2016 ha de ser l’any per a bastir el nou estat català. Si ens passem l’any rumiant com ho farem, ja podem anar preparant les exèquies del procés sobiranista. Era cert que el 27-S era un plebiscit? Doncs ara cal assumir-ne les conseqüències o, com diem habitualment, el mandat democràtic. Tot el que no sigui fer això serà un frau democràtic considerable que passarà factura als responsables.
Ara, entre determinats independentistes massa pendents dels del gat per llebre, s’ha posat de moda de tornar a demanar el referèndum. Sabeu qui posarà damunt la taula un referèndum d’independència vinculant? No serà ni Pablo Iglesias ni Ada Colau ni l’ex-cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol que els acompanya. Ho farà la comunitat internacional. Ho farà una comissió de diàleg promoguda per diversos països i entitats. I només aleshores acceptarem de tornar a votar. Perquè aleshores serà vinculant i definitiu.
Però perquè arribi aquest moment no podem deixar d’avançar contra tots els impediments i entrebancs que ens posi l’estat espanyol. Espanya no mourà ni un dit. I no ho farà encara que governi Pablo Iglesias. Perquè aquest sí que és el dia de la marmota. Les esquerres amigues que arriben al poder i s’obliden de tot allò que havien dit. Voleu que fem llista? No cal, oi? És massa dolorós, de repassar la quantitat de vegades que hem ensopegat amb la mateixa pedra. I la comunitat internacional tampoc no mourà ni un dit si nosaltres no portem aquest país a la porta de la independència. Si no actuem com un estat independent, ningú no farà res per ajudar-nos a sortir de l’atzucac espanyol.
Si per Cap d’Any o per Reis ja hi ha investidura, que la cosa comenci a avançar sense esperar ni un segon. Si el govern avança, hi ha un poble que no fallarà. Ho ha demostrat i ho tornarà a demostrar. Que la CUP estigui a l’altura. Que hi estigui el nou govern i el president. Que hi estigui el poble sencer. I això voldrà dir renúncies individuals de tothom perquè no hi hagi cap més renúncia col·lectiva i nacional.
Pere Cardús i Cardellach, periodista (@perecardus)

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.