traducció - translate - traducción

30.1.16

ANEM BÉ, MOLT BÉ; El "think tank" de l'Estat ja separa Catalunya d'Espanya

Font: El "think tank" de l'Estat ja separa Catalunya d'Espanya
per Bernat Ferrer
Analitza les possibilitats que té una reforma federal, n'exclou l'opinió dels catalans i sosté que "la majoria prefereix deixar les coses com estan"
L'institut de pensament Real Instituto Elcano -presidit honoríficament per Felip de Borbó i amb Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero entre els patrons- ja comença a considerar l'opinió pública catalana d'una banda i l'espanyola, de l'altra. En una anàlisi sobre la hipotètica reforma federal de la Constitució, no té cap inconvenient en defensar: "Cal recordar que, excloent Catalunya, a la resta del territori espanyol la major part (43%) prefereix deixar les coses com estan."

Reunió del patronal del Real Instituto Elcano, amb Felip de Borbó al capdavant.   |   R.I.E.

L'autora de la reflexió no és altra que la directora de l'Observatori de la Imatge d'Espanya, Carmen González Enríquez, que reconeix: "Tot i que en realitat es tracta d'un assumpte intern i no internacional, aquest conflicte està tenint una gran repercussió en la imatge d'Espanya a l'exterior (les notícies sobre Catalunya i el pols independentista han dominat durant el 2015 l'atenció que donen al nostre país els mitjans de comunicació internacionals) i en les percepcions externes sobre el risc i la inestabilitat del país."

A partir d'aquesta premissa, González Enríquez es veu legitimada per analitzar la proposta de reforma constitucional que propugnen el PSOE i Podemos. I, atenent-se a una enquesta sociològica del propi Elcano, elabora una gràfica en què considera l'opinió pública catalana d'una banda i la de "la resta" de l'altra. En aquesta gràfica s'hi pot percebre nítidament que a Catalunya hi predominen les opinions favorables a un canvi de l'statu quo, mentre que "la resta" aposta molt majoritàriament per l'immobilisme (43%, enfront a un 18% federalista i un 18% partidari de retallar les autonomies).

Anàlisi del R.I. Elcano.

González Enríquez sosté que hi ha "un empat complet" entre els partidaris i els contraris de la reforma federalista. "Però si es distribueixen aquestes opinions en funció de la ideologia i la posició envers l'Estat autonòmic, i se separen les respostes de Catalunya de les de la resta, apareixen clares diferències", afirma tot seguit. "La proposta d'un canvi constitucional federal és aprovada pels catalans (63%), l'esquerra (61%) i el que hem denominat 'descentralitzadors' (81%), i rebutjada pel centre i la dreta i, òbviament, pels centralistes i els partidaris de l'statu quo", assevera.

Per tot plegat, conclou solemnement: "Aquests resultats mostren que la proposta de canvi constitucional dirigida cap a la formació d'un Estat federal resulta, des de la perspectiva de l'opinió pública, divisiva amb dos grups empatats al 50% si n'excloem els que no tenen opinió. És improbable que assoleixi el seu objectiu de canalitzar el conflicte a Catalunya obtenint a la vegada un consens social a la resta d'Espanya." I finalment proclama: "Cal recordar que, excloent Catalunya, en la mitjana de la resta del territori espanyol els 'centralistes' (27%) superen en quantitat als 'descentralitzadors' (22%), i que la majoria (43%) prefereix deixar les coses com està."

Share/Bookmark

28.1.16

I jo em muir de vergonya… | VilaWeb

Font: I jo em muir de vergonya… | VilaWeb





Editorial Vicent Partal

El parlament de Dinamarca va aprovar ahir una nova llei d’emigració. Va obtenir el suport del Partit Liberal, dels socialistes i de l’extrema dreta populista, és a dir, de la majoria de la classe política d’aquell país que tots hem considerat durant tant de temps modèlic.

La llei, entre més mesures, faculta la policia a executar un seguit d’actuacions sobre els emigrants i els refugiats que arriben al país, mesures que a mi em semblen absolutament indecents. Per exemple, només els deixaran tenir diners i objectes que no superen en total els 1.340 euros. La resta els ho robaran. Tots sabem que les persones que arriben avui a Europa en cerca de refugi són precisament els professionals, la gent amb ofici i negoci, de Síria i dels països com Síria. Són aquella classe mitjana que té uns estalvis o uns valors que pot arriscar per entrar a Europea, on pensa intentar reconstruir la seua vida a partir d’unes habilitats provades. Ara els els robaran…

Curiosament, a l’últim moment, s’ha introduït una esmena a la llei per la qual, del recompte que han de fer les forces de l’ordre públic, se n’exclouen els anells de noces i les peces ‘amb un valor sentimental’. Quan ho he vist m’ha semblat entendre el perquè i no crec equivocar-me: per estètica. Simplement, no volen que els comparen amb els nazis que van ocupar Dinamarca, amb aquells qui van fer amb els jueus danesos coses terriblement semblants. Hi ha llibres, preciosos i dolorosos alhora, sobre aquells fets, que expliquen el sofriment punyent que causava la pèrdua de l’anell de la persona estimada. La preocupació em sembla que és per a evitar la semblança i no, dissortadament, per a evitar el mal.

Ja ho sé, que Dinamarca no és el primer país europeu a adoptar mesures com aquestes. Però tot el dia d’ahir em rondava pel cap un enorme malestar mentre veia com es repetien una vegada i una altra les imatges al televisor. Dinamarca representava per a mi un cert somni escandinau. Semblava que al nord aquestes coses no passaven ni passarien mai. Però avui veiem amb dolor com danesos o suecs basteixen lleis incomprensibles que no aconseguiran res més sinó despullar la gent de la seua dignitat.

Les organitzacions de drets humans han posat el dit a la nafra: amb mesures com aquestes simplement es vol dissuadir la gent d’anar-hi. És evident. Si tu saps que aniràs a un país i que quan hi entres et robaran els diners que has guardat, aquells mateixos diners que han pujat amb tu a la barca que t’ha fet saltar a Europa en unes condicions perilloses, simplement no hi aniràs.

Un refugiat, per definició, és una persona que porta el seu món al damunt. A les butxaques, a la roba, a les sabates. No té res més. No li queda res a casa. De fet, ja és algú sense casa, sense aquella casa que ha restat al país on va viure i d’on ha fugit. Per això, perquè només són això que vesteixen, llevar-los el que porten a sobre i quedar-s’ho no és només una humiliació indescriptible i inexplicable; és també una sentència de mort contra el seu futur. Una sentència de mort contra tot allò que van somniar que podrien fer en aquesta Europa lliure i pròspera, una Europa que avui, a mi, simplement em fa plorar de vergonya.

(PD. Per twitter Raimon Parés em fa veure que al mateix temps Dinamarca siga el primer país en ajudes al tercer món vs PIB nacional.)

Share/Bookmark

27.1.16

SOM UNA HUMILIACIÓ

Font: Som una humiliació | VilaWeb

Per: Marta Rojals
M’assabento per aquest article del periodista Enric Borràs que les piulades catalanòfobes que van denunciant els advocats de Drets.cat acaben arxivades per això i allò (resumeixo, ja el llegireu). I que ‘això’ i ‘allò’ només són excuses, segons que explica el president de l’associació, perquè des de la fiscalia ja els han dit i repetit que, ‘com que els catalans no existim com a col·lectiu nacional, la catalanofòbia no està tipificada al codi penal’.

‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell. Els catalans no existim com a ‘col·lectiu nacional’. Som una altra cosa, no sé què, una massa de carn susceptible de ser menystinguda, humiliada, deshumanitzada com a conjunt, però ep: nacional, no. I si no, ‘¿qué pone en tu Estatú?’ I a l’Estatut diu, cap allà al cul del preàmbul: ‘El Parlament de Catalunya (…) ha definit [Catalunya com a nació]1 d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola (…) reconeix [la realitat nacional de Catalunya]2 com a nacionalitat’, essent la nota 1 i la nota 2, referides a la cosa entre claudàtors, el correctiu idèntic: ‘Aquesta referència (…) no té eficàcia jurídica interpretativa.’ Jo no en sé res, de lleis, però això de no tenir ‘eficàcia jurídica’ sona a una manera acadèmica de dir paper mullat.

Total, que a l’estat espanyol l’atribut de ‘nacional’ només empara els qui poden presentar uns paperots legalment vigents que certifiquin que la seua és una nació. Per això, a la batalla de l’estatut, l’última que ha perdut el poble català, el botí més preuat per als vencedors va ser poder capturar i engabiar legalment [Catalunya com a nació] i [la realitat nacional de Catalunya] dins d’aquests claudàtors fatals. I amb l’ànima legalment empresonada –què és un hom, sense ànima–, la davallada de la nació catalana cap al pou de la inexistència, si no hi posem remei, només és qüestió de temps. Vegem-ne tres fases d’alerta ben recents:

Alerta groga: Podem, el partit d’obediència espanyola més sensible a la ‘qüestió catalana’, quan ha de passar del poder de les paraules a les paraules del poder, renuncia al referèndum promès i el canvia per un mirallet anomenat Ministerio de la Plurinacionalidad. ‘Pluri-‘, ‘capisci’? Ja coneixem la història: Catalunya reclama tal cosa, per exemple, l’oficialitat de la selecció nacional catalana de futbol, i què n’obté? Doncs no pas l’oficialitat reclamada, sinó que totes les ‘comunidades y regiones’ acabin muntant les respectives seleccions ‘nacionals’, de mala gana, perquè no ho volien, és que ni hi pensaven, i ara fot-te a buscar jugadors, i fot-te a fotocopiar l’himne, i fot-te a jugar, i és que com són els catalans, sempre tocant els collons. Doncs això: saps que entres en alerta groga quan torna a passar que reclames una cosa i te’n munten cinquanta-una que ni tu ni ningú no ha demanat. En aquest cas, un puto fòrum de les cultures.

Alerta taronja: un periodista de RAC1 demana a la cap d’estudis i programes del PSOE, Meritxell Batet, si ‘Catalunya és una nació?’, a la qual cosa ella respon: ‘Seiem i parlem-ne.’ L’alerta taronja salta quan un partit que fa quaranta anys reconeixia no només Catalunya com a nació, sinó el seu dret d’autodeterminació, ha acabat negant aquest dret, renunciant al ‘dret de decidir’ i considerant la ‘nació catalana’ una qüestió negociable. Parlem-ne, diuen els pares comprensius als fills que demanen de sortir fins a les dotze.

Alerta vermella: l’inefable Xavier García Albiol diu a Catalunya Ràdio que ‘la majoria de catalans pensem que Catalunya no és una nació’. L’alerta vermella s’activa quan el partit més votat a l’estat espanyol, el mateix partit que xerrava en català al parlament fins a l’arribada de Ciutadans, fulmina la nació catalana rebaixant-la a una mera qüestió de creences particulars. La majoria de catalans pensen que no hi ha vida més enllà de la mort. La majoria de catalans pensen que Catalunya no és un tomàquet.

Així es desmunta una nació, davant dels nostres ulls. Es comença desposseint-te legalment de la paraula, es continua afirmant que no diu enlloc que siguis un ‘col·lectiu nacional’, i s’acaba posant la teua existència en mans de l’opinió general. ‘Catalunya és una nació? Vota i guanya una magnífica Termomix.’ M’ensumo que per aquí aniria la pregunta d’un referèndum ‘pactat’, si depèn de qui mai no l’ha volgut fer.

Share/Bookmark

26.1.16

Bé, ja toca - Pel Dret a Decidir - La Veu del País Valencià




En algun moment cal dir prou, i per a mi aquest moment és ara, i dic prou. Prou a les mentides, als relats manipulats i desvergonyits  i també a certs lideratges amb tics messiànics com els d’Ada Colau, Mónica Oltra, Iniciativa (la d'allà dalt i la d'ací baix),  Podemos i tots els  seus satèl·lits i palmífers. Els problemes que planteja Podemos al conjunt de les esquerres transformadores els podem resumir en: canviar ruptura democràtica per simple reforma, el descrèdit de la democràcia, el seguidisme cec del líder, la banalització del sofriment, la instrumentalització dels humils i la desfeta de la diferència i del dret a l’autodeterminació com a valor cultural i de progrés. Fins ara hem estat prou prudents en analitzar el fenomen Podemos, però ja va sent hora que comencem a treure-nos la galvana del damunt perquè ens estem jugant  el País i la possibilitat de protagonitzar un canvi des de l'esquerra.

Començarem pel darrer punt, Podemos actua com a eina uniformitzadora a nivell de l’estat espanyol i a nivell polític aniquilant les esquerres, des d'Izquierda Unida a les esquerres de les nacions oprimides. Amb la irrupció de Podemos de sobte Galícia perd la seva representació; la voluntat expressa de milions de catalans envers el seu desig d’independència queda aturat per un minso percentatge del 9% dels vots, els de Catalunya Sí Que És Pot, obtingut de la mà d’Ada Colau i amb un missatge força obscur, irrealitzable i mentint a tort i a dret, per a acabar sumant els seus vots als del no a la independència. Al País Valencià, de la mà de Mònica Oltra i Iniciativa del Poble Valencià, i mentint novament envers la creació d’un grup parlamentari valencià, i amb l’ajut inestimable per omissió d’una executiva del Bloc Nacionalista perduda en combat, aconsegueix que els millors resultat assolits mai per una força valencianista i d’esquerres a unes autonòmiques (18%), s’entregui amb les mans tenallades a un partit, Podemos, que havia tret un 11%, i li'n dóna 5, atenció 5 diputats al parlament espanyol, a la vegada i ja en plena festa de la mentida i la manipulació, gairebé els 2 diputats d’Iniciativa se’n van a Podemos, amb la qual cosa i ja per posar-li la guinda al pastís es carreguen Compromís, com ja han fet amb el Bloque Nacionalista Gallec, afortunadament açò últim no ha passat (de moment). Però, tot i ser important el fet nacional, hi ha encara 3 fets més greus.

La instrumentalització de les persones humils, ja el primer marxisme va parlar de l’alienació com a principal fenomen de l'esclavitud de la classe obrera, i que l'emancipació de la classe havia de venir de la presa de consciencia de l’individu de la seva pròpia alienació, treure-se-la de sobre i com a persona lliure unir-se a la revolució que havia de fer caure l’imperialisme i el capitalisme, evidentment res d’això s’ha complert, però el principi és del tot vàlid, i Podemos ha articulat un discurs i una NO estructura que manté lluny les persones de la possibilitat real de participar i incidir en les decisions, com s’ho fa?, ben fàcil, mitjançant un pseudoassemblearisme, una més que antiga pràctica de certs anarquismes i comunismes pseudorevolucionaris, que comptava amb la facilitat de manipular una assemblea pel grup dirigent, aquesta afirmació, tots i totes els que estem en política sabem que és un axioma, una assemblea és per definició un lloc on la discussió estructurada, profunda i meditada és impossible, i les decisions es prenen per manipulació dels assembleistes, agradi o no això en la pràctica és exactament així. Aleshores, Podemos amb la seva No estructura manté lluny a aquells que diu voleu servir, i els converteix així en instruments de la seva política, o realment algú coneix de debò el funcionament, les estructures de decisió, que permeten la participació real? No és res que hom haja d'inventar-se, hem vist com des de la cúpula de Podemos s’han fet llistes electorals d’acord amb els interessos de la jerarquia, o com “ordeno i mando”, els diputats sortits en una coalició com la de Compromís-Podemos, sense cap consulta a ningú, i pervertint el pacte al qual s’havia arribat, trenquen en uns minuts la coalició, i si actuen així amb un pacte entre partits, com penseu que actuaran envers la persona individual ofegada sota el llum omnipresent i totpoderós de Pablo Iglesias? Les esquerres fa molt de temps que lluitem per aconseguir estructures de participació transparents, i que realment repleguen el sentir dels militants i les persones que s’hi vulguin apropar, és un esforç que fem des de les primeries dels anys 70, perquè ara una tropa llençada des dels mitjans de comunicació i al servei de l’espanyolisme ens porti a una mena de totalitarisme 2.0. El greu d’aquesta situació és que Podemos no ajuda, al contrari suposa un fre a l'emancipació de l’individu, en alienar-lo a una estructura extremadament manipulable, jeràrquica i sota la bota d’un líder.

Jo no sé vosaltres però jo estic més que cansat de sentir parlar de nens morts de fam a Espanya, velletes que han desnonat, “abuelos” que moren de fred i vinga milions d’aturats i aturades que sobreviuen amb unes molles de pa. Cada vegada que sento, i son moltes vegades al dia, que algú o alguna de Podemos entoma aquest càntic com si d’una oració de fe es tractés em pose a tremolar. Però, atenció, què han fet? A Andalusia va i permeten un govern de PSOE-Ciutadans, al País Valencià no entra al govern no siga que s’esguiten, i a Catalunya en lloc de negociar com les CUP un govern amb més pes social decideixen romandre amb els del NO. I a Espanya, permetran noves eleccions o un pacte PSOE-Ciutadans, abans que un govern d’esquerres?, ara mateix l’ínclit Iglesias acaba d’autoproclamar-se vicepresident espanyol i ja ha fet el govern, més que una oferta és una OPA hostil al PSOE, més que un intent de negociació és dinamitar d’antuvi qualsevol possibilitat d’acord, en definitiva és una estratègia del Win-Win, si el PSOE accepta Podemos guanya, si el PSOE ho rebutja Podemos guanya igualment, qui perd és la gent que de debò necessita un canvi. No tinc cap dubte, si hi ha la més mínima possibilitat de desbancar el PSOE, preferiran noves eleccions que guanyarà el PP i on ells seran primera força de l'esquerra, encara que això comporti el perill de  4 anys més de governs despietats de dretes centralistes. Aquesta forma de fer és banalitzar el sofriment, a base de repetir i repetir sembla que siguen els màxims defensors però realment utilitzen aquest sofriment per als seus interessos de poder i no els importa gens ni mica resoldre els problemes reals de les persones.

Finalment tenim el descrèdit de la democràcia, ja ho va dir Oltra, “no toleraré la tirania de la majoria,” i ara burlant-se de tots volien 4 grups parlamentaris. Sols calia veure quina anava a ser la direcció política del grup Compromís Podemos, per adonar-se’n de la presa de pèl. Tot i així assistim astorats al plany d’Oltra dient que si és un “atropello”, que si els no lleials han sigut els del bipartidisme, etc.. Tota aquesta xerrameca lluny d’aportar un mínim sentit democràtic, converteix la democràcia en un esperpent, i fa impossible destriar el que és realment una praxi democràtica d’aquest circ en què han convertit la política els de Podemos de la mà del grup A3 media. Però ni paraula de la limitació de mandats, de la separació de poders o de la representativitat estructurada, d’això no en diuen res. Coneixem l'estructura territorial i col·lectiva de les CUP, del Bloc o d’ERC, sabem com es fan els debats i com es trien els representats i per quant de temps. Però açò no se sap de Podemos, i a Compromís hem d’aguantar que una minoria exercisca, aquesta vegada sí, la seva tirania sobre la majoria dels membres de Compromís.

El cas és que si no ens armen la gent d’esquerres i/o nacionalistes, amb Podemos ho tenim realment fotut, car ens faran retrocedir a les concepcions populistes de Perón a Argentina, que crec que és el que més s’assembla a Podemos.


Share/Bookmark

25.1.16

ESCALFANT MOTORS PER A LA DEFENSA DE L'EBRE DEL 7 DE FEBRER A AMPOSTA

Font: Convoquen una concentració a la delegació del govern espanyol a Barcelona pel Pla de Conca - YouTube



Data de publicació: 22 gen. 2016



Aquesta inspiradora pintada en un mur del centre social alliberat de Can Vies, a Barcelona, convidava a entrar a l’assemblea informativa en què l’associació Jóvens de les Terres de l’Ebre reprenia amb força la seua lluita contra les amenaces al riu i el territori. Una quarantena de persones, entre ebrencs que viuen a la capital i veïns de la ciutat preocupats pel nou pla de Conca, van discutir diferents propostes d’actuacions. La més destacada, una concentració d’aquí dos setmanes davant la delegació del govern espanyol a Barcelona.
Jóvens de les Terres de l’Ebre també celebrarà una reunió dimecres de la setmana que ve amb diferents entitats ubicades a Barcelona i contràries al pla de conca per unir esforços i buscar la seua màxima implicació.

Jóvens posarà busos que per 12 euros permetran fer el viatge d’anada i tornada a Amposta el dia de la manifestació, un aspecte que treballaran conjuntament amb l’ANC, que també organitzarà busos des de Barcelona.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre i tots els seus aliats estan posant el màxim d’esforç perquè la manifestació del 7 de febrer a Amposta sigui massiva. Un dels llocs clau que cal mobilitzar per garantir-ne l’èxit és Barcelona. En aquest sentit, l’entitat Jóvens de les Terres de l’Ebre hi va fer ahir dijous al vespre una assemblea informativa en què es va decidir convocar una concentració davant la delegació del govern espanyol a la capital catalana. Serà el 4 de febrer, tres dies abans de la manifestació a Amposta.




Share/Bookmark

23.1.16

Carta a Pablo Iglesias #Plurinacionalidad

Societat Anònima | Blog personal

Original en castellà traduït amb Goofle Translator
Benvolgut, o no, Pablo Iglesias:
He llegit que proposes la creació d'un Ministeri de la Plurinacionalitat que, com embarbussaments mola molt, però la funció em resulta una mica estranya. Si serveix per posar en contacte a diferents nacionalitats i que facin, per exemple, intercanvis lingüístics, ja està inventat. Se li crida Discoteca de Platja. Crec, fins i tot, que els seus nombrosos usuaris estan pensant en crear la OIDP, un organisme internacional de Discoteques de Platja amb seu a Ginebra (amb Coca Cola).
No sé ... Pau ... jo és que pel que fa als invents perquè les nacions històriques encaixin a Espanya sóc més escèptic que Marhuenda en una reunió de Tuppersex. Ja s'ha intentat, no? Que si l'Espanya de les autonomies, que si el "cafè per a tots", que si el raspallet d'Alfonso Guerra per a l'Estatut de Catalunya ... S'ha provat gairebé tot i molta gent encara segueix pensant que els catalans parlem català amb la idea sàdica de molestar. Per començar, quantes nacions creus tu que té Espanya? Una sola, destinació universal de tots els espanyols, gran i lliure ... tinc la lleugera impressió que no. Quantes? Quatre?¿Cinc? Es poden considerar els Starbucks nacions dins de nacions perquè hi ha molts turistes, beus cafès de Costa Rica i Rwanda i el noi holandès que et serveix el Espresso Macchiato és incapaç d'escriure el nom Meritxell? Vull recordar-te que Madrid va haver d'inventar una bandera a 1983 o que la lletra del seu himne diu (i no és conya):
Y en medio del medio,
capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, metropol ideal
del dios del progreso!
Lo que pasa por ahí todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
“De Madrid al cielo”.
Doncs no, Pau, no sembla l'himne d'una nació escrit per algú al segle XIX. "I enmig del medi, capital de l'essència i potència, garatges, museus, estadis, semàfors, bancs, i visquin els morts" podria passar per l'espot de promoció de CSI Madrid però res més. De fet, ja veig Grissom a la seu del PP intentant esbrinar qui es va carregar els discs durs de Bárcenas.
En fi, Pau, durant anys molts catalans hem reclamat que no es posessin les manasses en la nostra cultura, en el nostre sistema educatiu oa la nostra secular ànsia d'autogovern. Crear Ministeris de Plurinacionalitat és donar ales a que, de sobte, molts creguin que pertanyen a una nació que es va crear un segon després del Big Bang. Al final, és diluir allò que ja es va diluir en la transició. Arribeu tard, molt tard. Això sí, espero amb gran expectació el dia en què Rajoy pronunciï per primera vegada la paraula Plurinacionalitat. Si després s'atreveix amb paraules com Puigdemont, la diversió pot ser completa.

Em pots seguir al Twitter @blogsocietat i també al Facebook


Share/Bookmark

22.1.16

Iniciem el camí per a recuperar TV3 al País Valencià | Acció Cultural del País Valencià - ACPV

'Es pot recuperar TV3 amb un únic múltiplex, i probablement fins i tot rebre IB3'

Article d'opinió de Toni Gisbert a Vilaweb
dijous, 14 de gener de 2016

Des d’Acció Cultural no podem reobrir les emissions de TV3 al País Valencià mitjançant els nostres repetidors: emetríem per un canal que és propietat del Ministeri d’Indústria, i és evident que mentre el govern espanyol estiga en mans del PP fer-ho seria suïcida, perquè immediatament seríem multats (el govern espanyol té potestat per a fer-ho atès que es tracta d’un canal de titularitat seua), i una nova multa, simplement, seria mortal per a nosaltres.

De manera que l’única opció que resta és l’emissió per la xarxa pública valenciana. Per tant, la recuperació de les emissions de TV3 al País Valencià depèn del nou govern valencià.

Per això nosaltres hem iniciat les converses per ajudar a fer-ho possible. El dimarts 12 de gener va haver-hi una reunió pública amb el grup parlamentari de Compromís per a fixar el full de ruta de les condicions tècniques que cal garantir per fer-ho possible.

Però partim d’una premissa: ho farem possible sobre la base del múltiplex que té la Generalitat valenciana, perquè qui ho condicione al fet que el govern espanyol concedesca un segon múltiplex repetirà la mateixa ‘solució’ que proposava el president Alberto Fabra i (per mala fe o per ignorància) ens condemnarà al mateix final, això és: a la negativa segura d’un govern espanyol que ens és en tot hostil i, per tant i a la pràctica, a l’acceptació de la censura.

I com ho podem fer possible sobre la base d’un únic múltiplex? Per un múltiplex, poden passar-hi cinc canals de televisió. Pel valencià, haurien de passar-hi els dos de la nova televisió valenciana i TV3. Per tant, hi ha espai més que suficient, fins i tot si cal afegir-hi els dos privats que ara mateix també hi passen. Però caldria que el govern valencià denunciara la darrera concessió de llicències del govern anterior del PP per incompliment del plec de condicions, cosa que evitaria que els dos canals privats que no compleixen l’esmentat plec emeteren pel múltiplex públic.

Però si així i tot hi haguera un problema d’espai, resta un as a la màniga: el múltiplex ‘estadístic’, un aparell que té la capacitat de comprimir informació (per dir-ho ràpidament) i fer passar fins a set canals per un múltiplex.

Cal, a més, esbrinar les necessitats jurídiques i tècniques per tal de poder fer ús dels repetidors de l’antiga RTVV. Si em permeteu l’explicació ràpida, hem de comprovar que el cotxe que fa dos anys que tenim tancat al garatge està en bones condicions, i que tenim tots els permisos per a poder tornar a conduir-lo.

Per tant, es pot recuperar TV3 amb un únic múltiplex, i probablement fins i tot rebre IB3. Només cal fer la feina de garantir que les condicions tècniques i jurídiques esmentades es compleixen, i resoldre els problemes que ens puguem trobar en aquest sentit. I ja hem dissenyat el full de ruta que pot fer-ho possible.

TV3 tornarà al País Valencià. Acció Cultural n’és la garantia. I treballem per aconseguir-ho.

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià.

Share/Bookmark

21.1.16

Valencians assassinats pels nazis - Pedro Gascón - La Veu del País Valencià

Font: Valencians assassinats pels nazis - Pedro Gascón - La Veu del País Valencià




Pedro Gascón

Pedro Gascón logo rss

Sanmartín - Quart de Poblet (1965) 

El segle passat va ser el segle de les masses, el de la producció en sèrie, el del consum, el dels mitjans de comunicació, el de la mort en massa. La Gran Guerra de 1914-1918 va establir una manera d'enfrontament bèl · lic en la què no importava que milions de soldats perderen la vida, lluitant per un centenar de metres. El segle XX va generar a més una manera extrema d'acció política, un moviment que tot i ser profundament reaccionari i conservador, afegia com a novetat aquest caràcter de masses, característic fins llavors de les organitzacions obreres, marxistes o anarquistes.

El feixisme va suposar una salvaguarda per a l'injust estat de les coses vigent, un recurs desesperat però no accidental, per a mantenir el mode de producció capitalista, qüestionat en el polític i en l'econòmic pel moviment obrer i els sectors més progressistes de les classes benestants. Els historiadors debaten sobre la catalogació dels diferents règims establerts en bona part d'Europa en el període d'entreguerres. Però el indubtable és que amb independència de les seves moltes peculiaritats, el feixisme, el nazisme i el que anomenarem primer franquisme, comparteixen una característica comuna: l'exaltació i exercici de la violència com a mode de fer política. Una manera que va acabar provocant la major tragèdia mai coneguda.

Cap judici humà pot justificar la maldat intrínseca del nazi-feixisme, ni negar la seva directa responsabilitat en un conflicte nominalment iniciat l'1 de setembre de 1939, però generat i consentit molt abans. No obstant això, els horrors d'aquell temps no van ser obra d'uns quants; Hitler, Mussolini o Franco van comptar amb una àmplia base social, amb organitzacions de masses que sostenien i executaven la seua inhumana ideologia. Per a la nostra desgràcia històrica el generalíssim va morir de vell, després de mutar la seua no bel · ligerància inicial en neutralitat, ser condemnat per l'ONU, i finalment perdonat pels interessos de la Guerra Freda.

Aquesta història explica el present, o almenys permet comprendre com és possible que encara hui es produïsquen i toleren apologies de la violència. Ni el criminal totalitarisme estalinista, ni la socorreguda apel · lació als anomenats "terrorismes" de qualsevol tipus, excusen salutacions i simbologies que van acompanyar moltes morts i sofriments.

El cop militar del 18 juliol 1936 va provocar un buit institucional, i en la zona republicana un clima revolucionari en el què milers de persones van ser assassinades per la seva significació política dretana. La gran majoria de les més de cinc mil persones assassinades durant els gairebé tres d'anys de guerra al País Valencià, ho van ser en els tres primers mesos del conflicte, en processos irregulars o en accions sense cobertura institucional. I la resta en un context sense parangó abans del 18 de juliol. Molts altres valencians, militars o civils, en nombre que no podem determinar, van perdre la vida al front, o a la rereguarda víctimes de bombardejos. I després de la victòria franquista, gairebé quatre mil cinc cents valencians van ser sentenciats i afusellats pel règim franquista.

Per als vençuts la guerra no va acabar amb el “parte” de la victòria. Els exiliats tampoc van escapar de la persecució i la mort que regnaba Espanya. Diversos centenars de milers de republicans van ser internats en camps francesos, dels quals molts van sortir enrolant-se en companyies de treball o unitats militars franceses. La derrota de França al juny de 1940 els va recloure primer a camps militars. Però aviat van ser deportats als camps d'extermini. Allí van coincidir amb resistents, opositors o simplement exiliats. Els nostres eren considerats apàtrides pel règim franquista, i per això els van etiquetar amb el triangle blau. És curiós que a qui mes se li ompli la boca parlant d'Espanya, menys es preocupa dels espanyols.

Centenars de valencians van ser presoners dels camps d'extermini nazis. La majoria d'ells van perdre la vida. Per si serveix d'alguna cosa cito els noms dels morts, de localitats de relativa actualitat:

Enrique Calabuig Buigues, Francisco Escribà Morán, José Ferrer, Jaume Ferrer Segura, i Francisco Prefasí Alberola, de Gandia.

Francisco Ten Campos i José Ten Campos, de Betera.

Ramon Amat Carol, Ricardo Chafer Daroca, Vicente Colomer Vila, José Francés Vidal i Rafael Perelló Tormo, de Xàtiva.

Antonio Moreno Ballester, Francisco Pérez Colomer i Vicente Soriano Giménez, de Canals.

No podem permetre oblidar el que ha passat.


    Historiador

Share/Bookmark

20.1.16

El nacionalisme espanyol davant la llengua catalana | Correo de las Culturas del Mundo

Font:El nacionalismo español frente a la lengua catalana | Correo de las Culturas del Mundo
Traduït al català amb Google Translator.


Ponència presentada al II Fòrum
Condicions i possibilitats de la independència catalana
UNAM, Ciutat de Mèxic, 6 maig 2013

1996, Mèrida, Yucatán:
Un grup de catalans es proposa muntar una associació cultural per a reunir-se, parlar la seva llengua, veure partits de futbol, ​​oferir classes de català i realitzar altres activitats destinades a promoure l'intercanvi entre la cultura catalana i la cultura maia. Els amos catalans d'un hotel yucateco presten les instal·lacions i un advocat meridià casat amb una catalana inicia els tràmits per redactar els estatuts i convertir-se en AC Tot sembla a punt per a la inauguració.
Els organitzadors catalans reben llavors una trucada del president d'una altra associació civil de Mèrida, la Casa d'Espanya, que els afirma i insisteix que no poden crear la seva organització perquè no els han demanat permís a ells.

2004, Guadalajara, Jalisco:
La Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, la més important del continent americà, proposa a Catalunya com a país convidat. La idea no agrada al govern espanyol, que protesta. "Qualsevol menys Catalunya", es va dir a Madrid, en plantejar la mera idea de la invitació, segons recull el professor
J.M. Murià en el seu llibre Breu història dels catalans de Mèxic.

2005, Cholula, Puebla:
Una dotzena d'estudiants d'intercanvi, la majoria valencians i la resta catalans, decideix participar en una fira de cultures de la Universitat de les Amèriques muntant un envelat dels Països Catalans, cuinant 4 paelles i preparant aigua de valència, una explosiva beguda feta de cava, licor i suc de taronja, per donar a conèixer la seva cultura. Tres estudiants espanyols s'assabenten i els diuen que no poden participar a la fira amb carpa pròpia, que s'han d'incorporar a un estand espanyol. Els estudiants valencians i catalans es neguen i els espanyols protestaran davant la rectora.

Aquests exemples, verídics tots tres, mostren com un antic conflicte europeu viatja a Mèxic. En cap dels casos, les pressions espanyoles per suprimir expressions culturals catalanes van triomfar. El Casal Català de la Península de Yucatán acaba de fer 17 anys, davant els ulls suposo que encara atònits, de la Casa d'Espanya. La FIL de Guadalajara es va celebrar amb normalitat el 2004 i va ser un aparador magnífic per a la llengua, la literatura i altres manifestacions de la cultura catalana. I el festival cultural de la UDLA es va realitzar amb un enorme estand dels Països Catalans, que a més va guanyar el premi a la millor mostra gastronòmica, no només perquè les paelles van quedar esplèndides, sinó també, suposo, perquè els membres del jurat van acabar més que contents amb l'aigua de València que els havien preparat els estudiants.
El que m'interessa és entendre algunes de les idees de fons que porten a la gent d'aquests exemples a creure amb el dret d'intervenir en iniciatives civils catalanes, i no només això, sinó que a més ho facin a Mèxic, un lloc on no tenen cap tipus d'autoritat política. Quines idees fan que aquests personatges es creen amb capacitat de prohibir a on vulguin? ¿Que empeny a una AC a Mèxic a intentar impedir la creació d'una altra AC? Per què el govern d'un país intenta pressionar els organitzadors d'un esdeveniment cultural d'un altre país que els queda a 9000 km de distància? I com és que tres estudiants estrangers de 20 anys se senten autoritzats per intentar prohibir que altres estudiants participin en una fira cultural?
Sortint-me d'aquests exemples, però quedant-me a Mèxic, com es pot entendre que durant l'exili del franquisme, als anys 40, 50 i 70, els refugiats catalans organitzaran concursos de poesia catalana i refugiats espanyols, també víctimes de la repressió i la intolerància feixista, s'oposessin a la celebració d'aquests concursos?
Aquestes preguntes van inspirar la meva ponència d'avui. No és fàcil trobar una sola resposta, però sí un dels temes latents que amaguen, el del nacionalisme espanyol, un nacionalisme que es creu amb legitimitat per actuar sobre el català, sigui dins de les fronteres de l'Estat espanyol, o sigui en qualsevol part del planeta.
Per iniciar una reflexió sobre aquest tema, i en general, per entendre la relació entre la cultura i la llengua catalanes davant del nacionalisme espanyol, és útil el treball de Michael Billig.
En el seu llibre Nacionalisme banal, Michael Billig explica com per a les ciències socials europees, el nacionalisme s'entén com una cosa d'extremismes independentistes, com en el cas dels irlandesos del nord o els quebequesos, o d'extremismes ultradretans i xenòfobs, com en el cas del Front Nacional francès. Per aquesta raó, a diferència del que succeeix a Mèxic, la paraula "nacionalisme" té a Europa o als Estats Units connotacions negatives. El nacionalisme és el que practicaven Hitler i Mussolini, no Gandhi o Lázaro Cárdenas, és el que ha portat a guerres i massacres i seria el gran enemic de la integració europea, és a dir, de buscar la pau i la prosperitat econòmica per a tota la regió , en lloc que cada país ho faci per la seva banda, a costa de perjudicar a un altre.
No obstant això, per Billig, el nacionalisme no es pot reduir als casos d'extremisme. Hi ha un altre nacionalisme, per al qual no hi ha nom, que permet que els estats nacionals es reprodueixin de manera quotidiana, en el dia a dia i li dóna normalitat a la nació. Aquest és el nacionalisme dels països occidentals, el nacionalisme invisible, el nacionalisme dels que no es consideren a ells mateixos nacionalistes.
Segons Billig, en aquests països, el nacionalisme s'ha tractat com si fossin les creences "dels altres", de la perifèria. Les creences pròpies són patriotisme, lleialtat o identificació social (p. 16). Només les dels altres tenen la connotació negativa de ser nacionalistes.
L'autor britànic proposa anomenar aquest nacionalisme nacionalisme banal, no en el sentit de trivial o sense substància, sinó en el sentit que té en anglès la paraula banal, és a dir, avorrit, comú. Nacionalisme banal significa, doncs, "nacionalisme mundà", "nacionalisme comú".
El nacionalisme banal fa que els temes relacionats amb la nació no siguin considerats "nacionalistes", sinó temes "de sentit comú" (p. 4). Aquesta acceptació i normalització de la nació, però, no vol dir que el nacionalisme banal sigui benigne. Michael Billig adverteix que encara que no tingui manifestacions totalitàries com les de la ultradreta, no pot ser considerat inofensiu. Mitjançant el nacionalisme banal, les forces armades d'un país es poden mobilitzar sense llargues campanyes propagandístiques de convenciment ni de preparació política perquè la gent ja està preparada prèviament per la lògica de la nació (p. 7).
A Espanya, el poder ha fet un esforç per amagar la seva nacionalisme des de fa tres segles. Avui en dia, el nacionalisme banal espanyol es diu a ell "no nacionalisme". José María Aznar, president de govern de 1996 a 2004, va afirmar fa tres anys:
"No existeix el nacionalisme espanyol. No ha existit el nacionalisme espanyol.
Hi ha la idea d'una Espanya unida. El que hi ha és un sentiment nacional
espanyol molt fort, molt vigorós "(Gibson, 2010).
Repassem aquest nacionalisme que no existeix. És un nacionalisme que ha tingut un somni imperial, on la llengua sempre ha estat un element clau. Ja a la fi del segle XV, Antonio de Lebrija, en el pròleg de la seva Gramàtica de la llengua castellana, va escriure: "sempre la llengua va ser companya de l'Imperi".
Però segurament és a partir del segle XVIII, quan els objectius españolizadores comencen a ocultar-se. Així, el 1716, el rei Felip V dóna ordres secretes als seus funcionaris a Catalunya perquè posin:
"La major cura a introduir la llengua castellana, a la qual cosa donaran les providències més temperades i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la cura". (Ferrer i Gironès, 1985, pàg. 24)
La idea de forçar l'espanyol com a llengua comuna i legalment superior de tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva llengua materna, és una de les premisses acceptades com a normals pel nacionalisme banal espanyol. De la supremacia legal que imposa l'espanyol als que no la tenen com a primera llengua no es parla, s'accepta com a llei natural. Un model com el suís, on cap de les quatre llengües oficials està per sobre de l'altra, no encaixa en el pensament nacionalista espanyol. A Espanya, com deia la propaganda en temps de Franco, "si ets espanyol, parla espanyol".
En la croada castellanitzadora, el que ha fallat al llarg dels segles és la dissimulació, "es nota l'efecte però també la cura", per posar-ho en termes del s. XVIII. El rei Joan Carles de Borbó va intentar aquest dissimulació en 2001 quan va afirmar:
"Mai va ser la nostra, llengua d'imposició, sinó de trobada; a ningú se li
obligar mai a parlar en castellà: van ser els pobles més diversos qui
van fer seu, per voluntat libèrrima, l'idioma de Cervantes "(Marc i
Company, 2001).
No haurien de sorprendre les paraules del rei Borbó. El nacionalisme banal espanyol sovint nega la imposició violenta de l'espanyol de la mateixa manera que nega la persecució del català i la presenta com a ficció, atribuint-la a propaganda nacionalista catalana. En resposta, cal repassar els treballs de Francesc Ferrer i Gironès i de Josep Benet, que demostren com aquesta persecució no només ha existit, sinó que ha estat sistemàtica i ho fan acudint als arxius d'Espanya i citant documents legals.
De Felip V a Joan Carles I, són imparables els esforços legals de prohibir i limitar el català i d'expandir l'ús de l'espanyol a Catalunya. El 1715, "per dret de conquesta", queden tancades les universitats catalanes, es cremen llibres en català, i l'espanyol esdevé llengua exclusiva dels assumptes oficials. Amb els segles, la prohibició del català a les escoles és una constant, "perquè d'una vegada s'arribi a aconseguir el que s'extingeixin els diferents idiomes i només es parli el castellà", com va dir Carles III, fill de Felip V ( Ferrer i Gironès, 1985). Passant pels regnats de Carles IV, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII, són incesables els documents legals que prohibeixen el català o que, en algun curt període, el toleren, sempre en condicions legals inferiors a l'espanyol.
Les gairebé quatre dècades de dictadura de Franco van ser un intent més de genocidi cultural. Franco va prohibir la llengua catalana per primera vegada quan la guerra encara no havia acabat. I en els següents anys la va il·legalitar en cada vegada més aspectes de la vida social, com documenta Benet. Les lleis i decrets van prohibir l'ús del català en un nombre cada vegada més gran d'àmbits: rètols i noms de carrers, universitats, serveis públics, cinemes, hotels, bars, restaurants, correspondència i telegrafia internacional, estampes religioses, converses telefòniques, vida religiosa , presons, ràdio, esqueles mortuòries, noms de vaixells i cementiris són només alguns dels llocs on el català estava explícitament prohibit a través d'alguna llei (Ferrer i Gironès, 1985; Benet, 1995).
Però Franco ha mort. De fet, fa gairebé 40 anys mort.
Bé, en els últims anys, la llengua catalana ha estat sotmesa a nombroses sentències del Tribunal Constitucional. Com si fos criminal, sempre té algun judici pendent, sospitosa de trencar la Constitució. A la llengua catalana se l'acusa ara de imposar-se sobre ciutadans espanyols, sobre els quals la llei diu que saber català és un dret i saber espanyol és un deure. Amb la mort de Franco, la desigualtat de condicions continua. Així, escoles, universitats i ajuntaments de Catalunya han vist com els seus esforços d'acció afirmativa per revertir la situació de discriminació històrica i donar preferència a l'ús català han estat declarades anticonstitucionals.
La llei de normalització lingüística, aprovada per unanimitat el 1983 pel Parlament de Catalunya, proposa que la llengua vehicular del sistema educatiu sigui el català, per garantir que tots els nens, en acabar el seu ensenyament, siguin bilingües. Durant els últims 30 anys, si una família demanava que el seu fill fos educat en espanyol, se li donava atenció individualitzada fins que tingués un nivell de català que li permetés integrar-se amb els seus companys. Per al curs 2012-2013, només 17 famílies van demanar educació en espanyol. Malgrat el consens que hi ha a Catalunya sobre aquest tipus d'educació, inspirada en el model d'immersió lingüística quebequès, la llei porta 20 anys sota l'atac del nacionalisme espanyol.
Tot just a l'abril de 2013, un tribunal va dictaminar que si un sol nen demana que les seves classes siguin en espanyol, aquestes classes han de ser impartides en espanyol i tots els altres nens rebran les classes en espanyol. De nou, la llei i la Constitució espanyola es posen al servei de la desigualtat lingüística.
Si el nacionalisme espanyol no ha estat hàbil a l'hora d'amagar les seves intencions de substitució lingüística, en el que sí ha estat efectiu, sobretot des de la mort de Franco, és a transformar les llengües en un terreny de conflicte en on l'espanyol és tractat com una llengua banal, mundana, natural, i el català com a llengua d'imposició, de poder. El nou discurs del nacionalisme espanyol argumenta que l'espanyol està sent perseguit a Catalunya per un poder nacionalista, sovint comparat amb Franco i fins i tot amb el nazisme.
Quan la premsa nacionalista espanyola compara les polítiques del govern català amb el franquisme, minimitza les morts i el terror del franquisme, però també fa altres coses, de manera més subtil.
El que va fer Franco i els seus antecessors nacionalistes espanyols va ser imposar una llengua aliena en un territori que tenia una llengua pròpia. En dir que s'imposa el català a Catalunya, el que s'està dient és que el castellà és la llengua natural de Catalunya i que el català és la llengua artificial, imposada. Aquest argument és una premissa, acuradament dissimulada, del nou nacionalisme lingüístic espanyol. Si el català és una llengua que s'imposa, el castellà és la llengua natural de Catalunya.
L'argument que el català és una llengua imposada compta també amb pressuposicions polítiques. Una és que el català té instruments de poder al seu favor. El poder que té l'estat espanyol, amb Constitució, control de tribunals i assignació de partides pressupostàries, queden invisibilitzats, com si Catalunya tingués poder de decisió absolut i el govern català fos sobirà. L'altra pressuposició, que el poder a Catalunya està en mans de nacionalistes catalans conservadors i autoritaris i que les decisions no són preses de manera democràtica, ignoren que el Parlament de Catalunya és elegit cada quatre anys mitjançant eleccions transparents.
El projecte nacionalista espanyol no només existeix sinó que ha variat poc en els últims 300 anys quant als seus objectius culturals. El ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, ho va deixar clar a l'octubre de 2012: "El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans" (Sanz, 2012).
En els últims 300 anys, el projecte nacionalista espanyol ha demostrat que no cap una llengua catalana desenvolupada com els catalans decideixen. La llengua catalana molesta a un nacionalisme que segueix entestat a espanyolitzar a nens i que no concep una Espanya sense la supremacia de la llengua espanyola.
Davant els continus atacs a la llengua catalana, són cada vegada més els catalans que arriben a la conclusió que l'única manera que la llengua sobrevisqui a la fam devorador del nacionalisme espanyol és la independència. És a dir, tenint un estat propi que la defensi, en lloc d'un estat aliè que la intenti eliminar.

Referències
Benet, Josep.  (1995). L‘intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l‘Abadia de Montserrat.
Billig, Michael. (2002). Banal nationalism. Londres: Sage.
Ferrer i Gironès, Francesc.  (1985). La persecució política de la llengua catalana.  Barcelona: Edicions 62.
Garcia i Aranzueque, Raül.  (4 de abril de 2013). Només 17 famílies demanen l‘escolarització en català. Avui. Consultado enhttp://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/633753-nomes-17¬families-demanen-lescolaritzacio-en-castella.html
Gibson, Gary. (Director). (2010). Spain‘s Secret Conflict [documental]. Endboard.
“Igual que Franco pero al revés: Persecución del castellano en Cataluña”. (12 de    septiembre de 1993). ABC, p. 1.
“Las frases lapidarias de Aznar sobre el nacionalismo”. (22 de septiembre de 2012). elPeriódico.com. Consultado enhttp://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/las-frases-lapidarias-aznar-sobre-nacionalismo-2210044
Marcos, P y Company, E.  (25 de abril de 2001). La afirmación del Rey de que ´nunca se obligó a hablar castellano´ provoca una tormenta política. El País. Consultado enhttp://elpais.com/diario/2001/04/25/cultura/988149601_850215.html
Murià, José María.  (2012). Breve historia de catalanes en México. México, D.F.: Instituto Nacional de Antropología e Historia.
Partal, Vicent. (27 de diciembre de 2012). Desmuntar la bogeria valenciana. Vilaweb, consultado enhttp://www.vilaweb.cat/editorial/cerca/4068897/desmuntar-bogeria¬valenciana.html
Sanz, Luis Ángel (10 de octubre de 2012). Wert: “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. El Mundo.

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.