traducció - translate - traducción

31.1.17

Lluís Llach: "Deixarem de ser súbdits per esdevenir ciutadans"


Lluís Llach, diputat al Parlament de Catalunya, va protagonitzar una xerrada organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana, en el marc de la campanya #FemFutur, ahir divendres, al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú.

L'acte presentat i moderat pel sotsdirector del DIARI DE VILANOVA, Jordi Lleó, va servir per esclarir dubtes sobre els propers passos del procés sobiranista de Catalunya. Llach, en primer lloc, va explicar la seva decisió de dedicar-se a la política activa com a càrrec electe, a la candidatura de Junts Pel Sí. Ja a pregunta del públic va detallar el procés de desconnexió de l'Estat espanyol que passa per l'aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Aquest nou marc jurídic permetrà disposar d'un cos legislatiu propi amb tributs catalans, qui no pagui se'l multarà, va emfatitzar Llach, aclarint que en el cas que entrin en conflicte els dos marcs jurídics, el català i l'espanyol, el què prevaldrà és el català i qui no tributi serà castigat tard o d'hora, va reiterar. Pel diputat la clau es troba en aplicar cada Llei en els moments precisos per no alterar la legalitat que sempre serà el marc jurídic propi. És molt important anar a pas a pas i basar-nos amb la Llei Catalana. En aquest sentit es preveu que l'aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica estigui molt a prop del referèndum en el calendari, però no donar temps al l'Estat espanyol a impugnar, va concretar Llach, deixarem de ser súbdits per esdevenir ciutadans, va sentenciar.

Llach confia trobar punts de consens per tirar endavant la convocatòria del referèndum en les complicitats trobades amb diferents àmbits polítics i socials com el de Catalunya Si que És Pot. Serà molt important per sumar una majoria unitària fins a les portes del referèndum. Un procés constituent ampli, transparent i participatiu serà la gran eina per donar a entendre que la república que estem pensant els partidaris a la independència, és la mateixa idea republicana que pensa molta gent amb conviccions purament democràtiques.

Sobre el temors de l'economia, Llach va dir que cap de les entitats financeres que tinguin interessos posats al territori català tindran cap motiu per marxar en el cas de la plena independència. Catalunya és un motor econòmic no només de l'Estat, sinó la quarta regió econòmica d'Europa i Barcelona és un dels ports més importants del Mediterrani. Cap empresa que vulgui tenir futur renunciarà a un mercat com el nostre. El diputat tampoc es va estar de dir que qui ha de patir pel manteniment de les pensions és qui es quedi a l'Estat espanyol.

Llach no té cap dubte que el procés sobiranista triomfarà si és manté la determinació popular que s'ha anat manifestant fins ara. Hem de deixar anar fent a l'Estat espanyol i publicitar el què fan. Segur que apretaran fort, però en el pitjor dels casos, el de l'ocupació o la intervenció de l'autonomia és el millor favor que ens podrien fer perquè ho veurà la comunitat internacional. No obstant això, Llach està convençut que fins que Catalunya no posi un mandat democràtic sobre la taula, cap estat europeu mourà un dit.

Font: Lluís Llach: "Deixarem de ser súbdits per esdevenir ciutadans" | Diari de Vilanova


Share/Bookmark

29.1.17

EN PARTAL HA FET EL DISCURS ÈPIC DEL MOMENT, QUE JO TROBAVA A FALTAR

Una enhorabona i set avisos després de l’aprovació del pressupost

«Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l'estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada»


H_3169717.JPG

Per a arribar al 28 de gener de 2017 han calgut un munt d’esforços, una perseverança còsmica, una fermesa molt remarcable en allò en què es creu i una capacitat de diàleg, de no trencar mai la corda del tot, realment espectacular. De molta gent.
L’11 de setembre de 2012 la revolució prenia els carrers de Barcelona i s’escrivia un full de ruta per a aquell moviment que havia esclatat d’indignació el juny del 2010 arran el colp d’estat del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut. El 9 de novembre de 2014, partint de l’experiència de les consultes populars engegades a Arenys de Munt anys abans, el país es va demostrar a ell mateix que podia ser l’amo del seu destí i va ser l’amo del seu destí per primera vegada en gairebé un segle. El 27 de setembre de 2015 s’aconseguia finalment la cosa més difícil de totes: tenir un parlament de majoria independentista, un govern independentista i un president independentista. El camí havia de ser directe a partir d’aleshores, però encara es va topar amb el relleu forçat de Mas, que es va salvar amb la presidència de Puigdemont; i amb l’obstacle del pressupost, l’última barrera, que no s’ha esquivat fins avui, després d’una moció de confiança, d’un debat a fons dins la CUP i d’una intensa feina negociadora entre la CUP i el govern.
Ara ja hi ha el camí perfectament definit. El pressupost ja només depèn dels tràmits administratius i de la votació del parlament. La llei de transitorietat, que equival a la DUI, ja és al calaix, pactada i signada, tot esperant només el moment favorable per a votar-la. I el referèndum, que es farà a tot estirar al setembre, ja és al punt d’arrencada. Ens esperen uns mesos increïbles que posaran a prova el país com mai. No serà pas senzill, però hem de ser conscients que tenim a les mans elements de sobres per a fer possible una victòria que molta gent ha anat construït amb paciència des del no-res, sobretot aquests últims cinc anys.
Avise que els vuit mesos que ens queden seran emocionants en termes polítics, però durs. Perquè l’estat ja no pot fer res més sinó jugar a la desesperada. La inacció que ha demostrat aquests anys, el menysteniment per la situació de Catalunya i la incapacitat crònica de veure la realitat, la manca de diàleg, l’ha deixat tant fora de joc que ara no sembla factible cap reacció satisfactòria abans del setembre. La Generalitat ja ha dit que vol pactar i que no es mourà de la taula fins a l’últim minut i ho ha de fer. Però també cal que tinguem clar que poden passar moltes coses d’ací al setembre i que haurem de calcular bé cada reacció.
Algunes d’aquestes coses –crec que les més importants– seran:
1. Intentaran el linxament civil de tanta gent com siga possible, mirant de cremar els sectors més actius de l’independentisme. Darrerament ja ho hem vist en els casos de Sol Daurella i Santi Vidal. És evident que l’independentisme, i encara menys el govern, no poden permetre’s equivocacions greus en el nostre camp. Fa mesos que em vaig pronunciar en aquest editorial sobre la inconsistència de la constitució que impulsava Santiago Vidal, amb poc ressò. Però tampoc no podem afegir-nos, com si no fossen intencionats, als linxaments organitzats per aquells mitjans que sempre han apuntat uns segons abans que l’estat disparàs. Llegiu l’editorial d’El País d’avui, que criminalitza tota l’Esquerra Republicana, i recordeu l’actuació d’aquest diari el 1992 i tantes altres vegades abans i després.
2. El conflicte judicial, la repressió, atiarà molt la tensió i per això s’ha de mantenir el cap molt fred. Cal, evidentment, un suport multitudinari a les persones portades a judici i cal denunciar sense defallir el sistema judicial espanyol, la seua dependència política. Però, per més greus que siguen les circumstàncies, i ho seran sobretot amb la presidenta Forcadell, no hem de deixar mai que l’estat ens marque el calendari. La independència l’hem de proclamar quan ens interesse a nosaltres, no quan els interesse a ells. I forçar aquesta proclamació abans d’hora, avise, podria ser una manera de menar-la al fracàs. Ara no és el moment de les emocions, sinó de la intel·ligència.
3. Prepareu-vos per escoltar autèntiques barbaritats, que pretendran suscitar situacions de tensió màxima. I entreneu-vos a no creure-us-les. L’extrema dreta unionista ja prova de justificar una (impossible) operació militar a base de definir el procés d’independència com un colp d’estat. Hi insistirà molt. Alhora, creixerà el ‘no és possible’ com a argument suposadament definitiu. I per fer pressió en aquest terreny posaran tota la carn a la graella a fi d’aconseguir declaracions solemnes en l’escena internacional contra el procés d’independència. I n’obtindran, no dubteu pas gens que n’obtindran. Simplement compteu-hi i recordeu sempre que això mateix va passar a Eslovènia, a Croàcia, a Lituània i a tants i tants estats avui reconeguts. Recordeu-ho, però recordeu també una cosa més senzilla d’entendre i d’explicar: que les amenaces al 27-S eren enormes i no se n’ha complert cap. O ja hem oblidat el comunicat de tots els bancs amenaçant d’anar-se’n de Catalunya si hi havia una victòria independentista?
4. Ho faran tot per trencar la unitat independentista i cal anar amb molta cura. No hem de caure en el parany. La intel·ligència de l’independentisme ha estat durament posada a prova aquests mesos i el test s’ha superat amb nota. Tant la CUP com Junts pel Sí han après molt de la lliçó del pressupost anterior i el resultat és ben palès. Però això no els deturarà. Saben que la unitat d’acció del PDECat, Esquerra i la CUP (i també de l’ANC i Òmnium) és el principal problema que tenen i per tant furgaran on siga per trencar-la. Mireu, si no, aquest article d’avui mateix de López Burniol a La Vanguardia. Hi afirma que la solució són eleccions, que cal que les guanye Esquerra (Puigdemont ara és el gran enemic a abatre) i arriba a assegurar que Junqueras pactaria amb els comuns i acceptaria un diàleg amb Espanya per a barrar el pas a la independència en canvi d’unes quantes reformes que ni tan sols demanarien de canviar la constitució. Encara estic bocabadat…
5. Estiraran com un xiclet la seua pròpia legalitat. Tant que ens quedarem astorats i molt indignats. Alguns voldran aprofitar-ho per trencar abans d’hora, però ara precisament cal molt rigor jurídic. Hem de fer servir els seus tribunals i el seu estat fins al darrer dia i no hem d’exigir a ningú que salte la llei. La llei de transitorietat ja crearà la nova legalitat en el moment oportú i exacte. La paciència és una de les armes més poderoses que tenim.
6. Cercaran com siga que cometem un error. O, directament, el provocaran ells. El paper dels infiltrats serà ara més important que mai i és possible que miren de provocar un nou Cas Scala com el que va liquidar la CNT durant la transició. Contra això, només podem fer dues coses i cal que les fem bé: estar molt amatents i, si mai passa res, reaccionar tots units com una roca.
7. Oblideu els hiperventilats que no tenen cap més feina que declarar-se independentistes i dir alhora que tot això és un bluf i que en realitat ningú no vol proclamar la independència. Conscientment o no, no fan res més que desmobilitzar i deprimir. Els hem aguantat les brometes i la displicència durant molt temps sense fer-ne qüestió, però ara ja n’hi ha prou. La mobilització popular ha estat exemplar, però els partits polítics també han fet un esforç enorme per dur-nos allà on som avui i això cal reconèixer-ho. Parlar de ‘processisme’ i fer el graciós quan ja som al bell mig del xoc de trens, em sembla molt gratuït i injust. Les crítiques, que vinguen totes i que siguen tan fortes com calga, però el vedetisme derrotista ja comença a ser hora que s’acabe.
Per cert, Burniol, en l’article d’avui, també diu que els independentistes ens pensem que les coses passaran perquè volem que passen. Ell ho diu despectivament, però avui, precisament avui, hem tingut la prova que, efectivament, és així. Enhorabona a tots i gaudim dels mesos vinents. Amb el cap clar i el gas a fons.

Font: Una enhorabona i set avisos després de l’aprovació del pressupost | VilaWeb http://www.vilaweb.cat/noticies/una-enhorabona-i-set-avisos-despres-de-laprovacio-del-pressupost/

Share/Bookmark

La República Catalana, un projecte biòfil

JUANJO GINER, SECRETARIAT NACIONAL DE POBLE LLIURE

La República Catalana, un projecte biòfil
El 2017 és l’any on hem de passar definitivament de ser titelles dirigides, controlades i inertes a ser subjectes actius en la construcció de la República Catalana com a projecte de vida. Perquè a més que de democràcia, això va de vida, de la vida del poble català que es nega a morir engolit per la dinàmica demofòbica i recentralitzadora de la maquinària d’un Estat que ens imposa un model social, polític i econòmic que no és el nostre i ens converteix en peces alienades del mateix. De la vida de les persones que vivim a Catalunya. Una vida sotmesa a les decisions d’un regne que impossibilita viure plenament als seus súbdits i d’un sistema econòmic que ens mercantilitza i ens converteix en objectes.

En aquesta dialèctica vida-mort no existeixen mitges tintes, som subjectes o objectes, cap pacte amb el botxí ens pot servir per alliberar-nos. l’Estat necròfil destinat a cosificar-nos com si fórem a Matrix, no ens pot permetre viure amb dignitat. La vida en plenitud sols la podem guanyar des del protagonisme individual i col·lectiu avivant la mobilització i apoderant-nos en la recerca de l’espai vital per desenvolupar-nos plenament. Eixe espai pot ser la República Catalana. En aquest sentit no ens serveix practicar el vassallatge al s.XXI per mantenir-nos com a gestors d’un territori del regne a canvi de jurar fidelitat i obediència al monarca oferint-li dia a dia la sàvia del nostre poble. Són vies mortes i limitades que no poden generar ja cap sortida biòfila a les necessitats de les persones.

A més, aquesta nova etapa que encetem com a poder constituent transformador, ha de ser de construcció popular del nou poder que constituirem. Un poder generador i garant de les condicions de vida digna de la totalitat de la població, sense cap mena de distincions. No ens alimentarem mai més de les molles i no volem qualsevol pa, volem fornejar el nostre propi pa arrelat al territori i a les classes popular com a motor de transformació. La nova República ha de basar-se en les necessitats materials i socials de la població de Catalunya, sense discriminacions, de forma igualitària i inclusiva. Hem de decidir nosaltres com viure, relacionar-nos i desenvolupar-nos com a éssers vius plens de drets i de compromís vital i com a societat socialment avançada i radicalment democràtica. Nosaltres decidim el nostre projecte de vida!

La República Catalana com a projecte biòfil al sud d’Europa és l’alternativa de les classes populars per combatre el populisme xenòfob i racista que s’està apoderant de part del malestar de la ciutadania europea i reconduint-lo cap a la lluita etnicista de supremacia nacional al servei de la oligarquia. No, a Catalunya no ens mantindrem sotmeses a l’època medieval de Borbons comerciants d’armes, ni entrarem passives i expectants a l’època racista i classista de Trump o Le Pen de la mà del joc de prestidigitador de la diplomàcia espanyola. Amb la República Catalana hem d’entrar en l’època de construir la vida per a garantir la felicitat. La sort és que això només depèn de nosaltres com a subjectes de la nostra història.

Una República biòfila per a garantir la vida digna de les persones i la solidaritat internacionalista front al canibalisme de mercat que ens estan imposant com a model únic, model necròfil i devastador que impossibilita la vida plena de la majoria de la població per engreixar els beneficis d’una minoria dirigent.
D’això va la República Catalana, de vida.

Font: http://www.llibertat.cat/2017/01/la-republica-catalana-un-projecte-biofil-37582
Share/Bookmark

28.1.17

L'Estat gòtic català i la falsa Espanya visigòtica


Marc Pons 
Foto: WIKIPEDIA COMMONS


Durant dècades milions de nens i nenes del sistema educatiu espanyol van ser adoctrinats en el fals mite de l'Espanya visigòtica: la gènesi de la unitat espanyola resumida en la terrible llista dels reis gots. Tres dotzenes de noms impossibles que les criatures estaven obligades a memoritzar sota pena de patir el rigor disciplinari d'un sistema violentament adoctrinador. La història ens mostra que en les centúries del 500 i del 600 la Península era un mosaic de dominis semi independents, i que els visigots i la construcció de la unitat espanyola són dos fenomens que tenen la mateixa relació que les veces i les llenties. La unificació visigòtica hispànica no va existir mai. El regne visigot era un gran contenidor de llengües, cultures, ètnies i religions que no va tenir mai un projecte clar d'unitat política. El regne visigòtic no va aconseguir mai incorporar els territoris bascos. I la dominació sobre l'actual Galícia i el nord de Portugal va ser tèbia i tardana.

Qui eren els visigots?

Un altre fals mite, reiterat amb una insistència obsessivament malaltissa, és el que explica la fi caòtica de l'Imperi romà. I es presenta com una etapa de desordre i pillatge que es va resoldre, feliçment, amb l'arribada dels gots –la versió medieval del partit d'ordre–. Res més lluny de la realitat. La desintegració de l'Imperi s'explica per les males relacions entre les oligarquies provincials i el poder central, amb l'argument recurrent de la caixa dels impostos. Mantenir un milió de legionaris i pagar els excessos desmesurats d'emperadors i de senadors enervava les oligarquies provincials. La desintegració de l'Imperi no va ser res més que una transferència no pactada de poder, per la força. Una epidèmia de DUI que es va escampar com la pesta. L'únic mèrit dels visigots –que ja vivien sota els pits de la lloba capitolina– va ser adquirir un paper destacat en aquest procés. Es van convertir en la casta militar de les províncies hispàniques independitzades.

Com van assolir el poder?

Ser la casta militar en una societat que retia culte a la violència no era una qüestió anodina. Els visigots van assumir el paper de policia i d'exèrcit al servei dels interessos de les oligarquies latifundistes provincials –llavors independents– que es reservaven el poder econòmic i religiós. Un rol que els va valer per assumir també quotes de poder polític. Aquest descens a l'arena política no va estar exempt de tensions. El pacte obligat entre el poder de la força i el dels diners –la comunió que perpetua en el poder les classes extractives– es va fer visible amb l'aparició de la monarquia visigòtica. L'horrible llista dels reis gots. Primer, amb capital a Tolosa de Llenguadoc, després a Barcelona i finalment a Toledo. Un detall important que cal retenir. Un pintoresc viatge cortesà cap a l'assolellat sud que revela l'existència de tòrrides xarxes de pactes amb les oligarquies latifundistes gal·loromanes, primer; ibero-romanes, després, i beticoromanes, finalment.
Enciclopèdia Catalana

Com es van escampar?

Els visigots eren una minoria sorollosa. Es calcula que –en el conjunt de la península Ibèrica– no van ser mai més de 200.000. Molts pocs, comparativament a l'estimació aproximada de 5 milions d'hispanoromans. La proporció era d'un a vint-i-cinc. I a la Tarraconense aquesta relació era, encara, més desproporcionada. En aquells segles foscos –per l'escassetat d'informació– la població peninsular ja tenia preferència per la costa. I sabem que es concentrava a la perifèria i a les valls de l'Ebre i del Guadalquivir. Els visigots –que tenien en la ramaderia extensiva la seva font complementària d'ingressos– es van establir allà on podien campar amb més llibertat, i van fer cap –en bona part– al centre peninsular. A la Tarraconense, al tradicional culte a les armes, hi van sumar una singular seducció i genuïna inclinació cap als models de les oligarquies autòctones, i van esdevenir latifundistes agraris.

Els visigots a casa nostra

Tarraco ja no era aquella gran ciutat de les centúries del 100 i del 200. Havia perdut la meitat dels 30.000 habitants de la seva punta de població, quan era la megalòpolis peninsular. Mantenia el tipus, però, i una tensa rivalitat amb Hispalis (l'actual Sevilla) i amb Emèrita (l'actual Mèrida) per dirimir la capitalitat econòmica dels confins més occidentals de l'antic Imperi. A Tarraco les oligarquies –el resultat del mestissatge interessat entre visigots i iberoromans– mantenien una constant guerra sorda amb les del sud, també, pel repartiment de les parcel·les de poder a la cort de Toledo. Un camp de batalla permanent amb decoració palatina, en què els tràgics cops d'estat i els dramàtics magnicidis eren el pa nostre de cada dia. L'eterna lluita nord contra sud. Aquest detall és molt revelador. Explica que les tensions entre el nord i el sud tenen un origen que va molt més enllà dels congressos del socialisme espanyol contemporani. Es remunten, pel cap baix, a les centúries del 500 i del 600.

El preu del poder

Malgrat el que pugui semblar, els visigots van sortir baratíssims. Per a les oligarquies postromanes, per descomptat. A diferència de les legions, no carregaven el compte de l'erari públic, que volia dir la butxaca dels rics. Amb el rol que exercien ja se'ls donava per retribuïts. A la Tarraconense havien aturat i desfet l'amenaça del moviment dels bagaudes, una rebel·lió d'esclaus fugitius convertida en un exèrcit de desclassats que es dedicaven a calcinar grans propietats i a empalar els seus amos. A l'estil d'Espartac però amb menys glamur –que vol dir èpica– i amb més violència. Els visigots van salvar Tarraco i les seves riques elits. I en la seva missió –que oscil·lava entre la defensa i la repressió– hi van incloure, també, les expedicions de pillatge de bascos i de francs. Una suma de mèrits que els va convertir, a la Tarraconense, en un corpus social prestigiat i influent. A diferència del que passava a Sevilla o a Mèrida, que eren l'extensió de l'escenari de violència de la cort toledana.

El preu del conflicte

Aquestes perspectives diferenciades van acabar per crear una fractura irreparable entre la família visigoda, que vol dir, en definitiva, entre les oligarquies dominants. El nord-est contra el sud-oest. I Tarragona, Barcelona i Narbona –les grans ciutats del territori– van plantar Toledo. Cap a mitjans del 600 hi va haver un intent de crear un regne independent, que comprenia els territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Llenguadoc: la Septimània, que va quedar en res. L'immediat desembarcament musulmà (711), però, va venir motivat per aquestes desavinences. Els de Tariq arribaven com a mercenaris de la facció de al Septimània –la nostrada, per entendre'ns–, que es movia entre el projecte independentista i l'ambició d'assaltar la cort toledana. La inesperada victòria islàmica va alterar el projecte inicial. I Tariq no es va conformar en el seu paper de comparsa. Llavors els de la Septimània es van replegar en els seus dominis, i van declarar la guerra a la mitja lluna invasora.

L'Estat gòtic català

En aquell context sorgeix una figura destacada. El comte Ardó, que algunes fonts citen com Dodó. Aquest Dodó va organitzar la defensa i –en nom de la creu i de la religió– va fer una crida als francs. L'avi de Carlemany –Carles Martell–  li va oferir el tracte del diable: ajut militar a canvi de passar a gravitar en l'òrbita política dels francs. La Septimània no va resistir la primera envestida musulmana. Poc temps després, però, durant la centúria del 700, els exèrcits combinats franco-septimans comandats per les elits militars del territori impulsaven les empreses militars que van portar la recuperació de Carcassona, Narbona, Girona i Barcelona. Els successors de Dodó –còmodes com se sentien amb els nous patrons– també van participar activament en les intrigues palatines d'Aquisgrà –el París dels francs–. D'aquesta forma s'establia el punt d'inici que explica l'origen inequívocament franc del procés de construcció nacional de Catalunya. Des de Dodó a Bernat de Gòtia fins a arribar a Guifré el Pelós.

Share/Bookmark

26.1.17

Un eurodiputat irlandès diu que la UE pot acabar parant els peus a Espanya pel procés català

El diputat del Sinn Féin creu que com més va més gent reconeix que la petició catalana del referèndum és 'raonable'

H_3168846.jpg

Per ACN

Matt Carthy, eurodiputat irlandès del Sinn Féin i del grup de l’Esquerra Unitària al Parlament Europeu, creu que l’estat espanyol hauria d’acceptar la reclamació catalana d’un referèndum. I adverteix que, si no ho fa, la Unió Europea hi acabarà intervenint. ‘La UE pot intervenir-hi, per dir a l’estat membre que no pot negar a una nació històrica el dret de decidir el propi futur’, ha dit a l’ACN. El diputat, que com més companys de partit va assistir a la conferència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva, creu que cada vegada més gent reconeix que la petició catalana és ‘raonable’.

Admet que el va sorprendre molt la conferència sobre el referèndum català organitzada dimarts. En primer lloc, pel gran nombre de persones que hi van anar, no solament de Catalunya o de l’estat espanyol, sinó de tota la Unió Europea, persones que treballen o són representants al Parlament Europeu. I d’una altra banda, perquè els arguments que fa servir el govern català es reforcen com més va més. ‘Tenen una lògica evidentíssima i crec que cada vegada més gent reconeix, a Europa i al món, que això que el govern i el poble catalans demanen, el dret d’autodeterminació, el dret de decidir, és una petició raonable que l’estat espanyol hauria d’acceptar’, diu.

Matt Carthy, que comparteix grup amb Podem, iU i Bildu al Parlament Europeu, va anar a la conferència acompanyat de la seva companya de partit Liadh Ni Riada, una ferma defensora del multilingüisme.

Font: Un eurodiputat irlandès diu que la UE pot acabar parant els peus a Espanya pel procés català | VilaWeb
Share/Bookmark

Ens n'anirem (Toni Soler)

TONI SOLER
La declaració de Lluís Llach potser sí que és un xantatge emocional, però hi té tot el dret. / FIRMA FOTO
CONCILIAR. En Lluís Llach, que ja és tot un referent moral de la majoria independentista, ha declarat que si no hi ha acord pels pressupostos abandonarà el Parlament i tornarà a casa. ¿És un xantatge emocional? Potser sí, però hi té tot el dret. En Llach, com molts d’altres, es va ficar en l’aventura política sense vocació, només per implicar-se en una causa, per fer pinya en un moment excepcional. Si se’n cansa i ho deixa, no ens quedarà altra cosa que agrair-li els serveis prestats. Per altra banda, no està escrit enlloc que el xantatge emocional vagi dirigit només a la CUP. En Llach és diputat de Junts pel Sí, però des de la seva elecció ha estat exquisidament conciliador, s’ha estalviat els retrets i sempre ha reclamat que l’acord necessita la generositat d’uns i altres. També ho fa en aquest moment complicat, en què el Govern malda per mantenir la cohesió interna i per presentar-se davant la CUP amb un punt de vista unificat i a la vegada receptiu.
RELAT. És difícil jutjar la negociació dels pressupostos de fora estant, perquè el nivell de gesticulació és exagerat. No ha de ser motiu d’escàndol, això, si al final hi ha acord; perquè un dels preus de l’acord és, justament, que les parts emfasitzin les seves diferències per donar valor a la seva generositat. De moment, el debat parlamentari el marquen les forces progressistes, tant les del Govern com les de l’oposició: la idea força dels comptes és el creixement de la despesa social (en l’accepció que la CUP i ERC donen a aquest terme), que és notable per a Junqueras, insuficient per a la CUP i misèrrima per als representants de CSQP, per als quals, com d’habitud, ningú és prou d’esquerres en aquest país. Com que el PP, el PSC i C’s estan massa ocupats batallant contra el referèndum, el PDECat se sent molt sol exercint pressió en un sentit diferent -és a dir, defensant també l’impuls a l’economia productiva, la col·laboració público-privada, etcètera-. Amb independència de les xifres, el relat encara es focalitza en la correcció dels estralls de la crisi sistèmica. Després de les alegries financeres i les retallades posteriors, potser és el que toca.
FUTUR. Si passem de les idees als diners, és possible que la síntesi dels diversos punts de vista sigui més fàcil que no ens pensem, i que Junts pel Sí i la CUP aprovin els pressupostos després d’un seguit de concessions recíproques, perfectament calculades. Tant de bo sigui així, perquè amb la magnitud dels reptes que esperen a la cantonada, si no hi ha una mica de sentit d’estat és impossible que el país surti reforçat d’aquesta singladura. És per això que en Lluís Llach diu que si no hi ha pressupostos se’n va. Es pot governar un any més amb els pressupostos prorrogats, però en aquest cas la majoria sobiranista haurà demostrat sobradament que no està preparada per dur-nos a votar i per aplicar els resultats d’un referèndum. En aquest cas, més ens valdrà a tots assumir que el moment no ha arribat, i que potser ho farà millor una generació futura, més dotada que la nostra. No se n’anirà en Llach. Ens n’anirem molts més.

Share/Bookmark

25.1.17

The Catalan Referendum Conference in Brussels (Vídeo complert català)




ARA Barcelona25/01/2017
La conferència sobre el procés que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller d'Exteriors, Raül Romeva, van impartir ahir a la tarda a la sala gran del Parlament Europeu, ha tingut un impacte discret en els mitjans internacional. No obstant això, sí que se n'han fet ressò 'Politico', el canal audiovisual 'Euronews' i diversos mitjans escocesos i irlandesos, com 'The National' i 'The Irish Times'. 
"El president de Catalunya es compromet a seguir endavant amb la votació per la independència", titula 'Politico' en el seu article, que destaca que l'auditori on es va fer la conferència estava ple. "El suport d'Europa a la independència de Catalunya causaria una greu ruptura amb el govern espanyol", recalca el rotatiu. 
Per la seva banda,  'Euronews' inicia el seu article, una entrevista a Puigdemont, assegurant que "la situació política sempre es troba en punt mort entre les autoritats catalanes i espanyoles". 
El diari 'Irish Times' també s'ha fet ressò de la notícia, amb el titular: "Els líders de Catalunya s'embarquen en una ofensiva per atreure la UE". "Catalunya ha posat en marxa un intent de convèncer la UE dels mèrits del seu pla", assevera el mitjà, "enmig d'acusacions dels conservadors espanyols que l'oferta és políticament" equiparable "amb l'extrema dreta europea". 
Resultat d'imatges de The Catalan Referendum Conference in Brussels


Share/Bookmark

24.1.17

REPÚBLICA CATALANA: Siguem civilitzats, viatgem amb Rodalies


Enric Casulleras, professor de la Universitat de Vic     

El pensador de referència del liberalisme, Adam Smith, i el de la socialdemocràcia, John Maynard Keynes, estaven d’acord en una cosa: La importància de les infraestructures. L’escocès va escriure que  “la falta d’infraestructures és el principal fre al progrés de les indústries i les ciutats”, mentre l’anglès sempre va defensar que la inversió en infraestructures és un element central per reactivar una economia en dificultats.

Sembla clar, doncs, que la prosperitat de Catalunya passa per millorar les carreteres i els ferrocarrils, pel corredor mediterrani, per la connectivitats dels aeroports i pels accessos al port de Barcelona.

Els nostres impostos els recapta el govern d’Espanya, així que haurien de ser les institucions espanyoles que invertissin en aquestes infraestructures i vetllessin perquè donessin bon servei. Ho fan? La pregunta és un insult als usuaris de Rodalies.

La conclusió és òbvia: la nostra prosperitat no és un objectiu de les institucions espanyoles. Necessitem institucions pròpies, doncs. Volem que els nostres impostos serveixin per fer allò que ens cal per no ofegar-nos econòmicament. Si més no, volem comptar-nos per veure quants preferim institucions pròpies i quants es conformen en seguir depenent dels ministeris espanyols. I com es fa per comptar? Doncs es posa una urna i es compten els vots, com a qualsevol democràcia civilitzada.




Share/Bookmark

23.1.17

DUBTES SOBRE LA INDEPENDÈNCIA? ON TOT QUEDA CLAR

Llista de quasi 450 vídeos amb les preguntes agrupades per temes
AMBAIXADES I ACCIÓ EXTERIOR
ATUR I LA SEGURETAT SOCIAL
BALANÇA FISCAL
BOICOT COMERCIAL
CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA
CATALÀ I CASTELLÀ
CIUTADANIA
CLASSES D'ECONOMIA
COHESIÓ SOCIAL
CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
CONSULTA: DATA I PREGUNTA
CORRUPCIÓ
CRISI ECONÒMICA
DUI
DEFENSA I SEGURETAT
DEMOCRÀCIA
DEUTE PÚBLIC
DRET A DECIDIR
DRET D'AUTODETERMINACIÓ
DÈFICIT FISCAL
ECONOMIA
EMPRESA I EMPRESARIS
ENCAIX A ESPANYA
ENDAVANT REPÚBLICA
ENERGIA
ENSENYAMENT
ESGLÉSIA
ESPANYA FA POR
ESPANYA FEDERAL
ESPORT
ESTAT CATALÀ
FUNCIONARIS
HISTÒRIA
ILLES BALEARS
IMMIGRACIÓ
IMPOSSIBLE
IMPOSTOS
INDEPENDÈNCIA
INFRAESTRUCTURES
JOVENTUT
JUSTÍCIA
L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA
LES MENTIDES
LLEIS CONTRA DEMOCRÀCIA
MADRID LA METRÒPOLI
MALTRACTAMENT A CATALUNYA
MARCA ESPANYA
MONARQUIA
NEGOCIACIÓ AMB ESPANYA
PAÍS VALENCIÀ
PENSIONS
PROCESSOS D'INDEPENDÈNCIA
REACCIÓ ESPANYOLA VIOLENTA
RECERCA I INVESTIGACIÓ
RECONEIXEMENT INTERNACIONAL
RETALLADES
SANITAT
SENTIMENT
SINDICATS
SOBIRANIA FISCAL
SUPERÀVIT COMERCIAL
TERCERES VIES
TESTIMONIS
TRANSICIÓ ESPANYOLA
UNIVERSITATS
UNIÓ EUROPEA
VIABILITAT
Font: Dubtes sobre la independència: http://dubtessobrelaindependencia.blogspot.com.es/
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.