traducció - translate - traducción

27.2.17

La fiscalia atempta contra l'Estat de Dret


La fiscalia general de l'Estat ha presentat una segona querella pels delictes de prevaricació i desobediència contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els altres tres membres de Junts pel Sí de la mesa del Parlament, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet.
La fiscalia deixa fora de la querella Joan Josep Nuet perquè la "falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional s'infereix de la seva trajectòria com a diputat".

Es tracta d'un escrit sense precedents, que davant un mateix fet objectiu ataca uns diputats i en deixa uns altres de banda per un judici d'intencions. Això demostra una persecució discriminatòria del tot impròpia d'un Estat de Dret.

L'escrit també demostra la progressiva ideologització de la fiscalia, que en comptes de defensar l'Estat de Dret es dedica a defensar l'aparell de l'Estat.

Aquest menysteniment total de la fiscalia a l'Estat de Dret es produeix quan es compleixen 36 anys del cop d'Estat del 23F. Llavors, un tinent coronel de la Guàrdia Civil va haver de fer la feina bruta d'una part de l'aparell de l'Estat i va acabar a la presó.


Share/Bookmark

26.2.17

Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

Sostre amb un cavaller de la casa d'Anjou abatut per un cavaller amb l'escut d'armes catalanoaragonesos i les de Suabia de Frederic de Sicília (Museu d'Art Nacional de Catalunya)

Jordi Palmer



La història de Catalunya entre els segles XIII i XVI està marcada per l'expansió mediterrània i especialment, per la lluita entre la corona d'Aragó i la casa d'Anjou, una guerra pel domini, sobretot, del sud d'Itàlia, que va comportar un estadi de guerra de gairebé dos-cents anys, des de les Vespres Sicilianes del 1282 fins a la brevíssima invasió francesa de Nàpols del 1495. Ben bé dos segles que serveixen a l'historiador britànic David Abulafia -descendent de jueus sefardites- per titular així, La guerra de los doscientos años (Pasado & Presente, 2017), el seu assaig sobre un període de la història europea tan agitat com, certament, desconegut actualment.
 
Precisament, un dels valors del llibre és situar el focus d'atenció fora de les històries nacionals oficials, sigui l'espanyola, la italiana i, també, la catalana. De fet, l'aventura mediterrània de la corona d'Aragó, amb les conquestes, a partir del segle XIII, de les Illes Balears, de Sicília, posteriorment de Sardenya i Nàpols, els intents d'ocupar Còrsega, la influència en Albània i l'exotisme dels ducats almogàvers de Grècia conformen uns episodis que, més enllà de despertar velles glòries d'un passat medieval romànticament sobredimensionat, el que fan és constatar l'existència d'un projecte expansiu sustentat no sota un concepte territorial-nacional sinó com ainiciativa d'una casa reial, la casa de Barcelona -continuada pels Trastàmara d'ençà de Casp- en una època en què les monarquies es repartien el poder a Europa per la força de les armes i la de la fe, per aquest ordre.
 
Per això mateix, Abulafia sap donar les claus d'un període històric, el de la Baixa Edat Mitjana, que res té a veure amb pretesos projectes nacionals que ens haurien dut, de forma inexorable, al present actual, on la història d'Europa massa sovint es redueix a la conclusió que el present no podia haver estat de cap altra manera. Així les coses, l'autor explica els enfrontaments entre els angevins -sovint considerats els enemics número u del casal de Barcelona-, amb els monarques d'Aragó, en un joc d'escacs -de trons per ser més moderns- en què el papat també té la seva rellevància a l'hora d'atorgar i denegar regnes, això sí, només convalidats per la força de les armes, no pas de la fe. I tot plegat sense oblidar la importància de l'emperador del Sacre Imperi, un actor amb un paper rellevant a la península Itàlica, ja que l'expansió catalana per aquelles terres s'ha d'entendre també com a part dels enfrontaments entre els güelfs -defensors del papat- i els gibelins -defensors de l'imperi-, que serà el bàndol en què es mouran els reis d'Aragó.
 
Sicília, la joia de la corona
 
En aquest estat de coses, l'illa de Sicília, la més gran del Mediterrani, se situa com a centre d'aquesta història de guerra entre els Anjou i el casal de Barcelona. Arrabassada pels normands als sarraïns al segle XI, la corona va recaure a principis del segle XIII en Frederic II Hohenstaufen, emperador del Sacre Imperi. A mitjan segle XIII, els Anjou, senyors de la Provença, reben del papat la promesa del tron sicilià -que inclou Nàpols, és a dir, les Dues Sicílies-, fet que marcarà l'arribada d'aquesta casa francesa a la zona després de vèncer, de la mà de Carles d'Anjou, els hereus Hohenstaufen. Ara bé, el descontentament pel govern dels Anjou i l'existència d'un poderós rei amb capacitat de reclamar -per la via dels drets però sobretot de les armes- el tron de Sicília marca l'arribada dels interessos catalanoaragonesos a la zona
 
Aquest rei és Pere el Gran -III d'Aragó, II de Barcelona-, casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, i que prendrà la corona de Sicília arran de la revolta de les Vespres sicilianes el 1282. A partir d'aquí el regne de les Dues Sicílies queda dividit, amb l'illa per als reis catalanoaragonesos i el territori peninsular per als Anjou, fet que farà que al llarg dels dos segles següents se succeeixin els intents d'uns i altres de reunificar el regne, i sempre amb la intervenció del papat, l'imperi, i altres potències europees, com el rei de França.
 
 Carles d'Anjou i Pere el Gran, dos reis per al tron de Sicília
 
És a dir, Sicília és un actor de primer ordre dels jocs d'estratègia globals i de l'equilibri de poders, fet que marca no només la intenció d'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, sinó la seva influència en la política d'abast europeu de l'època.
 
Amb alts i baixos, tant per als Anjou, que finalment perdran el regne de Nàpols a favor d'Alfons el Magnànim -V d'Aragó, IV de Barcelona-, com per a la corona d'Aragó, que veurà com el Compromís de Casp marca el final del Casal de Barcelona i l'arribada de monarques castellans, la història que relata La guerra de los doscientos años acaba sent la narració d'un episodi completament necessari per comprendre la realitat del somni mediterrani de la Catalunya medieval.
 
Qüestió de noms
 
Com a qüestió al marge però significativa per al lector català, en la sempre complicada disputa per la nomenclatura que cal donar a aquells territoris que formaven la corona d'Aragó, Abulafia pren partit per designar la unió d'Aragó i el comtat de Barcelona amb el nom de corona catalanoaragonesa, entenent que van ser els catalans els que van portar les regnes de l'expansió mediterrània. De fet, l'autor sempre es planteja la corona com la unió de "cinc Regnes i un Principat" -és a dir, Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, i Catalunya-, i conclou que l'expansió de la corona no tenia per què estar circumscrita a la conquesta de territoris concrets com Sicília, sinó que podria haver anat molt més enllà.
 
"El d'Aragó és sens dubte un nom poc apropiat", assenyala l'autor, per marcar les diferències del projecte aragonès i del català, el primer amb la vista posada en Navarra i l'interior de la Península i el segon abocat a la Mediterrània. Seran aquests factors diversos els que compondran finalment una corona basada en l'existència d'entitats clarament diferenciades, una situació que, amb els seus moments de glòria i decadència, es mantindria fins a la Guerra de Successió i la liquidació, de la mà del primer Borbó a Espanya, de la Corona d'Aragó i els Estats que la componien. Que Felip V fos duc d'Anjou no deixa de ser una ironia dramàtica de la història.
 
 
Elnacional.cat
21/02/2017


Share/Bookmark

24.2.17

ESTAT DE BENESTAR: CANVI DE PRIORITATS I SOBIRANIA

Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col•lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi

Article de Ricard Gomà

 
ricardgom
Ricard Gomà
L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, d’una banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col•lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.
Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.
Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.
En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col•lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.

Ricard Gomà, professor de Ciència Política de la UAB


Share/Bookmark

22.2.17

JA POTS SIGNAR EL PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM


Campanya d'adhesions per recollir el suport d'institucions, entitats, electes i particulars, de dins i de fora de Catalunya, per a la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

A proposta del Parlament de Catalunya, i amb l’impuls del Govern de Catalunya, el dia 23 de desembre de 2016 es constituí el Pacte Nacional pel Referèndum, que aplega milers d’entitats socials, culturals i polítiques, amb el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un Referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació.
El Comitè Executiu del Pacte rebé l’encàrrec d’elaborar un Manifest que recollís aquesta aspiració transversal. El dia 1 de febrer, el Plenari del Pacte, aprovava el text proposat pel Comitè.
Cal, ara, difondre el Manifest i aconseguir el màxim possible d’adhesions individuals i col·lectives. És amb aquest propòsit que es fa pública aquesta pàgina.
Gràcies per la vostra adhesió i per fer-ne la màxima difusió.

Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum (pdf)

Podeu consultar les versions lingüístiques del Manifest gràcies a la col·laboració desinteressada de Floriane Roux i Júlia López (Francès), Mireia Boya e Busquet (Aranès), Carme Fernández Pérez-Sanjulián (Gallec), Manel Ollé i Jun Chin (Xinès), Tayssir Azouz (Àrab), Nigel Balfour, Júlia López i David Karvala (anglès), Vladimiro Gentileschi (Italià), Ula Iruretagoiena Busturia (Euskera).
MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM
La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.
El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població. Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític.
I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum. Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.
Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya.
El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crearne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.
Per tot això : Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu. 
Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum. Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.
Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot. Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya.

Share/Bookmark

Els 20 referèndums d’independència dels darrers 43 anys

Un repàs als referèndums d'independència arreu del món


E
n aquest article fem un repàs cronològic als referèndums o plebiscits d’independència que, amb caràcter polític vinculant, s’han celebrat entre 1973 i 2014,  i entre els quals s’inclouen tant els plebiscits acordats amb l’Estat dominant com els no acordats amb l’Estat dominant, altrament anomenats unilaterals.
Els referèndums d’independència són procediments per a legitimar la voluntat de la ciutadania d’una nació d’esdevenir independent i recuperar la seva sobirania històrica. Es poden celebrar com a pas previ a la declaració (o proclamació) d’independència (com ara els països bàltics o Montenegro), o per ratificar la declaració d’independència (com ara Ucraïna) o per ratificar la constitució sobirana (com ara el cas de la República de Tatarstan).  
Habitualment, els referèndums d’independència es plantegen amb un pregunta que requereix resposta binària de Sí o No. Tanmateix, trobem alguna excepció, com ara el referèndum de Puerto Rico (2012), on es va plantejar una pregunta tipus arbre: en el cas de triar el No, els votants podien triar entre tres alternatives. També hi ha casos en què s’estableix un sistema molt simple, com ara el cas del referèndum de Croàcia (1991), on no es formulava cap pregunta sinó que els ciutadans triaven paperetes de color blau per votar Sí i de color vermell per al No. O el cas de Sudan del Sud, on la papereta incorporava només les paraula “Unitat” i “Secessió” i  el dibuix corresponent, pensat per a la població que no sap llegir.  
S’observa que dels sis casos de països amb referèndums acordats, en tres d’ells, la resposta va ser contrària a la independència (Irlanda del Nord, Puerto Rico i Escòcia), en aquests casos van ser realitzats en contextos occidentals democràtics. Mentre que en els altres tres, la resposta va ser contundentment favorable (Montenegro, Timor Oriental i Sudan del Sud),  es van realitzar en context de coacció militar i repressiva dels Estats dels quals es volien emancipar (Sèrbia, Indonèsia i Sudan, respectivament), i foren tutelats per organismes supranacionals. D’altra banda, cal notar que, en molts casos, els referèndums que donaren resultats que fregaven el 100% de participació i a favor, es realitzaren en un context de democràcia incipient o inexistent, i per tant amb poques garanties democràtiques. Malgrat això,  els Estats independenditzats resultants han estat reconeguts àmpliament. Un cas especial seria el referèndum del Quebec, que fou convocat i organitzat de manera unilateral, però que va acabar sent “tolerat”. 
Val a dir que la majoria de referèndums d’independència s’han celebrat de manera unilateral, i en tots aquests casos el resultat va ser favorable a la secessió i reixiren en culminar la independència, amb l’única excepció de Tatarstan, que als dos anys de celebració del plebiscit va passar de nou a l’òrbita russa. Una altra excepció seria el referèndum del Quebec, que no fou acordat, sinó unilateral però acabà sent “tolerant”, i va guanyar el “no”.
1. Irlanda del Nord. Acordat, 8 de març de 1973. Doble pregunta:
  • Vol que Irlanda del Nord continuï formant part del Regne Unit?
  • Vol que Irlanda del Nord s’uneixi a la República d’Irlanda fora del Regne Unit
    Resultat: 98,9% a favor de la primera opció i un 1,1% a favor de la segona opció, amb una participació del 58,66%
2. Eslovènia. Unilateral,  23 de desembre de 1990.
  •  La República d’Eslovènia hauria d’esdevenir un estat independent i sobirà? 
    Resultat: 88,5% a favor amb una participació del 93,5%.
    Context: Per legitimar-lo es demanava una majoria absoluta del 50% més un, sense requeriments de particpació mínima. Cal tenir en compte que un 2,8% no van poder votar per estar a l’estranger o en accions militars, i aquests no es van incloure en el còmput final.
3. Lituània. Unilateral,  9 de febrer de 1991.
  • Està a favor que l’estat lituà esdevingui una república democràtica independent?
    Resultat: 76,5% a favor, amb una participació del 84,74%.
4. Geòrgia. Unilateral, 31 de març de 1991. 
  • Dóna vostè suport a la restauració de la independència de Geòrgia d’acord amb l’Acta de Declaració de Geòrgia de 26 de maig de 1918?  
    Resultat: 99,5% a favor amb una participació del 90,6%.
5. Estònia. Unilateral, 3 de març de 1991.
  • Voleu la restauració de la sobirania de l’Estat i la independència de la República d’Estònia? 
    Resultat: 82,9% a favor, amb una participació del 78,4%.
6. Letònia. Unilateral, 3 de març de 1991.
  • Està vostè a favor d’una República de Letònia independent i democràtica? 
    Resultat: 73,68% a favor, amb una participació del 87,56%.
7. Croàcia. Unilateral, 9 de maig de 1991.
  • No va haver-hi cap pregunta.
    La ciutadania triava entre una papereta de color blau si volien la independència i una de vermella si n’eren contraris. Resultat: 93,24% a favor amb una participació del 83,56%.
8. Macedònia. Unilateral, 8 de setembre de 1991.
  • Donaria suport a una Macedònia independent amb el dret d’entrar en una futura unió d’estats sobirans de Iugoslàvia? 
    Resultat: 96,4% a favor, amb una participació del 75,7%.
9. Turkmenistan. Unilateral, 26 d’octubre de 1991.
  • Està d’acord amb l’establiment legal de Turkmenistan com un estat democràtic independent?
  • Dóna suport a la declaració del President del Soviet Suprem de la República Socialista Soviètica de Turkmenistan “Sobre la política exterior i interna de Turkmenistan” i l’activitat per implementar-la? 
    Resultat: 94,1% a favor amb una participació del 97,4%.
10. Ucraïna. Unilateral,  1 de desembre de 1991.
  • Dóna vostè suport a l’Acta de Declaració d’Independència d’Ucraïna? 
    Resultat: 90,32% a favor, amb una participació del 84,18%. El referèndum fou convocat per Parlament ucraïnià per confirmar l’Acta de Declaració d’Independència que havia estat aprovada pel Parlament el 24 d’agost de 1991.


11. Bòsnia-Herzegovina. Unilateral, 29 de febrer i 1 de març de 1992.
  • Està a favor d’una Bòsnia-Herzegovina sobirana i independent, com a estat de ciutadans i nacions iguals de musulmans, serbis, croats i altres que hi viuen?
    Resultat: 99,7 % a favor amb una participació del 63,4%.
12. República of Tatarstan. Unilateral,  21 de març de 1992.
  • Plebiscit per refrendar la Constitució.
    Resultat: 62% a favor. El referèndum i la constitució van ser declarats inconstitucionals per part del Tribunal Constitucional Rus. Més tard el 2002 definien la República de Tatarstan com a part de la Federació Russa.
13. Eritrea. Acordat, 23-25 d’abril de 1993.  
  • Accepta vostè que Eritrea esdevingui un estat sobirà i independent?
    Després de 30 anys guerra contra l’ocupació d’Etiopia, des de 1991 s’establí un estat independent de facto amb un un govern provisional, el qual dos anys més tard organitzà un referèndum d’independència sota els auspicis de l’ONU.
    Resultat: 99,83% a favor, amb una participació del 98,5%
14. Quebec
Primer referèndum. Unilateral,  20 de maig de 1980.
      • El Govern del Quebec ha fet pública la seva proposta de negociar un nou acord amb la resta del Canadà, sobre la base de la igualtat de les nacions; aquest acord permetria al Quebec adquirir la facultat exclusiva per legislar les seves lleis, imposar els seus impostos i establir relacions a l’estranger – en altres paraules, la sobirania – i al mateix temps permetria mantenir amb el Canadà una associació econòmica que inclou una moneda comuna, qualsevol canvi en la situació política resultant d’aquestes negociacions només es durà a terme amb l’aprovació popular a través d’un altre referèndum; en aquests termes,  dóna vostè  al Govern del Quebec el mandat per negociar l’acord proposat entre el Quebec i el Canadà? 
        Resultat: 59,56% en contra i 40,44% a favor,  amb una participació del 85.61%
Segon referèndum. Unilateral, 30 d’octubre de 1995.
      • Està vostè d’acord amb què la regió del Quebec hauria d’esdevenir sobirana després d’haver fet una oferta formal a Canadà per una nova associació econòmica i política, dins de la llei, tot i respectant el futur de Quebec i de l’acord signat el 12 de juny de 1995.
        Resultat: 50,58% en contra i 49,42% a favor, amb una participació del 93,52%
15. Timor Oriental. Acordat, 30 d’agost de 1999.
      • Accepta l’autonomia especial proposada per al Timor Oriental dins de l’estat unitari de la República de Indonèsia?
      •  Rebutja l’autonomia especial proposada per al Timor Oriental la qual comporta la separació de Timor Oriental d’Indonèsia?
        Els votants havien d’introduir a l’urna una de les dues paperetes. Resultat: 78,5% a favor, amb una participació del 98,60%. Va tenir lloc sota pressió militar d’Indonèsia i tutelat per les Nacions Unides.
16. Montenegro. Acordat, 21 de maig de 2006.
Desitja vostè que Montenegro esdevingui un estat independent amb ple reconeixement legal i internacional? 

Els requisits exigits per al reconeixement de Montenegro per part de la federació Sèrbia i per la Unió Europea foren aconseguir un mínim de participació del 50% de les persones amb dret a vot, i el Sí havia d’obtenir un resultat superior al 55% dels vots vàlids emesos.
Resultat: 55,4% a favor, amb una participació del 86,49%

Activistes montenegrins fent propaganda pel Sí

17. Sudan del Sud. Acordat, entre el 9 i el 15 de gener de 2011, amb el requisit d’una participació superior al 60%.
      • No hi havia pregunta. La papereta de vot contenia dues opcions “Unitat” i “Secessió” escrites en anglès, amb dibuixos, i calia marcar-ne una mitjançant l’empremta dactilar. 
        Resultat: 98,83% a favor, amb una participació del 97.58%
Ciutadans de Sudan del Sud votant en el referèndum d’independència del 2011


18. Puerto Rico
Primer referèndum. Acordat, 23 de juliol de 1967. 
      • Els votants triaven entre Commonwealth, estatalitat o independència. Una majoria del 60,4% votà a favor de l’estatus de Commonwealth, amb una participació del 65,9%. 
Segon referèndum. Acordat, 4 de novembre de 1993. 
      • Els votants triaven entre Commonwealth, estatalitat o independència. Una majoria del 48,6%% votà a favor de l’estatus de Commonwealth, un 46,3% ser un estat dels Estats Units i un 4,4% la independència,  amb una participació del 73,5%.
Tercer referèndum  Acordat, 13 December 1998.
      • Els votants havien de triar entre estatalitat (com a estat dels Estats Units d’Amèrica), commonwealth (govern limitat), estat lliure associat (als Estats Units, amb ciutadania pròpia), independència, o cap de les opcions.
        Resultat: L’estatalitat obtingué el 46,6%,commonwealth 0%, estat lliure associat, 0,3%, independència 2,6%,  i cap de les opcions 50,3%, amb una participació del 71,3%.
Quart referèndum. Acordat,  6 de novembre de 2012.
      • Està d’acord en mantenir la condició política territorial actual? 
        Les respostes possibles eren Sí o No. Aquells qui votaven que no, havien d’elegir entre tres opcions possibles desitjades: estatalitat, estat lliure associat sobirà i independència. 
        Resultat: 54% van votar que No, a la primera pregunta i 46% que Sí. D’aquells que van votar a la segona pregunta: un 61,11% van triar estatalitat, 33,34% estat lliure associat i 5,55% independència.
19. Crimea. Unilateral,  16 de març de 2014.
      • Pregunta 1: Està a favor de la unificació de la península de Crimea amb Rússia com a subjecte de la Federació?
      • Pregunta 2: Està a favor de la restauració de la constitució de Crimea de 1992 i l’estatus de la península de Crimea com a part d’Ucraïna
        Resultat: 96,7% a favor amb una participació del 83,01%. El referèndum va tenir lloc en un context de militarització russa i no ha estat reconegut ni pels EUA ni per la UE.
20. Escòcia. Acordat, 18 de setembre de 2014. 
      • Escòcia hauria d’esdevenir un estat independent? 
        Resultat: 55,3% en contra, amb una participació del 84,6%.
Per a més informació sobre el referèndum d’Escòcia podeu consultar aquest article i aquest altre.

Share/Bookmark

21.2.17

El discurs enèrgic d’Isabel-Clara Simó: ‘Ningú no ens aturarà, ni ens posarà barreres’

Resultat d'imatges de isabel clara simó

L’escriptora Isabel-Clara Simó ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ha dit que se sentia rescabalada pel guardó i ha fet un discurs carregat d’energia. Ha reivindicat el talent que amaguen els Països Catalans. Repassant tota mena de disciplines, ha esmentat Joan Francesc Mira, Jaume Plensa, Ferran Adrià… ‘Tenim molt de talent’, ha exclamat.

Així mateix, ha animat a canviar l’estat de les coses amb l’horitzó de la independència, com va passar amb el sufragi femení i el servei militar obligatori, perquè malgrat les traves i les prohibicions, el canvi es va acabar imposant. L’escriptora ha intercalat bromes en el discurs. Per exemple, s’ha referit a la constitució espanyola dient que era ‘el llibre que Moisès va baixar del mont Sinaí’.

Però l’actitud ha canviat quan ha fet esment del futur del país i els dubtes que suscita. ‘I si estem mentalment, inconscientment, colonitzats? –s’ha preguntat–. Estem segurs de nosaltres mateixos?’ Per explicar la situació ha fet servir una metàfora d’Alícia en terra de meravelles, quan Alícia demana al gat com se surt del laberint, i el gat li respon: ‘Això depèn d’on vulguis anar.’

‘Si n’estem convençuts, no hi haurà ningú que ens pugui aturar’ –ha exclamat–. Ningú no ens posarà barreres, ni res no podrà vèncer la voluntat de la gent. Els entrebancs els superarem amb el nostre afany de llibertat.’ Simó ha dit al públic, com si parlés amb cada un dels assistents: ‘Tenim una consigna indestructible, sapere aude’ (‘atreveix-te a saber’). Ha reclamat que tothom fes un pas endavant per pensar, investigar i ser actiu.




Share/Bookmark

20.2.17

El Corredor Mediterrani és la Via Augusta romana, Mariano!

Marc Pons 

Foto: Wikimedia 


“És l'economia, imbècil!!!”, va engaltar Bill Clinton a George Bush -sènior- en la campanya electoral nord-americana del 1993. Amb aquesta fuetada verbal, Clinton -candidat a la presidència- posava en evidència les limitacions de Bush -candidat a la reelecció-, que es presentava amb un programa electoral que havia perdut la perspectiva de les prioritats. Aquesta cita, trivialitzada i banalitzada, campa lliurement per les xarxes per il·lustrar situacions còmiques protagonitzades per personatges ridículs. Però conserva el seu esperit. I és perfectament aplicable a les polítiques erràtiques d'infraestructures viàries del govern espanyol. El Corredor Mediterrani -grapejat, dilapidat i prostituït pels gabinets de Rajoy- és l'oblidada columna vertebral del territori peninsular. És la via natural que connecta la península Ibèrica amb el continent europeu des de fa més de 2.000 anys. És la Via Augusta romana, Mariano!!!

La calçada romana

Quan els romans van posar els peus -i les urpes- a la península Ibèrica -fa 2.200 anys- la que seria Via Augusta ja insinuava el seu traçat. Les nacions nord-ibèriques -del territori entre les actuals Narbona i València- es comunicaven entre elles i amb les sud-ibèriques -de la vall del Guadalquivir- a través d'un traçat de vies i carreteres que serien l'esbós del dibuix definitiu de la posterior calçada romana. Fa 2.200 anys la façana mediterrània peninsular ja participava plenament de les dinàmiques globals -i globalitzants- que imposaven les potències de l'època. En canvi el centre, el nord i l'oest de la península -per una simple qüestió de logística estratègica- havien quedat en una situació perifèrica i feien la funció de rebost del litoral mediterrani. Els ramals viaris que s'endinsaven cap a l'interior (atenció, Mariano!!!)  partien, sempre, de l'eix mediterrani, seguint -o remuntant- el curs dels grans rius -l'Ebre, el Duero, i el Tajo-. De llevant cap a ponent, Mariano.
La Via Augusta en el traçat des de Narbona

La Via Augusta

L'excursió cartaginesa d'Anníbal i els seus elefants a Roma -en el context de les guerres púniques que enfrontaven les dues superpotències del moment- va seguir el curs dels camins que insinuaven la Via Augusta. De Cartagena als Pirineus; passant per Sagunt, Tortosa i Empúries, sembrant el camí de mort i de destrucció. Poc després els generals Escipions romans -dos germans amb fam de glòria i sed de sang- van fer el mateix camí a la inversa, sense elefants però amb el mateix resultat. L'expansió peninsular romana -que vol dir la conquesta i el sotmetiment de les nacions ibèriques- es va fer seguint l'eix mediterrani. I el traçat de la Via Augusta explica, Mariano, que l'acusat sentit de la praxi romana -que no estava per punyetes tribals- no va tenir dubtes: la forma més estratègica -que vol dir fàcil i pràctica- de comunicar la península amb el continent era a través del litoral mediterrani. Fa 22 segles, Mariano!!!.

Les ciutats romanes

Roma tenia un particular -i brutal- sistema de dominació que consistia en la concentració de la població sotmesa. L'èxode rural, Mariano, sempre ha estat un fenomen forçat i dramàtic. Roma va situar a propòsit les ciutats més importants de la península sobre el traçat de la Via AugustaGerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Tàrraco (Tarragona), Dertusa (Tortosa), Saguntum (Sagunt), Valentia (València), Saètabis (Xàtiva) o Ilice (Elx). Ciutats que, amb els seus respectius hinterlands, s'estima que representaven (atenció altra volta, Mariano!!!) el 30% de la població peninsular. I el 60% si hi sumem l'estimació de població de les antigues Corduva (Córdoba), Astigi (Écija), Híspalis (Sevilla) i Gades (Cadis) i els seus respectius hinterlands. Perquè la Via Augusta, la columna vertebral de la xarxa viaria romana a la península, dibuixava el traçat que unia Cadis i Narbona, i fins a Roma, caput mundi (capital del món). 2.000 anys, Mariano!!!.

La columna vertebral

Quan contemplem les restes de les infraestructures romanes ens sorprèn la seva capacitat de resistir el pas dels segles. Això s'explica perquè Roma, en les infraestructures estratègiques, no estalviava ni recursos ni esforços. La Via Augusta, infraestructura viària de primer ordre en la Roma imperial, va ser construïda amb l'ús de les tecnologies més avançades de l'època. Tant és així, que va resistir l'ensorrament polític de l'imperi; les revoltes destructives dels esclaus, les invasions germànica, bizantina i islàmica, i les guerres d'expansió dels Estats cristians. 1.000 anys després de ser construïda, els comte-reis catalano-aragonesos la van convertir en el Camí Reial que unia Alacant amb Perpinyàpassant per València i per Barcelona. La columna vertebral de la xarxa viària que unia la Corona d'Aragó amb França, amb les Repúbliques italianes i amb l'imperi alemany. I que unia Andalusia -la part sud de la corona castellana- amb Europa...Mariano!!!.

El fil de la història

Les disputes fratricides ibèriques, Anníbal i els seus elefants, els sanguinaris Escipions romans i la pau de plom imposada -la pax romana injustament glorificada-, l'exotisme visigòtic, la gihad islàmica, la croada cristiana, l'empori comercial catalano-valencià, les revolucions agràries, les revolucions socials, la revolució industrial, la revolució tecnològica, i el que ha de venir; fa més de 2.000 anys que arriba i que marxa, del continent a la península i de la península al continent; que entra, que es queda, o que senzillament transita i se'n va; pel camí natural que segueix el perfil de la costa mediterrània. La Via Augusta és, també, alguna cosa més que un eix viari estratègic. És, atenció altre cop, Mariano!!!, el fil sobre el mapa, que vol dir sobre el territori (les persones, les cultures, el comerç, ... l'economia!!!), que explica la nostra història -inequívocament europea- i el nostre destí -inequívocament europeu-... Europea, Mariano !!!


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.