El vot de la gent normal | Anna Arqué

ANNA ARQUÉ

Diu el refrany que “un poble que canta mai no serà vençut”. I sembla que per uns moments, tot escoltant la Gemma Humet cantar aquell matí davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch, ens permetíem escoltar-nos les emocions, acostumats des de fa mesos, potser anys, a preparar només les paraules que embastin arguments raonats, “com si la raó fos per si mateixa garantia de justícia i el sentiment ho fos només de desgavell”, em deia un bon amic que ho acabava reblant amb un “santa paciència”. Un silenci imposat a un poble per la força, perquè els silencis imposats sempre ho són per la força. Els catalans hem patit la imposició d’un silenci quotidià i amargant per part d’un Estat espanyol via TOP, per enumerar-ne un de tants, i que continua volent imposar-se, ara via TC. Una societat que assimila amb normalitat els silencis imposats per l’Estat a una població que vol autodeterminar-se mitjançant les urnes, té molt poc de democràtica i com ha fet fa pocs dies el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, a l’Estat espanyol se li ha de recordar que el silenci imposat pot ser legal i raonat però també, i sobretot, és equivocat.

De l’emoció del cant al batec de la terra. El representant dels pagesos a l’acte, en Pep Riera, l’únic que amb urna a les mans utilitza la paraula autodeterminació, crida un sentit “Visca la terra!”. La terra, la “terreta” que en diuen els valencians, que sempre hi és, i vulguem tots que amb ella hi siguin sempre els pagesos, la falç i l’horta que atura tants espants.

El discurs final, la versió il·lustrada del batec, aquelles paraules seleccionades per a l’ocasió van ser pronunciades per l’exemple d’èxit català on millor es reflecteix l’ànima processista que s’aixeca aviat per fer feina i fer país: en Pep Guardiola. Em va encantar veure tantíssima gent contenta i per això, gràcies, Pep. El nostre Sean Connery, a nivell de punch internacional, donava titulars arreu del món encarnant la serenor i la racionalitat del qui sap que, efectivament: “Referèndum és democràcia”. Només un però, qui fos qui redactés el text va deixar-se portar per aquella pàtina d’incredulitat catalana, forçada pels fets viscuts durant anys i panys de funambulisme. Un vertigen que demana ajuda perquè es pensa que hi ha d’haver algú més important que el seu propi poble alçat i en marxa, alguna cosa més poderosa que el poder que el seu poble es dona exercint el dret que té a autodeterminar-se i que, en circumstàncies democràtiques, cap Estat pot obstaculitzar sense posar en risc el seu bon lloc entre els països democràtics.

Saber-te bo fent feina quan has perdut en la més gran de totes les tasques, la que preserva la teva llibertat, et permet sentir-te una mica cofoi, fins i tot feliç dins la captivitat

El director anglès David Lean ens mostra al film El pont del riu Kwai (1957) un grup d’anglesos que cauen presoners de guerra i s’esmercen a construir un pont perfecte perquè els qui els tenen en captiveri, els japonesos, hi passin i avancin posicions. Treballen per l’enemic mentre xiulen animadament. Es poden aconseguir moments de felicitat sense llibertat? Devia tenir raó Max Aub quan deia que "la llibertat no fa l’home feliç, la llibertat el fa home". Saber-te bo fent feina quan has perdut en la més gran de totes les tasques, la que preserva la teva llibertat, et permet sentir-te una mica cofoi, fins i tot feliç dins la captivitat. Als catalans ens pot agradar que ens demanin ajuda, fer les coses bé i que se’ns reconegui, ens dona un bri de dignitat dins la castració que significa saber que com a poble no ens hem organitzat prou bé per a tornar a manar legislativament i executiva sobre la nostra vida. Tanmateix, en general, demanar ajuda no afalaga a qui escolta, ans el contrari, diria que causa una enorme desídia en un món en permanent alerta vermella. Com hem dit tan sovint dins i fora de Catalunya, “els catalans avui no ens queixem, no demanem, els catalans informem”. No demanem ajuda, convidem als demòcrates d’arreu del món que ens acompanyin, perquè ser al costat de la democràcia és sempre excitant i, per què no dir-ho, símptoma de felicitat. Ser al costat de Catalunya ajuda a definir-se un mateix i a definir l’Europa i el món que en definitiva volem.

Aquesta última petició d’ajuda al món, com la campanya "Let catalans vote",que demana permís no sabem a qui, a tothom?, com els debats sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya que es van promoure a parlaments com el de Dinamarca, són accions tan ben intencionades com exponents soft de les rèmores d’una Catalunya empobrida d’ella mateixa que encara busca convençuda, i quasi necessitada, de qui li posi i tregui límits, però que sembla que Puigdemont, Junqueras, Gabriel i Rovira han decidit superar. Perquè, ei, la porta és oberta, només cal travessar-la.

El drama dels comuns

Des de la mort del dictador espanyol Franco, cap president de la Generalitat havia defensat la pràctica efectiva de l’autodeterminació ni havia parlat de fer vinculant el resultat del referèndum que l’aplica, fins ara, que el president Puigdemont ha anunciat data i pregunta apel·lant al dret de Catalunya a l’autodeterminació dels pobles. I només per això estem d’enhorabona, reconèixer-nos és una primera però enorme passa. Sobretot perquè trenca amb el contorsionisme discursiu de l’inconcret i poc garantista dret a decidir que fins fa ben poc feia de vas comunicant entre l’antiga Convergència i l’actual Catalunya en Comú.

Un partit, CeC, que sembla mentida que sigui el que més s’omple la boca exigint garanties a un referèndum d’autodeterminació —que les tindrà, totes—, alhora que és el primer valedor d’un dret a decidir sense cap regulació internacional. Sembla mentida que els qui més parlen de representar el poble i els treballadors afectats per un PP desbocat a retallar drets socials en l'àmbit estatal, siguin els qui anteposin un pacte pel referèndum, precisament, amb aquest govern espanyol trampós i corrupte abans que defensar la vinculació que el poble demana i que el poble atorga. Sembla mentida que els de la Catalunya en Comú, que repeteixen el concepte cupaire de "fer fora el règim del 78" (PP/PSOE) però el redueixen a conveniència quan hi pacten per mantenir-se a la capital catalana, siguin els qui contemplen la maquinària de l’Estat espanyol com a solvent procurador de garanties en lloc d’atribuir-ho a la força que emana de la determinació combinada d’institucions i ciutadania catalana, amb ells inclosos. Sembla mentida que qui representa voler ser la veu dels comuns dels treballadors vulgui reunions privades amb el president de la Generalitat en lloc de reunions col·lectives on sí que acudeix el secretari general de Podem a Catalunya. Un tracte molt selectiu, demana el partit dels comuns. Potser és que, malauradament, el més comú és la vella política.

Ens trobem davant el "Drama dels Comuns": utilitzar partidístament el dret de tota una societat a autodeterminar-se, malmetent l’oportunitat col·lectiva només pel propi interès de marcar espai polític

Volem catalanes més compromeses amb la voluntat del poble que compromeses a representar el poble. I per sorpresa d’adversaris i, encara més, per incomoditat de propers, l’Albano-Dante Fachin ha demostrat que té criteri propi fent una consulta interna, però també ajudant els comuns a tenir un mínim de relat i no quedar-se estancats, que no seria gens propi dels qui volen anomenar-se activistes i han cantat més d’un cop amb el puny alçat allò de “no prendre part és prendre part per l’statu quo”. I encara que ara convergeixin tots en l’anomenada “mobilització no vinculant”, també, molt propi d’activistes socials entendre les mobilitzacions massives com a no vinculants (ironia), la disposició democràtica de Fachin i Urban dista de la d'en Domènech. Fachin explicava el resultat de la consulta interna en termes d’autodeterminació, de sobirania en mans del poble i de no sentir-se previnculat a un resultat sense saber la dimensió que la gent ha decidit donar-li amb el seu vot i els fets que se’n desemboquin. En Domènech, però, sense haver consultat les bases, continua aferrant-se al 9-N com a idea deslegitimadora i rebutja acceptar la votació de l’1 d’octubre com a referèndum perquè diu que és el full de ruta del govern català, tractant com a dada totalment prescindible el fet excepcional que més del 70% de la societat catalana estigui disposada a votar sense acord amb l’Estat (CEO). El domina més el partidisme de marcar distàncies amb el PDeCAT que les tossudes realitats que suren sense remei, només cal veure el resultat del PNR. Viuen amb el pas en fals, i ho saben. L’ecologista Hardin el 1968 feia evolucionar “la tragèdia dels comuns”, plantejada per l’economista Foster (1833), encunyant el conegut Dilema dels comuns: com evitar que els usos individuals malmetin els recursos comuns. Doncs, com si es tractés d’una involució, ens trobem davant el "Drama dels Comuns": utilitzar partidístament el dret de tota una societat a autodeterminar-se, malmetent l’oportunitat col·lectiva només pel propi interès de marcar espai polític.

No creure que s’hagi de fer efectiva la voluntat de la gent comuna si no hi ha un Estat espanyol que digui que ho garanteix, no té cap mena de coherència amb l’històric activisme de mobilitzacions catalanes

El referèndum és, importantment, el full de ruta de la majoria de la societat catalana, de la majoria absoluta del Parlament i, en conseqüència democràtica, del Govern català, només faltaria. Però el que caldria recordar al secretari general dels comuns és que el que sí és el full de ruta del govern espanyol de Rajoy, és precisament negar a la gent de Catalunya la força vinculant del seu vot, exactament el que vol fer el senyor Domènech. Treure al poble la força vinculant del seu vot, no creure que s’hagi de fer efectiva la voluntat de la gent comuna si no hi ha un Estat espanyol que digui que ho garanteix, no té cap mena de coherència amb l’històric activisme de mobilitzacions catalanes; us diria el nostre noi del sucre.

Farem el referèndum l’1 d’octubre, amb totes les garanties electorals, i el vincularem oficialment i popular, com toca, com fa la gent que creu en la gent, la comuna i l'excepcional, la que lluita i per la que hem de lluitar perquè ella sola no pot. Perquè com dirien els que ja han treballat amb tants d’altres consentits: “Qui vol fer una cosa la fa, i qui no la vol fer només troba excuses".

Tothom pot ser-hi, és hora de fer un pas endavant a favor de la gent normal.

Font: El vot de la gent normal