La catalanofòbia, una qüestió d’Estat

La catalanofòbia, una qüestió d’Estat. Catalunya, el Principat d’una Corona manipulada per la historiografia espanyola

Aquestes paraules no són un atac a l’Estat espanyol ni a l’espanyolitat. Són una defensa de Catalunya i de la catalanitat que incideixen en la forma i la raó de ser de la catalanofòbia espanyola.

La catalanofòbia, resultat d’un procés històric, s’expressa a través de múltiples manifestacions que, conjuntament, fomenten l’ús i l’abús de la violència cultural que l’Estat espanyol legitima. A continuació es fa una breu síntesi d’aquest problema, s’exposa la seva causa fonamental i es complementa amb una anàlisi de les conseqüències -històriques i culturals- que se’n deriven.

1. El problema: la catalanofòbia

L’Estat espanyol exerceix formes de dominació contra la Llengua i Cultura Catalanes, incentivant una reacció sistemàtica dels instruments al seu servei a través de múltiples mecanismes, ja siguin religiosos (mitjançant la Conferencia Episcopal Española i els seus canals de difusió), informatius (premsa, ràdio i televisió), polítics, judicials, fiscals, econòmics i/o militars. Tots hi participen amb major o menor pes al llarg de la història, però ho fan activa i conjuntament en nom de la unitat d’Espanya. De forma no reconeguda, ho fan a costa de la realitat plurinacional de l’Estat per servir a l’estatus quo dominant, amb els beneficis i privilegis que això comporta.

Com a resultat, s’instaura una catalanofòbia estructural en la concepció de l’espanyolitat.

2.  La causa: el 1716 es sotmet a la nació catalana

Des del segle XVIII existeix una catalanofòbia institucionalitzada dins les estructures de l’Estat espanyol. Anteriorment, entre els segles XVI i XVII, l’anticatalanisme emergeix en el sí del recel de la noblesa castellana i la Santa Inquisició, que competeixen pel control dels privilegis i les riqueses d’un Imperi emergent, estimulat per l’ambició dels monarques i la doble moral catòlica i militar. Però aquesta història cal entendre-la bé.

En el context de la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648), les nacions d’Europa desafien l’autoritat de l’Església i dels Monarques. Els Catalans lideren la resistència a l’hostilitat dels interessos colonials, monàrquics i eclesiàstics, i des del 1640 desafien el seu destí amb l’inici de l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652). Però aquesta lluita global és desigual, i dóna com a resultat respostes desiguals. No tothom en surt beneficiat, i no tot es soluciona amb el Tractat de Westfàlia (any 1648), que posa fi a aquesta lluita del poder simbòlic, provisionalment, a Europa. Holanda, Suïssa i Portugal adquireixen la seva llibertat, però Catalunya i d’altres territoris no. La lluita s’estén al llarg de la segona meitat del segle XVII, i s’intensifica amb l’anomenada Guerra de Successió Espanyola (1705-1713). El desenllaç comporta la derrota i la fi de l’autoritat històrica del Principat de la Corona d’Aragó, Catalunya, juntament amb el conjunt de regnes associats, que són integrats en noves estructures de poder. Tots ells, amb el temps, s’acaben integrant als moderns estats espanyol, francès i italià.

El cas de Catalunya, tanmateix, és singular, perquè aquesta transició es realitza amb un acte d’ocupació política i militar, a través del Decret de Nova Planta, signat el 16 de gener de l’any 1716. Aquest Decret representa, tècnica i simbòlicament, l’inici d’una estratègia dirigida a l’assimilació dels nous territoris incorporats, per part d’una nova dinastia, iniciada amb el Duc d’Anjou, en Felip V de Borbó (1683-1746). L’avi d’en Felip, en Lluis XIV de Borbó (1638-1715), anteriorment, resultat d’un Tractat (dels Pirineus, 1659), consolida l’annexió de la Catalunya Nord als seus dominis, després que els seus avantpassats hagin ocupat, sistemàticament, el conjunt de comtats originaris de l’Occitània i la Provença, així com els dominis anglesos de l’Aquitània, al llarg dels segles XIII i XVII.

Però no tot és responsabilitat dels Borbó. Mitja Europa participa, solidàriament, del desmantellament de l’autoritat històrica del Principat de Catalunya.

La catalanofòbia legitimada per l’Estat és una conseqüència directa del manament d’un monarca Borbó que, el 1716, va deshonrar la Corona i el Principat que el van dignificar, amb la connivència del conjunt d’Estats que signaren el Tractat d’Utrecht i abandonaren el seu suport als catalans, el 1713, per raons geopolítiques i comercials. Aquest episodi posà fi a la Guerra de Successió Espanyola, i va permetre instaurar l’absolutisme a l’Estat espanyol, seguint el corrent il·lustrat francès, imposant el poder, l’autoritat i les formes de govern castellanes, de caràcter militar, dins del Principat de Catalunya i a la resta de regnes de parla catalana de la Corona d’Aragó: València i Mallorca. Al seu torn, des de França, un altre monarca Borbó fa el mateix amb la Catalunya Nord i la resta de territoris amb una llengua comuna, agermanats per la història a través de la llengua occitana i provençal. Per raons d’Estat, des d’aleshores, es nega la condició de nació dels territoris de parla catalana, des de la Catalunya Nord fins a València, Mallorca i la franja est de l’Aragó, incloent-hi, en segon ordre, els dominis italians. Els regnes de Sicília, Nàpols i Sardenya, on el català i la noblesa catalana hi estan institucionalitzats pel fet de formar part de la Corona d’Aragó, com resultat del Tractat d’Utrecht experimenten també lluites desiguals que, al segle XIX, acaben confluint en l’òrbita italiana dels dominis dels Savoia.

Des d’aleshores, els Borbó d’Espanya imposen l’espanyolitat del castellà i els Borbó de França l’afrancesament de l’oïl, fent-ne una qüestió d’Estat. La Itàlia moderna aplica la normalització de la llengua de la toscana, o florentí, que esdevé l’italià, en perjudici d’una variada diversitat lingüística arrelada amb l’herència occitana, catalana i provençal, resultat d’un procés històric.

Per aquest motiu, Catalunya i la catalanitat commemoren la data en què Barcelona, capital del Principat de Catalunya, capitulà en motiu d’un setge desigual enfront les tropes franceses i castellanes, un cop mitja Europa (Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal i Savoia) abandonà als catalans per un tractat, signat a Utrecht, que els oferí la pau i avantatges colonials. La commemoració d’aquesta data, l’11 de setembre de 1714, representa la vitalitat de la memòria de la nació catalana, i la seva determinació en recuperar la seva integritat.

3.  La conseqüència (I): la manipulació deliberada de la història dels catalans

Què era Catalunya?

Aquesta és una pregunta clau, i té una resposta incerta. És incerta perquè la censura inquisitorial i el domini absolut de les publicacions a l’estat modern espanyol fins al segle XIX (i en gran mesura fins al segle XXI) és una realitat que, per múltiples raons, conviden a pensar que la història ha estat manipulada. És a dir, la història real del Principat de Catalunya no té perquè ser la que narra la història oficial de l’Estat espanyol.

Així doncs, què hauria estat Catalunya?

Catalunya és el Principat de la Corona d’Aragó, és la terra que origina el model de govern, i la que gaudeix de més privilegis, de la mateixa manera que esdevé en el conjunt de principats d’Europa, compresos com a principats cristians dins d’un imperi simbòlic que ells controlen i al qual s’hi deuen. Diverses evidències expressen aquesta realitat:

1a) És un fet constatat i indubtable que els habitants de Catalunya gaudeixen del major grau de drets i privilegis dins dels dominis de la Corona d’Aragó;

2a) És un fet constatat i indubtable que Catalunya és el Principat de la Corona d’Aragó, l’Estat de referència, i que la dignitat de Príncep d’Aragó recau en els títols de duc de Girona i de Montblanc, essent ambdós territoris del Principat;

3a) És un fet constatat i no prou reconegut que Catalunya lidera i acumula l’autoritat de l’Orde del Temple de Salomó i posteriorment de l’Orde de Sant Joan dins dels territoris de la Corona d’Aragó i del conjunt de Regnes de la península Ibèrica, fins al segle XVIII, establint un vincle nobiliari i religiós amb l’autoritat d’un imperi, simbòlic, originari de l’Edat Mitjana;

4a) És un fet constatat i no prou reconegut que l’arxiu de referència de la història de la Corona d’Aragó és l’Arxiu Reial de Barcelona, i que al segle XVIII esdevé, per una decisió monàrquica, l’Arxiu de la Corona d’Aragó; i

5a) (i potser la més important) És un fet constatat i no prou reconegut que Catalunya introdueix el model institucional que Pere El Cerimoniós instaura al Principat, al segle XIV, i que aquest es basa en el “Llibre de Cerimònies” de Constantí VII, emperador de l’Imperi Romà d’Orient, esdevenint, per tant, un model basat en l’anomenat Imperi Bizantí, que es troba estretament vinculat a la història dels privilegis i els dominis catalans a l’Edat Mitjana. L’autoritat catalana fins als ducats d’Atenes i Neopàtria és conseqüència directa del suport del Principat, del Comte de Barcelona, a l’autoritat simbòlica, medieval, de l’autoritat de Constantinoble, l’Imperi Romà vigent fins el segle XV. Roger de Flor (història oficial) i el Tirant lo Blanc (literatura) en donen fe.

Diverses personalitats catalanes lideren l’Orde de Sant Joan i són patriarques d’Alexandria o de Jerusalem, una situació a la que cal afegir la dignitat dels papes Borja, des de les terres valencianes. Castella no té aquest passat. En té un altre, però no està vinculat amb l’Imperi Romà Medieval. De fet, és un territori ocupat, tal i com manifesta la història de la Reconquesta i l’ús que se’n fa, dins l’òrbita castellana, on hi domina el poder jeràrquic i autoritari, en contraposició al model integrador i parlamentari que lidera el Principat de Catalunya dins la Corona d’Aragó.

El Principat d’Astúries, que es basa en la llegenda de Don Pelayo, en canvi, no té res a veure amb l’autoritat del Principat de Catalunya. De fet, el primer príncep d’Astúries, oficialment, no s’honora fins al segle XV, a títol simbòlic, per representar l’autoritat de l’hereu de la Corona de Castella i Lleó. De la mateixa manera, ni la noblesa ni l’església de Castella i Lleó s’integren mai al projecte imperial de Roma o Constantinoble, ni manifesten cap tradició hel·lènica, ni en les arts ni en les formes de govern, tal i com s’institueix des de l’Orient fins a la caiguda de Constantinoble, l’any 1453, i tal i com es continua des de la Roma italiana amb el Renaixement. El Renaixement Italià representa, en aquest sentit, una etapa avançada, simbòlica i culturalment, de l’Imperi Romà. Complementàriament, ressaltar que l’Arxiu de Simancas, l’arxiu de referència de la monarquia hispànica, es crea al segle XVI.

D’acord amb aquest plantejament, s’observa com, clarament, l’autoritat catalana cau amb la caiguda de Constantinoble, però es manté com a símbol d’una nació, fins al segle XXI. En aquest sentit, d’acord amb aquestes evidències, es planteja la pregunta fonamentada de quin sentit té anomenar Corona d’Aragó als dominis liderats pel Principat de Catalunya, i la hipòtesi raonable de que, per raons de poder simbòlic, es manipula l’origen dels seus poders al voltant d’un Regne d’Aragó per voluntat del monarca, al llarg dels segles XVII i XVIII.

Seguint les paraules de Maquiavel, al capítol V del llibre El Príncep (oficialment publicat el 1531), Catalunya formaria part dels principats d’Europa que, abans de ser ocupats, es governaven per lleis pròpies. Aquesta lectura és precisa per al cas dels catalans, i la seva anàlisi és de gran interès. Maquiavel ressalta que només hi ha tres formes de dominació en aquest territori: 1) Destruir-lo: 2) Que el nou governant hi fixi la seva residència; o 3) Deixar-lis les lleis, exigir-lis tribut i constituir-hi un govern composat per un limitat nombre de persones de confiança.

En una primera instància es pot considerar que l’Estat espanyol ha optat, en certa forma, per la darrera de les tres opcions, però tal i com ressalta Maquiavel el governant ha de témer que si no els destrueix ell seran ells qui el destruiran a ell. Diu:

Qualsevol, doncs, que arribi a fer-se amo d’una ciutat [o principat] acostumada a gaudir de la seva llibertat, i no la destrueixi, ha de témer que serà destruït per ella. Li servirà de bandera en totes les revolucions el record dels seus antics furs i el clam de llibertat, que no s’esborra amb el transcurs del temps ni per recents beneficis; de manera que, per més precaucions que es prenguin, no dividint o dispersant els seus habitants, mai es desarrelarà del seu cor, ni deixarà la seva memòria en nom de la llibertat, i la inclinació de les seves antigues institucions; estant per aquesta raó motivats per a reunir-se tots per a recuperar-la en la més lleugera ocasió.

Aquesta és la situació en què es troba Catalunya a l’inici del segle XXI, però també és la situació que, reiteradament, ha experimentat Catalunya al llarg dels darrers tres, o millor dit quatre, segles. El reclam del dret a la lliure determinació després de la Primera República Espanyola (Bases de Manresa, 1892), en temps de la República Espanyola (anys 1931-1939), en motiu de l’Assemblea fundacional de les Nacions Unides (l’any 1945, on el Consell Català hi participa) i en temps de la Transició Espanyola al sistema democràtic (anys 1972-1977) és, en aquest sentit, la seva major evidència. La lluita a favor dels Hasburg del segle XVIII, així com la lluita Carlista i el pols per instaurar una monarquia Savoia a Espanya al segle XIX són, en aquest sentit, també símbols de la lluita per una autoritat i una forma de govern històrica a la que Catalunya mai ha renunciat.

Per aquesta raó, es comprèn que la tercera opció que pauta Maquiavel no és suficient, si el que es vol és el vassallatge pacífic d’un principat ocupat governat històricament per lleis pròpies. Maquiavel no contemplà la manipulació de la història, però és, de fet, una tècnica implacable per fomentar la destrucció d’una nació, la seva divisió i la seva dispersió.

Com a resultat, l’Estat espanyol nega la història de la mil·lenària nació catalana, una de les més actives i documentades del món, amb un dels escuts més antics d’Europa, una llengua pròpia, una moneda, unes lleis, unes Constitucions i unes institucions també pròpies, que liderà una Corona i una forma de govern a l’Edat Mitjana, compromesa amb una cosmovisió simbòlica romana, segons el patró hel·lènic de Constantinoble. Donar cos a aquesta història fonamental, però, fou impossibilitat, abolit, pel Decret de Nova Planta de 1716 imposat pel rei Felip V de Borbó, el duc d’Anjou.

4.  La conseqüència (II): la persecució sistemàtica de la Llengua Catalana, com a símbol d’una cultura i d’una nació

Conscientment, des de l’espanyolisme d’Estat es promou el greuge i l’arraconament de la Llengua Catalana, símbol principal de la nació que representa, mitjançant diferents mecanismes:

• L’espanyolització del castellà.

El castellà s’imposa com a llengua espanyola des del conjunt de les institucions de l’Estat. Per aquesta raó, la Real Academia Española diu que la llengua castellana “era” una llengua, concretament diu que era la llengua romànica parlada a Castella que donà origen a l’actual llengua espanyola. Aquesta estratègia, dirigida a una “espanyolització” sistemàtica de la Llengua i Cultura Castellanes, nega l’espanyolitat de la resta de llengües de l’Estat, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.

• Tres segles desautoritzant l’ús oficial del català dins de les terres de parla catalana.

L’ús oficial del català es va prohibir des dels Decrets de Nova Planta (1707-1716), però des de llavors les prohibicions han continuat a l’escola (els anys 1768 i 1825, o el 1902, amb càstigs si els professors parlaven en català, i més endavant el 1923 i el 1939, amb les respectives dictadures militars, sota l’esperit nacional-catòlic), als llibres mercantils (1772), als llibres universitaris (1773), al teatre (1801) i als jutjats (1881). El Partit Popular -hereu de la tradició de l’espanyolisme d’Estat més incisiu-, i més recentment el partit Ciudadanos, amb el suport del Tribunal Constitucional, treballen incessantment perquè el català no gaudeixi, dins de les terres de parla catalana, de l’estatus de llengua nacional, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.

• La desautorització del català a les institucions estatals i internacionals.

El català no és una llengua oficial de l’Estat i no es pot parlar al Congrés dels Diputats, ni als estaments judicials de justícia estatals ni a l’exèrcit espanyol, tampoc a les institucions internacionals on l’Estat espanyol n’és membre. D’aquesta manera, es desprestigia estatal i internacionalment el català, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.

• La desprotecció constitucional del català i la seva estigmatització.

El català no gaudeix de cap llei estatal per la seva normalització, promoció i foment del seu estudi, només disposa del dret al respecte i protecció que pauta la Constitució Espanyola, sense que cap espanyol tingui l’obligació de conèixer-lo. Ni Catalunya ni el català apareixen al text constitucional. Els catalanoparlants hem de conèixer, saber llegir i escriure el castellà, però des dels poders de l’Estat es relaciona l’ús i coneixement del català amb una càrrega econòmica, educativa i burocràtica que limita les llibertats dels espanyols. Fent-ho s’estigmatitza sistemàticament a la llengua catalana, fent ús i abús de la violència cultural que l’Estat legitima.

• La mutilació del català.

Tot i l’aparent avanç dels drets lingüístics de les llengües no castellanes que la Constitució autoritza amb un sistema democràtic, en especial des de la dècada de 2010 es persegueix i es limita la normalització de la llengua catalana. Paral·lelament, mentre es tendeix a fomentar, de forma persistent i amb tots els mitjans possibles, el reconeixement de la unitat de la llengua espanyola (la castellana), mitjançant l’Instituto Cervantes i la Real Academia de la Lengua Española (creada l’any 1712, com a estratègia d’espanyolització de la llengua castellana), des de l’espanyolisme d’Estat es promou, de forma irracional i malaltissa, la fragmentació del català en múltiples dialectes, arribant a l’absurd d’afirmar que el valencià no té res a veure amb el català. Els diferents criteris, polítiques i formes que apliquen per unir el castellà (altrament dit espanyol) i desunir el català és sens dubte la major expressió de l’arrogància cultural de l’Estat, que després de tres segles segueix fent ús i abús de la violència cultural que es considera legitimada.

Cloenda

La causa catalana no és una qüestió política, és nacional. És la lluita de la dignitat d’una nació que es nega a estar subordinada a una altra que atempta contra la seva integritat.

L’expressió del dret a la lliure determinació és un dret nacional, que els catalans reclamen exercir perquè són una nació i un principat governat, històricament, per lleis pròpies. Però és, sobretot, la reacció d’un poble, d’una llengua i d’una cultura que es troben en una situació de greuge estructural dins d’un Estat que, fer raons de poder, ha fet de la catalanofòbia un instrument per exercir la seva autoritat.

El primer que farà Catalunya, si mai és un estat independent, serà, indubtablement, reescriure la història en la seva integritat. Aquesta situació generarà, en el cas que s’executés, un trasbals pels catalanofòbics i la fi de la institucionalització de la catalanofòbia per raons d’Estat. I l’Estat espanyol haurà de revisar, també, l’evidència d’una manipulació que impactarà, necessàriament, en el conjunt d’històries estatals d’Europa i de mig món.

Andreu Marfull Pujadas

2017.VI.21

Font: La catalanofòbia, una qüestió d’Estat. Catalunya, el Principat d’una Corona manipulada per la historiografia espanyola