Jaume Ciurana i Llevadot • 18 d’octubre del 2023
Ara fa una colla d’anys, en un dinar en què vaig compartir taula, entre d’altres, amb l’escriptor Baltasar Porcel, el tema de la conversa girà una bona estona sobre què calia fer amb el recinte d’El Born i les restes arqueològiques vinculades a la destrucció borbònica de Barcelona el 1714. Eren, recordem-ho, els anys en què es debatia si calia salvaguardar la ciutat renascuda sota les llambordes o, del contrari, calia arrasar les restes i construir-hi la Biblioteca Central Urbana. Porcel, brillant i sorneguer, dirigint-se a un regidor socialista li digué, més o menys amb aquestes paraules: “No sé per què us oposeu a la conservació de les restes, si els vostres líders estarien contents de preservar-les i, a l’entrada, posar-hi una placa que digués: «Aquí se fundó España.»”
Aquesta anècdota em serveix per recordar, ara que es torna a parlar d’aquest espai a propòsit de la decisió del govern municipal del PSC d’eliminar-ne la direcció i d’integrar-lo al Museu d’Història de Barcelona (Muhba), que el desmantellament premeditat, volgut i mil·limètricament executat d’El Born va començar de facto ara fa més de vuit anys, a finals del 2015, però ha estat latent des del mateix moment en què es va decidir preservar-ne el subsol.
El magnífic impuls que el després MHP Quim Torra va donar a El Born quan n’era el director va situar l’equipament com el que hauria de ser: un jaciment arqueològic extraordinari, un espai patrimonial únic i un equipament cultural urbà amb vocació de capitalitat. Però tot això s’acabà amb l’arribada dels comuns al govern de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aquell moment, l’Ajuntament de la ciutat ha tingut només una obsessió: disminuir, primer, i eliminar, després, l’ànima del recinte.
És difícil imaginar-se una incompetència més gran que la que ha portat El Born de ser el centre patrimonial més visitat de la ciutat a la posició absolutament marginal, perifèrica, que ocupa ara. Només s’entén si es parteix de la base que aquesta és una decisió política que els governs municipals del 2015 ençà s’han obstinat a executar.
Cops de timó en les polítiques, comissionats i directors amics que semblaven escollits expressament per fer invisible allò que les pedres ens diuen. Allò que Albert Garcia Espuche –a qui la ciutat deu, en bona part, la preservació dels 8.000 m² del jaciment urbà més imponent d’Europa– i altres historiadors han documentat de manera excel·lent, exhaustiva i, probablement, com en cap altra ciutat del nostre entorn geogràfic: com era la vida dels barcelonins al segle XVIII i l’impacte que la guerra de Successió va tenir en les seves vides.
Es deixa esllanguir el centre sense oferir activitats potents, la mediocritat i la boutade s’apoderen dels discursos expositius –recordem l’estàtua del general Franco a la porta– i, és clar, les visites disminueixen. Tanca la llibreria i no es busca cap alternativa. Tanca el servei de restauració i com si se sentís ploure. Nous canvis en la direcció i nous fracassos. S’evita qualsevol activitat que tingui la més mínima relació amb els fets de 1714, es deixa de considerar El Born com un equipament de capitalitat: es deixa de col·laborar amb els municipis del país. La tempesta perfecta. I, ara, nou cop de timó.
Sempre dèiem que El Born havia de ser interessant pel que va passar-hi ara fa 300 anys –el jaciment–, pel que hi va passar ara fa 150 anys –el mercat i la magnífica coberta de ferro de l’edifici projectat per Josep Fontserè– i, sobretot, pel que hi passés ara. En la contemporaneïtat. El Born com a centre cultural actiu, obert, dinàmic, amb una programació atractiva i potent, capaç d’atraure les expressions més dinàmiques de la cultura, el pensament i també –per què no?, com era al segle XVIII el barri de la Ribera i com va ser després el mercat– capaç de generar activitat econòmica al seu entorn diversificant el monocultiu d’apartaments turístics en què s’ha convertit el barri en els darrers anys.
Res, però, no sembla indicar que aquells que amb els seus cops de timó han portat l’equipament contra les roques siguin, ara, capaços de redreçar el rumb. 
