traducció - translate - traducción

31.3.19

Convertir la mentida en realitat | Joan Ramon Resina #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia»

llaços grocs


La setmana passada el testimoni de guàrdies civils anònims (o, cosa que és igual, identificats pel número TIP) convergí amb l’ordre de la Junta Electoral Central de retirar cartells amb llaços grocs dels edificis oficials. Totes dues coses tenen en comú formar part d’un front d’acció que redefineix la realitat com a propaganda o, en el barbarisme de moda, com a fake news, i la recrea per a obtenir l’efecte desitjat. Els agents declaren en contra de la pròpia consciència allò que més convé a la fiscalia, sense descartar que la consciència d’algun sigui tan deformada i contrafeta que no li calgui violentar-la per a escoltar-se les pròpies mentides amb l’humor del jutge rialler del tribunal. Per la seva banda, i en el mateix ordre de prevaricació conscient i sostinguda, la Junta Electoral col·labora amb un partit polític qualificant de publicitat la indignació pels abusos contra els drets de les persones. De totes les persones, car els llaços no formen part de cap campanya electoral sinó que denuncien la transgressió de les garanties democràtiques. Una transgressió que per a poder-la negar, l’estat ha d’ampliar-la. D’aquí ve que calgui enviar escamots de policies a cercar llaços com si fossin substàncies estupefaents, arrencar-los de la persona dels mestres i esborrar-los dels dibuixos infantils. En guerra embogida contra un símbol que li recorda la pròpia degradació, l’estat recorre d’esma a la fiscalia (és l’estat de dret, estúpid!) i amenaça el president Torra per assentar que l’ordeno i mando no deixa marge ni per a la consulta legal, en aquest cas amb el Síndic de Greuges. Separació de poders? Més aviat autocràcia de la fiscalia.

La premsa convencional, que sol ser amnèsica, no vol adonar-se que, com es deia a les darreries del règim i més tard s’ha confirmat, després de Franco, les institucions. De llavors ençà, la major part de corresponsals estrangers s’han dedicat a emblanquir una transició que mai no va acomplir res de semblant a la desnazificació de l’Alemanya de postguerra. Tot al contrari, la transició fou una maniobra del franquisme per a salvar els mobles un cop desaparegut el paravent de la dictadura. Ara no es tracta de discutir si el procés incoat i ràpidament clausurat pels aliats a Alemanya, i encara més prompte a Itàlia, assolí la seva finalitat o no. Es tracta de recordar que la constitució del 78 no pretengué mai de desfer el nus gordià del feixisme, car als anys setanta, malgrat el reciclatge d’algunes icones republicanes, no hi hagué cap Alexandre disposat a tallar la corda.

I si llavors no n’hi hagué, menys pot haver-n’hi ara que Europa vira cap a l’autoritarisme, pressionada d’una banda pel fonamentalisme islàmic i d’una altra per l’il·liberalisme nadiu. Casado, Rivera, Abascal, Aznar, Álvarez de Toledo, per no parlar dels estrafolaris Anglada, Boadella, Jiménez Losantos o Cañas, són rèpliques extemporànies d’un escenari que la transició féu finta per deixar enrere. Però alhora són l’avantguarda –del punt de vista de l’espai electoral que ocupen– d’una reacció a escala continental, que ja és més que una sospita i comença a ser un maldecap. Els qui s’abonen a la idea que Donald Trump és el cap visible del nou feixisme global no fan res més que desviar l’atenció del problema. Reciclant vells prejudicis antiamericans i cega davant allò que es congria sota els seus nassos, la intel·lectualitat europea no ha entès en cap moment que, si Trump posa a prova les garanties democràtiques dels Estats Units, l’únic resultat possible és comprovar-ne la solidesa. Les dificultats de Trump per a retenir els seus col·laboradors i els perills legals que l’assetgen cada vegada de més a prop i que avui es concreten en l’informe de Robert Mueller, haurien d’haver fet obrir els ulls dels ideòlegs continentals a la diferència, no de grau sinó de matriu, entre una democràcia d’origen i unes imitacions que són sempre a un pas de naufragar en l’Escil·la o la Caribdis d’algun totalitarisme de dretes o d’esquerres. Trump és un mentider empedreït. Ja ho era com a empresari i ho és com a polític. Un mentider a l’engròs. Però les seves mentides, per monumentals que siguin, no tenen més recorregut que les del comú dels mortals. Són o intenten ser mitjans (perversos) per a obtenir unes finalitats pràctiques, i en general s’estavellen contra la realitat.

El feixisme és tota una altra cosa. Com feia notar Hannah Arendt, la propaganda feixista no en tenia prou d’enganyar; pretenia transformar les mentides en realitat. El mètode de Goebbels no consistia sols a repetir la mentida fins a la sacietat, com fa la publicitat cada dia, sinó que volia confondre la veritat amb la realitat. Aquesta observació és cabdal per a entendre el judici contra els polítics i líders socials catalans, i també per a entendre per què Ciutadans s’entesta en una tediosa guerra bruta contra els llaços. L’objectiu no és discutir un fet que ells mateixos proclamen amb les seves accions, sinó generar una realitat alternativa. Per això és estèril de debatre el pretext adduït per la Junta Electoral Central per a prohibir els llaços durant la campanya. La característica essencial de la propaganda feixista, explica Arendt, no eren les mentides; era explotar la confusió entre veritat i realitat per a convertir en ‘veritat’ el que abans es considerava fals. Un exemple actual: les declaracions dels guàrdies civils sobre l’odi i violència dels votants del Primer d’Octubre. Clonant el mateix testimoni amb paraules apreses, els policies comencen a convertir en ‘veritat’ allò que fins en aquell moment ningú no hauria considerat res més que una mentida. ‘Veritat’ que s’encarregaran de confirmar els escamots de provocadors provant d’induir alguna imatge sintònica al carrer. El feixisme actua d’aquesta manera. Ahir ho feia per a demostrar que Europa era amenaçada pels jueus i avui hi torna per a demostrar que Espanya fou víctima de la violència d’uns votants i calia defensar-la sense aturar-se en costos morals o polítics.

En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia. La democràcia és allò que menys importa als poders, que en tenen prou amb formulacions perlocutives, és a dir, amb l’ús retòric del llenguatge per a produir un efecte en el receptor. En aquest cas, convèncer-lo sense evidència empírica de cap mena que Espanya és ‘una democràcia avançada’. Al final, la democràcia no haurà estat res més que una marrada per a salvar el moll d’un estat que, mentre pot, simula regir-se per estructures representatives, però quan cal es lleva aquesta màscara per mostrar un rostre descarnadament autoritari. Una vegada més, Espanya ha exhaurit el model d’estat i això l’obliga a fer ús de mesures extremes amb enravenament mal dissimulat, com el gasta aquests dies el president de la sala del Suprem. Espanya és en un final de cicle, un més en la seva història de dictadures periòdiques. I com tots els finals de cicle anteriors, aquest ja dóna ales a la reacció, que sols acota el cap quan a Europa brilla l’estrella del liberalisme, però torna a aixecar-lo cada vegada que el feixisme s’estén pel continent.

Quan Arendt deia que una característica de la propaganda feixista era transformar les mentides en realitat, oferia una clau per a comprendre tant el trellat d’un judici com més va més inversemblant com la fabulació insòlita de Ciutadans. Tesant els fets d’una manera tan audaç com abusiva, els de Rivera no pretenen dirimir-ne la naturalesa real, sinó provocar-ne uns altres que validin retroactivament el seu testimoni. La violència que l’estat desplegà el primer d’octubre de 2017 pretenia provocar-ne una altra de reflexa, de la mateixa manera que les provocacions de Ciutadans aspiren a suscitar la imatge que, com una guspira, permeti de visualitzar un incendi i converteixi en vertader allò que tothom té per una mentida. Tant ho és, de mentida, que Marchena refusa inflexiblement de confrontar els falsos testimonis amb les imatges. S’hi nega amb l’excusa que més endavant el tribunal ja ho ‘visionarà’ i en traurà les conseqüències que n’hagi de treure. Però mentrestant deixa via lliure als declarants per anar teixint, en coordinació amb els fiscals, la mentida que passa incontrastada al sumari, agreujant les imputacions als acusats i en descàrrec de l’actuació de l’estat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

30.3.19

Judicis polítics | Josep-Lluís Carod-Rovira #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Els nivells elevats de seguiment del judici indiquen prou bé la singularitat excepcional d'allò que realment Espanya jutja»


Resultat d'imatges de seguiment del judici

Josep-Lluís Carod-Rovira

Fins i tot dintre el món de la (in)justícia, és una evidència quotidiana que l'espanyola i la catalana són dues realitats ben distintes. Mentre allà adquireixen una notorietat pública, sense precedents, magistrats, jutges i fiscals, aquí són els advocats defensors els que assoleixen uns nivells inusitats de popularitat. Tant és així que, allà i aquí, uns i altres acaben engrossint com a candidats les llistes electorals de partits que representen l'ideari dels acusats o, a l'inrevés, el pensament d'aquells que els acusen, per actuacions que són vistes com un delicte allà i un dret democràtic aquí.


Aquestes setmanes, la realitat política catalana està força condicionada per la causa oberta contra els dirigents independentistes catalans. I no són poques les veus que, aquí i fora d’aquí, qualifiquen de judici polític les sessions que tenen lloc al Tribunal Suprem. Els nivells elevats de seguiment del judici, tant a la televisió com a la ràdio públiques catalanes, indiquen prou bé la singularitat excepcional d'allò que realment Espanya jutja. De fet, els judicis polítics es caracteritzen, arreu, per tenir dos objectius: un de públic, estètic, de coartada per al segon, que és garantir el compliment de la llei, objectiu comprensible i que crea complicitat interna i internacional. El segon objectiu és inconfessable i, en realitat, és el més important de tots: carregar les culpes d’una situació negativa o incòmoda per a l'estat, tot assenyalant-ne, prèviament, els culpables, objectiu que requereix la construcció d’una realitat inexistent.
 
Potser el judici polític més destacat de la història contemporània fou l'anomenat cas Dreyfus, un oficial jueu de l'exèrcit francès, falsament acusat d'espionatge. Qui en denuncià i desmuntà el muntatge, el 1898, fou l'escriptor E. Zola, el qual no sols n'acusà els alts comandaments militars, sinó també els mitjans de comunicació que contribuïren a la construcció d’un relat totalment fraudulent, fictici i falsificat.

Altres casos famosos de judici polític són el de l'incendi del Reichstag, en el Berlín del 1933; els diversos processos de Moscou contra qualsevol dissidència de l'estalinisme, per lleu que aquesta fos, entre 1936 i 1938; el simulacre judicial contra el president Companys, el 1940, a l'inici del franquisme, acusat d'adhesió a la rebel·lió militar (!); el cas del matrimoni Rosenberg, el 1951, als Estats Units de la involució democràtica i anticomunista o bé el de Djamila Bouhired, el 1957, a Alger, en plena guerra de la independència, entre molts altres. El cas d’aquesta independentista de 22 anys, amb l'ajut del seu advocat Jacques Verges, inicià una nova manera de fer front als judicis polítics, adoptant l'estratègia coneguda com a defensa de ruptura, per la qual els acusats esdevenien acusadors.



La jove Djamila, que als 15 anys ja havia negat, a la seva professora a l'escola, la seva condició de francesa per afirmar que era algeriana, es convertí en un veritable símbol internacional per a la causa de la llibertat del seu país. Amb un coratge i una seguretat extraordinaris s'expressà així davant el tribunal que la jutjava: “Francesa? No, algeriana. Membre d’un grup criminal? No, militant d’una organització de resistència”, el FLN, Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Condemnada a mort, se li commutà la pena per la cadena perpètua i fou enviada a França, per passar la resta de la seva vida a la presó. Cinc anys després, l'estiu de 1962, aconseguida la independència d'Algèria després de la victòria en un referèndum d'autodeterminació, la convocatòria i el resultat del qual foren reconeguts per França, Djamila Bouhired fou alliberada i retornà al seu país, en olor de multituds.
 
És de l'estudi de les diferents estratègies, defensa de què tracta el llibre Jo acuso! La defensa en judicis polítics de l'advocat Benet Salellas, amb pròleg d'Olivier Peter i epíleg de Jordi Cuixart. L'autor hi fa referència també a alguns casos on ell mateix ha actuat com a defensor, episodis com ara l'escamot Dixan, on la falsedat del muntatge policial per inculpar els acusats sembla inscriure’s en una certa tradició en les pràctiques perverses d'alguns estats. En el cas Dixan, el 2003, la policia espanyola va presentar com a material explosiu una substància que no n'era, va fer exclamar a Teresa Cunillera, llavors diputada socialista a Madrid, interpel·lant-hi el ministre de l'Interior: “Miri, el sabó és el sabó, la mentida és la mentida i vostè no té cap credibilitat”. La jurisprudència espanyola en l'àmbit d’inculpar innocents per la via dels detergents, doncs, no ha començat amb el Fairy...
 
Quan el 1927, a París, Francesc Macià fou jutjat a conseqüència del complot de Prats de Molló, el judici adquirí un gran ressò, gràcies, en part, al prestigi del seu advocat defensor, Henry Torres, jueu i d'esquerres. Els independentistes, algun dels quals parlà en català en un judici on els representants de l'ambaixada espanyola foren incapaços de traduir al francès els seus pretesos compatriotes, perquè n'ignoraven l'idioma, internacionalitzà enormement la causa catalana. El 1928, el mateix Macià, detingut per les pressions espanyoles en intentar entrar a l'Argentina, fou defensat per l'advocat més prestigiós del país: Alfredo Palacios, primer diputat socialista de tot Amèrica llatina, maçó i defensor aferrissat de la identitat nacional dels pobles en el combat per una societat justa. Un cop alliberat, Macià va recórrer algunes ciutats argentines on fou rebut per una gernació de catalans que hi residien.
 
Com assegura, en relació a l'estratègia de defensa adoptada en els judicis polítics, el prologuista de Jo acuso!, de l'equip d'advocats de Cuixart: “Si l'estratègia és eficaç, la mobilització popular és suficient i la causa defensada és compartida, la defensa política comporta la retirada dels càrrecs o l'alliberament ràpid de l'encausat”. Serem capaços, nosaltres, tots alhora, ni que sigui per una sola vegada, d’adoptar una estratègia que es vegi acompanyada per un suport popular sòlid, tot aconseguint que en comparteixin la causa amplis sectors, aquí i fora d’aquí?


Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19358/judicis/politics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

29.3.19

El mocador de Puig Antich | Jordi Cuixart #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carta de Jordi Cuixart des de la presó de Soto del Real, en què parla de Salvador Puig Antich, l'inventari de la seva cel·la, l'empresonament i l'assassinat injust

Salvador Puig Antich


Obriu escoles i tancareu presonsConcepción Arenal

Sóc molt conscient que, malgrat que siguem víctimes d’un estat repressor i d’un captiveri tan injust com injustificat, els nou presos polítics catalans ens trobem en unes condicions infinitament millors que qualsevol pres polític de l’època franquista, per més ‘privilegiada’ que fos la seva situació entre reixes. Com també tinc sempre present que, dels centenars de milers de presos polítics i de consciència que hi ha arreu del planeta, nosaltres formem part d’una minoria que podríem dir-ne ‘afortunada’. La nostra reclusió és en uns espais mínimament saludables i amb la integritat física garantida, i això, tot i que òbviament no hauria de ser una excepció ni justifica cap persecució per raons d’ideologia, sexe o religió, no és un fet gens menor.

Quan he llegit l’article de la Tina Vallès, l’Inventari de la cel·la 443 que en Pablo La Parra Pérez va fer públic, he sentit una sacsejada per tot el cos. Per un costat, perquè malgrat els 45 anys de diferència, la llista és perfectament vigent (i m’atreviria a dir que gairebé idèntica a la dels 12.962 presos que hi ha avui als Països Catalans), però sobretot perquè he sentit molta frustració en visualitzar el funcionari de torn de la Model remenant entre les pertinences d’en Salvador Puig Antich després del seu assassinat. Com bé escrius, Tina, jo també li demanaria que fes el favor de deixar-ho tot tal com està, tal com ell ho va deixar, i poder creure, per uns moments, que aquell malson no va succeir mai.

També he tingut la sensació com si algú entrés a la cel·la des d’on escric ara mateix aquest article, però sense que jo hi fos, i ho comencés a remenar tot. De fet, quan fan els escorcolls per algun incident, la situació s’hi assembla, però la gran diferència és que hi ets present. Però, segurament, la meva indignació és, sobretot, perquè el crim contra en Puig Antich continuarà fent que em rebel·li per sempre més i de dalt a baix, fins als darrers dies de la meva vida.

Van matar en Puig Antich quan jo encara no havia nascut. Un dels meus pares polítics, el Josep Ventura de Santa Perpètua de Mogoda, me’n parlava quan era un adolescent. Ho feia amb una barreja de tendresa i ràbia. L’Elisenda, la petita de les seves filles i una molt bona amiga meva, va néixer aquell 1974 i alguns cops m’havia explicat la impotència de celebrar una nova vida al mateix temps que l’estat (de nou, en nom de la justícia) havia decidit de posar fi vilment a la d’en Puig Antich.

El dia que en Quico Pi de la Serra va actuar als Lledoners, un pres amb molts anys de pati a sobre em va venir a trobar al final de l’actuació. Sense cap preàmbul, em va començar a parlar d’en Puig Antich, i ple d’entusiasme m’explicava que no l’havia conegut, però que havia estat a la garjola amb gent que el va conèixer. Desconec per què me’n va parlar a mi, però només el vaig saber correspondre amb una abraçada de germà. I és que continuo plenament convençut que la millor presó és i serà sempre la que està tancada, perquè l’existència d’un sol centre penitenciari allà on sigui representarà sempre un fracàs per a la humanitat.

Explica la Tina que els llibres i els objectes són la fortuna d’en Salvador, i aquest és un dels grans aprenentatges de l’empresonament. Com diu Thoreau, ‘algú és ric en proporció a la quantitat de coses de les quals pot prescindir’, perquè quan desapareixem, quan marxem, no ens podem endur res amb nosaltres. Per això és important no oblidar que la felicitat té molt a veure amb saber escoltar-se a un mateix. Massa sovint desaprenem que la por és l’únic enemic a batre.

Salvador, entre els objectes de la llista de l’inventari de la cel·la 443, hi ha un mocador i desitjo amb totes les forces del meu cor que fos per a tu com el mocador groc de la Txell que tinc sota el coixí. I desitjo encara amb més força que el tacte suau i el confort de saber-te acompanyat per la teva estimada et permetés de marxar amb tanta pau com fos possible i amb la consciència ben tranquil·la, amb l’esperança infinita que res, absolutament res, del que ens passa a la vida no és mai en va. Salvador, company, la lluita continua!

Jordi CuixartPresident d’Òmnium Cultural
Cel·la 112 del Centro Penitenciario de Soto del Real – Madrid V
24 de març del 2019 – 523 dies a la presó


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.3.19

Imaginari | Jordi Cabré

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«N'hi ha prou amb anar repetint 'som una República'? No, és clar que no. Però la vam declarar, oi?»

Resultat d'imatges de som república

Jordi Cabré

“It takes a leap of faith”, cantava en Bruce. Una mica de fe, per favor. Quan vas per la vida dient “no hi ha res a fer” o “la realitat és com és”, es compleix exactament això: que la realitat s’imposa. Vam tenir tot un govern de la Generalitat republicana a l’exili, durant 40 anys, “mantenint el relat” d’una institució d’autogovern nacional, que és el mateix que anar-nos repetint “som una nació”. I si no ens ho haguéssim anat repetint durant anys i anys, ara mateix la “realitat” i “la llei” (cap llei del món no ens reconeix com a nació) haurien acabat marcant el nostre imaginari. Em sembla d’una obvietat total.

Vol dir això que n’hi ha prou amb anar repetint “som una República”? No, és clar que no. Però la vam declarar, oi? I en seu parlamentària, oi? Que no fos inscrita al DOGC o que no s’hagi fet efectiva són fets reals, sí, i lamentables, però el cas és que es va declarar i que ens ho repetim massa poc. Vam declarar la independència de Catalunya, sí senyors, amb raó o sense, amb reconeixements o sense, i això vol dir que vam declarar una explícita voluntat de divorci. De la mateixa manera, quan l’Estat va repetint que és “una democràcia europea”, intenta crear un relat o un imaginari que en gran part dels països del món ja cola molt poc. Però ho diuen: creen. Desitgen. Tenen certa fe. Tenen una idea. No ho fien tot a “la realitat”, que saben que és molt diferent: que Espanya s’esmicola i que ja no hi ha pacte del 78 que ho arregli.

La realitat té molt poc mèrit: ens ve donada. Aquest ordinador, aquesta taula, aquest cel, aquest sostre. És molt més interessant saber què voldríem que fos, què volem que sigui Catalunya, i d’aquí la importància del referèndum de l’1 d’octubre: volíem decidir què volem ser, no “mirar la forma legal en què això sigui possible dins de l’ordre vigent”. Això, en tot cas, ve després. O en tot cas no pot venir tot sol, de forma castrada, sense escoltar la voluntat explícita de la gent. Per tant, sí a considerar passada una pantalla fonamental: vam celebrar el referèndum i vam declarar la independència, i tota la resta és saber com fem servir aquestes dues veritats com temples per a materialitzar la seva expressió. Si en canvi ens anem repetint “no és possible”, “la llei no ho permet”, “no ens deixaran mai” o “la realitat diu una altra cosa”, acabarem configurant un país on en efecte la realitat dirà una altra cosa.

En el fons, tot està a les nostres mans. I en el fons, per tant. No ho hem fet tan i tan malament.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

26.3.19

Baena va començar a investigar el procés abans que ho ordenés la Fiscalia | Quico Sallés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El vuit de març de 2016 va redactar unes primeres diligències per sedició, nou dies abans que ho decretés Javier Zaragoza

dili

Quico Sallés

Aquest dimarts ha de ser una gran jornada en el judici del procés al Tribunal Suprem. Seurà a l’estrada el poderós tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, cap de la Unitat de Policia Judicial del cos a Catalunya. És el TIP T43166Q que signa gairebé la totalitat dels atestats policials que han nodrit la causa del procés. Un comandament, que no amaga una especial animadversió tant a l’independentisme com al Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero i amb una certa desimboltura al Twitter amb el nom de Tàcito. Els seus atestats policials, decorats amb cert realisme màgic, han bastit el relat de la Fiscalia que s’ha empassat. 

Però, les defenses sospiten -i en tenen motius- que la connexió entre el ministeri fiscal i Baena ha anat més enllà del compliment del deure i han portat a terme un procés de simbiosi. La prova és que Baena va començar a investigar el procés per una causa de sedició molt abans que l’aleshores Fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza, -ara al procés-, incoés l’obertura de diligències policials. La creença, i que volen reblar en la sala, és que Baena va portar a terme una investigació prospectiva, és a dir, sense “noticia criminis” i “ad cautelam”. Una investigació preprocessal abusiva que no només trencaria el principi que la policia judicial està al servei de la Fiscalia i no la Fiscalia al servei de la Policia, sinó el principi de tutela judicial efectiva. 

Les defenses volen aprofitar el seu testimoni per aclarir l’origen de les investigacions del procés, molt abans no només que el Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona comencés les perquisicions i abans que ho ordenés la Fiscalia General de l’Estat a l’Audiència Nacional el 2016. Segons un document al qual ha tingut accés El Món, Baena va lliurar un primer atestat per sedició, malversació, prevaricació i desobediència el 15 de març de 2016, signat el 8 de març de 2016, amb el número 2016-101743-0015.  L’atestat estava signat per ell com instructor i pel TIP N29100C com a secretari, amb el paraigua del Grup de Delinqüència Econòmica i Tecnològica. No va ser fins al 31 de gener de 2017 que no es van obrir diligències al Jutjat 13 arran de les declaracions del magistrat Santi Vidal. 

Aquestes diligències estudiaven el procés des de 2012 a través de fonts d’informació oberta. Així incloïen un capítol “d’antecedents” on s'aportava l’acord de Govern entre CiU i ERC l’any 2012; la Declaració de Sobirania del mateix any; la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional i del seu comissionat; un pla executiu de Govern i un suposat document “d’inici de creació d’un estat propi”. El següent capítol era un apartat de suspensions del Tribunal Constitucional on afegien la suspensió de la consulta del 9N o del Comissionat per a la Transició Nacional. 

Un altre capítol era titulat com Actuacions de la Generalitat de Catalunya on sumaven el lliurament d’Informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, el procés participatiu del 9N i l’esquema de desenvolupament de les estructures d’Estat. I un altre llarg apartat amb el títol Agència Tributària Catalana, on s’hi afegien tota la documentació oficial dels estudis i projectes que va fer el Govern per convertir Tributs de Catalunya en un organisme semblant al que té la Comunitat de Múrcia per recaptar els seus impostos. 

Amb aquest atestat, l’aleshores fiscal en cap de l’Audiència Nacional -i seguint la seva pròpiainstrucció de 2015- va decretar el 17 de març de 2016-dos dies després de l’atestat- “incoar diligències amb el número 33/2016” que va encomanar al Fiscal Daniel Campos també de l’Audiència Nacional. Aquestes diligències, obertes sense escatir qui ni com les va ordenar i quins fets van considerar com “noticia criminis”, neguitegen el president del Tribunal Manuel Marchena. De fet, cada cop que Andreu Van den Eynde, advocat de Raül Romeva i Oriol Junqueras planeja aquestes diligències per la Sala, Marchena talla les ales al lletrat. 

Les defenses han aprofitat alguns testimonis de la Guàrdia Civil per intentar aclarir perquè van investigar certes coses abans que ho dictaminés el Jutjat 13 o es va requerir a testimonis com si fossin imputats a les dependències policials o bé es van produir registres sense la preceptiva autorització. Un dels objectius dels defensors serà aclarir com i perquè i sota quin pretext legal o processal es va començar a investigar un delicte de sedició. Marchena ja ha advertit que aquests documents no els vol a la causa. Segurament contaminarien la resta de la instrucció.

zaragoza


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.3.19

28 abril. Què votem i perquè? | Fredi Bentanachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


És una pregunta complexa, l’1 d’octubre vàrem votar i guanyar el referèndum únic legal i vàlid malgrat els tribunals colonials espanyols. El 27 d’octubre vàrem proclamar la DUI. Malgrat el cop d’estat feixista anomenat 155, l’exili forçós del MHP Puigdemont i part del seu govern i la presó de l’altra part i d’activistes socials com els Jordis a les il·legals eleccions del 21D; el poble contra tot pronòstic, votava independència i malgrat les marranades de l’estat, més del 55% de la població consolidava l’1 d’octubre i votava república catalana. Vist així, hauríem de fer boicot a l’estat, publicar la DUI al DOGC per consolidar la república democràticament guanyada a les urnes. Seria el més lògic.

Ara bé, després de la frenada en sec i por per part d’ERC i PDeCAT, excepte la gent del MHP Puigdemont i la CUP, amb l’ANC, CDRs i partits indepes minoritaris; la farsa judicial i l’ambient de reculada cap a un no se sap ben bé què, hom pensa que hem de copar els escons espanyols per col·lapsar el sistema i fer Espanya ingovernable fins al reconeixement de l’estat la república catalana proclamada.
El dilema, una equació senzilla: quines sigles ha de tenir la nostra X?
Doncs bé, crec que ERC amb la seva política de minimitzar el mandat de l’1O i boicot constant a Waterloo s’apropa perillosament al federalisme autonomista allunyant-se de la república proclamada i això ho pagaran a les urnes. La CUP, gran esperança revolucionària ha optat legítimament per consolidar els municipis i recuperar el control del territori. Tot i que Poble Lliure hagi optat per presentar-s’hi, crec que les formes no han estat les correctes posant en perill la unitat de l’esquerra independentista. De totes maneres els desitjo sort.
Queda l’organització entorn del MHP Puigdemont, autèntica bèstia negra de l’IBEX35 i del règim del 78. Quan la dreta i l’esquerra espanyola surten juntes per bramar contra Puigdemont. Quan l’autonomisme poruc i malaltís critica i aparta el MHP Puigdemont, àdhuc quan hom aparta els autonomistes del PDeCAT per seguir el camí de la república proclamada el 27 oct. Quan tots els enemics de la Pàtria es conjuren contra el nostre President, és doncs ben palès què ell, representa la pedra de la revolta la il·lusió de la república. A despit del què puguin opinar els “pijoprogres” falsament esquerranosos, autèntics seguidors de Lerroux. L’esquerra rupturista i la revolta només pot tenir un nom Puigdemont i el moviment polític què l’hi dóna suport. Per poder consolidar la república votada l’1 octubre. I un cop feta proclamar eleccions lliures i què guanyi al millor.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.3.19

Espanya: Deriva cap a la neteja ètnica? | Quico Romeu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Tuzla, Bosna i Hercegovina, agost de 1995

Quico Romeu

Cal que ens posem en guàrdia? L’estat espanyol podria avançar cap a una estructura administrativa on hi hagi cada cop més elements preparant el terreny i fabricant els elements necessaris per justificar alguna mena de neteja ètnica?. El nivell d’unanimitat en la traïdoria que s’ha instal·lat en el discurs homogeni entre corona, governs, administració, autoritats, judicatura, mitjans de comunicació i cossos i forces de seguretat espanyols, en contra de l’independentisme, ens hauria de fer pensar.

El primer toc d’atenció va ser el famós “a por ellos” que compactà el sector més inculte i tosc de la societat espanyola amb les forces paramilitars de la guàrdiacivil; el problema és que qui assumí aquest discurs amb una espècie de “bypass” que va obviar els tres poders de l’estat, va ser la corona, el cap d’aquest estat. El més greu, però i el que per mi és un segon toc d’atenció massa identificable, ha estat l’entrada dels mossos d’esquadra a les escoles per destruir treballs, dibuixos i murals el·laborats per la canalla, seguint les ordres dictades per la Junta Electoral Central.

En el primer que m’ha fet pensar és en quan vaig viatjar a la guerra de Bòsnia l’agost del 95, i vaig descobrir que els primers objectius dels paramilitars serbis i serbo-bosninans quan atacaven una població de la Bòsnia governamental i multiètnica, eren, per aquest ordre, les escoles, després les biblioteques i finalment les mesquites. O els teatres, com passava contínuament als meus amics del Kamerny Teatar de Sarajevo. I això era pura i dura neteja ètnica. D’una altra manera, en un altre context i amb determinats agents canviats, l’estat espanyol podria encarar un camí que el situés ràpidament en algun tipus de neteja ètnica. No és casual ni en queda al marge la irrupció de VOX. Com en el conflicte balcànic hi hagué els paramilitars del Partit Radical Serbi de Vojislav Šešelj.

Des del principi d'aquell conflicte jo veia que les notícies que ens arribaven eren confuses i sovint descrivien realitats contradictòries. Tenia curiositat per saber què passava realment. Era una guerra en plena Europa a finals del segle XX i la curiositat i voluntat de saber què passava en realitat em va portar a implicar-me en el conflicte i vaig estar viatjant a Sarajevo i en general a Bòsnia des del 95 fins al 98.

Amb uns quants amics d'aquí i d'allà vam fundar una ONG d'àmbit exclusivament cultural per restituir el Festival de Sarajevo, o per posar en marxa una cooperativa tèxtil de dones vídues de guerra entre altres objectius. Es deia Kuturni Most (Pont de Cultura). Era igual d'important recuperar l'espai teatral, com obrir oportunitats laborals, com aportar ajut humanitari, cosa que cobrien altres organitzacions i institucions.

Aviat em vaig trobar immers en una situació personal en la qual havia d'aprendre a distingir d’un cop d’ull entre perill i seguretat, entre acció i passió, entre agressió del S.XIV i la convivència que es desitjava per al S.XXI. En definitiva: es feia imprescindible escollir correctament, doncs, al capdavall de tot, d'una manera cruel, es manifestava l'elecció de sempre entre llibertat i intolerància, entre viure o morir.

Les tensions entre Croàcia i Serbia augmentaren al desmembrar-se l'antiga Iugoslàvia a conseqüència de les divergències històriques que havien dut a Sèrbia i a Croàcia a aliances amb diferents països europeus sovint enfrontats: Sèrbia, tradicional aliada de França i de Rússia en la 1a i 2a Guerres Mundials i Croàcia aliada dels Estats Centrals i d'Alemanya.

Després de la mort de Josip Broz “Tito”, l’any 1980 la situació política de les sis repúbliques que conformaven l’antiga Jugoslàvia  s’anà deteriorant fins arribar a les crisis de principis dels 90. Mentre els croates assolien l'anhelat reconeixement d'un estat croata independent l’any 1992, amb un fort ressorgiment del nacionalisme excloent, el govern serbi, amb Milosevic al seu davant apel.là al nacionalisme pan-serbi, tan xenòfob com el del croata Franjo Tuđman, amb la pretensió de capitalitzar un estat Gran-Serbi, hereu de l'extinta Iugoslàvia, que es composaria dels territoris amb majoria de població sèrbia, fos a Croàcia o a Bòsnia i Herzegovina («On hi ha enterrat un serbi, allò és Sèrbia», Milosevic, 1992).

A partir d'aquell moment i un cop suspès el conflicte entre Sèrbia i Croàcia en un alto el foc indefinit, els dos nacionalismes excloents s’expandiren sobre Bòsnia amb la voluntat de repartir-se l’encara República Jugoslava, que era la més barrejada ètnicament, cultural i religiosa, formant una tenalla que atacà la convivència en forma d’intentar formar territoris homogenis ètnicament sobre una població de 3,5 milions d’habitans, però amb un milió de matrimonis mixtes. Així, els paramilitars feixistes serbis de Bòsnia (txètniks) amotinats per Radovan Karadjic, amb el suport del Partit Radical Serbi de Vorislav Seselj i el “laissez faire” d’Slobodan Milošević d’una banda, i de l’altra els temibles HVO (ustaixes), feixistes croates sostinguts pel règim de Zagreb (capital de Croàcia) van formar la tenalla militar i paramilitar amb aspiracions territorials sobre Bòsnia i Herzegovina.

Em va impressionar el missatge de l'alcalde de Tuzla, Selim Bešlagić, quan, en una recepció oficial durant aquell primer viatge, l’agost del 1995, ens va donar un missatge per transmetre als nostres conciutadans: «Estem molt contents del treball que realitza la vostra expedició. Però el més important és que estigueu aquí i que pugueu dir al nostre poble que no està sol en la lluita contra el feixisme. Quan estigueu de tornada als vostres països, transmeteu al vostre poble que no ploreu pels nens, dones i homes bosnians assassinats. Guardeu les vostres llàgrimes perquè si no ens ajudeu a derrotar el feixisme avui, demà les haureu de vessar pels vostres propis fills, dones i homes».

En un altre viatge de més endavant, l’escriptor i poeta Jasmin Imamović, en petit comitè, ens va advertir que “el 1936 l’opinió pública mundial va donar l’esquena al govern legítim de Madrid i deu anys més tard el feixisme i el nazisme imperaven a Europa; l’any 1996, l’opinió pública mundial està donant l’esquena al Govern legítim de Sarajevo. Veurem com estarà el món d’aquí a deu, vint o trenta anys”

Durant els anys de contacte amb la gent de Bòsnia vaig poder comprovar com les escoles, universitats i biblioteques foren sempre els primers equipaments que funcionaven amb «normalitat». També que el Kamerny Teatar de Sarajevo es va mantenir obert durant els tres anys de Setge amb l’estrena de 31 obres i més de 2.000 funcions, establint-se com a únic centre cultural de la ciutat. El seu director, Dino Mustafić, em va confessar que havien mantingut el teatre obert durant el setge, malgrat ser un dels principals objectius de les granades, perquè no només cal alimentar el cos si no també l’esperit; i també que l’aliment de l’anima dels pobles que els dóna vida és la cultura.

Abans d’ahir es sentenciava Radovan Karadžić a cadena perpètua i ahir els mossos, sota ordres espanyoles, entraven a les escoles destruint l’expressió d’infants i educadors. Segons el meu amic Mustafić, destruint cultura, allò que dóna vida' a l’ànima dels pobles. Hem de començar a preocupar-nos que no acabin essent les dues cares d'una mateixa moneda?

‘A Sarajevo la gent anava al teatre jugant-se la vida' (Dino Mustafić)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Resistir a la frustració | DAVID FERNÀNDEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions?

Resultat d'imatges de Resistir a la frustració

David Fernàndez

"Deixem el pessimisme per a temps millors"
Anònim popular

Autocrítica, autoesmena i fins tot autodefensa: calen mistos en la foscor per revertir la resignació que ens volen dictar i a la qual ens volen sotmetre. M’hi ha fet pensar, sobretot, el comentari d’una lectora –la Blaia– sobre l'últim article: "Benvingut el dia que ens facis memòria d’esdeveniments que ens facin somriure". Ho faré(m), paraula. I m’ha acabat de convèncer un tuit del tot solvent de l’apreciat Isaac Rosa: "En Onda Cero llevan media hora debatiendo armas sí, armas no; asunto que hoy llena páginas de periódico y ayer radios, TVs, digitales y redes. Todo empezó con unas palabras de Abascal en una web, y nadie más de su partido ha hablado. No son tan listos, es que somos muy tontos..." Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions? I com podem evitar caure-hi de quatre grapes? D'acord, sí, som també tot el temps que ens fan perdre.

Perquè desmuntar agendes alienes, desfer relats ficcionats i blocar emocions teledirigides és la tasca política i cultural més urgent i emancipatòria. Desempallegar-nos-en. I no és fàcil, quan el bombardeig és diari i ens el volen presentar amb l’embolcall de la infàmia de la falsa neutralitat. Ens fan memoritzar el que diuen els de dalt per fer-nos oblidar el que passa per baix, arran de carrer. Es tractaria aleshores de recordar cada dia que aquest país no calla i canviar la mirada que ens imposen, capgirant-la cap a algunes coses bones que passen cada dia. I de les quals no se’n parla gaire. Pot ser perquè són encomanadisses i ens recorden que no ens sabem rendir. Hipòtesi: esborren les lluites compartides d’avui perquè no en puguem compartir de noves demà. El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res.
Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes
Setmana que clou. Aturat ahir el desnonament d’una família a Terrassa. Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes en una defensa implacable, impecable, de l’escola pública catalana, inclusiva i plural. L’estimat Francesc Mateu aconsegueix limitar els estigmes vergonyants de la Junta Electoral Central contra les persones amb diversitat funcional. 200 entitats s’ajunten –aquesta és la clau, ajuntar-se, ajuntar-se sempre– per demanar la municipalització i gestió democràtica del bé comú que és l’aigua. Sos Costa Brava protesta a Barcelona i s’escola al ‘30 minuts’, després de la vaga del clima dels estudiants de divendres passat. Òmnium ja som 162.000 socis i sòcies. I avui el Born s’omplirà per reivindicar als quatre vents –Carme, Tamara, Dolors, Meritxell, Marta, Anna– que ‘Cap dona en l’oblit’. I també demà UCFR contra Vox als carrers de la ciutat. I diumenge, els carrers d’Altsasu quedaran desbordats per la solidaritat. Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos.

Més. Miracle petit a la ciutat dels grans esdeveniments, que sovint encara és la ciutat dels prodigis: ha obert una llibreria nova al barri –l’Obaga, al carrer Girona– i entre altres presentacions s’hi escola 'Economia mundial: desconstruint el capitalisme' (UB, 2019), d’un grup de professors que porten resistint anys els cants de sirena fantasiosos del neoliberalisme que tot ho ha trinxat –també a nosaltres–. Per cert, el dissabte 6 d’abril, manifestació enfront de la nova bombolla immobiliària: punxar-la depèn, termodinàmica del canvi social i polític, de quants estiguem disposats a sortir al carrer. Contra el trumpisme nostrat, vides quotidianes, lluites concretes i fets reals. Gent que lluiti és el que cal –deia el poeta–. Contra tota inquisició, Pepe Rubianes encara ens fa somriure. I tan lluny i tan a prop, dijous era Newroz: any nou kurd, mentre dones alçades, després d'anys d’horror, estan a punt de derrotar l’ISIS.

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs. Tampoc res d’euforitzar-se. Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim.
Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa
Per als moments difícils –com els que vivim– i per quan tot s’emboira i per quan ens vulguin engabiats fins i tot fora de la reixa, les paraules oportunes de Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d’un poble que ha pres conscicència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”.


Acabo. L’altre dia Marchena, a un agent de la Guàrdia Civil que compareixia com a testimoni fent l’orni, li va etzibar: "Mire, señor agente, no puede ser; o es o no es". Sí, aquestes lluites –i les que vindran– ja són. I mai no hi ha més lluita per al futur hipotètic que l’estricte present. I més encara. Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa–, perquè he quedat amb la Txell Bonet i l’Amat Cuixart. Clau de volta en aquest present gris, perquè m’adono que vida i futur continuen sent seus. Tant com dir: malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

Font: https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-Resistir-frustracio_0_2201780023.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.3.19

Els rengles torts | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Aquí tenim la nostra República, els textos declaratius de la qual no només estan torts sinó que formen un batibull de què tothom es desentén."

Resultat d'imatges de pancartes balcó ajuntament
Pancarta alternativa a l'Ajuntament del Port de la Selva

Ja se sap, són els de Déu, que escriu recte. Són torts per als homes. Però com que els homes, al seu torn, estan fets de fusta torta, segons Kant, el tort amb el tort fa recte, però un altre tipus de recte. Un que, potser, ningú no esperava.

Aquí tenim la nostra República, els textos declaratius de la qual no només estan torts sinó que formen un batibull de què tothom es desentén. I, d'altra banda, tenim unes institucions de naturalesa, origen i funcions molt diferents, totes efectives i administrades per persones que s'entenen perfectament en aquest batibull declaratiu. Pensem en el significat que tot l'independentisme, al Govern, al Parlament, als òrgans a l'exterior, declari que està obligat pel mandat de l'1-O.

Què vol dir "mandat? Amb quin origen? En quin context institucional? L'Estat no pot admetre un "mandat" originat en un acte il·legal o fins i tot inexistent, segons el lúcid judici del geni anterior que va governar Espanya. Tot i això, aquest mandat inexistent és el programa d'acció de l'independentisme a dins i a fora de les institucions. I programa efectiu.

Poder dual, dos poders. Molt asimètrics, és clar, però dos. Interessats a córrer per vies paral·leles, sense col·lisions. Però els rengles estan torts i els xocs són inevitables. Tant que hi ha un sector de doctrina dominant que recomana mantenir un nivell baix de conflicte permanent en preferència a una solució 'all out'. Al conflicte basc es va fer una cosa com aquesta. Però aquí és inviable, perquè els costos de la latència tàctica serien molt elevats.

L'horitzó independentista té molta força de mobilització, s'articula com un moviment de recuperació universal de recuperació nacional i el suport és reiteradament massiu i pacífic. L'horitzó unionista, en canvi, és erm. Només té propostes negatives i prohibitives. Les més reaccionàries voldrien veure l'independentisme il·legalitzat i els seus dirigents ala presó; les menys reaccionàries es conformen amb suspendre l'autonomia catalana; i les més moderades deixen les coses com estan i es neguen a parlar de referèndum d'autodeterminació i d'independència.

En realitat les propostes són vasos comunicants. Els moderats es llençaran als braços dels menys reaccionaris quan l'independentisme s'encaparri a fer un referèndum d'autodeterminació, com ja han fet altres. Tots dos al seu torn, s'uniran als cors dels qui demanen il·legalització i presó si la Generalitat es nega a acceptar la suspensió de l'autonomia.

En la seva revel·lació patriòtica espanyola recent, el president Sánchez tanca qualsevol possibilitat d'independència o autodeterminació de Catalunya. Perquè sí. O, més ben dit, perquè no. És una actitud dura dirigida a l'electorat espanyol amb un missatge: "som d'esquerres, sí, però no gaire, però més espanyols que Santiago Matamoros, que va matar molts moros però no era espanyol".

El dia 29 d'abril es fan comptes nous. Els vaticinis especulen amb una multitud de probabilitats segons els percentatges de vots dels partits. Gran coalició, triunvirat de fatxes, aliança d'esquerres, centre nacional, unió sagrada. Però, en el fons, la qüestió essencial serà si la minoria catalana independentista tindrà capacitat de bloqueig i en quina mesura. Si la té, farà bé de fer-la servir en benefici del projecte republicà forçant la legalitat espanyola. Si no la té, s'haurà de refugiar en el baluard català perquè, sigui quina sigui la combinació política dominant al Parlament espanyol, legislarà contra la República Catalana.

Alhora, segons quin sigui el resultat de les legislatives (i quina porció correspongui a cada força) hi haurpa un efecte sobre les eleccions municipals. El que podrien ser les línies tortes de la composició del Parlament espanyol, es redreçarà a les eleccions locals amb un vot massiu de defensa a l'independentisme que doni ajuntaments independentistes.

L'arrel de les llibertats públiques continua sent a l'àmbit municipal, reforçada per un govern independentista.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

21.3.19

#MakeAMove

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ajuda'ns a difondre la campanya internacional també a través de les xarxes! Entre tots som més forts per reivindicar que l'autodeterminació és un dret, no un delicte!
📷
Publica una foto teva amb el cartell imprès: anc.si/2OjvrEo
👉
Utilitza l'etiqueta #MakeAmove




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark