Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| Tuzla, Bosna i Hercegovina, agost de 1995 |
Quico Romeu
Cal que ens posem en guàrdia? L’estat espanyol
podria avançar cap a una estructura administrativa on hi hagi cada
cop més elements preparant el
terreny i fabricant els elements necessaris per justificar alguna mena de neteja
ètnica?. El nivell d’unanimitat en la traïdoria que s’ha instal·lat en el discurs
homogeni entre corona, governs, administració, autoritats, judicatura, mitjans
de comunicació i cossos i forces de seguretat espanyols, en contra de
l’independentisme, ens hauria de fer pensar.
El primer toc d’atenció va ser el
famós “a por ellos” que compactà el sector més inculte i tosc de la societat
espanyola amb les forces paramilitars de la guàrdiacivil; el problema és que qui
assumí aquest discurs amb una espècie de “bypass” que va obviar els tres poders
de l’estat, va ser la corona, el cap d’aquest estat. El més greu, però i el que
per mi és un segon toc d’atenció massa identificable, ha estat l’entrada dels
mossos d’esquadra a les escoles per destruir treballs, dibuixos i murals
el·laborats per la canalla, seguint les ordres dictades per la Junta Electoral
Central.
En el primer que m’ha fet pensar és en
quan vaig viatjar a la guerra de Bòsnia l’agost del 95, i vaig descobrir que els
primers objectius dels paramilitars serbis i serbo-bosninans quan atacaven una
població de la Bòsnia governamental i multiètnica, eren, per aquest ordre, les
escoles, després les biblioteques i finalment les mesquites. O els teatres, com
passava contínuament als meus amics del Kamerny Teatar de Sarajevo. I això era
pura i dura neteja ètnica. D’una altra manera, en un altre context i
amb determinats agents canviats, l’estat espanyol podria encarar un camí que el
situés ràpidament en algun tipus de neteja ètnica. No és casual ni en queda al
marge la irrupció de VOX. Com en el conflicte balcànic hi hagué els paramilitars del Partit
Radical Serbi de Vojislav Šešelj.
Des del principi d'aquell conflicte jo
veia que les notícies que ens arribaven eren confuses i sovint descrivien
realitats contradictòries. Tenia curiositat per saber què passava realment. Era
una guerra en plena Europa a finals del segle XX i la curiositat i voluntat de
saber què passava en realitat em va portar a implicar-me en el conflicte i vaig
estar viatjant a Sarajevo i en general a Bòsnia des del 95 fins al
98.
Amb uns quants amics d'aquí i d'allà vam
fundar una ONG d'àmbit exclusivament cultural per restituir el Festival de
Sarajevo, o per posar en marxa una cooperativa tèxtil de dones vídues de guerra
entre altres objectius. Es deia Kuturni Most (Pont de Cultura). Era igual
d'important recuperar l'espai teatral, com obrir oportunitats laborals, com
aportar ajut humanitari, cosa que cobrien altres organitzacions i
institucions.
Aviat em vaig trobar immers en una
situació personal en la qual havia d'aprendre a distingir d’un cop d’ull entre
perill i seguretat, entre acció i passió, entre agressió del S.XIV i la
convivència que es desitjava per al S.XXI. En definitiva: es feia imprescindible
escollir correctament, doncs, al capdavall de tot, d'una manera cruel, es
manifestava l'elecció de sempre entre llibertat i intolerància, entre viure o
morir.
Les tensions entre Croàcia i Serbia
augmentaren al desmembrar-se l'antiga Iugoslàvia a conseqüència de les
divergències històriques que havien dut a Sèrbia i a Croàcia a aliances amb
diferents països europeus sovint enfrontats: Sèrbia, tradicional aliada de
França i de Rússia en la 1a i 2a Guerres Mundials i Croàcia aliada dels Estats
Centrals i d'Alemanya.
Després de la mort de Josip Broz “Tito”, l’any 1980 la
situació política de les sis repúbliques que conformaven l’antiga Jugoslàvia
s’anà deteriorant fins arribar a les crisis de principis dels 90. Mentre els
croates assolien l'anhelat reconeixement d'un estat croata independent l’any
1992, amb un fort ressorgiment del nacionalisme excloent, el govern serbi, amb
Milosevic al seu davant apel.là al nacionalisme pan-serbi, tan xenòfob com el
del croata Franjo Tuđman, amb la pretensió de capitalitzar un estat Gran-Serbi,
hereu de l'extinta Iugoslàvia, que es composaria dels territoris amb majoria de
població sèrbia, fos a Croàcia o a Bòsnia i Herzegovina («On hi ha enterrat un
serbi, allò és Sèrbia», Milosevic, 1992).
A partir d'aquell moment i un cop suspès el conflicte entre Sèrbia i Croàcia en un alto el foc indefinit, els dos
nacionalismes excloents s’expandiren sobre Bòsnia amb la voluntat de repartir-se
l’encara República Jugoslava, que era la més barrejada ètnicament, cultural i
religiosa, formant una tenalla que atacà la convivència en forma d’intentar
formar territoris homogenis ètnicament sobre una població de 3,5 milions
d’habitans, però amb un milió de matrimonis mixtes. Així, els paramilitars
feixistes serbis de Bòsnia (txètniks) amotinats per Radovan Karadjic, amb el
suport del Partit Radical Serbi de Vorislav Seselj i el “laissez faire” d’Slobodan
Milošević d’una banda, i de l’altra els temibles HVO (ustaixes), feixistes
croates sostinguts pel règim de Zagreb (capital de Croàcia) van formar la
tenalla militar i paramilitar amb aspiracions territorials sobre Bòsnia i
Herzegovina.
Em va impressionar el missatge de
l'alcalde de Tuzla, Selim Bešlagić, quan, en una recepció oficial durant aquell
primer viatge, l’agost del 1995, ens va donar un missatge per transmetre als
nostres conciutadans: «Estem molt contents del treball que realitza la vostra
expedició. Però el més important és que estigueu aquí i que pugueu dir al nostre
poble que no està sol en la lluita contra el feixisme. Quan estigueu de tornada
als vostres països, transmeteu al vostre poble que no ploreu pels nens, dones i
homes bosnians assassinats. Guardeu les vostres llàgrimes perquè si no ens
ajudeu a derrotar el feixisme avui, demà les haureu de vessar pels vostres
propis fills, dones i homes».
En un altre viatge de més endavant,
l’escriptor i poeta Jasmin Imamović, en petit comitè, ens va advertir que “el
1936 l’opinió pública mundial va donar l’esquena al govern legítim de Madrid i
deu anys més tard el feixisme i el nazisme imperaven a Europa; l’any 1996,
l’opinió pública mundial està donant l’esquena al Govern legítim de Sarajevo.
Veurem com estarà el món d’aquí a deu, vint o trenta anys”
Durant els anys de contacte amb la gent de
Bòsnia vaig poder comprovar com les escoles, universitats i biblioteques foren
sempre els primers equipaments que funcionaven amb «normalitat». També que el
Kamerny Teatar de Sarajevo es va mantenir obert durant els tres anys de Setge
amb l’estrena de 31 obres i més de 2.000 funcions, establint-se com a únic centre
cultural de la ciutat. El seu director, Dino Mustafić, em va confessar que
havien mantingut el teatre obert durant el setge, malgrat ser un dels principals
objectius de les granades, perquè no només cal alimentar el cos si no també
l’esperit; i també que l’aliment de l’anima dels pobles que els dóna vida és la
cultura.
Abans d’ahir es sentenciava Radovan
Karadžić a cadena perpètua i ahir els mossos, sota ordres espanyoles, entraven a
les escoles destruint l’expressió d’infants i educadors. Segons el meu amic
Mustafić, destruint cultura, allò que dóna vida' a l’ànima dels
pobles. Hem de començar a preocupar-nos que no acabin essent les dues cares d'una mateixa moneda?
‘A Sarajevo la gent anava al teatre
jugant-se la vida' (Dino Mustafić)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada