traducció - translate - traducción

23.3.19

Espanya: Deriva cap a la neteja ètnica? | Quico Romeu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Tuzla, Bosna i Hercegovina, agost de 1995

Quico Romeu

Cal que ens posem en guàrdia? L’estat espanyol podria avançar cap a una estructura administrativa on hi hagi cada cop més elements preparant el terreny i fabricant els elements necessaris per justificar alguna mena de neteja ètnica?. El nivell d’unanimitat en la traïdoria que s’ha instal·lat en el discurs homogeni entre corona, governs, administració, autoritats, judicatura, mitjans de comunicació i cossos i forces de seguretat espanyols, en contra de l’independentisme, ens hauria de fer pensar.

El primer toc d’atenció va ser el famós “a por ellos” que compactà el sector més inculte i tosc de la societat espanyola amb les forces paramilitars de la guàrdiacivil; el problema és que qui assumí aquest discurs amb una espècie de “bypass” que va obviar els tres poders de l’estat, va ser la corona, el cap d’aquest estat. El més greu, però i el que per mi és un segon toc d’atenció massa identificable, ha estat l’entrada dels mossos d’esquadra a les escoles per destruir treballs, dibuixos i murals el·laborats per la canalla, seguint les ordres dictades per la Junta Electoral Central.

En el primer que m’ha fet pensar és en quan vaig viatjar a la guerra de Bòsnia l’agost del 95, i vaig descobrir que els primers objectius dels paramilitars serbis i serbo-bosninans quan atacaven una població de la Bòsnia governamental i multiètnica, eren, per aquest ordre, les escoles, després les biblioteques i finalment les mesquites. O els teatres, com passava contínuament als meus amics del Kamerny Teatar de Sarajevo. I això era pura i dura neteja ètnica. D’una altra manera, en un altre context i amb determinats agents canviats, l’estat espanyol podria encarar un camí que el situés ràpidament en algun tipus de neteja ètnica. No és casual ni en queda al marge la irrupció de VOX. Com en el conflicte balcànic hi hagué els paramilitars del Partit Radical Serbi de Vojislav Šešelj.

Des del principi d'aquell conflicte jo veia que les notícies que ens arribaven eren confuses i sovint descrivien realitats contradictòries. Tenia curiositat per saber què passava realment. Era una guerra en plena Europa a finals del segle XX i la curiositat i voluntat de saber què passava en realitat em va portar a implicar-me en el conflicte i vaig estar viatjant a Sarajevo i en general a Bòsnia des del 95 fins al 98.

Amb uns quants amics d'aquí i d'allà vam fundar una ONG d'àmbit exclusivament cultural per restituir el Festival de Sarajevo, o per posar en marxa una cooperativa tèxtil de dones vídues de guerra entre altres objectius. Es deia Kuturni Most (Pont de Cultura). Era igual d'important recuperar l'espai teatral, com obrir oportunitats laborals, com aportar ajut humanitari, cosa que cobrien altres organitzacions i institucions.

Aviat em vaig trobar immers en una situació personal en la qual havia d'aprendre a distingir d’un cop d’ull entre perill i seguretat, entre acció i passió, entre agressió del S.XIV i la convivència que es desitjava per al S.XXI. En definitiva: es feia imprescindible escollir correctament, doncs, al capdavall de tot, d'una manera cruel, es manifestava l'elecció de sempre entre llibertat i intolerància, entre viure o morir.

Les tensions entre Croàcia i Serbia augmentaren al desmembrar-se l'antiga Iugoslàvia a conseqüència de les divergències històriques que havien dut a Sèrbia i a Croàcia a aliances amb diferents països europeus sovint enfrontats: Sèrbia, tradicional aliada de França i de Rússia en la 1a i 2a Guerres Mundials i Croàcia aliada dels Estats Centrals i d'Alemanya.

Després de la mort de Josip Broz “Tito”, l’any 1980 la situació política de les sis repúbliques que conformaven l’antiga Jugoslàvia  s’anà deteriorant fins arribar a les crisis de principis dels 90. Mentre els croates assolien l'anhelat reconeixement d'un estat croata independent l’any 1992, amb un fort ressorgiment del nacionalisme excloent, el govern serbi, amb Milosevic al seu davant apel.là al nacionalisme pan-serbi, tan xenòfob com el del croata Franjo Tuđman, amb la pretensió de capitalitzar un estat Gran-Serbi, hereu de l'extinta Iugoslàvia, que es composaria dels territoris amb majoria de població sèrbia, fos a Croàcia o a Bòsnia i Herzegovina («On hi ha enterrat un serbi, allò és Sèrbia», Milosevic, 1992).

A partir d'aquell moment i un cop suspès el conflicte entre Sèrbia i Croàcia en un alto el foc indefinit, els dos nacionalismes excloents s’expandiren sobre Bòsnia amb la voluntat de repartir-se l’encara República Jugoslava, que era la més barrejada ètnicament, cultural i religiosa, formant una tenalla que atacà la convivència en forma d’intentar formar territoris homogenis ètnicament sobre una població de 3,5 milions d’habitans, però amb un milió de matrimonis mixtes. Així, els paramilitars feixistes serbis de Bòsnia (txètniks) amotinats per Radovan Karadjic, amb el suport del Partit Radical Serbi de Vorislav Seselj i el “laissez faire” d’Slobodan Milošević d’una banda, i de l’altra els temibles HVO (ustaixes), feixistes croates sostinguts pel règim de Zagreb (capital de Croàcia) van formar la tenalla militar i paramilitar amb aspiracions territorials sobre Bòsnia i Herzegovina.

Em va impressionar el missatge de l'alcalde de Tuzla, Selim Bešlagić, quan, en una recepció oficial durant aquell primer viatge, l’agost del 1995, ens va donar un missatge per transmetre als nostres conciutadans: «Estem molt contents del treball que realitza la vostra expedició. Però el més important és que estigueu aquí i que pugueu dir al nostre poble que no està sol en la lluita contra el feixisme. Quan estigueu de tornada als vostres països, transmeteu al vostre poble que no ploreu pels nens, dones i homes bosnians assassinats. Guardeu les vostres llàgrimes perquè si no ens ajudeu a derrotar el feixisme avui, demà les haureu de vessar pels vostres propis fills, dones i homes».

En un altre viatge de més endavant, l’escriptor i poeta Jasmin Imamović, en petit comitè, ens va advertir que “el 1936 l’opinió pública mundial va donar l’esquena al govern legítim de Madrid i deu anys més tard el feixisme i el nazisme imperaven a Europa; l’any 1996, l’opinió pública mundial està donant l’esquena al Govern legítim de Sarajevo. Veurem com estarà el món d’aquí a deu, vint o trenta anys”

Durant els anys de contacte amb la gent de Bòsnia vaig poder comprovar com les escoles, universitats i biblioteques foren sempre els primers equipaments que funcionaven amb «normalitat». També que el Kamerny Teatar de Sarajevo es va mantenir obert durant els tres anys de Setge amb l’estrena de 31 obres i més de 2.000 funcions, establint-se com a únic centre cultural de la ciutat. El seu director, Dino Mustafić, em va confessar que havien mantingut el teatre obert durant el setge, malgrat ser un dels principals objectius de les granades, perquè no només cal alimentar el cos si no també l’esperit; i també que l’aliment de l’anima dels pobles que els dóna vida és la cultura.

Abans d’ahir es sentenciava Radovan Karadžić a cadena perpètua i ahir els mossos, sota ordres espanyoles, entraven a les escoles destruint l’expressió d’infants i educadors. Segons el meu amic Mustafić, destruint cultura, allò que dóna vida' a l’ànima dels pobles. Hem de començar a preocupar-nos que no acabin essent les dues cares d'una mateixa moneda?

‘A Sarajevo la gent anava al teatre jugant-se la vida' (Dino Mustafić)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :