traducció - translate - traducción

30.8.11

LA LLENGUA NATURAL (Narcís Comadira)


La llengua natural 
Narcís Comadira


Deu fer vint anys que, un bon dia, se'm va acudir dir, en una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans, que el català era la llengua natural de Catalunya.  I que, enconseqüència, l'espanyol era una llengua accidental en aquest país.
 Què vaig haver dit! Tothom se'm va tirar al damunt! Un em va tractar de romàntic retrògrad, un altre va dir que se m'havien creuat els cables. Una escriptora en la llengua accidental, que ara s'ha passat a la natural i, incomprensiblement, un jurat de patums ha premiat amb una autèntica fortuna sense merèixer-ho, em va acusar de ser un nazi. I així tot el que vulguin.
Han passat vint anys i jo continuo pensant el mateix, i ara que bufen vents genocides de ponent, amb repetidor local, és clar, tinc ganes de tornar-ho a dir.
El català ha nascut aquí i ha configurat el país. Rius i muntanyes, pobles i valls, porten noms catalans. El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora i dir que el català és la llengua natural de Catalunya no em sembla cap disbarat: és innegable perquè és obvi, de la mateixa manera que jo sóc natural de Girona. Ningú no ho pot negar. La llengua catalana ha donat forma al pensament dels homes i les dones d'aquí i aquesta forma ens distingeix dels que han estat pastats en una altra llengua. Jo crec que el fet de ser la llengua natural del país li confereix d'entrada uns privilegis que no pot tenir cap altra llengua que es parli a Catalunya.
De llengua oficial en pot ser qualsevol; de natural, no. Suposo que per això tothom es va posar fet una fera ferotge. Tots els que parlen en espanyol, escriuen en espanyol i pensen en espanyol es van sentir discriminats. Ja ho entenc, però tampoc no els era tan difícil acceptar una evidència i reconèixer aquesta condició de la llengua catalana.Tampoc no els hauria de ser tan difícil aprendre-la. Tal com jo he après l'espanyola i no m'ha pas passat res.
Ara veig que la senyora Alícia Sánchez-Camacho demana que el seu fill pugui anar a classe en espanyol. No sé per què té por de la immersió catalana del seu rebroll, potser pensa que això li pot impedir ser un Torrente Ballester del futur. Que no pateixi. Jo vaig fer immersió espanyola i això no m'ha privat de ser l'escriptor català que sóc. No, el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho.
Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural. De fet, sempre m'he preguntat què en treuen. Què hi guanyen, els espanyols, amb la mort del català? Res de res.  Llavors per què? Per què aquesta insídia constant, per què aquest odi a una llengua que, de fet, els enriquiria? Qualsevol llengua és un enriquiment mental, és una visió del món. És que els espanyols creuen que ja en tenen prou amb la seva, de visió del món? Deu ser.

Article publicat al diari “ara” (juliol 2011)

Share/Bookmark

29.8.11

ELS PAÏSOS CATALANS


Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes situats a la riba occidental de la Mediterrània.

La major part dels territoris són enclavats dins de l'Estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l'Estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l'illa de Sardenya (l'Alguer). 


Mapa dels Països Catalans
El concepte d'un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al s XII. L'expansió territorial dels segles següents (cap al SW continental i el SE marítim), especialment la del s XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d'esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l'àmbit territorial d'avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al s XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d'altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d'àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al s XIV –a l'estranger, al s XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decret de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l'Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalanoaragonesa (o corona d'Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat. Al s XIX foren utilitzats noms com terres catalanesterra de llengua catalanapàtria catalana, etc. Però ja l'any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista 'L'Arc de Sant Martí'; més tard (1900), a la revista 'Catalònia', dirigida per J.Massó i Torrents, i el 1903 a la revista 'Catalunya', dirigida per J.Carner. Com a concreció d'un projecte polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els programes d'algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d'algun escriptor (com J.Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença. Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada dels cinquanta del segle passat, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana, que ocupaven 59 671 km2 i que el 1981 tenien 10 290 248 h. Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se'n va excloure l'Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s'incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellanoaragonesa del País Valencià. Aquest nou concepte del domini català ocupava així una superfície de 69 823 km2, amb una població estimada el 1998 d'11 460 061 h. Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l'àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d'alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes. En les noves reedicions de la Gran Enciclopèdia Catalana hom ha preferit de situar cada territori català en la realitat geopolítica concreta en què es troba, sense que això suposi una renúncia al reconeixement de la unitat històrica, cultural i lingüística de tot el domini de parla catalana ni a l'ús de la designació de Països Catalans per a referir-s'hi.

HIMNE DELS PAÏSOS CATALANS:
La Muixeranga (Primer hi ha un anunci del programa que no sé com evitar. Pocs segons)

ENLLAÇOS:
Alguer (Sardenya)
Andorra
El Carxe
Catalunya Nord
Franja de Ponent (Aragó)
Illes Balears i Pitiüses
País Valencià
Principat de Catalunya


Share/Bookmark

28.8.11

BLACKBERRY I MARGUERITE YOURCENAR

Marguerite Yourcenaren el seu magnífic llibre "Memòries d'Adrià", va escriure:


"Dubto que tota la filosofia d'aquest món aconsegueixi suprimir l'esclavitud, com a molt li canviaran el nom".

Fins no fa molt de temps als Estats Units, als esclaus nous se'ls lligava una bola negra de ferro molt irregular (no era una bola perfecta), amb una cadena i un grillóal peuperquè no escapessin corrent dels camps de cotó.
Els amosper utilitzar un eufemisme (paraula políticament més correctasona més bonic), l'anomenaven "BlackBerry" (cirera negra).
Aquest era el símbol de l'esclavitudUn esclau estaria forçat a deixar la seva vida fins  morir,  sense poder escapar, en aquells camps de sembra.
Així es van fer les riqueses que avui dominen el món.
Ara, als nous empleats no se'ls lliga una bola de ferro perquè no s'escapin. Se'ls dóna un "BlackBerry" i queden virtualment lligats amb aquest "grilló", igual que els esclaus; no el poden deixar de banda i queden retinguts a la feina constantment.
És el símbol modern de l'esclavitudGerentsexecutiusdirectors i empleats en general en tenen un, i qualsevol pot veure com estan enganxats a l'aparell en tot moment: al banyal cotxe, al cinema, sopant o fins i tot dormint, no hi ha manera d'escapar-se'n quan els truca el cap o quan reben correus.
No hi ha manera de dir que no els van arribar o que no els van sentirperquè aquest aparell avisa si van trucar i no van contestarsi tenen missatges per llegir, si els van llegir o si els altres van obrir els seus correus; indica citeshorarisels despertas'apaga sol, s'engega sol, i permet estar idiotitzat hores a internet, mentre parelles o fills, famílies senceres, els reclamen atenció.
I així es veuenmoderns executius que se senten molt importants perquè "el cap" els ha donat el seu BlackBerry per tal que nos'escapin dels "camps del treball".
L'esclavitud ha canviat de nom. Era impossible pensar un nom millor.


TRADUÏT DE LA XARXA


Share/Bookmark

27.8.11

DILLUNS AL SOL

DILLUNS AL SOL 02

 DILLUNS AL SOL 01


Share/Bookmark

The Catalan Wavin' Flag


Share/Bookmark

25.8.11

Si us plau, parla'm en català

Web de la campanya:
http://www.parlacatala.cat/index2.html


Cada cop són més les persones que, conscients que la llengua catalana no sobreviurà si no és necessària a Catalunya, fan una cosa molt positiva: senzillament la parlen. Per això és tan encertada la campanya Parla'm en català, promoguda per diverses entitats, en què nouvinguts d'arreu del món ens demanen que els parlem en català recordant-nos que per dominar una llengua cal practicar-la amb normalitat. Vegem-ne alguns exemples:
  • Andrei: "Si em parles en una altra llengua perquè veus que sóc romanès, com vols que aprengui català? No t'adones que això pot ser una forma de discriminació?"
  • Blanca: "Sóc de Madrid i fa dos anys que visc aquí. Faig servir el català a la meva vida social. Les llengües són un patrimoni cultural i vull que el català també sigui la meva llengua."
  • Parwinder, Sukhjinder i Panjeet: "Som dones que no hem nascut a Catalunya, però tenim fills en edat escolar. Estudiem català per parlar amb els mestres, per anar al metge, per nosaltres mateixes... Però el motiu més important són els nostres fills, perquè ells tenen tota una vida per endavant i segur que això els ajudarà."
  • Danjuma, Kofi, Shadrak i Margaret: "Som de Ghana i parlar català és una bona manera d'integrar-nos, perquè ens ajuda a tenir feina o a trobar-ne una de millor."
  • Amina: "Sóc d'Alger. Quan vaig arribar a Catalunya, estava capficada perquè no tenia cap idea sobre la llengua catalana ni sobre la gent d'aquí. Llavors vaig decidir aprendre'n a l'escola del meu fill i amb el suport del meu marit. Ara que ja en sé estic contenta perquè continuo estimant la meva llengua, la meva cultura i el meu país però també m'agrada el català, aquest paisatge i aquesta terra. Aprendre català és la millor manera d'integrar-se i el camí més curt per trobar feina i per ajudar el meu fill. Parlant-me la teva llengua, m'ajudes a entendre't i a conèixer-te més."
Hauríem de reflexionar sobre aquests testimonis, perquè, per paradoxal que sembli, som els autòctons el principal escull amb què es troben a l'hora d'aprendre català. Som nosaltres els qui, amb la tendència a parlar-los en espanyol, els convertim en immigrants permanents. Immigrants que no tindran problemes de convivència, però que mai no seran vistos com a catalans. Parlem-los en català. Un nouvingut no és un disminuït psíquic. No ofenguem la seva intel·ligència, respectem la seva dignitat.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

FONT:
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/si_us_plau_parlam_en_catala.html
Share/Bookmark

23.8.11

Si fa no fa una cosa així

Llúcia Ramis
Imaginem-nos que existeix un partit polític que no accepta l'etiqueta de masclista però sí la de misogin, segurament perquè no sap què significa. Es diria una cosa així com Plataforma per Catalans Virils i atribuiria l'augment de l'atur a la incorporació de la dona al treball. Quan elles es quedaven a casa i preparaven el sopar per als seus marits, almenys ells podien arribar rebentats després d'una dura jornada laboral. Des de l'últim reajustament de l'empresa, passen junts massa temps sota el mateix sostre; no se suporten i això justifica que ell li pegui de tant en tant per treure's els nervis.
La culpa que la sanitat pública sigui inviable també és d'elles, que tenen malalties absurdes com la fibromiàlgia, pura ganduleria encoberta: són unes romanceres i s'aprofiten de la Seguretat Social. Per no parlar de les sense papers, senyores de vida indigna a l'escala o sota els llençols. L'aval del partit és que molts pensen com ells, però això suposaria que són capaços de pensar.
Un dia, un dels seus membres reconeix que té dona. Els altres es fiquen amb ell. Dos dies després, un altre a qui també li agraden les dones se'n va abans que el facin fora. L'amor ha estat més poderós que l'odi professat per la seva ideologia. La notícia surt als mitjans de comunicació, ningú es pregunta què hi feien allà ni per què hi ha gent que els vota. ¿La imaginació no dóna per tant?
Observem les últimes bestieses comeses per presumptes polítics i descobrirem que entre nos-
altres hi ha un partit amb més motius que Bildu per ser il·legal. Permetre l'existència d'una plataforma que empara els xenòfobs és com acceptar-ne un altre que protegís els maltractadors; ja en tenim prou amb els que vetllen pels lladres. Si a sobre són una colla de babaus, la seva representació atempta contra la intel·ligència, la democràcia i la humanitat. L'estupidesa no mereix menció, però si legitimar el seu perill no és un crim, és en qualsevol cas una vergonya.
 

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/una-cosa-aixi-1126289


Share/Bookmark

22.8.11

Un aniversari de 100 anys: Enric Valor

AQUEST POST HA ESTAT MANLLEVAT DE L’EXCEL·LENT BLOC DE L’ESCRIPTORA CATALANO-CANADENCA SHAUDIN MELGAR-FORASTER:

http://maiera.wordpress.com/

El 22 d’agost, es compleix el centenari del naixement d’Enric Valor. Per aquest motiu els blocaires dels Països Catalans li fem, avui, un homenatge.

De segur que molts dels lectors d’aquest bloc ja sabeu qui era Enric Valor, però els adolescents als qui va adreçat el bloc és possible que no en sàpiguen res, així que els en faré cinc cèntims.

Enric Valor va néixer, evidentment, l’any 1911, a Castalla (País Valencià). Fou un escriptor que conreà la novel·la i, a més, recopilà un gran nombre de rondalles valencianes que, fins a aquell moment, eren de tradició oral. Són molt importants, també, els seus textos sobre gramàtica i lexicografia valenciana. En els seus escrits emprà la gramàtica normativa catalana i, alhora, una gran riquesa d’expressions dialectals. Fou un gran defensor de la llengua catalana, i de la unitat de la llengua catalana.

No us explicaré res més sobre Enric Valor, per dues raons: el més important d’un escriptor és el que escriu, i si voleu saber més coses sobre ell (d’altra banda, molt interessants) de segur que la xarxa en va plena, avui. Us prego que llegiu els seus textos i feu un passeig per la xarxa; no us en penedireu. Un bon lloc per començar és el web d’Edicions del Bullent.Edicions del Bullent destaca, entre altres coses, per l’abundància de material d’Enric Valor –a més de convocar cada any el Premi Enric Valor de Literatura Juvenil. En aquesta editorial podeu trobar la col·lecció Rondalles valencianes, d’Enric Valor, en vuit volums, així com una edició dramatitzada, amb CD, i em sembla que encara tenen més coses i tot. També us recomano vivament que aneu a Vilaweb on, des de fa dies, publiquen rondalles de l’escriptor valencià. Us passo l’enllaç a la rondalla d’avui, “El xiquet que va nàixer de peus”, i a la dreta de la pàgina de Vilaweb trobareu l'enllaç a d’altres –val la pena!

Quan haureu llegit algunes coses d’Enric Valor, i sobre l’escriptor, de segur que us traureu el barret, un barret tan elegant com el que ell duia.


Share/Bookmark

21.8.11

ELS EMPRENEDORS CATALANS (I) - Els primers industrials

FONT:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/437474-els-primers-industrials.html

La indústria va arribar a la península per Catalunya, que no tenia ni minerals ni aigua que substituís el carbó com a font energètica

Josep Antoni Muntadas serà l'ànima de la primera i gran empresa cotonera: L'Espanya Industrial, amb fàbrica a Sants
Valentí Esparó crea el 1955 La Maquinista Terrestre i Marítima

Sobre el mapa, i si tenim en compte el que passava a Europa a començament del segle XIX, a l'Estat espanyol la indústria hauria d'haver aparegut a Astúries, que tenia mines de carbó, al País Basc, que en tenia de ferro, o a Andalusia, que en tenia de coure i plom. Però la indústria va arribar a la península per Catalunya, que no tenia ni minerals, ni aigua aprofitable que substituís el carbó com a font energètica, com va passar a Suïssa o als Alps francesos.  


Els primers industrials catalans eren gent que viatjava i llegia. Si viatjava, ho feia ben modestament per una Europa que construïa la seva xarxa ferroviària. Conèixer món és fonamental per al desenvolupament, aleshores i ara. Els catalans no van inventar gran cosa, però van imitar el que veien que es feia fora. El model industrial que van triar era, en teoria, una ximpleria, ja que escolliren el model britànic, que havia creat una indústria cotonera amb una primera matèria que li arribava de la seva antiga colònia americana. En canvi, per crear una indústria, Catalunya ho havia d'importar tot: el cotó dels Estats Units, el carbó de Gal·les i la maquinària de diferents estats, com ara Anglaterra, França o Bèlgica.
Josep Antoni Muntadas serà l'ànima de la primera i gran empresa cotonera: L'Espanya Industrial, amb fàbrica a Sants. Era el fill petit d'una família igualadina, i es va associar amb els seus sis germans. L'empresa es va crear a Madrid el 1847 i el nom responia al cansament que ja aleshores experimentaven els catalans, en veure que el govern no els entenia i que confonien Catalunya amb indústria. El jove Muntadas els va explicar que la indústria era a l'abast de tothom i posà en marxa l'empresa. D'aquí ve el nom de la societat, el domicili a la capital de l'Estat i un projecte de fàbrica a Aragó. Aquest plantejament fracassà del tot: la seu es traslladarà a Barcelona i la fàbrica al poble de Sants. Les màquines arribaren d'Anglaterra i d'Alsàcia, el cotó de Louisiana i la fusta –fins i tot la fusta– dels Estats Units. A la seva mort, a la fàbrica treballaven 2.500 persones.
No tot s'acabà amb la indústria tèxtil, tot i que aquesta fou la capdavantera fins al 1960 aproximadament. Una de les poques aportacions de Catalunya a la indústria són les fargues. Com a mínim pel nom que se'ls dóna, ja que es coneixen com a fargues a la catalana a tot arreu. Les fargues produïen ferro, gràcies a les abundants bosses de minerals del Pirineu –d'explotació no rendible–, al carbó vegetal –van cremar una bona part dels boscos– i a l'aigua que passava per una canonada que s'estrenyia, augmentava de velocitat i afavoria l'augment de temperatura del foc, fins a fondre el mineral.
Valentí Esparó era cerdà, havia nascut a Llívia, i la seva foneria de ferro a Barcelona serà un dels fonaments de la gran empresa metal·lúrgica catalana: La Maquinista Terrestre i Marítima, creada el 1855. Com a representant dels industrials catalans contractà els serveis de Bonaventura Carles Aribau, el català resident a Madrid, i el qui amb la seva oda La Pàtria, donarà origen a la Renaixença literària, segons els seus contemporanis. Esparó el contractà perquè Aribau estava molt ben relacionat a Madrid i sabia molt bé que sense el vistiplau de les autoritats espanyoles la indústria catalana no tenia res a fer.
Trobem el cotó i el ferro en l'origen d'una bona part dels primers industrials. Però també el paper. I en aquest cas, serà per la modernització d'unes empreses que fabricaven paper des de feia segles però ho feien de forma manual i amb mètodes que havien rebut dels àrabs. El centre de la indústria paperera no fou Barcelona, perquè prou problemes tenia per aconseguir l'aigua per a la seva població. Les grans zones papereres catalanes seran al voltant de Capellades, a la comarca de l'Anoia, i les comarques gironines. És fàcil distingir una vella fàbrica de paper, ja que són edificis de quatre o cinc pisos d'alçària, amb moltes finestres, sense vidres, amb sales on es posaven a assecar els fulls de paper. Capellades farà sobretot paper de barba, d'alta qualitat, que tenia els draps vells com a primera matèria. Girona, la capital, i amb aigua de la sèquia Monar tindrà La Gerundense, la primera fàbrica de paper continu, i la primera que treballarà amb pasta de fusta.
Una còpia del model britànic
Els primers industrials catalans eren gent que viatjava i llegia, però no van inventar gran cosa. Simplement es van limitar a copiar el model britànic d'industrialització.
23/07/11 - FRANCESC CABANA
Share/Bookmark

20.8.11

MOURACLE A LA CAPELLA SIXTINA!

I succeí per aquells dies que el boig veié la palla a l'ull del seu enemic.
Intentà treure-li l'ull en comptes de treu-re-li la palla, sense adonar-se de l'enorme biga que li ocupava el lloc reservat al cervell.

En veritat, en veritat us dic que passarà abans un camell xocolata de bona qualitat, que no pas aquells que assenyalen amb el dit, entraran al regne de la Champions!
Share/Bookmark

17.8.11

QUAN SORTIREM AL CARRER?

Sortim al carrer en contra de les retallades en cultura, sanitat, salarials, sanitàries…

QUAN SORTIREM AL CARRER EN CONTRA DE LES RETALLADES A LA LLENGUA I CULTURES CATALANES QUE ESTAN EXECUTANT AL PAÍS VALENCIÀ, A LES ILLES BALEARS I PITIÜSES, A L’ARAGÓ I A LA CATALUNYA NORD?

NO ÉS UNA CONVOCATÒRIA.
NO HI HA CAP DATA PREVISTA.
ÉS UNA DEMANDA A LES ENTITATS I INSTITUCIONS PER LA LLENGUA QUE ES POSIN EN MARXA.



CRIDA A MANIFESTAR-NOS EN DEFENSA DE LA LLENGUA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS


photo Som ciutadanes i ciutadans, lliures i democràtics que ens sentim indignats per l'atac que està sofrint la nostra llengua, en totes les seves variants i en tots els territoris on encara es parla, tot i que cada dia menys.


L'atac sistemàtic dels nacionalismes lingüístics espanyol i francès és especialment dur a les Illes Balears, la Catalunya Nord i el País Valencià. També a la resta de territoris, però, pateix les conseqüències de polítics d'escassa sensibilitat vers la llengua, incapaços de defensar-la dels atacs organitzats i meticulosos que s'han accentuat en els darrers temps.


També nosaltres, ciutadanes i ciutadans, reconeixem que no fem prou per preservar-la, no exigint els nostres drets lingüístics en tot moment i deixant per una altra estona el deure de preservar-la i de fer-la respectar.


Som víctimes de l'odi dels colonitzadors i del nostre propi auto odi.
Som víctimes de l'Apartheid lingüístic que volen imposar a les Illes Balears i Pitiüses, així com al País Valencià.
Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per una altra, en espais que havien estat recuperats amb grans esforços; tot això amb l’apatia interessada dels governants del Principat de Catalunya.


Ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la infravaloren i l'ofeguen en lluites provocades artificialment entre les diverses variants dialectals.


Impedeixen per tots el mitjans que la nostra llengua sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als nostres territoris, negant-nos el dret d’expressar la nostra pròpia visió del món.


Ja n'hi ha prou! Alcem-nos! Des de Salses a Guardamar i el Carxe, des de Fraga a Maó i l'Alguer. Defensem el nostre patrimoni lingüístic, que ho és també de tota la humanitat, com la resta de llengües.


Aquesta és una crida dirigida a les Coordinadores i Plataformes per la Llengua; a la Institució de les Lletres Catalanes, Institut Ramón Llull, Acció Cultural del País Valencià, l'Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural del Principat, i a aquelles que vulguin convocar-nos.


EXIGIM A AQUESTES ENTITATS SENSIBLES AMB LA LLENGUA, QUE ES COORDININ I TREBALLIN PER CONVOCAR EL MATEIX DIA I HORA, UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONJUNTA I UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA LLENGÜA I LES CULTURES DELS PAÏSOS CATALANS, A LES PRINCIPALS CIUTATS DELS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.
Pàgines al Facebook:
set

Crida:

https://www.facebook.com/event.php?eid=238804202825286

Pàgina:

https://www.facebook.com/pages/BALEARS-CAT-NORD-PA%C3%8DS-VALENCI%C3%80-I-PRINCIPAT-EN-DEFENSA-DE-LA-LLENGUA/122970891130046


Share/Bookmark

ROUCO VARELA ES "PENJA" DESPRÉS DE SER VIOLAT


Si se "banaliza el sexo" no tiene sentido considerar delito la violación, dice la revista de Rouco

El redactor jefe de 'Alfa y Omega' equipara la dispensación sin receta de la píldora poscoital con una despenalización de la agresión sexual














Font: EL PAÍS

Share/Bookmark

15.8.11

UN COP DE MÀ DES D'ANDALUSIA


Share/Bookmark

14.8.11

LA CENSURA AL SEGLE XVI I POSTERIORS

FONT:

Fins no fa gaire anys, la censura ha tingut una importància transcendental en la vida quotidiana del nostre país. Malgrat que, actualment, la considerem un fenomen llunyà, la seva imbricació en tots els àmbits de la societat al llarg d’uns quants segles d’existència fan difícil desempallegar-se de les seves conseqüències, les quals, tot i no ser-ne conscients, malauradament continuem patint. Per copsar l’abast d’aquest fenomen cal que coneguem, mínimament, els seus mecanismes i la seva història.
A partir de la difusió de la impremta, idees i coneixements la divulgació dels quals podia no interessar gaire a les classes dirigents, es podien escampar amb molta més facilitat. Per això, ben aviat, des de principis del segle XVI –i fins a l’actualitat- es van començar a promulgar lleis amb l’objectiu de reprimir la divulgació de tot allò que no agradava a qui ostentava el poder.
Paral·lelament, va anar prenent força la figura del censor, funcionari públic amb un salari assignat i amb instruccions precises, que depenia, a cada zona dels diferents regnes de les Espanyes, generalment, d’un religiós vinculat a la Inquisició. Això ha fet creure a molta gent que la l’Església era l’única institució interessada a mantenir el sistema censor. La monarquia i l’aristocràcia també tenien els seus interessos i també van apostar fort per la censura. És molt difícil, per exemple, trobar documents d’aquells temps on es parli malament del rei, la seva família o de cap membre de la noblesa, religiosa o laica, enlloc d’Europa.
Segons un estudi del professor Antonio Rumeu de Armas, els Reis Catòlics van instituir, per primera vegada, la censura de llibres en els seus dominis per una pragmàtica signada a Toledo, el 8 de juny de 1502. I la llei definitiva, també segons Rumeu de Armas, va ser la donada per la reina Joana de Castella, a Valladolid, el 7 de setembre de 1508. En el preàmbul d’aquesta llei es disposa de forma clara que:” ningún librero ni otra persona alguna traiga ni meta en estos reinos libros de romance impresos fuera de ellos, aunque sea en los reinos de Aragón, Valencia, Cataluña y Navarra, de cualquier materia, calidad o facultad, no siendo impresos con real licencia señalada por los del Consejo, so pena de muerte y perdimiento de bienes(1).
Cal remarcar que no res no quedava exclòs de la censura “de cualquier materia, calidad o facultad” diu la llei. Calia llicència expressa no sols per imprimir, sinó també per vendre i, per tant, per posseir qualsevol llibre que no tingués llicència, i que era el Consejo del Reino de Castilla qui deia què i com es podia publicar. I la cosa no anava de broma, ja que els càstigs eren molt contundents i, tenint en compte les escasses o nul·les garanties processals de l’època, queda clar que publicar, vendre o posseir llibres no censurats era extremadament arriscat i perillós.
Els investigadors han observat que un dels temes especialment controlats per la censura era tot allò relacionat amb Amèrica. Així, Juan Friede constata el fet: “Acceptem molts manuscrits (que parlen de temes d’Amèrica del segle XVI) com originals sense sospitar que, de vegades, es tracta només de les còpies fetes en net de versions primitives, després de que aquestes fossin censurades, còpies en què van desaparèixer naturalment les parts ratllades, esmenades, retallades o arranjades per la censura ” (2). Com veurem, els efectes de l’acció censora es fan notar molt pel que fa a la documentació i a les cròniques sobre la conquesta i colonització de les Canàries així com sobre la conquesta i colonització d’Amèrica, en què l’absència i les contradiccions de la informació escrita són veritablement molt notòries.
La repressió censora es va anar enfortint a mesura que passava el temps. Així ho confirma Carmen de Mora tot parlant d’un anomenat Castañeda, suposat autor del llibre que explica l’expedició de Francisco o Juan Vázquez o Hernández Coronado (que com es veu hagués pogut tenir quatre noms diferents alhora) al sud-oest dels actuals Estats Units a mitjans del segle XVI (3): “A la primera meitat del segle XVI, amb Felip II, van augmentar les mesures de control, i ja per a la data en què Castañeda va escriure la seva narració existia la reial Cèdula de 21 de setembre de 1556, on es prohibia la impressió de llibres que tractessin sobre Amèrica sense llicència especial del Consejo”. Aquestes lleis van estar en vigor fins ben entrat el segle XIX.
En efecte, és conegut com el 1571, Felip II de Castella va manar que els escrits i documents relacionats amb Amèrica, publicats o no, s’apleguessin tots a El Escorial sota la custòdia del censor del Consejo de Castilla, Juan López de Velasco, autor de la “correcció” del Lazarillo de Tormes entre d’altres.
És sabut que aquesta confiscació documental va arribar a afectar la documentació privada de persones i famílies. A tall d’exemple, es pot parlar del cas de l’anomenat Francisco López de Gómara, secretari i confessor d’Hernán Cortés, a qui, per cert, li van prohibir la publicació de la seva Historia de la conquista de México per Reial Cèdula de 17 de desembre de 1553 (4). I per manament legal de 26 de setembre de 1572, uns sis anys després de la seva mort, s’ordenava la recollida de tots els seus papers referents a Índies que estiguessin en mans dels seus hereus (5).
Els investigadors no s’acaben d’explicar el per què de tant control pel que fa als temes relacionats amb Amèrica i que es van estendre també a les Canàries. Les explicacions de què es volien amagar conductes deshonestes o poc honorables dels espanyols, o especials conductes sexuals dels pobles indis, no acaben de convèncer, ja que ambdós fenòmens van ser divulgats i coneguts des del primer moment.
L’autèntica raó va ser la d’amagar la veritable personalitat dels protagonistes de la conquesta d’Amèrica i de les Canàries i de les relacions familiars existents entre ells. Així, en l’exemple esmentat uns paràgrafs més amunt quan se’ns parla d’un anomenat Pedro Castañeda Nájera, Carmen de Mora reconeix que no se sap res segur sobre la identitat de l’autor. El seu lloc de naixement i la seva arribada a Amèrica són pura especulació (6). És un exemple significatiu del que passa amb la documentació que ens ha arribat sobre aquestes empreses de conquesta i colonització.
Això es repeteix en el cas de molts conqueridors i colonitzadors d’Amèrica, on la majoria de vegades les contradiccions, les confusions i les ocultacions són el més habitual i s’arriben a elaborar, sovint, històries impossibles. Es veu, especialment, respecte a la identitat de les persones i la relació entre elles, així com la seva família d’origen, la seva condició social o el lloc de naixement, explicant malament o no explicant el perquè d’unes bones o males relacions o aliances entre uns i altres.
El mètode de treball dels censors era extraordinàriament rigorós: el censor repassava el llibre pàgina per pàgina i, un cop repassada, cada pàgina era signada per ell. Un cop imprès el llibre, el censor el tornava a repassar i només després, si al censor li semblava correcte, es podia posar el llibre a la venda. Els llibreters havien de tenir una llista de quin llibre venien i a qui, perquè si el Consejo, malgrat haver-lo prèviament aprovat, decidia retirar algun llibre de circulació, l’operació es pogués fer amb eficàcia i rapidesa. De tant en tant, es feien pregons públics en què s’instava a qualsevol propietari de determinat(s) llibre(s) a dur-los a un lloc determinat, per procedir a la seva destrucció. Ja hem vist quines eren les conseqüències per als infractors.
Una paròdia d’aquest procés es pot veure en el capítol VI de la primera part del Quixot, on es descriuen un clergue i un llicenciat seleccionant els llibres d’una biblioteca tot i decidint quins van a la foguera i quins no.
(1) Joan Reglà, Bandolers, pirates i hugonots. Barcelona, 1969, pàg.. 193.
(2) Juan Friede, “La censura española del siglo XVI y los libros de historia de América”,Revista de historia de América. nº 47: Mèxic, juny de 1959, pàg. 45.
(3) Carmen de Mora en el pròleg de Las Siete Ciudades de Cíbola. Sevilla, 1992, pàg 45.
(4) Francisco López de Gómara, Historia de la conquista de México. México, 1988, pròleg, p. XLVII i XLVIII.
(5) Gómara, op. cit., pròleg, p. XIV.
(6) Carmen de Mora en el pròleg de Las Siete Ciudades de Cíbola. Sevilla, 1992, pàg 45.
Carles Camp
1 d'agost de 2011

Share/Bookmark

7.8.11

IDENTITARI? NO GRÀCIES!

Identitari. Algú em pot explicar ben bé què vol dir exactament aquest mot?
L’he buscat al diccionari de l’Enciclopèdia, al Fabra, a l’Alcover-Moll, i en cap d’ells hi he trobat el mot identitari.
Com que no puc ser allò que no existeix, almenys en la realitat de la física relativa, està clar que tinc una primera resposta:
JO NO SÓC IDENTITARI.
Aleshores he cercat
identitat [ <signes esp> iðæntitát </signes esp> ] f 1  Qualitat d’idèntic. 2  Qualitat d’ésser una persona o cosa ella mateixa. 3 dr 1  Personalitat civil d’un individu. 2 identitat de persona Ficció de dret per la qual l’hereu es té per una mateixa persona amb el qui és causa de successió. 4 filos/lòg 1  Atribut ontològic en virtut del qual el que és no pot, alhora i sota el mateix respecte, no ésser. 2 filosofia de la identitat Doctrina de Schelling basada en la identitat original de subjecte i objecte, d’intel·lecte i natura. 3 principi d’identitat Principi, derivat tradicionalment de la identitat ontològica, formulat, en la lògica de les proposicions, com una tautologia: p p, p = p (on p és una proposició enunciativa). 4 principi d’identitat Principi lògic segons el qual un terme ha de representar sempre un mateix . (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
IDENTITAT f.
Qualitat d'idèntic; cast. identidad. Sorpresos per la identitat de son intent, Pons Auca 59. Documents d'identitat: documents que acrediten o proven que la persona que els porta és realment la que diu que és.
    Fon.: iðəntitát (Barc.); iðentitát (Val.); iðəntiðát (Palma).
    Etim.: pres del llatí identĭtāte, mat. sign. (Diccionari Català-Valencià-Balear)
De les entrades anteriors dedueixo que sóc jo qui esdevé una identitat, no pas per ser IDÈNTIC a ningú altre si no per la qualitat de d’ésser persona. Així no és la meva IDENTITAT el que és catalana, si no la meva CIUTADANIA.
El fet de constatar que JO NO SÓC IDENTITARI, m’ha tranquil·litzat bastant ja que només l’he pogut escoltar en entorns que no m’agraden gens.
  • A Intereconomia i, en general a tota la caverna mediàtica, per aprofitar que “només critiquen” als dirigents del “nacionalismo identitario catalán”, per deixar de volta i mitja la llengua, la cultura, la història, la banca, l’economia, l’esport, la medicina, el teixit social, l’educació, la cuina, la moda, l’humor, i en general tot allò que es separi el més mínim de l’escolàstica castellana en favor d’una suposada IDENTITAT catalana. (IDENTITAT, no pas IDENTITÀRIA). Per tant JO NO SÓC IDENTITARI
  • Als moviments neocon, neofeixistes, neonazis o neoimbècils (perillosos, això sí. I tant!) que usen el mot IDENTITARI/A, per diferenciar/distingir entre la societat més o menys democràtica que els envolta i la societat xenòfoba, homòfoba, masclista, violenta, neta ètnicament i sectaria que ells voldrien imposar. Aquests moviments, que es diuen IDENTITARIS europeus, menystenen la resta del món acusant qui no pensa com ells de rojos radicals, marietes, putes feministes, o immigrants de merda (pobres, es pensen que són insults!). Així doncs, tampoc per aquest cantó JO NO SÓC NI VULL SER IDENTITARI.
  • Darrerament també l’he escoltat en l’entorn on em fa més mal, perquè es tracta del meu entorn natural, el del meu país, la meva terra, la meva llengua, la meva cultura. I l’he hagut d’escoltar, per més ignomínia, entre algunes de les persones que, com jo, malden per la independència del meu país, dels meus Països. Els Països Catalans. Són pocs encara, per sort, en comparació a la creixent puixança de les diverses formes d’independentisme. Però precisament degut a la diversitat i pluralitat de l’actual independentisme, la qual cosa és una riquesa que ens hauria d’enorgullir, aquests grupúscles IDENTITARIS, poden captar incauts, persones poc escrupoloses, simplement malfixades o bé directament enganyades.
Així doncs, he arribat a una conclusió: JO NO SÓC NI VULL SER IDENTITARI. SÓC INDEPENDENTISTA i si m’hi voleu posar un adjectiu podeu posar-n’hi qualsevol dels que conformen la meva identitat llibertària.
Share/Bookmark

6.8.11

PLANTEM CARA, ENFORTIM LES ARRELS

"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..."
(n'hi ha més)
"... enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret «suposa un avanç històric per a la llengua catalana», o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua. La mateixa campanya «Dóna corda al català», per a una llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu), aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat. Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre Govern que planti cara d’una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara."
("Plantem cara". Article publicat al suplement de Cultura del diari AVUI del 28 de desembre de 2006)Aquest article dóna nom al llibre publicat per Edicions de la Magrana amb 153 articles publicats els darrers deu anys pel mestre Joan Solà, un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que a tothom ens honora.
Enllaç amb el llibre:

Share/Bookmark

L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA, UN PAS MÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA


FONT:
27.07.2011 - 07:32
"Implica't amb la nova Assemblea Nacional de Catalunya"

SALVADOR MOLINS

Per tal d’arribar a la independència de la nostra nació amb la implicació creixent de tothom comença a caminar un Moviment per la Independència transversal i unitari que s’està organitz)ant territorialment amb el nom d’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Aquest Moviment per la Independència (MxI) està format per les persones que, arreu dels països de nació catalana, coincideixen en la necessitat d’arribar a la unitat, la coordinació i la majoria social necessàries per a fer possible la independència política i que s’organitzen i es disposen avançar d’acord amb el que s’estableix en el Full de Ruta del MxI

Per avançar amb èxit vers la Independència ens cal anar units i coordinats.

Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà un centre de decissió, una cara visible i un equip responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra. Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per, dir-ho més ben dit, fora del sistema de l’estat espanyol. L’independentisme ha de fer visible la legitimat, la conveniència i la possibilitat de recuperar el que és nostre i ha d’integrar adhesions per assolir la massa crítica necessària per a fer el pas decissiu.

Com que serà una cosa nostra com ho han estat les consultes la farem seguint el full de ruta consensuat per l’ANC però sense haver de demanar permís a ningú.

Estem davant d’una cosa nova i molt potent, hem de tenir present que 875.173 catalans ja han votat «Sí» a la nostra Independència només en les Consultes que ja s’han fet amb la col·laboració de 60.000 voluntaris.

Informa: BLOCS.MESVILAWEB.CAT
Versió per imprimirVersió per imprimir [L:190 - C:0]


Share/Bookmark