traducció - translate - traducción

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges

5.3.22

MANIFEST DE FEMINISTES RUSSES: RESISTÈNCIA FEMINISTA CONTRA LA GUERRA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El 24 de febrer a les 5.30 del matí el president de Rússia, Vladimir Putin, va anunciar l'inici d'una “operació especial” en el territori d'Ucraïna per a “desnazificar” i “desmilitaritzar” aquest estat sobirà.

Durant diversos mesos les tropes russes s’han desplaçat cap a la frontera amb Ucraïna. Tot aquest temps el govern rus negava qualsevol possibilitat d'un atac militar. Ara veiem que tot era mentida.

Rússia va declarar la guerra al país veí i el va privar del dret a l'autodeterminació i a una vida pacífica i lliure. No és la primera vegada. Sabem que la guerra al Donbass iniciada pel govern de la Federació Russa fa 8 anys que dura com a conseqüència de l’annexió il·legal de Crimea.

Creiem que, al president Putin, mai li han importat les vides de la gent de Lugansk i Donetsk, i el reconeixement d'aquests territoris com a repúbliques independents després dels 8 anys, ha estat necessari per crear un pretext i envair Ucraïna sota el lema de l'alliberament.

Com a ciutadanes russes i feministes, condemnem aquesta guerra. El feminisme, com a força política, no fa suport a guerres, ni tampoc a l'ocupació militar. El moviment feminista a Rússia lluita pels drets dels grups oprimits i el desenvolupament d'una societat més justa i igualitària, on no hi ha cabuda per a la violència ni els conflictes armats. La guerra és violència, pobresa, desplaçaments forçats, vides trencades, inseguretat i absència de futur. La guerra és totalment incompatible amb els valors i principis del moviment feminista. La guerra agreuja la desigualtat de gènere i fa que els assoliments en la defensa dels drets humans durant les últimes dècades retrocedeixin.

La guerra no sols comporta violència física, sinó sexual: com ens mostra la història, el risc de ser violada augmenta dràsticament durant la guerra per a qualsevol dona. Per aquestes i moltes altres raons, les feministes russes veuen molt necessari posicionar-se davant aquesta guerra que va ser iniciada pel govern del nostre país.

Aquesta guerra, com ha demostrat l'última compareixença de Putin, ha estat organitzada amb l'objectiu de promoure els anomenats “valors tradicionals”, que Rússia, com a “país missioner” se sent obligada a portar al món, utilitzant violència contra les i els que no hi estan d'acord.

Aquests “valors tradicionals”, és clar, sustenten el sistema patriarcal existent: mantenen la desigualtat de gènere i explotació de les dones, condemna, a les represàlies, totes les persones la identitat i el pensament de les quals no està d'acord amb l'estreta visió del règim patriarcal. No es pot justificar l'ocupació del país veí amb aquesta fal·làcia de “norma i alliberament”. Per tant, les feministes de tota Rússia han de posar resistència a aquesta guerra.

El moviment feminista rus avui és una de les forces polítiques més actives a Rússia. El govern de Putin portava molt de temps sense considerar-nos una amenaça, és per això que fins ara el moviment no ha estat afectat per les represàlies estatals tant com altres grups polítics.

 

Avui dia, més de 45 grups feministes operen per tot el país: des de Kaliningardo i Vladivostok fins a Rostov del Do i Ulan-Ude.

Fem una crida a les feministes russes, així com les feministes de tot el món perquè s'uneixin a la Resistència Feminista Antimilitarista per a lluitar juntes contra la guerra que lliuren Vladimir Putin i el seu govern.

Som moltes i juntes podem aconseguir-ho. Durant els últims 10 anys el moviment feminista ha aconseguit força mediàtica i cultural, és l'hora de convertir-la en força política. Som oposició a la guerra, al patriarcat, a l'autoritarisme i al militarisme. Som futur. La victòria serà nostra!

Petició a les feministes. Demanem a totes les feministes del món:

• Que us manifesteu i inicieu campanyes contra la Guerra a Ucraïna i el règim de Putin. Sentiu-vos lliures d'usar el símbol del moviment Resistència Feminista Antimilitarista en els vostres materials i publicacions, així com les etiquetes #FeministAntiWarResistance i #FeministsAgainstWar.

• Que distribuïu la informació sobre la guerra a Ucraïna i l'agressió de Putin. És molt important que el món sencer faci costat a Ucraïna en aquests moments i es negui a ajudar al règim de Putin.

• Que compartiu aquest manifest. És necessari mostrar que les feministes estem en contra d'aquesta guerra i de qualsevol mena de guerra. També és fonamental demostrar que encara hi ha activistes rus@s dispos@ts a unir-se en oposició al règim de Putin. Ara mateix estem en perill de persecució per part de l'Estat i necessitem el vostre suport.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

18.2.19

Diàlegs amb Ostrogorski (II): L’Estat democràtic modern segueix amb governs que no persegueixen el bé comú

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!).

Barcelona, 1963. Fill i net de vidriers, es dedica professionalment a fer botelletes per a la indústria de la perfumeria. Enginyer per l'IQS i amb dos màsters (un a l'IESE i l'altre en filosofia i estudis clàssics a la UB). Va ser secretari general de la FNEC. Actualment, en l'ostracisme polític. Amb quatre amics exiliats, va fundar El Matí.

Ostrogorski


He rebut una allau de demandes aquests dies per part de infinitat de lectors àvids de saber més sobre les regles polítiques que Ostrogorski (1854-1921), polític rus i inventor de la ciència política, ens proposa en el seu magnífic llibre La Democràcia i els partits polítics (1912). Tots ells (en realitat, dos bons amics) m’incitaven a deixar-ho córrer. A ningú li interessa de veritat saber què penseu els primers politòlegs, mestre Ostrogorski. Tothom prefereix redescobrir la sopa d’all. O que li redescobreixin. Però persistiré. Aquesta setmana, dedicaré els meus comentaris a l’Oriol Junqueras, que després del seu al·legat del dijous al TS, no pot ser més gran, ni més autèntic, ni més humà, ni més bo, ni més polític en el sentit bo de la paraula polític.


Mestre Ostrogorski: ens vau deixar una primera gran idea, resumida en el meu primer article: “L’estat democràtic modern segueix amb governs que no prioritzen la defensa del bé comú”. En aquest segon article resumiré en sis regles el que vos anomeneu “Els límits del principi electiu”. Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!). Segur que entendreu coses de com funciona la política.

(VI) “ El règim electiu, la representació, figura en l’imaginari de l’individu com a sinònim de llibertat”
Mestre Ostrogorski, per a nosaltres, ciutadans del s. XXI, democràcia equival a votar. I segur que de manera natural, pensem que com més votem, més demòcrates serem. Per això, la defensa del Junqueras se centra en la idea que voler votar no pot ser mai delicte. L’Oriol ho va dir mil vegades el dijous: no se’ls pot jutjar per voler posar les urnes. Mai. Se’ls pot jutjar, per exemple, per desobeir el TC, que considerava que no es podien posar les urnes d’aquesta manera, però sona tan malament estar a la presó per voler posar les urnes que no hi ha acusació política que ho pugui contradir. Per això, mai, mai podran ser acusats políticament per cap demòcrata de res. El valor de la democràcia entre nosaltres, els europeus del s. XXI, és inqüestionable. Hem viscut dos de les pitjors guerres que us poguéssiu imaginar durant el s. XX contra les tiranies. Per tant, democràcia és llibertat. I ho serà sortosament per molts anys. Els americans, paladins de la democràcia, l’han volgut exportar a tots els països del planeta. Amb èxit incert, perquè les regles democràtiques per elegir govern, com ens explicareu tot seguit, no són tan evidents. I creen nous factors de corrupció, inexistents abans que la democràcia generés il·lusió i màgia, i esdevingués inqüestionable. Tot i així, encara tenim problemes amb els sistemes electorals…

(VII): “ La complexitat dels sistemes electorals ha creat una nova classe, el empresaris electorals, que s’interposen entre el poble i els elegits i condicionen la vida política perquè condicionen l’opinió pública”
Mestre Ostrogorski: n’hi dieu “empresaris electorals”. Nosaltres tenim ara un món digitalitzat on les xarxes (Twitter sobretot), els diaris digitals i la multituds de TV públiques i privades intenten amb moltíssima intensitat condicionar l’opinió de tothom de manera descarada. Us posaríeu les mans al cap. Ja no tant per la complexitat de les eleccions, sinó per la gestió de les enquestes i el joc pervers dels influencers. El primer mandatari mundial s’expressa majoritàriament per Twitter, una eina de comunicació directa, i Facebook, el megaportal virtual de tots nosaltres, ha tingut un paper decisiu en moltes eleccions. La informació actualment és infinita amb Google. I per a un politòleg de principis del s. XX com vós, tot el què vivim com a eines electorals és simplement impensable. Creieu-me, hem embogit d’informació i hem prostituït l’opinió pública fins a límits descoratjadors. Però a vós us preocupava que ho volguéssim elegir tot. Per ara, no és ben bé el cas, almenys en l’entorn europeu. “Només” elegim alcaldies, parlaments autonòmics, parlaments estatals i parlaments europeus…

(VIII): “El sistema electiu té uns límits d’eficàcia democràtica. Un excés d’eleccions perjudica i destrueix paradoxalment l’autoritat del poble.“
L’elecció, dieu, ha de servir només per regular alguns dels nostres actes de cessió de sobirania. No podem extrapolar-ho a tots els àmbits. Les eleccions generen clientelisme i no sempre és bo que s’exerceixin càrrecs públics sota la mirada dels qui en rebran les conseqüències. Les decisions impopulars per reequilibrar pressupostos, o per expropiar, o per dissenyar polítiques que beneficien a uns a llarg termini en detriment d’uns altres a curt termini (com les pensions), poden quedar avortades per electoralismes que prioritzen l’ara i aquí. Tan cert, i tan difícil d’evitar. Seguim sense resoldre el clientelisme i políticament costa prendre decisions difícils i impopulars.

(IX): “El règim electiu, per ser eficient, s’ha de concentrar en l’elecció del poder legislatiu i del govern local.”
Són els dos principis bàsics de la democràcia. El poder legislatiu en qui recau la sobirania compartida per tots els ciutadans. I el poder executiu immediat, que s’ha d’exercir com a president d’una comunitat de veïns ampliada, perquè la proximitat vol un consens directe que només pot ser fruit de l’elecció amb tota la informació disponible sobre el candidat, que sovint coneixem personalment. Això de banda, segur que el poder executiu i el judicial funcionen molt bé quan es té el millor cos de funcionaris possible. I proposeu santament que els polítics gestionin el mínim possible…

(X): “La maduresa del sistema democràtic rau en la possibilitat de confiar la justícia i l’administració en funcionaris permanents”
I ara li parlaré de l’Europa que haguéssiu possiblement somiat: l’Europa dels funcionaris. Durant molts anys he considerat un engany que l’Europa política estigués sotmesa a l’Europa dels funcionaris. Ara començo a creure que per coordinar polítiques entre els quasi 30 estats europeus, l’única manera de forjar un esperit de comunitat és compartir directrius fetes per funcionaris comuns. Un bé comú definit per funcionaris que emeten “directrius” que els països van incorporant progressivament a la seva legislatura? No toca ara discutir a fons sobre el tema de la democràcia a nivell europeu, però em sembla que si comencéssim a elegir parlaments amb poder normatiu real sobre tots els estats, cauríem ràpidament en el caos. I els grans països se sostenen amb administracions eficients i exemplars. I només un apunt sobre la perversió de fer pivotar tot el sistema democràtic sobre un Tribunal Constitucional elegit pel parlament. Pervers al màxim. Quanta raó teniu. Com de diferent seria l’Espanya carpetovetònica si el sistema judicial fos realment professional i no es deixés intervenir per la política. Aquí rau la font de l’actual conflicte. Per això només un líder immens com en Junqueras encara la seva defensa denunciant que està sent jutjat per idees, i que no entrarà a debatre el pretès delicte de rebel·lió perquè està sent falsament acusat per motius polítics per uns fiscals que perillosíssimament han optat per l’ús indegut del poder judicial. Però acabem la feina amb la darrera regla.

(XI): “L’autèntica feina de una societat política lliure és el control i supervisió dels seus òrgans de govern”
En democràcia, l’únic mecanisme important és tenir un control sobre els òrgans de govern. I és del tot cert. La força, l’avantatge de la democràcia, és que els govern s’han de pactar i s’han de compondre de nou cada quatre anys (normalment). Per tant, amb una única elecció podem censurar tota l’obra de govern i enviar a casa, injustament o no, els nostres governants. Quina responsabilitat col·lectiva més ben aconseguida! Podem votar i l’única responsabilitat mal exercida en democràcia és quan no votem. I s’acosten dies tenebrosos si no votem massivament en contra de partits perillosament antidemocràtics.

Mestre Ostrogorski, deixeu-me agrair-vos un cop més la vostra lucidesa en aquestes qüestions tan rellevants del funcionament de la democràcia. Espero que la paciència de la multitud de fanàtics de la política que llegiu aquesta proposta de lectura ostrogorskiana no hagi estat portada al límit. I mentre jutgen la nostra democràcia, segueixo treballant en la tercera entrega, on mestre Ostrogorski ens parlarà de les condicions d’instauració del sufragi universal.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.1.19

Qui són els iranians que han pagat la campanya a Vox? | Der Spiegel

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Acte del partit ultradretà Vox| @vox_es


A Brussel·les i Madrid el català Aleix Vidal-Quadras no és cap desconegut. Durant quinze anys va ser diputat al Parlament Europeu, i del 2009 al 2014 un dels catorze vicepresidents del Parlament. Quan a final del 2013 aquest conservador espanyol va decidir abandonar el seu partit i fundar-ne un de nou, Vox –de dreta populista–, de seguida va trobar patrocinadors adinerats entre els opositors iranians que hi ha a Europa.
Vox té cada vegada més pes a l'Estat espanyol i al desembre va entrar per primer cop en un parlament. En les eleccions regionals andaluses va obtenir l'11% dels vots. Ara, però, ha sortit a la llum que la fundació del partit no hauria estat possible sense el suport financer de simpatitzants del Consell Nacional de la Resistència de l'Iran (CNRI). El diari El País ha posat al descobert que entre el desembre del 2013 i l'abril del 2014 van anar a parar com a mínim 971.890 euros al compte de Vox a Espanya. Les transferències dels opositors iranians van ser fraccionades: cap donatiu no va superar els 2.000 euros i els diners van arribar de més de quinze països diferents, entre ells Alemanya, Suïssa, Itàlia, el Canadà i els EUA.
"Les donacions provenien de simpatitzants del Consell Nacional de la Resistència de l'Iran", va admetre Vidal-Quadras. Els diners havien d'ajudar el jove partit a entrar al Parlament Europeu en les eleccions del 2014. Però no n'hi va haver prou: en la votació del maig del 2014 Vox va fracassar, amb prop d'un 1,6% dels vots, clarament per sota del llindar del 3%. Després de la derrota electoral, Vidal-Quadras va abandonar el partit que havia fundat. Poc després es va acabar el flux de capital de l'oposició iraniana a l'exili. El seu successor, l'actual cap del partit, Santiago Abascal, diu: "No hem rebut diners de l'Iran; rebem donacions de persones que pot ser que siguin estrangers". Vox es troba en una situació delicada: segons la llei de finançament de partits d'Espanya, les donacions d'organitzacions estrangeres estan prohibides.
Qui és l'organització iraniana que presumptament ha finançat la nova dreta espanyola?
El CNRI s'autodenomina "parlament de la resistència iraniana a l'exili". L'organització es va fundar el 1981, poc després de la Revolució Islàmica. Si bé els seus seguidors van rebre amb bons ulls el derrocament del xa, també es van posicionar en contra de l'establiment de la República Islàmica i del predomini dels clergues xiïtes. El CNRI és, de facto, el braç polític dels Mujahidins del Poble, una organització opositora militant que té com a objectiu fer caure el règim de Teheran. Els EUA van incloure el CNRI i els Mujahidins del Poble a la llista d'organitzacions terroristes entre el 1997 i el 2012, i la UE va classificar els Mujahidins del Poble com a organització terrorista entre el 2001 i el 2009. Abans havia estat eliminada de la llista d'organitzacions terroristes al Regne Unit seguint una decisió del Tribunal Suprem.
Però actualment els Mujahidins del Poble encara no han renunciat a la violència com a eina política contra els governants de l'Iran. I això no és l'única cosa que converteix el CNRI en un soci problemàtic: el moviment s'assembla a una secta política. Els seus seguidors professen una veneració gairebé religiosa a la líder Maryam Rajavi, la qual anomenen "sol de la revolució". L'exemple que ho il·lustra més bé es va veure el juny del 2003: quan les autoritats franceses van escorcollar la central del CNRI i van tenir Rajavi en arrest durant uns quants dies, en diversos punts d'Europa onze membres de l'organització es van calar foc. Dues persones van morir.
Santiago Abascal, president de Vox, en un acte espanyolista a Alsasua. / EFE
Fa anys que el CNRI teixeix aliances amb les forces neoconservadores als EUA. El 2017 John Bolton, l'actual assessor de seguretat nacional de Donald Trump, va assistir a la trobada anual de l'organització a París. Allà no va deixar cap dubte que dóna suport al moviment en l'aspiració de provocar un canvi de règim a Teheran. "El comportament i els principis del règim iranià no canviaran. Per tant, l'única solució és canviar el règim mateix", va dir Bolton. I va profetitzar: "Abans del 2019 serem tots junts a Teheran celebrant-ho!".
El CNRI remunera generosament els oradors convidats que li confereixen prestigi polític i influència. Segons The Guardian, Bolton hauria rebut 40.000 dòlars nord-americans. Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York i actual advocat de Trump, es creu que també va rebre una bona quantitat de diners per la seva aparició a la trobada del 2018. A l'Iran el CNRI té poc suport A Giuliani, l'assistència a la trobada va estar a punt de sortir-li cara. Segons investigacions de les autoritats europees, els serveis secrets iranians tenien previst perpetrar un atac amb explosius a la trobada del CNRI. La policia belga va aturar dues persones que anaven en un cotxe amb prop de 500 grams del material altament explosiu TATP i va trobar un dispositiu per fer-lo explotar. Es creu que preveien atemptar contra l'assemblea de Villepinte, prop de París, per ordre de Teheran.
Amb Vidal-Quadras fa temps que el grup hi està en contacte. Ja en el seu primer any a Brussel·les, el 1999, es va reunir amb una delegació del CNRI. Des d'aleshores gairebé cada any ha participat en la trobada del CNRI a París; una vegada no hi va assistir pel casament d'un parent, segons El País. El CNRI i els Mujahidins del Poble neguen que com a organització hagin transferit diners a Vidal-Quadras. Al mateix temps, en un comunicat conjunt totes dues organitzacions elogien que el polític fos decisiu perquè la UE els eliminés de la llista d'organitzacions terroristes. Va ser, diuen, "una contribució històrica", i per tant és normal que alguns iranians, a títol individual, donin suport a la seva campanya.
El 2009 Vidal-Quadras fins i tot va visitar el CNRI al seu quarter general a Camp Ashraf, al nord de Bagdad, a l'Iraq. Amb el temps el CNRI ha hagut d'abandonar aquell país i ara té la seu central a Albània. Tanmateix, malgrat les aliances polítiques als EUA i a Europa, el CNRI sembla força allunyat de l'objectiu de tornar a l'Iran per governar el país. A l'Iran el moviment no té un suport gaire destacable, sobretot pel fet que des de fa quaranta anys el règim actua sense contemplacions contra els Mujahidins del Poble i els seus aliats. Ara bé, els iranians tampoc no han oblidat ni perdonat que durant anys l'organització fes la guerra contra l'Iran al costat del dictador iraquià Saddam Hussein.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

13.1.19

La carta de David Fernàndez contra Baltasar Garzón que El País no ha publicat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ha explicat a Twitter que El País havia censurat la carta perquè es dirigia contra l'ex-jutge Baltasar Garzón


Redacció VilaWeb


L’ex-diputat de la CUP David Fernàndez ha escrit una carta a El País amb l’objectiu que es publiqués a la secció de ‘Cartes a la directora’, com fan molts ciutadans. Però, segons que ha explicat a Twitter, el diari no ha volgut publicar-la perquè es dirigia contra l’ex-jutge Baltasar Garzón. És per això que ha decidit de fer-la pública. Heus-la ací:

«A Baltasar Garzón.
Ahir, vaig llegir el seu article ‘Los verdaderos monstruos’ amb estranya atenció i adolorida memòria. Suggeria que acceptava qualsevol crítica documentada. És la intenció de la present missiva.No tenim gairebé res en comú, no cal dir-ho: admiració i respecte per Giovanni Falcone –això sí– i la consideració que la seva inhabilitació era un atropellament no tan sols contra la seva persona sinó contra l’imperatiu ètic de la memòria.

Reconeixement, reparació, no repetició: tríada dels drets humans contra la teologia securitària de la por. Però disculpi’m: Sabino Ormazabal fou detingut el 2000 acusat falsament de col·laboració amb ETA sota una interlocutòria judicial de l’Audiència Nacional que equiparava desobediència civil pacífica amb terrorisme. Històric antimilitarista i referència de la no-violència, va ser pres gairebé un any. Fou condemnat a nou anys de presó, però absolt categòricament el 2009 pel Tribunal Suprem. La primera sentència el condemnava a nou anys, i nou anys va esperar: el procés com a càstig, diria Kafka.

Arribats a aquest punt, creu que el responsable del seu injust empresonament, de la seva llarga espera i de danys ja irreparables hauria de fer autocrítica i demanar disculpes? Dirigeixo a vostè la requisitòria perquè l’afecta directament: va ser vostè qui va ordenar de detenir-lo, empresonar-lo i enjudiciar-lo.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.5.18

Catalans que destruiran Espanya | FRANCESC CANOSA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


FRANCESC CANOSA 

Un dia Catalunya es va creure que era Hogwarts. L’escola de màgia on estudia Harry Potter. Un dia Catalunya es va creure que del seu barret foradat de suor en sortirien conills escabetxats amb cassigalls de misericòrdia del davantal de la padrina. I xais, senglars, lleons, musaranyes biòniques de tres caps pilotant un transbordador espacial de samfaina; ratolins desguitarrats fent surf a les mil mels salines... Un dia Catalunya creia que podia fer aparèixer una nova Espanya amb els seus trucs. Que la podia canviar, transformar, metamorfosar. Que era el seu deure, obligació, missió, l’exigència del sindicat de bruixes, bruixots, nigromants de l’LSD. El catalanisme era el truc màgic. El catalanisme: el placebo. El xiclet. La rotonda. El catalanisme, el barret, la barretina, la barretada, que entre el segle XIX i el XX creia que amb txas, txes i abracadabra tot es capgirava.

Cap conill. Cap criatura viva, morta, vegetal, mineral. Quan el poeta Joan Maragall escriu allò (1898) de... “Escolta, Espanya -la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...”, li contesten: “ Por Cataluña no me viene nada ”. Quan el president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba (1914) vol que tot l’Estat tingui microautonomies i Catalunya esdevingui motlle de progrés, modernitat, democràcia, i llança la vareta de paraules del futur: “I la direcció dels corrents universals, que no són encara el demà però van creant-lo, ens asseguren que serà triomfal per a Catalunya, i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics”, li responen: “ Su tabaco, gracias ”. Quan... Quan no surt mai cap conill durant més d’un segle. Quan no surt ni una formiga filetejada amb bisturí galàctic. Ni una puça seccionada amb tallador làser. Quan no surt res és que el truc no funciona. Perquè el truc, barret, mag i la màgia són altres. Abracadabra!

Ara sí que al·lucinareu. Ara sí que veureu papallones macrocefàliques ruixant barbitúrics de coloraines a cavall de cabres a turboreacció sense carnet. Perquè el truc de veritat no era transformar Espanya. El truc ve ara: destruir Espanya. Aquesta és la transformació real que farà una força genèticament catalana: Ciutadans. El partit de la destral d’un Jack Nicholson perseguint la seva família a l’Hotel Overlook a  El resplendor. Ciutadans, el partit patri que va néixer per decapitar la llengua catalana. El partit nacional que cop a cop vol guillotinar la societat catalana. El partit de carboni 14 català que no en té prou amb Catalunya i vol tallar el cap a Espanya. El partit del gran truc de destrucció massiva. El partit que ho farà desaparèixer tot. Txas!

Com a bon encantador de criatures inanimades Albert Rivera sap que mitològicament bruixes i bruixots pactaven amb els diables. L’acord dona superpoders però el hòlding del mal t’obliga a no abandonar mai el pacte fins que ells volen. I el bruixot ha de complir i socialitzar el patiment amb els seus trucs. Destruir Catalunya i Espanya no és fàcil, per això Rivera s’ha buscat un ajudant: Pedro Sánchez de Rivera. Que té un partit, el PSOE, que ara ja forma part del barret de Ciutadans. L’encanteri Loctite funcionarà. I Rivera serà president del govern amb el suport màgic del PSOE. Abracadabra! Aquest serà el truc de revenja dels catalans després de més d’un segle: destruir Espanya. Ciutadans és, de fet, el submarí nuclear de l’independentisme.

Ho va deixar escrit Damas Calvet. Va col·laborar en la construcció del primer submarí ( Ictíneo ) del món. Fet pel seu amic Narcís Monturiol. L’enginyer i poeta Calvet ja ens va donar pistes encriptades en un dels seus poemes del 1870: “Per ésser bruixa, senyora, / és la fe lo que més cal: / que amb la fe los dons s’alcen / tant de Déu com de Satà”. Tot, amics espanyols, ja estava anunciat. Però necessitareu gel. Tranquils, Calvet també us pot ajudar. Té un llibre màgic: Fabricación de hielo. Explica com construir una màquina que fa cent quilograms de gel per hora. Us caldrà per quan surti el conill amb la destral del barret i necessiteu gel per alliberar-vos del dolor. Serà màgia catalana.

Font: Catalans que destruiran Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

3.5.18

Amb Rivera tot saltarà pels aires | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de albert rivera y fascismo

Jordi Barbeta

Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.
Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant, de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar que el pitjor encara no ha arribat.
Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya. No només per la corrupció. Hi va haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava, que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar que Rivera donava el perfil: inequívocament conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i fins i tot simpatitzant del franquisme.
Havia de ser una opció centrista, que fes de frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.
Observi’s com Rivera s’apunta a les causes conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.
Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qusalsevol dels seus ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat. És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge Llarena sobre la malversació.
Tanmateix, la iniciativa política més miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar, amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat les acusacions.
L’esperit de Rivera i del seu partit és la confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta. Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà saltar tot pels aires.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.2.18

O tempora! O mores!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

És cert, l’independentisme va considerar que podia transgredir lleis i voluntats injustes de l’Estat per un bé superior, com és la democràcia, el dret a decidir i la independència.

Per voler representar a tothom i no incomodar a ningú, Roger Torrent hauria d’haver callat?

Carles 
Puigdomènech

Advocat. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Té un Master en Urbanisme.Ha estat professor associat de dret administratiu i urbanisme a la Facultat de Dret de la UB. Fou diputat del Parlament de Catalunya per CiU la VI i VII legislatures. Membre cofundador de l'Associació El Matí.

“La consciència passa per davant de qualsevol discurs”, deia també el mateix Ciceró. I és que va fer bé, molt bé, el MH senyor Roger Torrent, primera autoritat de les institucions catalanes en ple exercici de les seves funcions, fent referència a les injustícies que estan patint ciutadans i institucions del nostre país.
O és que seria imaginable que el president d’un Parlament que té retinguts i a la presó a càrrecs electes escollits democràticament anés al Col·legi d’Advocats, en el dia del seu patró, i no en fes cap referència? O seria normal que el president al qual s’ha impedit fer efectiu un debat amb el candidat proposat per presidir el govern de la Generalitat coincidís amb representants d’altres poders de l’Estat i no parlés dels atacs a la divisió de poders? No seria estrany que el president que representa el Parlament d’un país que té empresonats líders de mobilitzacions socials, impecablement pacífiques i respectuoses, i autoritats de reconegut, sòlid i digníssim ADN democràtic, anés a una institució de llarga trajectòria en defensa de la justícia i les llibertats i no fes referència a les ben vives, presents i cruels injustícies que s’estan produint?
No siguem hipòcrites. De què s’escandalitzen els que van marxar? Si és del què va dir el MH President, seria bo saber en què va errar. I si les seves afirmacions són certes, per què tants escarafalls?
Parlem clar. De política i de dret. És cert, l’independentisme va considerar que podia transgredir lleis i voluntats injustes de l’Estat per un bé superior, com és la democràcia, el dret a decidir i la independència. Transgredir lleis injustes, que no vol dir necessàriament delinquir, perquè la celebració d’un referèndum havia estat despenalitzat, perquè la desobediència va esdevenir un estat de necessitat derivat d’un mandat democràtic, confrontat a reformes legislatives ad hoc de l’Estat i a cops de porta a innombrables crides al diàleg sobre el referèndum. I per sobre de tot, perquè en cap cas hi va haver la violència que requereixen la rebel·lió i la sedició, com ja d’entrada va veure  tot el món. S’està construint una causa general contra l’independentisme i el president d’un Parlament amb majoria independentista no en pot parlar ni denunciar-ho? Per voler representar a tothom i no incomodar a ningú, hauria d’haver callat?
El Col·legi d’Advocats no pot restar indiferent davant de la injustícia. El Col·legi d’Advocats, per tradició i per obligació, ideològicament plural pel que fa als seus col·legiats, és un espai adequat per a la trobada, el debat i el diàleg entre el legislador, que fa les lleis, l’advocat, que les aplica, i la judicatura, que les interpreta i n’examina el compliment. El respecte als tribunals no està renyit amb la sana crítica a les seves decisions ni amb l’exigència de reclamar canvis normatius que ens permetin tenir lleis millors; que serveixin a l’interès dels ciutadans. Ens podem quedar en el debat terminològic superficial i aixecar-nos de la cadira, amb tot el dret del món, quan hom parla de presos polítics. O es pot afrontar de cara i amb humilitat el desafiament també jurídic que el nostre país té plantejat. No oblidem, i és cabdal recordar-ho, que hi ha persones a la presó, sense judici, com a mesura cautelar fonamentada en raons de caràcter polític, com no s’amaga d’escriure qui les ha adoptades. Fins i tot els presents a l’acte que se’n van anar podrien compartir els motius de les querelles i confiar en un judici just i, en canvi, discrepar de tant extraordinàries mesures cautelars. El president del Parlament podia haver fet un discurs parlant del temps, de flors i violes, un discurs de vassallatge insensible a la injustícia; o denunciar com s’està retorçant el dret amb finalitats polítiques. La degana del Col·legi sembla que hauria preferit la primera opció. I no només no va callar, sinó que va recriminar al president del Parlament del seu país que optés per la segona.
Es dirà que no és políticament correcte incomodar les autoritats de l’Estat en actes institucionals. Qui ho digui, que ho faci mirant als ulls dels centenars d’imputats en causes vinculades al procés. O als dels familiars dels que estan a la presó. La desproporció sembla abismal. La llibertat d’expressió  es va, subtilment, comprimint mentre la repressió s’estén, lenta i progressivament, com una taca d’oli. I alguns mitjans de comunicació catalans, sepulcres blanquejats, en comptes de denunciar-ho, resulta que s’incomoden. Fins que n’acabin sent també víctimes perquè, oberta la veda, i constatada la impunitat, aquesta taca d’oli no té aturador. Acabaran sent referència periodística per a les cròniques reials, la plana de necrològiques i poca cosa més. El dia que sigui normal el que està passant i es faci un acte institucional al Col·legi d’Advocats sense parlar-ne, qui haurà perdut no és la bona educació sinó la llibertat, la justícia i la democràcia. En definitiva, tots plegats.
Efectivament, l’independentisme va considerar que es podia saltar les lleis espanyoles que li impedien preguntar i decidir sobre el seu futur per un bé superior, la democràcia, el dret a decidir i la independència. I va cometre un error: el de creure que l’Estat, que cada dia s’omple la boca parlant del “imperio de la Ley” y el “sometimiento a la Constitución” no seria capaç de saltar-se les seves pròpies lleis. I resulta que l’Estat, com a resposta, ha transgredit les seves pròpies lleis (la Constitució, el Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Criminal, etc.) per un bé superior per a ell: la unitat d’Espanya (bé moral que justifica la nova inquisició).
La diferència entre uns i altres és que l’Estat té el poder i la força i l’independentisme valors tant poc efectius a la UE com són la pau i la democràcia. A l’Estat regna la impunitat d’un govern que actua en aquest tema amb una oposició política tristament domesticada, una intel·lectualitat escandalosament silenciosa, uns mitjans de comunicació econòmicament rendits, un poder judicial polititzat, un tribunal constitucional que es reuneix i decideix al dictat i tot plegat en el marc d’una UE on els drets dels ciutadans estan supeditats als interessos dels Estats. Mentrestant, a Catalunya, com si anéssim sobrats de suports, els partits independentistes s’esbatussen entre ells. Però el que va dir el MH President del Parlament al Col·legi d’Advocats no és qüestió d’educació sinó de justícia i dignitat.
Tornant a Ciceró: “Summa ius, summa iniuria” (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”).

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.2.18

L’esquerra ploramiques

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Adam Majó Garriga

PER ADAM MAJÓ GARRIGA

Rutger Bregman, l’autor d’Utopia per a realistes, els anomena socialistes-amb-la-cua-entre-les-cames. A mi m’agrada més el concepte esquerra ploramiques. Es tracta, en tot cas, de propostes polítiques instal·lades en la queixa i el testimonialisme que solen tenir dues característiques. La primera és la  tendència a la inintel·ligibilitat, al llenguatge per a iniciats, a la dificultat per connectar amb les classes populars a causa de l’ús i abús d’un vocabulari, uns referents i, fins i tot, una posada en escena que només entenen i comparteixen una minoria militant vinculada, sovint, al món acadèmic. No es tracta de renunciar a fer arribar determinats lèxic i conceptes al públic general, ni de negligir la importància dels cercles més polititzats i llegits, sinó de prioritzar sempre la base social a qui es pretén representar en detriment de l’endogàmia i l’autoconsum.

L’altra característica d’aquesta esquerra loser és l’actitud reactiva. Que el capitalisme és injust ho sap tothom (no cal llegir la Directa per saber-ho, ho diu el telenotícies cada dia), que les retallades en els serveis públics provoquen patiment, també, i que la corrupció política és una xacra detestable, encara més. El què ja és més difícil, sense proposar i defensar alternatives concretes, és respondre als que diuen que el capitalisme és el menys dolent dels sistemes. Tampoc és fàcil (ni tan difícil) demostrar que les retallades no són inevitables, que hi ha maneres, fins i tot dins el capitalisme, d’aconseguir més recursos públics i de gastar-los millor. Per últim, el què si que és realment complicat és fer entendre a la gent que l’esquerra és incorruptible per definició. I és impossible, bàsicament, perquè és mentida.

L’esquerra ploramiques es fa forta en les crítiques i en la  denúncia però fluixeja a l’hora de concretar propostes i prefereix refugiar-se en les bones intencions i els horitzons llunyans (un altre món és possible...). És una esquerra amb la qual molta gent pot sentir simpatia però que molts pocs entenen útil més enllà de canalitzar l’emprenyamenta. L’esquerra que vol guanyar, en canvi,  es centra en les propostes i no regala cap bandera a l’adversari. La de la llibertat, per exemple, defensant sempre i arreu la llibertat d’expressió o la de moviment de les persones, amb totes les conseqüències. Aquesta esquerra, més que denunciar les retallades, moltes de les quals es menjarà amb patates allà on pugui governar, assenyala el camí que ha de permetre recuperar fons al sector públic que no és altre que la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i l’harmonització, a l’alça, del sistema impositiu a nivell supranacional. L’esquerra que vol vèncer defineix propostes i les situa en un marc geogràfic concret perquè sap que és perfectament possible, des de plantejaments internacionalistes, encaixar transformació social i nacionalisme (sí, sí, nacionalisme). I ho sap perquè ho ha comprovat mil vegades, al Vietnam, a Euskal Herria, a Nicaragua, a Suècia o a la república catalana a primers d’octubre de l’any passat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

16.2.18

Molts a qui hom ha donat per morts encara viuen una colla d'anys

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial




Pere Grau - (Llegiu-lo en alemany.)
Els catalans no estan de cap manera enmig d'una fugida, sinó que s'han retirat als seus quarters d'hivern.
Si hom s'hagués de creure moltes notícies sobre Catalunya que surten als mitjans de parla alemanya, hom podria pensar que l'independentisme ha fracassat i que, en el millor dels casos, es troba en una batalla en retirada que no té cap perspectiva d’èxit. El president a l'exili i descoratjat, els partits independentistes dividits i desunits, tota la política catalana desorientada, etc.
Com tan sovint (i no em cansaré mai de repetir-ho), aquestes veus de Cassandra han investigat massa poc, si és que ho han fet. Encara que jo soc un pacifista convençut, hi ha vegades que conceptes militars poden ser molt útils per descriure una situació com l'actual. Parlant en aquests termes: es pot dir que els catalans no estan de cap manera enmig d'una fugida, sinó que s'han retirat temporalment als seus quarters d'hivern per reprendre la lluita amb un ordre de batalla diferent.
Des del final de setembre del 2017, una etapa de la pacífica revolució catalana s'ha acabat definitivament. Una etapa en la qual els catalans (a posteriori hom pot dir: molt innocentment) pensaven que a la Unió Europea i al segle XXI hi havia fronteres ètiques i polítiques que cap estat membre podia ignorar. I tampoc Espanya. La cega violència de la intervenció espanyola a Catalunya, que no ha respectat ni la Constitució espanyola, ni el codi penal espanyol, ni els pactes internacionals de Drets Humans els ha tret brutalment aquesta comprensible il·lusió. I tot ha passat acompanyat d'un silenci tan insòlit com incomprensible de les institucions europees que —pel què sembla— no han valorat encertadament, ni de lluny, ni l'abast de la revolució catalana ni les conseqüències del seu silenci. Un dia, i no trigarà pas gaire, el Sr. Juncker i el seu equip comprendran potser els danys que han ocasionat als ideals europeus.
Mentre la parcial justícia espanyola deixa patir a la presó ciutadans exemplars, i el govern espanyol utilitza totes les martingales possibles per no haver d'acceptar els resultats de les eleccions catalanes del 21 de desembre, els partits catalans han necessitat temps per reaccionar adequadament a la nova situació. Al començament tots han fet fallades (cosa que hauria de ser prou comprensible en aquesta històrica situació excepcional), però ara sembla que s'han posat d'acord sobre el nou “ordre de batalla”, i en els dies i setmanes vinents es podrà constatar que la revolució catalana que molts ja donaven per morta, segueix tan viva com sempre.
No es pot preveure exactament com es manifestarà això. Però de dues coses en podem estar gairebé segurs. Primer: per part dels catalans, l’absència de violència seguirà sent una norma de les seves accions. Segon: per part de les autoritats espanyoles segurament augmentarà el nivell de la seva repressió cega i brutal. Això ja semblen anunciar-ho les amenaces de multes contra els manifestants identificats que el 30 de gener volien demostrar el seu suport als diputats catalans.
La nova estratègia dels catalans haurà de tenir aspectes nous, creatius i inesperats. Un d'aquests aspectes sembla ser l'activament de l'Assemblea de càrrecs electes, que es va iniciar fa pocs mesos, i a la qual fins ara s'han incorporat uns 4.000 representants locals i provincials, i diputats dels parlaments europeu, espanyol i català. Els detalls se’n coneixeran aviat. I llavors (n'estic plenament convençut) fins i tot els escèptics més forts hauran de reconèixer que un moviment que té el decidit suport de més de dos milions de ciutadans no es pot matar així com així. Ni amb mesures dignes del general Franco (que també tenia les seves lleis i la seva “legitimitat”). I es veurà que Europa no s'ha tret pas del damunt un problema incòmode, i amb un silenci continuat podria perdre tota la seva credibilitat, i que Espanya i el seu govern (d’un dels partits més corruptes d'Europa) amb la seva ceguesa només ha aconseguit accelerar la velocitat de la separació de Catalunya. Perquè gent que hom donava per morta, encara viu una colla d'anys...
NB. El títol català de l’article és una traducció molt lliure d'una frase alemanya molt coneguda.

Font: El Matí Digital - Molts a qui hom ha donat per morts encara viuen una colla d'anys


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

14.2.18

Dinàmica històrica | Santiago Niño-Becerra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Santiago Niño-Becerra

"M'agradaria explicar-li un dubte força gran amb referència al moment que es viu a Catalunya:

Soc (nom d'una professió que permanentment es troba en contacte amb gent), i he viscut amb un cert nerviosisme tot el que ha passat les últimes setmanes. Soc fill d'andalusos, vaig arribar a Barcelona fa molt de temps i em vaig integrar com tants d'altres. Mai no he tingut cap problema per considerar-me d'aquí o d'allà.

Entenc perfectament, i crec que el que no ho entén és perquè no vol, el tema del dèficit fiscal, com també entenc el que vostè ha repetit en més d'una ocasió sobre la no-necessitat de la independència total, si tinguéssim la fiscal. El problema és que, encara que vulguin fer partícip la població dels esdeveniments (estic pensant per exemple en l'Europa de les regions) i entenent que és imparable per la inèrcia del moment, tinc la sensació, parlant amb col·legues d'altres regions espanyoles, que estan en una dimensió molt, molt diferent. Espanya perdrà un tros del pastís molt important, i encara que hi hagi forces econòmiques i polítiques fora a les quals no els interessa que Catalunya estigui com està, aquí ve el meu dubte: Vostè creu que això passarà sense més ni més? Que en un moment determinat s'arribarà a un acord i que tot allò que hem viscut s'esfumarà?

Soc conscient que a les regions o països que no són sostenibles econòmicament es ressent la seva qualitat democràtica, entre altres coses perquè entenc que el primer és el primer ([pagar el] deute, i a partir d'aquí la resta). Però vostè no veu possible una recessió democràtica a tot Espanya, per això que s'escolta de vegades d''abans fora de la UE que sense Catalunya'?".

La meva resposta va ser:
Vostè sabia que Bèlgica va ser un invent? A començaments del s. XIX, quan les Guerres Napoleòniques encara cuejaven, Bèlgica encara no existia. El territori es repartia entre França i els Països Baixos, i el que es perfilava no convenia a Anglaterra: uns Països Baixos, amb Flandes formant part d'ells, molt potents (ja hi havia hagut dues guerres anglo-holandeses perquè els Països Baixos eren competidors clars d'Anglaterra). Llavors, l'únic veritable guanyador de les Guerres Napoleòniques va ser Anglaterra i va imposar el seu criteri: Bèlgica va ser inventada i Flandes va ser una de les parts de Bèlgica. Anglaterra, amb Europa ja en ordre i transformada en Regne Unit, es va dedicar als seus assumptes d'Àsia, i fins al dia d'avui.
Bèlgica existeix per la conveniència econòmica del moment, en una època en què es muntava un conflicte en un tres i no res. Imagini què pot passar ara per conveniències infinitament més complexes
Si un país com Bèlgica existeix per les conveniències econòmiques del moment en una època en què es muntava un conflicte en un tres i no res, imagini què pot passar ara per conveniències que són infinitament més complexes que les de llavors.

A començaments del s. XIX es va produir un canvi de sistema i, òbviament, de model. Llavors els estats nacionals eren l'objectiu. Compari un mapa d'Europa del 1870 amb un altre del 1770, ara penso que ens trobem en un moment similar. Aleshores, els estats eren necessaris perquè un conjunt de persones i voluntats progressessin, calia una massa crítica. Però res d'això és necessari avui. Per això el concepte d'Estat decau i emergeix amb força el de zona / àrea / clúster / regió: la tecnologia permet avui concepcions impossibles i absolutament inimaginables en el s. XIX.

Els sentiments identitaris existeixen: parli amb algú de la Llombardia o de Flandes. Sentiments que es potencien amb la sensació d''aportar més del que es rep'. A Baviera la població està cansada d'aportar perquè percep que el que rep no està en línia amb el que aporta.

És veritat que Catalunya és un territori especial perquè la repressió que va patir el territori després de 1714 va ser fortíssima, la qual cosa va augmentar el sentiment identitari. A això s'ha d'afegir la realitat, que avui ningú no nega, que, amb enormes mancances, Catalunya es veu obligada a aportar molt més del que rep. Aleshores, per pura lògica, no és estrany que una part de la població, la que més ha viscut aquestes circumstàncies, hagi adoptat una posició independentista. Però, i aquí hi ha la clau, això ha estat així perquè les circumstàncies són les idònies, ja que el concepte d'Estat s'està superant i Europa es troba en trànsit des d'una estructura d'estats a una altra de zones / àrees / clústers / regions.

Entenc que és lògica la reacció en contra de molts polítics, governs, entitats, organitzacions i institucions, estatals i europees: defensen el que abans s'hauria denominat els seus interessos de classe. A l'Europa de les regions, per exemple, quin sentit tindria una Comissió Europea o l'Eurogrup [que aplega els ministres d'Economia dels estats membres de la UE]?

Vostè i centenars de milions de persones es troben en un trànsit de model, per la qual cosa oposar-s'hi o estar-hi a favor no té sentit. Recordi el que va passar amb les colònies: cap país que va fer una guerra colonial per conservar-les la va guanyar, absolutament cap; s'haurien estalviat vides i recursos si haguessin entès que l'època de les colònies havia passat. També, però, els qui van guanyar van obtenir abundants beneficis amb aquelles guerres.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark