“És inacceptable que PP i VOX vulguin treure Alacant de la zona valencianoparlant” - Col·lectiu de Dones dels Països Catalans

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, davant l'acord entre PP i Vox per treure la ciutat d'Alacant de l'àrea valencianoparlant del País Valencià, volem fer les següents consideracions:

-Històricament, Alacant forma part de l'àrea lingüística del català/valencià des de la conquesta de Jaume I l'any 1247. Durant prop de vuit segles, per tant, Alacant, des de la seua integració al Regne de València, forma part de la Catalanofonia.

-La ciutat d'Alacant ha estat durant set vuitenes parts d'aquest temps íntegrament valencianoparlant, amb una població generalment monolingüe, excepte les classes dominants castellanitzades, especialment a partir del Decret de Nova Planta (segle XVIII).

-Alacant ha estat, durant l'últim segle, recurrentment, víctima dels intents de llimar el territori propi de la llengua catalana per part d'aquells que volen anorrear-la. La tensió ha estat especialment dura durant les etapes dictatorials, sobretot durant el franquisme. El règim del general Franco va treure's de la màniga el projecte de fer una “regió del sudest”, integrada per les províncies d'Alacant i de Múrcia.

-Actualment, les forces contràries a la normalització de l'ús de la nostra llengua (és a dir, PP i Vox) concentren la seua màxima pressió a les àrees on hi ha un percentatge més baix de catalanoparlants. Per això, concentren els seus esforços en la valenciana Alacant, per mirar de reduir el territori valencianoparlant a través de decrets infamants.

-Alacant és, ha estat i serà zona valencianoparlant. No debades, i això té una importància molt simbòlica, a la ciutat d'Alacant es va aprovar la Llei d'Ensenyament i Ús del Valencià. Per tots aquests motius i per molts d'altres que no cal detallar en aquest comunicat, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans emplaça totes i tots els que estiguin en disposició de fer-ho a concentrar-se el proper dijous dia 26 de juny a la Plaça de l'Ajuntament d'Alacant per manifestar amb tota la nostra força la més ferma oposició al vergonyós acord entre PP i Vox perquè Alacant deixi de ser

considerada part de l'àrea valencianoparlant.

COL·LECTIU DE DONES DELS PAÏSOS CATALANS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

“És inacceptable que PP i VOX vulguin treure Alacant de la zona valencianoparlant” - Col·lectiu de Dones dels Països Catalans

II Trobada Dones Països Catalans - Comunicat de Premsa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El Col·lectiu de Dones dels PPCC, nascut a les Illes Balears i que reuneix dones d’arreu del territori, ens hem trobat a Mallorca els dies 28, 29 i 30 de març de 2025, per analitzar la situació sociopolítica, ambiental, cultural i lingüística de la nació completa i per establir vincles entre nosaltres, fer xarxa, reforçar l’estructura del Col·lectiu i pensar accions i formes d’organització per dur-les endavant de forma conjunta.

Sabem que compartim nació i també compartim espoli fiscal, massificació turística, problemes d’habitatge, un augment de la demografia que no ha tingut resposta amb polítiques socials sostenibles que integrin dignament la immigració i els menors acompanyats, un model econòmic i social depredador i obsolet. Des del nostre País, hem de començar a plantar cara a les polítiques regressives mundials que no respecten els drets humans, que menystenen les lleis del dret internacional i que pretenen retallar drets i llibertats que, a la humanitat, li ha costat molt d’assolir.

Després d’aquesta anàlisi hem considerat oportú redactar una primera Declaració que ens defineixi i cohesioni i defineixi quin són els punts en els quals centrarem la nostra acció.

Us enviam la Declaració que vàrem elaborar durant la II Trobada de Dones dels Països Catalans celebrada a Palma amb la participació presencial de dones de Formentera, Ciutadella de Menorca, Eivissa, el Principat de Catalunya i Mallorca. Des de la distància també hi participaren dones del País valencià i de la Franja de Ponent.

Més informació: donesppcc@gmail.com

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

II Trobada Dones Països Catalans - Comunicat de Premsa

El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El director de l’OPLC, Pierre Lissot, intervé en el 38è col·loqui de la Flarep ABF.

 

26 d'octubre

Des de fa 38 anys, l’Aplec, Associació per a l’Ensenyament del Català, de Perpinyà forma part de la Flarep, Fédération pour les Langues Régionales dans l’Enseignement Public (www.flarep.com), que reagrupa entitats d’una dotzena de llengües. Hi són representades l’alsacià/alemany, el basc, el bretó, el crioll de l’illa de la Reunió, el flamenc occidental, el francoprovençal/savoiard, el galó, el picard, l’occità, i el català, doncs. A les quals, cal afegir-hi les “llengües de Guaiana” (crioll guaianès i una dotzena de llengües ameríndies). L’objectiu de l’entitat és ajuntar actuacions, informacions i pràctiques per desenvolupar l’ensenyament de (i en) llengua “regional” en el si del sistema públic d’educació, fet que significa lluitar, en clau “federal”, contra la maquinària estatalonacional francesa, que té com a ADN jurídic “aniquilar els patuesos i universalitzar l’ús de la llengua francesa”, tal com defineix el report de Grégoire (1794), el primer informe de política lingüística de la França contemporània.

La Flarep reunia el 20 d’octubre a Flandes el seu 38è col·loqui per fer balanç de la situació. Segons les dades, l’ensenyament bilingüe i immersiu a França té uns 112. 000 alumnes, el 75% en l’ensenyament públic. Aquests ensenyaments viuen un cert estancament, més ben dit, un fre per part de les autoritats educatives. Tot i això, es noten dinàmiques positives, tant pel creixement constant del nombre d’escoles bilingües i immersives al País Basc (nord) com per l’empenta nova (incipient per a alguns) que representa la creació i potenciació d’oficines públiques de llengua, eines de política lingüística impulsades per regions i departaments. Al País Basc (nord), que fa de model exemplar, el 43% dels alumnes reben l’ensenyament en basc (bilingüisme o immersió), dos terços de les escoles i tots els instituts ho proposen, i el 30% d’escoles maternals públiques (3-6 anys) tenen línies immersives.

El català és sempre present en aqueixes trobades interlingüístiques (delegació i ponents de l’Aplec, de la Universitat de Perpinyà i de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana). Lògicament, com una de les “llengües de França”, segons la terminologia dels ministeris d’Educació i Cultura. Pertànyer a les més de 75 llengües “de França” és una dimensió no sempre prou valorada, i insuficientment aprofitada pels actors de la catalanofonia, que podrien guanyar en eficàcia fent més costat als nord-catalans. L’ensenyament bilingüe i immersiu nord-català té uns 3.500 alumnes (el 8%), uns 5.000 si hi afegim els efectius del secundari. Amb tots els alumnes que estudien el català com a assignatura, a l’escola primària arribem a uns 13. 500 alumnes (l’Aplec fa classe a uns 10. 000 alumnes). Lluny encara del resultat dels bascos, i de l’objectiu fixat per l’OPLC i l’Aplec abans de 10 anys: “El català, a tot arreu i per a tothom.” Una col·laboració més efectiva entre Política Lingüística de la Generalitat i les entitats i institucions nord-catalanes (l’OPLC, l’Aplec i les administracions) serà clau per atènyer aquests objectius.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El català, “llengua de França” - Alà Baylac Ferrer

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Miquela Valls i Eusebi Ayensa, al mig, a Casesnoves, el mes passat, presentant la ruta literària J.S. Pons JOAN LLUÍS VALLS.

El 2019, l’hel·lenista Eusebi Ayensa va fer una cosa estranyíssima: va agafar tots els poemes catalans de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), inclosos els d’arxiu i les primeres versions, a més de les anotacions dels dietaris i els quaderns de treball, i va publicar-ne l’edició completa a la Ela Geminada. Eren més de mil pàgines d’una obra que, en aquest costat de la ratlla, van despertar quasi a parts iguals entusiasme i vergonya. Com era possible haver ignorat durant tant de temps aquell poeta rossellonès que ens cridava en la nostra llengua, com si no hagués existit el Tractat dels Pirineus? Ho feia, a més, amb una poesia prístina, delicada, emotiva i propera, gens complicada, que el filòleg Pep Vila, a l’epíleg, comparava amb una “heura arrapada entre les ruïnes”.

Aquella raresa, que podia no haver estat més que això, una excepció, acaba de tenir continuïtat amb la creació de la Ruta Literària Josep Sebastià Pons, que es va presentar el cap de setmana del 21 i 22 de setembre a l’Illa, el poble natal de l’escriptor, amb l’edició de la guia corresponent, publicada per Cal·lígraf en un volum bilingüe, en català i francès, a cura del mateix Ayensa i de la mestra perpinyanesa Miquela Valls. Va ser un acte bonic: el dissabte dia 21, de bon matí, hi va haver recepció a l’ajuntament, amb parlaments de l’alcalde de la vila del Tet, del crític Sam Abrams, que va defensar Pons com un poeta europeu i no pas local, i del filòleg Pep Vila, i a la tarda tota la comitiva es va aplegar a Serrabona, on dos rapsodes van dir alguns dels poemes de Pons amb l’inconfusible accent rossellonès i el cantautor nord-català Pere Figueres va interpretar-ne d’altres que ha musicat. “Feia impressió veure tanta gent allà reunida, enmig dels Aspres, en aquella església romànica solitària, amb els seus preciosos arcs de marbre rosa, homenatjant un poeta que, per orígens burgesos, s’havia format en francès i va descobrir la seva veu genuïna escoltant les minyones pageses com parlaven en català”, comenta Ayensa, que recorda que els Pons havien de remuntar-se fins a prop de quinze generacions per trobar alguna arrel del sud català, concretament a Girona. La majoria dels acompanyants en l’expedició per presentar la ruta i la guia parlaven només en francès entre ells, com els components de l’Estudiantina d’Illa, que l’endemà van cantar en un català impecable els goigs de Sant Maurici, que Pons havia escrit de molt jove, durant l’aplec anual a l’ermita. Fins i tot van acabar cantant Els Segadors. I, en acabat, van tornar al francès. “El Rosselló és com una pàtria perduda”, diu Ayensa, perquè ja gairebé ningú no hi parla, en la llengua dels avantpassats, però és que els catalans del sud tampoc tenim tirada al Rosselló, com si la frontera física hagués estat suplantada per una de mental, molt més dura d’abatre. “Un dels mèrits de Pons és que va superar aquesta barrera, i el principal problema és que els altres no ho hem entès”, continua Ayensa, que anuncia altres presentacions més de la guia, que confia que afavoreixi “un turisme literari transfronterer”, a Sureda, Perpinyà, Figueres, Ripoll i el Port de la Selva, municipi on va fer estades convidat pel seu amic Tomàs Garcés, responsable de la primera antologia de la seva poesia, el 1976.

Josep Sebastià Pons és un poeta incomprès, doncs, a una banda i a l’altra, perquè ningú no se’l fa seu, tot i que parla per tots. A la Catalunya del Nord, on arrasa Marianne Le Pen gràcies, en part, a “la bona feina de l’Estat francès, que ha desprestigiat durant dècades el català”, com observa Ayensa recordant la campanya ominosa del “Sigues net, parla francès”, Pons és un escriptor (i, a més, bon pintor) estimat però estrany. Al sud, el veuen també amb afecte, però igualment “dels altres”. Al contrari, els seus referents eren d’aquí, Joan Maragall i Carles Riba, sobretot, diu Ayensa, que confia donar-lo a conèixer amb aquesta guia alhora turística, literària, musical i, més encara, d’un elemental sentit comú.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Un poeta per tornar a unir el Rosselló i Catalunya - Eva Vàzquez

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Punta del Lliri, al parc de Port Comte d’Alguer, en una vista aèria EPA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2460064-salvem-punta-del-lliri.html
Lo parc regional de Port Comte, se troba a dins del territori del municipi i representa un lloc de gran complexitat ambiental, presenta lo que resta de la presència humana a partir del neolític i diverses testimoniances nuràgiques i romanes. Instituït a la fi dels anys noranta de la regió Sardenya i volgut dels algueros contra l’especulació edilícia, és un lloc de gran valor ambiental.

Volem escomençar a analitzar una macroàrea, aquella de Punta del Lliri, de la qual Rafael Caria en lo seu estudi Toponomàstica algherese en va registrar tots els topònims. Amb lo topònim punta del Lliri se pot individuar tot aquell territori que va de port Agre passant per la fracció de Maristella fins a la Torre Nova, i tot lo que se troba a dins d’aqueix espaci fins a la marina. Punta del Lliri se troba al Salt Major (així era estat denominada aqueixa part del territori de l’Alguer en una divisió convencional feta en època catalana per diferenciar-la del Prado), i a dins del parc regional de Port Comte, una àrea on hi són diverses espècies de flora i fauna, i fa part d’un més ampli territori lligat a les activitats  tradicionals de la  comunitat algueresa. Gràcies a aqueixa condició, l’àrea de punta del Lliri és estada fins avui salvaguardada de l’especulació edilícia; també als últims anys és estat realitzat, de part de discutibles pseduoambientalistes venguts de lluny, un projecte totalment incompatible amb el parc, contra el parèixer de les associacions ambientalistes i culturals alguereses. Parlem d’un immens patrimoni ambiental ma també econòmic i cultural, patrimoni de tota la col·lectivitat, no sol algueresa, que hem de tutelar i valorar. Un dels problemes d’aqueix territori són, no sol los tentactius d’especulació, ma també la propietat dels terrers que són en part públics i en part privats.

A dins del territori de punta del Lliri trobem 48 topònims relatius a la costa i al territori. La majoria són en català, sobretot aquells de la costa, i una part en sard. Una part d’aqueixos són lligats a les plantes: liri, romaní, èligue, gínjol; a la conformació del territori: massacà, pedrosu, cèrcol, banquet. Tres topònims mos diuen que una de les activitas humanes en aqueixa àrea, a part la pesca, era la pastorícia (ramaderia): “Cuilatxa de Monte Mesu”,  “Canal del Cuïli” i “Cuilatxa de Pussa”. Los topònims, lo bosc de Rodedu, los Sivinarjus, la costa de l’Èligue i lo Litu de la Bramassa, mos recorden que l’àrea de punta del Lliri probàbilment era un gran bosc d’èligues i de sivina. Calqui interpretació del topònim “Bramassa” vol que sigui la trasformació d’“abra massa”, massa arbres.

I encara la presència de l’element religiós, com “la punta de Sant Antoni” i “la cala del Bisbe”, i de la identificació a través del xisto (malnoms).Alguns topònims del Parc:Les Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Coborocat, La Punta del MigLes Puntes: La Punta del Massacà, La Punta del Cèrcol, La Punta de Caborocat, La Punta del Mig, La Punta del Lliri, La Punta de Julià, La Punta del Romaní, La Punta de Sant Antoni, La Punta del Banquet.Los Monts:  Lo Mont de Sant Antoni, Lo Mont del Romaní, Monte Mesu, Lo Mont del Lliri,Lo Mont Rodedu, Monte Pedrosu. Les costes: Les Mongetes, La Costa del Romaní, Lo BanquetLos Canals de Mont: Lo Canal del Cuïli, Lo Canal del Massacà, Lo Canal del Crabili, Lo Canal del Gínjol.Les cales: La Cala de la Bramassa, La Cala del Cércol, La Cala de Cabo Rocat, La Punta de Mig, Lo Bisbe, Port Agre.Les serres: La Serra de la Vida.Los Salts: Lo Salt de Mont Pedrosu, Lo Salet de Rodedu.Les Puntes de Mont: La Punta del Romaní, La Punta del Lliri.Les costes de Mont: La Costa de l’Èligue, La BramassaLos boscos: Lo Bosc de Rodedu, Los Sivinarjus, Lo Litu de la BramassaLes grutes: La gruta del Julià, La gruta del Bisbe.Les torres: La Torre Nova, La Torre del Lliri.Les platges: La Platgeta de la Bramassa.Los Ports: Port Comte, Port Agre, Lo Territori de Pussa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvem punta del Lliri - Esteve Campus

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carlos Mazón, genuí representant de les classes dirigents alacantines EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2452778-la-mort-del-blaverisme.html

A l’estiu, tota cuca viu. Però més encara hi viuen les serps, sobretot al voltant de la Mare de Déu d’Agost i de la premsa, on n’hi ha més que en una d’Indiana Jones. En el primer estiu d’un govern valencià d’encefalograma pla era inevitable que les serps apareguessen amb quatre barres, estelada i barretina. Mentre els madrilenys planten els para-sols a les platges valencianes com Hernán Cortés o Pizarro plantaven els senyals de Castella a les Índies, els catalans et furten la paella!

Carlos Mazón, el nostre delegat colonial, s’hi ha apuntat amb deler, i, doncs, ha deixat de fer vídeos sobre orxates –no és un recurs retòric– i ha passat a fer-ne d’altres amb to greu i celles arrufades tot exigint que el govern català retiràs una pancarta de les festes de Gràcia. No és broma. “Nihil novum sub sole”? Segur? A parer meu, si es furga bé, aquesta serp d’estiu ha constatat que el blaverisme està definitivament mort i soterrat.

Cal que m’explique bé i no sé si en seré capaç, tanmateix. Mazón és una bona representació de les classes dirigents alacantines. Al sud del país no han vist mai un blaver fora de Canal 9. I la miraven poc. No saben què és el blaverisme. És una espècie endèmica de València i àrea metropolitana estricta. I, doncs, no saben fer el blaver. Sobrereaccionen i fan el ridícul. Francisco Camps, per exemple, havia mamat el blaverisme des del bressol, i, per tant, sabia fingir-lo quan el necessitava.

El blaverisme és l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme generalitzat que vertebra Espanya i el nacionalisme espanyol. No és el mateix el blaver valencià que l’anticatalà manxec. És una diferència subtil però profunda. A Alacant i àrea d’influència no n’hi va haver perquè l’espanyolisme no necessitava aquest subterfugi: tenia igual si el que trencava Espanya era valencià o català, anaven a cara descoberta. Ara aquesta fase ha arribat també majoritàriament a València i àrea d’influència immediata. I això té coses bones i coses roïnes.

Com a cosa positiva, estic convençut que la major part dels valencians, tinguen la ideologia que tinguen, ja no comparteixen que el seu president vaja fent el freak i posant-li el dit en l’ull al veí amb què comparteixen més i més importants interessos econòmics, per exemple. La frivolitat de muntar un canyaret per una pancarta d’unes festes d’estiu. Lizondo sabia molt bé on apuntava la bala, tot i que el resultat no fos menys ridícul, és clar. La mort del blaverisme vol dir que el que ens queda ací és un anticatalanisme espanyol homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. Però també vol dir que el País Valencià, en conjunt, encara no és homologable a qualsevol altra latitud estatal castellana. I, en aquest sentit, el valencianisme té molt de camp a recórrer. Fa un parell de dècades, trobe que el millor que es podria haver fet hauria sigut ignorar aquesta serp d’estiu en forma de fantasma català. Ara no. Ara pense que hem d’enfrontar-los a cara descoberta, perquè pense també que hi tenim molt a guanyar. Qui ens ho hauria dit? Aprofitem-nos-en.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

La mort del blaverisme - Ricard Chulià

El conflicte central - Josep Gifreu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2450194-el-conflicte-central.html

El conflicte central de la catalanitat, de la nació, és la llengua. Ara, quan el PSOE ha culminat la pacificació de Catalunya, quan veiem consumada la (re)conquesta per la dreta i extrema dreta espanyoles de les institucions del País Valencià, de les Balears i de l’Aragó, no ens enganyaran: la batalla política central de la gran operació d’estat és la substitució programada de la llengua catalana.

Un any ha bastat als nous governants de València i de Palma per confirmar la centralitat de la seva batalla: laminar o simplement aniquilar l’ús institucional i social del català. I el seu objectiu primer ha estat òbviament l’escola. Volen fer inútil des de la infància fins a l’acadèmia l’ús públic del català i reduir-lo a usos domèstics. Anhelen tornar a fer de la diglòssia la norma.

El castellà accelera l’ocupació d’espais: de les Generalitats als patis d’escola, dels parlaments als butlletins oficials, dels webs de corporacions públiques i privades a les xarxes socials. El castellà avança com a lingua franca normalitzada, amb gran satisfacció de mitjans, de turistes i de bona part dels immigrants. El castellà és inclusiu. La llengua “indígena”, no.

Des de la Transició l’ofensiva de tots els governs de Madrid contra la recuperació i normalització del català en el territori històric ha estat sistemàtica. No sols amb una infinitat de regulacions i de campanyes contra la llengua “pròpia” en els diversos àmbits d’ús i de prestigi. A Catalunya, a més, s’incentivà l’aparició d’un partit declaradament lingüicida, fundat per combatre el procés de normalització del català. Ara s’ha dissolt, però el seu missatge corrosiu ja ha contaminat l’electorat fins al punt d’aconseguir la majoria espanyolista en el Parlament sorgit d’aquest 12-M.

Més enllà de la política, les estadístiques confirmen la regressió de l’ús social del català sobretot entre els joves. A Catalunya, per exemple, l’enquesta del Síndic de Greuges de 2021 detectava que de la primària a la secundària es perden deu punts percentuals entre els catalanoparlants inicials (del 31,2 % al 21,2 %). Per al conjunt dels Països Catalans, el geògraf Joan M. Serra, que acaba de publicar L’ús parlat del català, calcula que d’una població de 14 milions parlem habitualment català (només) uns 5,8 milions.

Fa 50 anys, Modest Reixach, pioner de la sociolingüística catalana, publicava La llengua del poble (1974), en què subratllava una novetat rellevant: constatava que per primer cop es consideraven catalans persones que no parlaven català. Fins llavors, tradicionalment, a Catalunya hom distingia entre “catalans”, és a dir, que parlaven català, i “castellans”, que parlaven castellà. L’herència del franquisme pervertia el moll de la identitat catalana: les polítiques repressives contra el català, la infiltració diària del castellà a les llars a través de la ràdio i de la televisió monolingües i l’arribada de més d’un milió d’immigrants espanyols sense opció d’integrar-se a la llengua i la cultura catalanes són fets que expliquen la perplexitat del sociolingüista.

L’etapa del Procés a Catalunya i la fase posterior de repressió judicial van deixar en els llimbs la qüestió de la llengua. Significativament, els principals líders independentistes jutjats al Suprem van optar per declarar en castellà. Conclusió: en un judici polític tan decisiu i simbòlic, el castellà quedava normalitzat com a llengua dels líders catalans. Res de nou, Junqueras ja ho havia advertit: en una Catalunya independent, el castellà seria també llengua oficial.

Després de les eleccions d’aquest 12-M, Marta Rojals escrivia amb lúcida ironia a Vilaweb: “Un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural i la catalanitat, un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.” Modest Reixach deia poc abans de morir el 2011 en una entrevista recollida pel sociolingüista Emili Boix-Fuster a Treballs de Sociolingüística Catalana: “El nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política.” En la fase actual de repressió, minorització i substitució de la llengua al conjunt dels Països Catalans i davant la divisió suïcida de l’independentisme a Catalunya, la prioritat em sembla clara: la independència pot esperar una nova oportunitat, la llengua, no.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El conflicte central - Josep Gifreu

Per a tothom - Jaume Nolla

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom MEC·IA.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2449519-per-a-tothom.html

El tòpic polític és carregós. Sobretot, per boca d’alguna autoritat rellevant. Fins i tot sol ser profundament nociu, a la curta o a la llarga, en tota societat autoproclamada democràtica. El tòpic polític és un clixé repetitiu que, a part de mostrar-nos una preocupant falta de criteri i d’imaginació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciutadans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcilment assimilable per a una població catalana anestesiada políticament parlant (que ha estat el propòsit d’alguns dels destacats caps de brot supervivents del 2017). El 133è president de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió del càrrec dos dies després de la seva investidura al Parlament amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de possessió va ser acolorida amb un discurs del protagonista farcit de tòpics per quedar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espanyes. El primer tòpic estereotipat que vam sentir fou la clara intenció de “governar per a tothom”. Va ser sentir això i pensar en la màxima populus vult decipi, ergo decipiatur (‘el poble vol ser enganyat, així doncs, enganyem-lo’). Llatinada anònima, però de veritat incontestable.

El mateix president sap que el tòpic dit és sempre impossible de dur a la pràctica. Tanmateix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sentim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara minoria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer discursos polítics. El nou president de la Generalitat també va afirmar que la seva voluntat és dur als catalans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima llibertat, prosperitat i igualtat.” Hi faltava la fraternitat. Però potser li hauria quedat massa maçònic o massa afrancesat. Un altre tòpic ben intencionat: “Unir respectant la diversitat i la pluralitat.” La qual cosa és molt lloable, sempre que la tolerància i el respecte siguin la llei imperant, cosa que tota persona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sainet nostrat fou el tòpic en què parlava del català mirant d’acontentar tothom: “La defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú.” Demana perdó per fer allò que qualsevol país del món fa sense cap temença. Finalment, a part de les seves fidelitats a un rei Borbó (sense recordar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eliminar el càrrec que ocupa), el nou president torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una falsedat històrica: “Catalunya, terra d’acollida.”

Fora bo recordar que en gran part de les Corts celebrades a Catalunya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allargar-me) s’hi van dictaminar tot de disposicions contra els estrangers, és a dir, els que no eren naturals del Principat: castellans, francesos, genovesos i, fins i tot, aragonesos, amb els quals, malgrat formar federació, les raons eren constants. Si fa no fa, com ara. Aquelles lleis, ampliades amb el pas dels anys, deien que els estrangers del Principat tenien expressament prohibit exercir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’acollida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judicial. I un altre exemple sorprenent: el 1461, el govern municipal de Barcelona veu a la ciutat un excés de castellans i gascons problemàtics i declara directament la pena de mort a tot aquell immigrant que no demostri arrelament o casa pròpia o llogada. És clar que potser el problema és que, per a la majoria dels polítics contemporanis, la història de Catalunya comença a partir de la Segona República Espanyola, com si abans no hagués existit res. Malgrat tot, atès que el nou president ha acceptat el nombre 133 seguint la llista de presidents de la institució des de Berenguer de Cruïlles, de facto reconeix les Corts esmentades i les lleis que s’hi van dictar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’acollida” sense tenir en compte que històricament, d’acollida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van acabar aquelles lleis, doncs és, si més no, una mostra d’ignorància. Es podrà al·legar que simplement és una fórmula de cortesia contemporània, que les coses avui dia han canviat molt, que l’humanisme ha de prevaldre... Tanmateix, deixar anar el tòpic tot falsejant la realitat històrica no deixa de ser una manipulació interessada, nascuda arran d’una presumpta pau social que sempre ha tingut aires de genocidi envers la població autòctona secular.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Per a tothom - Jaume Nolla

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Protesta a Palma contra la conducta de Gabriel Le Senne. MIQUEL À. BORRÀS / EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2433363-l-unic-financament-que-ens-val.html

“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”

El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.

Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.

Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”

“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.

Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.

L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.

Podeu signar demanant la dimissió de LeSenne al següent enllaç

https://www.change.org/p/dimissi%C3%B3-de-gabriel-le-senne-com-a-president-del-parlament-de-les-illes-balears

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FOTO: Monument a la unitat de la llengua, a la ciutat de l'Alguer

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2431078-votacions-a-l-alguer-nou-sindic.html

A l’Alguer, los dies 8 i 9 del mes de juny, conjuntament amb les eleccions europees, ses votat per la renovació del consel comunal i l’elecció del nou síndic. Se són confrontades dues coalicions: una formada de vuit partits al centreesquerra i l’altra formada de sis partits al centredreta. No fent una llista de quals partits d’una part i de l’altra se són confrontades, la batalla és estada ben aguerrida. La victòria, a la fi, és estada del centreesquerra; no sé si meritatament, no so jo a donar un judici, o per una justa alternança al govern precedent.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en qualitat d’organisme de l’Administració Comunal constituïda del Municipi de l’Alguer l’any 2018 amb funcions de proposta, elaboració i valutació de projectes en matèria de salvaguarda, valorització i promoció de la llengua catalana de l’Alguer, i de la qual fanen part 12 associacions, ha volgut encontrar los candidats a síndic d’una part i de l’altra.

L’article 9 de l’Estatut Comunal preveu: “L’Administració se propon de tutelar, promoure i difundir lo coneixement de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa.”

Partint d’aqueix principi, l’Administració Comunal, considerada la realtat lingüística del català de l’Alguer, se posa l’objectiu d’adoptar una eficaç “política lingüística” i, doncs, de ralitzar, segons un cronoprograma de desenvolupar durant la legislatura, quant previst en lo Pla Estratègic Comunal; en particolar en la part reguardant les “Estratègies per la política lingüística per la defensa i valorització de la llengua catalana de l’Alguer”, a través diverses accions.

Doncs, la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, per obtendre el màxim resultat possible sobre aqueixes qüestions, amb l’objectiu prioritari d’efectuar un nou i fort impuls per rellançar la llengua catalana de l’Alguer, indica a l’Administració Comunal algunes prioritats que la Consulta demana:

Afavorir la coneixença de l’alguerès a les noves generacions reforçant contemporàniament l’ús de la llengua entre aquelles persones que ja el parlen per ne garantir la transmissió en família i afavorir la transmissió intergeneracional.

Fornir suport a les escoles de cada grau de la ciutat per l’ensenyament de la llengua algueresa, en horari curricular i extracurricular.

Garantir, en la comunicació oficial del síndic, dels assessorats i de totes les entitats lligades a l’Administració Comunal, l’ús del català de l’Alguer segons els criteris lingüístics ja adoptats amb acte oficial del municipi.

Crear reports amb altres comunitats lingüístiques catalanes.

Preveure, en les seleccions per assumir personal dipendent, la coneixença del català de l’Alguer.

Administrar en forma directa l’Ofici Lingüístic.

Utilitzar la toponomàstica bilingüe, català de l’Alguer i italià, no solament a dins del centre històric sinó també en tota l’àrea urbana i en tot el territori.

Propondre un programa anual d’iniciatives i projectes de promoció i tutela de l’alguerès, com, per exemple, n’afavorir l’ús a dins del mercat i de le botigues.

La llista pogueriva continuar encara. Mos aguardem que la nova administració no deludeixi los ciutadans. Sabem que governar no és fàcil, que la gent vol tot i en poc temps.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer i totes les associacions de la qual fenen part són optimistes, segurs que persones responsables estimin la pròpia ciutat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

No apaguem la flama - Marcela Topor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2432141-no-apaguem-la-flama.html

En un context de globalització cultural, per sort la festa de Sant Joan resisteix admirablement i manté la seva identitat ancestral, que es renova generació rere generació. Als Països Catalans hi ha poques celebracions que ens agermanin tant com Sant Joan, en una unitat simbolitzada a través de la Flama del Canigó, que cada any és transportada des de la muntanya màgica fins a tots els racons del país. Tant de bo les generacions futures sàpiguen enfortir tant aquest lligam que algun dia puguem veure com la tradició del foc de Sant Joan s’escampa arreu del món. En tot cas, ningú no pot dubtar que és una de les celebracions més compartides, més intergeneracionals i més esperades de tot l’any. És evident que la coincidència amb l’inici de l’estiu i la fi dels cursos a les escoles contribueix a un esperit d’alegria col·lectiva difícil de trobar en altres èpoques de l’any. A més a més, Sant Joan continua essent una festa popular, probablement la menys consumista de les que hi ha al calendari: molt més relaxada que Nadal, per exemple, quan el consumisme està completament desbocat. La coca de Sant Joan i els petards, les revetlles populars als nostres barris, pobles i ciutats, és tot el que necessitem per gaudir de la festa nacional dels Països Catalans. I que sigui per molts anys!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

No apaguem la flama - Marcela Topor

Institut d’Estudis Eivissencs / Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2422756-institut-d-estudis-eivissencs.html

Poc es podia imaginar el falangista José Manuel Pardo de Santayana y Suárez, governador civil de Balears, que l’Instituto de Estudios Ibicencos, que ell proposà de crear el 1948, seria, 75 anys després, l’instrument fonamental d’afirmació, recerca i divulgació de la catalanitat lingüística i cultural d’Eivissa i Formentera. En una visita a l’ajuntament d’Eivissa, en feu la proposta, la comissió gestora municipal n’aprovà la iniciativa el gener de 1949 i la Societat Cultural i Artística Ebusus cedí a la nova entitat la seva revista Ibiza, que sortia des de 1944. El nou Institut va ser adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques i s’estructurà en quatre seccions: Arqueologia i art, Història i lletres (presidida pel canonge Isidor Macabich i amb el poeta Marià Villangómez com un dels vocals), Ciències i Geografia, Etnologia i Costumisme. Els primers llibres publicats, llavors tots en espanyol, van ser Derecho Foral Ibicenco, de Josep Costa Ramon; Santa María la Mayor. Los Cronistas, d’Isidor Macabich; quatre volums d’Historia de Ibiza del mateix autor; Viaje a Ibiza, d’Enric Fajarnés, i La triple muralla de Ibiza árabe. Ensayo de topografia histórica, d’Antoni Costa Ramon.

La revista Ibiza, el 1953, s’edità ja com a òrgan de l’IEE i el darrer número, el 6, sortí el 1960. En aquesta etapa, cal destacar la seva funció d’inventari bibliogràfic, amb referència als llibres i articles de temàtica eivissenca o bé d’autors de les Pitiüses. I també les diferents col·laboracions d’Antoni Juan Bonet amb recopilacions del refranyer eivissenc. El 1970, després d’un llarg parèntesi d’inactivitat, amb un IEE perdut enmig de l’organigrama burocràtic municipal, un grup de joves va decidir emprendre una etapa nova per a l’Institut i la seva revista. I, el febrer de 1973, Josep M. Llompart en presentava el primer número de la tercera etapa, amb el nom ja catalanitzat, Eivissa, com també el de l’entitat, i articles en català i en castellà. Ja fa molts anys que la revista es publica íntegrament en llengua catalana, actualment sota la direcció d’Enric Ribes i Marí, i acaba de sortir-ne el número 74.

L’IEE ha estat una plataforma que ha permès de fer conèixer l’obra de creació literària, plàstica, fotogràfica i arquitectònica de molts eivissencs i formenterers. I ha estat important la contribució a la difusió de l’arqueologia, la història, la biografia i la memorialística pitiüsa, al costat de la toponímia, la sociolingüística i la dialectologia, les ciències de la terra, l’etnologia i la cultura popular, l’economia i la temàtica de caràcter religiós. Avui, Eivissa és una de les revistes d’estudis locals més destacades del nostre àmbit, amb un disseny atractiu i modern, una estètica amable i, sobretot, una varietat de temes d’interès, tractats amb rigor i documentació, signats per noms bàsicament eivissencs, però no exclusivament. Ja independitzat l’IEE de l’Ajuntament, encara que l’aprovació oficial dels nous estatuts no arribà fins al 1977, el 1970 el poeta i futur Premi d’Honor de les Lletres catalanes Marià Villangómez i Josep Marí van fer els primers cursos de català. Un any després, va organitzar-se la Festa de la Nit de Sant Joan, actualment un veritable esdeveniment cultural, amb una notable participació de professors i alumnes de les escoles pitiüses. El premi ha servit d’estímul per a l’edició de textos que avui ja han esdevingut imprescindibles, i el Curs Eivissenc de Cultura, iniciat el 1974, amb conferències i temes monogràfics continua sent un instrument molt eficaç d’aproximació a la cultura d’Eivissa i Formentera, en el context general de la cultura catalana, en el congrés de la qual l’IEE prengué part activament, així com en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. I el seu Grup de Coneixement del Medi promou sortides per conèixer, directament, el territori.

Les Mencions d’Honor Sant Jordi, amb què es premien persones i col·lectius per la defensa de la llengua, la cultura i el medi, s’iniciaren el 1989, el mateix any en què va veure la llum El Pitiús, l’almanac anual de caire bàsicament costumista que, com Eivissa, rebem tots els socis a canvi d’una mòdica quota. Medalla d’Or de les Illes Balears i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’IEE és la peça insubstituïble en la continuïtat de les Pitiüses com a integrant de la comunitat lingüística i cultural catalana.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Institut d’Estudis Eivissencs / Josep-Lluís Carod-Rovira

Es reactiva la mobilització al País Valencià i les Balears arran de les polítiques educatives i lingüístiques contra el català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Torna la lluita al carrer i a l’aula

Mar Ferrando

• Es reactiva la mobilització al País Valencià i les Balears arran de les polítiques educatives i lingüístiques contra el català del PP i Vox
• L’extrema dreta busca arraconar la llengua sobretot dins el món educatiu, que uneix esforços per fer front als atacs constants

Els pactes del PP amb Vox al País Valencià i a les Illes Balears han tingut com a gran damnificada la llengua catalana amb l’aplicació d’unes polítiques lingüístiques que busquen minoritzar encara més el català, de per si ja en situació d’emergència per la davallada en l’ús social experimentada des de fa anys. La irrupció del partit de l’extrema dreta que té en la persecució del català –sobretot a l’escola– el principal eix de les seves polítiques ha fet reactivar les mobilitzacions després d’anys inactives amb governs d’esquerres. Per demà, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic del País Valencià, integrada per diferents sindicats, associacions i entitats, ha convocat una vaga per “aturar les noves lleis educatives regressives” del PP i Vox. Una protesta que podria ser massiva, igual que ho va ser la del 5 de maig a Palma, amb 40.000 persones que es van aplegar a la plaça Major per defensar la llengua i rebutjar els atacs continuats del govern.

L’executiu valencià del PP i Vox vol enterrar l’actual llei del plurilingüisme valencià, aprovada el 2018 pel govern del Botànic (el PSPV, Compromís i Podem), per una mal anomenada llei de “llibertat educativa” que promou la segregació lingüística i dona potestat a les famílies per triar la llengua d’educació dels seus fills. A més, s’estableix que per rebre una educació en valencià cal que un 20% de les famílies ho demani, fet que perjudicarà poder rebre una educació en llengua catalana als centres més castellanoparlants. Des d’Escola Valenciana, la seva presidenta, Alexandra Uró, denuncia la política “ideològica” que exerceixen el PP i Vox, que amb la proposició de llei que es pot aprovar al juliol afavoreix els centres concertats i redueix al mínim la presència del valencià: un màxim del 10% a infantil i entre un 15 i un 25% a primària i secundària. Per Uró, apliquen “idees reaccionàries en la dominació d’una llengua sobre l’altra que encara agreugen més el bilingüisme asimètric que vivim al País Valencià”.

Per Jaume Fullana, exdirector general de Política Educativa del govern valencià (2015-2019) i vicepresident del Consell Escolar fins al març, l’embat del PP i Vox respon a una “valencianofòbia”. Fullana creu que la llei actual, la del 2018 –que establia entre un 15 i un 25% l’educació en anglès i un mínim del 25% en castellà i català, que es podia ampliar fins a un màxim del 65% si ho aprovava el consell escolar del centre amb una majoria de dos terços–, no ha acabat de funcionar i que caldria modificar-la per assegurar la competència lingüística de tots els alumnes, però no amb un nou marc legislatiu que busca esborrar el valencià i que defensa que “el castellà està discriminat”. Considera que la proposta de llei educativa i altres mesures ja aprovades pel govern d’extrema dreta busquen “caminar cap al procés de substitució total de la nostra llengua”. Per Fullana, l’anomenada “llei de llibertat educativa” és un “parany lèxic”, ja que en l’exposició de motius es fa referència a normatives de rang superior, com ara la Constitució i la llei estatal d’educació Lomloe, però amb “omissions molt significatives”. Per exemple, ometen l’apartat 3.3 de la Constitució, que fa referència a la “riquesa de les diferents modalitats lingüístiques” de l’Estat, i “s’obliden” de la disposició de la Lomloe que diu que en acabar l’educació obligatòria “tot els alumnes hauran d’assolir el domini ple de la llengua castellana i, si és el cas, de la llengua cooficial”. Per això, si el govern de Carlos Mazón aprova la llei, Escola Valenciana i altres entitats preveuen impulsar un recurs d’inconstitucionalitat i, si cal, arribaran fins a Europa perquè, segons remarca Fullana, “també vulnera la Carta Europea de les Llengües Minoritzades”.

Des de les Illes Balears també pensen anar als tribunals si, finalment, el PP i Vox acaben aprovant el pla pilot voluntari de lliure elecció de llengua per als centres educatius, rebatejat com a pla de segregació lingüística per les entitats que representen els diferents sectors de la comunitat educativa i que estan agrupades en la Xarxa Educativa per la Llengua, ja que alerten que aquest pla, que entraria en vigor el curs que ve, permet separar alumnes per raó de llengua i redueix les hores de català en favor del castellà. Un cop els centres s’adhereixin al pla pilot, les famílies podran demanar per als seus fills l’escolarització en castellà. Només cal que hi hagi un mínim d’un 20% de l’alumnat que ho vulgui. El model actual lingüístic educatiu de les Illes, que és vigent des de fa més de 25 anys i va aconseguir el consens de les forces polítiques, establia un mínim del 50% en català, que és el percentatge que apliquen les concertades. A la pública gairebé tota la docència és en català.

Marina Vergés, portaveu de l’Assemblea de Docents, alerta que “fer un desdoblament per llengua està prohibit per la llei d’educació” de les Balears. L’Obra Cultural Balear ha presentat un recurs al TSJIB per intentar aturar el pla de forma cautelar, que afirma que vulnera altres lleis, com ara la de normalització lingüística. De moment, més del 90% dels centres públics no s’han adherit al pla pilot. Els que ho han fet són alguns concertats que, de facto, ja estan aplicant aquest mínim del 50% d’ensenyament en català. Així, es queixa Vergés, les concertades rebran “una dotació extra pel que ja estan fent ara”. I és que el pla va acompanyat d’una dotació econòmica de 240.000 euros en quatre anys. Des de FAPA Mallorca, Cristina Conti i Miquel Àngel Guerrero es posen les mans al cap davant una aportació de 60 milions d’euros anuals que ha sortit de cop “de sota les pedres” i que es destinaran a un pla que “incrementarà encara més la segregació” entre centres i fins i tot dins dels mateixos centres. “Hi ha altres qüestions més greus que no s’afronten per falta d’inversió”, es queixen. Tant des de l’Assemblea de Docents com des de FAPA Mallorca tampoc entenen com aquest pla ajudarà a millorar les competències lingüístiques, garantint la igualtat de coneixement entre el català i el castellà si es redueixen les hores. Per això aquestes dues entitats estan dedicant els seus esforços a fer una campanya de difusió a docents i famílies sobre què representarà l’aplicació del pla de segregació, ja que alerten que els primers perjudicats seran els alumnes que no assoliran les competències en una llengua catalana que ja es troba en una situació d’emergència per la davallada de l’ús social en els últims anys.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Es reactiva la mobilització al País Valencià i les Balears arran de les polítiques educatives i lingüístiques contra el català

Estudiant català del sud al nord - Alà Baylac-Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Estudiants de la Universitat de Barcelona, al pati de la Casa dels Països Catalans, la facultat de català de la Universitat de Perpinyà.

FONT:https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2382126-estudiant-catala-del-sud-al-nord.html

Alà Baylac-Ferrer • 3 de febrer de 2024

L’Institut Franco-Català Transfronterer, IFCT, o sigui la facultat de català de la Universitat de Perpinyà, rebia el mes de desembre estudiants sud-catalans acompanyats pels seus professors. El primer grup el formaven una quarantena de joves de la Universitat de Barcelona, en grau de filologia catalana, amb els seus professors de dialectologia i de sociolingüística, Pilar Perea i Emili Boix. Venien a estudiar in situ la situació de la llengua catalana al nord de l’Albera. Després d’una sessió de treball a la Casa de la Generalitat a Perpinyà on van intercanviar amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís i en Rémy Farré, estudiant de màster de català i encarregat del Servei de la Llengua Catalana a la Universitat de Perpinyà, els estudiants barcelonins van poder sentir els exposats de Mercè Pujol, vicepresidenta de recerca de la Universitat de Perpinyà, i meu, en què vam detallar el marc històrico-legal de la llengua catalana al si de la França, primer monàrquica i després republicana, i la situació sociolingüística actual d’una llengua minoritzada però que entén encara un 61% dels habitants de Catalunya Nord, i que sap parlar un 35%. L’ús, com al sud de la frontera, ja és un altre tema...

Dos dies més tard, eren una dotzena d’estudiants gironins d’espanyol i català que portava la seua professora de lingüística, Carla Ferrerós, per una visita d’estudi a l’IFCT. Mitjançant tallers de treball en els quals participaven estudiants gironins –els investigadors– i estudiants perpinyanesos –els informants–, es van portar a terme una sèrie d’enquestes destinades a avaluar la variació dialectal del català septentrional i mesurar l’evolució del model de llengua entre els joves catalanoparlants.

En els dos casos, els professors es van declarar satisfets d’aquesta feina de terreny, tant per la coneixença directa de Catalunya Nord i dels estudis catalans de la Universitat de Perpinyà com pels contactes personals i els intercanvis “professionals” entre catalans del nord i del sud.

Aquest tipus de col·laboracions no solament són útils, sinó que s’haurien de considerar indispensables per a una normalització de les relacions intercatalanes, però també per assolir un nivell més precís i més complet dels coneixements en el camp de l’estudi de la llengua catalana. En aquest sentit, l’IFCT i el Departament de filologia catalana de la Universitat de Girona han obtingut enguany un Microprojecte de l’Espai Català Transfronterer (atorgats pel Consell departamental de Perpinyà i la Generalitat de Catalunya) per posar en comú continguts i pràctiques dels professors i estudiants de màster de català. Una primera trobada va tenir lloc el mes de juny passat a Perpinyà, i altres seguiran al llarg de 2024. A més a més, el projecte inclou l’estudi d’un apropament entre els màsters de català de Girona i Perpinyà amb vista a un procés d’integració entre les dues formacions. La iniciativa encaixa amb les actuals discussions entre les universitats de Perpinyà i Girona per a l’establiment d’un acord marc que permeti facilitar les dobles diplomatures.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Estudiant català del sud al nord - Alà Baylac-Ferrer

SANT JOAN: DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Des de cada racó del territori treballem amb fermesa, dignitat i coratge #CapALaIndependència. Entre totes i tots, construïm la llibertat dels Països Catalans! Sem Països Catalans!

🔥Bon Sant Joan i bona Diada Nacional dels Països Catalans!

🅰️📈©

Assemblea Nacional Catalana

El Jaleo de Menorca, música de les festes de Sant Joan

Missatge del 2019 de la Flama del Canigó

La flama és un crit de llibertat que simbolitza la unitat de la llengua catalana per sobre de les vicissituds històriques i de les fronteres polítiques. Una tradició, iniciada l’any 1955, que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i estendre’l a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

El foc és un element simbòlic present en les tradicions més arrelades i distintives de la cultura catalana des de temps immemorial. En la nostra tradició i costumari les festes del foc han ocupat un lloc destacat, lligat a les nostres celebracions i present en els actes més importants arreu dels Països catalans.

Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat. Que la flama ens il·lumini el camí, que esdevingui la nostra llum de futur i d’esperança, mantinguem-la sempre encesa com un símbol de democràcia, justícies i llibertat. Que sigui la flama la nostra bandera de cultura i llibertat.

Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sàpigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat.

Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya (2015-2017)

Presó d’Alcalá Meco, maig del 2019»

SANT JOAN: DIADA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

‘Hi ha que fer algo, vale?’ | Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA - ESCRIPTOR I POLÍTIC

“S’ha arribat a un punt en què emprar paraules o expressions en espanyol, tot parlant figura que català, ha esdevingut una mena de moda

La degradació de la qualitat, idiosincràsia i genuïnitat dels idiomes és general arreu. Aquí, el procés claríssim de substitució del català per l’espanyol, al sud dels Pirineus, no es produeix tan sols en espais d’ús on el català és ja absent del tot o marginal, sinó envaint-ne, en aquells on encara s’utilitza, el lèxic, la morfologia, la sintaxi, els modismes, les frases fetes, els refranys i reemplaçant-los pels corresponents espanyols. Tant és així que resulta pràcticament impossible una conversa convencional, o una entrevista a algú en els mitjans de comunicació, on no aparegui, com si fos el més normal del món, una paraula, un refrany, una frase feta en espanyol, com si en català no disposéssim de mots adequats, refranys adients o frases fetes apropiades per expressar, exactament, el mateix. Cada mot nou que entra a la llengua d’Espanya s’incorpora també, quasi mecànicament, al català. I s’ha arribat a un punt en què emprar paraules o expressions en espanyol, tot parlant figura que català, ha esdevingut una mena de moda, des del convenciment estúpid que això fa modern, simpàtic o graciós. Si no dius vale, joder o gilipollas, posem per cas, no estàs al dia. Però, al dia de què?

És així no sols en converses privades, sinó també en intervencions públiques i, en un to més formal, en programes de mitjans informatius públics i privats. D’aquesta manera, a la mar de sempre, ja només hi ha barcos i no hi naveguen més vaixells. Ningú ja no xala, no s’ho passa bé, no gaudeix ni frueix, perquè ja només disfruta. Als doblatges de les pel·lícules i a les sèries, la gent gelosa no té gelosia, sinó gelos i, els més religiosos, cels. Ara, es veu que toca tenir nòvio, arraconat el xicot o la parella de tota la vida. I les coses ja no són boniques, sinó xules. Més d’un s’ha caigut, en sentir-ho. Els canvis en l’estructura familiar ens han fet quedar sense oncles (oncle en francès, onkel en alemany i uncle en anglès) i ja només tenen la vida assegurada els tiets. Fent hores extres com a registradors de la propietat, els mossos ja no fan escorcolls a cals sospitosos, sinó registres. La informació ja no es facilita rere cap taulell, sinó directament del mostrador estant. Ara es porten molt les motxilles, però aquí seguim la moda espanyola de les motxiles. El menjar o la beguda ja no són bons, sinó que ho estan i, sobretot, ningú no els tasta abans, quasi tothom els prova. Ja no queden paios perquè tot són tíos, molts dels quals no són beneits, capsigranys, ni talossos, sinó tontos. I, sobretot, tots tenen polla, no pas titola, cigala, fava o piu. Sense que ningú no hagi demanat cap rescat previ perquè ho facin, els voluntaris rescaten refugiats al Mediterrani, en comptes de salvar-los. I n’hi ha que, enfront dels maldecaps, mancats d’espelmes, encenen un parell de veles, o bé van a veure un cura, davant el dèficit de capellans, per resoldre certs problemes. I a “la nostra” hem pogut constatar com els cotxes d’autoescola de pràctiques, a Catalunya, funcionen tots sense frens, ni embragatge, però ben equipats de frenos i embragues, per si de cas. Res no va a raig fet, sinó per un tub, però malgrat la crisi no ens hem hagut d’estrènyer el cinturó, sinó només apretar-lo. I, amb l’embolic del procés, tot està fet un lío i cada dia se’n lia alguna, potser perquè anem sobrats de liantes.

Tot és tan complicat que sovint n’arriba una de calç i una de sorra, allà on sempre n’hi havia una de freda i una de calenta. Certes càrregues, que abans no pesaven gens, ara no pesen res. N’hi ha que tenen que anar-hi i d’altres cadernera. Hi ha que veure com està de malament tot! Fent propaganda a favor de manifestacions, concentracions o noves sigles, s’anima el possible concurrent amb el lema Apunta’t, però sense dir on, en lloc d’Apunta-t’hi, de manera que, vist el reclam, algú pot acabar apuntant-se a una iniciativa contrària. Apunta’t, però no et disparis, diu irònicament el filòleg Jordi Badia. També passa amb els grans rètols anunciadors buits i on només apareix la consigna Anuncia’t, en comptes d’Anuncia-t’hi, allí mateix, en l’espai buit que ara s’ofereix, i no en qualsevol altre. Els pronoms febles desapareixen a una velocitat de vertigen i la llengua s’empobreix cada cop més: Por? No, no tinc... I no sembla que, davant la tragèdia idiomàtica, tothom sigui conscient de la mateixa. De vegades se senten coses tan estrambòtiques com olora a mala olor, per dir que fa molta pudor. Els calcs són tan bèsties que fan feredat i no pot ser que no ens prenguem, seriosament, l’estat lamentable de la llengua, l’estat d’abandonament on hem permès que es trobi avui la llengua. Fa molta pena, molta, pensar que això pot ser el català de demà.

Font: ‘Hi ha que fer algo, vale?’ | Josep-Lluís Carod-Rovira | Escriptor i polític | Articles | El Punt Avui

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

‘Hi ha que fer algo, vale?’ | Josep-Lluís Carod-Rovira