traducció - translate - traducción

31.7.18

La finestra Overton | Joan Ramon Resina

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«La FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació»



A alguns lectors, aquesta expressió potser els resulta familiar. És el títol d’un thriller polític de Glenn Beck publicat el juny del 2010. Beck es va inspirar en un concepte formulat per Joseph P. Overton, que fou vice-president del Mackinac Center for Public Policy, un think tank d’ideologia liberal situat a Michigan, als Estats Units. Overton, que morí el 2003, va definir l’estratègia política que dóna nom a la novel·la de Beck i a aquest article. Consisteix a fer que gradualment la societat vagi acceptant polítiques impopulars a fi de promulgar-les eventualment en lleis. Overton parteix de la premissa que la política sempre ve després de l’opinió, i que, per tant, l’instrument més important per canviar les polítiques, en un sentit o un altre, és incidir en l’opinió. Hi ha idees que anys enrere eren políticament inviables i que han esdevingut no ja acceptables sinó normatives, fins i tot de compliment legal. Per exemple, la legalització del matrimoni homosexual, l’obligació de destriar la brossa, o la flexibilització de l’acomiadament a la feina.

És important assenyalar que el concepte de ‘finestra Overton’ és neutre pel que fa a l’eix esquerra-dreta. L’espectre de possibilitats, representat en línia vertical de menys a més llibertat, mesura les polítiques depenent del grau d’intervenció de l’estat. Però no és en cap cas un gràfic de la naturalesa de les polítiques, sinó del marc del discurs relatiu a com són tolerades en un moment determinat. El que fa anys podia semblar radical, avui pot ser considerat conservador, i a l’inrevés. La finestra sols pretén ser un instrument analític per mesurar la viabilitat d’un projecte polític, tot i que, evidentment, també pot utilitzar-se com indicador dels esforços que cal fer per alterar-ne les perspectives d’èxit. No sols per fer acceptable una política que abans no ho era, sinó també per expulsar del discurs públic postures que abans eren perfectament assumides. Un altre cas, el dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, que va passar de ser d’acceptació oficial al PSOE, i per tant del centre de la seva finestra Overton, a ser-ne expulsat, i apartat a la categoria d’idees de les quals no es pot ni parlar.

Que Catalunya és una societat diferent de l’espanyola ho demostra la gran diferència entre les finestres Overton respectives. El que és inimaginable a la finestra espanyola ha esdevingut central a la catalana. Tan central que és fins i tot oficial per al govern català i la majoria parlamentària. És curiós com la trajectòria del dret d’autodeterminació ha anat en direccions inverses a cada una de les dues. Durant el darrer franquisme i la primera transició, els liberals espanyols (les esquerres, per dir-ho grosso modo) el tenien incorporat  a la seva doctrina. Els semblava tan evident, tan d’esquerres, que els hauria fet vergonya negar-lo. En cavi, per a l’opinió catalana, més poruga, la independència era inimaginable. Per això acceptà un estatut d’escassa ambició i unes condicions fiscals lamentables. Durant dècades el govern català va excloure la independència del discurs polític, amb el vist-i-plau de la majoria social. Més endavant, va començar a ser possible parlar-ne teòricament, i la independència ingressà al discurs acadèmic primer, i mediàtic després. El llibre de Xavier Rubert de Ventós, De la identitat a la independència, marcà un punt d’inflexió. A partir d’aquí i amb l’aportació cada cop més freqüent de dades de l’espoli fiscal i amb les polítiques cada vegada més agressives de l’estat espanyol, la secessió començà a semblar una idea assenyada, que anà esdevenint popular entre el 2010 i el 2014, en què l’opinió va empènyer el govern de la Generalitat a organitzar un referèndum ell mateix.

A l’altra banda ha passat el contrari. La FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació. El projecte no era sols expulsar de l’espai del discurs nocions abans tolerades per la societat espanyola, sinó introduir-hi i fer cada cop més acceptables actituds i idees que eren inacceptables pocs anys abans. A la fi hem vist convertir-se en política d’estat el que hauria estat impensable en una època no gaire allunyada. Tot el que ha passat des de l’agressió policíaca del primer d’octubre, la passió persecutòria del ‘a por ellos’, el violent discurs reial del 3 d’octubre, la criminalització de més de la meitat de la societat catalana, l’aplicació il·legal del 155, la permissivitat de la violència neofranquista, els empresonaments contra legem, els intents de forçar la jurisprudència europea, les crides a un alçament militar, i en fi, la declaració del nou secretari general del Partit Popular aprofundint en la fundació de Tabàrnia, o sigui, de l’Ulster anunciat per Ciutadans; tot això, que ara és acceptat i fins i tot aplaudit per la societat espanyola, és resultat d’una calculada estratègia de recentralització d’allò que havia estat inacceptable durant la transició i tota la dècada dels vuitanta. El canvi ha estat gradual, però el resultat és espectacular. La setmana passada el World Values Survey (WVS) informava que un 40% dels espanyols preferiria un règim autoritari a un sistema democràtic. L’enquesta va del 2010 al 2014; per tant és molt probable que el percentatge hagi augmentat el darrer any a conseqüència del referèndum i la resistència de l’independentisme malgrat la repressió.

Ja hi ha prou perspectiva per entendre que a Espanya la democràcia ha estat sotmesa a una involució de llarg recorregut. El 23-F en fou el globus sonda i el fracàs (relatiu) dels colpistes indicà que l’aposta autoritària era prematura. Però llavors s’engegà un procés inexorable que arriba fins avui. A conseqüència de la sentència del tribunal de Slesvig-Holstein, s’ha introduït una altra idea, fins ara exclosa del règim del discurs, que caldrà vigilar. La idea d’un possible Spanexit, o sigui, la sortida de la legislació europea per poder ignorar la comunitària i retenir Catalunya a qualsevol preu. Arribi o no a convertir-se en política d’estat, caldrà estar amatent a l’evolució d’aquesta idea dins la finestra Overton espanyola.

Una estratègia relacionada amb la finestra Overton és el ‘cop de porta al nas’. Consisteix a fer una demanda exorbitant sabent que no té cap possibilitat de ser acceptada. La idea és estovar l’interlocutor perquè n’accepti una de més moderada, que no hauria acceptat si la hi haguessin presentat d’entrada. És l’estratègia del 155, amb l’empresonament dels polítics i el desencadenament de la violència ultra. Conscient que els catalans no acceptarien excloure l’autodeterminació de la negociació, l’estat espanyol creà condicions inacceptables a fi de més endavant poder fer una oferta que els catalans ‘no podrien rebutjar’: l’alliberament dels presos després de rebaixar-los la pena o d’indultar-los, la restitució de l’autonomia en termes si cal més restrictius que abans, la retirada de la violència ultra; en definitiva, la ‘normalització’ que l’estat vol fer passar per assenyada a fi que acabi cristal·litzant en una nova situació oficial. L’estat exclou fèrriament l’autodeterminació del discurs, tractant-la no ja de radical sinó d’impensable, de cosa de la qual no es pot ni parlar. Una negativa tan extrema delata el desplaçament a què s’ha sotmès la finestra espanyola. Sols cal recordar que hi hagué una època que el mateix estat assegurava que, en absència de violència, es podia parlar de tot.

El que revela la finestra Overton són els límits de l’opinió pública, i la manera de modificar-los tenint en compte el factor temps. No és que una mentida repetida moltes vegades esdevingui veritat, que també és una estratègia relacionada, sinó que un concepte reiterat acaba essent plausible. També intel·lectualment som rutinaris, animals de costums. Però la finestra és manipulable en totes dues direccions. El poder tampoc pot actuar fora de la finestra Overton. Deia l’intel·lectual abolicionista Frederick Douglas que el límit d’allò que el poble està disposat a acceptar com a raonable és la mesura justa de la injustícia que haurà de patir. El límit de la tirania el marca la paciència dels oprimits. Per això, la majoria que ja ha dit prou a l’estat espanyol sols s’ampliarà a mesura que d’altres estrenyin el perímetre de l’abús que estan disposats a suportar.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Share/Bookmark

30.7.18

Un nou atemptat contra la democràcia a Espanya i Europa s’ho mira i calla | Axel Schönberger

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Traducció de l´alemany al català: Pere Grau i Rovira (Hamburg).
Publicació original: https://www.change.org/p/12429466/u/22994079 (10 de juliol de 2018)

A una democràcia decideixen els electors i electores a les urnes electorals a qui volen donar el seu vot. El 21 de desembre del 2017 va ser el desig democràtic majoritari a Catalunya que el 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, fos confirmat en el seu càrrec. El critòcrata espanyol Pablo Llarena va impedir no sols això, sinó que, a més, va denegar a uns quants presos polítics, mantinguts en presó preventiva, que com a diputats elegits poguessin fer ús dels seus drets electorals tant actiu com passiu que els hi pertoca com a diputats, així com la seva immunitat parlamentària.
Les decisions dels alts tribunals espanyols des de l’octubre del 2017 són decisions d’una justícia injusta, que sense cap base legal real empresona polítics per impedir que es dediquin a una tasca política pacífica i a exercir el mandat que han obtingut en unes eleccions lliures i democràtiques. Pel que fa a Polònia, els representants de la Unió Europea lamenten la influència del poder executiu damunt del judicial que consideren inadmissible. D’Espanya on, des de l’octubre del 2017, l’estat de dret, la separació de poders i la democràcia són demolides sense miraments i es trepitgen els Drets Humans, la mateixa Unió Europea, amb una cínica doble moral difícil de superar, n’aparta els ulls i calla.
Quant de temps consentiran els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea aquest comportament? Sembla com si els actuals dirigents europeus es proposessin de fer sorgir a tot Europa un nou moviment social que defensi els Drets Humans de la nació catalana, davant d’Espanya i de la Unió Europea, i que exigeixi el respecte i el compliment de les garanties de la Carta Europea de Drets Humans, tant a Espanya com a la resta d’Estats de la Unió Europea.
Qui encara segueixi sense comprendre fins a quin punt critòcrates de la mena de Pablo Llarena fan a Espanya el que els dóna la gana, que es miri la darrera sentència del jutge espanyol: sobre la base d’uns plens poders pensats contra terroristes, Llarena priva a diputats del Parlament català, contra els quals no s’ha dictat cap sentència, de la seva condició de diputats, per tal de corregir judicialment els resultats de les eleccions del 21 de desembre del 2017, que no li van agradar a l’Estat central espanyol. Es tracta dels acusats arbitràriament de rebel·lió Carles Puigdemont, que segueix sent el president legítim de Catalunya, el seu vicepresident Dr. Oriol Junqueras, i a més Jordi Sànchez, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. Que els estatuts del Parlament català prevegin que en un cas així només perden el mandat si així ho vota una majoria del Parlament, a critòcrates espanyols com Pablo Llarena tant se’ls en dóna. Recordem la història de molts anys, de les decisions partidistes del Tribunal Constitucional, i l’aplicació — il·legal sense cap dubte — de l’article 155 de la Constitució espanyola des del 27 d’octubre del 2017, a la que no es van oposar en cap moment ni la fiscalia ni la magistratura espanyoles, encara que el govern espanyol va vulnerar la constitució espanyola, el dret orgànic de l’estat espanyol (l’estatut d’autonomia català) i el dret vinculant internacional, quan va destituir el govern català elegit democràticament, va dissoldre el Parlament català i va convocar il·legalment noves eleccions a Catalunya, sense tenir-ne cap atribució.
Pablo Llarena i tots els jutges que a Espanya han estat responsables de les greus vulneracions dels Drets Humans a Espanya, han d’anar a parar al banc dels acusats davant d’un tribunal internacional. Ni més, ni menys. Jutges que de manera tan esclatant vulneren l’ordenació jurídica del propi país i atempten contra el dret internacional vinculant, que priven de la seva llibertat a pacífics polítics que tenen altres idees, i s’inventen delictes que no existeixen al codi penal en el moment que aparentment s’han produït, són els que han d’anar a a parar entre reixes. Que ara fins i tot els lloguers que diuen que l’Estat ha perdut a les escoles públiques que el 1r d’octubre del 2017 van servir de locals de votació pel referèndum d’autodeterminació, els considerin part dels diners aparentment malversats per Carles Puigdemont i els seus ministres — per un referèndum, ben entès, que havia estat convocat pel Parlament català en funció dels Drets Humans i de la lliure autodeterminació del poble català, garantits per l’ordenament jurídic espanyol, demostra més que clarament que a aquests jutges tot els hi és bo de cara a conservar la unitat d’Espanya tan encarida per Francisco Franco. Espanya (en llatí «Hispania») designava originàriament tota la península ibèrica, cosa que no va impedir Portugal d’independitzar-se el 1640 d’Espanya altra vegada i definitivament.
En un primer procés civil, Pablo Llarena s’ha de presentar el 4 de setembre del 2018 davant d’un tribunal belga. Ell, que sempre s’ha omplert la boca, quan es tractava dels polítics empesos a l’exili per la justícia espanyola, dient que ells serien fugats de la justícia, no tindrà segurament la valentia d’obeir el requeriment de Bèlgica. El Tribunal Suprem d’Espanya ja ha demanat al govern espanyol que faci pressió sobre Bèlgica, per tal que el govern belga influeixi a favor de Pablo Llarena en el tribunal corresponent. El què passa és que el Tribunal Suprem espanyol no sembla haver-se adonat que la justícia belga — al revés que a Espanya — és independent de la política i a Bèlgica es pràctica realment la separació de poders, que a Espanya ja només existeix sobre el paper. Però a Espanya ja es veu ara a tot arreu que Pablo Llarena i els seus col·legues de mica en mica estan agafant por de què possiblement se’ls demani comptes dels seus actes. Realment els actes dels critòcrates espanyols han de ser sotmesos a una investigació criminal. I qui calla davant de tot el què passa a Espanya des del 2017, perd qualsevol dret a criticar públicament altres països europeus per vulneracions reals o imaginades del principi de separació de poders.
Però també el nou govern socialista d’Espanya es mou en un curs de confrontació amb Catalunya, i demostra que valora en poc els Drets Humans i els té com a prescindibles i de cap manera universals. El 9 de juliol del 2018, la vice-presidenta espanyola Carmen Calvo va dir de manera completament seriosa que el Dret Humà d’autodeterminació i el dret vinculant dels pactes de Drets Humans (als que Espanya es va subordinar en el seu dia sense reserves i el contingut dels quals, a través de la seva constitució, va fixar com a dret vinculant prioritari pel damunt del dret nacional espanyol) no existeix a cap democràcia del món ni tampoc a Espanya! O sancta simplicitas! És que no coneix la vice-presidenta espanyola ni la Consticució espanyola ni el dret internacional vinculant? O és que al final considera catalans i bascos com a «éssers inferiors», que no tindrien cap dret a fruir dels Drets Humans? Sí, senyora Calvo, la terra és plana, a Espanya no hi ha presos polítics, el Dret Humà d’autodeterminació no és vàlid a cap democràcia, i els elefants poden volar movent les orelles …
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

Share/Bookmark

29.7.18

De veritat que ningú pagarà per això?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



XAVIER ROIG Enginyer i escriptor

Davant dels fets que s'acumulen en el cas de l'1-O molts de nosaltres ens preguntem com es poden aturar les accions que, de manera evident, estan tenint unes conseqüències duríssimes: presoners i exiliats polítics. I hauríem de deixar-nos d'orgues, perquè la sentència del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein ha demostrat que, almenys en el cas del president Puigdemont, la persecució és política. A Llarena no li interessa jutjar el president Puigdemont per "només" malversació. I reconeix que, vist el pa que s'hi dona, tampoc li lliuraran els altres perseguits. Per tant, retira l'euroordre de tots. Manté l'acusació a Espanya perquè aquí ja té els acusats en presó preventiva. En aquella situació que, quan ve provocada per un criminal, se’n diu segrest.

A mi em sembla que aquest individu, el Llarena –fa temps vaig optar per deixar de qualificar-lo de jutge– ja ha comès molts delictes. Massa. Ens ho han advertit diversos especialistes en dret. També col·legues seus. La darrera actuació és escandalosa. Si un jutge creu que algú ha comès un delicte (en aquest cas, parlem de malversació de cabals públics) i el país on es troba l'acusat està disposat a extradir-lo, el jutge té l'obligació de portar-lo cap aquí i jutjar-lo. I la meva pregunta no és per què desisteix de fer-ho –ja he argumentat que el tema és polític i, per tant, ja sabem per què no ho fa–. El que ens preguntem tots és per què la justícia espanyola no acusa Llarena de delicte. Ja dic que aquesta il·legalitat és la darrera, però l'individu en qüestió n'acumula massa. I crec que no m'equivoco si dic que la majoria de nosaltres ens preguntem com és que ningú pot posar a la presó algú que actua d'aquesta manera.

S'ha discutit molt sobre si els actes d'un jutge han de ser subjectes de sanció. I cal anar amb compte. La figura del jutge s'ha de protegir. Pren decisions que a una de les parts afectades, com a mínim, no li agraden. Aquell a qui la decisió li va en contra veu en el jutge un enemic, quan, si les coses s'han fet correctament, ell només ha fet la seva feina. Per tant, estic en contra que les decisions dels jutges es banalitzin fins a l'extrem que puguin ser permanentment qüestionats per les seves decisions. Els sistemes judicials preveuen mecanismes, en cas d’error. El sentenciat pot apel·lar a instàncies superiors si creu que la sentència és equivocada.

Els darrers decennis els catalans hem col·laborat a edificar i mantenir aquesta desastrosa justícia que tenim

Però, esclar, inserir aquest recurs en un sistema judicial que és penosament lent, resulta insultant. Com bé diuen els anglosaxons, "justice delayed, justice denied" (venen a dir "justícia lenta, justícia inexistent"). Si, a sobre, es pren en consideració que el nostre poder judicial ha estat nomenat per corruptes segons la seva conveniència, la indefensió jurídica és total. I és la que estan trobant els processats per l'1-O.

Per tant, preocupa, i molt, que els jutges mateixos no siguin els que li paren els peus a aquest tal Llarena –vol dir que tots són com ell?–. Perquè no estem davant d'una equivocació. Estem davant d'actuacions reiterades, dutes a terme sota dues possibilitats. La primera seria la mala intenció. El jutge actua de mala fe i persegueix per motius ideològics una sèrie de gent. En el decurs de les seves malifetes, se salta la llei. La segona opció és que Llarena no estigui preparat per dur a terme la seva feina d'una manera mínimament decent. Se salta la llei perquè és un incompetent.

La veritat és que hi ha una tercera opció: que no en sàpiga i, a sobre, actuï de mala fe. És una possibilitat, certament. Però és per la que jo m'inclino. No es poden cometre tants errors si no ets un inepte i, a sobre, estàs ofuscat pel teu objectiu. En fi, que jo un cas així no l'havia vist mai en cap professió, tret que l'individu estigués tocat del bolet. Vull dir amb això que espero que el cas Llarena passi a ser estudiat en els llibres de text de dret, no només a Espanya, sinó a tota la Unió Europea.

Els darrers decennis els catalans hem col·laborat a edificar i mantenir aquesta desastrosa justícia que tenim –malgrat comptar amb bons jutges–. Sense recursos intencionadament, amb un poder judicial nomenat per poder obviar la corrupció dels partits, sense organització jeràrquica seriosa... I no val a dir que volem marxar d'Espanya perquè la justícia és una merda. No. Aquesta justícia és la nostra perquè l'hem feta nosaltres, els catalans, també. I quan els jutges que estaven a dalt eren els que ens convenien, no ens va importar com havien estat nomenats. No cal que doni noms. A la Viquipèdia els trobaran tots.

Però la pregunta continua en vigor. De tot aquest cúmul d'animalades, de tot aquest mal que està generant Llarena, qui ens en donarà satisfacció?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.7.18

Intenten atacar el Principat com en la Batalla de València (1976-1981)? Res de nou

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


La Batalla de València és el nom que rep el conflicte identitari que va enfrontar la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià, especialment pel que fa al relat del valencianisme i els símbols del País Valencià. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València.

ORÍGEN DEL CONFLICTE
El conflicte va tenir el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar els conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Alhora, tot i que el nacionalisme valencià era feble políticament, durant els primers anys 1970 va aconseguir que els partits d'esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l'ús dels símbols com la senyera quadribarrada.
El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33% dels vots i 11 escons, el PSPV-PSOE el 36,83% i 13 escons, el PCPV un 8,99% i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l'independent José Miguel Ortí Bordás. Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin erradicar el predomini de l'esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l'anticatalanisme com a estratègia de xoc, atribuint intencions pancatalanistes al PSPV-PSOE.

EVOLUCIÓ DELS FETS
José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians, van presentar un escrit el 12 d'agost de 1976 on sol·licitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l'Institut Valencià d'Economia, el Centre d'Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l'Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (ANEPA), Frente Nacional EspañolUnión Nacional i Unión del Pueblo Español (UDPE), una barreja de tradicionalistes, conservadors i reformistes.
El prec dels procuradors, entre els quals es trobaven l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, Pedro Zaragoza, o José Antonio Perelló Morales, s'havia presentat quatre mesos abans[1] de la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que aplegaven els partits d'esquerra i nacionalistes oposats al règim, i que proposaren engegar un procés autonòmic similar al que se seguia a Catalunya i al País Basc.
Simultàniament, es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partido Popular de la Región Valenciana d'Emilio Attard Alonso, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adán García. Alguns d'aquests sectors, exclosos d'UCD, com l'alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, i el president de la Diputació, Ignacio Carrau, fundarien Unió Regional Valenciana(URV) el 1978, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d'una suposada invasió catalana.
A les eleccions de 1977, però, la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d'esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suàrez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i EscrivàJosé Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, dirigit per María Consuelo Reyna, del moviment faller i del València C.F, així com de filòsofs i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos i el suport logístic del governador civil José María Fernández del Río[2]

CRONOLOGIA D'ESDEVENIMENTS
  • 1976 (abril). El sacerdot Pere RiutortPedagog, filòleg, pastoralista i liturgista mallorquí, és agredit físicament per instigació de Ramón Pascual Lainosa, president de la Junta Central Fallera .[3]
  • 1976 (juliol) Una bomba esclata a l'estadi del Llevant U.E la nit abans de la Trobada dels pobles.[3]
  • 1976 (5 d'agost) Bomba a la llibreria La Araña.[3]
  • 1976 (12 de novembre) El degà de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell, són agredits a la Universitat de València.[3]
  • 1976 (29 de novembre) La policia carrega contra els portadors de senyeres quatribarrades durant les falles.[3]
  • 1977 (9 d'octubre) Insults als parlamentaris a la processó de la senyera municipal, i atac a la Casa de Catalunya.[3] També hi ha una gran manifestació per l'autonomia[4] que seria l'última volta en anys on les senyeres coronades i les nues conviurien al mateix acte.
  • 1978 (3 de febrer) Boicot dels blavers al col·loqui en l'Ateneu Mercantil de València sobre autonomia i església valenciana.[3]
  • 1978 (23 de febrer) Apareix el periòdic Som, òrgan del Grup d'Acció Valencianista, escamot violent.[3]
  • 1978 (13 de març) Irrupció d'activistes blavers al Palau de Benicarló, on es reuneix l'Assemblea de Parlamentaris.[3]
  • 1978 (10 d'abril) Incidents en una concentració d'elements blavers i de Fuerza Nueva durant la constitució del Consell del País Valencià.[3]
  • 1978 (maig) Ignacio Carrau encapçala una manifestació en desgreuge a Jaume I, convocada per URV, GAV, AP i Fuerza Nueva. Acaba amb atacs a la seu regional de TVE al País Valencià i a la casa de Manuel Sanchis Guarner.[3]
  • 1978 (setembre) Manifestacions violentes d'aficionats ultres a partits de futbol del València C.F.[3]
  • 1978 (8 d'octubre) Bomba contra l'Aplec del País Valencià, a la plaça dels bous.[3]
  • 1978 (17 d'octubre) Envien un paquet bomba a la casa de Joan Fuster, que provoca estralls.[3]
  • 1978 (26 d'octubre) Grups blavers intenten assaltar el Palau de la Generalitat Valenciana, i insulten el president, Josep Lluís Albinyana.[3]
  • 1978 (novembre) Esclata una bomba a un cinema d'Alcoi on es projectava la pel·lícula La portentosa vida del pare Vicent del director valencià Carles Mira i amb l'actor català Albert Boadella com a protagonista encarnant a Sant Vicent Ferrer.
  • 1978 (4 de desembre) Paquet bomba contra Manuel Sanchis Guarner que provoca estralls.[3]
  • 1978 (desembre) Desenes d'ultres boicotegen un cicle de conferències a la Universitat de València sobre Vicente Blasco Ibáñez i acorralen als ponents Manuel Sanchis GuarnerAlfons Cucó i Jaume Pérez Montaner.
  • 1979 (abril) El Consell decideix adoptar com a bandera la senyera de les quatre barres. Bombes als domicilis de Josep Lluís AlbinyanaFernando Martínez Castellano, alcalde electe de València. Insults a Albinyana a l'aeroport, assalts a les Conselleries de Cultura i Treball, senyeres retirades per incontrolats. Cremada de llibres "catalanistes" a la plaça de Manisses, davant de la Diputació Provincial.[3]
  • 1979 (12 de maig) UCD convoca un "acte d'afirmació valencianista", de tipus blaver on reuneix entre 20.000 i 30.000 persones.[5]
  • 1979 (3 de setembre) Josep Lluís Albinyana i Manuel Girona Rubio, president de la diputació valenciana, agredits a Quart de Pobletquan assistien al ple per a demanar autonomia segons l'article 151 de la Constitució espanyola de 1978.[3]
  • 1979 (28 de setembre) Alfons Cucó, senador pel PSPV-PSOE, interpel·la al govern sobre el clima de violència a València, reclamant la destitució del governador civil de València.
  • 1979 (9 d'octubre) L'alcalde de València, Ricard Pérez Casado, i el president de la Diputació Provincial, Manuel Girona, socialistes, així com autoritats acadèmiques i membres de la corporació municipal són agredits per grups anticatalanistes durant la processó cívica entre l'Ajuntament i l'estàtua de Jaume I per acompanyar la bandera de la ciutat. "A mi me sacaron una navaja y una pistola" recorda Pérez Casado. "De eso hay fotografías, y algunos de los que participaron en los altercados son hoy militantes del PP y tienen cargos públicos", afegeix. "Aquello fue bestial, una auténtica violencia civil contra instituciones absolutamente democráticas". "Pero lo que no perdonaré jamás", assegura l'ex-alcalde de València, "és que le dijeran a mi hijo, con sólo cuatro años de edad: ‘a tu padre lo vamos a matar’”.
  • 1979 (a mitjans octubre) atacs a les seus del PCPV i del Sindicat Lliure de la Marina Mercant. Alfons Cucó, senador pel PSPV-PSOE, interpel·la al govern espanyol sobre el clima de violència a València.[3]
  • 1979 (17 de desembre) Josep Lluís Albinyana presenta la seua dimissió com a President del Consell del País Valencià.[4]
  • 1980 (gener) La senyera nua de la Diputació és cremada dues vegades.[3] El 14 de gener, Enric Monsonís, com a President del Consell del País Valencià, lleva la senyera nua del balcó del Palau de la Generalitat Valenciana, si bé no la substitueix per cap.[6]
  • 1980 (8 de febrer) Joan Lerma és reelegit Secretari General de la Federació valenciana del PSOE. Els partidaris de Josep Lluís Albinyana perden influència.[6]
  • 1980 (abril) El govern de la UCD decideix que el País Valencià accedisca a l'autonomia per l'article 143. Broseta justifica la decisió adduint que no es donen les condicions objectives per a accedir pel 151.[6]
  • 1980 (juny) Judici contra Pascual Martín Villalba (GAV), qui acusà Sanchis Guarner de posar-se ell mateix la bomba.[3]
  • 1980 (10 juliol) Blavers amenacen Manuel Girona a la porta de la Diputació de València.[3]
  • 1980 (tardor) Agressió a Josep Guia i la seua família.[3]
  • 1980 (novembre) És metrallat el bar El Sifó, al carrer del Mar de València.[3]
  • 1981 (maig) Explosió d'un artefacte davant de la seu del PCPV a Alacant.[3]
  • 1981 (11 de setembre) nova bomba a la casa de Joan Fuster.[3]
  • 1981 (desembre) Pel recorregut del soterrament de Manuel Sanchis Guarner uns desconeguts havien fet una pintada que deia: «Sanchis Guarner, per fi has caigut».

CONSEQÜÈNCIES DEL CONFLICTE
Malgrat les coaccions i violència mediàtica, a les eleccions generals espanyoles de 1979 UCD va augmentar 5 diputats i va empatar a 19 escons amb el PSPV-PSOE, però el PCPV va obtenir 3 escons i l'esquerra va seguir sent majoritària en l'Assemblea de Parlamentaris. Tot i això, el PSPV-PSOE va destituir i marginar Josep Lluís Albinyana,[7] considerat massa nacionalista, i va acabar cedint. L'agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, que va donar el conegut com Estatut de Benicàssim on les diferents forces valencianes van pactar la denominació de País Valencià junt amb la senyera quatribarrada, amb franja blava que contenia l'escut de la Generalitat. Finalment l'Estatut va ser enviat a Madrid i allà va ser modificat i aprovat el 1982 mercè un pacte entre Alfonso GuerraFernando Abril Martorell i Emilio Attard Alonso per la via disposada en l'article 143 de la Constitució, en lloc de per la via de l'article 151. Així es canvià la senyera quatribarrada de la Corona d'Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l'escut del Consell al mig) per la senyera coronada (amb franja blava) i s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en compte de País Valencià.
L'ensulsiada definitiva de la UCD com a partit el 1981, la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, en les que Unió Valenciana (successora d'URV) va obtenir representació parlamentària, van provocar que el blaverisme entrés en la via institucional i abandonés els actes de violència directa. Endemés, el partit vencedor a les eleccions autonòmiques, el PSPV-PSOE, tot i les reticències blaveres, va mantenir tota la simbologia pactada, encara que defensà les Normes de Castelló[8] com a oficials per a introduir la llengua a les escoles.
El blaverisme va obtindre una victòria al carrer durant el conflicte,[9] fet que li va valdre una hegemonització del discurs anticatalanista i regionalista com a discurs sobre el fet valencià amb major visibilitat social. Tanmateix, tot i els èxits d'Unió Valenciana a la dècada de 1980 i principis de la dècada de 1990, el blaverisme va ser incapaç d'articular-se com a moviment polític implantat arreu del País Valencià,[9] en ser incapaç de penetrar a àrees del territori que no foren aquelles on va rebre el seu suport inicial, la Ciutat de València i les comarques limítrofes. A més, l'èxit polític parcial no va suposar cap avanç rellevant a escala social per al seu discurs cultural.[9]Segons vagen avançant les dècades dels anys 80 i 90 i vaja fent-se palès el fracàs social del pancatalanisme, la societat valenciana deixarà de percebre l'antipancatalanisme com a un moviment políticament necessari.[10]
D'altra banda, el nacionalisme valencià fusterià es va veure privat de la seua força política durant la transició, tot recloent-se en una esfera cultural controlada políticament per formacions amb seu a Madrid.[9]
Com a resultat del conflicte, molts valencians i la majoria dels valencians d'adopció van optar per inhibir-se del conflicte tot abraçant els discursos castellanitzadors, aliens a la disputa, i rebutjant el nacionalisme valencià per identificar-lo amb el pancatalanisme o altres discursos radicalitzats.[11]
REFERÈNCIES
  1.  Article del diari espanyol 'El País' sobre la Batalla de València, del 19 de febrer de 2007 (castellà)
  2.  La pàgina web Antiblavers analitza el blaverisme durant la transició espanyola cap a la democràcia
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,153,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 Manel Martí La transició al País Valencià dossier a L'Avenç núm 214, maig de 1997
  4. ↑ 4,0 4,1 1986, Mira i Gonzàlez, p. 162.
  5.  1986, Mira i Gonzàlez, p. 62.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 1986, Mira i Gonzàlez, p. 163.
  7.  La pàgina web Antiblavers analitza la relació entre el blaverisme i el PSOE
  8.  Text de les Normes de Castelló a Viquitexts
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Calpe, 1996, p. 15.
  10.  Calpe, 1996, p. 17.
  11.  Calpe, 1996, p. 16.

BIBLIOGRÀFIA



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark