traducció - translate - traducción

24.7.18

Vostès tenen un problema que es diu Carles Puigdemont

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


David González

Parafrasejant el Pasqual Maragall que va estampar a la cara del llavors cap de l’oposició Artur Mas allò del 3% de Convergència, avui es podria dir que no un partit, sinó uns quants, i no un dirigent polític, sinó més d’un, i no un sistema polític, sinó almenys dos, el català i l’espanyol i, com ha apuntat Jordi Barbeta amb precisió, potser també l’europeu, tenen un problema. Un problema que es diu Carles Puigdemont. I que s’ha fet gran, enorme, i creixerà més després de la decisió del tribunal del land de Schleswig-Holstein (el federalisme és això, per cert) de descartar l’entrega a Espanya per rebel·lió del president català exiliat i acceptar, a tot estirar, una extradició per malversació que podria deixar en res ―i per aquí ploren els miserables― tot el procés de l’1-O.
Puigdemont sempre torna, si és que mai se n’havia anat, encara que alguns facin veure que ja no hi era, com ha pogut passar les últimes setmanes. Els primers moviments de l’executiu de Quim Torra, inclosa l’entrevista amb Pedro Sánchez, el trasllat dels presos polítics des de les presons madrilenyes a altres radicades a Catalunya, als quals s’ha volgut revestir d’una (falsa) aparença de normalitat; i, en fi, la rebaixa del to de certa premsa, els analistes de la qual han relaxat el nivell de l’insult i la conyeta feridora sobre el president exiliat, suposo que per afavorir la distensió... anaven construint una certa imatge que l’incòmode expedient Puigdemont havia deixat de marcar l’agenda política. Que la realitat no t’espatlli unes bones vacances de (presumpte) post-procés... Però no. La realitat és dura com una pedra. Insultantment dura. Puigdemont no era cap fantasma: només era un home esperant el pròxim moviment judicial sobre una partida que serà llarga, molt llarga, i (també) molt política.
Puigdemont sempre torna, si és que mai se n’havia anat, encara que alguns facin veure que ja no hi era, com ha pogut passar les últimes setmanes
La decisió alemanya sobre Puigdemont és un terratrèmol amb efectes en totes direccions. Començant pel seu partit, el PDeCAT, que el cap de setmana que ve celebra una convenció nacional en clau de congrés sota l’ombra... del nou partit/moviment impulsat per Puigdemont, Torra i Jordi Sànchez. L'arrencada serà aquest dilluns en un acte a l’Ateneu Barcelonès. En la mesura que Puigdemont s’ha tornat a consolidar com a referent no només polític sinó moral de tot l’independentisme, cap moviment al tauler de la política catalana ni espanyola en podrà prescindir. Així, si bé fa mesos que la pugna interna a l’estrany artefacte que va (pretendre) succeir Convergència, el PDeCAT, està plantejada sobre el grau d’autonomia política i estratègica que ha de tenir vers el president exiliat, el no del polític gironí a assumir-ne la presidència és un tot o res pels de Marta Pascal ―i fins i tot els seus crítics―: o diluir-se en la nova força transversal puigdemontista o arriscar-se a una progressiva desaparició del mapa.
Puigdemont és un antic convergent que poden votar els cupaires, o una bona part d’ells, la qual cosa va quedar demostrada amb el sorpasso sobre ERC a les eleccions del 21-D de Junts per Catalunya, la llista del president. Si Puigdemont s’hagués presentat amb les sigles del PDeCAT hauria reduït molt les possibilitats de victòria, i, en conseqüència, de mantenir la presidència de Catalunya ―a banda que l’Estat, com ha fet, li impedís d’accedir-hi―. Ho vaig pronosticar aquells dies en una conversa amb una periodista important de Madrid: Puigdemont passaria per davant d’ERC, contra tot pronòstic, perquè per a molts electors independentistes la seva marxa a Europa ―junt amb la resta d’exiliats, entre els quals també els republicans Comín i Serret i després Rovira― era la millor resposta al brutal envit de l’Estat contra l’autogovern i els mínims democràtics després del 27-O. Ara, la decisió de la justícia alemanya no només ratifica l'efectivitat de l'estratègia de Puigdemont. Alemanya també apunta que post-procés no vol dir retorn a l'autonomia, sinó pilota cap endavant i tots els camins oberts. Atenció perquè si el 20-S, l'1-O o el 27-O no eren colpisme, com ha dictaminat el tribunal de Schleswig-Holstein, només poden ser democràcia. 
Atenció perquè si el 20-S, l'1-O o el 27-O no eren colpisme, com ha dictaminat el tribunal de Schleswig-Holstein, només poden ser democràcia
Per això, l’intent de la direcció d’ERC d’esquerrovergentitzar-se, és a dir, de disputar l’hegemonia a Puigdemont amb les armes de la vella CDC enllustrades amb retòrica suaument esquerranosa i, en paral·lel, l’allunyament de les vies unilaterals, en coincidència amb el PDeCAT i en contra de JxCat, crec que té poques opcions de reeixir, diguin el que diguin les enquestes que s'havien oblidat de Puigdemont. Les bases d’ERC sí que se'n van adonar a la passada conferència nacional del partit i van redreçar en part el full de ruta de desescalament de la direcció. Al capdavall, és la (discutida) estratègia al límit de Puigdemont, la pica que ha plantat a Flandes però amb la intenció contrària de l'imperialisme hispànic, el que, ara com ara, més pot acostar Junqueras i la resta dels presos i preses polítiques a la llibertat. El jutge Pablo Llarena, que properament haurà de decidir si renuncia a l’entrega de Puigdemont per malversació, o denuncia Alemanya al Tribunal de Justícia de la UE, ho té claríssim. El somni de Quim Torra, rebre Puigdemont a la Generalitat en una Barcelona desbordada per 1 milió de persones al carrer no és cap quimera.
L'estratègia al límit de Puigdemont és el que, ara com ara, més pot acostar Junqueras i la resta dels presos i preses polítiques a la llibertat
El Tribunal Suprem espanyol té un problema que es diu Carles Puigdemont. El deep state, el rei d’Espanya, Felip VI, i la banda del “A por ellos” tenen un problema que es diu Carles Puigdemont. Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado (el noi que vol treure Espanya de l’espai Schengen  perquè Alemanya té una justícia independent) tenen un problema que es diu Carles Puigdemont. Pedro Sánchez té un problema que es diu Carles Puigdemont. I si fos Ada Colau, aniria amb compte, perquè també podria tenir un problema que es diu Carles Puigdemont...

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :