traducció - translate - traducción

31.8.12

EMBOLIC 3: LA MEVA DENÚNCIA , "ALEA JACTA EST"


FETS QUE DENÚNCIA

Lloc dels fets: Platja Llarga de Vilanova i la Geltrú, a continuació del Passeig Marítim de Cubelles en direcció Vilanova.
Dia: dissabte 25 d’agost de 2012
Hora: 19:15 (aproximadament)
Les dades de les persones denunciades van ser recollides pels agents de Mossos, els quals el denunciat va reclamar després dels fets que s’exposen.
1 – AMENACES I AGRESSIÓ AMB LESIONS
El denunciant (Francesc Romeu), adverteix que un grup de persones format per almenys dos homes, dues dones estan establerts a la sorra amb taules i cadires de picnic. També sembla que vigilin tres canyes de pescar instal·lades a la sorra, cosa que incompleix la normativa municipal de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, que prohibeix l’ús de la pesca al seu litoral entre els dies 15 de maig i 15 de setembre.
El denunciant s’acosta a un dels homes, més endavant una de les dones el cridarà pel nom de “Paco”, per advertir-li que no està permès l’ús de canyes a la sorra, i que significa un perill ja que encara hi ha força gent banyant-se en les proximitats i també a la sorra.
L’home li respon de manera desconsiderada i amenaçadora recomanant-li que si no vol problemes no es fiqui on no el demanen. El denunciant intenta argumentar i davant el to amenaçant de les paraules i l’aproximació de l’altre home, opta per marxar, recordant-los-hi que ja estan informats.
El segon home aleshores diu clarament:
“Eso, lárgate ya y no sea que te vayas a caer y abrirte la cabeza o romperte el pescuezo”
El denunciant aleshores, retirat unes passes, es treu un Ipod (mp3 – s’aporta còpia de la factura en document apart) i li diu que si pot repetir les amenaces per enregistrar-les.
L’home anomenat Paco aleshores avança cap el denunciant amb agressivitat. Una de les dones el crida pel nom de Paco i intenta frenar-lo apropant-se-li. El tal Paco l’aparta d’una revolada i agafa pel braç al denunciant torçant-li el braç i intentant prendre-li l’Ipod de les mans. En el forcejar es provoca un tall a la ma dreta del denunciant, tall que requerirà atenció mèdica i la vacuna antitetànica (s’aporta còpia del certificat de lesions en document apart).
2 - ROBATORI AMB VIOLÈNCIA I INTIMIDACIÓ
El denunciant intenta apartar-se’n i retirar-se ja que l’altre home també s’apropa amb els punys tancats. Finalment el tal Paco pren de la mà l’aparell Ipod, negant-se a retornar-lo. El denunciant es retira un centenar de metres i pren la iniciativa de reclamar la presència d’una patrulla dels Mossos per tal de denunciar els fets.
3 – CALÚMNIES I DIFAMACIÓ
Quan arriba la patrulla dels Mossos, aproximadament tres quarts d’hora després dels fets degut a la localització difícil, el denunciant exposa els fets i és informat que haurà de ratificar la denúncia a comissaria.
Se’ls acosta, però, una dona que el denunciant no recorda haver vist i manifesta als agents que:
1.   Coneix la família que estava de picnic pescant.
2.   Explica una versió falsa dels fets consistent en acusar d’exhibicionisme i tocaments al denunciant, d’haver estat advertit diverses vegades.
3.   Els agents li prenen les dades
4 – DENÚNCIA FALSA
Finalment el denunciant, en anar a interposar la denúncia a la comissaria dels mossos, és informat que ha estat denunciat pels agressors per exhibicionisme. El denunciant sosté que aquesta denúncia tergiversa els fets amb la intenció de desviar l’atenció sobre l’agressió i robatori que aquí es denuncien.
NOTA:
Destacar que el denunciant és qui va tenir la iniciativa de reclamar la presència dels mossos
Remarcar el fet sorprenent que no fossin els denunciats els que avisessin els mossos davant uns fets tant greus com exhibicionisme davant de menors, sobretot en una platja on no es sol practicar el nudisme.
Subratllar que alguna raó devien tenir els mossos per no procedir a la immediata detenció del denunciant, Francesc Romeu, davant l’acusació d’un delicte contra menors.
S’adjunten còpies del Certificat de Lesions i de la factura de compra de l’Ipod Apple de mp3
Perquè consti ho certifico:

Share/Bookmark

CAPÍTOL 5: FINAL DE LA SOBIRANIA

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c5.htm

A la mort de Felip IV de Castella, entra a governar el seu fill Carles II, l’any 1665, amb només quatre anys, quedant la seva mare i el jesuïta Nithard com a regents. El seu germà bord, es presentà a Barcelona, on les autoritats i el poble el reberen amb entusiasme i poc després fou nomenat virrei.
Malgrat tot, els alçaments continuaren, amb el Principat com a escenari, conseqüència de les diferents guerres de la monarquia. Per la Guerra de Devolució (1668-1669), hi hagué veritable batalles al Vallès i el Llobregat; la d’Holanda (1672-79), i finalment esclatà la revolta dels Barretines (1687-1691) moviment pagès que se centra a Osona i al Vallès Oriental. La pagesia es va aixecar per demanar la desaparició de l’allotjament de les tropes i l’alleugeriment de les càrregues senyorials. Els revoltats es dirigeixen a les ciutats (com ara Manresa, on realitzen accions contra els canonges, o Mataró, on cremen cases de privilegiats), on es trobaven les autoritats i el diner, i hi provoquen enfrontaments amb la gent de la ciutat.
Paral·lelament esclata una nova guerra contra França. Els francesos s’apoderaren progressivament del territori català fins a l’ocupació per part de Lluís XIV de Barcelona, el 1697, que comportà la tornada d'un virrei francès a Barcelona, tot i que es restituí la monarquia hispànica el mateix any, amb la pau de Ryswick. L’esperit del poble català estava tant revoltat que no es volgué admetre el virrei que enviava el rei, sinó que va ser triat el príncep Darmstadt, que es va fer molt popular per lluitar heroicament contra els francesos.

L’any 1700, però, va morir sense fills Carles II i dos pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot l’arxiduc Carles d’Àustria, i Felip d’Anjou, de la Casa dels Borbons i nét de Maria Teresa, germana de Carles II i filla de Felip IV de Castella i també nét del rei de França Lluís XIV. La successió de les dues corones hispàniques, Castella i Catalunya i Aragó, passaven a ser una qüestió d’interès europeu. Després d’unes guerres d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei el candidat borbònic, que s’autolegitimava després de declarar que el difunt Carles II l’havia fet el seu hereu, cosa mai realment comprovada.
Aquell mateix any, el rei francès Lluís XIV, continuant amb la política anticatalana dels borbons, mitjantçant un edicte reial, prohibeix l’ús del català per totes les comarques catalanes ocupades: el Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, i la meitat de la Cerdanya. Progressivament la política, l’administració i la cultura s’aniran afrancesant.

A la resta del país, tot i que el nou rei, anomenat Felip IV de Catalunya i Aragó (però més conegut com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona, els anys 1701 i 1702, i va jurar les constitucions catalanes, ràpidament es va despertar un sentiment antiborbònic per la seva forta política centralista i absolutista. A més a més, l’esperit antifrancés continuava molt viu entre el poble i arreu dels Països Catalans.
Els estaments universitaris i la gent de la Diputació o Consell de Cent van patir una repressió per la nova monarquia borbònica i van començar a preocupar-se per la violació de les institucions. D’aquest descontentament en participen també els pagesos i la petita noblesa de l’interior, que estan patint càrregues des del 1652, amb el manteniment forçat dels soldats castellans. Creuen en la necessitat d’endreçar la nació i en la desaparició dels allotjaments a les tropes estrangeres. Tots aquests factors expliquen un progressiu decantament cap a propostes que puguin posar fi a la repressió borbònica. Només va caldre que algú donés el pas final en favor del poble descontent.
El 20 de juny del 1705, els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Entre d’altres punts, la monarquia anglesa es comprometia a proveir armes i soldats als catalans i a garantir que fos quin fos el resultat de la guerra, Catalunya no perdria ni les seves lleis ni la seva llibertat. A partir d’aquell moment Catalunya s’alçava en armes contra Felip V, alhora que la revolta s’estenia per tots els racons de les terres de València, Aragó i Mallorca.
Així doncs, es va produir l’alçament contra els borbònics, amb l’excepció dels partidaris de Felip V, els anomenats “botiflers”, que era gent vinculada a l’administració reial, als sectors de l’alta jerarquia eclesiàstica, els bisbes, i l’alta noblesa titulada.
L’agost de 1705 es produïa el primer enfrontament entre els catalans i els borbons a la vila valenciana d’Altea, on el general Basset va desembarcar sense dificultat. El 15 d’octubre Barcelona era alliberada i el 7 de novembre es va produir el desembarcament a Catalunya de l’Arxiduc Carles, després d’importants victòries. Fou rebut eufòricament pel poble i convocà les Corts i jurà les Constitucions. Però malgrat la bona voluntat i l’esforç català, el 25 d’abril de 1707, la nació catalana començava a caure en mans castellanes. Els aliats van ser derrotats en la batalla d’Almansa i tot el territori del Regne de València era sotmès a les ordres castellanes, anul·lant amb el Decret de Nova Planta el 29 de juny de 1707, les seves lleis, les constitucions, el dret privat i establint una reforma fiscal inmediata. En definitiva País Valencià era ocupat i desposseït de les seves llibertats. Progressivament l’exèrcit borbònic va anar avançant. Aragó i Lleida també van caure el mateix any.
Davant aquest fet, els catalans del Principat veuen que calia defensar-se, i l’enfrontament amb Felip V es converteix en una proclama clara: vèncer o morir com a país.

L’any 1711, hi ha un fet que canvia el rumb de la guerra. Mor l’Emperador d’Àustria, i el seu germà, l’arxiduc Carles, heretà el tron. El fet de no voler renunciar als seus drets sobre les corones de la Península va fer que els aliats veiguessin al rei austríac com una gran amenaça, ja que es podia convertir en una gran potència europea al dominar els imperis alemanys i els hispànics. Per això van decidir no recolzar-lo més en la seva lluita per la successió i Carles d’Àustria va negociar la pau.
L’any 1713 Catalunya és traïda pels anglesos, que signen el Tractat d’Utrecht, en què els castellans ofereixen Gibraltar a Anglaterra amb la condició que no segueixin ajudant als catalans.

Així doncs, els aliats van abandonar la causa catalana, restant Catalunya sola davant l’exèrcit borbó, que l’ocuparà l’any 1714, després que els 5.000 combatents catalans no poguessin resistir, a Barcelona, l’intens setge - des del juliol del 1713 - de 40.000 soldats, juntament amb bombardejos i el tancament dels camins de mar. El darrer baluard a caure al Principat fou Cardona.

Mallorca, defensada pel virrei-marquès de Rubí, caurà en mans dels ocupants l’any 1715. El 28 de novembre del mateix any fou implantat el Decret de Nova Planta, i per dret de conquesta s’imposava un règim d’ocupació castellana. L’illa de Menorca fou cedida a Anglaterra, com a conseqüència del Tractat d’Utrecht. Va ser ocupada per Anglaterra des del 1708 al 1802, llevat dels períodes 1756-63 (en mans de França) i del 1781-98 (en mans espanyoles). Espanya l’ocupà definitivament al 1802. Malgrat la dominació anglesa, l’ensenyament primari, que va gaudir d’una gran difusió, va ser impartit en llengua catalana.

Sardenya també fou defensada pel marquès de Rubí, però finalment fou vençuda, l’any 1717, per l’expedició filipista. L’Alguer fou ocupada per Àustria; després per Espanya; poc després formà part del Regne de Sardenya, i finalment d’Itàlia.

El 12 de setembre de 1714, Barcelona es despertava amb les tropes castellanes pels seus carrers. Això no va desfer la moral dels catalans, que van ser conscients que calia anar a treballar i fer vida normal, tot demostrant que res faria canviar els seus afers.
Un cas clar de la revenja el podem veure en el fet que després de ser pres per haver-se revoltat contra els ocupants, el General Moragues fou decapitat, i el seu cap fou exposat dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. També van ser executats desenes de militars catalans. A més, s’han arribat a comptabilitzar gairebé quatre mil detinguts, confiscacions, desterraments i exilis per oposar-se a l’atac dels ocupants castellans. Una altra mostra de repressió fou la prohibició total de la possessió d’armes, on fins i tot s’obligà a tenir el ganivet de tallar el pa, ben lligat a taula.

Després d’aquesta guerra, els Països Catalans van perdre les seves llibertats polítiques i van ser assimilats al país ocupant. La promulgació del decret de Nova Planta al Principat el 16 de gener de 1716 era la culminació de l’ocupació, que s’havia iniciat l’any 1707 a Almansa.
El decret prohibia el català, redactar llibres - tot i que es continuava fent -; s’eliminà la Universitat de Barcelona, traslladant-la a Cervera - això significava l'allunyament de la universitat d’un centre demogràfic important i el seu trasllat des d’un centre austriacista a un que es trobava més aprop de la castellanització -; i, finalment, es dictaren tot un seguit de lleis contràries als interessos catalans en tots els territoris.
El territori català havia estat repartit entre quatre estats, i d'aquesta manera quedava suprimida la confederació d’estats mediterranis. Després de vuit segles, la sobirania catalana passava a mans castellanes.

Share/Bookmark

30.8.12

CAPÍTOL 4: OCUPACIÓ FRANCESA DEL NORD

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c4.htm

Acabada la Guerra en unes “taules” polítiques, però amb una clara desfeta militar castellana (amb unes 20.000 baixes), continuà la guerra contra França, entre els anys 1652-1659, que s’havia dedicat a consolidar les seves posicions al nord, en lloc d’ajudar els catalans, tal com havia promès.
La incompetència militar castellana contrastà amb la dels catalans, els quals, al cap i a la fi, defensaven la seva terra. Cal tenir en compte que un possible pacte i/o unió franco-castellana era més que sospitada, i les tropes castellanes no tenien gaire ànims en lluitar contra qui, en pocs dies, podien ser els seus amics, fet que va passar.
 
Els francesos consolidaren la seva conquesta fins a Roses, Olot, l’Urgell; asseguraren Perpinyà i Puigcerdà, i arribaren a conquerir Blanes i presentar batalla al pla de Barcelona, però a la tornada van ser derrotats pels catalans aixecats en sometent a Olot i Camprodon, la qual cosa significà la suspensió de les hostilitats. Era el nefast any de la traïció de la corona: 1659.

Tota aquesta situació va conduir a la signatura del Tractat dels Pirineus, que fou, clarament, una conseqüència de la Guerra dels Segadors i de la política internacional que va enfrontar els dos Estats més potents d'Europa: Castella i França.
 
Així doncs, el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, una petita illa del curs baix del riu Bidasoa, els representants de la corona hispànica (Luís de Haro) i el de la francesa (cardenal Mazzarino), posaren fi a la guerra que mantenien des del 1635. Acordaren el matrimoni de la filla de Felip IV amb Lluís XIV i declararen “frontera natural entre els dos regnes” els Pirineus, deixant de costat les institucions catalanes, les quals no van ser-ne informades fins les corts de 1702. 
El tractat fou completat amb el Tractat de Llívia (12 de novembre de 1660), pel qual es detallaven els 33 pobles de la vall de Querol que passaven a formar part de França. Llívia no hi fou inclosa per la seva condició de vila (no pas poble), amb la condició que mai es fortifiqués. D’aquesta manera es produïa la cessió de la meitat de la Cerdanya, que, a causa de la resistència, no es va poder fer efectiva fins al 1720. 
Tot va haver-se de ratificar diverses vegades amb posterioritat (tractat de Baiona 1666-1668). Així doncs, la insistència hispànica en retenir els territoris de Flandes, que es perdrien igualment anys després amb el Tractat d’Utrecht (1713), va comptar com a moneda de canvi amb 1/5 part del territori del Principat de Catalunya, i va significar l’esquarterament definitiu de la nostra nació, amb la pèrdua del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya.

Mentrestant, la Catalunya ocupada pels francesos va fer diversos intents per alçar-se durant els anys 1661, 1666, 1674, de la mà d'uns quants resistents nordcatalans coneguts com Angelets de la Terra, comandats primer pel pagès de Prats de Molló, Josep de la Trinxeria, i després per Manuel Descatllar de Vilafranca de Conflent, però l'ocupació i repressió militar des de l’anul·lació de les institucions pròpies, es va allargar 50 anys i fou especialment dura, imposant-s’hi immediatament el francès com a llengua única, prohibint-hi el català, i obligant la població a la construcció de fortificacions, dirigides pel marquès de Vauban. A tall d'exemple, destacar que la població de Pi que havia donat suport als Angelets fou condemnada a ser totalment enderrocada i a sembrar sal a les seves runes.
 
L’any 1674, tot i que Josep de la Trinxeria pogué fugir a la Garrotxa, altres caps de la revolta, però, no tingueren la mateixa sort. Manuel Descatllar es negà a fugir del seu país, fou detingut i traslladat a la ciutadella de Perpinyà, on fou jutjat, torturat i executat una hora més tard a la plaça de la Llotja. Francesc Soler, cònsol de Vilafranca, també fou, torturat i executat. Carles de Llar va ser torturat i li provocaren la mutilació dels seus membres. En aquest estat, agonitzant, fou executat. Una vegada morts, escanyats, el cap dels tres homes fou exposat en gàbies de ferro a la porta d'entrada de Vilafranca del Conflent. Francesc Puig i Terrats, malgrat una malaltia crònica que patia, va ser torturat amb foc. Posteriorment, patí garrot i el seu cap fou penjat en una gàbia al mur de la Llotja de Perpinyà. El seu cos fou esquarterat en quatre parts diferents i exposades en diversos punts de la vila al maig de 1674.
 
D’ençà l’ocupació per part de França de les terres catalanes més enllà dels Pirineus, es coneix popularment tot aquell territori com la Catalunya Nord. La gent de les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Capcir i el Conflent, juntament amb la meitat de la Cerdanya, s’anomenen i són catalans.

Share/Bookmark

29.8.12

CAPÍTOL 3: LES REVOLTES DE L'ÈPOCA MODERNA

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c3.htm

L’herència dels reis catòlics va passar al seu nét Carles, de la casa d’Àustria o d’Habsburg, que regna entre 1516 i 1556. Durant aquesta dinastia comença una decadència als Països Catalans.
A l’inici del regnat de Carles I, una revolta social de caràcter menestral i urbà, va commoure el País València, Mallorca i alguns llocs el Principat. Són els fets coneguts com la revolta dels agermanats o la Germania, on la petita burgesia, acompanyada de la pagesia, s’aixecaren contra la noblesa, els terratinents i l’ordre fiscal reial. Es reclamava una major participació i control en el govern municipal i una abolició de la majoria d’impostos.
La revolta s’inicià a València el juliol de 1519 i a finals d’any els seus representants organitzats en la Junta dels Tretze actuaven amb total independència de les autoritats reials i municipals que existien. Els seus promotors foren Joan Llorenç, Guillem Sorolla i Joan Caro. Pel febrer de 1520 el fet de desfilar els oficis armats davant les autoritats eclesiàstiques li donà una plena legalitat a la revolta. Paral·lelament en altres viles també es van constituir Juntes revolucionàries. Durant la primavera del 1520 el moviment reivindicatiu es propagà cap al Principat. L’any 1521 sota la comandància de Vicent Peris, la revolta es radicalitzà pel País Valencià. Van ser suprimits alguns impostos i censals. Però tot i que es van aconseguir importants victòries militars, així com la fugida del lloctinent de València, finalment els agermanats van ser derrotats el 9 de novembre per l’exèrcit reial.
En el mateix any, esclatà la revolta a Mallorca arran de l’empresonament de set menestrals, fet que provocà un moviment de solidaritat i l’alliberament forçat dels presos. Igual que a València, es va constituí la Junta dels Tretze i també es va reformar el sistema fiscal. L’exèrcit reial inicià el contraatac i al març de 1523 la revolta fou finalment vençuda, i tot seguit, igual que a la resta dels Països Catalans, començà una brutal repressió que significà el triomf de la noblesa i de l’alta burgesia així com la fi de la força i influència dels gremis.
A Mallorca, però els gremis dels ferrers, al passar-se al servei del rei van crear una indústria artillera de gran importància fins a mitjan segle. Els agermanats també van iniciar la cristianització dels moriscs i això va provocar un alçament a la serra d’Espadà pel seu rebuig a ser batejats o expulsats.

La superioritat demogràfica i territorial del regne de Castella i la ubicació a Madrid del centre de poder de la monarquia va ser la causa de la seva superioritat sobre els altres. La llengua castellana a l’expandir-se arreu del món, també es va introduir a Catalunya entre les classes dirigents, i això fou una de les causes de la decadència de la llengua catalana. Del primer període Habsburg, cal destacar també l’aparició del bandolerisme, com a conseqüència de la misèria i la crisi econòmica, però també per les rivalitats existents entre l’aristocràcia. Perot Rocaguinarda, Trucafort, Tallaferro, i al cap d’uns anys, Joan de Serrallonga, van ser alguns dels caps bandolers més populars.
També durant aquells anys, les costes catalanes, van restar molt desprotegides, sobretot les de les Illes, i van partir nombrosos atacs pirates de turcs i barbarescos. Per tal de frenar aquestes incursions que ocasionaves saquejos, segrestos de població i la ruïna, es van fer expedicions a Tunis i l’Alger.També per tal de frenar l’avenç turc per la Mediterrània Oriental, es va participar en la Lliga Santa contra Turquia. Naus catalanes i marineria dels Països Catalans, van tenir una actuació important en la batalla de Lepant, de l’any 1571.

Durant el regnat de Felip, que regnà entre1556 i 1598, conegut com Felip II de Castella i, I de Catalunya, que només parlava en castellà, es va demanar diners a tots els territoris per a pagar l’exèrcit del Duc d’Alba, que volia aturar la revolta que s’havia deslliurat als Països Baixos, però Catalunya s’hi va negar, adduint que ja pagava a través dels donatius de les Corts Catalanes. Davant d’aquest fet, els catalans vam ser considerats heretges; érem titllats de la mateixa manera que ho eren els holandesos. Fins i tot, Felip II va agafar el control sobre els beneficis eclesiàstics catalans, els quals veurien tallada la seva promoció. Els bisbes castellans exigien als capellans catalans que fessin les misses en castellà, fet que indignà als capellans i als fidels dels Països Catalans.

El seu fill Felip II, III de Castella, i que regna entre 1598 i 1621, accentua l’aïllament de Catalunya per part del govern central i es dónen tendències a limitar les llibertats catalanes, i sobretot a obtenir una, més gran contribució de Catalunya a les càrregues de la corona.
Felip III va ordenar l’expulsió dels moriscs, l’any 1609 i aquest fet va contribuir a una progressiva decadència del País Valencià. Els moriscs representaven el 34% de la població del País Valencià i el 20% de la zona de l’Ebre del sud del Principat. Foren vistos com un perill continu per la seva possible entença amb els turcs i la seva deportació provoca un seguit de problemes econòmics així com demogràfics afectant la producció de molts conreus i productes i provocant la ruïna de l’aristocràcia i la burgesia, ja que els moriscs eren els seus vassalls, per la qual cosa amb la seva expulsió van deixar de cobrar rendes i impostos. Progressivament les zones despoblades van ser repoblades per cristians. Al País Valencià, molt lligada a l’expulsió dels moriscos, fou l’aparició del bandolerisme, sobretot per la comarca de la Marina.

A partir de la segona meitat del segle XVI, cal esmentar les universitats com a centres difusors de cultura. València, Gandia, Barcelona, Girona, Perpinyà i Tarragona van ser ciutats on va haver-hi universitats. A València també aparegué una nova modalitat de centres culturals, que també es van estendre per tot el país, les acadèmies literàries, i després científiques, les quals, promogudes per la noblesa es van destinar a promocionar l’art i la ciència.

Successor de Felip II, fou un altre Felip, III de Catalunya, però més conegut com a Felip IV de Castella. Començà a regnar l’any 1621, amb només 16 anys i per això es troba sota la protecció del comte d’Olivares. El 1626 el comte d’Olivares arribà a Catalunya presentant la Unión de Armas, que pretenia realitzar un exèrcit de caire federal, del qual uns 26.000 homes havien de sortir dels Països Catalans. Els catalans van contestar amb una clara negativa, ja que tenien por de convertir-se en una província castellana. Davant tota una sèrie de negatives, el rei castellà marxà de Barcelona sense res de positiu. A Castella començà una actitud anticatalana.

Catalunya havia rebutjat la Unión de Armas i va adoptar la postura de no implicar-se en les guerres de la monarquia castellana contra França, que havien començat l’any 1635. El comte d’Olivares va creure convenient, per implicar per la força als catalans dur el camp de batalla al territori català: així doncs, Catalunya va patir una ocupació militar de les tropes castellanes. En la seva ocupació, els militars van abusar, violar i saquejar els ciutadans catalans. 
Aquests fets provocaren progressivament una revolta popular. A finals de 1639 els francesos ja estaven al Rosselló. Pel febrer de 1640 ja hi hagué topades entre els terços castellans i la població pagesa. A l’abril la població de Santa Coloma de Farners, es va alçar contra les tropes castellanes i van matar els seus col·laboradors. Les comarques de Girona i la Selva es van sumar a la revolta. L’exèrcit castellà va començar una forta repressió i la revolta s’anava estenent: Empordà, Osona, Ripollès, Vallès... El 26 de maig, la pagesia va entrar a la ciutat de Vic, i tot cridant “Visca la Terra i muiren los traïdors” es van dirigir a les cases dels nobles i benestants i els hi van calar foc, per considerar-los traïdors a la pàtria. El 7 de juny de 1640, que va coincidir amb la diada del Corpus, havien arribat a Barcelona centenars de segadors per treballar al camp. Un incident entre un algutzir i un segador va desencadenar en un motí. Els incidents culminaren amb la persecució dels funcionaris reials i la mort del virrei quan intentava fugir. La revolta es va estendre ràpidament cap a altres indrets: Granollers, Girona, Vic, Manresa, Mataró, Lleida...

Els fets, coneguts com "el Corpus de Sang", van ser un episodi més de la revolta social i camperola que s'estenia arreu del país, a la qual es van afegir les classes populars urbanes. La Generalitat, presidida per canonge de La Seu d'Urgell, Pau Claris, i el Consell de Cent van aconseguir reconduir allò que inicialment era una revolta social -estimulada pels problemes amb els allotjaments dels militars espanyols- contra el conjunt de l'opressió senyorial i convertir-la en una revolta contra la política uniformadora i centralista de la monarquia espanyola.
Durant els següents mesos, els terços castellans van iniciar una cruel repressió. El trencament amb la corona es feia inevitable. El perill imminent d'invasió de l'exèrcit castellà obligà a pactar amb els francesos per tal d'obtenir ajuda militar. Els pactes amb els francesos, al gener de 1641, van portar a la proclamació d'una efímera república Catalana sota protecció francesa; però una setmana més tard es cedí a la pressió del cardenal Richelieu, i Lluís XIII era proclamat comte de Barcelona. El 26 de gener de 1641 l’exèrcit català derrotà estrepitosament les tropes castellanes a la batalla de Montjuïc.
Els catalans van iniciar la guerra amb ajut francès, però durant els següents anys, de la mateixa manera que s’aconseguien èxits militars, també es perdien importants ciutats a mans dels castellans. L’any 1643 van començar unes negociacions de pau entre la corona castellana i França. Paral·lelament França va viure la revolta de la Fronda, i el seu exèrcit es va desentendre de la lluita, alhora que provocava els mateixos problemes que anys anteriors havien fet els terços.
La tensió contra els francesos va anar creixent i la situació militar anava sent desfavorable pels interessos catalans. Fins que a finals del 1652, els catalans es rendeixen a Joan Josep d’Àustria, negociant-hi la rendició de Barcelona. Li demanaren la tornada al status quo anterior al 1640; que les tropes d’ocupació innecessàries fossin retirades; que es tornessin a Barcelona totes les baronies de la ciutat, i que la monarquia renunciés al cobrament del quint reial, que era la cinquena part dels ingressos municipals que algunes ciutats catalanes pagaven a la tresoreria reial.
Tot el poder caigué a mans de Felip IV i Castella. El monarca va acceptar l’ingrés dels catalans a la monarquia en les mateixes condicions que abans que es produís la separació, excepte la reserva per a ell i els seus successors de les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació i la ciutat de Barcelona, que perdé el “govern de ses armes” i hagué d’admetre una guarnició reial.

Share/Bookmark

28.8.12

EMBOLIC 2: EM NEGO A DECLARAR

Orígen de l'embolic:

http://boladevidre.blogspot.com.es/2012/08/mhe-fotut-en-un-embolic-greu-sadmeten.html

Abans que res vull agrair les persones que a través de la xarxa, sobretot de twitter, però també per correu-e, comentaris al post o per telèfon m'han fet arribar el seu suport i per damunt de tot el seu escalf.
S'agraeix i ajuda ja que no és agradable la situació i avui ho he pogut comprovar, tot i que no hi ha massa novetats.

En arribar a la comissaria dels mossos, l'advocada, per sort una dona, encara no havia arribat. Quan m'he identificat, la agent de finestreta de seguida m'ha reconegut.
- Ah! vostè és l'imputat per exhibicionisme...
Evidentment no és a la noia de recepció a qui li he d'explicar tota l'aventura. No m'he pogut estar de dir-li, però, que sí, que efectivament era jo tot i que es tractava d'una denúncia falsa.
Com que he hagut d'esperar una mica a la meva advocada hi ha hagut canvi de torn.
A la sala d'espera hi havia un parell de persones més.
Tot i tenir la finestra tancada, en el moment de fer l'intercanvi d'informació, no he pogut evitar sentir com la noia deia al seu company qui érem els i les que ens esperàvem.
- ... i aquell senyor està imputat per exhibicionisme i espera que arribi l'advocada.

Ja sóc, doncs, l'imputat per exhibicionisme! Per fi sóc alguna cosa clara i definida en aquesta vida. Si no fos tant greu l'acusació i respongués a una actitud execrable, sobretot per l'ús de nens petits, quasi seria per posar-m'ho al perfil. Però la veritat és que em fa sentir bastant malament, sobretot quan rebo les mirades de qui ho ha sentit. Què collons els he d'explicar? A més... qui m'assegura que no els sonaria a excusa.

M'adono que preferiria haver sentit, per exemple
- ... i aquell senyor està imputat per robar un banc.
O també em sentiria força còmode amb:
- ... i aquell senyor està imputat per haver clavat una plantofada a en Rajoy (o qui us sembli millor, doncs hi ha cua) m'entre li deia "tontín".
Almenys em sentiria una mica heroi.

En definitiva i pel que fa al cas.
Com que no vull col·laborar en una denúncia falsa, m'he negat a declarar i em sembla que tampoc ho faré davant el jutge.
Ara em disposo a redactar la denúncia. La meva. La que es correspondrà amb el que realment vaig viure dissabte passat  i que s'adjuntarà a l'expedient així que l'advocada la revisi.
Seguiré informant per qui vulgui al·lucinar de com van les coses.
Atentament
L'imputat per exhibicionisme.

La declaració on hi consta que sé llegir i escriure i que "VOL DECLARAR DAVANT SEU JUDICIAL"



Share/Bookmark

CAPÍTOL 2: EL NAIXAMENT DE LA NACIÓ


De la unió entre Ramon Berenguer IV i Petronel·la nasqué Alfons el Cast, primer rei de la Corona de Catalunya-Aragó i anomenat l'emperador dels Pirineus degut a les múltiples possessions que ell i els seus avantpassats havien adquirit a una i altra banda dels Pirineus. 

A la seva mort, el seu fill Pere I, que governà entre 1196 i 1213 i anomenat el Catòlic, perquè es va fer coronar pel mateix Papa, va heretar els seus dominis i al casar-se amb Maria de Montpeller, va afegir aquest territori a la corona. Pere va aturar l’expansió cap el sud, degut a la seva preocupació occitana i un fet va canviar el transcurs de l’expansió cap al nord. A començaments del segle XIII va ser predicada una croada contra els albigesos. Pere I va acudir en armes per ajudar els comtes de Tolosa, de Foix i de Comenge, vassalls seus, però davant del castell de Muret va morir en combat, el setembre de 1213. La mort i la derrota del rei català va comportar la ruïna de la nació occitana, la conquesta francesa dels seus territoris i la pèrdua de la influència catalana.
Paral·lelament a aquesta època, apareixen les primeres lleis catalanes, els Usatges, els primers gremis, i la diferenciació i consolidació de la llengua catalana. Però el naixement i la integració dels Països Catalans, comença durant el regnat del rei Jaume.
Després de la desfeta de Muret, s’empren l’expansió de Catalunya cap al sud de la Península, fixant els límits de les terres catalanes.

Amb Jaume I l’Illa de Mallorca s’incorpora a la confederació catalana-aragonesa, el 31 de desembre de 1229, i Eivissa durant l’any 1235. El que esdevindrà Regne de València és alliberat amb les campanyes a Morella, Ares i Borriana, l’any 1233, Almassora, l’any 1234, el Puig, 1237 i Almenara 1237.
El 9 d’octubre de 1238 el rei Jaume I entra a la ciutat de València amb la senyera de les quatre barres, que també esdevindria la bandera del Regne de València. Posteriorment s’avança i són incorporades Cullera,1240; la serra d’Espadà ,1242 ; Alzira,1243; Dénia i Xàtiva,1244; i Bihar,1245. També el Regne de Múrcia fou conquerit per Jaume I.

Del segle XIII al XV Catalunya va assolir el cim, pel que respecta a la seva política i cultura. L’any 1214 es creen les Corts, essent el Parlament més antic d’Europa (el segueix el d’Anglaterra, que data del 1265).
Un dels fills menors de Jaume I, també anomenat Jaume, va rebre d’herència del seu pare el regne de Mallorca. El reialme que comprenia les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller, va romandre independent des del 1276 fins el 1343 i foren governants Jaume II (1276-1311), Sanç I (1311-1324) i Jaume III (1324-1343) , tots ells, coneguts amb l’afegitó “de Mallorca”. Durant aquest període independent, el regne de Mallorca fou aliat de la casa de França i sovint s’enemistà amb la Corona catalana. Finalment, el rei Pere III, el Cerimoniós, el reintegrà per la força l’any 1343, de nou a la Corona d’Aragó.
Arribada la fi de la reconquesta interior, els diferents successors de Jaume I, Pere II, el Gran (1276-1285); Alfons II, el Franc (1285-1291); Jaume II, el Just (1291-1327); Alfons III, el Benigne (1327-1335) i Pere III el Cerimoniós (1335-1387), se senten poderosos i amb energies sobreres per començar l’expansió per la mediterrània.

L’any 1282 i l’illa de Sicília és alliberada del captiveri dels francesos i passa sota sobirania catalana. A mitjans 1284 és el territori de Nàpols el que passa a mans catalanes. El 17 de gener de 1287 es conquereix l’illa de Menorca. L’any 1323 l’illa de Sardenya passa a formar part de la corona catalano-aragonesa. La potència econòmica sobretot, durant la primera meitat del segle XIV, es va traduir en els esplendorosos edificis gòtics que es van construir per tot el país.
Un altre episodi d’aquesta època l’escriuen els Almogàvers. L’any 1302 són cridats per l’imperi Bizantí per lluitar contra els turcs. Després de lluitar amb coratge i valor i derrotar als turcs, són traïts per la cort bizantina. El seu cap Roger de Flor, és assassinat l’any 1305 i comença l’anomenada “Venjança Catalana”. La Companyia Catalana d’Almogàvers derrota als grecs i als turcs i es fa amb el control de l’imperi bizantí. Funden els ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria i durant tres generacions l’antic imperi de Bizanci estarà dominat pels catalans.

En la seva màxima esplendor, conjuntament amb el Principat, les Illes i València, hi havia Sicília, els ducats d’Atenes i Neopàtria, Sardenya i Nàpols; i, durant poc de temps, Còrsega i la península de Morea, a Grècia. Tots aquests territoris foren membres d’aquella confederació d’estats mediterranis, en què Catalunya n’era la guia, la capdavantera i la propulsora.

Els primers Cònsols de Mar coneguts a Catalunya són els de Barcelona. L’any 1258 va aparèixer el llibre del Consolat de Mar, un veritable estatut internacional del Dret Marítim; el següent fou el de València, l’any 1283, i després el de Mallorca, l’any 1326.

L’any 1348 es va donar el primer episodi de pesta al nostre país. Fins a finals de segle XV en seguirien molts més i durant tot aquest període els diferents episodis de pesta van provocar que els Països Catalans perderen la meitat de la població i a les Illes la pesta del 1348 despoblà Mallorca.
Durant aquesta època també hem de parlar de les minories que vivien al nostre país. La descendència dels àrabs, continuava amb els moriscs (de fe musulmana) o mudèjars (convertits al cristianisme), i van arribar a ser el 40% del total de la població, radicats sobretot a les comarques del sud del Principat i al País València. A Mallorca també hi hagué un nucli important. Generalment, eren conreadors de la terra i es dedicaven a alguna activitat artesanal. Una altra col·lectivitat important, foren els jueus, establerts per tot el país. L’any 1391 van esclatar diverses revoltes contra els calls de moltes ciutats, que feren que els jueus perdessin la seva influència política, tot i que van ser una font econòmica important per a la corona.
A nivell cultural, podem parlar de la creació de les Universitats de Lleida, l’any 1300 i de la Universitat de Perpinyà, l’any 1350, així com l’obra dels pintors Ferrer Bassa, Bernat Martorell, Jaume Huguet... i de les obres d’Eiximenis, Bernat Metge i del predicador Sant Vicent Ferrer.
L’any 1387 Pere III fou succeït pel seu fill Joan que governà amb molta despreocupació. Tot i així, ell va crear la festa dels Jocs Florals, l’any 1393. El rei Joan va morir, l’any 1396, en una cacera i el va succeir el seu germà Martí l’Humà. Però poc després, l’any 1410 mor el rei Martí sense descendència, i això implicà la fi de la dinàstica del Casal de Barcelona, descendents de Guifre el Pelós que durant més de cinc segles van regir els destins de la Corona.

Durant dos anys, comença una lluita d’intrigues entre aragonesos i catalans per decidir la successió al tron. Fins i tot l’exèrcit castellà va intervenir en els conflictes entre els membres de la corona catalano-aragonesa. Finalment, la successió va quedar establerta, l’any 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, on un noble castellà, Fernando d'Antequera fou impulsat per les maniobres polítiques de les classes dirigents aragoneses de la Corona. Però la sentència de Casp va produir una gran decepció a Catalunya. El comte d’Urgell es va alçar en armes, però va ser empresonat després d’una heroica resistència i dut a Castella, i més tard a Xàtiva, on va morir empresonat.

Ferran però, va morir al cap de quatre anys, i el seu fill, Alfons, fou coronat rei, i governà entre 1416 i 1458, anomenat el Magnànim, IV a Catalunya i V a Aragó, va reiniciar l’expansió per la Mediterrània i s'instal·là a Nàpols, despreocupant-se així de la corona, fet que comportà tota una sèrie de conflictes socials i polítics: conflictes remences al camp, lluites pel poder a Barcelona entre la Biga (partit de l'oligarquia urbana) i la Busca (partit dels mercaders, artistes i menestrals) i enfrontaments amb les institucions catalanes.
L’any 1450, a Ciutat de Mallorca, es produeix un alçament de pagesos i menestrals contra els senyors. Tots aquests fets van conduir a una guerra civil entre 1462 i 1472, coneguda com la Primera Guerra dels Remences, durant el regnat de Joan II, germà i successor d’Alfons, que governà entre 1459 i 1479.
Durant aquells anys, la literatura del País Valencià és d’un gran nivell, sobretot gràcies als poetes Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Roís de Cornella i a Ausiàs March.
L’any 1450 es funda la Universitat de Barcelona.

Un dels fills de Joan II, l’infant Ferran, va contraure matrimoni, l’any 1469, amb Isabel de Castella, unint així dos potents regnes, respectant llurs institucions, cultura i llengua. El regnat de Ferran II de Catalunya i d’Isabel de Castella, iniciat l’any 1419 fins 1516, és coneix com l’època dels reis Catòlics, on la corona de Castella va tenir una clara supremacia.
També durant aquests temps va tenir lloc la Segona Guerra dels Remences, alçament dels Remences, iniciada l’any 1483 i que perdurà fins la sentència arbitral de Guadalupe de 1486. Amb aquesta sentència,s’extingien els abusos i alguns drets senyorials que perjudicaven als pagesos i se’ls alliberava de l’adscripció a la terra. Tot i així, van continuar subjectes a censos, delmes i altres imposts i drets senyorials.

L’any 1492 es produeix el descobriment d’Amèrica pel navegant Cristòfol Colom - fet que fou possible, gràcies a l’esforç i al diner català - fou portat a terme exclusivament en nom de Castella, i Castella fou qui entrà a sang i foc a les terres americanes, sense respectar ni usos ni costums, ni llengües, ni pobles. Cal dir que des de Castella, també es va impedir que els catalans participéssin en la colonització del nou món, i fins i tot se’ls va prohibir que hi comerciessin, decret de 1504, ja que tancaven el pas a qualsevol “nació estrangera”.

Aquell mateix any es va decretar l’expulsió dels jueus i juntament amb la imposició de la Inquisició, es va limitar considerablement el desenvolupament econòmic, cultural, polític i social de tots els territoris catalans.
D’aquesta època també podem parlar de la família valenciana dels Borja que van arribar al soli pontifical. Calixt III regnà els anys 1456 a 1458 i Alexandre VI els anys 1492 a 1503. Durant el temps que van ser Papes, van continuar parlant i escrivint en català a la manera de València. I entre 1479 i 1521 València va esdevenir la capital financera de les empreses de la monarquia, però els profits polítics que en va treure van ser molt pocs.
L’any 1499 es funda la Universitat de València.

Share/Bookmark

27.8.12

M'HE FOTUT EN UN EMBOLIC GREU. S'ADMETEN CONSELLS

Dissabte a la tarda, cap al tard, tornava de la platja.
Al costat d'un dels dics i a la sorra hi havia una gent, dos homes amb dues dones i canalla, que tenien tres canyes plantades a la sorra.
Com que fa dos anys em vaig clavar un am al peu i sé el que vaig passar i sé que està prohibit per la normativa de Vilanova, m'hi vaig acostar per indicar-los que no estava permès. En català naturalment.
La primera resposta, ja agressiva, va ser:
- Y a ti qué te importa ? eh? largo de aquí.
Vaig intentar raonar amb el que m'havia passat i que a les roques feien la vista grossa. En català, clar.
Això, tot i que no ho van dir, els va emprenyar molt i començaren els insults.

Vaig decidir marxar doncs ja estaven informats.
En fer un parell de passos, l'altre home, va deixar anar:
- A ver si te vas a caer y te vas a abrir la cabeza... o a romperte el pesquezo!

Vaig posar l'mp3 en posició d'enregistrar i li vaig demanar que si no eren amenaces, que m'ho repetís per tal d'enegistrar-ho.

El primer home se'm va tirar a sobre, va forcejar amb mi, em va robar l'mp3 (Ipod d'Apple, poca conya) provocant-me un tall a la mà i després el llençà al mar.

Evidentment, en un lloc apartat, vaig fer venir els mossos que ens van prendre les dades.

Avui, en anar-ho a denunciar, m'he trobat que m'havien denunciat ells per una cosa totalment inventada.

Segons ells jo estava en pilota picada i m'estava tocant davant els seus fills. Per tant denunciat per exhibicionisme i pederàstia. Els mossos m'informen que com que ja hi ha una denúncia, jo he de declarar (defensant-me de l'acusació) i explicar la meva "versió".

Em trobo doncs que és la meva paraula (amb un certificat de lesions i la factura de l'mp3), sol, com anava, contra la d'ells i elles que eren quatre o cinc persones.

Demà a les 10 he d'anar a declarar amb l'advocat. Les reflexions ja me les faig jo, però si el jutge valora com a bones les acusacions per un fet tant greu, quin cony de sortida tinc jo? M'hauré d'inventar un testimoni que menteixi per corroborar el que realment va passar? Hauré de defensar-me sol, aferrat a la confiança amb la justícia? Què passarà si la versió d'aquells impresentables és creguda pel jutge?

Clar que tinc el suport d'amistats i gent que em coneix de fa anys, però no és suficient per defensar-me.

Us he explicat el que hi ha. No sé si estic gaire d'humor per res més.

Ja he dit que les consideracions i la tristesa per la condició humana les guardo per mi.
Share/Bookmark

CAPÍTOL 1: EL PRINCIPI DE LA NOSTRA HISTÒRIA


Font:
http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c1.htm


La història de la nostra nació la podem començar ara fa més de 1000 anys. Abans de la dinastia catalana, visqueren en les nostres terres les civilitzacions: iberes, fenícia, grega, romana, visigòtica, àrab i els francs.

La caiguda de l’Imperi Romà va donar lloc a l’entrada a les nostres terres de poblats visigots.

Coincidint amb la seva decadència, a principis del segle VIII, el territori català comença a caure sota el domini dels àrabs o sarraïns. Tot i així, en algunes zones, els naturals es fan forts i viuen de manera independent i sota protecció de Carlemany i dels francs. L’any 759 els francs comencen a baixar del Rosselló fins l’Albera i es van establint territoris cristians. L’avenç dels francs, amb ajut dels naturals continua i trobem ja territoris en mans cristianes: Urgell i Cerdanya, l’any 789. L’any 803 trobem Barcelona que es presa pel rei Lluís d’Aquitània, fill de Carlemany. Els territoris conquerits foren erigits en comtats: Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló, Urgell i Cerdanya.

És en aquests comtats d’on neix la dinastia catalana, que s’encarna en la figura del comte Guifré el Pelós, governa entre 840 i 897, originari del Conflent i fill del comte Seniofré d’Urgell i d’Ermessenda. Guifré heretà del seu pare el territori d’Urgell-Cerdanya, regit possiblement des de Rià, una vila del Conflent. Amb la persona de Guifré el Pelós s'inicia una repoblació de la zona central del territori català, ja que contrades com Osona, el Berguedà, el Bages, la Vall de Lord... havien quedat despoblades a causa dels enfrontaments bèl·lics i per això, eren una porta oberta a les incursions sarraïnes. Paral·lelament aquesta repoblació va acompanyada de la fundació de monestirs, com St. Joan de les Abadesses.
Una llegenda tardana, atribueix que Guifré el Pelós, ferit en una batalla, demanà un escut per a la seva dinastia. L’emperador Lluís el Piadós, va tacar-se els dits de sang d’una ferida que tenia Guifré i va dibuixar sobre l’escut daurat del comte, quatre barres vermelles, que havien de constituir l’escut català i la bandera catalana.
Els territoris, coneguts com la Catalunya vella, sota el domini i protecció de l'imperi franc van començar a manifestar el deler d’independència i l’hostilitat cap a la tutela franca. L’imperi carolingi es va començar a afeblir com a conseqüència d’un conjunt de revoltes internes, i per invasions d'altres pobles. Això va fer que cada cop es prestés menys atenció al que succeïa a les fronteres. Així, progressivament, els comtes catalans es senten oblidats de l'imperi franc i desprotegits davant els atacs musulmans. És per això que aquests comtes es varen veure obligats a defensar-se ells sols i aquest fet els donà confiança i poder.
Un fet precipità la independència. A finals del segle X, i en temps de Borrell II, nét de Guifré el Pelós i que governà entre 946 i 992, els sarrains van atacar Barcelona i es va demanar ajuda al rei franc, el qual no va poder socórrer. Borrell II decebut per aquest fet no va renovar el vassallatge a la dinastia franca, i per tant, podem considerar aquest fet, la independència dels territoris catalans.


Borrell II, comte de Barcelona, també va anar erigint-se comte d’altres territoris i tenint el seu control, imposant la unitat política i nacional als comtats catalans, gràcies a la supremacia del comtat de Barcelona, marcant, així, l'inici d'una dinastia de comtes que amb el pas del temps anirien reafirmant un estat.
El seu fill Ramon Borrell, governà entre 992 i 1017, va continuar amb la política de conquesta fins al Segre i l’Ebre. A més va ser el primer comte de Barcelona a encunyar moneda amb el seu nom. El seu fill Berenguer Ramon I, que governà entre 1017 i 1035, fou en general pacífic i es dedicà a restaurar la pau, amb l’ajut de la seva mare la comtessa Ermessèn i l’abat Oliva. Això possibilità un augment de la població i del comerç.
El seu successor, Ramon Berenguer I, conegut com el Vell i que governà entre 1035 i 1076 , tenia el desig de guanyar terres als sarrains, i tot i no poder conquerir alguns territoris, reietons sarrains de Lleida, Dénia i Mallorca ja li pagaven tributs. Dos fills de Ramon Berenguer I, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, van governar junts, fins que el segon va matar el primer, l’any 1082, i van consolidar l’hegemonia del comtat de Barcelona sota els altres territoris catalans. Però aquesta supremacia que apareix sota el govern de Ramon Berenguer III es va fer més forta, gràcies al seu casament amb Dolça de Provença, l’any 1112, que va incorporar nous territoris de l’altra banda dels Pirineus. A més és conquerida Tarragona.

Paral·lelament a aquests fets, es consolida al nostre país l'art romànic. Un art que té els seus orígens en l'art preromànic amb influències carlíngies, àrabs i del nord d'Itàlia. Esglésies i esglesioles s'escamparen arreu del país.
També paral·lelament també havien anat avançant la reconquesta per altres indrets de la Península. Fruit d’això havien nascut els regnes d’Aragó i Castella.
Les relacions entre el Regne d’Aragó i els comtes de Barcelona havien estat escasses i no sempre amistoses. Ramon Berenguer III havia ajudat el rei taifa de Lleida contra Alfons I per disputar-li la futura frontera entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Al regne aragonès, amb la mort d’Alfons I, el 1134, es produeix una forta crisi, ja que, en no tenir descendents, deixava com a hereus els ordes religiosomilitars del Temple, dels Hospitalers i del Sant Sepulcre. La noblesa aragonesa es va decidir per l’aliança amb el comte Ramon Berenguer IV, fill de l’anterior, ja que Castella també pretenia quedar-se amb la corona aragonesa.

Aquesta aliança es traduí en un casament. Ramon Berenguer IV es casà amb Petronel·la, filla del rei Ramir, l’any 1137, i el comte català rebé el regne d’Aragó en plena propietat. Del casament, sorgí un nou Estat, sent una confederació catalanoaragonesa, una unió dinàstica pactada, segons la qual cadascun dels dos regnes mantenia la integritat territorial, les lleis i els costums, les institucions i els governants propis, i la llengua.

Destacar que en la pintura que ilustra, hi figuren els escuts de la Casa Comtal de Barcelona, la senyera, ben diferenciat del del Regne d'Aragó, desbaratant més d'una fal·làcia.

Share/Bookmark

26.8.12

L’esquerra independentista i l’ANC – Tesis per al debat


PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE L'MDT I PROFESSOR DE LA UAB

Font:
Carles Castellanos, històric militant independentista, membre de l'ANC, militant del MDT i professor de la UAB
El tractament de la política que cal portar envers l’ANC és avui un dels punts importants de l’esquerra independentista. Per tal de no dispersar els arguments en comentaris col·laterals o en discussions molt circumstancials, com ho poden ser convocatòries concretes, resumiré les meves consideracions en forma d’unes tesis breus que exposo tot seguit:
1. El moviment independentista català és avui un moviment per una ruptura democràtica.
2. El moviment independentista agrupa diferents sectors socials i diferents espais polítics i ideològics.
3. Concepció burgesa i concepció popular davant l’objectiu de la independència.
4. Funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC.
-------------- ---------------- ----------------- ----------------

1.El moviment independentista català és avui un moviment per una ruptura democràtica. En la mesura que la lluita per la independència s’estén i es fa general al si de la societat catalana, la conquesta de la independència pren (en la fase actual, al si de l’Estat espanyol) la forma d’una confrontació entre la voluntat democràtica del poble català i el poder de l’Estat espanyol.
Aquest moviment, com la majoria  dels fenòmens socials, es troba subjecte a una dinàmica de classes que l’independentisme contemporani (dels anys 70 del segle passat ençà) ha establert com a una de les tesis fundacionals: la base social de l’independentisme són les classes populars catalanes; i les classes dominants del nostre país es troben aliades a les classes dominants espanyoles i s’oposen, en termes generals, a la independència.
El moviment independentista català, a causa de la composició de classe que acabem d’exposar es va desenvolupar com l’expressió d’un moviment popular per l’alliberament nacional i social alhora, i es va formular com un moviment per la independència i el socialisme. Sense perdre aquesta perspectiva cal ser conscients que en l’estat de consciència política actual a nivell de masses[1], el conjunt del moviment independentista no és de caràcter socialista i es manifesta en la conjuntura actual de manera general com un moviment democràtic i participatiu que lluita per l’autoorganització política de la nació catalana. Es tracta, doncs, d’un moviment que és portador d’una dinàmica social però que no es manifesta en conjunt com a socialista sinó com a popular-democràtic globalment, i mogut per una dinàmica participativa. Al si del conjunt de l’independentisme els sectors favorables a una política d’unitat popular (orientada cap al socialisme) hi continuen tenint una funció fonamental, ja que organitzen i mobilitzen els sectors més motivats i combatius, i susceptibles d’assumir les posicions de confrontació necessàries en un procés de ruptura política.
El procés de construcció de l’Estat independent permetrà, a causa d’aquesta dinàmica i per mitjà de la tasca política que s’anirà desenvolupant, avançar en el sentit d’un programa d’Unitat Popular[2].

2. El moviment independentista agrupa diferents sectors socials i diferents espais polítics i ideològics. Per tot el que hem exposat els sectors socials favorables a la independència política, pertanyen fonamentalment a les classes populars catalanes. És per això que el desenvolupament de les propostes independentistes a nivell de masses tendeix a decantar-se cap a posicions d’esquerra. L’aportació nova de la darrera dècada a l’independentisme, des del punt de vista social, és sobretot la incorporació - més important que en períodes anteriors - de sectors nombrosos de la petita burgesia i d’un sector prou remarcable de la mitjana burgesia. Aquestes noves incorporacions, a causa de les condicions socials existents, han fet que darrerament hagin tingut una certa presència al si de l’independentisme (i sobretot al si del que s’ha anomenat sobiranisme)  expressions ideològiques pròximes als interessos de la burgesia, pròpies de concepcions esteses entre aquestes capes socials. És, doncs, explicable que un cert nombre de formulacions sorgides de l’ANC o de l’AMI[3] puguin provocar (com manifesta algú) reaccions d’estranyesa o de rebuig perquè sorgeixen de sectors d’ideologia conservadora. Però analitzant en detall les formulacions oficials i les dinàmiques de lluita cal reconèixer objectivament que l’ANC (més clarament encara que l’AMI) no és una organització de CiU ni al servei de la política de CiU, com estrafan alguns, sinó una realitat força més complexa i amb una dinàmica pròpia que cal saber analitzar.
El que posen de manifest algunes actituds i caricatures interessades sobre l’ANC que s’han difós des d’alguns sectors de l’esquerra independentista és la incapacitat que té alguna militància d’entrar en un terreny de confrontació i debat amb les posicions més conservadores. S’estimen més restar al marge de la confrontació política directa i seguir així un funcionament que nega un aspecte fonamental de la dialèctica sociopolítica que permet l’avanç de la consciència: la contraposició entre els contraris dins les instàncies polítiques que es van desenvolupant.

3. Concepció burgesa i concepció popular davant l’objectiu de la independència. Hi ha una concepció burgesa i una concepció popular contraposades davant l’objectiu de consecució de la independència. La ideologia burgesa tendeix a concebre la independència, d’una manera idealista, com una mena de “transició” a imitació del procés que va tenir lloc a la fi del franquisme de manera que, pel que fa als privilegis econòmics dels poderosos,  “res no canviï”. Els sectors influïts per la ideologia burgesa són, doncs, partidaris del fet que el procés, al nostre país, l’encapçali i el “tutoritzi” de manera permanent CiU o una força equivalent sorgida de l’aliança de CiU i el PSC-PSOE etc. D’aquesta manera les formes de poder es mantindrien més o menys com sempre, els de sempre podrien continuar gaudint dels seus privilegis; i les formes despòtiques i “semidemocràtiques” de dominació (existents en moltes estructures públiques, incloent-hi les municipals) podrien continuar persistint dins l’Estat català independent.
Contràriament a aquesta concepció conservadora, les classes populars tendeixen a concebre la independència a partir de l’anàlisi de realitats socials concretes i com una expressió de la voluntat popular. I per aquesta raó la independència es veu com una ocasió per a portar a terme un procés d’aprofundiment de la democràcia i, socialment, d’avanç cap a formes igualitàries.
La realitat de l’ANC inclou totes aquestes concepcions. De fet, però, la concepció burgesa no es manifesta obertament sinó en forma de posicions que es poden qualificar com a institucionalistes, és a dir, favorables a cedir tot el protagonisme a les institucions i a preparar les condicions, al més favorables possible perquè es mantinguin inalterables les estructures de dominació social i econòmica actuals. Però el discurs i el sentiment dominants al si de l’ANC i del conjunt de l’independentisme actiu actual són els d’associar la conquesta de la independència a una millora social i democràtica de la societat catalana.

4. Funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC
Cal desmentir una versió simplista de la qüestió, prou repetida, segons la qual la funció de l’esquerra independentista al si de l’ANC seria de forçar aquesta organització àmplia perquè adopti els continguts polítics de l’esquerra independentista. La funció de l’esquerra independentista en aquest aspecte tàctic és, segons la nostra opinió, la de permetre el desenvolupament de la contradicció fonamental entre les classes populars catalanes i l’Estat espanyol, com ja ho hem exposat més amunt.  Com més democràcia i participació hi hagi en la dinàmica interna de l’ANC més  avançarà l’objectiu independentista i més s’anirà enriquint amb reivindicacions populars. L’esquerra independentista al si de l’ANC no ha de treballar per a fer adoptar, a través de possibles influències i maniobres tot el seu programa, sinó que ha de treballar per a permetre que emergeixin els interessos i les reivindicacions populars.
De manera semblant ha de treballar per a desenvolupar la relació entre els Països Catalans però no tant a partir de formulacions apriorístiques sinó sobretot a partir de les propostes que vagin sortint de les diferents àrees dels Països Catalans. La nostra tasca ha de ser, en una primera etapa, d’interconnexió i de dinamització, més que no pas d’adoctrinament.
L’objectiu a nivell de masses (que és el nivell tàctic que es desenvolupa actualment al si de l’ANC) es pot resumir, per tant, en una tasca d’“acompanyament” de la consciència política de masses, tot avançant cap a la Ruptura independentista. Cal afavorir que, a nivell de masses, es faci evident, en un termini de temps prou curt, la necessitat d’una República confederal catalana en la qual els interessos populars siguin defensats i a la qual es puguin incorporar, en el moment en què el procés sigui prou avançat, les diferents àrees històriques de la nació catalana.
En resum: la tasca al si de l’ANC pot ser vista com un primer pas en l’activitat que haurem de desenvolupar al si de la República catalana independent en la qual haurem de treballar perquè les conquestes de la Unitat Popular continguin els elements socials, econòmics i polítics necessaris per a establir una dinàmica superadora del capitalisme, sistema que es troba com sabem en una fase terminal i que avui ja és objecte d’un important rebuig social. Però per a avançar en aquesta direcció cal una tasca seriosa d’implicació arreu on les classes populars catalanes porten a terme diferents formes de confrontació.
No hi ha cap criteri inequívoc per a saber quin ha de ser el grau concret d’implicació de l’esquerra independentista en l’ANC, una implicació que no pot ser absoluta evidentment ja que, com ho hem exposat repetidament, la prioritat organitzativa de l’esquerra independentista és ara encara, des d’un punt de vista global, l’enfortiment de la Unitat Popular, sense la qual tot el procés de ruptura independentista quedaria en entredit. Serà a partir de la incidència necessària en cada lloc i moment per a la promoció d’aquest doble procés organitzatiu (Unitat Popular, Ruptura Democràtica per la Independència) que podrem tenir la mesura adequada del que caldrà fer per a cada circumstància concreta.



 NOTES
[1] El concepte de la consciència política “a nivell de masses” és fonamental en anàlisis de tipus tàctic  com la que ara abordem.
[2] Podrien ser, en un primer moment, elements d’aquest programa la gestió col·lectiva dels serveis d’Educació, de Salut, de Transport, d’Energia i de Comunicació, el manteniment i l’expansió de l’Estat del benestar, i el coneixement i l’ús generalitzat de la llengua; impostos establerts segons els interessos de la majoria, creació d’ocupació per l’empresa pública i privada, control democràtic de les finances, implantació de mesures socials universals, com la renda mínima etc.
[3] Caldria una descripció detallada de l’AMI que aquí no tenim espai per a emprendre. Podem dir, però, molt genèricament que la seva estructura de tipus presidencialista (alcaldes) en fa una organització fàcilment controlable i manipulable pel sobiranisme conservador. L’esquerra independentista ha proposat des de fa anys una instància institucional més clarament favorable a l’independentisme i a la participació democràtica, una Assemblea de Representants Electes Independentistes dels Països Catalans.

Share/Bookmark

25.8.12

Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya (II)

FONT:
http://cathalonia.wordpress.com/2012/08/13/cronologia-de-les-actuacions-genocides-espanyoles-contra-catalunya-ii/

agost 13, 2012
1356 – Els exèrcits castellans de Don Pedro el Cruel comencen diverses incursions als regnes d’Aragó i València.

1359 – Una gran flota castellana entra a la Mediterrània, i s’apodera de Guardamar, al regne de València.  El mes de juny la flota castellana ataca Barcelona, que es lliura del setge perquè s’havia instal.lat una peça de la llavors naixent artilleria en una galera fondejada a l’entrada del  port de Barcelona, mentre que la flota castellana encara no tenia artilleria.  La flota castellana es dirigeix cap al nord i amenaça diversos llocs de la costa. Pere III el Cerimoniós ordena que les poblacions de l’interior enviïn reforços als diferents punts de la costa que els són assignats.  El bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, envia cinc-mil homes per protegir Sant Feliu de Guíxols i Palamós.  És evident que el país s’enfronta a una amenaça gravíssima.

1359 – Pere III el Cerimoniós convoca Corts de Catalunya a Cervera, que se celebren entre l’octubre i el desembre. Els tres braços: el reial (o popular), el nobiliari (o militar) i l’eclesiàstic acorden pagar una contribució (anomenada “donatiu”) al rei fi de sufragar les despeses de la guerra de defensa del país per un import de 144.000 lliures . Aquesta suma era més del doble del que s’havia acordat en corts anteriors. Per aquest motiu el rei accepta que es nomeni una comissió de 12 diputats, 4 per cada braç, per a administrar i controlar aquest import tan elevat. Aquests diputats, juntament amb 12 diputats consellers, tenien els mateixos poders que la cort. Amb el nom de Diputació del General (o sigui de la totalitat del país) i posteriorment amb la denominació de Generalitat, neix un organisme que durant segles representarà la societat catalana davant del rei.

1360 a 1362 – Continuen les accions bèl·liques, amb breus períodes de treva.

1362 – Es celebren Corts Generals de tots els regnes a Montsó. Vist que continua l’amenaça a la supervivència del país, Catalunya vota una nova contribució  o “donatiu” de 260.000 lliures, molt superior a l’acordat a les Corts de Cervera.

1363 – Continuen les hostilitats. Don Pedro el Cruel envaeix Aragó, s’apodera de moltes poblacions, entre elles Tarassona i Terol, i passa al regne de València, on pren diverses viles, com Morvedre (Sagunt), i posa setge a la ciutat de València.  El regne de València queda partit en dos, perquè hi ha una extensa faixa de territori en poder dels exèrcits castellans, des de Castella fins al mar, al nord i al sud de la ciutat de València.

1364 – Corts de Catalunya a Barcelona, Lleida i Tortosa. S’acorden diverses contribucions, cada vegada més elevades, per un total de 700.000 lliures. A més de crear impostos, cal emetre deute públic, un dels més antics d’Europa, per a atendre els costos disparats de les accions de defensa de la terra.

1365 – Continua la guerra.  Don Pedro el Cruel s’apodera d’Oriola al juliol.  Al setembre en Pere el Cerimoniós recupera Morvedre.

1366 – El rei en Pere III el Cerimoniós, el rei de França i el Papa d’Avinyó, pagant a terceres parts iguals, contracten les Companyies Blanques de Bertran Du Guesclin (un exèrcit mercenari que assolava França) que són enviades a Castella, al servei del comte de Trastàmara que lluitava per la Corona castellana contra el seu germanastre don Pedro I el Cruel.

1367 – Continuen les hostilitats.

1369 – Don Pedro el Cruel és assassinat a Montiel, a mans del comte de Trastàmara i de Bertran Du Guesclin.  S’estén la guerra civil a Castella i les tropes castellanes es retiren totalment d’Aragó i València, i s’acaba l’intent d’annexió.  El rei en Pere III el Cerimoniós se n’alegra a la seva Crònica:  “E el dit rei havia posat nom e títol a tota la terra que ens havia tolta, així en regne d’Aragó com en regne de València, Castella la Nova, mas per la gràcia de nostre senyor Déus, lo dit títol durà poc,  per tal com ab títol injust posseïa tot ço que ens havia tolt.”

1410 – Mor el rei Martí l’Humà sense hereu legítim directe i sense haver nomenat successor, i s’inicia un seguit d’intrigues i pressions per a imposar un nou rei. Normalment la successió hauria recaigut en el comte Jaume d’Urgell que, a més de ser el parent més proper per la línia masculina, ja havia estat nomenat governador general de la corona, càrrec que solia coincidir amb l’hereu del tron. Però els partidaris de Fernando de Antequera, fill del rei Joan I de Castella i comte de Trastàmara, varen imposar finalment el seu nomenament mitjançant intrigues, suborns i especialment amb la pressió militar dels exèrcits castellans, que varen tornar a envair Aragó i València, després del parèntesi de 40 anys que s’havia iniciat el 1369, aliats amb bàndols locals enfrontats en unes menes de guerres civils.

1412 – Compromís de Casp. Els representants de Catalunya, Aragó i València (no elegits lliurement, sinó imposats per una comissió aragonesa) reunits a Casp, varen designar rei a Fernando de Antequera. L’expansionisme castellà va fer un pas important introduïnt la dinastia castellana de Trastàmara a la corona catalano-aragonesa.

1469 – El matrimoni del rei Ferran el Catòlic (nét de Fernando de Antequera) amb Isabel de Castella va comportar la implicació del rei amb els afers de Castella i va reforçar la castellanització de la noblesa catalana. No obstant, cal recordar que que és fals que aquest matrimoni comportés “la unidad de España” perquè Catalunya conserva les seves institucions polítiques i fiscals.

1496 – Comença l’exclusió dels catalans  en el  comerç amb Amèrica, que de fet queda reservat als súbdits de Castella i Lleó.  La reserva és ratificada el 1504 en el testament d’Isabel la Católica. Aquesta normativa va dificultar molt l’activitat mercantil catalana, que havia de buscar vies indirectes per tal de saltar-se el monopoli oficial.  Fins al 1778 no es va autoritzar la navegació lliure a Amèrica, i entre els ports autoritzats a despatxar vaixells hi varen figurar Barcelona, Alacant, Mallorca i Els Alfacs.

1516 – Carles I d’Austria és rei de tots els territoris de la corona de Castella i Lleó, i també dels de la corona catalano-aragonesa.  Amb la implantació de la nova dinastia dels Austria s’incrementa encara més la castellanització de les classes altes catalanes, i s’entra en un període de decadència cultural.

Share/Bookmark