FONT:
http://opinion.jornalet.com/girbau/blog/159/la-s-question-s-de-lidentitat-las-armas-perdudas-de-la-catalonha-quoblida-occitania
La(les) qüestió(ns) de la identitat (IV): les armes/ànimes perdudes de la Catalunya que oblida Occitània
MARÇAL GIRBAU
L'altre dia una amiga catalana –professora de català per adults – em deia que quan demana als seus estudiants – més que res d'estrangers – quina és la seva opinió sobre els catalans, la majoria responen que els catalans semblem obsessionats per la nostra identitat – identitat, amb tot, que no hem estats capaços de trobar o d'identificar encara. M'ho deia fins i tot ofesa: "pots creure-t'ho, aquesta gent? Em diuen que els catalans tenim la dèria de demanar-nos qui som. Que sempre parlem de nosaltres, mirant endins!".
Lluny De voler recordar la filosofia de Francesc Pujols o de pensar que els catalans venim tots de l'homo sapiens sapiens especulatius nats, em sembla que si som honestos cal reconèixer que aquests estudiants estrangers tenen una mica de raó. Al marge dels estudis científics i dels sondejos sociològics cuinats segons l'interès de cada demanda –"digues-me quant em pagues, i et faré l'estudi a la teva mida"–, trobo normal que la sensació d'un estranger als carrers de Catalunya sigui que els catalans parlen molt més de la seva identitat en comparació amb altres pobles com, per exemple, els anglesos. No, no. No penso que aquest fenomen vagi lligat a les necessitats d'independència política de Catalunya –que són cada dia més evidents. Un dia Catalunya tindrà un estat. Serà un Estat. Tot i això, Catalunya i els catalans viuran tota l'eternitat amb un greu conflicte intern si no canvien certes concepcions de la seva identitat, concepcions que avui són assumides completament per la major part de la població i formen part d'un univers simbòlic majoritàriament construït força recentment –l'últim segle.
En 1904, Enric Prat de la Riba, el gran filòsof del pensament nacionalista català del final del segle XIX i principis del XX – que n'havíem parlat el dijous passat –, va publicar un article titulat "De lluny", dins l'important diari de l'època La veu de Catalunya. Aquest article contenia la frase següent: "
quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i els contraforts dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira ". Em sembla que no cal que us expliqui de quina nació està parlant Prat de la Riba.
En 1923, un altre gran intel·lectual català, Antoni Rovira i Virgili, publicava a La Publicitat un article titulat "
el català més patriota no és aquell que sent més apassionadament l’oposició a un altre poble, sinó aquell que sent més profundament la personalitat distinta de la nostra nació. Respecte als altres pobles, podem sentir-nos amics o enemics, parents o estranys. Tot això és incidental, passatger, variable. Allò que dóna la indestructible consciència de la nació i que valora el patriotisme, és sentir-se distint dels altres pobles, tant dels que estimem, com dels que odiem, com dels que ens són indiferents ".
Doncs bé, tenien raó Prat de la Riba i Rovira i Virgili. A Catalunya fa massa temps que una partida important del nacionalisme català s'estima més d'atiar el foc contra els Espanyols tot pensant que així estan construint la veritable identitat catalana, enlloc de recompondre dia a dia els delicats pilars de la identitat de la nostra pàtria. Aquesta política no fa més que pervertir l'ànima col·lectiva del país, i això provoca conflictes nacionals importants. A Catalunya hi ha molta gent que no es senten representats per aquesta concepció imposada i artificial de l'actual "identitat catalana". I és normal, és natural. Quan a les escoles catalanes s'explica que els trobadors eren "aquells poetes medievals de la Catalunya del Nord", quan els llibres d'història que llegeixen els estudiants catalans conten que les relacions occitano-catalanes es van aturar després de la batalla de Murèth el 1213, quan arriba el Sant Jòrdi a Catalunya i els infants organitzen Jocs Florals a les escoles i els mestres els expliquen que allò és una tradició medieval catalana i no expliquen res a més, quan és Nadal i els nois fan cagar el Tió i es pensen que allò és únic al món sencer, quan un català ofereix a un occità all-i-oli com si fos el gran invent català després del cèlebre pa amb tomàquet, quan a la televisió catalana parlen de la ciutat francesa de Montpellier, o quan fem cantar el Joan Petit als nois i no els expliquem d'on ve aquesta cançó, aleshores comencem a fer de provincianisme anti-patriotic. Estem trencant la pàtria en dos. Estem nafrant la nostra ànima col·lectiva. Estem per tallar-nos per la meitat.
Catalunya tindrà Estat. Sí. Però no es tracta només de tenir un estat independent. El que avui juguem a Occitània és l'altra part d'una pàtria que és com un mirall. No pot explicar-se la identitat catalana sense explicar Occitània. Si continuem fent-ho així, els catalans tindrem sempre tants problemes d'identitat com tenim actualment. I cal començar a explicar que avui, a Catalunya, hi ha fins i tot catalans que rebutgen la seva identitat i no volen saber-ne res. Aquest rebuig inconscient em sembla que s'hauria d'interpretar-se com la mateixa actitud de les ànimes de Plató, que buscaven les seves ombres i no es conformaven amb el que hi havia dins la caverna. Tinc l'esperança que un dia els catalans deixarem de demanar-nos cada dia "qui som" perquè haurem assumit al complet la nostra identitat, sense tallar-la en dos. Les nostres ànimes hauran passat de les "reminiscències" platòniques, al reconeixement total. Ens mirarem al mirall, i ens hi veurem. Si no ho fem així, potser al capdavall la pobra Mercè Rodoreda, sense voler-ho, hauria trobat el veritable nom de la nostra pàtria: Mirall trencat.
TEXT EN OCCITÀ (ORIGINAL)
L'autre jorn una amiga catalana –professora de catalan per adultes– me disiá que quand demanda als sieus estudiants –mai que mai d'estrangièrs– quina es lor opinion dels catalans, la majoritat respondon que los catalans sèm d'obsessionats per la nòstra identitat –identitat, pasmens, que non sèm estats capables de trobar o d'identificar encara. O me disiá quitament otratjada: "te pensas, aquestes tipes? Me dison que los catalans avèm la tissa de nos demandar a cada còp quals sèm. Que sèm tostemps a parlar de nosautres, a nos espiar al dintre!". Luènh de voler remembrar la filosofia de Francesc Pujols o de pensar que los catalans sèm totes d'homo sapiens sapiens especulatius nats, me sembla que se sèm francs cal reconéisser qu'an un pauc de rason aquestes estudiants estrangièrs. Endefòra dels estudis scientifics e dels sondatges sociologics cosinats segon l'interés de cada cercaire/pagaire –"diga-me quant me pagas, e te farai l'estudi a ta talha"–, tròbi normal que la sensacion d'un estrangièr dins las carrièras de Catalonha siá que los catalans parlan fòrça mai de lor identitat en comparason amb d'autres pòbles coma, per exemple, los angleses. Non. Non pensi pas qu'aqueste fenomèn siá ligat als besonhs d'independéncia politica de Catalonha –que son cada jorn mai evidents. Un jorn Catalonha aurà un estat. Serà un Estat. Çaquelà, Catalonha e los catalans viuràn tota l'eternitat amb un gròs conflicte intèrne se non càmbian cèrtas concepcions de lor identitat, de concepcions que uèi son completament assumidas per la màger part de la populacion e fan partida d'un univers simbolic majoritari bastit fòrça recentament –lo darrièr sègle.
En 1904, Enric Prat de la Riba, lo grand filosòf del pensament nacionalista catalan de la fin del sègle XIX e debuta del XX –que n'aviam parlat lo dijòus passat–, publiquèt un article titolat "De lluny", dins l'important jornal de l'epòca La veu de Catalunya. Aqueste article conteniá la frasa seguenta: "quantes vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de pobles que volien entendre’s uns amb altres i que des de València s’estenien pel Mediterrani fins al Roine i els contraforts dels Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques i toquen a l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Loira". Me sembla que non cal que vos explique de quina nacion es a parlar Prat de la Riba.
En 1923, un autre grand intellectual catalan, Antoni Rovira i Virgili, publicava dins La Publicitat un article titolat "La personalitat distinta" ont argumentava que "el català més patriota no és aquell que sent més apassionadament l’oposició a un altre poble, sinó aquell que sent més profundament la personalitat distinta de la nostra nació. Respecte als altres pobles, podem sentir-nos amics o enemics, parents o estranys. Tot això és incidental, passatger, variable. Allò que dóna la indestructible consciència de la nació i que valora el patriotisme, és sentir-se distint dels altres pobles, tant dels que estimem, com dels que odiem, com dels que ens són indiferents".
E ben, avián plan rason Prat de la Riba e Rovira i Virgili. En Catalonha fa tròp de temps qu'una partida importanta del nacionalisme catalan s'estima mai d'alucar lo fuòc contra los Espanhòls en tot pensant qu'aital son a bastir la veritabla identitat catalana, enluòc d'adobar jorn a jorn los delicats pilars de l'identitat de la nòstra pàtria. Aquesta politica non fa que pervertir l'arma collectiva del país, e aquò provòca de conflictes nacionals importants. En Catalonha i a fòrça mond que non se sentisson representats per aquesta concepcion impausada e artificiala de l'actuala "identitat catalana". E aquò's normal, es natural. Quand dins las escòlas catalanas s'explica que los trobadors èran "aqueles poètas medievals de la Catalonha del Nòrd", quand los libres d'istòria que legisson los estudiants catalans contan que las relacions occitano-catalanas s'arrestèron après la batalha de Murèth en 1213, quand arriba lo Sant Jòrdi en Catalonha e los enfants organizan de Jòcs Florals dins las escòlas e los mèstres lor explican qu'aquò es una tradicion medievala catalana e non explican res de mai, quand es Nadal e los dròlles fan cagar lo Tió e se pensan qu'aquò es unic dins lo mond entièr, quand un catalan ofrís a un occitan l'allioli coma se foguèsse la granda invencion catalana après lo celèbre pa amb tomàquet, quand a la television catalana parlan de "la ciutat francesa de Montpellier", o quand fasèm cantar lo Joan Petit als dròlles e non lor explicam d'ont ven aquesta cançon, alara sèm a far de provincialisme anti-patriotic. Sèm a trencar la pàtria en dos. Sèm a nafrar la nòstra arma collectiva. Sèm a nos talhar per la mitat.
Catalonha serà Estat. Òc. Mas non s'agís pas solament d'aver un estat independent. Çò que uèi sonam Occitània es l'autra partida d'una pàtria qu'es coma un miralh. Non se pòt explicar l'identitat catalana sens explicar Occitània. Se contunham de far aquò, los catalans aurem tostemps tant de problèmas d'identitat coma n'avèm a l'ora d'ara. E cal començar d'explicar que uèi, en Catalonha, i a quitament de catalans que refusan lor identitat e non ne vòlon saber res. Aqueste refús inconscient me sembla que se deu interpretar coma la meteissa attitud de las armas de Platon, que cercavan lors ombras e non se conformavan amb çò que i aviá dins la cauna. Ai l'espèr qu'un jorn los catalans estancarem de nos demandar cada jorn "quals sèm" perqué aurem assumit al complet la nòstra identitat, sense la copar en dos. Las nòstras armas auràn passat de las "reminiscéncias" platonicas, a la reconeissença totala. Nos espiarem al miralh, e nos i veirem. Se non o fasèm aital, benlèu que fin finala la paura Mercè Rodoreda, sens o voler, aurà trobat lo veritable nom de la nòstra pàtria: miralh trencat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada