 |
| Foto: Quico Romeu 2012 |
Observà absent el bitllet de cinc euros tensat entre els dits polze i índex d’ambdues mans.
Restava paralitzat i a la vegada frisós. No recordava com aquest havia vingut a parar al pot de plàstic, que tenia en una mà, a les escales de l’estació de metro on s’estava.
Volia pensar i no podia, bocabadat encara. Butxaquejà en l’abric brut i ratat que lluïa tot i l’estiu. Entre el bitllet de cinc i la xavalla comprovà que disposava d’un capital de vuit euros amb seixanta-set cèntims. Plegà el bitllet curosament i l’entaforà a la butxaca de l’abric junt amb les monedes. Comen´`a a pujar les escales cap el carrer, tancà els ulls i sospirà; un somriure involuntari sorgit de la profunditat de les seves reflexions aparegué entre la barba de dies tot il·luminant un rostre bru i arrugat, ara reflectit en els vidres de botigues i portals davant els quals passava.
És palplantà davant un dels aparadors, agafant amb una mà plena de durícies el carret de la compra, fidel acompanyant farcit de bosses, draps i embolcalls de mil papers. S'observà i amb l’altre mà corregí la posició de la descolorida gorra de beisbol, que només un miracle semblava poder-la desunir de la closca. La tustà dues o tres vegades i el somriure s’amplià fins el punt d'humanitzar la derrota que el vidre li retornava.
Aliè al brogit de la ciutat, al trànsit i als improperis dels personal atropellat pel carretó, avançà amb determinació pels carrers de la ciutat. Semblava que remugués alguna cosa entre les dents grogoses i el somriure que les deixava entreveure. Caminà i caminà de pressa. Amb delit. Quasi amb ànsia, amb un destí concret talment formés part de la ciutat, seva al capdavall, a la qual pertanyia.
Per fi, cap al tard, arribà a la gran avinguda on el mar festejava la ciutat a la terra de ningú d’una frontera habitada per grups de banyistes. De la banda on hi havia els edificis l’ambient bullia a les terrasses de cafeteries i bars omplint de soroll i olor de marisc sofregit l’ampla vorera arbrada.
S’aturà davant una de les terrasses que amagava l’entrada vidriada i antiga d’una famosa gelateria. Ni s’adonà de les mirades de reüll de bona part de la clientela, asseguda indolent en còmodes cadires. Veié una taula buida a primera línia i, sense pensar-s’ho dues vegades, dirigí la seva atrotinada imatge cap una de les cadires, just davant la platja i el mar.
Deixà anar un sospir alliberador en asseure's fitant el sol de ponent, aliè als moviments de la clientela més propera per evitar la fortor que desprenia el seu cos, la seva roba i, per descomptat, el giny amb rodes que no es separava del seu costat.
Ràpidament se li acostà una cambrera seca i de moviments bruscos
- Oiga!... aquí no puede quedarse ! - li etzibà de lluny entre crits i gesticulacions més dedicats a la resta de la parròquia que no pas a ell mateix
Sense treure la vista de l’espectacle que l’absorbia es tragué el bitllet de cinc euros amb suficiència. El desplegà amb delicadesa davant la cambrera, estossegà una mica per aclarir-se la veu, i amb una autoritat sorgida dels anys al carrer li digué en to tranquil·litzador
- Hi ha pasta... hi ha pasta...
Quan sentí el gust de la llet merengada pujant per la canya des de got cap els llavis, es marfongué en les imatges de la seva infància. Veié els seus pares i a si mateix amb pantalons curts la nit de Sant Joan en una terrassa de la Rambla de Catalunya davant un enorme got de llet merengada, envoltats de colors, petards, i olor de pólvora. Tancà els ulls, aspirà l’olor de mar i es deixà endur a uns altres estius, quan arribaven al poble on estiuejaven, just el dia de Sant Joan, l’endemà del ritual de la llet merengada.
Esgotà el contingut del got amb les parpelles entreclucades i s’abandonà amb posat indolent als darrers raigs de sol que es barrejaven amb les imatges que generava el seu record. El somriure no havia desaparegut en cap moment i si algú li hagués prestat atenció hauria comprovat com una llàgrima se li escorria juganera entre les arrugues reflectint el vermell intens del capvespre.
Vilanova i la Geltrú, agost de 2012
 |
| Foto: Quico Romeu 2012 |
4 comentaris :
Preciós i colpidor alhora. Una meravellosa descripció de qui s'ha deixat anar per circumstàncies de la vida. Extraordinari.
Gràcies!
No m’ha costat gens veure alguna de les fonts d’inspiració, efectivament, tal com em deies. Potser per això el relat em resulta molt proper, si més no visualment. En qualsevol cas és un relat que es comunica amb el lector d’allò més bé. Aquesta lectora s’hi ha trobat a dins mentre el llegia, i això és primordial en una narració.
Es fa més fàcil anar aprenent i poder progressar quan mestres t'ensenyen alguns secrets.
Publica un comentari a l'entrada