traducció - translate - traducción

29.6.24

Totes som Aurora, Caterina, Antònia, Maria, Belarmina... - Aina Vives

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Protesta a Palma contra la conducta de Gabriel Le Senne. MIQUEL À. BORRÀS / EFE.


“Morí rient”, contaren al Molinar. Allà tothom la coneixia, era jove i maca, sempre reia, cosia roba d’home amb la mare, que era sastressa. El gener del 37, el carrer fred; dins el cafè, fum, silenci i cares llargues. Una por grossa per tot arreu. Un cop d’aire i amb ell, cinc homes: tres de paisà, dos vestint camisa blava i amb pistola al cint. Un dels falangistes repartia gasoses Miret amb una furgoneta, es deia Mateu. Duia amb la mà roba de dona. Els clients del cafè miraven muts l’escena, aquelles robes eren tacades de sang. “Què mirau, imbècils? No heu vist uns sostens? Són de n’Aurora, la dona d’en Quiñones. Comunista, la mala puta...”

El 5 de gener del 1937, de dia, Aurora Picornell i Maria Pasqual reberen una visita inesperada: les seves filles, Octubrina i Natàlia. De nit, les s’endugueren a matar. El governador civil de les Balears, Mateu Torres Bestard, signà la seva excarceració. Aurora Picornell, Caterina Flaquer, Antònia i Maria Pascual i Belarmina González sortiren entonant La Internacional i amb puny estret, digueren adeu a les companyes.

Gràcies a la llei de memòria democràtica es va poder desenvolupar, també, el Tercer Pla de Fosses a les Illes, on trobaren els cossos de les cinc dones. En el Diccionari vermell, Llorenç Capellà explica que les assassinaren al cementeri de Porreres. Ningú esperava localitzar-les a Son Coletes. El 20 d’octubre del 2022, la història va fer un gir.

Capellà no sols posa rostre a les víctimes de la guerra civil, també constata un fet crucial que explica la reacció del president del Parlament, Gabriel Le Senne, quan estripa, empès per la ràbia i l’odi, la fotografia d’Aurora Picornell i de les germanes Antònia i Maria Pascual. El periodista i escriptor constata com amb l’arribada massiva del turisme i el flux migratori es va esvair la memòria. “El turisme va ser un sudari de coloraines per a una terra a la qual als nadius arraconaren l’odi, l’odi fix, el temor, l’odi de cada dia, i es llançaren a l’aventura de l’especulació. A Mallorca, cada metre quadrat val l’ànima.”

“La Mallorca extravertida va ser la Mallorca de l’estupidesa –sentencia Capellà–. La Mallorca de la memòria neta era incapaç d’assumir altra tasca que no fos la de capbussar-se dins la voràgine especulativa, freturosa de destrossar-se ella mateixa.” Per això, si bé l’estructura social va trontollar i va sorgir un altre tipus de burgesia, la burgesia del turisme, mai es va produir un canvi de mentalitat.

Ara més que mai, Mallorca pateix les conseqüència d’aquest suïcidi col·lectiu que s’ha produït com a fruit de la mateixa contradicció històrica. Avui, alguns són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, sense límits no hi ha territori i sense llengua i cultura pròpia no hi ha país.

L’Associació Memòria de Mallorca, juntament amb les famílies d’Aurora Picornell i d’Antònia i Maria Pascual, ha interposat al jutjat de guàrdia una denúncia penal per delicte d’odi contra el president del Parlament, Gabriel Le Senne. Veurem què passa.

Podeu signar demanant la dimissió de LeSenne al següent enllaç

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

22.6.24

Votacions a l’Alguer, nou síndic - Aldo Dore

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


FOTO: Monument a la unitat de la llengua, a la ciutat de l'Alguer

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2431078-votacions-a-l-alguer-nou-sindic.html

A l’Alguer, los dies 8 i 9 del mes de juny, conjuntament amb les eleccions europees, ses votat per la renovació del consel comunal i l’elecció del nou síndic. Se són confrontades dues coalicions: una formada de vuit partits al centreesquerra i l’altra formada de sis partits al centredreta. No fent una llista de quals partits d’una part i de l’altra se són confrontades, la batalla és estada ben aguerrida. La victòria, a la fi, és estada del centreesquerra; no sé si meritatament, no so jo a donar un judici, o per una justa alternança al govern precedent.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, en qualitat d’organisme de l’Administració Comunal constituïda del Municipi de l’Alguer l’any 2018 amb funcions de proposta, elaboració i valutació de projectes en matèria de salvaguarda, valorització i promoció de la llengua catalana de l’Alguer, i de la qual fanen part 12 associacions, ha volgut encontrar los candidats a síndic d’una part i de l’altra.

L’article 9 de l’Estatut Comunal preveu: “L’Administració se propon de tutelar, promoure i difundir lo coneixement de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa.”

Partint d’aqueix principi, l’Administració Comunal, considerada la realtat lingüística del català de l’Alguer, se posa l’objectiu d’adoptar una eficaç “política lingüística” i, doncs, de ralitzar, segons un cronoprograma de desenvolupar durant la legislatura, quant previst en lo Pla Estratègic Comunal; en particolar en la part reguardant les “Estratègies per la política lingüística per la defensa i valorització de la llengua catalana de l’Alguer”, a través diverses accions.

Doncs, la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, per obtendre el màxim resultat possible sobre aqueixes qüestions, amb l’objectiu prioritari d’efectuar un nou i fort impuls per rellançar la llengua catalana de l’Alguer, indica a l’Administració Comunal algunes prioritats que la Consulta demana:

Afavorir la coneixença de l’alguerès a les noves generacions reforçant contemporàniament l’ús de la llengua entre aquelles persones que ja el parlen per ne garantir la transmissió en família i afavorir la transmissió intergeneracional.

Fornir suport a les escoles de cada grau de la ciutat per l’ensenyament de la llengua algueresa, en horari curricular i extracurricular.

Garantir, en la comunicació oficial del síndic, dels assessorats i de totes les entitats lligades a l’Administració Comunal, l’ús del català de l’Alguer segons els criteris lingüístics ja adoptats amb acte oficial del municipi.

Crear reports amb altres comunitats lingüístiques catalanes.

Preveure, en les seleccions per assumir personal dipendent, la coneixença del català de l’Alguer.

Administrar en forma directa l’Ofici Lingüístic.

Utilitzar la toponomàstica bilingüe, català de l’Alguer i italià, no solament a dins del centre històric sinó també en tota l’àrea urbana i en tot el territori.

Propondre un programa anual d’iniciatives i projectes de promoció i tutela de l’alguerès, com, per exemple, n’afavorir l’ús a dins del mercat i de le botigues.

La llista pogueriva continuar encara. Mos aguardem que la nova administració no deludeixi los ciutadans. Sabem que governar no és fàcil, que la gent vol tot i en poc temps.

La Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer i totes les associacions de la qual fenen part són optimistes, segurs que persones responsables estimin la pròpia ciutat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

No apaguem la flama - Marcela Topor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


En un context de globalització cultural, per sort la festa de Sant Joan resisteix admirablement i manté la seva identitat ancestral, que es renova generació rere generació. Als Països Catalans hi ha poques celebracions que ens agermanin tant com Sant Joan, en una unitat simbolitzada a través de la Flama del Canigó, que cada any és transportada des de la muntanya màgica fins a tots els racons del país. Tant de bo les generacions futures sàpiguen enfortir tant aquest lligam que algun dia puguem veure com la tradició del foc de Sant Joan s’escampa arreu del món. En tot cas, ningú no pot dubtar que és una de les celebracions més compartides, més intergeneracionals i més esperades de tot l’any. És evident que la coincidència amb l’inici de l’estiu i la fi dels cursos a les escoles contribueix a un esperit d’alegria col·lectiva difícil de trobar en altres èpoques de l’any. A més a més, Sant Joan continua essent una festa popular, probablement la menys consumista de les que hi ha al calendari: molt més relaxada que Nadal, per exemple, quan el consumisme està completament desbocat. La coca de Sant Joan i els petards, les revetlles populars als nostres barris, pobles i ciutats, és tot el que necessitem per gaudir de la festa nacional dels Països Catalans. I que sigui per molts anys!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

11.6.24

El català, obligatori - Francesc Canosa

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Un taulell d'escacs. GETTY


L’alfil assassina amb dolça transversalitat. Et mata com quan es mou la dalla per segar. Sembla que tot és a càmera lenta, però va cagant llets. És un zas! Ja està. Una de les millors jugades d’escacs de la història es pot veure gravada i repetida a la Constitució espanyola: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Escac i mat només amb un moviment d’alfil tort. 

Així es guanya i així es perd. El castellà és llei; el català, no. El castellà és obligatori, el català és optatiu. El català és el suplement. El plat que s’ha de pagar a banda. No cal. Sí, que ja sabem que el català i el castellà són cooficials a Catalunya. Sí, que ja sabem que l’Estatut i el tururut violes i sa tia reconsagrada: “Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure”. Evidentment, la llei és legal a Espanya i Catalunya pel que fa al castellà i no al català. Vull dir que amb el castellà s’acata, amb el català, no. Us imagineu que en el dia a dia es fes complir la llei a Catalunya?

Podríem declarar l’estat d’excepció. Tot el dia s’estaria perseguint gent. Al carrer, a les botigues, a les escoles, a l’administració, a la troposfera i a la mesosfera. No es compleix el català adequat a la llei. A Espanya això no passa. No s’empaita ningú. Ni a França, ni al Congo, ni a Costa Rica. No es persegueix a ningú: tothom compleix la llei de manera natural. Com és obligatori el carnet de conduir. Com els impostos: són desagradables, toquen els caratxos, però són necessaris i... ineludibles, inexcusables, imprescindibles. El català, no. Perquè tot el que és important és així: obligatori. Per això, per decret llei, o decret de sang, neuronal, el fan essencial, primordial, vital. La vida no és una festa: és matança del porc perquè mengin els altres.  

El castellà, com l’anglès, o el rus, són fruit de la sang, de la llei, feta realitat. Per això no han de ser simpàtics, agradables, fàcils. No. Són llengües que s’han de saber si vols viure i ser legal, demòcrata o marsupial. Ningú et pregunta. Les aprens per connexió directa. Les respires a l’aire. No són lliures, espontànies, opcionals. Les llengües manen. El català no és una llengua per a nens de P3. I per a unicorns de colors. És una llengua per parlar amb els vius i amb els morts. És una llengua per jugar a escacs. Stop llengües simpàtiques. Stop indigència mental. Stop complexos d’inferioritat. Nosaltres som jugadors d’escacs. 

Bobby Fischer, un dels mestres d’escacs més universals, reflexiona sobre el català. No és només que el joc, com la llengua, necessiti una concentració total. De cos i ànima. És que el “punt d’inflexió de la meua carrera va ser quan em vaig adonar que les negres havien de jugar no només per la igualtat, sinó per guanyar”. La llengua, com els escacs, necessita disciplina, necessita obligatorietat. Aquesta és la llei natural d’un joc on des del rei fins al darrer peó són necessaris per això: per guanyar. Perquè davant tens les blanques. I les negres. Davant sempre tens algú. I tu, tu estàs sol, amb la teva llengua. Amb tu mateix. I la teva obligació és guanyar, guanyar, guanyar... Escat i mat. 

Francesc Canosa és periodista i escriptor

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

El 59 de Rull dona ales - Joan Vall Clara

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC





Alguna cosa es va remoure ahir entre el milió d’escarxofats en l’abstenció
Com ahir varen veure, encara hi ha partit. Illa no va guanyar i ha de prendre patró de Feijóo i Arrimadas. Res va obligar el 12-M, vista l’aritmètica electoral, a girar full (“passar pàgina”, que en diuen unionistes i unionistes emmascarats). Els 59 diputats actuals de l’independentisme institucional tenen encara l’oportunitat per fer més feina de la que es va fer amb 74 a la legislatura anterior. A vegades no hi ha res com una bona plantofada. El 12-M va ser una gran tocada de crostó, és cert. I diumenge es va reconfirmar que hi ha cap a un milió d’independentistes que han optat per viure escarxofats en l’abstenció. No es necessita cap doctorat en politologia per saber el perquè. En fas prou sortint al carrer i parant l’orella. Massa lideratges tronats, egocèntrics i mentiders. Transversalment. A l’esquerra, al centre i a la dreta. Massa enveja del veí i massa gelosia del germà. No sé quants mals de ventre va provocar ahir, als despatxos dels pisos de dalt, l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament amb els 59 vots de Junts, ERC i la CUP. A les bases, entre el milió d’escarxofats es va remoure més d’un cul, es varen aixecar més d’unes orelles i es va remenar més d’un cap. Mesa antirepressiva i antidepressiva com vàrem elucubrar ahir? Podria ser. Però la presidència de Rull dona ales i obre l’esperança que amb els 59 diputats s’aconsegueixin victòries que no es van saber trobar amb els 74. A veure com s’arriba al dia 25!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

8.6.24

Departament Pirineus-Catalunya? - Alà Baylac-Ferrer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


L’entrada del departament, al Pertús A.B.-F.


Les terres catalanes annexades per Lluís XIV en el Tractat dels Pirineus van passar a formar un dels quasi cent departaments francesos el 1790 ajuntant-los uns quants municipis del Fenolledès llenguadocià veí. Com totes les noves circumscripcions administratives, se’l va batejar amb un nom geogràfic asèptic per mor d’esborrar qualsevol rastre d’identitat, d’història i formatar els seus habitants, redefinits per la Revolució parisenca com a ciutadans de la nació francesa d’ara endavant “una i indivisible”. La Catalunya del nord s’havia convertit en “Pirineus Orientals”. Aqueixa denominació ha aconseguit generar consens: ningú li reconeix legitimitat ni sobretot conveniència per representar els seus habitants, els catalans, i la seua identitat, la catalana.

D’aquí que l’actual majoria del Consell departamental hagi promès en el seu programa d’actuar per canviar el nom del departament per tal que reflecteixi explícitament la catalanitat del territori. L’objectiu és encara més justificat per la impostura de la redibuixada Regió (amb capital a Tolosa) que va imposar a Catalunya Nord el nom d’Occitània, en un impuls autoritari i aculturador que ha provocat un rebuig unànime a Catalunya Nord. Les autoritats departamentals, per portar a terme el projecte, estan reunint tot de grups de treball (universitaris, associacions catalanes, món econòmic, entitats turístiques, empreses…). El procés és complex perquè canviar un nom oficial a l’Estat francès ho decideix el govern després que ho hagi avalat el Consell d’Estat, encara que ho demani la institució concernida i els seus habitants. Abans de la consulta a la qual el Consell departamental sotmetrà la proposta de canvi a la tardor 2024, cal mirar de consensuar un nom susceptible de tenir la màxima possibilitat de ser acceptat a París. Diverses propostes “s’enfronten” a les xarxes i als media: Pays Catalan, Pyrénées Catalanes, Catalogne Nord, entre les més debatudes.

Un dels darrers noms apareguts en les suggestions és Pyrénées-Catalogne. Li veiem com a avantatges que conserva amb els dos noms propis –Pirineus i Catalunya– una referència geogràfica (pròpia dels departaments francesos i del nom actual), el que permetria generar menys rebuig (?) des de les instàncies parisenques, i deixaria una via d’identificació no catalana als habitants del Fenolledès llenguadocià (les Corberes són Pirineu). El nom històric del territori –Catalunya– és a la vegada el més legítim i real (no és inventat fa quatre dies) i encaixa amb el sol nom autèntic del territori (part del Principat de Catalunya abans de l’annexió). Uns quants altres –pocs– departaments inclouen noms d’aquestes característiques: Còrsega, Savoia, Alps d’Alta Provença. El Pirineus-Catalunya podria així identificar clarament la Catalunya Nord amb la seua posició geogràfica i identitat històrica. Sense confondre’s amb l’autonomia del sud de l’Albera que mai en la seua denominació institucional fa servir Pirineus, Catalunya Nord es defineix en el conjunt català, de notorietat mundial

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

No s’entén (tres reflexions preelectorals) - Salvador Cardús i Ros

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


No s’entén (tres reflexions preelectorals) .Lluís Romero.

FONT:

No s’entén. No s’entén que tots plegats no tinguem clar que una cosa són els mapes polítics, resultat d’unes eleccions, i una altra, els mapes que dibuixa la realitat social. És com si confonguéssim el plànol d’una casa –en aquest cas, d’un parlament–, amb un mapa de carreteres –en aquest cas, de tot un país–. Vull dir que no s’haurien de confondre els diversos pesos dels partits que ens representen al Parlament amb la diversitat de tota una societat, bona part de la qual ni tan sols se sent interpel·lada per la política.

D’aquesta confusió, poc o molt, en participa tothom. Per començar, els mateixos partits. I llavors els periodistes i els analistes polítics. I també la mateixa ciutadania polititzada que ara veiem el món a través d’unes xarxes que, donant-nos sistemàticament la raó, ens acaben de deformar la realitat. La confusió és causada, és clar, per les mateixes regles de joc polític democràtic en què, un cop fets els recomptes de resultats electorals, com a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. És a dir, on desapareixen tots els que no tenen dret de vot, desapareixen els que s’han abstingut o han votat en blanc o nul i desapareixen els que no arriben a un mínim de representació. Això no resta legitimitat als que obtenen un escó, però és innegable que els resta representativitat social.

En les darreres eleccions catalanes, per posar un cas, el guanyador tot just va aconseguir la confiança del 16% del cens electoral. Si hi afegíssim els que no tenien dret a vot, no passaria del 13%. De manera que és patètica –fa patir– la interpretació que fan els socialistes espanyols d’aquest esquifit 13%, sobre si s’ha canviat de cicle polític, si s’ha enviat l’independentisme a la paperera de la Història o si ha guanyat l’estratègia del perdó –és a dir, perdonavides–, la concòrdia i el retrobament que es veu que ens han aplicat unilateralment. I era patètic –feia patir– el Salvador Illa del 13% exigint a la resta de partits independentistes –que sobre el total de població en edat de votar sumarien un 21%– molta “humiltat”, amb un castellanisme repetit que ja anunciava, involuntàriament, el seu nivell de preocupació pel futur del català.

En segon lloc, tampoc no s’entén que la cultura política del país no es faci càrrec que l’acció política es fa en relació al poder que tens. I que el poder depèn de la força obtinguda més enllà d’uns resultats electorals. Perquè una part de la força te la dona el nombre d’escons al Parlament i el pes que tens al govern, sí. Però també depens de la força que obtens dels poders fàctics i simbòlics: de la banca, de les patronals i sindicats, dels mitjans de comunicació, dels moviments veïnals, dels pagesos, de les ONG... És coneguda la ingènua resposta de tot un Lenin quan li parlaven del poder de l’Església: “Quantes divisions té el papa?” Cap govern, ni amb una gran majoria darrere, no té tot el poder. I esperar que els partits es guiïn només per la coherència estricta del seu programa és no entendre de què va la partida.

A la política catalana li sobra esteticisme –presentat com a coherència ètica–, i li falta molta consciència de què és el poder per entendre les tàctiques i estratègies a què cal recórrer, sense fer tants escarafalls. Caldria superar aquest hipermoralisme que descobreix i assenyala cínics, mentiders i traïdors a cada cantonada. I només que fóssim capaços d’observar com també utilitzem el nostre petit poder domèstic, laboral, veïnal, i fins i tot en les relacions d’amistat, ja ho hauríem entendre.

Finalment, en vigílies electorals, no s’entén que hi hagi tanta distància entre els interessos reals de l’elector i allò que ofereix el partit a qui es dona el vot. Per posar un cas incontestable, costa molt d’entendre que qui voldria pagar menys impostos voti partits que són còmplices directes de la depredació fiscal que pateix el país i que, si no hi fos, permetria alleugerir-ne la pressió i fer millors polítiques socials. No s’entén que els mateixos que permeten aquest espoli denunciïn amb cara de pomes agres l’estancament econòmic de Catalunya i que això no indigni els empresaris i sindicats. No s’entén que els qui han emmudit davant la repressió policial i jurídica de l’independentisme, fent el distret, ara es presentin com a valedors de la concòrdia. I no s’entén que els qui tenen permanentment la paraula “llibertat” a la punta dels llavis, només l’usin com a arma per mantenir la relació colonial de subjugació dels catalans a la metròpoli. No: no s’entén.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

2.6.24

Institut d’Estudis Eivissencs / Josep-Lluís Carod-Rovira

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC



Poc es podia imaginar el falangista José Manuel Pardo de Santayana y Suárez, governador civil de Balears, que l’Instituto de Estudios Ibicencos, que ell proposà de crear el 1948, seria, 75 anys després, l’instrument fonamental d’afirmació, recerca i divulgació de la catalanitat lingüística i cultural d’Eivissa i Formentera. En una visita a l’ajuntament d’Eivissa, en feu la proposta, la comissió gestora municipal n’aprovà la iniciativa el gener de 1949 i la Societat Cultural i Artística Ebusus cedí a la nova entitat la seva revista Ibiza, que sortia des de 1944. El nou Institut va ser adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques i s’estructurà en quatre seccions: Arqueologia i art, Història i lletres (presidida pel canonge Isidor Macabich i amb el poeta Marià Villangómez com un dels vocals), Ciències i Geografia, Etnologia i Costumisme. Els primers llibres publicats, llavors tots en espanyol, van ser Derecho Foral Ibicenco, de Josep Costa Ramon; Santa María la Mayor. Los Cronistas, d’Isidor Macabich; quatre volums d’Historia de Ibiza del mateix autor; Viaje a Ibiza, d’Enric Fajarnés, i La triple muralla de Ibiza árabe. Ensayo de topografia histórica, d’Antoni Costa Ramon.

La revista Ibiza, el 1953, s’edità ja com a òrgan de l’IEE i el darrer número, el 6, sortí el 1960. En aquesta etapa, cal destacar la seva funció d’inventari bibliogràfic, amb referència als llibres i articles de temàtica eivissenca o bé d’autors de les Pitiüses. I també les diferents col·laboracions d’Antoni Juan Bonet amb recopilacions del refranyer eivissenc. El 1970, després d’un llarg parèntesi d’inactivitat, amb un IEE perdut enmig de l’organigrama burocràtic municipal, un grup de joves va decidir emprendre una etapa nova per a l’Institut i la seva revista. I, el febrer de 1973, Josep M. Llompart en presentava el primer número de la tercera etapa, amb el nom ja catalanitzat, Eivissa, com també el de l’entitat, i articles en català i en castellà. Ja fa molts anys que la revista es publica íntegrament en llengua catalana, actualment sota la direcció d’Enric Ribes i Marí, i acaba de sortir-ne el número 74.

L’IEE ha estat una plataforma que ha permès de fer conèixer l’obra de creació literària, plàstica, fotogràfica i arquitectònica de molts eivissencs i formenterers. I ha estat important la contribució a la difusió de l’arqueologia, la història, la biografia i la memorialística pitiüsa, al costat de la toponímia, la sociolingüística i la dialectologia, les ciències de la terra, l’etnologia i la cultura popular, l’economia i la temàtica de caràcter religiós. Avui, Eivissa és una de les revistes d’estudis locals més destacades del nostre àmbit, amb un disseny atractiu i modern, una estètica amable i, sobretot, una varietat de temes d’interès, tractats amb rigor i documentació, signats per noms bàsicament eivissencs, però no exclusivament. Ja independitzat l’IEE de l’Ajuntament, encara que l’aprovació oficial dels nous estatuts no arribà fins al 1977, el 1970 el poeta i futur Premi d’Honor de les Lletres catalanes Marià Villangómez i Josep Marí van fer els primers cursos de català. Un any després, va organitzar-se la Festa de la Nit de Sant Joan, actualment un veritable esdeveniment cultural, amb una notable participació de professors i alumnes de les escoles pitiüses. El premi ha servit d’estímul per a l’edició de textos que avui ja han esdevingut imprescindibles, i el Curs Eivissenc de Cultura, iniciat el 1974, amb conferències i temes monogràfics continua sent un instrument molt eficaç d’aproximació a la cultura d’Eivissa i Formentera, en el context general de la cultura catalana, en el congrés de la qual l’IEE prengué part activament, així com en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. I el seu Grup de Coneixement del Medi promou sortides per conèixer, directament, el territori.

Les Mencions d’Honor Sant Jordi, amb què es premien persones i col·lectius per la defensa de la llengua, la cultura i el medi, s’iniciaren el 1989, el mateix any en què va veure la llum El Pitiús, l’almanac anual de caire bàsicament costumista que, com Eivissa, rebem tots els socis a canvi d’una mòdica quota. Medalla d’Or de les Illes Balears i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’IEE és la peça insubstituïble en la continuïtat de les Pitiüses com a integrant de la comunitat lingüística i cultural catalana.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

22.5.24

Els artistes catalans (catalans; valencians i balears) de tots els temps, junts en un diccionari en línia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Una nova eina per al coneixement de l’art català ARXIU.

Els artistes catalans de tots els temps, junts en un diccionari en línia

Maria Palau

Els artistes catalans de totes les èpoques i especialitats estrenen espai comú: un diccionari en línia impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Dirigit per Francesc Fontbona, Eduard Vallès i Bonaventura Bassegoda, és un projecte en procés del qual ja es poden consultar més de 130 entrades.

El Diccionari d’Artistes Catalans, Valencians i Balears, que es presenta demà (11 h) a la seu de l’IEC, agafa el relleu de tot un clàssic: el diccionari que va dirigir Josep Francesc Ràfols entre els anys 1951 i 1953, llavors estrictament de l’àmbit de Catalunya i publicat en castellà. Ara la recerca s’ha expandit a tots els territoris de parla catalana, inclosa la Catalunya de domini francès i la Franja d’Aragó, i la llengua per difondre-la és el català. També a diferència del mític diccionari Ràfols, els articles són més extensos i inclouen una acurada bibliografia, una llista de les exposicions en què els artistes van difondre els seus treballs i una selecció de les seves obres més característiques.

Tots els creadors del diccionari de l’IEC/MNAC són morts i tracen un fil cronològic que va del romànic al segle XXI. Els autors de les entrades són “els principals experts de cada artista”, remarca Fontbona. De moment, s’ha convidat a escriure-hi més de cent autors de tesis doctorals i treballs de fi de màster dedicats a artistes, així com autors d’articles monogràfics o comissariats d’exposicions.

Els ideòlegs de la iniciativa s’han preocupat que les dones artistes hi estiguin ben representades, si bé són conscients que encara cal desenterrar biografies de períodes anteriors al segle XX. Tampoc han volgut prioritzar només els noms més importants. “D’aquest primer centenar llarg d’entrades que ja estan penjades, hem alternat noms coneguts i noms poc coneguts”, subratlla Fontbona. Isidre Nonell, Dionís Baixeras, Lluís Rigalt, Joaquim Sorolla, Mela Muter, Hermenegild Anglada-Camarasa, Josep Llimona, Santiago Rusiñol, Adolf Mas, Joan Busquets, Joaquim Torres-García i Lluïsa Vidal formen part de la nòmina inaugural.

“És un projecte important per donar a conèixer de manera massiva els artistes catalans de tota la història, amb rigor i sempre al dia de les noves troballes”, apunta Fontbona.

Aquest és el tercer diccionari vinculat a l’art que posa en marxa l’IEC. El dels historiadors de l’art ja supera els 800 articles i el dels col·leccionistes i les col·leccions s’acosta als 275. Tots dos, com el dels artistes, estan actualitzant-se permanentment.

El cost total del Diccionari d’Artistes Catalans, Valencians i Balears, fins ara, ha estat de 30.000 euros i s’ha finançat a parts iguals entre les dues institucions. Els conservadors del MNAC i els membres de l’IEC col·laboren en l’obra sense càrrec.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

Va de desafiament, evidentment - Jordi Panyella

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Un moment de la concentració d’ahir davant Via Laietana, 43 JPF.

Va de desafiament, evidentment

Com que amb les coses de menjar no s’hi ha de jugar, en aquest ofici cal ser molt curós amb les paraules que es fan servir i el context en què s’utilitzen. Per a un periodista les paraules són com el bisturí en mans d’un cirurgià i cal emprar-les amb precisió mil·limètrica, ja que una desviació cap a un costat o un altre pot provocar un tall no volgut, un regueró de sang indesitjat, i aleshores tothom a córrer.

Dit això, cal deixar clar que el nucli semàntic d’aquest article és el verb desafiar i l’acció que se’n deriva, el desafiament. Desafiar, segons subratlla el diccionari en una de les seves accepcions, vol dir “afrontar, no témer la lluita amb algú o alguna cosa”. En aquesta lògica, quan una persona afronta un desafiament, vol dir que es planteja assolir un objectiu, encara que al davant hi tingui un adversari difícil de batre, poderós, és a dir, empeltat de poder, tal vegada el mateix poder.

De desafiament, en va parlar la setmana passada la brigada d’informació de la policia espanyola a Barcelona quan va redactar un atestat per denunciar els organitzadors de la concentració que hi va haver el 7 de maig passat davant la prefectura superior d’aquest cos, al número 43 de la Via Laietana. Segons l’atestat, la concentració que s’hi va fer va suposar “un clar desafiament a la Junta Electoral de Barcelona i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”, que havien prohibit l’acte adduint que interferia en el procés electoral. La policia va escriure desafiament quan en tot cas hauria pogut dir desobediència, tot i que no es va desobeir la prohibició, ja que no es va fer l’acte anunciat en un primer moment i prohibit i sí un en protesta contra el vet judicial.

Sembla el joc dels embolics, però és fàcil d’entendre, i a més és una evidència que, en l’atestat policial dirigit al TSJC, la brigada d’informació buscava alguna cosa més que comunicar uns fets que es consideren delictius, i introduint el matís del “desafiament” carregava les tintes contra la Comissió de la Dignitat, destinatària de la denúncia i organitzadora de l’acte.

Cal reconèixer, però, que la brigada d’informació intueix el rerefons de la protesta de la Comissió de la Dignitat, que ja fa tres anys que dura, perquè efectivament és un desafiament que un grup de ciutadans organitzats s’hagin marcat l’objectiu de fer marxar la policia del centre de Barcelona i fer de la prefectura un espai de memòria.

Però no és un desafiament als jutges ni als tribunals, ho és a la mateixa essència de l’Estat espanyol, entès com un estat que ha utilitzat sempre les estructures de repressió per falcar la dominació sobre el territori de Catalunya. Un desafiament que, com que està fonamentat en la dignitat de les persones que han desfilat per Via Laietana per explicar els seus casos de tortures, no tem el poder al qual s’enfronta, ni tampoc els mètodes que utilitza.

I com que el desafiament és dels grans, ahir a la tarda 200 persones es van tornar a plantar a Via Laietana per escoltar el testimoni de José Orive i Salvador Martínez. El primer, detingut perquè és comunista, el segon, perquè és amic del poble saharià, tots dos brutalment torturats en aquest indret sinistre. Dues raons més, dues causes més de raó, dos testimonis més per al desafiament contra la desmemòria.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

Es reactiva la mobilització al País Valencià i les Balears arran de les polítiques educatives i lingüístiques contra el català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Torna la lluita al carrer i a l’aula

Mar Ferrando
  • Es reactiva la mobilització al País Valencià i les Balears arran de les polítiques educatives i lingüístiques contra el català del PP i Vox
  • L’extrema dreta busca arraconar la llengua sobretot dins el món educatiu, que uneix esforços per fer front als atacs constants

Els pactes del PP amb Vox al País Valencià i a les Illes Balears han tingut com a gran damnificada la llengua catalana amb l’aplicació d’unes polítiques lingüístiques que busquen minoritzar encara més el català, de per si ja en situació d’emergència per la davallada en l’ús social experimentada des de fa anys. La irrupció del partit de l’extrema dreta que té en la persecució del català –sobretot a l’escola– el principal eix de les seves polítiques ha fet reactivar les mobilitzacions després d’anys inactives amb governs d’esquerres. Per demà, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic del País Valencià, integrada per diferents sindicats, associacions i entitats, ha convocat una vaga per “aturar les noves lleis educatives regressives” del PP i Vox. Una protesta que podria ser massiva, igual que ho va ser la del 5 de maig a Palma, amb 40.000 persones que es van aplegar a la plaça Major per defensar la llengua i rebutjar els atacs continuats del govern.

L’executiu valencià del PP i Vox vol enterrar l’actual llei del plurilingüisme valencià, aprovada el 2018 pel govern del Botànic (el PSPV, Compromís i Podem), per una mal anomenada llei de “llibertat educativa” que promou la segregació lingüística i dona potestat a les famílies per triar la llengua d’educació dels seus fills. A més, s’estableix que per rebre una educació en valencià cal que un 20% de les famílies ho demani, fet que perjudicarà poder rebre una educació en llengua catalana als centres més castellanoparlants. Des d’Escola Valenciana, la seva presidenta, Alexandra Uró, denuncia la política “ideològica” que exerceixen el PP i Vox, que amb la proposició de llei que es pot aprovar al juliol afavoreix els centres concertats i redueix al mínim la presència del valencià: un màxim del 10% a infantil i entre un 15 i un 25% a primària i secundària. Per Uró, apliquen “idees reaccionàries en la dominació d’una llengua sobre l’altra que encara agreugen més el bilingüisme asimètric que vivim al País Valencià”.

Per Jaume Fullana, exdirector general de Política Educativa del govern valencià (2015-2019) i vicepresident del Consell Escolar fins al març, l’embat del PP i Vox respon a una “valencianofòbia”. Fullana creu que la llei actual, la del 2018 –que establia entre un 15 i un 25% l’educació en anglès i un mínim del 25% en castellà i català, que es podia ampliar fins a un màxim del 65% si ho aprovava el consell escolar del centre amb una majoria de dos terços–, no ha acabat de funcionar i que caldria modificar-la per assegurar la competència lingüística de tots els alumnes, però no amb un nou marc legislatiu que busca esborrar el valencià i que defensa que “el castellà està discriminat”. Considera que la proposta de llei educativa i altres mesures ja aprovades pel govern d’extrema dreta busquen “caminar cap al procés de substitució total de la nostra llengua”. Per Fullana, l’anomenada “llei de llibertat educativa” és un “parany lèxic”, ja que en l’exposició de motius es fa referència a normatives de rang superior, com ara la Constitució i la llei estatal d’educació Lomloe, però amb “omissions molt significatives”. Per exemple, ometen l’apartat 3.3 de la Constitució, que fa referència a la “riquesa de les diferents modalitats lingüístiques” de l’Estat, i “s’obliden” de la disposició de la Lomloe que diu que en acabar l’educació obligatòria “tot els alumnes hauran d’assolir el domini ple de la llengua castellana i, si és el cas, de la llengua cooficial”. Per això, si el govern de Carlos Mazón aprova la llei, Escola Valenciana i altres entitats preveuen impulsar un recurs d’inconstitucionalitat i, si cal, arribaran fins a Europa perquè, segons remarca Fullana, “també vulnera la Carta Europea de les Llengües Minoritzades”.

Des de les Illes Balears també pensen anar als tribunals si, finalment, el PP i Vox acaben aprovant el pla pilot voluntari de lliure elecció de llengua per als centres educatius, rebatejat com a pla de segregació lingüística per les entitats que representen els diferents sectors de la comunitat educativa i que estan agrupades en la Xarxa Educativa per la Llengua, ja que alerten que aquest pla, que entraria en vigor el curs que ve, permet separar alumnes per raó de llengua i redueix les hores de català en favor del castellà. Un cop els centres s’adhereixin al pla pilot, les famílies podran demanar per als seus fills l’escolarització en castellà. Només cal que hi hagi un mínim d’un 20% de l’alumnat que ho vulgui. El model actual lingüístic educatiu de les Illes, que és vigent des de fa més de 25 anys i va aconseguir el consens de les forces polítiques, establia un mínim del 50% en català, que és el percentatge que apliquen les concertades. A la pública gairebé tota la docència és en català.

Marina Vergés, portaveu de l’Assemblea de Docents, alerta que “fer un desdoblament per llengua està prohibit per la llei d’educació” de les Balears. L’Obra Cultural Balear ha presentat un recurs al TSJIB per intentar aturar el pla de forma cautelar, que afirma que vulnera altres lleis, com ara la de normalització lingüística. De moment, més del 90% dels centres públics no s’han adherit al pla pilot. Els que ho han fet són alguns concertats que, de facto, ja estan aplicant aquest mínim del 50% d’ensenyament en català. Així, es queixa Vergés, les concertades rebran “una dotació extra pel que ja estan fent ara”. I és que el pla va acompanyat d’una dotació econòmica de 240.000 euros en quatre anys. Des de FAPA Mallorca, Cristina Conti i Miquel Àngel Guerrero es posen les mans al cap davant una aportació de 60 milions d’euros anuals que ha sortit de cop “de sota les pedres” i que es destinaran a un pla que “incrementarà encara més la segregació” entre centres i fins i tot dins dels mateixos centres. “Hi ha altres qüestions més greus que no s’afronten per falta d’inversió”, es queixen. Tant des de l’Assemblea de Docents com des de FAPA Mallorca tampoc entenen com aquest pla ajudarà a millorar les competències lingüístiques, garantint la igualtat de coneixement entre el català i el castellà si es redueixen les hores. Per això aquestes dues entitats estan dedicant els seus esforços a fer una campanya de difusió a docents i famílies sobre què representarà l’aplicació del pla de segregació, ja que alerten que els primers perjudicats seran els alumnes que no assoliran les competències en una llengua catalana que ja es troba en una situació d’emergència per la davallada de l’ús social en els últims anys.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

20.5.24

"El procés no s'ha acabat perquè som majoria i és imparable" - Josep Miquel Arenas

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC




FONT:  https://x.com/valtonyc/status/1791769593372893453
(Valtònyc) Raper @valtonyc

El procés no s'ha acabat perquè som majoria i és imparable. Quan vam veure que units vam vèncer un estat, es va acabar la vella política en què votàvem sigles, ara votem país i si no hi ha projecte comú, ens quedem a casa perquè no tenim una altra manera que els polítics ens escoltin.

Amb l'amnistia, els indults i els resultats de les eleccions no s'acaba el procés, s'acaba el xantatge emocional, un pes que no ens permetia de continuar construint d'una manera racional. Érem en caiguda lliure i centrar-nos en el futur és una tasca complicada quan només vols sobreviure.

A partir d'ara cal assumir més responsabilitats com a militants independentistes i deixar de derivar-les totes al govern o juntes de les entitats. Votar és un dret que encara tenim, però la independència és un dret a conquerir. Cal deslligar-ho i forçar una sinergia entre carrers i institucions.

Caure dins la inoperància per la frustració no és el cami i cal fer autocrítica per haver-nos deixat infantilitzar pels uns i els altres. Els polítics i les organitzacions han de ser una peça més del nostre tauler, i no nosaltres del seu.

Recuperar Òmnium o l'Assemblea i participar en els seus espais de debat és un bon començament. Han construït eines que fem servir i les seves Consultes/processos democràtics no superen mai el 10% de participació. Aturem les campanyes per defensar-nos de les acusacions de l'estat i de caure al seu relat. Guardem les energies amb iniciativa de construir i que vagin ells a remolc. Involucrem-nos." 

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

19.5.24

Quim Gibert: “La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Pere Bosch i Cuenca
  • Acaba de publicar un llibre en què recull articles i episodis sobre la Franja de Ponent del primer terç del segle XXI
  • Destaca que “el patrimoni més important de la Franja, després de les persones, és la llengua catalana”, que està en perill
Allà d’allà. Alfabet incomplert de la Franja de Ponent
Editorial: Llibres de l’Índex
Any: Febrer 2024
Preu: 14,50 euros

No hi ha gaires llibres que ens expliquin com es viu i com se sent en aquest territori que anomenem Franja de Ponent. Es tracta d’un espai poc conegut?
De material jo penso que n’hi ha, però has de buscar molt i, a més a més, no genera molta actualitat. Hi ha un filòleg, que es diu Ramon Sistac, que és un dels dialectòlegs més importants del país, que diu que la Franja és com un enfilall de salsitxes. Si tu mires el mapa dels Països Catalans, veuràs que hi ha un moment que entre la comarca del Baix Cinca i la Llitera es trenca. És el trosset aquest de la salsitxa. La Franja no té cap unitat. Quan l’home del temps diu “A la Franja pot ploure!”, et preguntes “A on? Als Ports de Beseit o a dalt de tot a la Ribagorça?”. La Franja és com una continuïtat del Principat, i a més a més al Baix Cinca hi ha una part que és castellanoparlant. Al Matarranya o la Ribagorça hi ha una part en què no es parla català. I el que han fet de manera sistemàtica els governs aragonesos de torn ha estat potenciar aquesta part que parla castellà. A la Llitera, per exemple, han posat la capital a Binèfar. El mateix amb el Matarranya, on la capital històricament ha estat Vall-de-roures, doncs ara per temes de salut han d’anar a Alcanyís, quan abans anaven a Tortosa. Es fan moltes carreteres vinculades a l’interior d’Aragó per tal d’estimular les relacions amb aquesta part. El resum és que el govern d’Aragó sempre ha pensat que si dignifica el català la gent acabarà relacionant la llengua amb la identitat catalana. Volen que la gent mai es pugui sentir catalana.

En algun article fins i tot denuncieu que la Franja està deixada de la mà de Déu per part de Catalunya..
És cert. No hi ha tampoc una correspondència. Per a la gent més sensibilitzada sí, però en general no. Tampoc desperta gaire interès. És com un afegit del qual no se’n sap ben bé què fer. Per això en diuen franja, faixa. És un territori sense cap unitat. Quan diuen “català d’Aragó” fan riure. Què volen dir exactament? No diuen “castellà d’Aragó”. En allò que fa referència a la llengua que es parla, el referent són altres llocs del Principat que, mirant el mapa, es troben a la mateixa altura, com ara Lleida en el cas de Fraga, de Tremp en el del Pont de Montanyana, d’Alfarràs en el d’Albelda.

A què creieu que és degut aquest desinterès que hi ha?
Amb els anys, a Fraga hi ha gent anticatalana, gran part dels quals no són ni fragatins de soca-rel. El català a la Franja, igualment com a la Catalunya Nord, no ha estat pràcticament mai oficial. Només va ser-ho durant l’ocupació napoleònica. Napoleó va incorporar de Fraga fins a Favara en un departament que s’anomenava Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. Napoleó incorpora Catalunya i una part de la Franja a França.

Malgrat els interessos polítics, en el llibre deixeu molt clar que hi ha una confluència constant entre la Franja i Catalunya...
Sempre hi ha hagut aquest intercanvi més humà entre un costat i l’altre, diguem-ne, de les fronteres més artificials. Hi ha molts exemples en aquest sentit. Segons quina especialitat es vulgui fer de formació professional, és absurd anar a Saragossa, a Osca. Per proximitat natural, s’acaba anant a Lleida. El mateix passa si t’has de sotmetre a una operació o busques un especialista i ho vols tenir més senzill. També acabes anant a la capital del Segrià, que està a poc més de vint minuts de distància. Però com que hi ha aquest grau d’anticatalanitat, també hi ha gent que se’n va a tenir el fill a Saragossa.

Un dels temes recurrents dels seus articles és la llengua. Que el català estigui arraconat a la Franja, tal com afirmeu en el text introductori, és una mostra que no hi ha justícia lingüística?
És una mostra que el patrimoni més important de la Franja, després de les persones, és la llengua. El fet diferencial, allò que la Franja podria portar a Aragó si s’estigués disposat a acceptar i valorar la diversitat, és la llengua. En altres llocs com a Bèlgica existeixen realitats molt paregudes, però es respecten les llengües del territori, que acaben sent les oficials. A l’Aragó només hi ha una llengua oficial, que és el castellà.

En un dels darrers articles, seguint l’ordre alfabètic, assegureu que “l’esdevenidor lingüístic a la Franja de Ponent és desolador, fa venir esgarrifances, endoloreix”. Quin futur ens espera?
La situació de la Franja és de desemparament après. La gent ha après a viure en la indigència lingüística. Com que no hi ha pràcticament res legislat, el Justícia d’Aragó, que és el defensor del poble, no et dona la raó si fas una queixa perquè no hi ha res on agafar-se. Europa ha deixat les competències lingüístiques als estats com un tema interior. Aleshores no et queda pràcticament cap porta on anar a picar. Hi ha una ONG que es diu ELEN i diuen que com a molt poden aconsellar que vinguin inspectors per veure que aquí el castellà cada dia ocupa més espais d’ús i de prestigi i el català va quedant apagat. Ens queda la creativitat, però poca cosa més. Quan faig les presentacions sempre dic que quedem nosaltres. Si estem disposats a mobilitzar-nos i a fer coses per la llengua, persistirà.

FONT:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

4.5.24

Catta avietta a zu mahettá Felipe Zekto, per Bernat Joan

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Felipe Sesto (com el Camilo)


Mu querío Rhey,

É tenío notisia que aj aprobao dá er titulo de reá a la Acadèmi de sa Yengo Valeá, pué to er mundo zabe mu bié que en lah Ihlah Valeare no ze abla Catalán, zinó er Valeá, que no se parese en ná, por musho que digang quatro deggrasiao.

Po, quiyo, lo mihmo paha en Andalusia, onde ablamo andalú y a musha onra, joé! Ole tuh muertoh! Y nosotros no tenemo Academia ni ná. Noh obligang a eccriví como loh Catteyanoh, coza que noh cueze mogollong, tío!

Ozea que, me e disho oi mimmo: azukiki pa lo cardo! Amo azhá! Eccrivele a zu Mahetá i que ze zuerte a la vo de ya una academia pa lo andaluze, que zomo vuena hente y mu onrao, y tenemo er mihmo deresho que loh valeare, hoé!

Por ezo de lo informe no ze preocupe. Mi menda ettudió Philolohia en una unibersidá púbblika i loh pué ase zin problema. Er andalú e una lengua komo otra quarkiera, y zi en Mayorka avlan valeá en Zebiya ablamo lo nuehtro, i no lo zortamo ni a arrehohtiah, amo azhá!

Confiao que me arah cazo, keda a tu dipposisiong,

VENADDO HU-ANG.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark

14.4.24

Els valencians estem desapareixent - Ricard Chulià Peris

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC


Manifestació nacionalista unitària a València, l’estiu passat ARXIU.


“Xiquet, els valencians estem desapareixent.” Així em va rebre a sa casa la meua àvia fa un parell de setmanes i, amb aquesta observació simple i senzilla, va sintetitzar totes les enquestes sociolingüístiques, anàlisis politològiques i teoritzacions i accions sobre l’essència, el ser i la identitat nacional dels valencians que s’hagen fet o es puguen fer. Aquesta és la conclusió inapel·lable a què arriba després de passejar pels carrers del poble que la va veure nàixer fa ja quasi un segle. Podem fer tots els discursos jocfloralescos que vulguem. Els valencians estem desapareixent. Clar i valencià.

Aquestes paraules de la meua àvia em pegaven voltes al cap mentre PP i Vox anunciaven que, un any després, començava la legislatura i presentaven tot un seguit d’iniciatives legislatives amb un denominador comú: l’espanyolisme més abrandat i més pur. Els valencians estem desapareixent i l’espanyolisme ni tan sols tindrà la més petita compassió de deixar-nos morir de mort natural o d’inanició. No: va per nosaltres. Olora la sang i la bromera li xorra dels ullals amb una set primària de qui ja gaudeix per avançat el mos de la presa. L’espanyolisme vol sang i va per ella.

I és que ens trobem ací i no en cap altre lloc. En aquestes coordenades espacials i temporals. El que no té gens de sentit és amagar el cap davall de terra, perquè no es tracta d’un problema de dretes o esquerres, sinó nacional. En 1995 va arribar a la Generalitat la mateixa dreta espanyolista i no va tocar el sistema de línies en l’educació. Ens el vàrem carregar, de fet, des de Compromís, fa uns anys i, així, vàrem oferir el nostre cap en safata de plata perquè ara ens el tallen amb destral. Cal dir-ho, per molt que siga, ara com ara, dur. És necessari i cal assumir-ho: sense l’autogol i el tret al peu que ha suposat el PEPLI –el conegut com a programa plurilingüe en l’ensenyament–, l’ofensiva actual de PP i Vox seria molt diferent. L’autocrítica i la rectificació és urgent i imprescindible.

L’Espanya actual cavalca el feixisme al crit d’“A por ellos”. Si no entenem això i ens encabotem a xiular com si la cosa no anàs amb nosaltres, ens passaran per damunt com una piconadora. Perquè, sí, efectivament: “ellos” som també nosaltres, els valencians. Ells no en tenen cap dubte. I nosaltres estem desapareixent. Si volem tindre futur, si no volem desaparèixer com a valencians, caldrà que assumim el moment en què ens trobem i el combatem amb una resposta coherent. Nacional, és clar.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Share/Bookmark