Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
EL SO DEL SILENCI from Hector Suñol on Vimeo.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vídeos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vídeos. Mostrar tots els missatges
20.1.19
Crida desesperada. Vídeo imprescindible. #NoATot. Feu-lo correr!
.
Vídeos
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
25.11.18
histèriques, malfollades, calentapolles, mentideres, culpables...
.
RESISTÈNCIA
,
Vídeos
19.5.18
Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona | Pere Cardús + Bea Talegón (Vídeo)
.
RESISTÈNCIA
,
Vídeos
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«En la reacció d'una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. I és aquesta facilitat d'empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol»
Pere Cardús
La pitjor cosa que podia passar en aquest
país és que un intel·lectual esdevingués president. No vull dir que els
presidents precedents no fossin gent d’intel·lecte clar i privilegiat. Parlo de
la figura de l’intel·lectual que ha estat Quim Torra aquests últims anys.
Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont eren polítics amb
una carrera més o menys llarga que exigia el càlcul de la paraula pensada per a
un impacte electoral. Tots quatre, amb més llibertat o menys, s’expressaven
sabent que allò que diguessin podia ser utilitzat en contra seu en el combat
gallinaci de la política. Quim Torra, no. La llibertat d’estil amb què ha escrit
el president Torra tot aquest temps que la possibilitat de fer política
institucional era remota no era pensada per a la dialèctica de partit o
repressiva actual.
Entre les files mateixes de
l’independentisme llegeixo reflexions que apunten que això ja ho hauríem pogut
pensar abans. Que hauríem pogut imaginar que passaria. Que es podria haver
evitat amb un altre candidat. I que s’ha donat munició a un unionisme a punt
sempre per al combat més baix de tots. Em sorprèn. Si apliquem aquesta lògica
tan perversa, acabarem tenint a la política una mena d’éssers neutrals, muts,
inexpressius, gestors del políticament correcte, calculadors, productes de
disseny, etc. Hem de demanar-nos si volem que els intel·lectuals de combat
entrin en política i que s’ompli de gent que ha pensat i s’ha atrevit a parlar,
o si tan sols hi volem polítics pre-fabricats que arribin des de les escoles
dels partits amb una trajectòria immaculada, buida i transparent.
De fet, si els cerqueu, no trobareu pas
cap article d’Arrimadas per a fer-li cap retret perquè no n’ha escrit. Tot és
càlcul. Sí que trobareu les aliances del seu partit amb elements i formacions
com Libertas, d’extrema dreta, o la companyia amb què es manifesten pels carrers
de Barcelona tot sovint. D’articles d’intel·lectual amb idees pròpies, no en
trobareu cap ni un. Potser els qui diuen que s’hauria pogut evitar la polèmica
escollint un altre candidat volen que ens governin éssers ‘neutrex’, d’aquests
que podrien servir per a qualsevol partit i moment. Jo no. I, sincerament,
m’estranya d’algunes persones de qui he sentit i llegit comentaris en aquest
sentit.
Aquells que hagin sucumbit a la campanya
de l’espanyolisme, els recomano una cosa: llegir algun dels articles esmentats
al parlament. Però llegir-lo sencer, vull dir. Per exemple, aquest que va servir
a Arrimadas per dir bestieses de l’alçada d’un campanar. És un article que des
del primer paràgraf anuncia que se servirà d’una metàfora inspirada per un
llibre ple de bèsties llegit de petit a casa. I també de bon principi deixa clar
que parla d’aquells que odien la llengua catalana de tal manera que en
persegueixen la desaparició. Per tant, hi parla de lingüicides. Precisament,
descriurà amb aquesta metàfora de les bèsties tot de gent que odia el català de
manera malaltissa.
Si es passa per alt que es tracta d’una
metàfora explicada al principi de l’article i que vol descriure els qui odien i
volen fer desaparèixer el català i, en canvi, es presenta com una descripció
dels qui parlen castellà o que es consideren espanyols, és evident que totes les
frases que vindran a continuació poden semblar escrites per Joseph Goebbels.
Aquesta pràctica també va servir a Miquel Iceta per a retreure l’article sobre
els socialistes d’abans, la raça socialista i el seu ADN. Tret de context i
negligint el sentit metafòric, Iceta va aconseguir donar tota una dimensió
diferent del text de Torra. Amigues i amics, parlem de les pràctiques més
elementals de la manipulació. I em semblava que això ja ho havíem de tenir
superat. Qui encara dubti, que agafi els articles i els llegeixi de la primera
paraula a l’última. O, encara millor, que compri algun dels seus llibres
(recomano Honorables,
Acontravent, 2011) i miri de saber què pensa realment Torra sobre la política,
la societat i la nació.
Algú encara parlarà dels piulets esborrats
i pels quals Torra ha mostrat penediment. Caldria veure quantes persones, en un
moment de mala bava per algun dels molts atacs contra els catalans, no s’han
expressat dient ‘els espanyols això…’ o ‘els espanyols allò…’, en el sentit que
podríem dir ‘Espanya’ o ‘l’estat espanyol’. Com quan algú parla dels
nord-americans per parlar del seu estat o del seu govern, o parla dels
japonesos, dels alemanys, dels suecs o de qui sigui, sense pretendre condemnar
tots i cadascun dels individus d’aquestes comunitats. No cal fer un esforç gaire
gran per veure que Quim Torra no parlava del veí del quart que se sent espanyol.
Com en els articles, Torra no preveia la carrera política ni el combat demagògic
actual. Conec el sentit de la justícia –o la irritació amb les injustícies– que
caracteritza Quim Torra i puc llegir aquells piulets en aquest context.
Abans deia que l’arribada d’un
intel·lectual a la presidència és la pitjor cosa que pot passar (espero que aquí
entenguem el sarcasme) perquè tenim un adversari que, en comptes d’elevar el
debat parlamentari cap a l’excel·lència, el fa baixar fins a les mines més
profundes de la terra. El populisme –que Rob Reimen ens convida a dir-ne
‘feixisme’ per deixar els eufemismes de banda– que gasta l’unionisme consisteix
exactament en això: eliminar tota complexitat i profunditat analítica,
discursiva i de pensament per deixar les idees en la pell i els ossos. Hi ha una
renúncia volguda i meditada a la simplificació, a la batussa, a la
descontextualització, al pim-pam-pum, a refusar el matís, la ironia i qualsevol
element que doni complexitat al llenguatge i al pensament. És en aquest sentit
que em sorprèn que persones que escriuen i que defensen l’ús intel·ligent del
llenguatge es dobleguin davant aquesta ofensiva totalitzadora i
feixistitzant.
Encara diré més. El racisme és tot sovint
en la mirada de qui el denuncia. D’entrada, perquè qui identifica algú que parla
de ‘catalans i espanyols’ com una categoria racial és precisament el racista.
Qui fa referència constantment al lloc d’origen i naixement dels catalans? Qui
pensa que, quan Torra parla dels catalans, no inclou tots els catalans? Per què
estava tan nerviós amb aquest tema Xavier Domènech, que va compartir campanya
electoral amb Pablo Iglesias, qui apel·lava als ‘que tenen pares andalusos o
extremenys’ a fer fora Mas? Qui és que està pendent dels orígens dels catalans
per a treure’n profit? Quan Domènech diu que els immigrants dels seixanta no van
venir per integrar-se sinó per construir Catalunya, qui fa política dels
orígens?
Enmig de tot això, hi ha aquest parany
dialèctic que bona part del sobiranisme s’ha empassat sense ni mastegar, que és
la denúncia del debat identitari. S’han escrit molt bones reflexions sobre això.
Ho han fet sociòlegs, filòsofs, antropòlegs i politòlegs amb precisió, extensió
i mètode científic. Jo tan sols diré que tota política és una qüestió
d’identitat. La política és una gestió constant de les identitats. Identitats
múltiples i de tota mena que ens permeten de viure com a éssers socials. No hi
ha pràcticament res que no sigui matèria morta que quedi exclòs de la
identificació, diferenciació i reconeixement –els tres trets que configuren les
identitats més elementals. Parlar d’identitats és parlar de lluites pel
reconeixement i, per tant, d’ocupació d’un espai propi i de poder. Les
identitats no són estables, estancades i permanents, sinó resultat d’una
evolució constant, una relació i una lluita.
En la reacció d’una bona part del
sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que
l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més
barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que
fan sonar. Insisteixo que em sorprèn que això passi en aquests moments. S’han
dit moltes bestieses aquests dies i les ha dites gent que em fa l’efecte que no
han llegit ni els articles ni els llibres, ni han assistit a cap dels centenars
de conferències que ha fet els últims anys. Aquesta és una debilitat que hem de
fer-nos mirar. Com més aviat millor. Aquesta també és una prioritat
republicana.
Font: Quan l’independentisme cau al parany i no se n’adona | VilaWeb:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
13.1.18
Sense Ficció TV3: 1-Octubre (Vídeo)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern central, l'1 d'octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. "1-O" és la crònica del que va passar en cinc d'aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.
Un treball dirigit i escrit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro.
Sense Ficció 1-O (TV3 09.01.18) from Barco Piolin on Vimeo.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
7.1.18
El primer dia d'octubre - (Vídeo documental)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La 'Directa' amb l''Agència UO' estrena un documental que narra els fets de la jornada del referèndum, amb diversos testimonis a peu de carrer i un recorregut per diferents col·legis electorals
El documental El primer dia d’octubre, produït per l’equip de la Directa - Agència UO, narra la jornada del referèndum per l’autodeterminació des de la perspectiva de la societat civil i concretament del que va succeir a la ciutat de Barcelona. Testimonis a peu del carrer, persones matineres que protegeixen de nit el seu centre de votació, votants que han patit directament la violència policial i observadors internacionals que expressen la seva indignació per la vulneració de drets que han viscut en pròpia pell. És un retrat de moments diferents que es van viure al carrer: tant d’alegria i celebració, com d’indignació. Més enllà de les imatges de repressió que van inundar les xarxes, el documental tracta d'apropar-se a les motivacions de la gent que va decidir defensar el referèndum amb resistència no-violenta.
El relat comença a les quatre de la matinada a l’escola Concepció, a l’Eixample, on veïns acampen per evitar l’entrada de la policia, i relaten com van ser les preparacions durant les setmanes anteriors. Al moment de l’obertura de la seu electoral ja s’ha omplert la plaça del davant, on s'hi respira una clara expectació. Serà un dia llarg, amb nervis però també festiu, sota la pluja.
El relat comença a les quatre de la matinada a l’escola Concepció, a l’Eixample, on veïns acampen per evitar l’entrada de la policia
Poc després hi ha un gir en l’ambient: som testimoni de l’assalt a l’escola Ramon Llull per part de la policia nacional espanyola. Les imatges són dures i molt violentes. Membres de la mesa electoral expliquen com han viscut l’entrada de la policia a la cacera d'urnes i paperetes. També intervenen testimonis agredits per la policia nacional quan va disparar bales de goma als manifestants i observadors internacionals que no amaguen el seu rebuig.
Les càmeres també passen per l’Hospital de Mar a sentir les persones que han estat ingressades per les seves ferides de cops de porra a l’escola Mediterrània. Amb molta dignitat i encara en estat de xoc, descriuen les escenes de violència viscudes.
Al llarg del dia, ens aturem per diferents punts de votació als districtes de l’Eixample i Sant Martí, on recollim opinions i anècdotes al carrer. Són petites històries amb gent diversa que han participat en un procés defensat des de baix.
La incorporació de fragments d’àudio amb declaracions de les autoritats, s'evidencia l’escletxa entre la realitat viscuda al carrer i la versió “oficial” dels fets.
Amb la incorporació de fragments d’àudio amb declaracions de les autoritats, s'evidencia l’escletxa entre la realitat viscuda al carrer i la versió “oficial” dels fets. El primer dia d’Octubre vol apropar la celebració d'una jornada històrica amb testimonis directes.
El vídeo incorpora imatges de l'Agència UO, que es va crear per cobrir el referèndum arreu del territori. Hi van participar més de 80 persones de col·lectius, associacions, cooperatives i entitats, o a títol individual.
El primer dia d’Octubre acaba on va començar: a l’escola Concepció de l’Eixample.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
12.9.17
EL TEATRE AMB EL REFERÈNDUM
 |
| Actors i actrius participants en l'acte de la DIada a la Fira del Llibre en Català, amb el Conseller de Cultura. |
Els professionals de l'escena, intèrprets de la paraula, del gest, de la música, directors, dramaturgs, compositors, escenògrafs, il·luminadors, dissenyadors, i de totes les especialitats i modalitats artístiques, administratives i tècniques de la representació teatral ens devem al públic. Els anhels, les il·lusions, les preocupacions i els neguits dels ciutadans són la nostra motivació, la font d'inspiració, el repte amb què afrontem la nostra feina diària.
Estem convençuts que la nostra és una dedicació meravellosa perquè els artesans/artistes que treballem davant del públic aprenem i ensenyem un altre bell ofici: el de ciutadà, que consisteix a assumir responsabilitat social.
El nostre món ens ensenya a lluitar per l'honradesa de cada dia. El "respectable", el públic, és la nostra mesura perquè depenem del seu veredicte. I som conscients que aprendre el nostre ofici, en part, és l'assumpció que quan enllestim la feina, els espectadors tenen la paraula. Nosaltres, cada nit, posem les urnes; i el públic -el poble- hi diposita el seu vot afirmatiu o negatiu, totes les opcions són bones. Ens devem al públic i ens devem, doncs, als ciutadans i no podem sinó defensar el dret democràtic a Catalunya d'expressar lliurament l'opinió en aquest moment extraordinari que se'ns ofereix. I, en conseqüència, estem resolts a lluitar pel veredicte de tots els catalans i les catalanes en el REFRÈNDUM convocat per a l'1 d'octubre d'enguany.
El dia del REFERÈNDUM per la INDEPENDÈNCIA ens espera, siguin quins siguin els resultats, una estrena històrica.
SALUT I URNES!!
Pàgina de facebook del Teatre pel Referèndum:
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
24.5.17
"OPERACIÓN CATALUNYA", TOTS ELS VÍDEOS I MÉS SOBRE EL FRANQUISME ENCOBERT
Què se'n va fer de la Brigada político-social del franquisme, la polícia copiada de la Gestapo nazi que va controlar, reprimir, torturar i i fins i tot assassinar opositors al règim?
Quina relació poden tenir, alguns elements d'aquell cos repressiu amb les privatitzacions dutes a terme per Felipe González i Aznar, amb el comissari Villarejo o amb multimilionaris que tenen xalets a Suïssa?
Quina relació poden tenir els beneficiaris de privatitzacions amb una polícia paralel·la? I amb Rubalcaba? I amb la "OPERACIÓN CATALUÑA"?
Carlos Enrique Bayo, Periodista d'Investigació d'El Público que ahir a la tarda va declarar davant la Comissió del Parlament de Catalunya juntament amb la seva companya Patricia López, ho exposa a als Matins de TV3 i deixa entreveure com el franquisme, des de l'estat i en paral·lel, ha tutel·lat allò que ens han fet creure que era una democràcia.
Comissió d'Investigació sobre l'Operació Catalunya (accés als vídeos)
- 1Compareixença de Patricia López, periodista de "Público", davant la Comissió d'Investigació sobre l'Operació Catalunya (Tram. 357-00482/11)Comissió d'Investigació sobre l'Operació CatalunyaCompareixença.
- 2Compareixença de Carlos Enrique Bayo, periodista de "Público", davant la Comissió d'Investigació sobre l'Operació Catalunya (Tram. 357-00483/11)Comissió d'Investigació sobre l'Operació CatalunyaCompareixença.
- SI ET VAS PERDRE EL 30 MINUTS SOBRE "OPERACIÓN CATALUNYA"
Un reportatge de Genís Cormand i Joan Albert Lluch
Imatge: Enric Miró
Muntatge: Moisès Casanovas
Producció: Jèssica Montaner
Una conspiració policial va actuar contra el procés sobiranista. Proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial. El "30 minuts" s'endinsa aquest diumenge en una operació policial opaca que ha estat actuant de manera anònima. Què és l'operació Catalunya? Qui la va impulsar? Existeix la policia política? S'ha fet a l'esquena de jutges i fiscals amb la idea d'intoxicar? S'han utilitzat fons reservats? Quin paper hi ha tingut la premsa?
L'11 de Setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. La cúpula de la Policial Nacional activa una operació secreta al marge de processos judicials i de bona part de la mateixa estructura de la policia.
El "30 minuts" entrevista periodistes d'investigació, advocats, jutges, diputats i representants de la policia per entendre l'origen i l'abast de l'operació. L'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el subdirector d'El Mundo, Esteban Urreiztieta, afronten el cas del compte corrent suís fals, que marca decisivament la carrera del polític convergent.
Una actuació policial fora de norma, que s'activa en moments electorals importants. Amb un interrogant, que ara molts intenten resoldre: qui és la X de l'operació Catalunya?
30.9.16
22.9.16
El cas dels catalans [1714] - (Vídeo)
La pel·lícula està basada en la faraònica obra de Francesc de Castellví "Narraciones históricas", sobre la Guerra de Successió, i compta amb la periodista Mònica Terribas com a narradora.
10/09/2014
Font: El cas dels catalans [1714] - YouTube
25.6.16
17.5.16
El vídeo oblidat de la BBC sobre la Catalunya del 1979
.
Història
,
Independència
,
Vídeos
'Catalonia: A region apart' explicava per què Catalunya era diferent i què volien els catalans
L'escriptor i enginyer químic Josep Grau-Bové ha recuperat un vídeo inèdit a casa nostra: un reportatge de la BBC del 1979 sobre Catalunya, produït dins d'una sèrie de cinc reportatges titulada 'Realidades de España'. El cinquè eposidi es titulava 'Catalonia: a region apart', on s'explicava per què Catalunya és diferent i què volien els catalans. Grau-Bové l'ha posat a disposició de tothom a YouTube.
Grau-Bové explicava fa dies en el seu bloc que havia aconseguit una còpia del vídeo en VHS mitjançant un amic seu resident a Glasgow. I ara ha pogut posar-lo a la xarxa.
En el reportatge s'hi veuen imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, i s'hi explicava que els catalans tenien un profund desig d'autogovern, i esmenta els precedents de la Guerra dels Segadors i imatges d'arxiu del president Macià al balcó del Palau de la Generalitat. S'hi entrevistava també l'historiador i polític Josep Benet.
Font: El vídeo oblidat de la BBC sobre la Catalunya del 1979 - VilaWeb
4.5.16
4.3.16
21.12.15
15.10.15
PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS (Vídeo)
PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS, 1ª PART
PATRIMONI IMMATERIAL I ORAL
PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS, 2ª PART
12.10.15
Ovidi per Ovidi (documental impressionant i emotiu)
.
Homenatge
,
Països Catalans
,
Vídeos
Et recorde, Ovidi, i t'enyore perquè et vas dignar a compartir amb mi quatre coses sense importància i un secret. També perquè has estat, probablement, la persona més tendra que he conegut. Gràcies, t'estime, també.
Documental sobre el cantant i actor d'Alcoi Ovidi Montllor amb motiu del vintè aniversari de la seva mort.Font: Ovidi per Ovidi (Documental, TV3 2015) - YouTube
«Avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu"»
Jordi Bianciotto
El 2015 és any Ovidi, Ovidi Montllor, i mai com ara no havíem vist un ambient tan favorable al seu record i a la seva reivindicació; tants nous cantautors i, també, tanta opinió pública activista realçant la seva figura. Els temps són favorables, esclar. Fins i tot al seu Alcoi natal, on fa una dècada l’ajuntament es va negar a fer-ne cap commemoració perquè deien que deu anys no era prou temps, li han posat el seu nom a un carrer i preparen alguns festejos. Que el govern municipal passés, el 2011, del PP a una coalició de PSPV, Bloc-Compromís (aquests, darrerament desmarcats) i EU hi deu tenir alguna cosa a veure
Bé, el 10 de març farà vint anys que l’Ovidi ens va deixar, i demà dissabte el festival de cançó Barnasants posa el pòrtic dels homenatges amb l’espectacle de Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner a l’Auditori Municipal de Terrassa. Bona aposta: ningú com Soler, el guitarrista que el va acompanyar durant dues dècades, per fer de testimoni del que un dia va significar el cantautor, i per explicar alhora, amb seva simple figura, i l’exquisida guitarra, com un artista fonamental, ell mateix, por arribar a ser una figura minoritària en el nostre país. No som perfectes.
Bé, el 10 de març farà vint anys que l’Ovidi ens va deixar, i demà dissabte el festival de cançó Barnasants posa el pòrtic dels homenatges amb l’espectacle de Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner a l’Auditori Municipal de Terrassa. Bona aposta: ningú com Soler, el guitarrista que el va acompanyar durant dues dècades, per fer de testimoni del que un dia va significar el cantautor, i per explicar alhora, amb seva simple figura, i l’exquisida guitarra, com un artista fonamental, ell mateix, por arribar a ser una figura minoritària en el nostre país. No som perfectes.
Aquest podria ser un aniversari ple de retrets, perquè sabem que el darrer tram de vida de l’Ovidi no va ser falaguer, que la indústria se’n va desentendre, que les administracions se’n van oblidar, que el gran públic va començar a mirar cap a una altra banda i que aquella incipient TV3, molt preocupada (i amb motius) per semblar cosmopolita, va estar poc atenta als cantautors que, precisament, tant havien treballat, feia quatre dies, per construir un país on TV3 pogués existir. I pot ser, també, una efemèride en què se li reti honors des d’un enquadrament una mica parcial. Perquè de vegades, sembla que l’Ovidi hagués estat un líder veïnal o un polític clandestí quan era, en primer terme, un creador amb un gran talent per fer cançons i per interpretar-les.
Per això és on és i per això l’evoquem. Si les seves cançons haguessin estat vulgars no el recordaríem, per molt que hagués estat la veu dels desfavorits, la memòria de la consciència de classe o el defensor de la nació catalana de Salses a Guardamar. Naturalment, no és possible destriar les seves cançons d’aquesta actitud compromesa amb uns ideals tant socials com nacionals. L’Ovidi era el resum de tot plegat. Però si va fer un servei a unes sensibilitats ideològiques és precisament perquè va fer consistents vehicles portadors d’aquestes idees, és a dir, cançons emocionants. És difícil seduir ningú, ningú intel·ligent si més no, al voltant de cap causa a través d’una cançó mediocre o simplement pamfletària. El talent sempre marca la diferència.
Tot això pot semblar obvi, però ara hi ha el perill que Ovidi Montllor esdevingui aquell personatge de culte del qual tothom parla però que pocs han escoltat. Un agitador o un mite més que un músic. Si d’alguna cosa pot servir aquest aniversari, i els homenatges que se’n derivin, és per redescobrir, o descobrir, la seva obra. Ara no hi ha excusa: la seva música és a les plataformes de la xarxa que tots coneixem. Escampem per tot arreu aquells discos delicats i valents: els sarcasmes d’Un entre tants… (1972), l’emotivitat arrelada d’A Alcoi (1974), el vigor declamatori d’Ovidi Montllor diu Coral romput (1979), la maduresa de 4.02.42 (1980)…
Ovidi activista, home compromès, icona de la lluita popular, lluitador en defensa dels Països Catalans… I tant que sí. Però avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu". Que el lector, si vol, pot escoltar d’aquí cinc segons a YouTube.
4.10.15
20.9.15
LLEGIU HISTÒRIA, SI US PLAU!
Lean Historia, por favor - Opinión - El Periódico de Aragón Original castellà, traduïda amb Google translator
Lean Historia, por favor
José Luis Trasobares
2015.09.14
2015.09.14
Com moltes persones tenen una idea del passat bastant distorsionada, em passo la vida recomanant a tot déu que llegeixi Història. Manuals i assajos; o sigui, no ficció. Perquè manejar a força de visions (revisions més aviat) aficionats, novel·les (per ben documentades que estiguin), sèries i pel·lícules no serveix. És cert que a Espanya, a diferència del que passa en l'àmbit anglosaxó, els nostres historiadors solen produir monografies denses com pedrots, àrides i on les fonts documentals no són un instrument sinó una obsessió. La divulgació de qualitat és tan escassa com la voluntat d'arribar al gran públic. A l'Acadèmia hispana (que és on s'ubiquen la majoria dels que investiguen i escriuen sobre el que va passar) li sobren ínfules i li falta narrativa. A sobre, i pel que fa als esdeveniments contemporanis, l'accés als arxius oficials és difícil i fins i tot, de vegades, impossible.
Així, el personal s'entusiasma i es fa un embolic confonent el Regne d'Aragó amb la Corona d'Aragó (alguns creuen que en l'Edat Mitjana Catalunya era una mena de possessió nostra, en comptes d'un puixant estat governat pel mateix rei). O bé s'ignoren els secrets de la Guerra de Successió. O es repeteixen sense més falsos llocs comuns sobre la Guerra del Francès ... I al final, en un míting de Podem, algú proclama que Saragossa es va alçar en 1808 contra la casta que pretenia sufocar els seus instints alliberadors, i es va negar a rendir- al francès. Quan en realitat va ser més aviat al contrari, que la casta reaccionària i clerical va arrossegar a tots i va alienar al poble llançant-ho a una batalla horrible i sense sentit.
Els règims autoritaris suportats per Espanya en el segle XX van manipular (o amagar) episodis fonamentals com les guerres al Marroc, el brutal enfrontament del 36-39 i el mateix franquisme. Serà difícil omplir aquest forat negre, perquè molts esdeveniments no han deixat una empremta fiable.Malgrat tot, llegeixin als historiadors, busquin la veritat, mirin enrere ... Sense memòria estem perduts.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)