traducció - translate - traducción

30.11.18

Llibertat versus prepotència | VICENT MORENO I MIRA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


VICENT MORENO I MIRA
Llicenciat en Humanitats
País Valencià

No deien que l’Espanya de les autonomies no es descentralitzava? La resposta queda meridianament clara: els policies espanyols es manifesten a Barcelona reclamant l’equiparació d’emoluments entre els diversos cossos de les forces de seguretat. És a dir, segons es pot deduir, el Ministeri de l’Interior resideix a la ciutat comtal.
D’altra banda, ningú pot negar la diligència i probitat de les emissores de TV espanyoles (Españoles todos!) per a presentar imatges de ciutadans agredits perquè porten la bandera espanyola. Mal fet, abrivats i tenaços independentistes: no oblideu mai que l’única força que teniu i la més temible per a un Estat com el que patim és, precisament, l’absència absoluta d’armes, força bruta i agressivitat. De violència ja en posen ells, que és, juntament amb el bloc legalista, la tesi argumental que els permet el domini. Perquè, qui dubta a hores d’ara que l’1 d’octubre del 2017 els ha fet més mal als partidaris de la S.U.P. (Sagrada Uniformidad de la Patria) que els nou-cents morts d’ETA?
De manera que diguem-ho clar: la policia dita nacional, la guàrdia civil, etc. no demanaven cap equiparació salarial. Eren als carrers de Barcelona “para terminar lo que no nos dejaron”. Collons!, tanta sinceritat m’aborrona. És la segona manifestació que fan a Catalunya amb l’únic propòsit d’infondre por a través de la provocació reiterada i abjecta. Vos desafien, amics catalans de bona fe, que poseu un mort damunt del tauler; alguna reacció que justifique un estat de guerra. Ja sabeu, militarització del territori després d’aplicar amb ferotgia patibulària l’article 155 de la Constitució. No comporteu, doncs, per molt dur que siga el sacrifici, que puguen presentar-se davant del món com a víctimes. Recordeu que l’irenisme és la vostra basa més valuosa i per això intenten destruir-la: són experts en matèries subterrànies i posaran paranys i estratègies brutes com deixar armes a l’abast de tothom. El perill per a la convivència no és la discrepància ideològica sinó l’afany desmesurat dels més forts de sotmetre els més dèbils. Raons? Qui parla de raons?
Pel que fa a les actuacions de la justícia espanyola, no és difícil endevinar com i per què es mouen en unes coordenades no homologades amb els països veritablement democràtics i no ortopèdics. Saben perfectament que els tribunals d’Estrasburg tombaran les malifetes comeses ací. Llavors, com és que s’esforcen tant a liquidar qualsevol signe adversari a la sinècdoque indissoluble? Perquè, impertèrrits davant el ridícul, l’astúcia marca una conducta reprovable, sí, però les maniobres discutibles són eficaces. L’objectiu perseguit, és a dir, la immobilització dels drets naturals, s’assoleix plenament. Que ho pregunten a Otegi. Jo acabe demanant la substitució de la còlera per la passivitat intel·ligent, perquè és l’únic poder que tenen els pobles assedegats de llibertat i no de prepotència.
Font: https://www.diarilaveu.com/veu/86087/llibertat-versus-prepotencia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

29.11.18

Recapitulem: com és que s’accepta el judici contra el govern si és una farsa il·legal? | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Tot plegat no té cap justificació, però reconec –i això és veritat– que despulla el règim i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol observador que tenim davant un judici amb motivacions polítiques»



Hi ha coses en què tot l’independentisme i una part del país que hi ha més enllà estem d’acord. Una de molt clara és que el judici contra el govern és una farsa. No conec cap independentista que crega que es farà un judici just.

De fet, aquesta qüestió no és opinable, perquè n’hi ha una prova evident. Alemanya, el patró or del dret penal, ja ha fet el judici que es farà a Madrid, contra el president Puigdemont, i ha determinat que no hi ha culpabilitat, ni per rebel·lió ni per sedició. I això fa impossible d’acceptar o defensar que Espanya tinga el dret de jutjar i de condemnar a vint-i-cinc anys de presó el vice-president Junqueras i els altres empresonats.

La violació de drets bàsics que implica la simple realització del judici s’agreuja encara més amb la violació gravíssima dels drets dels parlamentaris, drets reforçats en qualsevol democràcia.

Els qui són a les presons fa un any que es troben en una situació abusiva de presó provisional. Però, a més, avui hi ha una tercera part dels diputats independentistes al Parlament de Catalunya que viuen amb una amenaça legal al damunt, tres dels quals no han pogut ser investits president de la Generalitat, malgrat tenir prou vots; i encara hi ha set diputats que no poden exercir amb normalitat la feina que els va encomanar la ciutadania en unes eleccions. Amb aquesta actuació tan especialment greu, l’estat espanyol viola la legalitat internacional, que hauria de marcar el seu ordenament jurídic, cosa que tothom assumeix: perquè tothom sap prou bé, fins i tot els juristes espanyols, que passats més de sis anys Estrasburg desfarà la condemna jurídica,  però quan ja se n’hauran acomplert els efectes polítics.

Tot plegat no té cap justificació, però reconec –i això és veritat– que aquest escàndol monumental despulla el règim i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol observador que això que tenim davant és un judici amb motivacions polítiques. Una definició acceptada per tots els represaliats.

Aleshores, però, hem de continuar recapitulant i ens adonarem que si aquest judici és polític cal una estratègia política també per a plantar-hi cara. No crec que ens puguem discutir sobre aquest punt. Sobre l’estratègia jurídica, cadascú decidirà. Sobre l’estratègia política, supose que també cadascú decidirà. Però no crec que es puga discutir que un judici d’aquestes característiques reclama sens dubte una estratègia política, no únicament judicial. I la pregunta següent, per tant, és quina és aquesta estratègia.

Això porta a interrogar-nos en primer lloc sobre si avui, encara, la independència és per als partits independentistes un objectiu o no. Immediat, vull dir. No d’ací a deu anys o vint, o com una utopia preciosa. I ho demane simplement perquè a mi em sembla fora de discussió que la millor manera de fer que s’acaben les amenaces i les arbitrarietats espanyoles és deixant de ser ciutadans d’aquest estat que, violant les pròpies normes jurídiques i les normes internacionals, fa servir un instrument de coerció legal per perseguir la dissidència política. En una Catalunya independent, Llarena i Marchena simplement no hi tindrien res a fer i fins i tot podrien ser jutjats per tot el mal que cometen.

Si la independència és un objectiu polític a curt termini encara, aleshores la pregunta és com es coordina la lluita per la independència amb la lluita per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perquè la veritat és que ara mateix aquesta coordinació no es veu enlloc. D’entrada, ja és ben estrany que un país que ha declarat la independència se sotmeta als tribunals del país del qual s’ha volgut independitzar.

Si, en canvi, la independència ja no es considera un objectiu polític immediat, aleshores la llista de preguntes a fer va a parar a una columna diferent.

Sobretot perquè el raonament lògic immediat ens ha de dur a qüestionar-nos si aquesta tesi es defensa perquè voluntàriament s’ha decidit que hi ha una alternativa millor a la independència o si és perquè hom pensa que no és possible de guanyar i que el sol fet d’aspirar-hi ja té un cost enorme que justifica que s’ajorne el projecte.

Si hi ha, dins l’independentisme, algú que voluntàriament haja trobat un camí millor que el de la independència m’agradaria molt escoltar la seua explicació. Però entenc que no és així, i que per tant l’única raó que es pot invocar per a deixar de banda la independència com a projecte a curt termini és la incapacitat d’aconseguir-la.

Però aquest argument –si és que és aquest– obre dues noves derivacions. La primera és que la raó lògica per a esgrimir que no es pot aconseguir la independència seria que no som prou gent per a fer-ho, que no tenim prou força. Però com se sap, això, si l’independentisme ha guanyat totes les eleccions amb una clara majoria i les enquestes continuen afirmant (ahir mateix, una de nova) que encara creix? I sobretot: com es pot afirmar que no es pot guanyar ara, amb la gent que ara som, si a l’octubre i al desembre de l’any passat es va guanyar?

Perquè es va guanyar el primer d’octubre i no crec que cap independentista puga dir que el primer d’octubre va ser una derrota. Es va guanyar el 27 d’octubre, quan malgrat totes les pressions es va proclamar la independència. I es va guanyar el 21 de desembre contra el colp d’estat i participant en les eleccions més irregulars de la història.

Si avui la República no és efectiva no és perquè l’estat espanyol derrotàs l’independentisme ni una sola vegada, que no ho va fer. La República no és efectiva per la incompareixença del govern el cap de setmana posterior a la proclamació. Tothom pot especular sobre què hauria passat si la situació hagués estat una altra, però argumentar que no som prou gent sabent que sí que vàrem ser-ne prou per a fer el referèndum i que sí que en vàrem ser prou per a proclamar la independència sembla –em sembla a mi– que requeriria una mica més d’argumentació i sobretot que s’aportàs alguna dada clara que ho pogués demostrar.

I si dic això és perquè, altrament, costa molt d’entendre el perill que aboquen sobre la població els partits independentistes acceptant, com sembla que accepten, l’execució i les conseqüències d’aquest judici.

Perquè qui pot discutir que quan jutgen i condemnen els presos s’haurà establert un precedent legal que ja ens vincularà per sempre a tots? Si es pot ficar a la presó, gràcies a una farsa il·legal, una presidenta del parlament o un vice-president condemnant-los a vint-i-cinc anys amb una acusació falsa i contrària a la norma jurídica qui podrà viure sense por i en llibertat en aquest país, a partir d’aleshores? Si no s’impedeix un judici que ha estat guanyat a Alemanya, que causa estupor a tot Europa i que una enorme majoria del país veu com una agressió il·legal, com se n’impediran les seqüeles, el règim de terror que el seguirà?
Són preguntes –i em sembla que avui n’he fetes moltes– que només pretenen trobar una explicació a la situació tan estranya i insòlita que vivim. I suscitar un debat que durant massa mesos tinc la sensació que molts, jo mateix, no hem encarat com calia. Amb respecte a totes les posicions, començant evidentment per les dels presos i exiliats, però també amb la convicció, que em sembla que ningú no té el dret de discutir, que és el futur de tots els ciutadans que hi ha en joc. Que de fet és el futur del país que hi ha en joc.

I per què no n’hauríem de parlar i discutir lliurement, apassionadament, valentament, aleshores?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

28.11.18

Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vídeo amb les intervencions de l'advocat de Clara Ponsatí en la presentació del llibre 'La batalla de l'exili'


Redacció VilaWeb

En l’acte de presentació del llibre de Josep Casulleras La batalla de l’exili es va destacar la participació de l’advocat escocès de Clara Ponsatí, Aamer Anwar. Bon coneixedor de la realitat de Catalunya, Anwar va insistir repetidament a dir que el problema no és solament judicial sinó que té un apartat polític, que és la lluita per la independència del país com a manera d’evitar noves violacions dels drets humans.

Això és com una sentència de mort
En la primera intervenció, Josep Casulleras li demana per quina raó diu que aquest és el cas de la seva vida.

Anwar comença explicant que quan ell estudiava lleis sempre somniava poder intervenir en un cas que fes història. Per això diu que quan va veure què passava el primer d’octubre de l’any passat va quedar desconcertat. Esperava coses així a l’Àfrica o a l’Aràbia Saudita, però no pas a Europa. De manera que quan li varen proposar d’assumir la defensa de Clara Ponsati va dir de seguida que sí i va entendre tot seguit que aquella era l’oportunitat per a canviar la història.

Perquè, diu Anwar, pensant en els principis de justícia, llibertat i igualtat, que a ell l’havien mogut sempre quan era activista i com a advocat, amb el temps ha après que aquestes coses no te les regalen amb una safata en cap tribunal sinó que la gent se les guanya. L’advocat de Ponsatí afirma que està content que no hi hagi la pena de mort, però també diu que el va impressionar de veure que es demanaven trenta-cinc anys de presó per a la consellera, fet que equival,  diu, a una pena de mort. Per a una dona que ha passat la vida lluitant per la seva gent, una acadèmica, que no va fer sinó lluitar pel dret de vot, perquè els catalans poguessin reclamar els seus drets.

Anwar aleshores fa broma dient que Ponsatí li ho discutia, això, i afirmava que ella seria viva, però després insisteix en el caràcter injust de la possible sentència i diu que fins i tot un sol dia a la presó seria massa temps.

La intervenció acaba amb l’advocat afirmant que per ella Catalunya ara és com una segona casa i això és gràcies a la gent. I remarca que cada vegada que els polítics, que el president, li pregunten què faria, ell respon: ‘Vosaltres teniu el poder, vosaltres teniu l’oportunitat de canviar la història.’  I que aquest poder resideix en el poble de Catalunya, del qual Anwar es confessa enamorat.


Contra la persecució política, cal lluitar-hi políticament
En la segona intervenció, l’advocat de Clara Ponsatí recordà que l’any passat va ser convidat a parlar en la Universitat Catalana d’Estiu. I que, en aquells dies, va anar a Barcelona. Justament era a la Rambla el 17 d’agost, quan hi va haver l’atac. Anwar recorda aquell moment, la impressió de pluralitat i llibertat que li oferia Barcelona, i explica un moment concret: quan el seu fill li va demanar una gorra del Barça i tot d’una es va trobar enmig de l’atemptat. Va córrer i es va trobar aturat veient que una mare acabava de perdre el seu fill.
Després va explicar la gran impressió que li va produir la reacció de la societat catalana amb el ‘No tinc por’ i contà que quan va acudir a Prada per fer la conferència a què havia estat convidat va comentar que ell volia ajudar, que voldria ajudar.

Aleshores va arribar el primer d’octubre, que afirma que va viure amb ‘horror’, veient allò que li semblaven ‘feixistes prepotents atacant la gent que només volia votar’. De manera que quan, setmanes després, va rebre una telefonada que li demanava si volia representar Clara Ponsatí va respondre de seguida que sí. Que era un honor. Allò li oferia l’oportunitat d’ajudar que ell volia tenir.

Però aleshores va veure les acusacions i no s’ho podia creure. Rebel·lió amb violència? Anwar diu que no s’ho creia, perquè l’única rebel·lió amb violència que ell havia vist aquell dia era la dels oficials de la policia espanyola que havien trencat el seu jurament de protegir la gent. Recorda que això ho va explicar a la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, i que encara no se’n sabia avenir.

L’advocat de Ponsatí recorda també que quan es varen posar a treballar en la defensa no podien trobar ni una sola línia en l’escrit d’acusació que realment contingués cap mena de prova contra el govern català. I que ben aviat, en les primeres quaranta-vuit hores de llegir els documents, es va adonar que allò era una persecució política. I va decidir que l’única manera de lluitar-hi era políticament, no solament als tribunals, sinó als carrers, i que calia portar el govern espanyol als tribunals.

Anwar explica que aleshores va veure amb sorpresa com els mitjans espanyols l’atacaven, especialment quan va parlar de l’existència del fantasma de Franco, que dictava els passos d’aquest judici. En conseqüència, afirma, per a ell participar en la defensa és un gran honor però també un gran desafiament. Al cap d’un mes –recorda– cap dels membres del seu equip no podia creure’s què feia l’estat espanyol en nom de la justícia. Tampoc no entenia la complicitat i el silenci dels dirigents europeus amb els seus col·legues espanyols i va sentir-se molt decebut amb uns polítics que alcen la veu contra Rússia o l’Aràbia Saudita, però que són incapaços de dir res contra un membre de la Unió Europea que abusa i reprimeix els drets més bàsics d’una democràcia i que amenaça la població, perquè enviar els polítics a la presó vol dir que poden enviar-hi qualsevol persona.

Anwar diu que, malgrat tot això, ‘el temps no va a favor nostre’, que cal aprendre del que ha passat i adonar-se que precisament a Espanya no li ha agradat gens l’estratègia de defensa internacional i que cal actuar abans no comenci el judici, al gener. O ja serà massa tard.

Diu també que cada vegada que ve a Catalunya els polítics li demanen què pensa que caldria fer i que ell sempre respon: ‘Els polítics sou vosaltres, vosaltres preneu les decisions, vosaltres vàreu ser votats, vosaltres teniu el mandat de la població que va votar per la independència, teniu els vostres companys a la presó i heu de fer alguna cosa de seguida.’ Per Anwar això significa que la gent faci servir el seu poder, perquè si no els polítics a la presó seran destruïts. ‘Però aquest poder no és al parlament sinó que és el de la gent del carrer, que no vol tornar a ser humiliada pels espanyols.’

Després de l’aplaudiment del públic, Anwar fa una darrera consideració, en aquest cas històrica. Recorda que l’imperi britànic va ser el més sanguinari del món i que va aprendre a dividir per governar i a endarrerir les coses. Van trobar-se amb moviments d’independència arreu del món i sempre reaccionaven demanant-los que fossin comprensius i intentant retardar-ho tot, amb l’esperança que es trencarien ells sols. Anwar acaba afirmant que els espanyols, ara, fan això a Catalunya. I que cal no repetir els mateixos errors ni caure en les mateixes paranys: ‘Vosaltres no podeu reconèixer la legitimitat de l’estat espanyol perquè actua de manera il·legal. No sou els catalans qui actueu de manera il·legal, sinó que és Espanya que vulnera la llei internacional. Per això ara és el moment en què els catalans heu de dir prou, que teniu una estratègia per a lluitar als tribunals, però que també en teniu una per a lluitar al carrer i aquesta és la independència.’

‘Heu  d’entendre el parany que posa Espanya…’
En la intervenció final, Anwar destaca que quan Pedro Sánchez va arribar al poder, a Escòcia i a Anglaterra es comentava que era un socialista i que, per tant, les coses serien diferents. Però ell responia que Sánchez potser era un socialista a Espanya però era un franquista d’extrema dreta a Catalunya.

Aleshores va recordar la seva intervenció a la Diada, quan es va demanar què pensaria Pedro Sánchez si un gàngster anava a casa seva, li agafava la dona i els fills per ostatges, li posava una pistola al cap i aleshores s’hi estaven un any sencer. I al cap d’un any el gàngster li deia que ara es farien un te i negociarien sobre com viure junts a casa seva. Això no seria cap negociació, diu Anwar, sinó terrorisme. Espanya fa terrorisme d’estat, perquè en el cor d’Europa manté ostatges polítics, presos polítics, i això no es pot acceptar. I afegeix que si acceptes que són presos polítics i ostatges, has d’estar preparat per tot allò que Espanya farà després, perquè ells volen repetir la història.

De manera que, hi insisteix: ‘Deixeu de mirar-nos a nosaltres per trobar la solució, deixeu de mirar Europa, perquè els dirigents europeus no faran res fins que vosaltres no us ajudeu a vosaltres mateixos. El poder el teniu els catalans’. I aquesta ha de ser l’estratègia per al judici, l’estratègia internacional. Anwar diu aleshores que els advocats volen guanyar el cas però que els polítics han d’entendre que la trampa amb què juga Espanya és precisament el procés judicial. ‘Espereu un any, espereu dos anys…’ Sobre això és rotund: ‘No podeu esperar que aquest procés judicial acabi a Europa. Heu de lluitar ara.’ I recorda les paraules que va dir fa setmanes al president Torra: ‘Només sereu lliures quan Catalunya serà independent perquè l’estat espanyol franquista no permetrà a aquesta gent de caminar lliurement.’ Torna a insistir en la necessitat d’una estratègia paral·lela als tribunals i als carrers i reclama que la força que ell va veure en la Diada es faci servir per lluitar per la independència. ‘Deixeu de mirar Angela Merkel o la Theresa May en la cerca de cap solució’, diu. I recorda que ell el primer d’octubre va veure no tan sols gent jove sinó gent de totes les edats defensant els seus drets. Cal continuar aquest camí –afegeix– i cal actuar de seguida. Si no, pot passar que els catalans perdin una gran oportunitat que no es repetirà en dècades.




Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/amer-anwar-cal-actuar-abans-que-comenci-el-judici-o-ja-sera-massa-tard/


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.11.18

Les regles de Varufakis | Toni Comín

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Il·lustració RAMON BUCH
TONI COMÍN

Si Europa vol seguir protegint els drets fonamentals no té més remei que respectar també el dret a l’autodeterminació

Quan ara fa un any van empresonar la meitat del govern i la resta vam marxar cap a l’exili, una de les veus europees que va denunciar aquella situació amb més contundència va ser la de Iannis Varufakis. En una roda de premsa des de Barcelona a principis de novembre, l’exministre de finances grec i fundador del Moviment per la Democràcia a Europa 2025 (DiEM25) va declarar que se sentia “avergonyit” com a ciutadà europeu pel fet que a Espanya hi hagués “presos polítics”. “Ningú no pot comprendre, i no hauria de passar, que polítics que han actuat pacíficament acabin a la presó […] Que Puigdemont sigui a Bèlgica fa que el món es pregunti què està passant a Europa; el món sencer està mirant cap a Europa”, va dir Varufakis. I, posant de manifest la radical incompatibilitat entre la vulneració dels drets civils i el projecte europeu, va sentenciar: “Catalunya és un problema europeu que exigeix una solució europea.” I també que “la crisi catalana no és l’única ni l’última que viurà Europa” i que negar-ho és “no acceptar la nostra responsabilitat com a ciutadans europeus”.

Tanmateix, el més interessant de tot és que en aquelles declaracions Varufakis assumia, de manera implícita, el vincle inevitable entre la vulneració dels drets civils i la negació del dret a l’autodeterminació. En efecte, quan no es reconeix el dret a l’autodeterminació d’un poble que té la ferma determinació d’exercir-lo, s’acaba entrant en una espiral repressiva incompatible amb el respecte dels drets fonamentals. Dit en positiu: si Europa vol seguir protegint aquests drets –és a dir, si Europa vol seguir sent Europa– no té més remei que respectar també el dret a l’autodeterminació. Per tant, a Varufakis no li va costar gens arribar a la conclusió següent: Europa ha de permetre la creació de nous estats al seu interior. En conseqüència, hi hauria d’haver una norma europea que protegís i regulés els referèndums d’independència.

Fixem-nos bé en la contundència lògica i en la transcendència política d’aquest argument. No estem dient “estaria bé” que la UE permetés la independència dels seus territoris respecte dels seus estats actuals. O que això “seria compatible amb el projecte europeu”. No, la idea és molt més rotunda: la UE “ha de garantir” el dret a l’autodeterminació dels seus territoris perquè si no ho fa estaria contradient de manera flagrant els seus principis fundacionals. Per tant, la UE està políticament i moralment obligada a regular-ho.

Dit d’una altra manera, només hi ha dues formes d’afrontar el repte d’una societat mobilitzada en favor de la seva independència, la manera britànica amb Escòcia i la manera espanyola amb Catalunya. La solució escocesa és compatible amb els principis i valors de la UE, la catalana clarament no. Per això, és la UE qui hauria d’assumir la responsabilitat d’assegurar que tots els casos que es puguin donar al continent es resolen a l’escocesa. La qual cosa significa trencar amb el principi segons el qual casos com el català són un afer intern de l’estat on s’esdevenen i que la UE aprovi una norma comuna per regular l’exercici del dret a l’autodeterminació. Revolucionari, sí, però imprescindible si volem que la UE segueixi sent un espai de llibertats i no es converteixi en un espai de repressió.

És per això que Varufakis, en aquella reflexió d’ara fa un any, va passar de denunciar la vulneració dels drets civils a Catalunya a proposar, directament, les regles que segons ell haurien de perfilar la norma europea. Concretament, dues: 1. Quan les eleccions regionals en un territori amb institucions legislatives les guanyin formacions amb un programa independentista i amb “la majoria absoluta d’escons però també de vots (la meitat més un ja hauria de ser vàlid)”, s’ha de celebrar en aquell territori un referèndum jurídicament vinculant. 2. Aquest referèndum s’ha de celebrar “en coordinació amb la UE” i “com a molt d’hora” un any després d’aquella votació, per tal de “garantir un debat consistent”.

En cas de victòria dels independentistes, Varufakis proposa tres condicions per tal que el nou estat sorgit del referèndum segueixi dins la UE: 1. Que garanteixi la llibertat de circulació. 2. Que ofereixi, i no imposi, la ciutadania del nou estat i per tant permeti “escollir” quedar-se amb l’anterior, o amb totes dues. 3. Que mantingui “com a mínim el mateix nivell de transferències fiscals cap a la resta de zones més pobres del país, tot i que en forma d’inversió solidària” –o un nivell just de transferències fiscals d’acord amb el principi d’ordinalitat, precisaríem nosaltres–. Regles i condicions, aquestes de Varufakis, que, més enllà d’una o altra precisió, qualsevol demòcrata no pot més que acceptar. Si vol seguir sent demòcrata, és clar.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.11.18

histèriques, malfollades, calentapolles, mentideres, culpables...

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial







Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Un país de mentides | JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

IL·LUSTRACIÓ: LLUÍS ROMERO
Els pot més la seva arrogància fatxenda que no l’evidència de quedar com uns mentiders
Tothom hi menteix, en aquell país. Menteix el cap d’estat, menteixen presidents del govern i menteixen ministres. Saben que allò que afirmen no és veritat, però tant se val, perquè no fan més que repetir en veu alta allò que molts compatriotes seus pensen i, per tant, volen sentir. Tant els fa que la bòfia sigui de l’alçada d’un campanar, perquè emparats amb la força simbòlica de l’autoritat del seu càrrec, les amollen amb tota impunitat, com si res, sense el més mínim sentit del pudor o del ridícul. Aguanten, amb una cara de ciment armat, la descoberta de la falsedat, encara que sigui davant de mitjans de comunicació d’una professionalitat inqüestionable, com la BBC, per més que les imatges de la realitat tornin a passar, un cop i un altre, davant dels seus ulls. Els pot més la seva arrogància fatxenda, la seva cultura política autoritària, que no l’evidència de quedar com uns mentiders davant l’opinió pública internacional.
Hi ha jutges que no es queden curts en el campionat de guatlles i adjudiquen a persones innocents el protagonisme en uns delictes que només existeixen en la seva ment malaltissa. Se salten les lleis que ells mateixos han fet, les interpreten com més els convé i converteixen un simple llumí en tot un ciri pasqual. La seva policia no es queda enrere en aquesta cursa perversa de boles i n’etziba de grans com una casa de pagès. Les estomacades fruit de l’odi ètnic i les pràctiques típicament fatxes contra persones pacífiques esdevenen, en boca seva, mostres d’autolesió voluntària per desacreditar-los.
La butllofa impera també en els titulars de premsa, ràdio i televisió, amb un abast tan gran que sembla impossible que algú s’ho pugui empassar: però s’ho empassen. I molts dels seus polítics encapçalen, sense envermellir de vergonya, el rànquing de falòrnies per fer créixer la fòbia. Potser, de fet, perquè la seva democràcia és un nyap i el seu estat nació una simple nyepa.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

24.11.18

Espanya cau en picat, Catalunya cotitza a l'alça

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


FIL A TWITTER DE DAVID FERRER























Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

23.11.18

La partida d’escacs, en taules | Gemma Aguilera

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"És moment de gestionar les posicions i repensar estratègies, en uns mesos en què previsiblement només es produirà la gestió del “mentrestant”


Gemma Aguilera  

El judici polític a l’independentisme ha abocat els jugadors de la partida d’escacs a les taules. Cap dels contrincants té material suficient per fer mat al rei contrari. Ni un ni l'altre té prou força per iniciar un atac, però tampoc cap dels dos no és prou dèbil com perquè l'altre ataqui la seva fortalesa. És moment de gestionar les posicions i repensar estratègies, en uns mesos en què previsiblement només es produirà la gestió del “mentrestant”.

Per part de l’independentisme, encara cosint ferides internes i intentant assumir la més que probable sentència condemnatòria dels presos polítics, els mesos que falten abans no arrenqui el judici al Suprem hauran de servir per intentar no prendre massa mal com a bloc polític, tant a les eleccions municipals com a les europees, mantenint com a mínim una unitat estratègica si no es materialitza la unitat electoral. Les municipals són una oportunitat per tornar a guanyar, per enèsima vegada, a les urnes i assegurar-se el màxim nombre de ciutats amb consistoris republicans. I les europees són també un altaveu per demostrar a la UE que l’independentisme és majoria. Les fórmules amb què es demostri ja són cosa dels partits. Aquests mesos de gestió del “mentrestant” seran també una prova de foc per al carrer, que ha de sostenir la mobilització permanent i, sobretot, la fiscalització de l’independentisme institucional, que, mentre no hi hagi noves eleccions, té un mandat per complir.


A Madrid, Pedro Sánchez també ha de gestionar el seu “mentrestant”. L’oferta que fan el PSOE i Podemos a l’independentisme passa només pel xantatge sobre la culpa que arrossegarien tota la vida ERC i el PDeCAT si cau el govern del PSOE i a les urnes guanya la dreta. I la segona part de l'oferta, l’entrega de la dignitat a canvi d’una suposada pluja de milions per fer uns pressupostos socials que estaran sota control madrileny. No sembla seductor, però el president espanyol ja ha dit que si no té prou suport, governarà a cop de decret i qui dia passa, any empeny. A hores d’ara, el PSOE té com a prioritat guanyar musculatura per anar a les eleccions espanyoles sense prendre massa mal amb el judici. Esperant, això sí, que l’independentisme es debiliti.

La partida està en taules. El joc es reprendrà quan el Suprem ho ordeni. Però el que no sembla previsible és que el següent moviment al tauler de l’independentisme sigui el que Iceta va verbalitzar a la cimera pel diàleg. Vaticina que els independentistes i els sobiranistes s’acabaran rendint i acceptant un estatutet redactat des de Madrid per a la colònia. Una opció que, demoscòpicament, només interessa a un 13,88% dels electors que van votar el PSC el 21D.

Font: https://elmon.cat/opinio/33411/la-partida-descacs-en-taules

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.11.18

Gargall Gate | Roger Cassany

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Amb càmeres o sense, no tenim cap més remei que destriar el gra de la palla. Perquè, la veritat, si és que existeix, ha de comptar per a alguna cosa. No fotem»




El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, assegura que un diputat d’Esquerra li ha proferit una escopinada al congrés dels diputats. És una pena que el congrés sigui farcit de càmeres de televisió i que per tant ho puguem comprovar. Una pena.



Igual que el policia (que no tardaran a condecorar) que va dir que la sang que brollava dels caps de la gent el primer d’octubre de l’any passat era pintura vermella. Quina pena que hi hagués centenars de càmeres i de mòbils enregistrant-ho tot.

En el fons, que Borrell digui que li han escopit és com quan Neymar fa la croqueta per terra durant dos minuts amb cara de dolor insuportable tocant-se els malucs i del sofà o del bar estant comprovem tot seguit, veient la repetició d’una de les més de vint càmeres que hi ha en cada partit de futbol, que ni tan sols l’han tocat, ni als malucs ni enlloc. És a dir, que tot és comèdia. Que tot és mentida. Que tot és teatre. I tot això, malgrat les càmeres, malgrat ser perfectament conscients, l’un i l’altre, que hi ha càmeres i que hi haurà repeticions que revelaran la mentida. Com quan Putin deia, els primers dies, que no hi havia cap invasió russa a Crimea i que tot era un invent interessat dels mitjans internacionals, mentre vèiem a la televisió tancs i soldats armats fins al capdamunt. Aleshores, per què ho fan, si saben que es posaran en evidència? Que no tenen por de fer el ridícul? Com és que tenen tan poca vergonya?

No seré jo qui defensi les virtuts de la mentida, però és evident que mentir, a tots, els deu ser útil, ara i aquí, i que confien que la pluja ho acabarà arrossegant tot clavegueres avall. Que Neymar fingeixi una falta és, d’entrada, indigne, però si la xiulen i ens va favor, què coi, no? A banda, Neymar no és (de moment, esperem) cap ministre, sinó que juga a futbol i té la funció, precisament, de fer espectacle. Que Borrell s’inventi una escopinada en seu parlamentària és molt més fastigós, no tan sols per la plasticitat de la imatge que forçosament ens obliga a imaginar, sinó perquè, encara que darrerament ho sembli, el congrés no és cap estadi de futbol, ni cap circ, ni cap pati d’escola, ni cap plaça de bous…

Però passa que, si Neymar prova d’enganyar l’àrbitre perquè xiuli un penal, Borrell prova d’enganyar-nos a tots plegats, ni que sigui tan sols perquè perdem el temps revisant les repeticions del gargall inexistent justament ara, en lloc de llegir i escoltar les (aquestes metafòriques) escopinades de la premsa britànica contra ell arran d’aquesta entrevista a Politico. Entre més perles, parlava de la debilitat del Regne Unit en contraposició a la fortalesa del regne d’Espanya a l’hora de gestionar les ànsies de d’independència dels territoris interns. Exacte, com li recorden alguns diaris britànics, la fortalesa del regne d’Espanya, a cops de porra. Sí, i a sobre pintura vermella. Però, com veieu, ja s’ha preocupat que nosaltres, mentrestant, discutim sobre escopinades. Fes soroll, encara que sigui amb mentides, que així tapem la veritat.

Bon moment per a recordar aquesta vinyeta irònica de la revista New Yorker:

El presentador d’un suposat programa que porta per nom ‘Facts Don’t Matter!’ (‘Els fets no importen!’) diu: ‘Em sap greu, Jeannie, la teva resposta era correcta, però en Kevin ha cridat més fort que tu quan ha dit la seva resposta incorrecta i per tant els deu punts són per a ell.’

Un altre fenomen curiós: a diferència d’allò que passa habitualment al futbol, Borrell s’ha trobat sol. Mentre Neymar sap que tot i mentir tindrà els seus companys d’equip i bona part de l’afició al seu costat, Borrell no ha tingut ni tan sols el suport dels diputats del seu partit en el Gargall Gate. La direcció del PSOE, que s’asseu a les primeres files del congrés, al costat i just darrere de Borrell, assegura que no n’ha vist cap, d’escopinada. Fins i tot la ministra de Justícia, Dolores Delgado, tal com es veu als vídeos de l’episodi, toca el braç de Borrell per fer-lo seure mentre s’encara amb el diputat d’Esquerra Joan Capdevila, més corprès que res més per l’acusació escolar de tot un ministre d’Afers Estrangers.

Finalment, no ens enganyem, tot això no ens hauria de venir de nou. D’una banda, ja comencem a conèixer les gallines del corral i, d’una altra, ja fa dies que hem de suportar mentides de tota mena i que parlem de les postveritats, de les fake news, dels relats gratinats i de la manipulació dels fets i de les paraules. Per tant, amb càmeres o sense, no tenim cap més remei que destriar el gra de la palla. Perquè, la veritat, si és que existeix, ha de comptar per a alguna cosa. No fotem. I com diu aquell, tot s’acaba sabent. I, parlant de veritat i d’enganys, i continuant amb els amics del New Yorker, una altra vinyeta irònica per a acabar i per a no oblidar: ells ens voldran enganyar sempre, en tot; nosaltres, al sofà, al carrer o a les redaccions, atents.

‘Fins aquí Brad amb la meteorologia demòcrata. Ara tenim la Tammy amb la meteorologia republicana.’ 


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark