Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Cal més política, més intel·ligència, més sentit d'estat i, també, una mica més de mala llet i els dirigents d'alçada que calen en aquesta hora tan decisiva»
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cada dia que passa es fa més evident l'absència d'una estratègia unitària de l'independentisme català, en tots els àmbits. No hi ha lideratges clars -així, en plural, perquè el moviment és també ideològicament plural-, identificables dins i fora del país i assumits per una majoria de la ciutadania. Fa més aviat l'efecte de tants caps tants barrets, en una cursa política on els dos principals partits independentistes es veuen ells mateixos, l'un a l'altre, més com a rivals electorals a qui disputar l'hegemonia, que no pas com aliats lleials d'una mateixa causa nacional i democràtica.
Si, com sembla i ningú no ho ha desmentit, fa més d'un any que no es reuneix allò que algú anomenava, en una terminologia sorprenentment militar en un país on alguns partits no volen que tingui exèrcit, l'estat major del procés, això significa que, de llavors ençà, el procés ha anat per lliure, amb el pilot automàtic posat i sense cap membre de la tripulació a càrrec del timó. És ben bé un miracle que, amb aquestes deficiències clamoroses, haguem arribat fins aquí, sense prendre més mal del que ja hem pres.
Si, com sembla i ningú no ho ha desmentit, fa més d'un any que no es reuneix allò que algú anomenava, en una terminologia sorprenentment militar en un país on alguns partits no volen que tingui exèrcit, l'estat major del procés, això significa que, de llavors ençà, el procés ha anat per lliure, amb el pilot automàtic posat i sense cap membre de la tripulació a càrrec del timó. És ben bé un miracle que, amb aquestes deficiències clamoroses, haguem arribat fins aquí, sense prendre més mal del que ja hem pres.
La proximitat temporal dels judicis als dirigents independentistes ha deixat també al descobert, malauradament, la inexistència d'una estratègia defensiva unitària davant la gran causa contra l'independentisme català. Pel que va arribant, fa tot l'efecte que no hi haurà un posicionament idèntic davant dels tribunals per part dels diferents acusats. Mentre tot fa pensar que alguns optaran per una defensa estrictament jurídica, d'altres ja han fet conèixer que, tractant-se com es tracta d'un judici polític, la seva defensa tindrà també el caràcter polític que li correspon i no entraran a discutir sobre la interpretació precisa, l'encert o la validesa o no de l'article 15, lletra c, de la llei que correspongui, com si es tractés d'un simple problema tècnic.
No consta que hi hagi una posició unànime al respecte, que presenti els acusats com un bloc de persones partidàries del dret a l'autodeterminació de Catalunya i de la resolució del conflicte polític a les urnes. Fins i tot, ja hi comença a haver algun dels que hauran de comparèixer davant dels tribunals que està decidit a introduir-hi un element nou, fins ara absent, com és l'ús de la llengua catalana per intervenir davant dels magistrats en qüestió. No hi ha tampoc una idea comuna i compartida sobre quina ha de ser l'estratègia antirepressiva, tant en relació a les forces policies i judicials espanyoles, com a les provocacions al carrer de polítics i organitzacions parapolicials espanyoles, destinades a introduir una imatge de crispació i violència a la societat catalana.
Hi ha tot d'iniciatives interessants que, formant part d'una estratègia unitària, podrien ser-ho encara moltíssim més, però ara apareixen gairebé de forma espontània deslligades d'un pla general previ i pactat entre els diferents agents. És el cas del Fòrum Cívic Constituent i del Consell per la República. A aquests diguem-ne organismes amb pretensions transversals i al marge dels partits, tant al marge que alguns no en volen saber res, cal afegir-hi la Crida Nacional per la República.
Cal convenir que, vist el panorama, la desorientació de la gent és notable i no és fàcil d'aclarir què és què, ja que no acabem de saber qui és qui. Fa tot l'efecte d'una certa improvisació, que tothom tira pel dret i que cadascú per on l'enfila, sense que hi hagi una justificació clara i compartida del motiu de cada cosa. Quines diferències hi ha entre un organisme i els altres? És obvi que no existint una estratègia unitària de l'independentisme ni una carta de navegació per arribar a bon port, una idea precisa de com anar cap a la independència, en quins terminis i a través de quin procediment, sembla que quan hom té una pensada, que pot ser molt bona, la planta enmig del jardí del desgavell, a veure si hi creix alguna cosa.
No consta que hi hagi una posició unànime al respecte, que presenti els acusats com un bloc de persones partidàries del dret a l'autodeterminació de Catalunya i de la resolució del conflicte polític a les urnes. Fins i tot, ja hi comença a haver algun dels que hauran de comparèixer davant dels tribunals que està decidit a introduir-hi un element nou, fins ara absent, com és l'ús de la llengua catalana per intervenir davant dels magistrats en qüestió. No hi ha tampoc una idea comuna i compartida sobre quina ha de ser l'estratègia antirepressiva, tant en relació a les forces policies i judicials espanyoles, com a les provocacions al carrer de polítics i organitzacions parapolicials espanyoles, destinades a introduir una imatge de crispació i violència a la societat catalana.
Hi ha tot d'iniciatives interessants que, formant part d'una estratègia unitària, podrien ser-ho encara moltíssim més, però ara apareixen gairebé de forma espontània deslligades d'un pla general previ i pactat entre els diferents agents. És el cas del Fòrum Cívic Constituent i del Consell per la República. A aquests diguem-ne organismes amb pretensions transversals i al marge dels partits, tant al marge que alguns no en volen saber res, cal afegir-hi la Crida Nacional per la República.
Cal convenir que, vist el panorama, la desorientació de la gent és notable i no és fàcil d'aclarir què és què, ja que no acabem de saber qui és qui. Fa tot l'efecte d'una certa improvisació, que tothom tira pel dret i que cadascú per on l'enfila, sense que hi hagi una justificació clara i compartida del motiu de cada cosa. Quines diferències hi ha entre un organisme i els altres? És obvi que no existint una estratègia unitària de l'independentisme ni una carta de navegació per arribar a bon port, una idea precisa de com anar cap a la independència, en quins terminis i a través de quin procediment, sembla que quan hom té una pensada, que pot ser molt bona, la planta enmig del jardí del desgavell, a veure si hi creix alguna cosa.
La darrera de les situacions incomprensibles per a molta gent són les eleccions europees. Ja fa setmanes vaig defensar una llista nacional unitària, amb el suport de tots els partits i entitats, convençut com estic que, en aquests moments, hem d'anar a Europa en la nostra condició de societat nacional diferenciada en el marc europeu i a fer-nos-hi visibles, havent guanyat aquí les eleccions. El president Puigdemont ha manifestat que estaria disposat a anar en una llista nacional encapçalada pel vicepresident Junqueras, ja que el partit d'aquest és qui guanyà les darreres eleccions europees al Principat. Si, a aquests dos noms, n'hi afegim un tercer com ara Anna Gabriel o Mireia Boya, seguits d'una pluralitat de rostres compromesos amb la causa de la llibertat nacional, de totes les ideologies democràtiques, no tinc cap dubte que aquesta llista s'alçaria amb una victòria inqüestionable, que no seria un triomf de sigles, sinó de país. I em demano: amb quins arguments reals, d'interès nacional, podria algú rebutjar una llista així?
Però, tant aquesta proposta, com d'altres, haurien de situar-se en el marc d'un pla nacional definit, d'una estratègia unitària que ara, malauradament, no existeixen. No pas com una iniciativa original o engrescadora més, sorgida com un bolet, del tot per lliure. La gent reclamem unitat d'acció, conscients de la diferència de projectes polítics, econòmics, socials, culturals i ecològics de les diferents sigles independentistes, però unitat en coses bàsiques, essencials, sense la qual serà impossible d'avançar. Al costat d'aquesta unitat d'estratègia compartida, cal també tenir clar el camí que ens convé de seguir cap al futur.
En aquest sentit, fóra bo de saber si el referèndum vinculant d'autodeterminació és l'instrument que hem d'emprar, o bé si considerem que ja és pantalla passada. O una cosa, o bé l'altra, però totes dues alhora és evident que no poden ser. I si hom creu que ja no serveix, com ens ho hem de fer per arribar a la independència? El patriotisme de la gent és d'una fortalesa de pedra ciclòpia, però diria que la paciència dels éssers humans, inclosos els éssers humans independentistes, té un límit. Si no volem que la desorientació actual derivi en tristesa i aquesta en frustració, una mica d'ordre, sisplau. Més política, més intel·ligència, més sentit d'estat i, també, una mica més de mala llet potser ja ha arribat l'hora que ocupin el seu lloc al costat dels dirigents d'alçada que calen en aquesta hora tan decisiva per al nostre futur, si no volem que l'horitzó de la llibertat sigui només un somni, una utopia, un desig inabastable, mentre, incapaços d'entendre'ns, anem fent bullir l'olla.
Però, tant aquesta proposta, com d'altres, haurien de situar-se en el marc d'un pla nacional definit, d'una estratègia unitària que ara, malauradament, no existeixen. No pas com una iniciativa original o engrescadora més, sorgida com un bolet, del tot per lliure. La gent reclamem unitat d'acció, conscients de la diferència de projectes polítics, econòmics, socials, culturals i ecològics de les diferents sigles independentistes, però unitat en coses bàsiques, essencials, sense la qual serà impossible d'avançar. Al costat d'aquesta unitat d'estratègia compartida, cal també tenir clar el camí que ens convé de seguir cap al futur.
En aquest sentit, fóra bo de saber si el referèndum vinculant d'autodeterminació és l'instrument que hem d'emprar, o bé si considerem que ja és pantalla passada. O una cosa, o bé l'altra, però totes dues alhora és evident que no poden ser. I si hom creu que ja no serveix, com ens ho hem de fer per arribar a la independència? El patriotisme de la gent és d'una fortalesa de pedra ciclòpia, però diria que la paciència dels éssers humans, inclosos els éssers humans independentistes, té un límit. Si no volem que la desorientació actual derivi en tristesa i aquesta en frustració, una mica d'ordre, sisplau. Més política, més intel·ligència, més sentit d'estat i, també, una mica més de mala llet potser ja ha arribat l'hora que ocupin el seu lloc al costat dels dirigents d'alçada que calen en aquesta hora tan decisiva per al nostre futur, si no volem que l'horitzó de la llibertat sigui només un somni, una utopia, un desig inabastable, mentre, incapaços d'entendre'ns, anem fent bullir l'olla.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada