traducció - translate - traducción

21.11.18

Llengua i extrema dreta xenòfoba | XAVIER DEULONDER I CAMINS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



El mitjà de comunicació independentista Racó Català, editat per Tirabol Produccions, ha publicat una enquesta amb la pregunta “Votaries a un partit independentista català d’ultradreta?”
Afortunadament, ara per ara, dins del sobiranisme, no hi ha cap partit d’aquesta mena tot i que sí que n’existeixen els embrions; així, per posar un exemple, puc parlar d’un grupuscle encapçalat per una persona antigament vinculada al partit de Josep Anglada que ara fa el mateix discurs que PxC només que en català, prenent com a marc de referència els Països Catalans i declarant-se independentista; sé perfectament quin és el nom i la sigla d’aquest col·lectiu així com conec la identitat de la persona que hi ha al capdavant, però m’estimo més callar-me’ls per evitar fer-ne propaganda involuntàriament.
En el moment de plantejar la seva enquesta, els de Racó Català deurien pensar-se que no tothom està al corrent de què deu ser això de la ultradreta i, segurament per proporcionar orientacions, han enumerat alguns dels possibles trets definidors del discurs d’un hipotètic partit independentista d’extrema dreta.
Precisament, ací hi ha el problema i, també, el motiu d’aquesta crònica perquè segons Racó Català, uns independentistes fatxes dirien “Que el català és la llengua pròpia de Catalunya i ha de tenir preeminència sobre el castellà” i això els impulsors de l’enquesta ho posen al mateix nivell que sostenir “Que s’ha de posar fre a la immigració, tant extracomunitària com de la resta d'Espanya” o “Que s’ha de deixar de subvencionar la ideologia de gènere”. En resum, doncs, qui no estigui disposat a acceptar el castellà com a llengua cooficial de la República Catalana és, automàticament, un xenòfob racista d’ultradreta com Marine Le-Pen, Santiago Abascal, Viktor Orban o Donald Trump. I per ací sí que no hi passo, de cap manera. “Que el català és la llengua pròpia de Catalunya i ha de tenir preeminència sobre el castellà” em sembla recordar que ho deia ni més ni menys que Jordi Pujol, l’encarnació del seny català —moderat, calculador, pragmàtic, pactista i, per tot això, incompatible amb postures extremistes o arrauxades— fins que es van esbombar els seus tripijocs a Andorra; una altra cosa era que l’acceptació del marc legal i ideològic espanyol no permetés als seus governs seguir una política lingüística del tot coherent amb aquest principi que ara, com podem veure, un col·lectiu independentista com Racó Català considera propi de la ultradreta; senyal, doncs, que en el tema de la llengua avancem però com els crancs. Llàstima, però, que les concessions que es fan als castellanoparlants del Principat per atraure’ls a l’independentisme no es facin també als francòfons de la Catalunya Nord.
Quan, amb un xic de curiositat morbosa, consulto la pàgina web del grupuscle independentista d’extrema dreta a què abans m’he referit, hi trobo, lògicament, la negació de tot allò en què crec i, per això, als impulsors d’aquest projecte els desitjo un fracàs estrepitós i rotund. Per mi, a Catalunya poden venir-hi gent de totes les races, colors i cultures; ara bé, la llengua comuna de tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, ha de ser el català i no pas el castellà com ho és ara al Principat o el francès com passa a la Catalunya Nord; el meu model és el dels EUA, un país format per immigrants vinguts de tot arreu del món però on de llengua nacional només n’hi ha una: l’anglès, o també puc posar l’exemple de l’Argentina on, malgrat l’origen italià de molts dels seus habitants, la llengua nacional no ha deixat de ser mai el castellà. Per aconseguir el meu objectiu, la República Catalana ha de fer una cosa, molt simple i molt senzilla, que la Generalitat de Catalunya no podrà fer mai: decretar no sols que en l’ensenyament no sols el català ha de ser l’única llengua vehicular sinó que, a més, l’estudi del castellà ha de ser una matèria optativa; a l’escola, doncs, només es farà aprendre i estudiar el castellà a aquells nens els pares dels quals ho hagin demanat.
Aquesta mesura, combinada amb tot un esforç per que, als mitjans de comunicació, l’oferta en català sigui tan àmplia i variada que no hi hagi necessitat de recórrer a mitjans en castellà, pot dur que, d’ací trenta anys, hi hagi persones que el castellà, o bé no el sàpiguen o bé el sàpiguen malament sense que això els ocasioni cap problema ni limitació per viure i treballar a Catalunya amb total normalitat. Naturalment, la República Catalana ha de reconèixer els castellanoparlants de Catalunya com a ciutadans de ple dret, i una condició indispensable perquè el meu programa lingüístic funcioni és que, a Catalunya, els castellanoparlants no tinguin cap motiu real per sentir-se perseguits, discriminats ni marginats; es tracta, només, que d’ací trenta o quaranta anys, perquè abans seria impossible, comencin a trobar-se al seu poble, barri o ciutat amb gent que el castellà no sols no el parli sinó que, fins i tot, li pugui costar entendre’l, i ja ens podem figurar a qui li tocarà llavors canviar de llengua per poder mantenir la conversa amb el seu interlocutor. I així serà com, d’una manera gens dolorosa ni traumàtica, gairebé sense que ho noti ningú, arribarà un dia que la situació del castellà a l’àrea metropolitana de Barcelona serà tan feble i precària com ho és ara la del català a Perpinyà o Alacant perquè a Badia del Vallès, Barberà, Gavà, Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, etc, etc, les úniques persones amb un domini real del castellà seran els vells.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Cap comentari :