Entrevista dels lectors de VilaWeb al director en motiu de la publicació del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'
|
Els lectors de VilaWeb entrevisten el director del diari amb motiu de l'aparició del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'. |
En ocasió de l’aparició del llibre de
Vicent Partal Nou homenatge
a Catalunya, VilaWeb ha convidat els seus lectors a enviar-li
preguntes per a entrevistar-lo col·lectivament. De totes les que han arribat per
correu i Twitter, la redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest
n’és el resultat.
—Els fets de l’octubre són una
victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem
com acabarà, però, a mi, considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la
proclamació de la independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots
són una gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber
quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és la
proclamació del 27 d’octubre.
—Però la independència va ser
proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada
pel parlament el 27 d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La
independència va ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a
la resta d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada,
quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la
república que anunciava la independència.
—Per què no es va tirar
endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts
factors. El dia tres ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran
error. El dia deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del
govern a fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república
del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella suspensió
va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però en una situació ja
molt diferent i molt més difícil.
—Pagava la pena proclamar la
independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet,
ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més
estret…
—Hi ha qui diu que els
independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la
llibertat no és mai cap irresponsabilitat.
—Què explica la por d’una part del
govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren
reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va
haver morts va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú.
D’altra banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre
probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era una
qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política seriosa.
Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia de discutir si
era factible implementar la proclamació i implementar la república o
no.
—Es va confiar massa en una
mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell
Europeu va demanar en públic al president de la Generalitat que no proclamés la
independència i després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava
una voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.
—Té sentit, per tant, continuar
confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de
fora. Si el moviment independentista no hagués resistit el 21 de desembre
guanyant les eleccions, si els carrers no tornassen a ser nostres i si Alemanya
no hagués punxat el globus de la repressió espanyola, ningú de fora no tindria
gens d’interès en nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és
evident que la crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és
més internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la
Moncloa.
—Hauria estat millor anar a les
eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit
discutir això, ara com ara. Jo crec personalment que sí, però entenc que els
partits tinguen dinàmiques pròpies que ho fan difícil. En qualsevol cas, es van
guanyar i això és la cosa que importa.
—Hi haurà govern o caldran noves
eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però
la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…
—Les relacions entre Junts per
Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre
tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions personals a voltes
són més complicades d’allò que pot semblar lògic. Però al final tots són
conscients que han de governar junts i avançar junts. No hi ha cap
alternativa.
—No seria millor que a Catalunya
només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho
crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol partit
independentista que podia governar amb molta comoditat, però que en tots dos
casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no estic segur que
siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi ha uns quants partits
independentistes i a Escòcia es mouen coses.
—A les municipals, caldria
fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una
característica electoral especial. Si no es pot tenir la majoria absoluta amb
pactes, el partit que té més vots governa en solitari. A parer meu, unitats
independentistes en els ajuntaments pot significar que pràcticament es
guanyarien tots. Però no tinc cap confiança que això passe. Crec que el
partidisme s’imposarà, per desgràcia, i tots perdrem una gran
oportunitat.
—Que una part del govern anés a
l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig
escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per aquí. Ara tinc noves
informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la idea era d’anar tots a
l’exili però no va poder ser.
—Estàvem preparats per a la
independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia,
també els unionistes, que no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho.
Tanmateix, va començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació
del 155. Aquesta és la raó última del que va passar.
—Per què parleu de ‘cop d’estat’
en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la
violència armada per impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia
constitució en haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la
dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop d’estat de
manual.
—Com és que el llibre porta aquest
títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys
de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Però en el llibre també
explore trets i maneres de fer que crec que uneixen com es van comportar els
catalans dels anys trenta i els d’avui. Em sembla que hi ha un fil històric que
es pot traçar i que explica moltes coses.
—Com vàreu escriure un llibre com
aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig
escriure a l’estiu del 2017, abans que es desencadenassen els fets de l’octubre
però ja amb allò que havia de passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig
escriure al desembre, sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia
totes les notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a
escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a la
universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes hores
seguides dalt de l’avió…
—No seria millor atrinxerar-nos en
les nostres posicions per reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el
país i poder tornar a empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció
lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la pressió sobre l’estat
espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot ser una nova oportunitat a
curt termini.
—Sense la posició paternalista del
Govern de no implementar la República després de la declaració, quin recorregut
creieu que hauria tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat
espanyol amb la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència
s’hagués proclamat el dia tres, molt probablement avui seríem un estat
independent. Ja no tinc tan clar què hauria passat si s’hagués proclamat el dia
deu i és evident que el dia vint-i-set tot era més difícil.
—Es pot tornar a repetir això que
va passar aquells dies de la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat
com les van fer o potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen
ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.
—Acabeu de publicar que Trapero va
posar els mossos al servei del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que
en realitat estàvem lluny d’aconseguir el control del
territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern
no va fer allò que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa
directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es puga
deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la república. El
control del territori, es va demostrar de sobres que el tenia la Generalitat
arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el dia tres amb la vaga
general.
—Heu dit en una entrevista a TV3
que per primera vegada no heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la
situació legal de terceres persones.
—He escrit tot allò que sé i
que tinc comprovat, no n’he amagat res. Però hi ha coses que no he escrit tan
explícitament com podia precisament per això, per evitar problemes legals als
protagonistes d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat
a fer això en l’Europa del 2018.
—Tenim prou força per a sortir
d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha
guanyat les eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb
l’estratègia de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o
més que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar animada i
segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la copa i com es
plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.
—La mediació internacional és la
nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si
nosaltres avancem i quan la situació siga límit. No hi hem de confiar de cap
manera.
—Creieu que la gent de fora del
país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i
compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs,
les opinions públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de
tornar d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels
presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és normal, que hi
ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i l’interès especial és molt
més gran perquè poden compartir projecte, com al País Basc. Però en la mesura
que això s’ha convertit en una lluita per la democràcia, tothom s’hi pot sentir
interpel·lat.
—Hi ha condicions per a crear una
assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la
voluntat, ara mateix. En realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el
parlament mateix de Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de
Representants i el Consell de la República iniciassen el procés constituent,
però crec que la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més
què volen fer.
—La votació de la independència de
Catalunya és una revolució democràtica?
—És una revolució i és una
revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.
—Si hi
ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del primer ni del segon no poden
ser presidents, per què no investim el candidat del tercer? Podria acceptar
governar amb un programa de mínims comuns dignes?—Si la pregunta és
si Carles Riera pot ser investit president, em sembla que és complicat. Però en
la Catalunya d’avui tot és possible.
—Creieu que tornarem a sentir la
veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en
Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i el seu compromís amb el país és
tan gran com la seua independència i honradesa personal. Crec que pot marcar el
camí que tu indiques a l’ANC.
—Els
ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un
estat independent?—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal
que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només
això.
—Al
final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com vau acabar el primer
d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però la meva realitat, a Sanfeliu,
de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb la reacció violenta dels veïns
espanyolistes. Creieu que aquests nuclis poden ser focus de violència si fem
efectiva la proclamació?—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia
tres d’octubre va autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests
grups creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que són
molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol cas, a tot
arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta, sovint molt
concentrats geogràficament. És difícil de pensar que nosaltres serem l’únic país
en què no en tindrem. Dit això, la màniga ampla que els va donar el discurs del
rei, ni és normal ni l’hauríem de tolerar.
—Imaginem que el dia de l’empat a
les votacions de la CUP hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur
Mas. Hauria arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt
difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són persones concretes però
és evident que la manera de fer de Carles Puigdemont és d’una gran singularitat.
Això, no crec que ho puga negar ningú.
—L’atemptat del 17 d’agost és un
atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga
així i, per tant, crec que no. Em fa l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki
es-Satti preparava alguna cosa i no va fer res per a impedir-ho. Però no podia
saber el què ni el com ni el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat
després de l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els
integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta mans
negres darrere.
—Creieu que el cas de Puigdemont
arriba a l’ONU servirà per a res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que
escalfar la boca al Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir
l’ONU, només les veurem si els casos passen de la justícia espanyola a
l’europea. Aleshores seran importants.
—Què els podria passar a llarg
termini als tribunals europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc.
del govern espanyol que intervenen en la judicialització del
procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a
tal, no els jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després
de la consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en
absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria
partidari.
—Esteu d’acord que si hi ha
negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De
guanyar, només guanyarem del tot quan el país sencer, de Salses a Guardamar,
siga alliberat i puguem contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més
just. Però eixa és la meua opinió.
—Per què creieu que actualment
tant els estudiants com els sindicats no fan accions més contundents per a
denunciar la situació dels presos polítics?
—És una bona pregunta,
però no sé què respondre, la veritat.
—Com es pot fer la independència
en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem
fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.
—Creieu que hem de considerar que
els militants del Front Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana?
Si la resposta és que no, per què hem de considerar catalans els militants de
Ciutadans a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front
Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap
dubte d’això.
—Al País Valencià, pagarem els
plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que
pensàvem que passaria quan somiàvem en un projecte de República dels Països
Catalans. Però la pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet
avançar la consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i
veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i el País
Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país sencer avança també
gràcies a la força que ara demostra Catalunya.
—Com és que és tan difícil que
Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent,
però és un estat molt peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar
França o Espanya és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això
explica la moderació pública amb la qual es comporta.
—Hi ha cap estat aliat de
Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la
impressió que si cada lector escrivís en un full de paper quins estats són els
més favorables al procés català coincidiríem clarament en una llista de cinc o
sis estats europeus. Per tant, és una cosa molt evident.
—N’hi
ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat
no?—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur
que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap resposta sobre
això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia als anys vuitanta i han
hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha sabut la veritat.
—La
desconnexió emocional pot ser una de les raons principals per a mantenir la
resistència de la població als embats d’aquest Gobierno que no pensa afluixar la
seva repressió?—La desconnexió emocional és total i absoluta en
bona part de la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia
quan ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a ser
igual.
—Vós creieu com jo que, a Espanya,
després de la mort de Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i
PSOE i les institucions han estat ocupades pels franquistes de
sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta
ja és en si un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha
estat segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van
anar.
—Si finalment Espanya és obligada
a negociar, és probable que en un primer moment aconseguim només una part dels
objectius. Com podríem deixar clar que es tractaria d’una situació
transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords
internacionals i constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la
declaració.
—No es
deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el seu currículum formatiu? Jo
tinc els meus dubtes que aquest senyor tingui el nivell d’estudis pertinent a la
seva carrera.—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos
l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el mal que
fa i el fa sabent-ho.
—Tot i que hi ha un sector ampli
de la societat espanyola que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès,
és frontalment hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus
que han negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca
alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí.
És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja deien que
tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt clar sobre els
errors del procediment i la decisió de la cort alemanya els ha reforçat molt.
Una altra cosa són els polítics…
—Per
què sou sempre tan optimista?—Jo no em considere gens optimista.
Tinc una tendència a ser positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu
que passaran unes coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots
aquests anys crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions
que no es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó.
Crec.
Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’