Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista dels lectors de VilaWeb al director en motiu de la publicació del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'

Els lectors de VilaWeb entrevisten el director del diari amb motiu de l'aparició del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'.

Redacció

En ocasió de l’aparició del llibre de Vicent Partal Nou homenatge a Catalunya, VilaWeb ha convidat els seus lectors a enviar-li preguntes per a entrevistar-lo col·lectivament. De totes les que han arribat per correu i Twitter, la redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest n’és el resultat.

—Els fets de l’octubre són una victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem com acabarà, però, a mi, considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la proclamació de la independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots són una gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és la proclamació del 27 d’octubre.

—Però la independència va ser proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada pel parlament el 27 d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La independència va ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a la resta d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada, quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la república que anunciava la independència.

—Per què no es va tirar endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts factors. El dia tres ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran error. El dia deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del govern a fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella suspensió va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però en una situació ja molt diferent i molt més difícil.

—Pagava la pena proclamar la independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet, ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més estret…

—Hi ha qui diu que els independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la llibertat no és mai cap irresponsabilitat.

—Què explica la por d’una part del govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va haver morts va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú. D’altra banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era una qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política seriosa. Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia de discutir si era factible implementar la proclamació i implementar la república o no.

—Es va confiar massa en una mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell Europeu va demanar en públic al president de la Generalitat que no proclamés la independència i després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava una voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.

—Té sentit, per tant, continuar confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de fora. Si el moviment independentista no hagués resistit el 21 de desembre guanyant les eleccions, si els carrers no tornassen a ser nostres i si Alemanya no hagués punxat el globus de la repressió espanyola, ningú de fora no tindria gens d’interès en nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és evident que la crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és més internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la Moncloa.

—Hauria estat millor anar a les eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit discutir això, ara com ara. Jo crec personalment que sí, però entenc que els partits tinguen dinàmiques pròpies que ho fan difícil. En qualsevol cas, es van guanyar i  això és la cosa que importa.

—Hi haurà govern o caldran noves eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…

—Les relacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions personals a voltes són més complicades d’allò que pot semblar lògic. Però al final tots són conscients que han de governar junts i avançar junts. No hi ha cap alternativa.

—No seria millor que a Catalunya només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol partit independentista que podia governar amb molta comoditat, però que en tots dos casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no estic segur que siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi ha uns quants partits independentistes i a Escòcia es mouen coses.

—A les municipals, caldria fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una característica electoral especial. Si no es pot tenir la majoria absoluta amb pactes, el partit que té més vots governa en solitari. A parer meu, unitats independentistes en els ajuntaments pot significar que pràcticament es guanyarien tots. Però no tinc cap confiança que això passe. Crec que el partidisme s’imposarà, per desgràcia, i tots perdrem una gran oportunitat.

—Que una part del govern anés a l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per aquí. Ara tinc noves informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la idea era d’anar tots a l’exili però no va poder ser.

—Estàvem preparats per a la independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia, també els unionistes, que no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho. Tanmateix, va començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació del 155. Aquesta és la raó última del que va passar.

—Per què parleu de ‘cop d’estat’ en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la violència armada per impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia constitució en haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop d’estat de manual.

—Com és que el llibre porta aquest títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Però en el llibre també explore trets i maneres de fer que crec que uneixen com es van comportar els catalans dels anys trenta i els d’avui. Em sembla que hi ha un fil històric que es pot traçar i que explica moltes coses.

—Com vàreu escriure un llibre com aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig escriure a l’estiu del 2017, abans que es desencadenassen els fets de l’octubre però ja amb allò que havia de passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig escriure al desembre, sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia totes les notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a la universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes hores seguides dalt de l’avió…

—No seria millor atrinxerar-nos en les nostres posicions per reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el país i poder tornar a empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la pressió sobre l’estat espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot ser una nova oportunitat a curt termini.

—Sense la posició paternalista del Govern de no implementar la República després de la declaració, quin recorregut creieu que hauria tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat espanyol amb la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència s’hagués proclamat el dia tres, molt probablement avui seríem un estat independent. Ja no tinc tan clar què hauria passat si s’hagués proclamat el dia deu i és evident que el dia vint-i-set tot era més difícil.

—Es pot tornar a repetir això que va passar aquells dies de la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat com les van fer o potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.

—Acabeu de publicar que Trapero va posar els mossos al servei del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que en realitat estàvem lluny d’aconseguir el control del territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern no va fer allò que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es puga deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la república. El control del territori, es va demostrar de sobres que el tenia la Generalitat arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el dia tres amb la vaga general.

—Heu dit en una entrevista a TV3 que per primera vegada no heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la situació legal de terceres persones.

—He escrit tot allò que sé i que tinc comprovat, no n’he amagat res. Però hi ha coses que no he escrit tan explícitament com podia precisament per això, per evitar problemes legals als protagonistes d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat a fer això en l’Europa del 2018.

—Tenim prou força per a sortir d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha guanyat les eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb l’estratègia de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o més que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar animada i segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la copa i com es plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.

—La mediació internacional és la nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si nosaltres avancem i quan la situació siga límit. No hi hem de confiar de cap manera.

—Creieu que la gent de fora del país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs, les opinions públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de tornar d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és normal, que hi ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i l’interès especial és molt més gran perquè poden compartir projecte, com al País Basc. Però en la mesura que això s’ha convertit en una lluita per la democràcia, tothom s’hi pot sentir interpel·lat.

—Hi ha condicions per a crear una assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la voluntat, ara mateix. En realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el parlament mateix de Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de Representants i el Consell de la República iniciassen el procés constituent, però crec que la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més què volen fer.

—La votació de la independència de Catalunya és una revolució democràtica?

—És una revolució i és una revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.

—Si hi ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del primer ni del segon no poden ser presidents, per què no investim el candidat del tercer? Podria acceptar governar amb un programa de mínims comuns dignes?—Si la pregunta és si Carles Riera pot ser investit president, em sembla que és complicat. Però en la Catalunya d’avui tot és possible.

—Creieu que tornarem a sentir la veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i el seu compromís amb el país és tan gran com la seua independència i honradesa personal. Crec que pot marcar el camí que tu indiques a l’ANC.

—Els ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un estat independent?—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només això.

—Al final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com vau acabar el primer d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però la meva realitat, a Sanfeliu, de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb la reacció violenta dels veïns espanyolistes. Creieu que aquests nuclis poden ser focus de violència si fem efectiva la proclamació?—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia tres d’octubre va autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests grups creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que són molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol cas, a tot arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta, sovint molt concentrats geogràficament. És difícil de pensar que nosaltres serem l’únic país en què no en tindrem. Dit això, la màniga ampla que els va donar el discurs del rei, ni és normal ni l’hauríem de tolerar.

—Imaginem que el dia de l’empat a les votacions de la CUP hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur Mas. Hauria arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són persones concretes però és evident que la manera de fer de Carles Puigdemont és d’una gran singularitat. Això, no crec que ho puga negar ningú.

—L’atemptat del 17 d’agost és un atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga així i, per tant, crec que no. Em fa l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki es-Satti preparava alguna cosa i no va fer res per a impedir-ho. Però no podia saber el què ni el com ni el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat després de l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta mans negres darrere.

—Creieu que el cas de Puigdemont arriba a l’ONU servirà per a res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que escalfar la boca al Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir l’ONU, només les veurem si els casos passen de la justícia espanyola a l’europea. Aleshores seran importants.

—Què els podria passar a llarg termini als tribunals europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc. del govern espanyol que intervenen en la judicialització del procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a tal, no els jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després de la consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria partidari.

—Esteu d’acord que si hi ha negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De guanyar, només guanyarem del tot quan el país sencer, de Salses a Guardamar, siga alliberat i puguem contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més just. Però eixa és la meua opinió.

—Per què creieu que actualment tant els estudiants com els sindicats no fan accions més contundents per a denunciar la situació dels presos polítics?
—És una bona pregunta, però no sé què respondre, la veritat.

—Com es pot fer la independència en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.

—Creieu que hem de considerar que els militants del Front Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana? Si la resposta és que no, per què hem de considerar catalans els militants de Ciutadans a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap dubte d’això.

—Al País Valencià, pagarem els plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que pensàvem que passaria quan somiàvem en un projecte de República dels Països Catalans. Però la pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet avançar la consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i el País Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país sencer avança també gràcies a la força que ara demostra Catalunya.

—Com és que és tan difícil que Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent, però és un estat molt peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar França o Espanya és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això explica la moderació pública amb la qual es comporta.

—Hi ha cap estat aliat de Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la impressió que si cada lector escrivís en un full de paper quins estats són els més favorables al procés català coincidiríem clarament en una llista de cinc o sis estats europeus. Per tant, és una cosa molt evident.

—N’hi ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat no?—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap resposta sobre això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia als anys vuitanta i han hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha sabut la veritat.

—La desconnexió emocional pot ser una de les raons principals per a mantenir la resistència de la població als embats d’aquest Gobierno que no pensa afluixar la seva repressió?—La desconnexió emocional és total i absoluta en bona part de la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia quan ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a ser igual.

—Vós creieu com jo que, a Espanya, després de la mort de Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i PSOE i les institucions han estat ocupades pels franquistes de sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta ja és en si un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha estat segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van anar.

—Si finalment Espanya és obligada a negociar, és probable que en un primer moment aconseguim només una part dels objectius. Com podríem deixar clar que es tractaria d’una situació transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords internacionals i constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la declaració.

—No es deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el seu currículum formatiu? Jo tinc els meus dubtes que aquest senyor tingui el nivell d’estudis pertinent a la seva carrera.—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el mal que fa i el fa sabent-ho.

—Tot i que hi ha un sector ampli de la societat espanyola que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès, és frontalment hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus que han negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí. És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja deien que tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt clar sobre els errors del procediment i la decisió de la cort alemanya els ha reforçat molt. Una altra cosa són els polítics…

—Per què sou sempre tan optimista?—Jo no em considere gens optimista. Tinc una tendència a ser positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu que passaran unes coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots aquests anys crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions que no es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó. Crec.

Font: Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’