traducció - translate - traducción

30.11.14

CATALANOFÒBIA 20: LA BALANÇA FISCAL

El 1907, durant el govern Maura, es projecta la reforma de l’administració local; en un dels debats el portaveu dels liberals, José Canalejas, aprofità la seva intervenció per expressar l’oposició a qualsevol cessió de competències estatals a les regions. Els liberals combatien la descentralització per no trencar la sobirania de l’Estat i perquè al·legaven com a excusa la lluita contra el caciquisme. José Canalejas atacà el concert econòmic: «Significa el concierto económico la entraña, la medula, lo más substancial. Concierto Económico significa la supresión de la soberanía financiera tributaria del Estado, el dique que contiene toda la actividad financiera del Estado. (...) Esta soberanía tributaria pugna (...) al cupo fijo, al cupo concertado, al concierto económico. El Estado moderno, por razones de orden interior y aun por estas de orden internacional, no puede abdicar ni la soberanía en materia fiscal, ni la soberanía para extender el alcance de los impuestos, para proporcionarlos a las necesidades públicas atendiendo a la cultura, a los fines que está llamado a cumplir, a la competencia universal, ante la cual no basta decir que se es pobre, porque el que es pobre, como el que es débil, perece y sucumbe.»[448] El control de les competències de l’àmbit fiscal és l’espinada de qualsevol gestió de la cosa pública; ni liberals, ni conservadors no accedien a la demanda catalana sobre la devolució d’aquestes competències amb l’excusa de la sobirania. Mentre la classe política no tolerava el retorn de les competències d’hisenda a Catalunya per no minvar la sobirania de l’Estat, la premsa de Madrid intentava demostrar que Catalunya pagava al fisc menys del que rebia del tresor de l’Estat. En plena campanya contra el port franc de Barcelona, el diaris madrilenys aportaven arguments per demostrar que no era veritat que Catalunya fes una aportació tan elevada als pressupostos generals de l’Estat i que el catalanisme representava simplement els interessos econòmics de les capes burgeses. S’ha de recordar que ja al 1900 el diputat Joaquín Ruiz Jiménez havia intentat demostrar que Madrid pagava més que Barcelona. El 1906 es tornava a recriminar a Catalunya la poca aportació que feia a l’erari públic. El diari El Adelanto, de Salamanca, en un article titulat «La agricultura y la industria», assegurava que la indústria no era la font principal del pressupost: «Resulta que pasa de 131 millones de pesetas la cantidad con que la agricultura nacional ha contribuido a sostener las cargas del Estado. (...) En cambio, todo que la industria y el comercio españoles han pagado en 1905 por contribuciones directas no excede de los 44 millones. (...) Por eso el pensar ahora en fomentar algunas industrias concediéndoles extrema protección y establecer en Cataluña depósitos francos y zonas neutrales, sería el último golpe que pudieran asestar nuestros gobernantes a la decaída agricultura nacional.»[449]
 
Frederic Rahola exposa les xifres següents sobre la fiscalitat del 1906 que gravava el comerç i la indústria de Catalunya, extretes de l’Estadística administrativa de la contribución industrial y de comercio:
 La població de Catalunya representava el 1900 el 10’6 % de l’estatal. Si aquesta població pagava en concepte d’indústria i de comerç el 20 % dels ingressos totals, no es pot pas dir que l’aportació catalana fos inferior a la seva importància relativa dins de l’Estat, ans al contrari. Una altra qüestió és l’eterna discussió entre la riquesa generada per l’agricultura i la que produïa la indústria, pura retòrica sense fonament el 1905. És veritat que fins al 1935 Colin Clark no començaria a divulgar que en el desenvolupament econòmic d’una zona sempre s’observa que com més creixement hi ha més transvasament de la mà d’obra es realitza, de l’agricultura a la indústria, i que, per tant, amb aquesta modificació de l’estructura es dóna un increment de la capacitat de generar ingressos. Però malgrat això, ¿no es pot dir que els castellans no fossin tossuts en quedar ancorats en l’agrarisme?
El 29 de juny de 1907 un editorial de La Correspondencia Militar, quan el govern Maura havia presentat el projecte de mancomunitats al Congrés, comentava que «háblase de una energía catalana, fruto de Cataluña, obra exclusiva de sus hijos. Despacito por las piedras. La energía positiva de Cataluña, poca, desgraciadamente, es obra del sacrificio de todos los españoles para sostener, sufragar mejor dicho, un proteccionismo sin ciencia ni conciencia, arrancado a Gobiernos débiles con la amenaza del cierre de fábricas y las algaradas obreras».
 
Després de la Setmana Tràgica, el 2 d’agost de 1909 el diari de Madrid El Ejército Español incitava a un boicot econòmic contra Barcelona: «Son muchas las corporaciones que proponen que se rompan las relaciones comerciales con Barcelona, en vista del calor que la provincia da a todo movimiento que signifique odio al Poder central, desafecto a la Nación de que quiéralo a no lo quiera, forma parte. Ya antes de ahora, durante los períodos críticos en que se desarrollaba el separatismo catalán, algunos iniciaron esta idea, pero no logró cuajar la propaganda y fue una lástima.»
El 1912 amb motiu dels debats sobre el projecte de les mancomunitats, el diari republicà de Madrid El País, en l’edició del dia 30 d’agost, en definir la situació política de Catalunya, i naturalment amb un cert maniqueisme, encara insisteix de nou a titllar la societat catalana de burgesa i adinerada: «Barcelona es respetable y temible por sus enormes masas de obreros republicanos y sindicalistas, por su anarquismo militante, por sus ramblas revolucionarias; pero por mucho que ahuequen la voz, no nos meten el miedo en el corazón los burgueses adinerados del catalanismo, los patriotas que han logrado habilmente cubrir con la santa bandera de las autonomías las aspiraciones del alto caciquismo y los buenos negocios que se preparan en los escritorios de los banqueros, en los bufetes de los abogados y en los conventos y sacristías. (...) Entre republicanos y catalanistas no hay más diferencia que la de que los catalanistas aman Cataluña y los republicanos aman España. Cuestión de capacidad cardíaca.»[450]
I mentre l’opinió mediàtica anava insistint que els catalans eren «burgueses adinerados» i els catalanistes representaven l’«alto caciquismo», ens varen atorgar la Mancomunitat, sense finances, però. La insuficiència de recursos financers que patia la Mancomunitat de Catalunya portava a plantejar-se l’aportació catalana al fisc estatal. Puig i Cadafalch, amb dades de 1914, afirmava que l’Estat recaptava al Principat uns 250 milions de pessetes i que la despesa pública d’aquest en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat només era de 19’1 milions de pessetes. Aquesta despesa pública es distribuïa de la manera següent: obres públiques, 15’3 milions; ensenyament, 3’4 milions; agricultura, 373.000, i sanitat, 50.000. El superàvit que obtenia la hisenda espanyola a Catalunya, després de tants i tants anys, era lesiu als catalans. Catalunya contribuïa massa al manteniment d’un Estat la major part del qual era agrari.[451] Els espanyols, però, no solament no finançaven, sinó que al damunt també envejaven. No en tenien prou a escanyar els catalans financerament; a més, no volien que Catalunya progressés en res. El cas del telèfon n’és un bon exemple. El govern central havia transferit les competències del servei telefònic a la Mancomunitat. Per finançar-ne la instal·lació la Mancomunitat va posar en circulació una emissió d’obligacions, la qual va tenir molt i molt d’èxit a la borsa a diferència del deute públic de l’Estat, que no es col·locava. Davant del resultat d’aquesta operació financera, el diari El Imparcial va dir: «El Estado, el Poder central, ha otorgado a la Mancomunidad catalana una concesión que rendirá pingües ganancias, y esa risueña expectativa la cotiza en la Bolsa elevando los cursos del Empréstito. Y mientras el Estado se desprende en favor de la Mancomunidad de esa fuente de ingresos, el Tesoro languidece, por falta de recursos. La tan cacareada Mancomunidad, ejemplo brillante de la vitalidad catalanista, queda reducida en la realidad de los hechos a un parásito financiero que se nutre a expensas de una concesión del Estado. (...) Lo que no puede pasar, sin que por lo menos se subraye ante la opinón pública, es la ingratitud con que el catalanismo responde a las larguezas del Estado español.» [452]
El 1915, aprofitant que encara durava la campanya del port franc, calia palesar que els catalans no tenien raó i, per tant, pocs drets a exigir. S’havia de demostrar amb l’argument que Catalunya no pagava pas tant a l’erari públic com deien. Per palesar «la injusticia de los ataques y las quejas de los catalanistas a España», el diari liberal El Imparcial, el 4 d’octubre de 1915, va publicar dades fiscals tretes, segons ells, de les estadístiques oficials i amb les quals es volia demostrar que Catalunya no pagava més del compte ni Catalunya rebia menys inversions de les que li pertocaven. Consegüentment, aquest diari comparava les inversions fetes per l’Estat en obres públiques, i resultava que Barcelona, en el primer lloc, havia rebut 172 milions de pessetes i Madrid, en el tretzè lloc, només 63 milions. Quant al capítol del pagar, Madrid havia recaptat 86 milions i Barcelona, amb prou feines 51 milions.[453] Evidentment, les dades de Madrid no eren reals atès que no se n’havien tret les xifres que corresponien a les societats que a Madrid hi tenien solament el domicili fiscal i que, per tant, desenvolupaven les activitats econòmiques en altres indrets. Des del govern no es volia fer llum sobre la controvèrsia fiscal, tot i que es tractava únicament de xifres. Amb la filtració d’aquestes dades només s’aconseguia l’embolica que fa fort. Era una guerra psicològica contra la veritat de Catalunya.
 
Antoni Rovira i Virgili publica un article sobre l’antiga cantarella que Catalunya explota a Espanya. Hi diu: «El proteccionisme que afavoreix Catalunya —com afavoriria qualsevol comarca on s’instal·lessin indústries— és un privilegi odiós. El proteccionisme que afavoreix els bladers de Castella, els sucrers d’Aragó o els ramaders d’Andalusia és una cosa perfectament equitativa. Les subvencions que contínuament rep Madrid ara en concepte de capitalitat, ara per a pavimentació, ara per qualsevol altre motiu, estan del tot justificades. La subvenció de deu milions per a l’Exposició Elèctrica de Barcelona és un “sablazo” indecent. La zona franca per a Cadis està bé. La zona franca per a Barcelona és una infàmia. Contra la primera ningú diu res. Contra la segona es produeix una tempestat de protestes furioses. (...) Catalunya amb dos milions d’habitants, o sigui la novena part dels habitants d’Espanya, contribueix al pressupost de gastos de l’Estat amb la quarta part. Dels sous de personal que l’Estat paga, els catalans no en cobren ni la cinquantena part. I, no obstant això, sembla que Catalunya és l’explotadora d’Espanya.»[454] ¿Per què costa tant de fer surar la veritat? Per això, el diputat Marcel·lí Domingo denuncià aquest tripijoc al Congrés dels Diputats en el ple del 10 de juny de 1916, en una intervenció quan es presentava una esmena a la contestació al discurs de la corona: «Esta hostilidad existe, porque se ha extendido la leyenda de que Cataluuña es la predilecta del Estado; la leyenda de que los beneficios del Estado van principalmente a Cataluña; de que los mayores desembolsos que el Estado hace los recibe Cataluña a manos llenas. A las regiones pobres del resto de España se les hace creer esto, y este espíritu de hostilidad contra Catalunya privilegiada, contra esa Cataluña que se cree preferida a las otras regiones, existe en España.»[455] De poc va servir aquest retret per esvair el tòpic. En el mateix debat el diputat liberal Leopoldo Romeo Sanz, periodista i director de La Correspondencia de España, va intervenir-hi per tornar a insistir en la mateixa impostura fiscal dient sense vergonya: «Es necesario que los catalanistas no olviden por qué Cataluña se ha puesto al nivel de Europa. ¿Será acaso, señores de la Lliga, que ha llegado el momento en que os recuerde que si parte de España no es Europa, y es aún Africa, es porque esta parte aún africana de España os ha dado su sangre y su dinero.»[456]
 
Continuava així: «¿No sería más sencillo que la Lliga, sin dejar de mirar a Cataluña grande, próspera, rica y europea, volviese la vista hacia el resto de las regiones españolas, que están pobres, míseras, desatendidas, cuasi africanas, y aprendiese de ellas a tener un poco más de paciencia, de resignación y de mansedumbre?» ¿Com es podrà aclarir d’una vegada que el progrés no prové precisament de la paciència, ni tampoc de la resignació? El diputat per Coín Eduardo Ortega y Gasset, en el mateix debat de 1916 sobre la contestació al discurs de la corona, en nom de la comissió, de passada parlà del poder econòmic que havien tingut i tenien els catalans a l’Estat. Ortega y Gasset es preguntava: «¿Qué no han gobernado los catalanes en España?» Ell mateix es responia: «Han gobernado más que todo el resto del país, podría yo afirmar; porque ¿es que acaso, Sres. Diputados, el gobernar está exclusivamente adscrito a los galones de un Ministro, a las responsabilidades de un Gabinete? En mi sentir, no.» Ortega y Gasset va dir que el poder veritable és aquell que s’ha donat a determinats segments socials, als quals els han fet lliurament de la cosa econòmica. I, de fet, segons aquest diputat, eren els catalans els responsables de com s’havia organitzat la cosa econòmica a l’Estat espanyol, perquè «toda la estructura española se ha supeditado a constituir en Cataluña algo así como un embudo que por declive ha llevado allí el dinero español». A més del tòpic pel qual Catalunya havia rebut tots els diners de la península per un embut, Ortega y Gasset no abandonava el dels aranzels duaners per denunciar la mala gestió dels catalans en tot allò que els havien encomanat: «Si todos los elementos de la economía nacional, con generosidad que no lamentamos, sino que aplaudimos, se han entregado a Cataluña, tampoco los habéis organizado de manera brillante, porque, en realidad, vuestra industria no puede competir con la extranjera sino a través de la protección arancelaria. (El Sr. Ferrer y Vidal: La protección es para todos los españoles, de modo que toda la argumentación con esto se viene abajo.)»[457]
 
1914 - Aclamació popular per la nova Mancomunitat, primera estructura
d'estat des del 1714
Quan arriba l’any 1918 i els ajuntaments catalans demanen un Estatut d’Autonomia a través de la Mancomunitat, en les protestes per aquesta sol·licitud la qüestió econòmica i fiscal rebrolla, i es tornen a recordar tots els greuges que els catalans han inferit a Espanya, pel seu egoisme i la insolidaritat en l’àmbit fiscal. De manera controvertida tots deneguen l’autonomia política basant-se en el tema fiscal. Les incongruències són evidents. Uns diuen que Catalunya és rica perquè d’Espanya no en rep sinó ajuts i subvencions, tant duaners com fiscals; d’altres insisteixen que Catalunya no és tan rica com diuen, però tampoc no li volen donar cap privilegi. El novembre de 1918, a Madrid, els socis del Círculo de la Unión Mercantil convoquen una assemblea general per discutir si «Poderes públicos hayan de conceder a la región catalana la autonomía que ha solicitado». S’hi arriba a la conclusió que cal donar llibertat econòmica a tothom, fer una revisió immediata dels aranzels i eliminar les indústries artificials que s’han constituït sota la seva empara; es planteja una campanya amb el lema: «A libertad política, libertad de Arancel e igualdad en la tributación.» Es proposa també fer una llista de tots els industrials i comerciants catalans «defensores y patrocinadores de la campaña separatista (...) comprometiéndose a no volverles a hacer pedidos de ningua especie». El 9 de desembre se celebra una manifestació organitzada contra els excessos catalanistes a què assisteixen cent mil persones, durant la qual molts comerços tanquen. També hi ha queixes d’altres entitats contra l’Estatut d’Autonomia, com ara una que aplega «las clases mercantiles e industriales de Andalucía, el mayor consumidor en España del mercado catalán» i la Cámara Oficial de la Industria, de Madrid, la qual en una sessió extraordinària va adoptar l’acord següent: «La Cámara de Industria percibe, en la petición de autonomía de la Mancomunidad catalana, el resuelto propósito de aislar la economía pública de aquella región de la del resto de España, y acuerda recabar del Gobierno que, de concedérsele la autonomía integral que tiene pedida, se establezca una frontera fiscal como defensa compensadora, para las demás provincias, de los privilegios otorgados a Cataluña en los treinta últimos años.»[458] No cal cap comentari. El 2 de desembre de 1918, les diputacions castellanes es reuneixen a Burgos per protestar contra l’atorgament de l’autonomia a Catalunya i expressar-hi la seva oposició; elaboren un document adreçat al rei que comença així: «Viene Castilla, desde hace muchos años, sufriendo en silencio toda suerte de vejámenes, ultrajes y menosprecios de elementos importantes de Catalunya, donde políticos sectarios, literatos, colectividades y periódicos que representan a aquellos, parecen haberse conjurado para hacer odioso el nombre castellano, comprendiendo en ese calificativo todo lo que es español.» Un cop feta la presentació, expliquen que Catalunya no és oprimida i que les seves províncies «disfrutan el mismo régimen e idénticos derechos que las demás. Ellas cuentan con aranceles protectores para sus industrias, tienen seguro un amplio mercado para sus manufacturas, que acaso no pudieran resistir la libre concurrencia de las de otros centros fabriles; reciben del Estado mercedes tan cuantiosas como la prórroga de esención (sic) tributaria del ensanche barcelonés y la espléndida subvención de diez millones de pesetas para la proyectada Exposición de Industrias Eléctricas, al amparo de estas y otras ventajas ha podido Cataluña ser la región más próspera de España».[459] Simultàniament la premsa financera també fa comentaris sobre l’aspecte econòmic de l’autonomia de Catalunya, però a vegades en sentit contradictori. Per exemple, la publicació La Semana Financiera intenta palesar la poca importància de la riquesa catalana. El menysteniment per l’esforç econòmic català afecta tots els sectors, el pecuari, el miner, el blader, etc. En relació amb el pressupost de l’Estat de 1917, aquesta publicació reprodueix les dades relatives a la recaptació dels impostos i la seva importància percentual. Per observar amb objectivitat aquestes dades, cal recordar que la població catalana en aquests moments representa només l’11 % del total de l’Estat.
 
La revista El Economista recrimina a la Mancomunitat que en haver redactat l’Estatut d’Autonomia no hagi regulat res sobre el deute públic, ja que és una qüestió fonamental i «no puede soslayarse ni ha debido escamotearse al plantear el problema autonómico». Sembla mentida però després de tants i tants anys de pagar de massa, resulta que l’aspecte fiscal més important és el del deute públic de l’Estat, i així asseguren: «El no haber previsto tal cuestión y propuesto soluciones a ella, o es una torpeza, o una habilidad demasiado atrevida.» La publicació El Financiero Hispano-Americano, en recollir dades estadístiques sobre la producció industrial, sembla admetre que el 74 % de la producció industrial manufacturera total de l’Estat és de producció catalana. Però, tanmateix, també assegura que el 76 % d’aquesta producció industrial catalana és venuda i distribuïda «entre las restantes provincias españolas». També afirma: «Y así se explica que, siendo el arancel y la Aduana primordiales características de la autonomía integral, los nacionalistas catalanes se reservan el Poder legislativo, el ejecutivo y el judicial, y ceden gentilmente al Poder central de España, el ejército, la moneda y el Arancel.»[460] El diari El Liberal, per contribuir a aquesta campanya demostrativa del baix volum de riquesa i del baix nivell d’autosuficiència econòmica de Catalunya, el desembre de 1918 publica un editorial signat per Antonio Zozaya en què assevera, entre altres coses, que a Lleida i a Barcelona hi ha més analfabets que a Madrid, Segovia, Palencia i altres poblacions castellanes. Reconeix que a Catalunya hi ha més arbres, però en canvi el Principat no disposa de producte fusterable, com és el cas de Madrid, Albacete i Cuenca. No deixant el camp agrari, Catalunya és poca cosa en la producció de blat, en el qual set regions li passen al davant; pel que fa a l’oli, n’hi ha sis que en produeixen més. Aquest endarreriment també es constata en altres productes. També afirma que «en la indústria fabril sólo Barcelona lleva a Madrid dos puestos, las demás provincias del Principado quedan muy atrás». L’article sosté que a Madrid paguen més drets reials per transmissions que no pas a Barcelona, i a la cort també donen més pels Girs Postals; a més, «de cada 100 reclutas, el tanto por ciento de instrucción fue muy superior en Castilla. No hablemos de tifus, viruela, asistencia a bibliotecas, densidad de lectores por periódico, etcétera, etc. Por ventajosas que puedan ser a Cataluña otras estadísticas, éstas son suficientes para demostrar que no es verdad que “las demás regiones de España estan en el surco”, y que no hay tal superioridad entre hermanos, y menos para justificar un régimen político de privilegio».[461] Si és veritat que Catalunya està en una situació endarrerida en el terreny de la producció i dels serveis socials i culturals, es demostra clarament que les inversions estatals hi són inferiors i, per tant, es justifica ben bé que vulgui governar-se. L’articulista, però, li nega aquest retorn de les llibertats perquè seria un règim polític de privilegi. ¿Instruir els analfabets és un privilegi? Tenir menys despesa pública en els serveis socials, ¿què és? Encara el 1921 Benito Mariano Andrade afirma que «los catalanes no son hermanos nuestros; son hijos de otra madre. Por eso, con esos catalanistas son lícitas todas las represalias hasta la de rechazar sus viajantes de comercio, como ya se ha hecho en alguna ciudad castellana. Por eso con esos catalanistas no se deben usar ni paliativos ni contemplaciones, sino mostrarles desprecio».[462] Rovira i Virgili que publica rèpliques a tanta incomprensió, el 1922 escriu que des que l’estat central s’ha apoderat dels cabals públics han obligat els catalans a una veritable mendicitat. S’ha d’anar a Madrid a demanar-ho tot, una carretera, una escola, uns expedients, etc. «És depressiu, humiliant i vergonyós que obliguin Catalunya, els seus organismes i els seus ciutadans a viure en un permanent règim de mendicitat oficial.» A més, a Madrid els resulten carregoses tantes peticions: «Pide más que un catalán», diu l’adagi castellà.[463] Rovira i Virgili el 1923 escriu també una columna a La Publicitat per denunciar les tres ofensives que rep Catalunya en una campanya organitzada, i defineix el tarannà de l’ABC així: «Un dia tira contra el patrimoni material, l’altre dia tira contra el nostre patrimoni espiritual. La riquesa i la llengua del nostre poble són igualment odiades pels enemics. Ens volen pobres i esclaus.»[464]
 
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:


FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a 
www.epubcat.tk

NOTES:
[448] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 87, 7 de novembre de 1907, pp. 2299 i 2304.
[449] Roberto Robledo Hernández. El Adelanto, 26 d’abril de 1906.
[450] Fernando Soldevilla. El año político 1912, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1913, pp. 368.
[451] Albert balcells i altres. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 321.
[452] El Imparcial. «El negocio... es el negocio. Parasitismo financiero», 29 de setembre de 1915.
[453] Fernando Soldevilla. El año político 1915, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1916, p. 467.
[454] A. Rovira i Virgili. La Campana de Gràcia, 24 de gener de 1915.
[455] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 25, 1916, p. 508.
[456] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 26, 1916, p. 534.
[457] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 27, 1916, p. 558.
[458] Fernando Soldevilla. El año político 1918, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1919, p. 387.
[459] Benito Mariano Andrade. Castilla ante el separatismo catalán, Editorial Reus, Madrid, 1921, p. 115.
[460] Fernando Soldevilla. El año político 1918, Imprenta Julio Cosano, Madrid, 1919, p. 418.
[461] Antonio Zozaya. «Autonomía para todos. La España nueva», El Liberal, 8 de desembre de 1918.
[462] Benito Mariano Andrade. Castilla ante el separatismo catalán, Editorial Reus, Madrid, 1921, pp. 27-28.
[463] La Publicidad, 2 de gener de 1922.
[464] Antoni Rovira i Virgili. Catalunya i Espanya, La Magrana, Barcelona, 1988, p. 385.
 

Share/Bookmark

22.11.14

A/A DEL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL

Excel·lentíssim senyor Mariano Rajoy Brey

Em dirigeixo a vostè en la forma més protocol·lària que se m'acut, donat que amb individus del seu natural, mai no se sap.
Més val intentar complir les lleis, les normes i els protocols al peu de la lletra, doncs a vostè no li tremola pas el pols a l'hora de demanar sentències.
Encara recordem la seva campanya per reclamar una sentència en contra del nostre estatut, acompanyada d'aquells anuncis racistes a les ràdios andaluses.
Per cert, un antecessor de vostè, un inquisidor francès del S. XVII, ja havia proclamat "doneu-me tres ratlles d'un escrit qualsevol d'una persona qualsevol, i trobaré  quatre motius qualsevulla per enviar-los a la foguera".

Així doncs si em dirigeixo a vostè amb tot el respecte és purament per imperatiu legal.

Anem a la qüestió, doncs. Potser és cert que vostè creu el que diu i pensa, de bona fe, que vostè es limita a fer el que li marquen la llei  i la constitució. I, segons sembla, li marquen a vostè directament, només a vostè; així, a l'orella i fluixet. Si és així, si tan convençut està que les lleis li diuen que no hi manera de donar sortida a les aspiracions d'independència centrals d'un poble, doncs reconegui-ho; és el millor que podrà fer per al conjunt d'habitants. Se'n va un dia al Congrés de Diputats de les Corts Generals del Regne d'Espanya i, amb la solemnitat de les grans ocasions, declari amb aquell filet de veu aflautada i impertinent que el caracteritza: "Oigo voshesh". Almenys les coses quedaran clares.

Vostè, sigui dit amb tots els respectes, menteix. O repeteix una mentida que es creu, tan li fa. Al marge d'altres mentides que explica a espanyols i no espanyols i pel que ens ocupa, vostè deixa anar una gallofa de l'alçada d'un molí de vent cada vegada que obre la boca per alguna cosa més que respirar. Per exemple quan afirma que "hemos convivido juntos todo el tiempo, desde siempre"; i ho diu sense bellugar-se-li ni un bri la seva parpella amb aficions de ballarina. Menteix tant, que tothom se n'ha adonat; nosaltres, vosaltres i ells; i elles, atenció.

Qui calla perquè no sap és un ignorant. Qui sap i calla, un criminal. Segons aquesta cita de Bertold Brecht, l'estat espanyol, - és a dir: vostè, el govern, l'oposició, institucions, etc. -, vindria a ser en l'actualitat un estat criminal, o realment el més ignorant del món en el seu conjunt.

Fins ara, una part cada cop més àmplia de la població hem reclamat el dret a decidir, amb paciència, pas a pas, carregant-nos de raons. L'hem mostrat al món i hem guanyat, en tots els sentits. Si vostè envia els hackers i fiscals per defensar la mentida sobre els nostres drets, cal que catalanes i catalans comencem a preparar-nos perquè se'ns reconegui el dret a defensar-nos de les agressions d'un estat que ens ha declarat la guerra. Em sembla que més aviat del que ens pensem, haurem d'acceptar que les lleis espanyoles deixaran de ser vigents al Principat.

Podem pensar de maneres diverses, i del tot contraposades, però les idees, els interessos, com les voluntats, cal defensar-les amb arguments veraços. En tot cas, tingui present que si la seva estratègia són els fiscals i les mentides, nosaltres respondrem amb més poble i més democràcia. Certament una lluita desigual.

Aprofito per acomiadar-me de vostè, no sense abans inculpar-me d'haver participat activament en el 9N passat amb la decisió de tornar a fer-ho tantes vegades com calgui.

Atentament,

Share/Bookmark

21.11.14

LA BOMBA DE CONSEQÜÈNCIES DEVASTADORES

Quim Torra   Publicat a elsingular.cat
Quim Torra Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de:Ganivetades Suïsses (2007) iPeriodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.
"El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble"
Tant la Sra. Sánchez Camacho com el Sr. Iceta, preocupadíssims, alertaven de la frustració que tindrien els catalans el 9N. Tenien raó, a mitges.


Perquè efectivament, el 9N ha estat una gran, immensa, colossal, fabulosa frustració. Aquesta és la part de raó que tenen. Però en canvi, s'equivocaren completament del subjecte: ells, precisament ells, i l'unionisme en general, han estat els frustrats. Veiem-ho en detall:

  1. La frustració del PP: el 9N ha fet explotar en mil bocins els precaris equilibris de la dreta espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar. I els llops devoren les hienes i les hienes devoren els carners i els carners assalten les ovelles. Un espectacle abracadabrant que ha tingut un final espectacular quan amb tot això dels fiscals assignats a Catalunya -que no catalans- se'ls ha acusar d'estar "contaminats". Contaminats!, Verge Santa.
  2. La frustració de la carcassa estatal de funcionaris i institucions: noves institucions de l'Espanya eterna -eternament decimonònica- que fins ara no havíem tingut el gust de conèixer s'uneixen a la troupe del Consell d'Estat, del Consell de Ministres, del TC, del TS, del CNI. Aquests dies hem descobert la fiscalia. L'edifici de l'estat espanyol s'ensorra i cau a trossos. La putrefacció surt a la superfície i les clavegueres actuen de manera bestial. Tot l'estat és avui una claveguera. Per cert, l'exèrcit s'ha sumat també a la festa.
  3. La frustració dels predicadores unionistes: veure el Sr. Arcadi Espada contorsionar-se de dolor i llençar esgarips des de les vísceres per la victòria del 9N és un espectacle històric. Com ell, els predicadors unionistes s'han llençat a clamar des de les seves trones la fi del món tal i com l'hem conegut fins avui.
  4. La frustració de la tercera via: si hi ha un perdedor clar després del 9N i l'anunci de la querella contra el President és la tercera via. La derrota és total i sense condicions, històrica, i s'endú per endavant el seu màxim pal·ladí, el Sr. Duran Lleida. Les jornades que celebraran aquest cap de setmana seran més semblants a un enterrament que a unes conferències.
  5. La frustració del PSOE i PSC: el 9N -i la querella- ja ni posen al PSC contra la paret, i no perquè no hi hagi paret, sinó perquè pràcticament no hi ha PSC. L'anunci que els militants catalanistes (Nadal, Tura, Geli, etc.) abandonen el partit és l'estocada final. El PSC del Sr. Iceta encara serà més petit que el PSC del Sr. Navarro i es veu abocat a un procés de minorització accelerat, i cada minut que passi encara serà més i més residual. Acabarà volatilitzant-se.
  6. La frustració de Podemos: les declaracions del Sr. Pablo Iglesias afirmant que la Generalitat no té competències per fer una DUI i que el procés s'ha de fer d'acord amb la legalitat, fa que, ara mateix, la Sra. de Gispert, amb el seu vot de SíSí contra l'estat, sigui molt més revolucionària que el Sr. Iglesias. La resposta pedrosanchista del Sr. Iglesias al repte que planteja Catalunya el suma a la legió d'estatusquosites espanyols. Tot ben normal i esperable. I és que, per Catalunya, entre aquest senyor i un Cánovas del Castillo, per exemple, no hi ha cap diferència.

El 9N i la querella de la Fiscalia espanyola són dues cares de la mateixa moneda. Contra la revolució democràtica catalana, Espanya llança el seu exèrcit d'institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que votéssim. Catalunya no va votar, va exercir la seva sobirania, va vèncer. Per això el dia 9 és molt més que una semifinal guanyada, molt més que un punt de no retorn, és una bomba de conseqüències democràtiques devastadores.

El 9N va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia; i ara la querella que es presentarà contra el President ho farà amb la llibertat d'expressió d'un poble. Qualsevol demòcrata del món s'ha de sentir interpel·lat i ofès. 

Avui, ara, després del 9N, amb la llibertat d'expressió amenaçada, amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tota la merda de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. No ens podrem mirar els ulls i no baixar-nos-els de vergonya si la lluita per la independència ara ja no és sinó a ultrança.

Per això, una darrere petició: senyores i senyors dels partits polítics, abans que ens fiquin a tots a la presó, serien tan amables de consensuar com marxem ja d'Espanya? Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió. Gràcies.

Share/Bookmark

15.11.14

CRIDA A CONSTRUIR UNA CANDIDATURA UNITÀRIA PER LA RUPTURA CONSTITUENT


MANIFEST

Estem vivint temps de canvis històrics on la gent, les persones anònimes, hem esdevingut les veritables protagonistes de tot un procés per la democratització de les institucions, el trencament amb el règim econòmic, polític, cultural i patriarcal dominant, i la defensa del dret a l’autodeterminació del poble català. Des de l’ocupació de les places del 15M fins a les marxes per la dignitat i les plataformes d’afectats per les hipoteques. Des de les primeres consultes començades a Arenys de Munt fins a la cadena humana de l’any passat o la V d’aquest últim 11 de setembre. Des de les mobilitzacions en defensa dels serveis públics i les vagues generals fins a les diverses plataformes en defensa del territori o les crides a revoltar-nos contra les injustícies i a exercir la desobediència. Finalment aquest 9N vam votar de forma simbòlica i reivindicativa, sense obeir les prohibicions i les amenaces de l’estat espanyol i del Tribunal Constitucional i sense que el govern hagi fet cas a la voluntat popular que reclamava el dret a decidir de forma legítima, desobedient i vinculant.  I un cop que hem votat, i per tant s’ha esgotat el mandat electoral clar i nítid de celebrar una consulta, demanem la convocatòria d’unes eleccions al Parlament de Catalunya a les quals es voldrà donar un caràcter plebiscitari. Les candidatures que s’hi presentin no podran obviar ni defugir aquestes qüestions, sinó que s’hauran de posicionar amb fermesa.
En aquestes eleccions, però, i malgrat el que ens diguin o vulguin fer-nos creure, sabem que no tan sols votarem una manera de plantejar la ruptura política amb l’estat espanyol, sinó que també haurem d’evitar que es formi un govern que, sol o juntament amb els seus aliats, continuï implementant les polítiques de l’austeritat i del deute, elaborant pressupostos antisocials i gestionant el país segons els interessos dels poders econòmics i en contra de la majoria de la població, com ha passat en aquests últims anys. Per aquest motiu, diverses persones implicades en els moviments socials, culturals, polítics i/o sindicals fem una crida a articular una candidatura unitària d’esquerres, radicalment democràtica i que assumeixi la independència en clau de ruptura constituent. Entenem que ha arribat l’hora d’ajuntar totes les forces al voltant d’una candidatura que es presenti a les eleccions del Parlament de Catalunya i que situï al centre del debat social la necessitat urgent d’entrar en un nou cicle polític, defugint la idea que hi ha d’haver una única candidatura en clau de concentració nacional.
No estem pensant en una independència pilotada per la dreta catalana on malgrat ens diguin que tot canvia  res  no canviï gaire, sinó que defensem la necessitat d’iniciar un  procés constituent popular on la gent pugui decidir-ho tot, canviar-ho tot, garantint així que la dignitat i el benestar de les persones estaran per sobre dels interessos privats, econòmics i financers. Si no som capaços d’articular un vertader moviment desobedient per la ruptura constituent, estem segurs que s’acabarà signant un gran pacte entre les elits, d’esquena a la ciutadania.
Som conscients que aquesta proposta no és cap novetat, sinó més aviat la concreció lògica dels processos de transformació política i democràtica que ja s’estan duent a terme arreu del territori a nivell municipal i que miren de donar resposta a les diverses crisis i al fracàs de la socialdemocràcia. Però ara, segurament, ens cal connectar-los tots en una candidatura comuna que posi fi a la corrupció, al pagament d’un deute il·legítim i a l’obediència a les imposicions de la “troika”, a la privatització del bé comú i dels serveis públics i a unes polítiques que ens han dut a una situació de precarietat i empobriment generalitzats. No podem deixar el nostre futur en mans d’una minoria obsessionada amb els seus “negocis” i en les dels seus representants. No podem restar al marge i renunciar a liderar col·lectivament aquest procés que estem vivint. No podem deixar de prendre un compromís històric amb la nostra gent.
Per tot això, fem una crida a tots els agents, espais, partits i persones que avui s’hagin sentit interpel·lats, a treballar conjuntament, sense exclusions, amb generositat i sobre les bases d’un mètode democràtic, i a convocar una primera Assemblea que constitueixi l’espai per començar a articular i fer possible aquesta candidatura que estem reclamant i que ens ha de permetre avançar cap a la ruptura constituent.

Share/Bookmark

10.11.14

DE TANTO QUE TE QUIERO TE APUÑEGO (CARTA A PEDRO SÁNCHEZ)

Benvolgut senyor Pedro Sánchez,

En primer lloc voldria dir-li que la seva declaració d'amor no significa massa cosa si no va acompanyada d'una proposta ferma d'esmena.

No s'ho prengui malament, ni vulgui buscar cap comparació de tipus personal, però posem per cas que algú ha maltractat algú altre, com diria Gila; posem també per cas que la persona mal-tractadora s'adona del mal que ha provocat i pretén d'alguna manera esmenar la seva acció, o les seves accions si el maltractament s'ha perllongat en el temps. N'hi haurà prou en què la persona mal-tractadora afirmi amb vehemència a la persona maltractada que l'estima? Si és un sentiment sincer, serà un pas important, sens dubte; però no restablirà ni la confiança ni esborrarà el temor a allò que en castellà se'n diu "volver a las andadas"si no hi ha alguna prova fefaent del propòsit d'esmena.

En el cas que jo li plantejo, però, no parlem de persones si no d'estats, d'administracions públiques, de cossos funcionarials, de governants; és a dir de les estructures de poder i de govern d'un país o d'una nació, en el cas que ens ocupa per sobre d'una altra. Per tant, una bona prova que un estat o l'administració estan disposats a rectificar i a paliar els efectes sobre un altre estat o nació, podria ser el reconeixement públic dels fets, en primer lloc, i a demanar perdó en segón lloc. Només així es podria situar en una espècie de punt de partida que situés les dues nacions en una espècie de punt zero.

Per tant, no vostè, de qui no poso en dubte la seva bona fe, sinó l'estat espanyol, és a dir la suma del partit que vostè representa, aquells partits amb possibilitats de governar, les institucions espanyoles, el cos legislatiu, i la judicatura de l'estat, estan disposats a admetre les accions violentes de Castella primer i l'Estat Espanyol a partir del segle XIX, i a demanar perdo de manera institucional?

Estan disposats a admetre que el Principat de Catalunya juntament amb el Regnes d'Aragó, de València i de Mallorques, formàven una confederació, la sobirania i les institucions de les quals s'autogovernaven a través d'unes lleis, furs, i constitucions que no tenien res a veure amb les de Castella? Reconeixerien que la cessió a l'estat francès per part del sobirà castellà dels territoris que avui coneixem com "Catalunya Nord" per pagar uns deutes de guerra, foren cedits il·legal i il·legítimament ja que no pertanyien al Regne de Castella? Seria l'estat espanyol actual capaç de reconèixer la brutalitat amb què, a partir del 1707 a la batalla d'Almansa, va ocupar militarment el País Valencià l'Aragó, el Principat i Mallorca? Reconeixeria Espanya la repressió contra la llengua, la cultura, els sistemes de representació, els sistemes de coneixement i universitats, les institucions, lleis i constitucions, que significaren els quatre decrets de Nova Planta (Aragó i País Valencià 1707, Principat de Catalunya 1714 i Mallorca 1715)? Admetrà que aquests decrets no han estat mai abolits i que la repressió contra la llengua i cultura han persistit en tots aquests territoris en els darrers 300 anys, quasi extingint la llengua aragonesa i intentant a través de la divisió i l'esquarterament administratiu l'extinció de la llengua catalana als territoris on és pròpia? Admetran els bombardeigs sistemàtics de la ciutat de Barcelona? Va ser bombardejada el 1841, el 1842 (el 1843 Girona), el 1898, el 1909, el 1938...

Serà capaç l'Estat Espanyol capaç d'explicar no només a les escoles, si no a tota la població, les grans mentides que ha explicat sobre Catalunya, sobre el País Valencià i les Illes, amb la única finalitat de dividir-nos per tal d'assimilar-nos?

Si creu que pot liderar un corrent a l'estat espanyol tendint a respondre afirmativament a les preguntes formulades – tant sols una ínfima part dels greuges i maltractaments rebuts -; si està convençut que reformarà una constitució elaborada a punta de pistola en el sentit que se'ns retorni el respecte i la dignitat per a aquesta nació que vostès han intentat esclafar sempre, potser aleshores el seu "Catalunya t'estimo" començarà a tenir algun sentit.

Castella ha estat un Regne violent respecte a un munt de pobles i nacions.  I la seva hereva,  l'Espanya que es van inventar, ha sigut un estat, lladre, exterminador i genocida, sempre en contra de la seva pròpia gent en primer lloc i contra els pobles i nacions que mai ha admès com a iguals. Ho reconeixerà Espanya algun dia? Com en els problemes, la manera d'avançar i de corregir, és admetre els fets; contextualitzats, naturalment.

Aleshores - després del reconeixement i d'haver explicat als espanyols la gran mentida que els han vingut explicant secularment- , encara haurà de venir el moment de demanar perdó pública i solemnement.

Entretant, el seu "t'estimo", en seguirà sonant a "de tanto que te quiero te apuñego",  i aquest temor, aquesta por reverencial a què tornin les estomacades després, treuen tota credibilitat a les seves paraules.

Atentament,
Quico Romeu

Share/Bookmark

CATALANOFÒBIA 19. EL PORT FRANC O ZONA NEUTRAL

El desig de Barcelona de disposar d’un gran port que fos competitiu a la Mediterrània va ser sempre patent. Però a més de disposar d’un gran port, calia controlar tots els ressorts comercials i fiscals que coadjuvessin a aconseguir-ho. Encara que al començament de segle l’oposició a aquesta demanda era ferotge, per estudiar-ho amb precisió cal saber que aquesta aspiració catalana era molt antiga. El 1683 la ciutat de Barcelona, mitjançant Narcís Feliu de la Peña, ja va plantejar al rei Carles II la creació d’una casa de port franc i una companyia perpètua per assistir a les fàbriques, ja que «con este medio del depósito de puerto franco, y Lazareto se adelanta la contratación, y sin reparo alguno vienen de todas partes del mundo, fiados en el abrigo tienen los tratantes y Marineros en las ciudades con conveniencia común, y logros particulares».[434] El mateix Narcís Feliu de la Peña afirmava que aquests serveis portuaris i duaners ja s’havien introduït a Liorna, Gènova, Marsella i altres ports marítims. Els catalans varen reiterar aquesta petició quan Felip V de Castella i IV d’Aragó va jurar les constitucions el 1702: «Perço se suplica a V.M., que ab lloació i aprobació de la present Cort, placia estatuhir i ordenar, que en la Ciutat de Barcelona fora los murs d’ella, s’edifique una casa en lo puesto, que apareixerà més proporcionat, que es diga “casa de port franch”.» El mateix document explica la finalitat del port franc en matèria d’importacions dient que les mercaderies que vinguin de fora «estigan en custodia dels Officials que seran destinats a dita casa» i que només «degan pagar los drets se acostuman» les mercaderies que es venguin al Principat. Pel que fa a les exportacions, les mercaderies que surtin de l’esmentada casa «no degan, ni estigan obligades a pagar dret algú». El rei Felip hi estava d’acord sempre que no «se oposia al establert i capitulat ab lo comers de Sevilla».[435] Més endavant en unes corts presidides per l’arxiduc Carles i celebrades el 1706, es tornà a demanar una «casa de port franch» per afavorir el comerç de les mercaderies als «forasters i altres en remetrer y enviar de aquellas per los vectigals, a que estan subjectas, que redunda en gran dany de la Generalitat, y resultaria en son major augment, si ditas mercaderias se poguessen aportar sens pagar dret algun», i també li va plaure aprovar una «casa de port franch», i en reconèixer que les mercaderies reexportades no paguessin impostos i drets, tret d’aquestes franqueses a les mercaderies que anaven a l’Aragó, a Castella o a Navarra.[436] A les Corts de Felip V de Castella i IV d’Aragó esmentades abans, el monarca va autoritzar la «formació d’una Companyia Nautica, mercantil i universal en lo Principat de Catalunya, a fi i efecte de restablir lo comers en dit Principat», però «sens perjudici del comers de las Indias, ni al comers de Sevilla». En relació amb això, tampoc no va permetre la tramesa de dos vaixells anyals a Amèrica. L’arxiduc Carles d’Àustria va autoritzar «que los naturals del present Principat, pugan enviar quatre Vaixells de força, en los Regnes i Provincias de la America, vulgarment dites, “las Indias de Espanya”, sens haver-se d’incorporar ab los Vaixells de la Flota, o Galeons, i ab ells aportar qualsevols fruyts y mercaderias, satisfent los drets a la Casa de la contractació de Sevilla».Tot i que els plantejaments semblaven correctes, aquest port franc mai no fou considerat després de la derrota política i militar de Catalunya. Tal com diu Frederic Rahola, «desgraciadament semblant ventatja, després d’haver-se apoderat lo rey Felip de Barcelona, quedà destruida com ses antigues llivertats. Han transcorregut dues centúries y encara és un plet de Catalunya que no ha sigut resolt».[437] Tots aquests projectes planejats al principi del segle XVIII no van reeixir. Segons tots els cronistes, el port de Barcelona només va agafar empenta arran de la llibertat de comerç permesa per Carles III el 1778.

La reivindicació d’un port franc, idea ben present de feia segles a diverses ciutats mediterrànies i atlàntiques, va tornar a plantejar-se tan bon punt el catalanisme es va fer representatiu. El 1899 el Foment del Treball Nacional va demanar al govern Silvela autorització per a un port franc o una zona neutral a Barcelona. Es revifava la demanda del començament del set-cents. El desembre de 1900 el ministre d’Obres Públiques va publicar una ordre ministerial per la qual autoritzava crear una comissió per estudiar la delimitació de la zona neutral. Tot i haver-se fet els tràmits, aquest projecte va fracassar per l’oposició violenta expressada pels agricultors castellans i aragonesos, els quals veien perjudicats els seus interessos si s’aprovava aquest projecte. Segons el mateix Consorci del Port Franc, aquella pressió en contra fou deguda a «una campaña infundiosa, tal vez de las mas vergonzantes que registra la historia de España, y los agricultores castellanos y aragoneses acabaron creyendo, de buena fe, que iba a perjudicarles». El Foment del Treball Nacional, molt serè en el debat suscitat, va denunciar la manipulació informativa que se n’havia fet: «Aún cuando haya periódicos de Madrid, sobre los cuales pesan ya tremendas responsabilidades, que cuiden con insensato empeño de sembrar discordias y engendrar odios, y en especial contra Cataluña, ya sabemos que si por un momento pueden lograr alguna excitación nerviosa, no harán perder la serenidad a los reflexivos labradores castellanos, que han tenido, y siguen teniendo en ellos, sus peores enemigos.»[438]Per aquests tripijocs, tot va fracassar altra vegada. El 1903 el Foment del Treball Nacional i la Cambra de Comerç van tornar a promoure una campanya a favor del port franc o zona neutral. Pel gener d’aquell any hi tornà a haver protestes de què el cronista Soldevilla informa: «A la pretensión de los catalanes de establecer zonas neutrales para depositar mercancías como primeras materias industriales, pretensión tan propicia al contrabando, contestaron los labradores castellanos con una protesta general y fundadísima en buenas razones.»[439] En plena inestabilitat política madrilenya, el ministre d’Hisenda, Augusto González Besada, que només va exercir tal càrrec entre el juliol i el desembre d’aquell any, aprofità l’octubre de 1903 per presentar un projecte de llei que concedís dipòsits francs als ports amb duana de primera classe. Se’n va constituir la comissió al Congrés, la majoria de membres de la qual eren representants dels agricultors castellans, amb la qual cosa tot va acabar com el rosari de l’aurora.

Entre 1903 i 1911 es va establir una lluita que no va tenir ni un moment de pau, durant la qual novament es varen contraposar els interessos modernitzadors de la indústria i la visió interessada dels cerealistes castellans. En aquesta campanya des d’Espanya es va veure Catalunya com a element pertobador. El diari El Adelanto, de Salamanca, el 23 de març de 1904, deia que els fabricants catalans «no han cesado en sus trabajos para conseguir de todos los gobiernos que les concedan unos privilegios irritantes y absurdos, pero que ellos consideran indispensables para la vida de su industria harinera», i els fabricants de Barcelona «han tasado tan alto su mentido entusiasmo que en pago del mismo piden la ruina de dos millones de españoles».[440] Polítics com ara Santiago Alba i la premsa castellana atribuïen les ovacions al monarca durant una visita a Barcelona la primavera de 1904 a la concessió dels avantatges del port franc. Va aparèixer un argument molt emprat per la catalanofòbia: el tòpic que els catalans són comprats pels governs madrilenys amb avantatges econòmics o prebendes en partides pressupostàries, de manera que per mitjà dels diners s’aconseguia la docilitat política dels catalans. La paradoxa d’aquesta controvèrsia que feia segles que durava no s’acabava d’entendre si només es tenia en compte aquest parer que s’obtenia la subjecció de Catalunya en canvi d’instaurar aranzels proteccionistes. Catalunya contribuïa als pressupostos de l’Estat amb el 25 % i també comprava més que no venia a Espanya; per tant, hi havia un dèficit en la balança comercial catalana. Castella vivia en bona part del que comprava Catalunya. Així ho reconeixien: «El mercado catalán, el más importante de los que a Castilla le quedan en el interior, desaparecería y la competencia de los granos extranjeros y la miseria sería la consecuencia inmediata de tan desdichada concesión»; sense adonar-se’n, es contradeien perquè afirmaven que l’aranzel també els protegia a ells i no solament a Catalunya: «Cierto que ganarían millones unos cuantos fabricantes y que aunque esto no es tan cierto, las poblaciones del litoral catalán podrían comer el pan algo más barato; pero también es verdad que si los aranceles no lo impidieran, podríamos los castellanos vestir paños ingleses, mucho mejores que los catalanes, a precios más baratos que éstos nos cuestan.»[441] En canvi, l’opinió catalana contemporània sobre el port franc queda exemplificada pel parer de Frederic Rahola de 1908: «Lo port franc que fou ja preocupació dels nostres besavis, es en los presents instants una necessitat imperiosa y vital, que se deu satisfer si volem que Catalunya siga una terra ben oberta al comerç internacional. L’Estat nos deu totes les facilitats y aplanaments que en les altres terres troba lo comerciant per anar a la lluyta, fora de ses fronteres, en igualtat de condicions que sos contrincants; si l’Estat s’entosudeix en rebutjar-nos los procediments que posan en practica les altres nacions per situar sos productes en condicions de competencia, nos anirem quedant cada vegada més enrera.»

El 1911 el ministre liberal d’Hisenda, Tirso Rodrigáñez Sagasta, del govern Canalejas, presenta un nou projecte de llei per regular l’establiment de dipòsits francs als ports. Aquesta vegada en la comissió parlamentària hi ha tres diputats catalans. Es repeteix la forta oposició castellana i aragonesa. Un any després es discuteix al ple del Congrés. Es redacta un llei que protegeix totalment la farina, el gra i els productes de l’interior. Un cop aprovada passa al Senat, on no es pot aprovar, però, perquè es dissolen les cambres.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’economia va quedar molt malmesa, tot i que alguns sectors se’n varen aprofitar per capitalitzar-se. El 22 de setembre de 1914 el govern va concedir per decret la instal·lació d’un dipòsit franc al port de Cadis. Tot semblava una broma. Una petició catalana de feia com a mínim dos segles no s’atorgava per les pressions dels lobbies agraristes, però en canvi es concedia a Cadis. Pel desembre de 1914, s’interpel·là el govern per debatre les influències de la guerra sobre l’economia i la necessitat de preparar-se. Eduardo Dato recriminà Cambó que no li sentien la veu «sino cuando apunta algún interés que puede favorecer a la región que tan dignamente representa». De nou es blasmava l’egoisme i la manca de solidaritat. El 21 de desembre de 1914 el ministre d’Hisenda, Bugallal, presentava un nou projecte de llei sobre l’establiment de zones franques als ports marítims, amb la qual cosa s’abraonava contra Catalunya una altra allau d’escrits catalanofòbics. L’editorial de la revista El Economista del 19 desembre de 1914, equànime i ponderat, explicava que aquesta campanya contra les zones neutrals era perquè el projecte de llei ha «sido llevado al Parlamento por los diputados catalanes y por haber iniciado el debate Cambó». L’editorialista explicava que veien els catalans massa preparats i que la iniciativa dels ports francs era seva, per la qual cosa no els la volien deixar aplicar perquè les altres províncies consideraven les zones franques «un favor, un privilegio, y han surgido protestas de provincias del interior, que no consideran por su alejamiento del literal en condiciones de poderlas utilizar».[442] La comissió instituïda a principi de 1915 per dictaminar el projecte del ministre Bugallal es configurà gairebé exclusivament amb diputats agraristes. Entremig tan sols hi havia el català Pere Coromines. El president era el vicepresident del Congrés Francisco Aparicio, diputat per Burgos, que en declaracions al diari El Norte de Castilla afirmà que «estima el proyecto de suma gravedad para las regiones productoras de cereales y para la industria del interior, y que los perjuicios que irrogue no serán compensados con lo que pueda beneficiar a Cataluña».[443]


El capdavanter de l’oposició al projecte dels ports francs, el vescomte d’Eza, diputat per Sòria, recomanava als catalans que no tinguessin «delirios de grandeza» i que, això sí, contribuïssin amb totes les forces a «vigorizar y acrecer el caudal de las energías económicas que en el interior de España se procrean». Quedava absolutament clar. Era la política de sempre dels súbdits de la corona de Castella. No volien que Catalunya anés a un ritme similar al de la resta d’Europa, sinó que l’hi frenaven; en tot cas, ells des de la seva visió agrarista li volien fixar l’horitzó. Una idea practicada habitualment. Sotmetre Catalunya culturalment, dominar-la econòmicament, colonitzar-la fiscalment i subjugar-la políticament. En aquest ambient s’organitzà a l’Aragó una altra campanya contra els ports francs o zones neutrals encapçalada per la Cambra de Comerç de Saragossa, que, entre d’altres, va aprovar la declaració que «puede afirmarse que Barcelona no necesita zonas francas para el desarrollo de su industria. Acaso pretéxtese esto para justificar las nuevas exigencias del mañana, y eso es intolerable». Les entitats de Saragossa varen ser tan coratjoses en aquesta campanya que fins i tot l’alcalde de Saragossa va rebre una carta del de Villanueva de Alcardete (Toledo) en què li manifestava que Saragossa era el cor d’Espanya i on s’interpretava més bé el patriotisme, de manera que li demanava que organitzés una campanya que inclogués tots els ajuntaments de l’estat per demanar al govern «que se conceda franquicia de Aduanas para todos los tejidos y productos extranjeros análogos a los de Cataluña».[444] També hi va haver protestes a Castella i a la Rioja. A Madrid la Cambra de Comerç i la Diputació s’hi van pronunciar en contra. La diputació de Madrid va declarar que el projecte no era oportú «sin antes haber satisfecho las aspiraciones de Castilla, con reformas protectoras para los trigos». De resultes de la interpel·lació del diputat castellà César Silió Cortes presentada el dia 18 de gener de 1915 per parlar de la suspensió pel govern de l’assemblea de diputacions castellanes a Valladolid, Catalunya va sortir esquitxada. El mateix Silió, nascut a Rioseco, conservador i de la branca maurista, va reconèixer que «Castilla ha tenido durante muchos años, durante un período muy largo de su vida, casi todo el que alcanzé yo, ciertos recelos, cierta rivalidad, cierto resquemor con Cataluña». El diputat Silió havia nascut el 1865; per tant, es podria palesar fàcilment que aquesta actitud era de molt abans. El dit diputat continuava: «¿A qué no proclamarlo? ¿A qué no decirlo con franqueza? Despues de todo, ¿no es éste un fenómeno que se da en todos los países de rivalidades entre regiones, principalmente entre regiones agrícolas y regiones industriales?» Gràcies per la franquesa, però el que no és natural és que d’aquesta rivalitat es passi a un domini polític abassegador i a una colonització cultural. Un domini assolit amb la violència militar i una intransigència dictatorial. El 24 de gener a Valladolid s’hi celebrà una reunió d’entitats agràries castellanes i d’Extremadura, en què el secretari de la seva federació, Justo González, va dir: «Castilla no está jubilada, pues tiene personalidad histórica. Hace tiempo que se hace una política dedicada a los plutócratas de Cataluña, olvidando que Castilla está en el fiel de la balanza y que hay que considerarla. No prevalecerá ningún privilegio por encima de Castilla.»[445] El dictamen del projecte del ministre Bugallal sobre els dipòsits francs es va llegir el febrer de 1915 al Congrés, però les Corts es clausuraren de nou. Un altre cop la llei no havia prosperat més enllà de les sales del Congrés. Per al dia 10 d’octubre de 1915 hi havia convocada una manifestació per demanar les zones neutrals, El Imparcial en un editorial afirmava que la qüestió de les zones franques «es pura y simplemente una cuestión económica. Trátase sin embargo de convertirla en una cuestión política. (...) Pero pedir la zona neutral en una manifestación es un poco difícil».[446] Ni així. Caldria esperar un canvi de govern. 

Quan pujà al poder el liberal comte de Romanones, el 9 de desembre de 1915, el seu ministre d’Hisenda, Ustàriz, posteriorment substituït per Villanueva, va preparar el decret del 18 de març 1916 per regular els dipòsits generals.[447] Però al darrere de tota l’operació hi havia Santiago Alba, propietari del diari El Norte de Castilla, a qui com a ministre de Governació, encarregaren els estratagemes electorals per fer perdre els comicis als catalanistes, mitjançant el pacte de la Castellana, pel qual s’organitzà un front nacionalista espanyol. Com que fracassà, nomenaren Alba ministre d’Hisenda; al final, fou ell qui va autoritzar un dipòsit comercial a Barcelona per un reial decret publicat el 24 d’octubre de 1916. Tanmateix, fins al 1929 no es va obtenir la zona franca.

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[434] Narcís Feliu de la Peña. Fénix de Cataluña, Impremta Rafael Figueró, 1683, p. 109.
[435] Constitucions, capítols i actes de Cort, Estampa Rafael Figueró, 1702, p. 66.
[436] Constitucions, capítols i actes de Cort, Estampa Rafael Figueró, 1706, p. 124.
[437] F. Rahola i Tremols. «Comerç i indústria de Catalunya», dins Geografia general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras Candi, (s.d.) p. 345.
[438] A. Colomines. El catalanisme i l’Estat, p. 221.
[439] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 51.
[440] Ricardo Robledo Hernández. «L’actitud castellana enfront del catalanisme», Recerques, núm. 5, 1975, p. 262.
[441] Roberto Robledo Hernández. El Adelanto, 26 d’abril de 1906.
[442] A. Colomines. El catalanisme i l’Estat, p. 252.
[443] Fernando Soldevilla. El año político 1915, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1916, p. 17.
[444] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 216.
[445] Fernando Soldevilla. El año político de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 47.
[446] El Imparcial. «Razones y no paparruchas», 8 d’octubre de 1915.
[447] Vegeu aquesta història en el discurs del diputat Ventosa. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 30, 1916, p. 631.

Share/Bookmark