Isidor Marí
/ 20.10.2014
Es veia a venir des de fa uns anys, quan l’editorial va obrir un concurs de creditors i va fer una crida als simpatitzants, per mirar de remuntar una situació econòmica crítica. Fa uns dies, els responsables de l’Editorial Moll anunciaven públicament amb una carta de comiat que havien de tancar portes.
Editorial Moll l'any 1937
Costa d’entendre que l’editorial més antiga i prestigiosa de les Balears –i una de les més acreditades de totes les terres de llengua catalana– hagi hagut d’arribar a aquest extrem. Però no és un cas aïllat. Fa temps que hi ha mostres ben visibles dels efectes de les profundes transformacions que travessa el món del llibre i la lectura. A Catalunya mateix hem assistit a fusions (o absorcions) editorials no gaire favorables i a tancaments d’agents de distribució i de llibreters que semblava que ocupaven un lloc sòlid en el seu àmbit.
Tampoc és un fenomen tan recent, ni afecta exclusivament l’edició en català. Ja fa quinze anys que André Schiffrin va llençar el seu crit d’alerta a L’édition sans éditeurs. I tampoc es tracta, afortunadament, d’una perspectiva d’extermini total del llibre i la lectura. Però sí que vivim una transformació molt profunda i ràpida, que ens obliga a tots –des dels autors als lectors, amb tot el sistema que ens posa en contacte a uns i altres– a reinventar-nos i a trobar les noves formes de relació més viables en l’entorn específic de la societat catalana. Les experiències positives existeixen, i segurament valdria la pena que alguna institució adequada promogués un intercanvi crític entre els diversos agents, que permetés identificar i estendre les iniciatives més exitoses.
Estic segur que l’Editorial Moll s’ha esforçat aquests darrers anys per trobar el seu espai en aquest nou context turbulent. Sembla que no se n’ha sortit, i a molts ens sap tant de greu que no ens volem resignar a la desaparició definitiva d’un patrimoni editorial tan excepcional. Convençuts de l’eficàcia a llarg termini de l’estratègia de la gota d’aigua de Francesc de B. Moll (Dura tamen molli saxa cavantur aqua), no volem que acabi guanyant la roca rígida, insensible, inamovible. Havent sentit de boca del mateix senyor Moll l’explicació vibrant del creixement que havia seguit l’editorial, sobretot en els anys acabats en quatre –1934, Les Illes d’Or; 1954, Raixa; 1964, Els Treballs i els Dies…– no podem admetre que sigui precisament en un any acabat en quatre que desaparegui l’Editorial Moll.
Ens agradaria, per tant, agafar-nos a un altre mite ben arrelat en la nostra història col·lectiva: el del renaixement de l’au fènix. O potser seria més indicat en aquest cas evocar els poders regeneradors d’una flor romanial?
Francesc de B. Moll
Potser és això, que suggereix cap al final la carta de comiat de l’Editorial Moll. Hi llegim aquesta frase: “Els llibres sempre formaran part de la nostra vida i qui sap si en el futur ens retrobarem a través de nous projectes literaris. Fins aviat!” És un arreveure, en lloc d’un adéu?
Volem creure que és així, que ben aviat veurem com es reactiva –amb tots els canvis necessaris– l’Editorial Moll. Perquè no sols tenim també un compromís personal amb el llibre i la lectura en llengua catalana, sinó perquè el patrimoni de l’Editorial Moll forma part de nosaltres mateixos, tant pel bagatge històric que representa en la nostra cultura com sobretot per les potencialitats de futur que conté: no és un patrimoni estàtic, una roca eminent del nostre passat, sinó l’aigua viva del futur, que encara ha de soscavar moltes roques que ens barren el pas cap a la plenitud.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada