Editorial d'avui de Vincent Partal (Vilaweb), expert en política internacional que ha assistit al procés d'independència de cinc països i te molt clar com es cuina:
.jpg)
Tot segueix el manual de com un país es fa independent -ja us dic jo que existeix aquest manual, encara que ningú no ho reconega. I francament aquesta és la millor notícia possible. La setmana que estem vivint, aquesta setmana concreta d’ara, serà recordada de forma majúscula quan haurem de contar en un futur què ha passat, què ens ha passat. I el que està passant, la realitat que estem vivint és que estem desconnectant d’Espanya a una velocitat vertiginosa. Recordeu el que he dit altres vegades: passa de sobte, passa ràpid, passa inesperadament, passa suau.
Primer Espanya trenca unilateralment el marc autonòmic amb un cop d’estat, un altre -judicial en aquest cas. Immediatament després el govern català anuncia que les lleis espanyoles ja no són de compliment obligatori a Catalunya -no ho diu així però diu això. I el país reacciona al carrer. Amb cassolades impressionant que són el preludi d’un diumenge que ja entusiasme. I el manual ho diu això també: l’entusiasme és contagiós. Molt.
El manual segueix: Espanya no sap què fer. De sobte se n’adona que ha caigut en la trampa. No pot tolerar que es vote perquè això equival a acceptar internacionalment que no controla ja el Principat, que no és ja l’estat que mana a Barcelona. Però no pot oposar-s’hi sense que això tinga un cost immens per a ells. Detenir el president Mas? enviar la policia? treure l’exèrcit al carrer? Si s’atreveix perd. A l’instant. Si no s’atreveix perd també. I el rellotge avança implacable tic-tac tic-tac. Queden tres dies, tres dies només per començar a votar.
I van passant capítols i més capítols del manual. Tots ells de forma accelerada, tant accelerada que em sorprèn a mi mateix. La premsa internacional comença a entusiasmar-se amb la notícia -ja hi ha 600 corresponsals acreditats diumenge. Ja hi ha polítics estranger que comencen a soltar-se -ho ha fet Gysi a Alemanya, avui les esquerres de latinoamèrica fan una roda de premsa a Barcelona, hi ha una muntanya a Irlanda que apareix decorada amb el Yes! Yes!, i comencen a circular fotos d’eurodiputats que alcen cartellets a favor nostre...
Crec que tots notem que l’olor de pluja, aquella de que parlava fa uns dies, es fa més i més intens a cada instant que passa. No us n’acostumeu, però. La història, amb majúscules, només la podem escriure molt de tant en tant i aquesta setmana ens ha tocat a nosaltres. Prohibit fallar
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada