traducció - translate - traducción

31.3.15

SOCIETAT CIVIL CATALANA, FULL DE RUTA VERS LA VIOLÈNCIA. AVÍS PER A EMBARCACIONS

Darrera hora: 

Societat Civil Catalana crida al vandalisme contra els símbols independentistes


El MEU POST, PUBLICAT ARA FA UN ANY.

Societat Civil Catalana: 'ERC és feixisme pur'

FONT: http://www.vilaweb.cat/noticia/4188876/20140502/societat-civil-catalana-erc-feixisme-pur.html

'Esquerra Republicana no és d'esquerra, és feixisme pur. És allò que era el carlisme'. Són declaracions de Josep Ramon Bosch, un dels fundadors de la plataforma cívica unionista Societat Civil Catalana al programa 'El Cascabel' de 13TV aquesta setmana. I afegeix: 'On és ubicada la gran força d'Esquerra Republicana? A Solsona, a Berga, per posar dos exemples', per aclarir després que són poblacions històricament carlistes. 'Esquerra mana on hi havia el carlisme', diu, per acabar recordant que Berga i Cervera, per exemple, 'són poblacions borbòniques, per molt que ara se'ns vulgui fer creure que Cervera era austriacista en una nova perversió de la història'. Vegeu-ho en aquest vídeo, a partir del minut 15.00:

Es dóna el cas, però, que Bosch acusa de carlisme Esquerra Republicana quan justament un altre dels membre fundadors de Societat Civil Catalana és Javier Barraycoa, secretari de Comunió Tradicionalista Carlista, que propugna que l'estat 'ha de reverir Déu com a suprem senyor i legislador', i que va homenatjar els soldats franquistes del Terç de Montserrat. Barrayoca, a més, fa poc, va participar en un acte del partit neonazi Democracia Nacional a Castelló de la Plana, on es va homenatjar la División Azul. Barraycoa va arribar a dir que ell no votava, perquè estava en contra les eleccions, com revelava l'article publicat per Andreu Barnils, 'Records de la darrera martingala'.




Josep Ramon Bosch també compara l'agressió a Pere Navarro amb la de la policia a un seguidor del Barça a Mestalla

En la mateixa entrevista de 13TV a Bosch, tant ell mateix com el presentador comparen l'agressió a Pere Navarro amb la que va patir un seguidor del Barça a Mestalla, quedant amb la cara marcada i plena de morats, per part de la policia espanyola. Diu Bosch, al minut 2.40 del mateix vídeo: 'Hi ha un victimisme per part del nacionalisme, perquè hi va haver una agressió o uns cops a un seguidor del Barça a València i es va organitzar un gran daltabaix a un poble de Girona, i Pilar Rahola es va manifestar contra la violència de la policia espanyola. I en canvi en el tema de Pere Navarro es vol menystenir, i és molt greu que s'agredeixi a al president del Partit dels Socialistes de Catalunya, que és un partit molt respectable.'
El presentador del programa arriba a dir que el jove agredit per la policia 'és d'una família de Cadaqués molt coneguda, d'independentisme acreditat, i per tant tenia motius per fer soroll'. I afegeix, sobre aquest jove: 'Ha trobat la cobertura mediàtica de l'independentisme i la cobertura oficial del senyor Mas i companyia. Ara agredeixen al cap del PSC i Homs diu que va amb el sou.'
Bosch sí que aclareix tant al presentador com als tertulians que a Catalunya no hi ha 'el clima de violència que es vol pintar des d'alguns mitjans'.

Andreu Barnils respon

FONT: http://m.vilaweb.cat/mailobert/4189002/benvolgut-josep-ramon.html

Benvolgut Josep Ramon: He vist que com a portaveu de Societat Civil Catalana divendres vas fer aquestes declaracions: 'Esquerra Republicana no és esquerra. ERC és feixisme pur. És allò que va ser el carlisme. On és situada físicament la gran força d'ERC? A Solsona. A Berga. Jo no dic que la gent de Solsona i Berga siguin feixistes. No ho dic pas, això. A més, el meu pare és de Berga. En aquestes poblacions, Solsona, Berga, a la Catalunya interior, és on mana ERC.'

Benvolgut Josep Ramon: Sàpigues que els feixistes van afusellar Lluís Companys, president d'Esquerra Republicana de Catalunya, l'any 1940 a Barcelona. Hitler els hi va ajudar. Per una altra banda, ERC va obtenir l'espectacular xifra de 0 regidors al consistori de Berga a les últimes eleccions municipals. Dius que a Berga mana ERC?

Et felicito, fill.



Vídeo de l'acte de Democracia Nacional amb Barraycoa homenatjant la División Azul.

Benvolgut Josep Ramon: No es pot dir que carlisme i feixisme siguin la mateixa cosa. Depèn. Hi ha una branca del carlisme que és molt d'esquerres, autogestionària... i va a favor de la independència de Catalunya. En canvi, hi ha carlins amb vinculacions feixistes. Carlins com Javier Barraycoa. Precisament l'home amb qui tu has fundat Societat Civil Catalana.


Et felicito, fill.




Barraycoa, en un acte de Comunió Tradicionalista Carlista
Benvolgut Josep Ramon: No sé si saps per on vaig, però t'ho resumiré: aquí, feixista, ho deu ser ton pare. I t'ho demostraré. Ton pare es diu Josep Maria Bosch i Espinet, i és l'home que va pagar durant anys i anys una missa en honor de Francisco Franco a l'església de Santpedor, tal com informa el diari Regió 7, darrer paràgraf. Com deus saber prou bé, l'home també es va presentar per Fuerza Nueva a les eleccions de l'any 1980. Anava, per cert, de número 36 (al final de la pàg. 696 d'aquest curt pdf). I finalment, anys més tard, es va presentar pel partit racista Plataforma x Catalunya (poseu al cercador 'Espinet' en aquest pdf).

En fi, benvolgut Josep Ramon, si volies denunciar que hi havia catalans feixistes, deixa estar ERC i denuncia ton pare. Això sí, aleshores oblida't de 'et felicito, fill'.

Et saluda atentament,

a.

PS: L'entrevista sencera és molt interessant de mirar. Més enllà de l'estirabot, que com veus he trobat lamentable, dius coses inaudites en el camp de l'unionisme. Defenses la llengua catalana com ningú, per exemple, i dius que 'l'independentisme és majoritari i fa les coses ben fetes'. T'ho agraeixo. Això també t'ho volia dir. Moltes gràcies.



andreu.barnils


Share/Bookmark

Pour une Catalogne libre et européenne



TRIBUNE


Le Tribunal constitutionnel espagnol a déclaré, fin février, anticonstitutionnelle la loi permettant d’organiser des référendums au niveau local, loi pourtant validée par le Parlement de Catalogne. Ce texte avait obtenu une majorité de 106 voix contre 28, ce qui montre bien le large consensus politique et citoyen qui existe en Catalogne pour la tenue d’une consultation citoyenne d’intérêt général et non contraignante. Cette loi devait constituer, a posteriori, la base juridique pour l’organisation du référendum sur le statut politique de la Catalogne, qui eut lieu le 9 novembre.

La contestation et l’annulation de cette loi par le gouvernement espagnol nous ont obligés à chercher un autre mécanisme (transformer les législatives de septembre en «référendum» sur l’indépendance). On peut considérer tout de même que le 9 novembre 2014, plus de 2,3 millions de citoyens se sont exprimés librement dans les urnes sur le futur politique de la Catalogne.
De la même manière qu’il est impossible d’élever des barrières en pleine mer, il est tout aussi impossible de bloquer la démocratie, et le 9 novembre en est la preuve : le vote s’est déroulé dans une ambiance citoyenne exemplaire.
Ignorant la réalité d’il y a quatre mois, le Tribunal constitutionnel espagnol déclare qu’il n’est toujours pas pertinent de consulter les citoyens sur des questions d’intérêt général, même de façon non contraignante. Ce fait donne raison à ceux qui pensent que la démocratie espagnole est perfectible. La faible tradition démocratique de l’Espagne au cours des deux derniers siècles contribue, sans nul doute, à la configuration d’un imaginaire où la séparation des pouvoirs reste fragile.
Dans ce sens-là, la sentence du Tribunal ne nous a pas surpris ni nous, gouvernement de la Catalogne, ni une grande partie de la population catalane. Cela fait des années que le Tribunal constitutionnel a perdu son rôle traditionnel d’arbitre et qu’il est devenu un organisme plus politique que judiciaire. Il est important de rappeler que l’actuel président de ce tribunal était membre du Parti populaire de Mariano Rajoy ; d’où d’importantes incertitudes sur son impartialité au moment de statuer sur des questions à caractère politique.
Mais ni ce jugement, ni aucune autre décision en provenance de la sphère exécutive de l’Etat ne vont arrêter la volonté du peuple catalan à vouloir décider librement et démocratiquement de son futur politique.
Le 27 septembre, les Catalans voteront pour le nouveau Parlement de Catalogne. Pour la première fois depuis 1980, ces élections auront un caractère plébiscitaire, puisque le gouvernement et les tribunaux espagnols empêchent la tenue d’un référendum accordé entre les deux parties, comme ceux qui se sont tenus au Québec et en Ecosse dans un calme et un respect absolu.
Nous, Catalans, n’avons aucune autre voie que celle d’organiser des élections parlementaires. Les principaux partis afficheront, explicitement, leur position sur la création d’un Etat catalan dans leur programme électoral. Si le résultat est clairement favorable à l’indépendance, le nouveau gouvernement aura un mandat démocratique à réaliser. Nous pallierons les structures d’Etat pour garantir une transition normale, et nous espérons négocier avec l’Etat espagnol, ainsi qu’avec l’Union européenne, le calendrier, et les termes de la Constitution de ce nouvel Etat, si tel est le désir, dépourvu d’ambiguïté, du peuple de Catalogne.
Ce futur Etat catalan veut continuer à faire partie de l’Union européenne ; il sera un partenaire fiable et loyal envers les institutions et les gouvernements européens. Les Catalans ont été, historiquement, des défenseurs enthousiastes de la construction européenne. C’est pour cela qu’il est ridicule de dire que nous avons la volonté de créer de frontières ; bien au contraire, nous voulons faire partie d’une Europe plus forte et plus unie, mais nous voulons en faire partie dans les mêmes conditions et le même respect que tous les autres Etats européens. D’ailleurs, certains de ces Etats ont une population, une superficie ou un produit intérieur brut similaire ou inférieur à celui de la Catalogne.
font:

Share/Bookmark

30.3.15

Catalunya preveu declarar-se Estat independent en menys d'un any

FONT: http://indirecte.cat/13591

Les intencions de l'Estat espanyol son molt clares pel que fa a Catalunya.Els partits catalans fan patir, en especial el principal partit de Govern, simplement per la seva trajectòria històrica i el soci de federació que arrossega. Que moltes vegades dubtem de la intenció real que pugui tenir CiU en el seu conjunt, però això no treu que vagin avançant en el procés nacional. De fet, ells mateixos, com a conjunt, no sàpiguen del tot què són o cap on van. Ara bé, el que sí que té clar CDC és que l'objectiu final avui per avui és la plena independència. Es per això que avui s'ha produit el titular informàtic: IBM s'encarregarà d'enllestir el programa de la Hisenda Catalana per tant sols 1,3 milions. Aquest programa estarà llest en un any, i tindrà capacitat per suportar tota la recaptació impositiva.
 
"Un any". "Tota la recaptació impositiva". Com bé saben, ara mateix la Generalitat no té la capacitat legal per recaptar tots els impostos, però el desenvolupament d'aquest programari en el termini d'un any implica que hi ha la previsió que d'aquí a dotze mesos probablement sí que ho puguem fer. Això vol dir que entremig Catalunya s'haurà declarat Estat independent.
 
Mentre això no passa, la soga espanyola va apretant cada vegada més. El ministre Montoro feia broma ahir, perquè no es pot creure una altra cosa, quan deia que si Catalunya es deidqués al que s'ha de dedicar, la recuperació econòmica seria millor. Catalunya, encara com a comunitat autònoma, ha estat la locomotora d'aquesta recuperació que ara venen a bombo i plateret, i de la que se'n volen aprofitar, com sempre, malgrat ells mateixos. Avui li ho ha recordat el president d'ERC, Oriol Junqueras, que ha afirmat que el Principat exporta més que mai, i que si no fos per les nefastes decisions que prèn l'executiu espanyol, no existirien les mancances en consum que hem patit fins ara.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols

Share/Bookmark

28.3.15

S'ultima una querella criminal per l'incitació a l'odi contra els catalans

La Plataforma per la Dignitat Democràtica està recollint adhesions per presentar la querella mitjançant l'acció popular

La Plataforma per la Dignitat Democràtica ha decidit presentar una querella criminal, mitjançant acció popular, contra persones i entitats responsables de les piulades a Twitter que inciten a l’odi contra els catalans i contra Catalunya.

La Plataforma ha fet aquest pas "atesa la inactivitat de l’administració de justícia davant la propagació d’aquests insults injuriosos, amenaces, incitació a l’odi i banalitzadors del nazisme", segons han explicat en un comunicat públic. Aquest és el segon intent de la Plataforma de denunciar l'atac contra els catalans després que, l'octubre de 2014, la Fiscalia Especial de Delictes de l’Odi i Discriminació a Catalunya rebutgés investigaraquest tipus de piulades per motius tècnics i jurídics.

La Plataforma considera que darrerament "s’han incrementat a les xarxes socials tot tipus de tuïts incitant a l’odi contra els catalans/es i Catalunya de clar contingut xenòfob" i considera que la situació "Aquest situació ve de lluny i tanmateix no s’ha aconseguit que sigui tractada per part de les Administracions competents malgrat la insistent denúncia".

Arran de l'accident de l'avió de Germanwings, "s’han reproduït amb virulència a les xarxes socials venint a adobar encara més el terreny de la intolerància i la xenofòbia" i aquest és el motiu que els ha empès a tornar als jutjats de nou amb una nova querella per qual busquen suports. Les adhesions estaran obertes fins al proper 15 d'abril. de moment, ja tenen el suport de 73 entitats.

Share/Bookmark

27.3.15

CATALANOFÒBIA 25. La tolerància republicana envers la llengua catalana

Nosotros os mostramos nuestro españolismo, y en respuesta se nos dice:

No; el españolismo es un privilegio de los castellanos; si queréis integraros en la vida española, monopolio de Castilla, tenéis que renunciar a vuestra alma, a vuestra lengua, a vuestro espíritu.  
RAFAEL CAMPALANS


Durant la República als intel·lectuals i a l’opinió pública en general els preocupava molt que l’ensenyament no estigués sota la direcció del nacionalisme d’estat i que el castellà no s’imposés obligatòriament. Sabien perfectament com havien fet emergir a través de l’escola la nació inventada. Per això Manuel Martínez Aguiar s’esgarrifava, en la conferència ja comentada de l’Ateneo de Madrid del 1931, quan deia: «Se pide la íntegra función de la enseñanza sin intervención ni inspección de España, para apoderarse del alma del niño y envenenarla sin recato con el morbo nacionalista.»[568] En relació amb la qüestió lingüística a Catalunya, l’octubre de 1931 Pío Baroja opinava que «la cuestión del predominio del idioma se ha de resolver por el tiempo. (...) Pero el Estado no ha hecho presión aquí, y si la ha hecho, no ha sido tan enérgica como la han hecho en Francia, en Alemania y en Inglaterra, con sus idiomas regionales».[569] Salvador de Madariaga, el 1931, en el seu conegut llibre España afirmava sense preocupar-se’n gaire que la llengua catalana havia mort al segle XVI: «El lenguaje catalán, único rasgo específico de la región, muere como lengua de cultura a principios del siglo xvi. Cataluña defiende sus libertades contra el rey. (...) Pero su cultura es entonces castellana, como su lenguaje.»[570] Després d’haver fet l’acta de defunció de la llengua catalana, Madariaga més endavant recomanava als catalans que no parlessin en català i no abandonessin el castellà. ¿Però no havíem quedat que la cultura era castellana? S’agafa més aviat un mentider que un coix. Ell mantenia això: «Los catalanes no parecen haberse dado cuenta tanto como el resto de los españoles de la necesidad de mantener el lenguaje castellano, como una fuerza viva de unidad nacional a través de todo el país, necesidad tanto mayor cuanto mayor sea la autonomía que se dé a las regiones, y que se explica por dos razones al menos: unidad política y utilidad administrativa.» Per acabar-ho d’adobar, a peu de plana reconeixia que els catalans abandonaven el castellà, ¿però com es pot abandonar una llengua, si no se’n té una altra per substituir-la? ¿Com es pot abandonar una llengua que no s’ha tingut mai? Deia que «el abandono del castellano por los pueblos de la Península es quizá el síntoma más grave de la vesania separatista que padecen todos, a comenzar por Portugal».[571]

El pensament polític sobre la llengua catalana dels diputats republicans, expressat durant la discussió de l’Estatut d’Autonomia, farà una radiografia exacta de la visió que encara dominava d’una manera molt majoritària. El dia 27 de maig de 1932, quan el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, va parlar al Congrés dels Diputats per defensar l’Estatut, va expressar una idea fal·laç ja exposada al segle passat segons la qual el castellà no havia estat mai obligatori ni imposat i que el català mai no havia estat prohibit: «Hay que tener presente, Srs. Diputados, que la expansión de la lengua castellana en las regiones españolas no se ha hecho nunca de real orden; ni el retroceso del catalán, cuando lo ha tenido en épocas pasadas, se ha debido a que lo mandase el rey.» Azaña, a més, va afirmar de forma incongruent que, perquè el castellà continués dominant, «no es con leyes como lo vamos a defender, sino con nuestro trabajo, con la autoridad del Estado español y con el potente esfuerzo de la cultura castellana».[572] Aquesta afirmació era contradictòria, atès que la constitució de 1931 ja obligava el coneixement del castellà a tothom i alhora prohibia l’obligatorietat del coneixement del català. Més endavant encara va garantir als diputats que l’Estat no abandonaria el control de l’ensenyament del castellà, perquè en tots els nivells educatius, des de l’escola primària fins al batxillerat, es continuaria ensenyant «en» castellà. La legislació de la Segona República no va donar mai al català la «igualtat» republicana respecte al castellà, ni en el mateix Estatut d’Autonomia, que obligava a escriure en castellà en adreçar-se a qualsevol oficina de l’Estat i portar traducció a qualsevol jutjat. El dia 16 de juny de 1932 també en el debat sobre l’Estatut al Congrés dels diputats, el radical gallec Abad Conde va replicar una esmena del diputat Esteve que demanava prioritat per a la llengua catalana: «Sabe S.S. que el art. 4º de la Constitución, relativo a los idiomas, hace una afirmación absoluta y rotunda: la de que el castellano es el idioma oficial de la República, y una posibilidad condicionada, no afirmada: la de que las lenguas regionales o provinciales tendrán aquella categoría que les reconozcan las leyes. (...) En Cataluña habrá que hacer las notificaciones en catalán y en castellano, porque la primera virtualidad de una notificación ha de consistir en que el notificado, aquel a quien afecta una disposición judicial, se entere de lo que le dicen, sea catalán o no, y para eso no hay mas que utilizar los dos idiomas.»[573]. La votació derrotà l’esmena per cent quaranta-nou vots en contra i només cinquanta-dos a favor. Aquell mateix dia el diputat Antonio Royo Villanova defensa un vot particular que determina l’obligació de tots els catalans de saber castellà i que el Diari Oficial de la Generalitat s’editi en castellà i català. En aquesta defensa expressa: «Este problema del idioma demasiado saben los Sres. Diputados que es uno de los más sensibles, de los más impresionantes, el que más apasiona, tanto en Cataluña como en el resto de España.» Reconeix que el principi de cooficialitat, «que yo no he admitido nunca hasta que ha venido la República», ha estat possible a causa de la persecució contra el català aplicada per la dictadura de Primo de Rivera, la qual ha provocat que la República «ha reaccionado en forma favorable al idioma catalán, hasta el punto de darle rango de cooficialidad, rango que no todos aceptan. Yo estoy seguro de que en Castilla no estan conformes en este momento conmigo. Tengo bastante sinceridad para procurar reflejar el espíritu de mis electores». També es refereix a la lluita de classes en parlar de la llengua, ja que recomana que l’obrer català sàpiga castellà, atès que, si no, «estará mutilado para la lucha social y romperá su solidaridad con los obreros de otras partes». Un ideari desconegut fins ara. Però Royo Villanova encara va més enllà en la dèria obrerista i castellanitzadora: «Aquel obrero que no sabe más que el catalán no tiene más remedio que sucumbir a la voluntad del patrono y estará sometido al cacicato que allí se organice.» Després d’aportar aquesta ideologia lingüisticosindical que els temps republicans exigien, Royo torna a insistir en l’obligació de saber castellà, perquè ha observat que els diputats de la Minoria Catalana no el saben parlar: «¿Qué ha pasado ahora para que los catalanes no sepan castellano? ¿No os entristece a los que tenéis mis años comparar la elocuencia de los diputados catalanes de ahora con la que tenían Cambó, Ventosa y Pi i Margall, por ejemplo? (...) Yo creo que hablan poco, porque saben que no tienen el dominio del castellano como lo tenemos nosotros. Y eso porque llevan veinte años mutilando el alma española y no hablando ni escribiendo más que en catalán.»[574] Altres diputats volen limitar els usos del català en el text de l’Estatut. Cándido Casanueva demana que les resolucions judicials es facin sempre en castellà, i en català només quan es demani. El diputat radical Rey Mora també demana que als jutjats sempre s’escrigui la tramitació en castellà quan hi hagi un castellà, atès que el dret a utilitzar el català «no puede ser, ni debe serlo nunca, una posición de rango y privilegio frente a individuos que desconociendo ese idioma se hallen frente a catalanes en trámites judiciales».[575] A continuació, el diputat agrarista Martín y Martín afirma que «el mayor peligro, el que más puede comprometer la unidad nacional, es el relativo a esta cooficialidad del idioma catalán con el castellano». El diputat José Antonio Balbontín, de l’esquerra andalusa, és claríssim en la importància que dóna al castellà quan diu: «Lo que quiero es que el Estado —con eso me conformo— se encargue de enseñar y defender el castellano, aunque todo lo demás quede en manos de la Generalidad.» Balbontín també barreja la qüestió idiomàtica amb la social: «Para los obreros catalanes es el primer interés individual sostener el castellano como instrumento de cultura; en lo que se refiere a la lucha por la vida espiritual, es también interesante defender el castellano como instrumento de lucha social. (...) Yo estoy convencido de que el grito de “proletarios de todo el mundo uníos”, referido a España, es perfectamente realizable, pero para ello es indispensable que una a los obreros catalanes y a los obreros españoles del resto de España el lazo del castellano.»[576] Per constatar definitivament el tarannà d’aquest diputat socialrevolucionari, n’hi ha prou de reproduir el que dirà als diputats d’Esquerra Republicana en un debat posterior sobre l’ensenyament: «Estos señores de la derecha española estarán en la caverna, pero algunos de vosotros, catalanistas ultraburgueses, estáis todavía en la charca primitiva de la era de los reptiles.»[577]

Miguel de Unamuno
En una altra discussió sobre el tema lingüístic desenvolupada el 23 de juny de 1932, el diputat radical Rey Mora va afirmar: «No puede ser vejatorio hablar en castellano para quien tiene la obligación de conocerlo. No cabe hablar de cortesía; la ley es la Ley; no es cortesía, sino obligación.» També en va parlar el diputat Unamuno, el qual no admetia que els catalans es poguessin relacionar en el seu idioma amb les autoritats republicanes: «Como funcionario de la República, del Estado entonces, yo no admito que se me dirijan en catalán. (...) Si en un tiempo hubo aquello, que indudablemente era algo más que grosero, de “hable usted en cristiano”, ahora puede ser a la inversa; “¿No sabe usted catalán? Apréndalo, y si no, no intente gobernarnos aquí.»[578] Segons Unamuno, els idiomes no es poden obligar: «Me parece inadmisible que se imponga una cosa cualquiera por fuerza.» Unamuno, com Azaña, ignorava la imposició del castellà a tothom establerta per la constitució republicana. La seva catalanofòbia era irreprimible: «¿Obligación? Para nadie, ni allí, de conocer el catalán.» En relació amb la llengua, s’ha d’explicar l’esmena del diputat gallec autonomista Antonio Rodríguez Pérez, que negava la constitucionalitat d’haver d’exigir el coneixement de la llengua catalana als funcionaris tant al servei del govern de l’Estat com de la Generalitat; va demanar que «los funcionarios de la República, en servicios de la República, tengan perfectísimo derecho a que quien a ellos se dirija lo haga en castellano».[579] Havíem quedat que no es pot obligar a ningú, ¿oi? Doncs no, els funcionaris sí que podien obligar els ciutadans a parlar-los en castellà. Aquesta és la típica «igualtat» de l’Estat modern, l’Estat de dret, concebut pels espanyols castellanoparlants.

Claudio Sánchez Albornoz
Quan el juliol de 1932 es va començar a debatre el capítol d’ensenyament i cultura de l’Estatut, es varen plantejar temes que encara avui no s’han resolt. Un és el de l’ensenyament de la llengua castellana i un altre, el de la propietat dels arxius. La constitució republicana per una esmena de Claudio Sánchez Albornoz proclamava que la cultura era una atribució essencial de l’Estat, el qual podia mantenir i crear a Catalunya centres docents de tots els nivells amb l’idioma oficial de la República. L’àmbit de l’ensenyament no podia estar més lligat. La Generalitat tenia la potestat de crear centres però com si fos una institució privada. Per als republicans espanyols, la nació espanyola també es configurava a partir de la cultura i la llengua. Els qui volien dues xarxes de centres d’ensenyament, la de l’Estat i la de la Generalitat, eren Ortega y Gasset, els radicals socialistes Jaén i Barnés, evidentment els diputats radicals com Lerroux, Guerra del Río i Lara, el republicà federal Valle, i també Melquíades Álvarez, Ossorio Gallardo, Iranzo i Sánchez Román, entre d’altres. La ideologia del nacionalisme espanyol tocant a l’ensenyament fou contundent. El diputat radical socialista Antonio Jaén argumentava l’obligació del castellà pel «sentido imperial de la lengua española» i perquè Catalunya «aliente siempre el espíritu de continuidad de la raza». Es va votar en contra que la Generalitat tingués la competència exclusiva d’ensenyament amb l’ànim de fer del castellà l’únic «instrumento de enseñanza». El diputat Ortega y Gasset va dir que no recordava que «desde el advenimiento de la República nadie haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública; si alguien quiere reclamarse del principio de libertad en este asunto, aunque a mí me parezca muy discutible tal reclamación, no cabe pedir más».[580] Ortega y Gasset, contradient-se respecte a allò que havia escrit a Barcelona el 1930 durant el viatge de tots els intel·lectuals castellans, va anar contra el lliure ús del català: «De ese uso libre se hace un instrumento de polémica y de lucha histórica para ir desalojando el idioma español, y a este simbolismo polémico e institucional, que cabalga sobre aquel otro sentimental que nos parecía tan respetable, a eso es a lo que nos oponemos nosotros radicalmente.» En proposar una universitat autònoma, el diputat Barnés, que hi va intervenir posteriorment, tenia l’esperança de «ver si brota esa flor españolista que existe en el alma catalana y logramos que arraigue la cultura española en aquella tierra, sin llevarla despóticamente, por la fuerza, por la violencia». Respecte als arxius de la corona d’Aragó, no entenia que tots els catalans pensessin igual fossin del partit que fossin, i se n’estranyava perquè li resultava «algo inexplicable que esa izquierda catalana venga con ciertos amores de derecha catalana».[581] Aquesta estranyesa venia d’una intervenció anterior del diputat mallorquí Sbert, el qual havia dit: «Si hay esa razón de que el Archivo es superior al contenido de Cataluña, ¿por qué no os limitáis a llevaros aquello que realmente sale de Cataluña y, en cambio, nos devolvéis lo que tenéis en el Archivo Histórico Nacional del Monasterio de Poblet, que representa para nosotros un pedazo de nuestra historia medieval?»[582] La qüestió dels arxius anys a venir seria recurrent. Un altre dels oradors partícips en el debat sobre el capítol d’ensenyament, Campalans, va dir a l’hora de defensar un esmena seva: «Yo paso por que haya gente para la cual nosotros seamos algo asqueroso y repugnante; pero, aun en este caso, pediría a estos hombres que con sentido humano, con “intellecto d’amore”, se acercaran al estudio de las cosas de Cataluña. (...) Siento una pena enorme al ver que en el siglo XV o en el siglo XVI no se quemara a todos los catalanes, por ejemplo, o no se les hubiera echado de Cataluña; yo estaría muy tranquilo ahora, porque ya no habría problema.» Campalans també va afirmar: «Pues si nosotros no os queremos imponer nuestra lengua ni nuestro derecho, ¿por qué lo queréis hacer vosotros?»[583] Un altre dia, el 29 de juliol de 1932, Campalans va expressar que estava segur que amb l’arribada de la República d’una manera automàtica es resoldria el problema català, i que havia quedat astorat de veure sobretot intel·lectuals contraris al fet català «en una hierática actitud de adoradores, aun sin quererlo y sin saberlo, de aquella “sacra cesárea católica real majestad”, últimos vasallos de un imperio que no existe. (...) Yo no me imaginaba posible que por altas mentalidades castellanas pudieran lanzarse las blasfemas palabras de un cierto “problema anticatalán”, que es problema de separatismo y de desintegración».[584] També aquell dia el diputat radical José Terrero va expressar la seva opinió sobre les aptituds del català: «Y si yo creo que la Universidad de Cataluña no debe tener por idioma el catalán no es por odio al catalán: es porque creo que el castellano es un idoma más apto para verter en los estudiantes catalanes toda la ciencia.». Més endavant va confessar la por que «al entregar gran parte o toda la enseñanza a Cataluña, en el transcurso de algunos años el idioma castellano se pierda en Cataluña». Finalment, no es va estar de sentenciar que«el idioma y la cultura se han impuesto, se imponen y se impondrán con fuerza coactiva».[585] Aquestes argumentacions han estat recurrents al llarg de la història; cal fixar-se que el dret d’imposar el tenen ells i prou i que la llibertat no serveix per als altres. A més, al damunt no els fa gens de vergonya de manifestar-ho. El pensament polític dels diputats de la Segona República al voltant de la utilització de la llengua catalana en l’àmbit de l’ensenyament fa veritable basarda. El diputat social-revolucionari Balbontín, quan va acabar el seu discurs, per expressar que es donava massa a la Generalitat, va dir: «Se hace aquí algo gravísimo; se da a la Generalidad catalanista un pedazo de España, del alma de España, y eso es una traición que estoy seguro de que el pueblo no consentirá en modo alguno.»[586] El diputat Sánchez Román, de l’Agrupación al Servicio de la República, es va oposar a una universitat «autónoma y bilingüe» perquè seria «una arma peligrosa» ja que tindria finalitats «inconciliables con el mejor bien de la patria española». A més a més, Sánchez Román considerava que els alumnes podien arribar a la insurgència, per la qual cosa «el ensayo de la Universidad autónoma y bilingüe yo lo prejuzgo como una funesta equivocación que traerá este resultado».[587] Però el diputat agrarista José M. Gil Robles encara fou més contundent en garantir que la universitat catalana, si era «autónoma y bilingüe», no seria «más que un instrumento de catalanización, mejor podríamos decir de desespañolización, que acabaría con todo germen de cultura española». Tots aquests polítics no eren monàrquics, en aquells moments eren republicans. En aquest ambient polític expressat tan hostilment al Congrés dels Diputats, es podia esperar qualsevol mostra d’agressivitat. Un testimoni d’excepció com és l’historiador José Antonio Maravall ho confirma: «En los años treinta y dos y treinta y tres, hablar de algo catalán o hablar en catalán o alguna manifestación semejante, en un café de Madrid o de tantas otras grandes capitales españolas, le exponía a uno a una actitud de violencia.»[588]

Quan va esclatar la guerra el 1936, tota la ideologia expressada pels republicans al Congrés dels Diputats al voltant de la llengua catalana es va dur a la pràctica a la zona controlada pels revoltats. Els ciutadans catalans que per qüestions ideològiques s’havien hagut de traslladar als territoris guanyats per les tropes faccioses es van trobar amb veritables problemes atesa la seva condició de catalans. Eren discriminats no pas per la ideologia que professaven sinó per la llengua que parlaven. El 5 d’abril de 1937 al diari El Adelanto, de Salamanca, l’article titulat «El dialecto agresivo» ja manifestava que «hablar catalán en el territorio que está dando a sus hombres los mejores para luchar contra la bestia rojo-separatista es el colmo de la desvergüenza». Aquesta política lingüística preliminar es va aplicar a tot arreu on van arribar catalans. Per exemple, a Burgos van aparèixer cartells a botigues, cafès i establiments de tota mena on es destacava: «Si sabes hablar, habla en español».També a Burgos un capità de l’exèrcit va etzibar a uns catalans: «A ver cuándo dejan ustedes de ladrar y hablan en castellano. Estamos en España!»[589] El testimoni del falangista reusenc Josep M. Fontana palesa aquella situació: «Nuestra costumbre de hablar en catalán unida al tono algo más alto que el corriente, que acostumbrábamos a emplear, nos dieron bastantes disgustos, hasta que sobrevino el convencimiento de que era imposible hacernos cambiar.»[590] A Sant Sebastià la campanya va començar amb cartells i per la premsa. El 8 de juny de 1937 al diari Unidad va aparèixer una nota que deia: «En todos los cafés. En todos los restaurantes. En todas las tiendas. En todas las oficinas deberían colgarse carteles que digan: Si eres español, habla español.» El 30 de juliol de 1937 el cap de la policia de Sant Sebastià va aplicar una multa a un català per haver parlat en llengua catalana per telèfon des de l’hotel on s’allotjava. El governador militar de Sant Sebastià va publicar un ban el 16 d’abril de 1937 en el qual insistia que tothom parlés en castellà i que va ser molt ben rebut per la premsa perquè, així, «todos los españoles se viesen unidos por el idioma». Pel desembre de 1937 la delegació de la Falange va determinar que «si eres español, tu deber como tal es hacer que todos los españoles lo hablen». A Sant Sebastià hi havia guardias cívicos organitzats pel governador militar a fi de vigilar si es parlava en català o en basc pel carrer. A Valladolid, Pedro Laín Entralgo va ser testimoni el 1936 que a la zona franquista per als catalans de dretes la vida era molt difícil donada la seva condició de catalans: «N’estaven tant, llavors, de crispades, d’endurides, d’agressives les coses, no ja enfront el catalanisme, sinó de tot el que fos català, començant per l’idioma, que si aquests homes volien viure a la zona nacional, havien de ser homes de dretes, de dretes a seques, no de dretes catalanes.»[591] A Sevilla, des de l’ABC es va fer una campanya de premsa contra la llengua catalana, a què, evidentment, el general Gonzalo Queipo de Llano va contribuir des de la ràdio. En un ambient com aquell, no és estrany que a un català de Sabadell refugiat a Sevilla li imposessin el 10 de març de 1938 una multa per «falta de patriotismo y descortesía, al hablar en dialecto catalán en el comedor del Hotel Itálica, en presencia de otros comensales de nacionalidad española».[592] Els arguments aportats en la prohibició de la llengua catalana demostren un odi a la llengua catalana obsessionat, gairebé neuròtic. ¿Com pretenien crear un estat nou amb aquesta catalanofòbia? El periodista Antonio Martínez Tomás explica que la culpa no és dels espanyols, sinó que «el rencor contra Cataluña lo fomentan inconscientemente esos catalanes que continúan creyendo que atacar a la Lliga es ofender a Cataluña, que se resisten cuanto pueden al empleo y uso del castellano, idioma imperial, verdadero lazo de solidaridad hispánica».[593] Idioma imperial! Sense comentaris. L’animadversió contra la llengua catalana s’expressava amb tanta vehemència que fins i tot els militars hagueren d’ordenar que s’aturessin les escenes de violència. El general en cap de l’exèrcit del nord, el 12 d’abril de 1937, des de Saragossa va avisar tots aquells qui «se jactan de que entran en plan de conquistadores de un territorio que no era de España y que hay que españolizar, y para lograrlo, a todo el que habla en el dialecto catalán aún de buena fe, lo encarcelan, o lo que es peor, lo maltratan de obra».[594] En un informe de 1962 per a una ponència del Consejo Nacional del Movimiento, l’autor, militant falangista, reconeixia que durant la guerra Radio Verdad feia emissions en català, cosa que havia donat esperances que el règim respectaria la cultura catalana, però «al ir liberando Cataluña, llegaron a aparecer carteles editados en catalán por las fuerzas nacionales, si bien, al parecer, se ordenó posteriormente su prohibición»; també feia constar que durant la guerra «el hecho diferencial catalán y sus manifestaciones, fueron consideradas por los Nacionales como un objetivo bélico más», i explica com a exemple d’aquesta política que en «la primera batalla que tuvieron que ganar los catalanes falangistas de la Centuria Virgen de Montserrat, en Espinosa de los Monteros, no fué la de las trincheras, sino la de los vecinos de la ciudad, que les recibieron mal por el hecho de ser catalanes y de emplear el idioma materno en sus conversaciones».[595] Si els catalans instal·lats a Burgos, Sant Sebastià o Sevilla, hi tenien problemes, encara és més incomprensible i menys justificable aquesta rancúnia contra la llengua d’unes persones que lluiten en el bàndol propi durant una contesa bèl·lica.


MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[568] Manuel Martínez Aguiar. «¿A dónde va el Estado español? Rebelión socialista y separatista de 1934», Las Finanzas, Madrid, 1935, p. 191.
[569] La Conquista del Estado, núm 20, 3 d’octubre de 1931.
[570] Salvador de Madariaga. España. Ensayo de historia contemporánea, Hermes, México, Buenos Aires, sisena edició, 1955, p. 247.
[571] Salvador de Madariaga. Op. cit., 1955, p. 477.
[572] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 173, 27 de maig de 1932, p. 5872.
[573] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6269.
[574] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6274.
[575] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6279.
[576] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6283.
[577] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7550
[578] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 188, 23 de juny de 1932, p. 6414.
[579] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 188, 23 de juny de 1932, p. 6419
[580] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol 1932, p. 7387.
[581] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol de 1932, p. 7392.
[582] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, p. 7381.
[583] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol de 1932, p. 7395, 7396 i 7508.
[584] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 de juliol de 1932, p. 7505.
[585] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 juliol de 1932, p. 7511.
[586] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7551.
[587] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7560.
[588] «Relaciones de las culturas castellana y catalana», Sitges 1981, Generalitat de Catalunya, 1983, p. 38.
[590] J. M. Fontana. Los catalanes en la guerra de España. Samarán, Madrid, 1951, p. 301.
[591] Serra d’Or. «Catalunya des de Castella», febrer, 1970, p. 23.
[592] Arxiu de l’autor.
[593] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 184.
[594] Josep Maria Ainaud de Lasarte. El llibre negre de Catalunya, La Campana, Barcelona, 1995, p. 74.

Share/Bookmark

26.3.15

Què us passa periodistes? - Joan Canadell - Blogs de l'indirecte!cat

font: Què us passa periodistes? - Joan Canadell - Blogs de l'indirecte!cat


 
No us adoneu que ens queden només dos partits per guanyar la Champions? I no em refereixo a la cinquena del Barça justament, si no a la que no hem guanyat des del 1714. La llibertat del nostre país que es juga el 24 de maig i, diuen, el 27 de setembre.

Què us passa periodistes? No teniu a la taula de la vostra redacció les fotos dels 11S dels darrers tres anys? No veieu aquests dos milions de catalans il·lusionats? Som allà, no només per la Diada, si no cada dia, a cada moment! No hi hem deixat de ser des del 2012, ans el contrari, ens multipliquem a cada volta.
 
En canvi trobem a faltar el vostre escalf i comprensió. Ens manca que estigueu a l’alçada dels locutors que narren la primera final de Champions del seu equip, i que retransmeten durant els 90 minuts la il·lusió, l’esperança, i la confiança que els oients busquen a centenars de quilòmetres del camp. Volem que ens transmeteu informació per vèncer aquells dubtes que alguns puguin tenir, i sobretot per vèncer la intoxicació dels mitjans de comunicació de la capital que intenten crear una atmosfera tensa i negativa. Volem que combateu el “chorreo” de mentides de polítics interessats, fent entrevistes en profunditat amb experts en economia, en reconeixement d’Estats, en dret internacional, d’una forma desacomplexada i sense caure en els titulars de l’enemic.
 
On sou periodistes lliures? Quan heu deixat en evidència les mentides que alguns han instal·lat a l’opinió pública, com ara que no cobrarem les pensions, que caurà el PIB un 30%, que hi haurà de nou fronteres, que sortirem de la UE, i que generacions de catalans passaran gana?
 
On sou periodistes exigents per vèncer aquests dubtes i trobar algú que us argumenti justament el contrari? Que les nostres pensions estan més garantides que a Espanya, i que a més podran ser més altes; que es podran baixar els impostos i que es podrà invertir en les infraestructures que l’Estat ens ha negat i denegat repetidament. Que la internacionalització de la nostra economia amb un Estat a favor es multiplicarà i que l’atur de la Catalunya Estat tendirà a la plena ocupació perquè tenim una economia forta en els sectors principals del segle XXI: indústria exportadora, economia del coneixement, innovació,  turisme... En aquests aspectes no només anem bé si no que ocupem llocs capdavanters a Europa, envejats per molts estats que no tenen un llast com el que patim de fa 300 anys. L’optimisme també  forma part de la vostra professió. Perquè en canvi doneu per bons els missatges negatius sense arguments en lloc dels positius amb justificació? Perquè?
 
Perquè no sortiu periodistes valents? Per què no us mulleu com ja ho hem fet empresaris, jutges, polítics, catedràtics i personatges públics diversos de la cultura i l’esport? Perquè no ens feu el favor de ser altaveu dels dos milions de catalans il·lusionats que veuen que estem a punt d’abandonar l’Espanya heretada del franquisme?
 
Què us passa Bastés, Cunís, Carols i tots aquells si sentiu que aquest article va per vosaltres? No us adoneu que no es tracta, només, de queixar-se quan hi ha un mal arbitratge, si no d’entendre que són els estaments nacionals els que per tots els possibles fronts ens ataquen constantment, i no podem fer servir més armes que la confiança en nosaltres mateixos però que en tenim una de guanyadora que sou vosaltres?
 
Vosaltres periodistes valents podeu fer que la final es guanyi sense arribar a la pròrroga ni als penals. Simplement obviant les notícies que vénen dels mitjans espanyols i sortint de la ratera en la qual ens han  tancat durant segles. Es tracta d’explicar amb naturalitat allò que és natural.
 
Quan, periodistes valents, us adonareu que estem fent història i que necessitem algú que la retransmeti amb llibertat, il·lusió, alegria i confiança en nosaltres mateixos: els catalans?
 
Joan Canadell
Empresari i Co-fundador del Cercle Català de Negocis

Share/Bookmark

25.3.15

Colom i la llegenda del Gegant del Pi

FONT:
Els Indis que va portar En Colom i la llegenda del Gegant del Pi - Institut Nova Història

Els indis que va portar En Colom i la llegenda del Gegant del Pi

La Montse Montesinos ens explica les circumstàncies a partir de les quals van ser creats els gegants del Pi i ens dóna a conèixer diferents versions de la llegenda de la qual provenen. Una d’aquestes connecta amb En Colom i la descoberta d’Amèrica i s’hi descobreixen sorprenents paral·lelismes amb fets històrics reals.

Tothom sap des de sempre la cançoneta popular del Gegant del Pi, la del gegant que balla pel camí i el Gegant de la Ciutat, el que balla pel terrat. Queda dins l’imaginari de quan érem petits, cosit als records familiars, i de grans la traiem per entretenir la canalla. És una llegenda molt antiga, passada de generació en generació des de fa centenars d’anys.
La tesi que algun estudiós esmenta com a “probable” sobre el seu origen més antic, la fa recular al segle IX, quan Barcelona va ser ocupada pels sarraïns arran de les invasions islàmiques al territori català. Hi ha diverses variants sobre la llegenda. Ara bé, en totes elles hi ha un gegant moro que governa la ciutat i que lluita amb un altre gegant que ve del camp. Aquesta versió donarà peu a les vestimentes dels gegants de Festa Major, al segle XX, de molts pobles del país. En variants posteriors se situa l’origen a finals del segle XVIII: quan al 1798 o 99 es va restaurar la tradició dels gegants que anaven a la processó de Corpus de Barcelona, després d’una prohibició de 18 anys. Devia haver estat una festa sonada, perquè per aquesta data es va fer reformar el paviment de la Rambla per on havia de passar la sacra comitiva. En Joan Amades recull la llegenda a Llegendes de Catalunya i al Costumari català, però la fa dependre de la nova aparició dels gegants el 1799. Per tant, ens diu que la famosa cançó neix aleshores: quan la gent del poble veu desfilar els gegants nous de l’església del Pi “pel camí”, o carrer lateral de terra, i els gegants de la ciutat, “pel terrat” o passeig central, acabat d’enrajolar. Els gegants de la ciutat anaven acompanyant la Custòdia -la peça d’orfebreria on és exposat el Santíssim Sacrament per a la veneració pública-.
Els gegants de Barcelona més antics de qui tenim notícia són precisament els de la parròquia del Pi, documentats des del 1601. Se’n van construir de nous el 1772. Aquests, després de moltes vicissituds, encara es conserven, tot i que molt restaurats. La restauració la va fer en Manel Casserres, de Solsona. Els gegants surten només un dia a l’any. El gegant té la pell molt morena, porta simitarra i va vestit de rei moro. La geganta representa una princesa cristiana. Així és com els veiem ara, perquè així els va vestir el dissenyador Evarist Mora el 1960, quan els gegants del Pi van tornar a sortir a la llum després d’estar guardats durant dècades. Però aquest disseny nou contradiu l’esperit de la llegenda, que parla del Gegant del Pi com d’un pagès dels voltants de Barcelona.
Hem de pensar que les llegendes van per davant de les seves representacions i no a l’inrevés. L’iconografia dels gegants prové de la llegenda, que és molt més antiga. Els personatges devien representar un prototip, atès que la imatgeria popular es basa sempre en idees anteriors que s’eleven a la categoria d’arquetips. Les figures populars, esdevingudes mítiques, de les nostres processons -àligues, cavallets, dimonis, dracs i altres múltiples figures- provenen de segles enrere. Els anomenem riquesa folklòrica. Però són més que això: formen part del nostre inconscient col·lectiu com a poble. Els gegants són conseqüència d’una fusió d’històries. En trobem de clarament estructurades i d’altres que són una barreja, una fusió, i també formen part d’aquest bagatge cultural retransmès oralment. I pel fet de ser representacions humanes, tenen més de realitat que les llegendes d’animals o de bèsties fantàstiques. Vull dir que dins de la mateixa llegenda els gegants transmeten una part d’història fidedigna.
Sobre el gegant del Pi i el de la Ciutat he trobat escrita en diverses obres encara una altra història que ens ve de finals del segle XV. És la següent. Diuen que quan En Colom va venir de les Amèriques i va anar al Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona a presentar-se als Reis Catòlics, va portar amb ell sis indis de pell molt colrada, un dels quals era molt alt i corpulent i va ser l’admiració de tothom, especialment del Rei Catòlic, molt impressionat i sorprès per la seva alçària. Els responsables de l’ajuntament van dir-li que, no gaire lluny, vivia en Fort Farell, un home gegantí, molt fort també. I van proposar al Rei de fer-lo venir perquè confrontés les seves forces amb aquell indi. El van fer anar a buscar a Caldes de Montbui, la vila on vivia. En Fort Farell, de primer, va refusar d’anar-hi. Però, com que era el rei qui li ho demanava s’hi va avenir. Diuen que pel camí va arrancar un pi que li va fer de bastó i que per això li van dir el Gegant del Pi. Tan bon punt va arribar a Barcelona, es va confrontar amb el gegant indi, dit de la ciutat. Però no solament amb la força, car abans havien mesurat la respectiva capacitat gastronòmica endrapant quantitats ingents de pollastres i capons rostits. Quan va arribar el moment de la lluita física, en Fort Farell va engrapar el gegantàs vingut d’enllà de la mar dient amb forta veu: Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allà on caurà, tot ho aixafarà. I el va aixecar enlaire i el va fer volar amb tanta força, que el va llançar terrats enllà: ben lluny, ben lluny! Després, se’n va tornar cap a la seva masia de Caldes de Montbui, deixant a tothom el gran record d’aquella lluita i de la seva força. I el Rei Catòlic, molt admirat.
Una de les fonts consultades sobre aquesta història ens fa parar esment en el fet que el text parla del Rei Catòlic sense parlar de la Reina Catòlica. Curiós. Aquesta font també indica que la masia de Can Farell existeix realment al terme municipal de Caldes de Montbui des del segle XV i que la família Farell hi hauria viscut des del 1638 fins al 1901, precisament en l’època en què s’atribueix habitualment la formació de les rondalles catalanes. Una altra dada: Fort Farell és l’últim bastió americà abans d’arribar a Califòrnia. Curiosa també, oi?
Bé, doncs: aquesta podria ser la llegenda que haurien representat les figures dels gegants del Pi i de la Ciutat que anaven a la processó de Corpus de Barcelona a finals del segle XVIII. Un d’ells amb la pell molt morena, com correspon a la raça d’indis americans. Meitat veritat, meitat fantasia, però és una mostra, ni que sigui molt petita, de la gran gesta que va ser oferta al Rei Catòlic.
Amb el pas dels anys, les diferents versions de llegendes entrecreuades ens el vestiran de moro, el pintaran de negre i li posaran una simitarra o bé una porra. Ara bé, a Reus tenien (no sé si encara tenen) una parella de gegants caracteritzats d’indis americans, tocats amb grans plomalls. Tot és producte de la gran imaginació popular, que vesteix els mites, que embolcalla records. I també emmascara veritats. Qui sap si per preservar-les a través dels temps.
Montse Montesinos
Fonts consultades:
  • Joan Amades, Costumari català. El curs de l’Any; Salvat Editores, Barcelona, 1987, volum III. Corpus–Primavera.
  • Ricard Suñé, Nueva Crónica de Barcelona; Casa Editorial Seguí, Barcelona, 1945, volum I, capítol I, p. 44–45.
  • La maginoteca: Entrada de Google: lamaginoteca.blogspot.com/2009/.../descobert-lorigen-del-gegant-del-pi.html.

Share/Bookmark

24.3.15

Per una història dels Països Catalans - (vídeo)

Font: Per una història dels Països Catalans - YouTube

Intervenció de Manel López, historiador i militant d'Endavant OSAN, a les jornades de debat i formació celebrades a Sabadell el 21 i 22 de febrer de 2015


Share/Bookmark

22.3.15

SABER LLUITAR, SABER SOFRIR, SABER VÈNCER

Sense por. Sense alimentar ni el soroll ni el desànim que intenten insuflar, "sin que se note el cuydado", bots pagats per l'estat, quintacolumnistes diversos, i quatre acomplexadets plens d'auto-odi que es caguen a les calces; ha arribat l'hora.

Ara cal demostrar i demostrar-nos si sabem lluitar. Si sabem ignorar les múltiples formes de propaganda de l'enemic, i no difondre-les gratuïtament. Les enquestes manipulades o no, les amenaces viscerals sorgides de les bilis ben alimentada durant segles; els intents de desprestigiar la diversitat d'opinions i estratègies del nostre procés vers la llibertat. Cal ignorar-los i anar a la nostra, no pas a la dels altres, i menys a la de l'enemic.

Ara és l'hora de demostrar si sabem sofrir. Si sabem superar la por al fracàs i transformar-la en força de convicció i de raons. Si tenim la resistència de restar dempeus quan totes les forces enemigues ens volen vinclar definitivament; i ho són totes les que els hem donat massa temps per reorganitzar-se.

Només si sabem lluitar i sofrir, mantenir-nos compactes malgrat les diferències imprescindibles per afinar l'objectiu; si estem disposades i disposats a deixar-hi "la sang, la suor i les llàgrimes"; només si evitem convertir-nos en portaveus del discurs de l'enemic per esgrimir i difondre els nostres arguments, serem capaços de vèncer.

Ha arribat l'hora.
Els dos objectius estan enfrontats i clarament diferenciats. Ara és l'hora de, sense por i sense soroll, avançar envers la victòria final. Cal construir-la, però, i depèn de cadascú de nosaltres i de cadascun dels actes i dels passos que donem. Cal saber lluitar i saber sofrir per poder vèncer. Si ens ajudem quan defallim, si allarguem una mà quan algú es quedi enrere, si encoratgem a qui quedi atrapat en els dubtes, sens dubte #guanyarem. Hi fem molt a prop i comptem amb les lliçons que la nostra pròpia història ens mostra.

En un any tot haurà canviat definitiva i radicalment.
O vindran els voltors a fer el darrer àpat sobre el cadàver del nostre poble.
Tu, jo, nosaltres, totes i tots decidim a cada moment si som capaços de lluitar de sofrir i de vèncer.

Quico Romeu - 22/03/2015

Share/Bookmark

Del desconcert a la victòria

Font:


Del desconcert a la victòria independentista: alertes i propostes

Antonio Baños, Núria Cadenes, Patrícia Gabancho, Jordi Graupera, Anna Punsoda, Raül Romeva i Eduard Voltas proposen de recuperar la iniciativa amb vista al 27-S

Trobeu que el moviment independentista té l'estat d'ànim tocat? No heu notat un cert desencís parlant amb la gent? O era desconcert? Hom diu que aquest estat d'ànim ve de la digestió de les batusses viscudes després de la consulta del 9-N. Es va passar de l'èxit esclatant i l'alegria desfermada d'aquell diumenge de novembre a una baralla constant entre les famílies polítiques del sobiranisme. També les enquestes, que anuncien una certa activació de l'unionisme --no pas la reculada de l'independentisme--, han contribuït a l'abatiment general. És així? Són aquestes les raons del desànim? I què es pot fer per recuperar la iniciativa de l'independentisme i la capacitat de seducció? Ho hem preguntat a un reguitzell de veus pròpies de l'independentisme i han tingut l'amabilitat d'assajar algunes respostes. Són el periodista Antonio Baños, la llibretera Núria Cadenes, l'escriptora Patrícia Gabancho, el professor universitari Jordi Graupera, la filòsofa Anna Punsoda, el polític (sense partit) Raül Romeva, i l'editor Eduard Voltas.
Estem desanimats o què ens passa?

Aquest últim, l'editor Voltas veu clar l'origen d'aquest estat d'ànim: 'Després de la V i el 9-N, dues demostracions increïbles de força popular, teníem l'adversari noquejat i hem deixat que s'aixequés de la lona. Hi ha sensació d'oportunitat perduda.' I afegeix: 'Hi ha una consciència clara que si aquesta oportunitat de rematar la feina s'ha escapat ha estat per culpa nostra.' En canvi, Gabancho ho atribueix més a un factor psicològic: 'El caràcter del país és ciclotímic i quan la gent vol molt una cosa la por que no s'hi arribi la fa ser més pessimista que no caldria.'

Romeva és d'una opinió ben diferent i, de fet, contradiu el diagnòstic que li proposem: 'No hi veig pas desencís. No he conegut ningú que hagi arribat a la conclusió que hem d'avançar cap a la independència que se n'hagi desdit.' I ho remata: 'El flux de gent que no hi veu cap més sortida que la independència no para de créixer.' Gabancho no ho veu així: 'Ara mateix, el problema seriós és que l'independentisme no creix.'

Graupera és encara més contundent: 'No crec que hi hagi desencís. Crec que hi ha dubtes sobre la capacitat política dels líders dels partits per empassar-se el seu orgull i els seus deutes psicològics i ideològics per fer el que calgui per guanyar la independència.' I proposa un diagnòstic nou: 'Crec que hi ha judicis d'intencions sobre els veritables objectius, perquè l'independentisme de partit s'alimenta de la tradició anterior, en lloc de trencar-la. I això va per CDC i per ERC. Però el problema de fons que tenim no és el desencís de l'independentisme. El problema és que els federalistes han triat en massa alinear-se amb el "no" en lloc del "sí".' Graupera, lluny del que és políticament correcte, no es mossega la llengua: 'Això demostra que aquella merda de pregunta que vam fer per a incloure'ls era una mera trampa: voler l'Espanya federal és no voler la independència, almenys en la correlació de forces actuals.'

Incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul?
També Baños qüestiona la teoria del desencís: 'Jo relativitzaria això del desencís. Vivim en temps de modes accelerades i autoacomplertes pels mitjans i sembla que només hi hagi lloc per un tema. És com dir que si parlem de Podem no podem parlar de l'independentisme. Jo no conec cap independentista que ho hagi deixat de ser.' Però recupera la idea del desencís per criticar les actituds de CiU i ERC: 'El desencís no és cap a la independència; és cap a la incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul. Les conferències i les patètiques reunions de Nadal van frenar en sec la velocitat de creuer que portava el procés i a molta gent potser li ha fet pensar que els problemes no vénen de Madrid sinó dels equips de Mas i Junqueras.'

Punsoda anuncia un nou enfocament: 'El desencís ve perquè es va veient amb molta claredat el pes real de l'status quo i que la força dels catalans per trencar-lo justeja.' Ho explica encara més: 'En aquest sentit el desencís és desconcert. És desconcert perquè no sabem si no podem trencar l'status quo per interessos diversos de molts anys d'autonomia (de CiU, d'ERC, d'ICV o del Pare Sant) o perquè no tenim prou força real per a fer-ho.' Cadenes també demana una altra mirada: 'Penso que no ens hauríem de deixar endur per la mirada curta de polítics i premsa, tan afectats sempre per l'immediatisme i per la batalleta electoral. Per entendre un procés d'alliberament nacional cal posar-se les ulleres de mirada llarga.'

Una mirada més àmplia

Núria Cadenes assaja aquesta mirada més històrica: 'L'independentisme viu, al Principat de Catalunya, un creixement ininterromput. Des del testimonialisme dels anys 1970 a l'extensió entre el jovent dels 1980, el salt electoral dels 1990 o l'actual pas a majoria social, i amb els corresponents parèntesis amb aparença d'estancament, el fet és que la base social a favor de la independència no ha parat d'augmentar.' I en conclou, amb fermesa: 'El desencís, en tot cas, potser és més particular: respecte dels partits que van prometre i que, de declaració solemne en declaració solemne, mai no troben el moment de concretar.'

Cal analitzar els errors per no tornar-los a cometre. Però no cal recrear-s'hi. Voltas ho explica així: 'Els blancs diran que és culpa dels verds, els verds diran que és culpa dels blancs, i els blaus diran que és culpa dels blancs i dels verds, però fixa't que ningú no en dóna la culpa a l'estat espanyol ni als partits unionistes. Ara, que s'hagi deixat passar aquesta oportunitat no vol dir que no n'hi hagi d'haver cap més.'

Reactivació d'ara al 27-S

Què cal fer per recuperar la capacitat de seducció i la iniciativa política de l'independentisme? No hi ha fórmules màgiques, però amb la voluntat de mirar endavant, preguntem a Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes què es pot fer d'ací al 27 de setembre per estar en condicions de guanyar.

Eduard Voltas proposa vuit idees molt clares: 'Mirar endavant. No reobrir debats tancats si no s'està segur que acabaran bé. Prohibir-nos els retrets. Respectar la pluralitat interna del sobiranisme. Acordar un full de ruta definitiu per al 27-S amb el màxim suport social i polític possible. Tornar al carrer a convèncer. Tornar a somriure. Interpel·lar obertament els federalistes amb arguments, perquè la independència és condició necessària i prèvia a qualsevol hipotètic acord amb l'estat espanyol. En definitiva, tornar a fer tot allò que tan bé fèiem abans del 9-N.'

Graupera s'apunta a la idea de treballar el terreny dels federalistes: 'El nostre objectiu número 1 ha de ser convèncer els federalistes sincers que el seu camí no té sortida i que, si en té, tan sols és possible amb un independentisme fort. Que el seu ideal d'articulació entre pobles té una oportunitat inèdita essent un estat integrat en la UE, i una oportunitat perduda si es deixa ensarronar per unes promeses que Espanya no té cap necessitat ni incentiu de complir.'

Mas ha de fer un pas endavant

Punsoda demana que el president faci un pas endavant: 'Cal que Mas recuperi el control de la situació. No perquè m'agradi més o menys a mi, sinó perquè hi ha una cosa evident: quan ell fa un gest endavant, s'hi sumen tots els independentistes que no tenen carnet i això obliga la resta de partits a afegir-s'hi (i la prova és tota la plana d'ERC a les meses del 9-N). Quan ho fa Junqueras, s'hi suma ERC i prou. És una qüestió de lideratges i de sociologia. Del país que tenim.'

Gabancho en proposa quatre, d'idees: 'Hem de saltar amb dignitat i sense trencadisses excessives l'escull de les eleccions municipals, i transformar-les en un estímul. Que no hi hagi errors personals. Després, cal posar sobre la taula el debat del país postindependència i intentar que l'unionisme expliqui per què és millor quedar-se a Espanya, amb arguments i no pas amb por i amenaces. Ara cal una mobilització intel·lectual, no tant emocional. I finalment, cal exigir la quota necessària d'unitat a tots aquells que encara són en el procés.'

Actituds contraproduents
Romeva demana de combinar la mobilització i la política més fina: 'La situació és tan complexa, i difícil, que requereix combinar moments de grans mobilitzacions amb moments de calma i de fer feina de màquines.' L'ex-eurodiputat alerta sobre un dels riscs més grans: 'En primer lloc respectar que tothom hi ha de poder ser amb la pròpia identitat (individual i col·lectiva). Forçar uniformes a mida i cotilles només farà que molta gent que encara dubta se n'acabi desentenent. Em preocupa molt veure com des d'alguns sectors no s'ha entès encara que la pitjor eina per a convèncer algú és l'insult, la xiulada o el xantatge moral. Això, a banda de poc respectuós, és del tot contraproduent.'

Baños parla de la pèrdua de la innocència: 'S'ha de fer això que ja es fa. Antigament, la guerra s'aturava a l'hivern i amb les primeres calors es tornava a la campanya. Crec que això ja es va fent. Tant l'ANC com l'Òmnium són menys innocents i més eficaços. Han entès que l'independentisme ha d'anar lligat a les demandes i lluites socials. Que ha de ser polític i no aspiracional. I espero que CiU i ERC no vulguin ser un altre cop un llast i es comportin amb patriotisme.'

Queda clara la decisió del 27-S?

I la mirada de Núria Cadenes posa en dubte el sentit que es dóna al 27-S i demana claredat: 'El 27-S és una convocatòria electoral. Autonòmica. No s'hi decideix la independència sinó el futur d'alguns partits. Precisament per a la confiança caldria que s'acabessin aquesta mena de jocs de mans. Pretendre fer passar aquestes eleccions per una altra cosa és una frivolitat. Per sort, el creixement de l'independentisme, que ja ha demostrat que supera les compartimentacions partidistes, no depèn de cicles electorals. La barreja (interessada) entre l'una cosa i l'altra que hem viscut en els darrers anys sí que pot crear desencís. O confusió. Per tant, per a la confiança, claredat i concreció.'

Romeva afegeix que 'hi ha molta gent que dubta, que té preguntes i que només acabarà optant per la via independentista --eventualment-- si la convencen que no hi ha cap més alternativa, però també si percep que les conseqüències no li seran perjudicials'. I Graupera assenyala responsables: 'La inoperància dels partits independentistes fa impossible que aquests federalistes puguin confiar en el moviment independentista per fer això. No es tracta només de propaganda poble per poble. Es tracta d'enviar el missatge que anem a totes.'

S'aconseguirà? Guanyarà la independència?

Romeva és optimista i exigent a la vegada: 'Sí, però cal saber llegir el moment, que és d'una gran complexitat, i que per tant reclama solucions complexes i basades en la pluralitat de visions de país que actualment hi ha. I sobretot cal entendre que necessitem propostes construïdes sobre la base d'una gran dosi de generositat i d'empatia, que tothom té les seves dificultats personals, les seves motxilles emocionals, les seves circumstàncies.'

Gabancho també s'apunta a la convicció de la victòria: 'La independència s'aconseguirà, sens dubte. Però correm molt el risc d'entrar en el bucle espanyol de "ara us farem una constitució que ho arreglarà tot", perquè no s'arreglarà res i hi perdrem cinc anys. Per tant, els acords bàsics s'han de portar a la pràctica al marge del procés espanyol.' En aquest sentit, Voltas ho condiciona a l'acció de polítics i generadors d'opinió: 'La victòria de l'independentisme depèn bàsicament dels líders d'opinió del procés, ja siguin polítics, activistes civils o tertulians. Tenen una gran responsabilitat a les seves mans.'

Guanyar sense la força necessària

Graupera és qui més alerta del possible fracàs: 'No tinc ni idea de si s'aconseguirà, però ara per ara pinta que l'independentisme guanyarà el parlament, però no guanyarà prou per fer-nos independents, tindrem un canvi de cromos entre partits, sobretot entre ERC i CDC, alguns se sentiran reivindicats, "per fi tenim raó!", o bé: "Ho veieu, com això era una bogeria?", i alguns altres se sentiran frustrats i culparan el poble i culparan la miopia dels seus aliats o adversaris. El que més neguit em causa és que fracassem i no ho fem amb prou claredat per a entendre els errors, perquè, és clar, això no s'acaba. Si no ho fa aquesta generació de polítics, ho farà la següent.'

Punsoda diu que sí que es pot guanyar, però cal canviar de xip: 'Si fem les coses amb intel·ligència, sí que ho aconseguirem. Cal canviar el discurs exterior de la víctima ("Mireu com ens maltracten") pel discurs de l'oportunitat ("Europa del nord: voleu un estat pròsper entre Espanya, Itàlia i Grècia?" i "Europa del Mediterrani: voleu algú que us protegeixi del domini anglosaxó?"). I assenyala també la fórmula de l'èxit portes endins: 'Cal assenyalar amb tots els ets i uts les servituds i els interessos del lobby autonomista que viu a Catalunya. I hem de posar l'accent en una millor governança --en què faríem, si poguéssim retre comptes directament als nostres governants perquè som a mans del poder real, si disposéssim dels nostres cèntims. En això de treballar per a una millor governança hi coincidim tots, independentistes convençuts, independentistes conjunturals i els nacionalistes catalans --que som els que hauríem de ser més vius i magnànims.'

Ha arribat l'hora

Baños és ben clar: 'Sóc un optimista. A més, hem de pensar que, com a Escòcia, tenim dues bales. O guanyem al setembre o ho farem quan 'les últimes esperances espanyoles', Podem i Ciudatans, governin o es desinflin d'aquí a uns anys. La República Catalana l'hem de bastir com una esperança sòlida i creïble. I així, cada decepció espanyola ens farà més forts.'

I Núria Cadenes ens anima més que ningú: 'S'aconseguirà la independència. L'aconseguirem. Perquè depèn de la persistència de la base social independentista. De la capacitat de multiplicar i estendre aquesta història d'èxit popular, de fer veure cada vegada a més gent que dins d'Espanya no tenim futur (ni futur ni res: no tenim). I de prendre les regnes de la situació. Ja hem tingut il·lusió. Comença ser hora que esdevinguem exigents.'

Tot amb tot, queda clar que les opcions de victòria són encara damunt la taula. L'independentisme parteix amb avantatge en la cursa que porta al 27-S. Cal ajustar el focus, afinar la punteria, enllustrar la bateria d'arguments, combatre les pors internes, polir la unitat ben entesa, recuperar la iniciativa, fer aflorar totes les contradiccions del federalisme dins d'Espanya [sic], i restablir l'esperit de victòria. Sempre que es parteix amb avantatge es diu allò de 'només depenem de nosaltres'. I amb tots els atacs i totes les traves que ens posin des de fora, és cert que la victòria és a les mans dels catalans. Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes ens han ofert les seves reflexions i els ho agraïm.

Share/Bookmark