MADE IN COSTA I LLOBERA

Avui ens hem trobat alumnes de l'escola Costa i Llobera que feia més de quaranta anys que no ens veiem junts. Contràriament al que es podria pensar, i al marge d'un power point entranyable amb fotos de l'època, no ha estat una trobada de records sentimentals ni de parlaments ridículs o cofois. Els que ho han organitzat, l'Izaguirre i el Trias - diré només aquests dos cognoms, doncs no sabria dir-los tots, disculpeu-me - han tingut l'encert de convidar-hi des de mestres que havíem tingut a pre-ingrés o ingrés, fins a professorat del batxillerat. Cobrien així una etapa de canvis a les nostres vides. I ha estat un encert perquè les distàncies d'edat s'han escurçat; i com!
Hem pogut, doncs, comprovar que sí, que va ser real, que cadascú des del seu paper, mestre o alumne, sabíem quin paper jugàvem i com el jugàvem, d'acord amb els condicionats socials, econòmics, polítics i culturals de l'època. Hem pogut constatar com l'equip voluntariós de valentes i valents que van decidir formar-nos des d'un esperit pedagògic que ens allunyés del franquisme i ens preparés per a una democràcia que ja no podia ser molt llunyana, ens estimava i valorava i ha volgut estar amb nosaltres.

I també hem confirmat, totes i tots, plegats, que els alumnes, en tota una vida, no els hem oblidat i els estimem, així com ens estimem entre nosaltres.

I avui ha estat tant simple com això; formadors i formats ens hem trobat de nou, com l'endemà del darrer dia que compartirem, amb l'afecte que només el pas del temps ajuda a fer inesborrable. Avui en el país on hi ha qui diu que es mira al mirall i no s'agrada, ens hem mirat als ulls i ens hem estimat.

Gràcies a totes i a tots. Gràcies.





Adjunto la carta que vaig enviar al cretí de més avall arrel de la seva desafortunada frase "vamos a españolizar a los niños catalanes". Ja aleshores va ésser un reconeixement al Costa i Llobera, que avui us vull fer extensiva.

CARTA AL MINISTRE WERT, PERÒ WERT GUÀRDIA CIVIL.

Senyor ministre,

Vaig tenir la immensa fortuna de ser educat en una escola catalana durant els anys seixanta, és a dir durant el mal anomena't “tardo franquisme” ja que de franquisme només n’hi va haver un: el que va començar matant i va acabar matant.

Va ser una escola privada, és cert, la Costa i Llobera. Però una escola privada que feia el paper de pública, o almenys democràtica, ja que vostès tenien segrestada l'educació. En aquesta escola privada que feia el que vostès eren incapaços de fer, s’hi barrejava burgesia catalana i fills de famílies modestes o humils o treballadores – filles no, doncs vostès ens separava a pesar nostre – . Vaig fer amistat amb companys que vivien al Passeig de Gràcia, a dreta i esquera de l’Eixample, a Sarrià o Pedralbes; però també a barriades més abandonades pel franquisme, és a dir vostès,  com ho eren aleshores la Verneda, Verdú, el Guinardó, Sants o la Barceloneta. Mai vàrem notar cap diferència. Mai no ens deixaren portar diners a les excursions, per exemple, i així ningú es trobava que no podia arribar on un altre arribava. Més endavant vaig saber que hi havia un sistema de redistribució econòmica perquè cap família es veiés impossibilitada d'educar els seus fills en aquella escola. I mai ens adonarem de res. Mai.

He compartit aula amb companys que anys més tard han arribat a consellers de la Generalitat, i també amb revolucionaris, un d'ells assassinat per vostès, anys més tard, prop de la frontera amb França quan li pararen una trampa en fugir de Segovia. Miri si n'era de plural.

Aquesta escola, la Costa i Llobera, a la vegada que m’ensenyava i em feien aprendre els rius d’Espanya per l’ordre que imposaven els llibres obligats pel règim, o la llista dels reis Gots, i ens passava documentals de "obligado cumplimineto" sobre la geografia o la història “espanyoles”, també ens facilitava l'assistència, quasi clandestinament, a conferències o xerrades de persones expertes en diferents matèries que ens apropaven a una altra realitat.

També, en aquesta escola catalana, vaig tenir la immensa fortuna de tenir unes professores i professors que estimaven el país i així gràcies a Pilar Benejam, de Ciutadella i professora de geografia i història, per exemple, vaig conèixer Menorca cap a l’any 1967 en un viatge de final de curs, la qual cosa i sense que ningú m’ho expliqués, em va fer entendre de manera natural i gens forçada que parlàvem la mateixa llengua i formàvem part d'una mateixa diversitat cultural.

Encara més interessant va ser el “programa” d’excursions que ara no recordo bé si va durar dos o tres anys. La cosa anava més o menys així: durant el curs, a raó d’un parell d’excursions per trimestre, anàvem recorrent el territori, i així comprovàvem sobre el terreny aspectes econòmics, orografia, història, cultius, riqueses o formacions geològiques; A final de curs un campament en un indret relacionat amb el tema que havíem desenvolupat, servia de resum i a la vegada de repàs. Un any, segur, el vàrem dedicar a la costa mediterrània amb excursions a Tarragona, on trepitjàrem la seva llarga història, al Garraf on caminàrem tot el dia estudiant la flora, al Maresme, on des del Castell de Burriac imaginarem les incursions dels Sarrains  o el sistema de torres de defensa… Aquell any el campament de final de curs ens va fer recórrer des de Sant Pere de Roda fins l’Estartit i Empúries. Història pura.

Un altre any l’emprenguérem amb el riu i l’aprofitament de cabdals. Començant pel delta del Llobregat i les extenses pinedes que encara hi havia a Castelldefels, passant per Martorell i el pont del Diable, les empreses tèxtils amb les grans colònies o Montserrat, per culminar el curs a Castellar de N’Hug, a les fonts del Llobregat. Així aprenguérem també la relació entre territori, gestió d'aquest  i economia.

Amb aquest programa doncs, vàrem aprendre a conèixer i estimar el país, sense ni una paraula que fes referència a la  política del moment ni sense adoctrinar-nos, perquè vostès haguessin tancat l’escola immediatament  i detingut les persones responsables. D'altra banda no ens calia cap adoctrinament; doncs hi havia famílies compromeses en la lluita antifranquista, i qui més qui menys, teníem coneixement de tortures, detencions o prohibicions a les que vostès són addictes. D’aquella escola i en aquell moment, en vàrem sortir persones que havíem tingut la fortuna, repeteixo, d’estudiar i compartir en la nostra llengua el que els llibres ens ensenyaven en una altra. Aquesta gran sort que vàrem tenir els nois de Costa i Llobera, la tingueren també les noies de Talitha, o de l’escola Tau i altres que no en recordo els noms, conegudes per aplicar l'aleshores pionera ”pedagogia activa”.

I no es pensi que fou un fet aïllat. El meu país, té una llarga tradició en l'àmbit de la pedagogia. Des de l’Escola Moderna, admirada a tot el món, fruit de la tossuderia de Ferrer i Guàrdia al qual també vostès van assassinar; l' Institut de la Dona Treballadora, o l'Escola del Bosc, exemple d’integració social en el període entre les dues dictadures que vostès ens van portar; fins a la família de pedagogs Galí, o Marta Mata i la seva escola de mestres Rosa Sensat, hi ha una llarga història d’interès per la cultura i per educar homes i dones de profit, amb coneixement i lliures. I curiosament totes aquestes aquestes persones i institucions han sofert algun tipus de persecució per part de vostès.

Ve a tomb tot això que li explico, ja que més que espanyolitzar Catalunya - i quan diu Catalunya tots sabem que es refereix als territoris de domini de l'idioma català en les seves diverses variants, és a dir els Països Catalans que tant s’esforcen en negar –; doncs potser més li valdria catalanitzar Espanya. I no em refereixo a l' idioma ni a cap aspiració territorial. Em refereixo a aquesta voluntat unívoca de vostès de fabricar súbdits i no de formar ciutadans.
Vostès són aquesta minoria poderosa i rapaç, ignorant i cruel que no dubta a enriquir-se a esquenes del seu propi poble, d'exterminar l’adversari ja sigui amb santes inquisicions, amb dictadures sanguinàries o amb ministres com vostè, Sr. Wert, que es vanaglorien de la seva ignorància i desprecian cuánto ignoran, com deia el poeta.

Passi-ho bé, Sr. ministre, però deixi’ns en pau i ser com som, persones educades en la voluntat d'esdevenir lliures.

Quico Romeu

MADE IN COSTA I LLOBERA