González
Martorellenc nascut a l’Hospitalet de Llobregat (1974). Llicenciat en Hispàniques però tècnic de Normalització Lingüística. Coautor de les novel•les històriques ‘Bon cop de falç!’, ‘Defensors de la terra’ i ‘La venjança dels almogàvers’ (Columna). Culpable de ‘365 acudits per a indepes’ (Cossetània) i d’alguns llibres més.
La qüestió no és si la independència de Catalunya arribarà, sinó quan
Sí, ho confesso: jo també he estat tertulià. Ho vaig ser durant un any al programa de Joan Catà a La Xarxa Ràdio. A vegades des de Martorell i a vegades des de Barcelona. Començo a sospitar que no ho feia gaire bé, perquè després d’un any de col·laborar-hi almenys un cop al mes, ho vaig deixar de fer: simplement em van deixar de trucar. A mi no em calen explicacions ni les estic demanant. Dic això perquè en Joan Catà i els periodistes de la casa que vaig tractar (Jèssica del Moral, Eva Corbacho, Jordi Cortinas, etc.) em mereixen una altra consideració.
El cas és que en temps de tertulià, vaig tenir ocasió de coincidir amb periodistes que simpatitzaven amb totes les tendències polítiques. Un dia em tocava a taula amb en Lluís Foix, un altre dia amb en Rafael Jorba, amb n’Antoni Traveria, amb en Quico Valls, etc. L’experiència enduria. Perquè podia passar que l’exèrcit egipci et muntés un cop d’Estat al vespre, quan t’havies preparat per parlar de Barcelona World, i que t'agafessin força desprevingut: “Bé, Andreu González: com valora vostè l’atac als Germans Musulmans?”. Això per no parlar del vespre que vaig compartir espai i temps amb en Josep Curto. Abans que m’adonés de la seva metamorfosi ideològica -l'ex del PP ara és sobiranista, i consti que em sembla perfecte-, vaig passar un mal tràngol, anticipant-hi una batussa dialèctica antològica que, per sort, em vaig estalviar.
Un vespre, després del temps d’anàlisi i reflexió a la ràdio, fora de l’estudi, vaig poder parlar una estona amb el sotsdirector d’un diari madrileny amb sucursal a Barcelona. La conversa, com no podia ser d'altra manera, va acabar desembocant en el monotema i em va vaticinar que el suflé baixaria. Uns quants periodistes del seu rang (i de més) havien dinat o sopat amb Isidre Fainé i aquest els havia filtrat que hi havia una informació que faria que el suflé baixés. Un petit aclariment: el cas Pujol encara no s’havia fet públic. La gran bomba de rellotgeria que havia d’esventrar el procés català encara no havia esclatat, però la tenien minuciosament preparada i part dels periodistes del país ho sabien. Diuen, diuen, diuen i és veritat.
Al cap d’uns mesos, el 25 de juliol de 2014, dia de Santiago Matamoros, la bomba bruta del cas Pujol va esclatar i mig país va quedar estabornit. Ens va empastifar. Ens va desmoralitzar. I després? Després, per si hem perdut la memòria, es va fer un 11 de setembre amb un V gegantina i un 9N amb més de 2 milions de persones que van anar a votar en un procés participatiu prohibit per l’Estat. Repeteixo: un procés participatiu prohibit per l’Estat i que el Tribunal Constitucional ha invalidat. Després ha seguit la pluja fina d’atacs al país en forma de FLA, de dèficit fiscal, de manca d’inversió en infraestructures, d’atacs a la llengua, de negació de delegacions comercials a l’estranger, de negacionisme de tot aquest maltractament setmanal al Consell de Ministres... Tota la sevícia a la qual ens tenen acostumats.
Un suflé, anem ara al títol que anticipava l’article, ens diu el diccionari que és una “preparació culinària a base de clares d’ou a punt de neu amb altres ingredients dolços o salats”. Per això baixa: per la poca consistència de les clares d’ou a punt de neu. Doncs digueu-me il·lús, però l’únic suflé que veig que baixa és el del dependentisme, en totes les seves formes. Repassem-ho.
El dependentisme del PSC baixa fins al punt que l’autobús federal conduït per Miquel Iceta es precipita pel barranc: els anys 1999 i 2003 el PSC va superar el milió de vots. Penseu-hi de nou: més d’un milió de vots! Ara mateix, podria passar a ser la setena força del Parlament. Un altre partit dependentista, el PP, podria perdre una quarta part dels seus escons i ICV, el dependentisme de tofu amb unicorns (Catalunya lliure dintre de l’Estat espanyol), podria perdre la meitat dels seus seients a l’hemicicle.
És cert que emergeixen noves formes de lerrouxisme de dretes i d’esquerres (Ciutadans i Podem, respectivament) que capten part de la sagnia de PSC i PSOE, però l'improbable pentapartit (C's+Podemos+PP+PSC+ICV) no és capaç de sumar un front unionista que superi el bloc CIU-ERC-CUP. Perquè quina és aquesta mania de deixar fora la CUP del front patriòtic? És cert que la CUP és una formació un xic impredictible, però no és menys veritat que hi ha hagut moments de sintonia personal entre Mas i Fernández molt notables i que l’esquerra independentista sabrà llegir el moment d’excepcionalitat, arribat el cas. Perquè no es tracta de governar una Catalunya autònoma, sinó de proclamar i exercir la independència. Algú creu que, en una situació d’excepcionalitat, la CUP no seria capaç d’empassar-se algun gripau per entomar el repte històric?
En fi, que el suflé dependentista baixa –menys gent que vol una autonomia i menys que vol una federació amb Espanya– perquè no és una alternativa creïble i, com va escriure fa molts mesos José Antonio Donaire en aquest decàleg que paga la pena rellegir, la qüestió no és si la independència de Catalunya arribarà, sinó quan. Així que, per concloure, un petit missatge adreçat als meus lectors més pusil·lànimes: cal ambició. I cal fe. I cal audàcia. Cal atrevir-se a guanyar i superar la fase de victimisme en què alguns es voldrien còmodament instal·lats i que ens llasta. O no esteu persuadits que la independència és un plat molt més suculent que el suflé dependentista?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada