traducció - translate - traducción

30.11.17

Dante Fachin: ‘una gran quantitat de no independentistes votaran candidatures independentistes’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a l'ex-secretari general de Podem a Catalunya i cara visible de la nova formació Som Alternativa

Si el 21 a la nit hi ha un 60% de vots als independentistes, tornarà a tremolar tot


Pere Cardús

El camí cap a la independència ha passat factura a moltes formacions. Algunes s’han trencat, algunes s’han afeblit i algunes han desaparegut en aquesta cruïlla històrica que vivim. Un dels casos recents ha estat l’espetec que ha fet Podem a Catalunya. Una intervenció des de la direcció espanyola del partit va motivar la dimissió d’Albano-Dante Fachin com a secretari general. I amb ell, centenars de membres del partit han abandonat la formació de Pablo Iglesias, que no acceptava que es proposés una aliança amb els independentistes. Fachin ens ha rebut en la tranquil·litat d’un parlament desert per parlar del panorama que ha quedat després de la proclamació de la República i l’aplicació del 155, amb convocatòria electoral inclosa. La seva crítica als comuns és elegant però contundent. I convida a votar les candidatures independentistes per aconseguir que la nit del 21 torni a tremolar tot.


Dos anys al parlament. Molts aprenentatges d’aquesta muntanya russa?
—Personalment, ha estat una experiència d’aprenentatge brutal. Des de veure com funciona el dia a dia d’un parlament, per a algú que havia fet periodisme, passar dos anys en les reunions de junta de portaveus veient les tripes d’allò que després es veu a l’hemicicle, és una experiència tècnicament enriquidora. No vull dir que tot fos bonic. És enriquidor perquè veus com funciona i veus els límits d’una institució com aquesta. I em sembla que ara puc entendre coses que abans no acabava de comprendre.

I políticament?
—Ha estat una legislatura que ens ha obligat a fer-nos moltes preguntes. L’habitual és que hom vingui amb un programa i passi quatre anys defensant-lo. Però aquesta ha estat una legislatura que ha experimentat amb els límits. Els límits d’allò que era permès. I per tant, quan tens un camp per jugar delimitat i et dediques a jugar sense sortir de les ratlles, jugues i no passa res. Però quan arribes al límit del camp, t’obligues a respondre ‘i ara què’. Hi ha vida més enllà d’aquests límits que ens marquen? I parlo de legislatura en una lectura que no es pot separar d’allò que ha passat al carrer. La societat catalana no és la mateixa avui que fa dos anys.

Ha estat una legislatura en què el carrer i les institucions han anat al mateix compàs? El parlament no era tan sols un plató de televisió…
—No. Però hi ha hagut molt d’això també. Si parlem del procés sobiranista, també hi ha hagut molt ús del parlament com un plató. En qualsevol cas, tinc la seguretat que l’1 d’octubre va fer més por a l’establishment que no pas el 27 d’octubre amb la declaració d’independència. També és cert que per fer l’1 d’octubre calia que una gent a les institucions disposés un seguit de coses. Són coses que van unides. Però penso que la força de l’1 d’octubre depenia de la gent. Per això cal reivindicar l’1 d’octubre. L’1-O és un dels murs on ens ha portat la legislatura i la gent va tenir la capacitat de tombar-lo.

En què ha canviat la vostra posició política després d’aquests dos anys?
—Quan vam entrar aquí, l’espai polític de què formava part, Podemos, estava en un moment molt concret amb unes eleccions espanyoles a la vista i hi havia una possibilitat real –jo la vaig veure com una possibilitat real– de trencar el règim del 78 a escala espanyola. Hi havia enquestes que no presentaven un mal dibuix. Trencar el bipartidisme era a l’abast. No era cap somni el 2015. Avui, veient com han evolucionat les coses aquí i allà, s’ha demostrat que aquella manera de trencar el cadenat del 78 no ha estat possible. Crèiem de debò que la possibilitat de trencar el règim era real. I continuo pensant que calia intentar-ho. Teníem una oportunitat que calia aprofitar.

Però va quedar clar que no era possible…
—A mi em molestava molt veure Esquerra posant en dubte el nostre intent. Jo desitjava que féssim força tots junts per provar de tombar el règim. Però si aleshores demanava això, també crec que cal ser conseqüent ara i cal intentar alguna altra cosa. És en el moment que no s’actua amb correspondència, un cop ha quedat clar que no s’ha pogut enderrocar el règim a escala espanyola, que hi ha el meu allunyament. Jo penso que cal lluitar a tots els nivells i a tots els fronts possibles. Continuo pensant que la decisió de Podemos d’anar a Extremadura i a tot arreu on calgués a dir que els catalans tenen dret de decidir el seu futur ha estat d’una valentia política molt gran. S’ha de ser valent i s’ha d’arriscar. El resultat d’haver-ho fet no és tan bo com volíem, però no és pas menor. I em sembla que aquest sector ha perdut la valentia amb què va començar a fer política. Hem topat amb un mur. Què farem ara? No ens podem pas conformar. Això que ha passat a Podem no és culpa estricta de Pablo. És l’evidència que hi ha dues comunitats que operen de manera diferent.
Voleu dir que Podem no s’ha adonat que l’adversari és el mateix?
—Podemos va néixer plantant cara al règim del 78. I ara quan veig Iglesias, Echenique o alguns comuns marcant distància amb els independentistes i acceptant el marc que imposen des dels aparells de l’estat sento molta llàstima. Que no ho veuen que aquest mur amb què han topat els independentistes és el mateix amb què toparem nosaltres si volem fer mai res de bo? Espanya plurinacional? Genial! I qui diu que quan es vulgui fer efectiva de debò una Espanya plurinacional no enviaran els piolins? Una República no sé què…? Qui diu que no et fotran a la presó per calúmnies al rei o per alguna altra cosa?

Heu arribat a la conclusió que Espanya és irreformable?
—Totes les institucions es poden reformar. I totes les societats evolucionen. Si a mi m’haguessis preguntat el 2011 si Catalunya era reformable, t’hauria dit que amb Artur Mas, Boi Ruiz fent el bèstia, Felip Puig apallissant gent… aquest país convergent no canviaria mai. La societat catalana ha fet una evolució política col·lectiva. L’ha feta i l’ha feta en un temps relativament breu. S’ha fet perquè hi ha hagut una reflexió col·lectiva, perquè hi ha hagut propostes polítiques concretes i disposades a transformar. Crec que la societat espanyola, com la catalana, és feta de persones que evolucionen, pensen i que poden canviar de parer. Però caldria que hi hagués partits compromesos amb la transformació d’aquesta realitat espantosa que dóna vots a qui crida ‘a por ellos’, a qui posa a la presó els Jordis i el govern… Quina mena de societat és aquesta? Doncs, justament en un moment com aquest, una força transformadora com Podemos hauria de trencar-se la cara per defensar la democràcia i un model d’estat diferent.

Us van aplicar un 155 intern a Podem, paral·lel al que s’aplicava a Catalunya. I això després de dos anys veient com Rabell i Coscubiela no acceptaven l’expressió de la diversitat interna del vostre grup. Hi veieu una incomoditat amb les sobiranies?
—Sí. I a En Comú Podem, al congrés, passa igual. És un problema que té aquest espai. Es pot atribuir una part de la culpa al fet que Catalunya Sí que es Pot es va fer de pressa i corrent. No es van poder crear unes eines de debat des de baix. Ha funcionat sense regles democràtiques i ha funcionat per imposició. Allò que em preocupa és que Catalunya en Comú també neixi amb aquests vicis. És important que espais polítics que haurien de tenir un paper determinant en moments com l’actual neixin amb dèficits greus. Qui ha decidit que el discurs d’ara fos ‘ni 155 ni DUI’? Qui ho ha decidit? No hi ha eines de decisió. Ho han decidit Pablo [Iglesias], Xavi [Domènech]… i qui més?

—Puigdemont i el PDECat són més revolucionaris que aquesta esquerra?
—Abans de respondre vull deixar clar que el caire transformador o revolucionari que pugui tenir el PDECat no em serveix. Entenc que la seva revolució no val gaire la pena perquè els objectius de model polític i social no els comparteixo. Però això és una altra cosa que l’esquerra espanyola no entén. Algú es pensa que aquells més de dos milions de persones que van anar a votar l’1-O són el PDECat? De debò pensen que tothom qui vota aquest partit és partidari de la privatització dels serveis públics? Un espai com el nostre hauria de fer força per desestabilitzar l’status quo i a la vegada dir que no s’ha de votar el PDECat perquè privatitzaran la sanitat. Una cosa no treu l’altra. S’ha de ser mentider per confondre aquest partit amb el procés. No s’aguanta per enlloc, aquesta idea.

Queda clar que no votareu Catalunya en Comú…
—Quan veig el vídeo aquest de l’home que menja crispetes mirant el tennis… buf. Es pot fer una lectura de dir que Rajoy ho fa malament, Puigdemont, també, i nosaltres n’estem farts. Josep Fontana deia que Aznar i Pujol formaven part d’un mateix sistema de repartiment de poder i d’elits que s’entenen. Però Fontana afegia que hi ha una diferència: que Aznar pot posar a la presó a Pujol, però Pujol no pot empresonar Aznar. I això és ben clar.

Ara ja no és cap teoria, això.
—Ara ja ha passat. I descriure la realitat catalana com si fos un ping-pong entre Rajoy i Puigdemont és menystenir milions de persones a qui també t’hauries de dirigir. Són gent apoderada. Negar l’esperit insubmís, transformador i desobedient és aclucar-se d’ulls a la realitat. Cadascú se suïcida com vol. Això és com quan diuen que d’unilateralitat, res de res. Una cosa és la DUI, que pots no estar-hi d’acord per les raons que siguin. Però jo no m’atreviria a dir que tots aquests passos que s’han fet no hagin servit de res. Pregunteu-ho a Juncker o a qualsevol membre de l’status quo… No els agrada gens això.

Voleu separar la DUI de la pràctica de la unilateralitat?
—És clar. La DUI és la DUI. Però allò que ha fet la gent al carrer és unilateralitat. De debò que l’espai polític dels comuns condemna la unilateralitat com a eina de canvi? Ostres! Els desnonaments, l’ocupació dels CAP… Tot això eren accions d’unilateralitat per transformar la realitat. I l’1 d’octubre és unilateralitat.

Com els grans canvis de la història i la conquesta de drets civils, socials i polítics…
—Sí, però ja no cal anar tan enllà. Si la unilateralitat no és una via vàlida, tenim un problema molt greu. Els blocatges per evitar desnonaments eren accions unilaterals. L’ocupació de CAP, també. El tall de carreteres, també. La nostra lluita al carrer era sempre unilateral. Ja no cal parlar dels grans canvis de la història. Ada Colau ho ha fet. Nosaltres ho hem fet. Xavi Domènech també. Ara hem arribat a les institucions. Però hi hem arribat desobeint. I cal preguntar-se, ara que Xavi Domènech diu que cal posar al centre de l’acció política el debat social, com es farà? Imagineu-vos que ens oblidem de la independència i posem al centre l’agenda social. És possible una agenda social de veritat en l’Espanya del 155? No. No és possible. Només cal mirar el cas de Carmena a Madrid. No es pot fer res. I no li ho permeten. Ja l’han intervinguda. Si va més enllà, ja veurem si l’acaben detenint.

Voleu dir que l’agenda social no és possible en l’estat actual de les coses?
—És que per molt que Xavi Domènech digui que cal posar l’agenda social com a prioritat, vindrà Montoro i dirà què es pot fer i què no es pot fer. Això ja li passava a Junqueras amb els objectius de dèficit. Aleshores caldria dir que no s’accepta la imposició contra l’agenda social. I a continuació vindrà Montoro i et fotrà a Estremera a la cel·la del costat de Puigdemont. Si de debò creus que cal fer passar davant l’agenda social i estàs disposat a fer-ho, et trobaràs això mateix. Que no hem vist les lleis que anaven caient en mans del Tribunal Constitucional? Si presentem noves lleis i les tornen a tombar, què farem? Si tallem carreteres, ocupem les oficines d’Endesa i les centrals de generació elèctrica, què dirà Catalunya en Comú? Que la unilateralitat no és el camí? I aleshores, què? La gent és adulta i sap què fa. I si una societat arriba a un punt d’evolució que fa que no accepti les imposicions, aquesta és la base amb què haurien de treballar les forces transformadores conseqüents.

Tot això que dieu no porta enlloc més que a la independència, si no és que volem batallar eternament contra les imposicions de l’estat espanyol. No trobeu?
—A mi, la Catalunya independent no és una idea ni una hipòtesi que em preocupi. No em fa cap nosa.

Però no sou independentista. La vostra diagnosi coincideix amb la que ha fet l’independentisme.
—Això és molt positiu. Em demaneu si m’he fet independentista. Jo no hi crec, en aquesta definició. Però, alerta. No és que no hi cregui perquè sóc equidistant. Cal encarar els límits que marca l’estat espanyol. Allò que tinc molt clar és que el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur. I si decideix que cal un estat independent, ha de tenir un estat independent. Hem vist que l’estratègia seguida fins ara no ha resultat. Si em demaneu com s’ha de fer, no tinc una resposta. No sé com s’ha de fer perquè Catalunya sigui un estat independent. No ho sé. Però la gent ha de decidir. No hi pot haver submissió. Davant la situació actual es pot pensar que la república independent no és possible o es pot pensar com arribar-hi. I jo crec que cal cercar la manera d’arribar-hi. I que la manera o el camí és fer com l’1 d’octubre. Que la gent que vol que Catalunya decideixi treballi conjuntament. En tota lluita real contra un poder establert, o assumeixes la unilateralitat o no canvia res. Per això, sense ser independentista, a les pròximes eleccions votaré algun partit independentista.

La llista del president…
—[Riu.] No! La llista del president no la votaré. La capacitat de ruptura que té l’independentisme és una eina que va en benefici de tothom. Quines eines tenim per a canviar de veritat el problema actual? Si el 21 a la nit hi ha un 60% de vots als independentistes, tornarà a tremolar tot. Tremolarà tot allò que volem que tremoli. I un 60% és millor que un 55%. Algú vol una Espanya plurinacional? La vol de veritat? Vol una república espanyola i tot això? Doncs tan sols hi ha una oportunitat mínima d’aconseguir-ho: treballar conjuntament amb els independentistes per petar-se el règim del 78. Si alguna cosa permet de petar-se el règim del 78 és l’independentisme. Per això em preocupa tant aquest discurs de ‘ni DUI ni 155’. Perquè amb el 155 hi ha repressió, però si deixes estar la DUI, la unilateralitat dels independentistes és una oportunitat. I això ho haurien de veure. Als independentistes els han pegat per independentistes. Però els defensors de la plurinacionalitat han de veure que els següents poden ser ells si estan disposats a ser conseqüents. Em sembla que algunes lectures que es fan des d’aquest espai tenen més en compte el punt de vista d’estat espanyol que no pas allò que passa a Catalunya. Jo conec una gran quantitat de persones que no són independentistes que votaran les candidatures independentistes. Hi ha molta gent que vol donar suport a la gent que s’ha trencat la cara i que els han ficat a la presó o han hagut de marxar.

Heu fundat un nou espai, Som Alternativa. Un cop descartades les eleccions del 21-D, què fareu a la campanya? Demanareu el vot per algú?
—Vam buscar un nom que ens identifiqués per si hi havia cap opció de sumar en aquestes eleccions. Aleshores hi havia la possibilitat d’arribar a acords electorals. La ruptura amb Podem va ser perquè fèiem una lectura política molt diferent de la que ens volien imposar. I amb aquesta lectura vam intentar parlar amb formacions independentistes com la CUP, ERC i Procés Constituent per anar a les eleccions. Això no va fructificar, però la lectura política continua vigent. Malgrat que no s’hagi materialitzat en una proposta per al 21-D, pensem que és una lectura necessària i que cal explicar-la allà on es pugui. Per nosaltres, el 155 no es pot tolerar. En un moment com aquest, no es pot equiparar DUI i 155 perquè fer-ho no respon a l’excepcionalitat del moment. Que el nou país, tingui la forma que tingui, ha de ser just, lliure de corrupció, etc. Nosaltres posarem tot això damunt la taula. Qui escolti els nostres arguments, pot anar descomptant i veurà que queden unes opcions de vot determinades. No direm a la gent que voti la CUP o que voti Esquerra. No ho farem. Però explicarem la nostra manera de veure la situació allà on ens convidin.


Font: Albano-Dante Fachin: ‘Si el 21 a la nit hi ha un 60% de vots als independentistes, tornarà a tremolar tot’ | VilaWeb


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

29.11.17

Vèncer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats
Vèncer
És una mostra de debilitat extrema assumir com a propi el discurs de la derrota que l’adversari vol estendre sobre el sobiranisme. Uns, pusil·lànimes, potser s’hi emparen per justificar les seves pors. D’altres, arrogants, perquè ja els agrada poder retreure que la batalla no ha estat prou digna, prou heroica, prou èpica. Com diu Sun Tzu, el mestre de L’art de la guerra, la invencibilitat ha de ser en un mateix, la vulnerabilitat s’ha de trobar en l’adversari. I ja n’hi ha prou de burxar en les suposades vulnerabilitats pròpies i de fer-nos sentir derrotats.
HO DIC PERQUÈ estic tip dels que diuen que el Govern es va equivocar i que no tenia res previst, que el sobiranisme va estar enganyant el poble, que Rajoy ha guanyat la partida... Mentida. Assumir aquestes històries és d’efectes més nefastos que l’aplicació del 155. És adoptar una mirada tan curta que confon un replegament estratègic amb la pèrdua de la guerra. I és no entendre que un combat polític en què existeix una tan desigual capacitat repressiva no es guanya a través d’una confrontació directa, sinó que cal saber-lo vèncer sense batalla. Torno a Sun Tzu: “Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloqueja el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre”.
LA MEVA LECTURA dels fets és ben diferent. 1) El referèndum de l’1-O encara és una gran emboscada a l’Estat guanyada d’una manera rotunda. En contra de tot el seu aparell -serveis d’intel·ligència espiant-ho tot, milers de policies buscant urnes sota les pedres o interceptant a les xarxes webs i aplicacions per votar-, totes les urnes i paperetes van ser al seu lloc. I malgrat obstruir totes les garanties formals, un 40 per cent del cens va votar plantant cara a les pitjors amenaces imaginables. 2) La violenta repressió del referèndum és la segona rotunda derrota de l’Estat, ara davant de l’opinió pública internacional. 3) L’aturada de país del 3 d’octubre en contra de la repressió va mostrar que la resposta a l’agressió eixamplava de manera exemplar la base del sobiranisme. 4) La no efectivitat de la declaració d’independència i la proclamació de la República dels dies 17 i 27 d’octubre representen, alhora, l’acompliment d’un compromís polític i la resposta adequada a la mesura exacta -ara coneguda- de la força repressiva de l’adversari. No es tractava tant d’evitar un bany de sang com d’impedir una possible derrota definitiva. 5) L’acceptació de participar en les eleccions del 21-D respon a la idea que cal aprofitar la força de l’adversari per fer-li perdre l’equilibri. Quan el president Carles Puigdemont pregunta de manera insistent si “la banda del 155” acceptarà uns resultats favorables a la independència a les eleccions que ells han convocat il·legítimament, fa exactament això.
PUC ACCEPTAR que es digui que no s’havia mesurat prou bé la força de l’aliança de tots els aparells d’estat -particularment, l’adhesió de la judicatura i de la premsa abocada a la propaganda- ni la voluntat repressiva brutal i il·limitada de l’Estat. L’esquema d’un combat entre legitimitat i legalitat era ingenu, sí. El combat ha acabat sent entre legitimitat democràtica i arbitrarietat legal. La Constitució espanyola, com a garantia de drets, ens l’havíem cregut més nosaltres que no pas ells, que l’han emprada de manera inconstitucional. De manera que haver esquivat una confrontació per a la qual no es tenia la força adequada, ha estat intel·ligent. La prudència, la tenacitat i l’astúcia, així com la demostració continuada de confiança mútua entre el poble i les seves institucions, han estat i segueixen sent el camí.
ACABO ENCARA amb Sun Tzu: “Si no pots ser fort, però tampoc saps ser dèbil, seràs derrotat”. I no sent els forts en capacitat repressiva, només queda la possibilitat de “saber ser dèbils” per vèncer.
Font: https://www.ara.cat/opinio/salvador-cardus-vencer_0_1914408562.html?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=ara


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

27.11.17

Europa posa sota sospita el Tribunal constitucional espanyol

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Paga la pena recordar article de fa pocs mesos (13.03.2017) a l'Unilateral.



Com era de preveure, el Tribunal Constitucional espanyol es troba sota sospita a Europa. Aquesta és la conclusió que s’extreu d’una opinió emesa pel Consell d’Europa, (CoE), el màxim organisme que vetlla pels drets humans, la democràcia i l’estat de dret, als 47 estats que formen el continent. Concretament, ho ha fet un dels seus òrgans, la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu en afers constitucionals i més específicament en institucions democràtiques, drets fonamentals, justícia constitucional i justícia ordinària, eleccions, referèndums i partits polítics. En un comunicat que s’ha fet públic avui, però el contingut del qual ja era conegut fa uns dies.
Un TC no neutral
L’opinió sosté que la reforma del Tribunal Constitucional impulsada pel govern espanyol, aprovada per les Corts Generals i considerada constitucional pel propi TC (si bé amb tres vots contraris) i que permet suspendre polítics que desobeeixin les seves sentències, com passa amb el cas dels responsables polítics independentistes catalans, va en contra del funcionament de tota instància de justícia constitucional, que per definició ha de ser neutral, i només jutjar la constitucionalitat de les lleis. De fet, el converteix en un òrgan de justícia ordinari, assumint competències que li corresponen a altres instàncies (els tribunals ordinaris, per exemple, els tribunals superiors i, en darrer terme, el Tribunal Suprem). En conseqüència es viola el principi de separació de poders. Cal recordar que els membres del TC són escollits 2 pel govern, 4 pel Congrés, 4 pel Senat i 2 pel Consell General del Poder Judicial, i que no forma part del Poder Judicial. De fet, a la constitució espanyola, el poder judicial és tractat en el Títol 6, mentre que el TC ho és al Títol 9, de manera que són òrgans de l’estat ben diferenciats.
La Comissió de Venècia, també qüestiona que el TC pugui actuar per iniciativa pròpia, d’ofici,  a l’hora de sancionar, atès que el principi bàsic del seu funcionament és el d’actuar a instància de part, és a dir, quan una part capacitada li ho demana.
I el Tribunal d’Estrasburg, aviat
En definitiva, la més important instància d’Europa pel que fa a la defensa dels drets humans, ha donat una immensa repassada a un estat espanyol que en la seva ofensiva contra el procés democràtic independentista català, està perdent tots els papers.
Cal recordar, a més, que en cas de ser condemnats, els polítics jutjats per la consulta participativa del 9N, és a dir, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, un cop esgotada la via jurisdiccional  dels tribunals espanyols, ja han anunciat que recorreran al Tribunal Europeu dels Drets Humans,(TEDH), amb seu a Estrasburg. Aquest tribunal entèn sobre les denuncies de violacions de drets reconeguts a la Convenció Europea dels Drets Humans, adoptada precisament pel Consell d’Europa, l’any 1950.
L’estat espanyol ja ha estat condemnat en diverses ocasions per aquest tribunal, pel que fa a violacions dels drets humans, com per exemple, per practicar la tortura. El 2004, per exemple, va condemnar-lo per no haver investigat de forma efectiva, i en profunditat, les denúncies de tortures als 15 independentistes detinguts poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Suspensió de drets polítics a la Unió Europea
Per altra banda, a ningú no se li escapa que si Espanya persevera en aquesta actitud de violació continuada dels drets humans, i fins i tot decideix d’una manera o una altra (articles 155, 116, llei de seguretat nacional, etc.) intervenir o fins i tot suprimir l’autogovern de Catalunya i reemplaçar-lo per autoritats no democràticament escollides, tot plegat podria portar a l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea que preveu la suspensió dels drets polítics d’Espanya (el dret de vot) a les instàncies de la UE, per violació dels valors que figuren en l’article 2, que són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, així com el respecte als drets de l’home, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories, etc. Altres valors igualment preservats són el pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes.
Portar el “currículum polític” dels membres del TC a Europa
El ple del Parlament de Catalunya, en la seva propera sessió, votarà una moció de la CUP, que insta el Govern a fer en 20 dies un informe dels membres que formen l’alta judicatura, la fiscalia general i el propi TC, per a enviar-lo a diferents tribunals i instàncies internacionals.
Concretament pel que fa als membres del TC, la CUP afirma que dos són escollits directament pel govern, un dels quals és un ponent habitual de la Faes (think tank fins fa poc vinculat al PP i presidit per José Maria Aznar); dos més són antics militants del PP, un dels quals va ser durant 17 anys diputat al Congrés d’aquest partit. A més quatre altres magistrats van iniciar la seva carrera judicial sota el règim franquista, és a dir, van ser jutges franquistes. En definitiva, la composició del TC presenta importantíssimes mancances que qüestionen clarament la seva neutralitat política.
Igualment la CUP demana en la moció referida, informar a les instàncies internacionals de la politització de la Fiscalia General, que actua com a corretja de transmissió del govern, fet que va portar fins i tot a la dimissió d’un Fiscal General, per les constants ingerències del Ministeri de Justícia. En aquest sentit, demana que el Parlament reprovi el Ministre de Justícia, Rafael Català, per “l’evident utilització política del poder judicial en el conflicte democràtic contra Catalunya“.
Finalment, també demana al Parlament que requereixi al TC que “davant la seva evident politització i dependència partitocràtica“, s’abstingui de resoldre en relació a aquells processos que tinguin a veure amb decisions preses pel Parlament de Catalunya.
Aquest informe es demana que s’enviï al propi CoE, al Consell de Drets Humans de la ONU de Ginebra, a la Comissària de Justícia de la UE, al ja esmentat TEDH, a la Cort Internacional de Justícia de La Haia, al Tribunal Russell, a Amnistia Internacional i a Human Rights Watch.

Font: http://unilateral.cat/2017/03/13/europa-posa-sota-sospita-el-tribunal-constitucional-espanyol/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

Ràbia positiva

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


«Parlo de l'inefable 'ni DUI ni 155'. Quin mal no ha fet aquest eslògan, Déu meu. Gràcies per tant. Això sí que és un tret al peu, perquè ara sí que és pornogràfic equiparar víctima i botxí»





Déu és com és, però fa companyia. I, ara, maliciós, ens castigarà sense perdó: donarà més del 50% del vot i més del 50% dels escons als independentistes. Per primera vegada a la història, majoria absoluta arreu. Enmig de la confusió més densa, la victòria més clara. Dúiem càstig perquè seria una victòria contra la voluntat de no pocs independentistes que voldrien, potser amb raó, un temps mort. Una pausa. Un descans. Un kit–kat. Doncs va, i el 21-D els caurà més poder que mai a les mans. Déu comanda l’arbitrari, i per això fa tanta por. Condemnats a guanyar.

O potser el motiu és més banal i el 21-D els independentistes superaran el 50% del vot per la quantitat de comuns que, ara sí, passaran a votar ERC, la CUP o, fins i tot, Junts per Catalunya. La violència se’ls ha fet insuportable i l’equidistància, també. Aquest articulista, digueu-li ingenu, creu que Albano-Dante Fachín no està sol, i Jenn Díaz tampoc, i que la quantitat de vot comú que es passa al front republicà serà suficient per a superar el 50% del vot independentista. L’impossible fet possible gràcies a les porres, la presó i l’exili.

Passa que Déu, que és un bromista, donarà la victòria més esclatant al bàndol independentista justament en el moment de la màxima confusió. Del màxim desconcert dels de l’estelada. En el moment fins i tot d’una seriosa debilitat, i aquí ho tindríem: més del 50% del vot i majoria absoluta al parlament. Per primera vegada. I ara què en fem? El somni fet realitat en un moment amb el pas canviat.

Però Déu hi insisteix, i a ell hem d’agrair el terrible eslògan dels comuns. Tant de bo el facin servir en campanya. Parlo de l’inefable ‘ni DUI ni 155′. Quin mal no ha fet aquest eslògan, Déu meu. Gràcies per tant. Això sí que és un tret al peu, perquè ara sí que és pornogràfic equiparar víctima i botxí. Abans, mira, podies arribar a forçar un Bárcenas Pujol. Però ara voler fer un Rajoy Puigdemont és una greu irresponsabilitat. Rajoy instaura el 155 amb el qual empresonen i engrillonen. L’altre és a l’exili. No els pots comparar. Per mi, potser, la més gran irresponsabilitat que veig al partit d’Ada Colau és que la terrible frase ‘ni DUI ni 155′ equipara els dos bàndols. Quan un dels bàndols fa servir la violència i l’altre no. I això dóna ales als violents. Els normalitzes la conducta.
I no.

Aquest article es basa en aquesta altra creença, si voleu cega: la presó i exili del govern marcarà un abans i un després per a molta gent. Ja va passar amb la sentència del TC sobre l’estatut. Són moments clau que disparen vot independentista. Ho vegi o no Ada Colau, l’1-O tindrà el mateix efecte. Farà que molta gent digui prou. Albano-Dante Fachin i Jenn Díaz són només dos exemples. L’iceberg és profund. La violència de la policia, la presó de mig govern i l’exili de l’altre potser ja són massa. Potser no per Ada Colau. Però per altres comuns, sí. Després del TC, l’independentisme va passar de fregar el 30% a fregar el 50%. Després de l’1-O, la presó i l’exili per a superar el 50%. Això no ho ha vist, Colau, actualment superada.

Avui en dia, l’opció de Colau és portar-se bé. Fer bondat és el missatge. Entre els dos extrems, optar sempre per l’opció centrada i d’ordre. No només amb el tema de la independència. Amb tot. Però aquesta opció té un problema: genera violència. I ja hem dit que ara la gent no en vol. Que portar-se bé generi violència ho explicava així, Rosa Parks: com més bé ens comportàvem, més malaments ens tractaven. Ho deia ella, que es va negar a seure al seient reservat als negres. I la seva acció, a mitjà termini, va portar pau i tranquil·litat. Mantenir les lleis racials, no. Colau perdrà vot perquè la seva opció equipara la víctima amb el botxí en un moment de violència física, i també perquè hi ha moments a la vida en què portar-se bé genera violència. En un món de porres, ella proposa portar-se bé.

I no.

Molts comuns van defensar col·legis l’1-O. De Gerardo Pisarello a Gala Pin passant per Albano-Dante Fachin. Van ser desenes, centenars, milers de comuns als col·legis. I ara aquests han de veure com el vídeo oficial de Podemos els mostra menjant crispetes mirant-se el partit des del sofà? Ells, que van rebre cops, al sofà?! En fi. Diria que ara alguns abandonaran els autors del vídeo insultant i decantaran la balança per sobre del 50% a favor de la independència. Justament ara, i en plena confusió. Hem d’acceptar que Déu és com és, però fa companyia. Quin gran invent no és. Quina gran cosa. Quina bella història.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

25.11.17

Que de què ha servit? | Jordi Borràs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Foto: Jordi Borràs
Després de la declaració d'independència del dia 27 d'octubre, l'aplicació del 155 i l'aposta del president Puigdemont per no fer efectiva la república, els que, com a gest rebel i equidistant van dir allò tan profund de «que desastre, que mal todo» en veure com la policia espanyola trencava les cares dels nostres avis, ara ens volen fer creure que, en el millor dels casos, tot plegat no ha servit per a res. En el pitjor, els més cínics directament ens culpen de tots els mals.
Dir que el procés independentista no ha servit per a res no només és mentir descaradament. És una manipulació pròpia d'individus amb una vida interior molt singular que viuen desconnectats de la realitat, o senzillament és el discurs dels espanyolistes que no accepten la seva condició de nacionalista. O potser és la barreja de les dues coses, qui sap. Curiosament, els més entossudits a fer-nos creure que tot plegat no ha servit per a res, són els mateixos que durant anys han promès revoltes de paper que mai no s'han complert. Són els que cridaven a l'alçament revolucionari per qualsevol causa justa del món excepte la nostra. Perquè són els mateixos que han callat —també en el millor dels casos— davant del moviment social més gran de Catalunya. Una revolució, la nostra, capaç de fer tremolar els fonaments d'un Estat que mai no ha temut l'esquerra de saló de la falç i el Martini.
La revolta catalana va molt més enllà d'un procés independentista. Ha estat capaç de capgirar el panorama polític del país, sacsejant tots i cadascun dels partits que regnaven a l'època no tan llunyana de l'oasi català. Què en queda de CiU, PSC, PP i ERC i ICV? Ja us ho dic jo: Duran i Lleida votant el PSC. La vella convergència, ara renovada i independentista, amb consellers a la presó i un president de la Generalitat a l'exili. Ciutadans avançant per la dreta un PP dirigit pel hooligan Albiol que brama per no quedar a la cua de l'hemicicle. L'esquerra independentista, durant anys marginada al racó de pensar, fent de la CUP la clau de volta del Govern. La possibilitat que per primer cop a la història, la Generalitat sigui presidida per una dona, independentista i d'Esquerra Republicana de Catalunya. I per últim, una ICV desintegrada dins una sopa de lletres dels que deien sortir de la revolució del 15M i que ara, a l'hora de la veritat, es presenten des del seny i la moderació com a garantia de la tercera via.
L'independentisme no només ha aixecat la revolta social i nacional més gran del país, també ha esquerdat, com mai ningú no ho havia fet abans, els fonaments d'un Estat sorgit d'una transició violenta, tramposa i emparada pel feixisme. Gràcies a la voluntat popular d'autodeterminar-nos molta gent ha descobert, per fi, la veritable cara d'un Estat que creien possible reformar. Un Estat on la policia va ser capaç de ferir, en un sol matí, 1.066 persones que volien fer una cosa tan perillosa com votar. Han vist del que han estat capaces unes clavegueres que, per una banda, ordien l'Operació Catalunya i, per l'altra, teixien contactes amb el cervell del mortífer atemptat de la Rambla de Barcelona del passat 17 d'agost. Un Estat que ha preferit tancar webs, segrestar revistes, empresonar líders associatius i mig Govern, que permetre votar als catalans.
La revolta catalana no només ha deixat en pilotes l'Estat, també ha fet caure les caretes de l'esquerra plastilina. L'esquerra del «que desastre, que mal todo» que ha preferit mirar cap a una altra banda mentre el seu poble, per fi, aixecava els punys. I encara n'hi ha que pregunten que de què ha servit tot plegat? Doncs que es preparin, que això no ha fet més que començar.


Font: Que de què ha servit? - Fot-li Pou - Barça i més

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

24.11.17

21.D COMBATEM LES TRAMPES: FES-TE APODERAT O APODERADA.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

M'ha arribat el formulari d'ERC per fer-nos apoderats a les eleccions il·legítimes del 21.D. A mesura que tingui coneixement de les iniciatives en aquest sentit de la resta de partits i entitats independentistes les aniré publicant.

Subscriu-te a la xarxa de ciutadans més gran feta mai per assegurar les garanties de les eleccions

Fem que el 21D hi hagi apoderats a totes les meses del país
Les eleccions del 21 de desembre de 2017, per bé que imposades i per tant il·legítimes, ens han de servir per ratificar la majoria social a favor de la República Catalana i refermar-la. Per això hem d’assegurar, més que mai, que el dret de vot s’exerceix amb plenes garanties. Subscriu-te com a apoderat o apoderada i Esquerra Republicana et formarà i t’acreditarà per ser present als col·legis i ajudar durant la jornada electoral.
Com a apoderat o apoderada, podràs:
Obtenir un permís retribuït a la feina de la jornada completa
Accedir lliurement a totes les meses i col·legis electorals
Supervisar el desenvolupament de les operacions de vot i escrutini
Formular reclamacions i protestesdavant d'una irregularitat
Participar a les deliberacions de les meses en absència d'interventor
Demanar actes i certificats previstos a la legislació electoral

Què ofereix Esquerra als que vulguin assegurar les garanties del 21D?

Informació de primera mà

Ofereix les eines online i la seva estratègia a xarxes socials per fer una crida a la participació, per interactuar i informar abans del dia de votació.

Experiència

Ofereix l'experiència obtinguda de totes les convocatòries anteriors en la vetlla per les garanties de les eleccions, en clau de formació i acompanyament.

Acreditació legal

Ofereix el seu aval com a formació política acreditada per a l’autorització legal i la tramitació de credencials davant la Junta Electoral.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

22.11.17

Acord per l'autodeterminació i independència negociada

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Acord per l'autodeterminació i independència negociada: els 9 punts comuns de JuntsxCat i ERC

  • Les llistes també reclamarien la llibertat dels presos, la fi del 155, la retirada dels "piolins" i un compromís de Rajoy davant la comunitat internacional de respectar els resultats
  • Les candidatures de Puigdemont i Junqueras acorden uns compromisos compartits en els programes del 21-D que ara han de negociar amb la CUP



Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a la manifestació per reclamar l'alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart | Adrià Costa

Nou punts programàtics compartits. Aquest és el compromís, al qual ha tingut accés NacióDigital, que per ara han acordat Junts per Catalunya i ERC per escenificar el front comú sobiranista. Uns nous punts que ara han de negociar amb la CUP abans de formalitzar els programes. De fet, diverses fonts consultades per aquest mitjà admeten que dels tres o quatre previstos inicialment s'ha passat a quasi la desena durant les converses.

Entre aquests punts, encara pendents de polir-se i tancar amb les aportacions dels anticapitalistes, no s'hi contempla la via unilateral i, en canvi, es plantegen fórmules per exercir l'autodeterminació més enllà de l'1-O. També s'hi contempla des de l'alliberament dels presos polítics i la fi del 155 fins a reconèixer el resultat del 21-D i negociar el desplegament de la República catalana.

Pel que fa a aquest darrer element, s'hi fa referència els punts 8 i 9. En el primer, es planteja "impulsar un gran acord de país, que amb voluntat democràtica i vocació constituent, eixampli encara més, per mitjà d'instruments de presa de decisió i debat participatius, l'àmplia majoria ciutadana partidària que Catalunya pugui exercir lliurement el dret a l'autodeterminació". És un compromís que va en la línia del que plantejava aquest dimarts el vicepresident català, Oriol Junqueras, en un article a El Periódico, on aposta per buscar més adhesions a l'independentisme. Una estratègia que s'insinua que podria passar per un procés constituent amb un nou referèndum al final.

Pel que fa al novè punt, aquest planteja "assolir una negociació bilateral amb l'estat espanyol i alhora amb la Unió Europea (UE) -com a subjecte de dret internacional- a partir del qual, sense cap renúncia prèvia per part del Parlament i del Govern, es faci possible l'accés de Catalunya a la plena independència i l'efectiva i pacífica articulació democràtica de la República Catalana".
El novè punt planteja una "negociació bilateral" amb l'Estat i la UE per assolir la República catalana, deixant de banda per ara la independència unilateral
D'aquesta manera, Junts per Catalunya i ERC pugnaran per fer efectiu el diàleg, la negociació i la mediació en termes d'igualtat que no va aconseguir la suspensió inicial de la declaració d'independència, però deixant clar que aquests no poden passar per la renúncia d'inici a fer efectiva la independència, com podria exigir el govern espanyol o algun actor internacional. Sembla clar, per tant, que la via unilateral quedaria enterrada aquesta legislatura, tal com va pronosticar que passaria la secretària primera de la mesa del Parlament, Anna Simó, en una entrevista a NacióDigital, i es fiarà tot a aconseguir forçar l'Estat a asseure's a una taula de negociació -sense especificar com-.

De fet, aquest full de ruta pot establir punts de connexió amb els "comuns", a excepció a la referència de la independència. Els de Xavier Domènech també aposten per una agenda constituent amb la participació de tots els actors socials i polítics per a la construcció d'una República catalana que, en el seu cas, defensen que no hauria de renunciar a tenir lligams amb una Espanya plurinacional. En tot cas, però, aquest procés constituent sí seria compartit fins al moment de decidir la relació amb l'estat espanyol en un eventual referèndum acordat.

Carles Riera, candidat de la CUP a les eleccions del 21-D. Foto: Josep Maria Montaner
La CUP encara ha de dir-hi la seva

Amb aquesta carta de navegació pactada, ERC i el PDECat han posat aquests nou punts sobre la taula de negociació amb la CUP per tal que també els incloguin al seu programa electoral i es creï així un front independentista clar. "Els estem estudiant i tindrem moltes coses a dir", asseguren fonts de la candidatura anticapitalista, que fins ara s'havia esborrat voluntàriament d'aquestes converses perquè prioritzaven el debat intern sobre si s'havien de presentar al 21-D, com i amb quins candidats.

Ara, però, ja estan en procés de debat del contingut programàtic i, per als "cupaires"pot ser complex d'encaixar el fet de demanar que es pugui "exercir lliurement el dret a l'autodeterminació" tenint en compte que ja es va celebrar l'1 d'octubre. També el fet de plantejar una "negociació bilateral" amb l'estat espanyol i la UE generarà debat perquè es preveu difícil tenint en compte la resposta judicial i policial que fins ara ha donat el govern de Mariano Rajoy amb la complicitat dels líders europeus.
Fonts de la CUP assenyalen que estan estudiant la proposta i que podria tenir "moltes coses a dir", i podrien qüestionar que calgui tornar a exercir l'autodeterminació després de l'1-O

La resta de punts acordats ja són fruit de gran consens. Com ja s'havia anticipat, les candidatures de Puigdemont i Junqueras exigiran l'alliberament dels presos polítics, així com la retirada dels efectius policials responsables de l'actuació que va causar un miler de ferits l'1 d'octubre. En aquest sentit, exigeixen que s'assumeixin responsabilitats polítiques i policials per les càrregues, així com la retirada de tots els processos penals i administratius oberts tant per l'1-O com pel procés participatiu del 9-N del 2015.

La retirada del 155 i la fi de la intervenció de les finances de la Generalitat és una altra de les propostes programàtiques acordades. Davant les declaracions de dirigents del PP que apunten que el 155 podria tornar-se a aplicar si dels resultats del 21-D es deriva un nou govern independentista, Junts per Catalunya i ERC aposten per reclamar al govern de Mariano Rajoy un "compromís davant la comunitat internacional" en el qual es comprometi al "respecte escrupolós" del resultat de les eleccions "sigui quin sigui el seu signe".

Defensa a la UE, economia i escola catalana

Les dues candidatures també insten la UE a que vetlli perquè els drets dels ciutadans catalans "no siguin vulnerats sota cap concepte per les iniciatives administratives i/o judicials de les institucions espanyoles", així com defensen "contrarestar els efectes de la campanya contra l'economia catalana orquestrada pel govern espanyol", la qual ha provocat que centenars d'empreses canviessin la seu social i fiscal les darreres setmanes a causa d'una "atmosfera artificial de caos, violència i inestabilitat" provocada per l'Estat. Finalment, les dues candidatures també es comprometen a defensar "l'escola catalana de qualsevol ingerència" i "reivindicar la dignitat i la professionalitat dels seus docents", arran de les amenaces de noves intervencions a l'ensenyament i de les acusacions d'adoctrinament.
Els 9 punts pactats per Junts per Catalunya i ERC 
1. Exigir l'alliberament dels presos polítics, la retirada dels efectius policials responsables de la repressió del referèndum de l'1 d'octubre i la finalització de la pressió policial i judicial que, sota diferents formes i amb graus d'intensitat diversos, coarta l'exercici dels drets democràtics i les llibertats públiques de la ciutadania de Catalunya.

2. Exigim l'assumpció de les responsabilitats pertinents als responsables polítics i policials de l'operació repressiva per impedir la celebració del referèndum de l'1 d'octubre, que va provocar més de 1.000 ferits, i la retirada de tots els processos penals i administratius amb motiu de la seva convocatòria, així com la consulta del 9 de novembre de 2015.

3. Defensar les institucions de Catalunya davant l'agressió que representa la suspensió del nostre autogovern arran de l'arbitrària aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, exigir la seva retirada i acabar amb la intervenció de les finances de la Generalitat.

4. Reclamar al govern espanyol un compromís davant la comunitat internacional per mitjà del qual es garanteixi el seu respecte escrupolós als resultats de les eleccions del 21-D, sigui quin sigui el seu signe. I, cas que s'hi confirmi novament una majoria de caràcter independentista, que n'assumeixi democràticament els resultats i que no torni a actuar il·legítimament i abusant de la seva posició de força contra les iniciatives que desenvolupi la Generalitat en compliment del mandat de les urnes. En aquest sentit, cal exigir la retirada de tots els recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern espanyol contra normes i acords emanats del Parlament o el Govern de Catalunya.

5. A la Unió Europea que vetlli especialment perquè els drets de la ciutadania de Catalunya, en tant que ciutadans europeus, no siguin vulnerats sota cap concepte per les iniciatives administratives i/o judicials de les institucions espanyoles.

6. Contrarestar els efectes de la campanya contra l'economia catalana orquestrada pel govern espanyol, que ha construït interessadament una atmosfera artificial de caos, violència i inestabilitat per perjudicar els treballadors i la competitivitat de les empreses.

7. Defensar l'escola catalana de qualsevol ingerència de l'Estat i reivindicar la dignitat i la professionalitat dels seus docents contra els atacs i les campanyes calumnioses que estan patint.

8. Impulsar un gran acord de país, que amb voluntat democràtica i vocació constituent, eixampli encara més per mitjà d'instruments de presa de decisió i debat participatius, l'àmplia majoria ciutadana partidària que Catalunya pugui exercir lliurement el dret a l'autodeterminació.

9. Assolir una negociació bilateral amb l'estat espanyol i alhora amb la Unió Europea –com a subjecte de dret internacional- a partir del qual, sense cap renúncia prèvia per part del Parlament i el Govern, es faci possible l'accés de Catalunya a la plena independència i l'efectiva i pacífica articulació democràtica a la República catalana.

Font: https://www.naciodigital.cat/noticia/143138/acord/autodeterminacio/independencia/negociada/punts/comuns/juntsxcat/erc

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark

20.11.17

SUSO DE TORO | Espanya, el regne de la por

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por

SUSO DE TORO


Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha fet perquè ha pogut. Perquè la Unió Europea l’hi ha permès, tot i que amb matisos, i perquè la societat espanyola l’hi permet. La societat espanyola, en el seu conjunt, és capaç d’avalar la intervenció per la força a Catalunya. És el que hi ha.
Contra els pronòstics raonables i contra la propaganda amb què ens ofeguen, la societat espanyola és avui més reaccionària que fa quaranta anys. El 1977 Adolfo Suárez va constatar que si sotmetia a referèndum la màxima institució de l’Estat els ciutadans espanyols de llavors optarien per una república. Com que la Transició ja estava dissenyada i es basava en la llei de successió i en la llei de la reforma política aprovades a les Corts, va evitar consultar els espanyols i va donar per fet l’establiment, novament, de la monarquia de la casa de Borbó i Joan Carles I com a successor de Franco. Però si pregunten als espanyols d’avui si prefereixen monarquia o república, què creuen que contestarien aquestes persones que pengen la bandera monàrquica als balcons i els que criden “ ¡A por ellos!”? Què votaria aquesta “majoria silenciosa” a la qual apel·la el govern espanyol i a la qual tem l’oposició?
El resultat d’aquestes dècades passades, fora de Catalunya, no ha sigut una població més informada i, sobretot, més lliure. Al contrari: han aconseguit ofegar les veus dissidents i la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com una cosa natural. El concepte borreguer de majoria silenciosa suposa una població majoritàriament incapaç de raonar i expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara. Va ser introduït al final del franquisme per periodistes del règim, diria que Emilio Romero, i ara acaba de ser recuperat oportunament en el debat polític en aquest final de règim i en aquesta atmosfera de renovat franquisme.
És lògic que molta gent cregui que la monarquia és “el que és normal” i que no s’atreveixi a pensar una altra cosa i, encara menys, a manifestar-ho. A això es refereix el president del govern més corrupte des d’Arias Navarro quan apel·la al “sentit comú” i “la gent normal”. A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por. Queden per a la trista història d’Espanya els discursos del president del govern espanyol i del rei Felip anunciant la intervenció de la Generalitat i l’ocupació de Catalunya. Són dos discursos plens de violència, particularment el de qui ostenta el comandament de les forces armades, en què amenaça una població desarmada i li anuncia càstigs. Aquest llenguatge verbal i gestual, que els més grans reconeixem perfectament com a franquista, només és possible en un país amb una població indefensa i incívica, que no té respecte per ella mateixa. Des del punt de vista democràtic, aquests discursos agressius i amenaçadors són intolerables, només s’entenen en una Espanya que no ha sortit del franquisme, simplement l’ha continuat reformant. Només la presó de la consciència que és el sistema mediàtic espanyol al servei de l’Estat i l’Íbex-35 impedeixen que la població espanyola vegi el que veu el món.
El món veu un estat incapaç de gestionar les seves contradiccions internes a través del diàleg i la negociació i que, per enfrontar les conseqüències del seu autoritarisme, arriba a planejar l’assalt militar al Parlament dels catalans. Un estat que no és democràtic. El gran mèrit polític d’Aznar i la FAES, sobre el qual descansa el regnat de Rajoy, és haver transformat el franquisme sociològic existent en franquisme polític. I és un franquisme sociològic i polític que, sobretot en certs territoris de l’Estat, és transversal en l’anomenada esquerra i en la dreta, unides les dues en un arc que té com a clau la monarquia.
Se’ns sol amagar que els generals que es van rebel·lar contra la República es deien a ells mateixos “nacionalistes” i que el règim de Franco va ser ideològicament un règim nacionalista. El règim nacionalista que ens va educar a diverses generacions amb el seu relat de la història castellanista, la reina Isabel i tota la resta, la seva ideologia de la llengua castellana, el seu incivisme borreguer i, sobretot, la seva por. Provin a dir en veu alta “Visca la República!” en algun barri on campen ostentosament aquestes banderes borbòniques. Fora de Catalunya la por és l’aire invisible que es respira, la por d’expressar-se. Precisament el que ha volgut fer el govern espanyol, i en part ho ha aconseguit, és que els catalans també tinguin por.
“La por guarda la vinya”: ho saben la casta de privilegiats que es beneficien de l’ statu quo, i és la por el que tenen interioritzat els habitants de territoris empobrits que són viables gràcies precisament a les transferències econòmiques d’altres territoris. Els pobres a Espanya, com a tot arreu, van patir la violència i la van interioritzar, això és el que hem vist quan s’acomiadaven amb un “ ¡A por ellos! ” dels seus fills enviats a Catalunya per castigar i sotmetre la seva població. Als oprimits primer se’ls castiga i després se’ls utilitza com a repressors, desplaçant el seu rancor cap als seus congèneres que es rebel·len. La casta de la cort madrilenya que parasita l’Estat, que saqueja les empreses creades en altres territoris, es devia morir de riure enviant vaixells i caravanes de policies animats a pegar a ciutadania catalana. Va ser, i és, absolutament obscè. O sigui, franquista.
Si la societat catalana s’acovardeix, si la vencen amb la por, estarà perduda; només seran unes províncies més sotmeses a la cort i no aconseguiran res. Hi ha un diàleg complex entre la societat mobilitzada, el moviment cívic, i els partits, que han de buscar solucions, però la societat no ha de renunciar a tenir forces polítiques pròpies. Després de les eleccions hi haurà negociació o imposició. Només negocia qui té força pròpia per fer-ho. Només tenir partits propis permet la bilateralitat davant els interessos i la força de la cort, aquest forat negre, que parasita aquest estat autoritari i centralista.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Share/Bookmark