Relator independent de l’ONU i professor de dret internacional a Suïssa avisa que "el silenci del Comissari Europeu de Drets Humans amb Catalunya fa un mal enorme a la credibilitat de la UE"
 |
| Alfred-Maurice de Zayas, relator independent de l'ONU i professor de dret internacional | |
Europa calla davant la vulneració de drets a Catalunya. Un silenci que Alfred-Maurice de Zayas, autor d’un informe sobre la lliure determinació per encàrrec de l’ONU, relator especial independent de les Nacions Unides per a la Promoció d’un Ordre Democràtic Internacional i professor de dret internacional a Suïssa titlla en aquesta entrevista amb El Món “d’escàndol” i de molt “perjudicial” per a la credibilitat de la UE. Remarca que no pot parlar en nom de l’ONU, però sí com a expert en dret internacional i com a autor de l’informe A-69-272 que va presentar el 2014 davant de l’Assemblea General de l’ONU sobre teoria i pràctica del dret a la lliure determinació, que va ser “totalment acceptat” i que “té una gran rellevància per al cas de Catalunya”. De Zayas ha estat professor a prestigioses universitats nord-americanes i europees, com Harvard, Toronto o Göttingen. Defensa que una declaració unilateral d’independència no vulnera el dret internacional i demana als catalans que reivindiquin aquest dret i denunciïn la brutalitat policial i judicial d’Espanya a totes les instàncies internacionals. Avisa que el Govern català “pateix una campanya d’odi inacceptable a l’Europa moderna”.
Vostè defensa que els pobles es poden acollir al dret d’autodeterminació encara que no es tracti de processos de descolonització, de manera que Catalunya hi té dret.
Amb la dissolució de la URSS i la dissolució de Iugoslàvia ja hi havia un cert moviment per reconèixer la secessió i vam veure el cas de Nagorno-Karabakh (territori armeni a l’estat d’Azerbaijan), que es va declarar independent l’any 1988, i encara que ha tingut gerra amb Azerbaijan, aquest estat no ha pogut esclafar els armenis, i són un Estat de facto. I a principis dels noranta venen les declaracions unilaterals d’independència de d’Estònia, Letònia, Bielorússia i altres, que no estaven previstes a la constitució soviètica. Però Europa, immediatament, i dic immediatament, els reconeix com a països independents. Quan un estat en reconeix un altre, crea precedents, de manera que quan hi ha una majoria del món que immediatament reconeix la independència de les repúbliques bàltiques, significa que s’ha donat prioritat al dret de lliure determinació sobre el principi de la integritat territorial de la URSS. El mateix passa amb Iugoslàvia. Eslovènia i Croàcia es declaren independents unilateralment, i això impacta sobre la integritat territorial de Iugoslàvia, i una setmana després, un gran nombre de països europeus, començant per Alemanya, reconeixen la independència d’Eslovènia i Croàcia. Certament, Iugoslàvia no ho va reconèixer i va iniciar una guerra, que va provocar pèrdues humanes, però finalment, tenim15 repúbliques que sorgeixen de la URSS i 7 repúbliques que sorgeixen de Iugoslàvia.
Per què aleshores Catalunya rep com a resposta de la UE que el seu reclam de lliure determinació és un afer intern d’Espanya?
L’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia de l’any 2010 diu específicament que la declaració unilateral d’independència de Kosovo no vulnera el dret internacional. De manera que, un cop s’ha acceptat que Kosovo pot declarar-se unilateralment un Estat, és molt difícil dir que els catalans no poden fer-ho, perquè el dret internacional, per definició, és universal. Per tant, no pot ser avui d’una manera i demà de l’altra en funció dels interessos dels estats. La falta de coherència de Brussel·les és molt evident, en no voler acceptar els precedents que la UE mateixa ha creat.
Tant de poder té Espanya la UE, com per pressionar perquè es vulneri el dret internacional?
No cerc que Espanya tingui força, sinó que els mandataris europeus tenen por de l’efecte dòmino, que si Catalunya s’independitza, potser també ho voldran fer els bretons, els alemanys del Tirol del sud o qualsevol altre poble. La meva posició és que el dret a la lliure determinació pertany als pobles i no als Estats, així ho diu l’article 1 del Pacte internacional dels drets civils i polítics, no és una prerrogativa dels estats de dir sí o no, és més, aquest pacte diu que els estats estan obligats a ajudar a la realització del dret de la lliure determinació dels pobles. No només no tenen el dret de dir no, sinó que tenen l’obligació de col·laborar! I per prendre qualsevol decisió que tingui a veure amb la voluntat d’un poble, cal un referèndum, una manera de consultar el poble per saber exactament què vol. Els que s’oposen a la independència de Catalunya és que només una minoria dels catalans ho volen i que la resta estan contents amb l’estatus quo. Però l’única manera de saber-ho és convidar les Nacions Unides, la UE i The Carter Center a organitzar un referèndum per saber exactament allò que la gent vol i a supervisar-lo perquè no es produeixin abusos per part d’Espanya. Aquesta va ser ja la meva proposta el gener del 2017, quan el Govern català ja va anunciar que volia consultar el poble, per tenir la certesa de què vol la gent veritablement.
Quines condicions ha de tenir aquest referèndum?
Seria necessari un percentatge elevat de participació, que jo suggereixo que sigui del 70%, i que dels que votin, hi hagi una majoria qualificada. Ara bé, quan una part no vol dialogar i vol imposar el seu punt de vista, és summament antidemocràtic i anti-europeu.
L’ha sorprès, la posició de la UE de donar suport a Espanya en aquesta qüestió, quan fins i tot hi ha hagut violència policial contra població civil i gairebé un miler de ferits?
M’ha sorprès, sí, però sobretot m’ha ofès la reacció d’Espanya a la proclamació d’independència de Catalunya al Parlament. Fixem-nos en el desenvolupament democràtic que vam veure en el cas d’Escòcia, en què el Regne Unit va permetre un referèndum i no es va plantejar empresonar els líders independentistes escocesos, sinó asseure’s a parlar. El Regne Unit va respectar el seu dret a expressar idees i a decidir, però sense repressió judicial i policial. Com a Estat de la UE, és una vergonya que es permeti a Espanya aquestes actituds no democràtiques. El cas d’Escòcia demostra, precisament, que no per respectar els drets es produeix un efecte dòmino i que la UE s’hagi de fracturar en 40 nous estats. Això no serà així, perquè si la gent té prou garanties que serà respectat el seu poble, com a cultura i nació, i no té la sensació que és una colònia i que pateixen repressió, no voldran marxar. Però no pots negar a un poble les seves aspiracions legítimes.
Quin paper ha de tenir la UE en el conflicte entre Espanya i Catalunya?
No només amb Catalunya, sinó amb tots els pobles que legítimament aspirin a constituir-se en Estat, facilitar el diàleg per a poder modificar fronteres d’una manera pacífica, que és el que la Carta de les Nacions Unides requereix. I el més trist és que l’exministre d’Exteriors espanyol García Margallo va reconèixer que el govern de Madrid va fer moltes promeses als estats de la UE perquè s’oposessin a la independència de Catalunya. M’agradaria saber quines són aquestes promeses que Espanya va fer perquè la UE calli en una situació tan escandalosa com aquesta. Perquè francament, haver vist el que va passar l’1 d’octubre, amb violacions flagrants de la dignitat humana, l’abús a gent gran i dones arrossegades per terra són coses que si no les veus no te les creus, no pots creure que això hagi passat a Europa. Però és ben real.
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada