Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
No és un dinar qualsevol (1 i 2)
Dimarts 14 de novembre de 2017. Em truquen al mòbil a primera hora del matí: “nen, avui anem a dinar al 7 Portes. No pots dir que no. A les dues del migdia davant Pla de Palau. Tu, jo i el nostre amic, d’acord? Vinga, espavila!”. Caram, quina sorpresa…
Puntualitat britànica. Fa temps que no ens trobem i la salutació és de “ja era hora que ens veiéssim, carai!”. Són dos bons amics, una persona que ha estat “a dins aquests darrers 18 mesos” (A) i un bon i vell amic periodista (B). Tenim taula reservada. “El nostre amic A no falla mai, sempre ho té tot lligat”, penso. Ens asseiem. No estem a cap reservat, ni ens cal. Ningú ens coneix. Som gent anònima. Al nostre voltant moltes taules de gent encorbatada i algunes parelles de guiris que només saben dir “beautiful”. Primera part de la conversa:
-Els nens bé, Bernat?
-Molt bé, molt divertits!
-Els senyors ja han triat?
El nostre amic A s’imposa i porta la veu cantant: De primer un pica pica i de segon el plat preferit del Bernat, un bon arròs per a dos i crec que B demanarà una altra cosa, oi?
-Sí, bacallà, si us plau
-Perfecte senyors, i per beure?
-A és el que mana: Aigua fresqueta i un Priorat. Vostè mateix, però sense passar-se!
Entrem a la segona fase. Mentre esperem el menjar i ja amb la beguda dins la copa pregunto directament al nostre amic A:
-Com ho portes?
-Ara a l’atur i esperant els resultats del 21 de desembre per veure si torno allà on m’ho van fer deixar
-Dur el 155?
-Psé, molt improvisat, tot plegat
-Hi ha possibilitats reals que els partits independentistes guanyin?
-Sempre poden passar coses, però ho tenim francament bé. La clau de volta ha estat la CUP. Ells han salvat les eleccions. Madrid es pensava que no es presentarien i acusarien el president Puigdemont de claudicar per acceptar participar en unes eleccions autonòmiques convocades per Rajoy. I si la CUP no es presentava més de 300.000 vots anaven directament a la paperera; en aquest context, la suma de republicans i pedecats seria insuficient. Però jo vaig estar molt tranquil des del primer minut: quan divendres 27 d’octubre don Mariano Rajoy surt anunciant el 155 i la convocatòria immediata d’eleccions tothom pensava que ens l’havien fotut i que la CUP es negaria en rodó a participar-hi. Però com et dic, l’ensurt va durar poc perquè durant el cap de setmana, a part d’alguns hiperventilats, els que manen de debò a la CUP van estar molt callats. Això volia dir que estaven calculant bé els beneficis de participar en aquestes eleccions del 21-12
-I els anirà bé a la CUP?
-Els hi anirà molt bé, perquè faran un front ampli d’esquerres. Si aconsegueixen atraure Fachín i els seus amics tindran uns resultats històrics
-I a ERC, com els anirà?
-Els anirà bé perquè guanyaran unes eleccions al Parlament de Catalunya per primera vegada des de la República, però no tant bé com alguns estudis demoscòpics indicaven fa uns mesos
-I el PDeCAT?
-Què passa al PDeCAT?
-Com els anirà aquestes eleccions? Hi ha sondejos que auguren una caiguda fins a quedar-se en 12 diputats
-Em sorprens. Que potser es presenta el PDeCAT en aquestes eleccions? Que jo sàpiga qui es presenta és Puigdemont amb una llista que es diu JuntsxCat, i en aquesta llista la gent del PDeCAT només representaran el 10% del total, i bàsicament són tots els consellers que estan a la presó
-Què vol dir la llista del president?
-És exactament el mateix que va fer Macron a França. Va marxar del partit socialista per crear un moviment de canvi que es diu EM! (En Marche!) i que al mateix temps coincideix amb les seves inicials (Emmanuel Macron). Un moviment de caràcter marcadament presidencialista sense el llast de les velles estructures de partit i obert a representants i càrrecs d’altres formacions
-Els anirà bé?
-Els anirà millor del que totes les enquestes apunten
-Però les enquestes…
-Prou parlar d’enquestes. Tots els sondejos sense excepció auguraven uns resultats històrics per a Ciudadanos en les dues darreres eleccions generals, i tu mateix ja ho has vist. Ni cas, tot això forma part de la guerra mediàtica. Les enquestes bones són les que no surten o les que directament són contradictòries quan les analitzes bé
Ara li toca el torn a B mentre jo començo a atacar l’arròs
-Amic A, el Bernat sempre m’ha dit que aquestes eleccions han estat convocades per Europa. M’ho confirmes?
-Totalment
-I per què?
-Hi ha dos moments que han colpejat l’administració europea. La primera són els cops de porra de l’1O, i la segona dimarts 3 d’octubre quan el país queda paralitzat. Europa s’espanta molt. A sobre, dies més tard Espanya -que no ens falla mai- deixa caure que si es proclama la República de Catalunya no podrà evitar que es vessi sang. I això sí que Europa no ho pot permetre ni tolerar. Hi ha mediació europea a través d’Urkullu, i Puigdemont frena. Rajoy convocarà eleccions immediatament i Puigdemont proclamarà però no oficialitzarà la República
-I per tant ningú pot reconèixer-la?
-Exacte. Em fa molta gràcia quan Rajoy diu que “nadie en el mundo les ha reconocido”. La pregunta correcta és: com vols que algú reconegui una cosa que no ha passat? Quin paio, aquest Rajoy, mare de Déu…
-Sí, però ell continua manant…
-Cert, però potser us hauríeu de fixar en un detall gens menor
-Quin?
-Una coincidència potser casual: els partits independentistes accepten l’envit de participar a les eleccions del 21-12, fins i tot accepten un mea culpa en el sentit que “potser hem corregut massa”. I a partir d’aquest precís instant sorgeix de nou amb tota la seva crueltat i intensitat la trama Gürtel, els sobresous, les confessions, els telèfons punxats… Compte que el “gobierno” està nerviós, i el “gobierno” no és el “estado”. Sovint la gent ho confon, i no és ben bé el mateix. Aquí hi ha moviment de fons…
-Tu has estat a dins durant 18 mesos. Quines conclusions en pots treure de tot plegat?
-Dues conclusions, i són particularment difícils d’explicar. La primera és aquesta: l’independentisme s’ha fet adult. No parlem dels indepes “pota negra” ni dels que ho són de tota la vida, no, em refereixo a aquella gent que abans no ho era (i molts d’ells castellanoparlants) i que en aquests darrers set anys s’hi han tornat. Doncs bé, per a aquesta gent tornar enrere és pràcticament impossible, la gran majoria (dic la gran majoria, eh?) s’han fet adults de cop. El que ha passat és tan gros, tan impresentable, tan indecent que per poca cultura democràtica que tinguis no pots acceptar-ho de cap de les maneres. Estem parlant d’atacs físics, d’humiliació constant, guerra bruta, clavegueres de l’estat, detencions, inhabilitacions, líders pacifistes empresonats, atacs de l’ultradreta, amenaces… Tot això ha provocat un trencament que no es pot soldar de cap manera. Per tant, hi ha independentisme per a dècades, guanyi o no guanyi les eleccions
-I la segona conclusió?
-El que em va dir un periodista de la BBC. Sou la nació/regió que sense violència ha arribat més lluny. Mai ningú ho havia fet abans, i això, al final, té premi. I qui ho diu no sóc jo, és un periodista britànic que es mira les coses de lluny…
-I Txèquia i Eslovàquia?
-Això va ser un divorci amistós entre les dues parts. Però busca una independència sense violència, busca-la…
Ja m’he acabat l’arròs i per tant agafo el relleu a l’interrogatori
-Tu has estat en contacte amb molts mitjans internacionals. Com ho han viscut, tot això?
-Us explico una anècdota. El divendres 27 d’octubre, quan s’havia de proclamar la República, em truca un periodista francès per preguntar-me si ha d’anar al Parlament, i jo li responc: tu què creus? Saps quina és la seva resposta? Em diu: em fa por el que puguin fer els paramilitars, no sé què fer. Això és el que ha aconseguit l’Estat, que el periodisme internacional miri amb uns altres ulls la democràcia espanyola. Us recordo el que va dir el New York Times el 4 d’octubre: “Rajoy és un fatxenda intransigent”. Crec fermament que després del 21-12, i depenent dels resultats, a Madrid també passaran coses perquè aquesta situació d’intransigència no es podrà mantenir per gaire més temps
-Abans parlaves d’Europa
-Sí, Europa ha intervingut. Una cosa és el discurs oficial i el que diu el b. del Juncker i un altre els contrapesos interns. Fixeu-vos bé: els que han tret les seus socials de Catalunya són grans empreses participades a l’Íbex 35; en canvi, les empreses alemanyes, franceses, Amazon… es queden aquí. I això no és casual. Passi el que passi tothom s’està posicionant. Si no hi ha independència aquestes empreses, a ulls dels catalans, tindran una valoració molt positiva perquè hauran aguantat totes les pressions; en cas d’independència, ja estaran posicionades al territori. Sempre guanyen. En canvi, les que han marxat perden clients (encara que no es digui) i la borsa s’està ensorrant. Mal negoci per a aquestes empreses…
(en aquest punt ens adonem que els quatre encorbatats de la taula del costat mengen sense dir ni ase ni bèstia i amb les orelles clavades a la nostra conversa)
-Què passarà, A?
-Ningú no ho sap, però us faré una confessió
-Quina?
-Si hem arribat fins aquí és perquè anàvem improvisant, i la improvisació és el que sempre despista l’enemic. Jo auguro, si guanyen els independentistes, uns mesos de perfil baix, i atents a tot el que pot passar a Espanya. Passaran coses…
-Quines coses?
-Us faig una proposta, mengem els postres tranquil·lament, parlem una estoneta del Barça i després recordeu-me que us expliqui una cosa sobre Irlanda i una altra sobre el concert per a piano número 5 de Beethoven
-D’acord. Començo: m’agrada l’Ernesto Valverde, és un bon entrenador. Què us sembla a vosaltres?
-Sí, jo crec que amb Ernesto Valverde l’equip està molt centrat, una altra cosa és aquesta junta actual… Però escolteu, això ja és tema d’un altre dinar
-Els senyors voldran postres o cafès?
Una altra vegada és A qui porta la batuta: Sí, jo em demanaré un flam i un cafè americà, és a dir, un cafè llarg. I vosaltres?
El nostre amic B es passa directament al tallat i jo un gelat de vainilla i res de cafè
Quan ja hem acabat els postres i mentre els meus dos amics beuen el cafè arriba el moment de la traca final. Començo jo:
-Abans has dit que explicaries una cosa d’Irlanda. Que potser havíem aconseguit el seu reconeixement?
-No home no, això ja està explicat, i que us quedi gravat al cap: qui voleu que reconegui una cosa que no ha passat? Potser s’ha proclamant la República? S’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat? Doncs no cal parlar-ne més d’aquest tema. No, pel que fa a Irlanda és bo recordar com van aconseguir la independència
-Tu sempre has estat un enamorat d’aquesta illa i hi has viatjat amb una certa regularitat
-Sí, és cert, perquè tu ja saps que (…) i gràcies a això he pogut conèixer la seva gent i com van anar les coses. Mireu, una colla d’il·luminats irlandesos van proclamar la República Irlandesa el 1916. La revolta, que es coneix com l’Alçament de Pasqua, va durar sis dies i va acabar com el rosari de l’Aurora. Els seus líders van rebre garrotades per tot arreu. Alguns van ser condemnats a mort, d’altres empresonats, i la població irlandesa sotmesa a una humiliació constant i bestial. Doncs bé, a les eleccions generals al Parlament britànic de 1918 el Sinn Féin, que recollia les restes dels republicans irlandesos, va obtenir 73 diputats que es van negar a prendre possessió dels seus escons. De fet, aquests diputats van ser els que van crear un parlament irlandès propi i, per tant, fora de la llei. Una de les primeres accions que va fer aquest parlament va ser la Declaració Unilateral d’Independència que no va obtenir cap reconeixement internacional (cap!) a excepció de la República Russa, que en aquell moment estava embolicada en mil i una revolucions. Dit d’una altra manera, la DUI irlandesa no va ser reconeguda per ningú. Continuo la història?
-Home, ja que hi som…
-Doncs bé, després d’una cruel guerra amb els anglesos que va acabar el 1921, irlandesos i britànics signen un tractat segons el qual el Regne Unit reconeix la independència però mantenint la monarquia com una mena de símbol de la unitat, m’enteneu? Així és com neix l’Estat Lliure Irlandès, d’alguna manera un estat lliure associat. Veieu per on vaig? Teniu clara la cronologia?
-M’estàs dient que…
-Et dic que, salvant totes les distàncies, ara tot just hem acabat l’Alçament de Pasqua. Tenim empresonats, inhabilitats, govern a l’exili, finances intervingudes i humiliacions i provocacions constants. Però el 21-12 tenim una gran oportunitat, com va tenir el Sinn Féin el 1918
-Però si no s’ha proclamant la República alguns poden sentir-se enganyats i estafats. Per què caldria votar en aquestes condicions?
-Si s’hagués proclamat la República oficialment és possible que tu i jo ara no estiguéssim asseguts aquí i tot plegat encara s’hauria assemblat més a l’Alçament de Pasqua. Tu mateix coneixes el que va passar a la UE la nit abans. Fins i tot dues eurodiputades van patir un atac de pànic. Volies ser la cavalleria polonesa lluitant contra els tancs nazis? Quan no tens la força has de ser llest, aquest és el camí correcte
-Alguns cupaires no entenen que es participi en aquestes eleccions
-Són molt pocs els que creuen que no s’hi ha de participar. A més, pensa una mica: portem anys dient que l’única cosa que volem és votar, i ara ens oposarem a les urnes? Tancarem escoles perquè la gent no voti? No home no, això era el somni humit d’algun estratega de l’Estat que, com sempre, l’ha pifiat. Repeteixo: la CUP ha salvat la possible majoria independentista del 21 de desembre. La seva participació ens ha salvat a tots, perquè sense ells 300.000 vots anaven a la paperera i la suma de republicans i puigdemontistes hauria estat insuficient
-Llistes juntes o separades?
-Separades, clarament
-Per què?
-T’ho diré d’una manera molt cruel: una llista de pedecats, republicans i cupaires hauria fet desertar molta gent. Hi ha senyores a qui els és impossible votar Anna Gabriel, i hi ha cupaires que no poden amb els burgesos convergents. Separats tenim més força, passem el rasclet per tot el territori i ningú té excusa per no votar. Ah, i una altra cosa: amb una llista conjunta hauries tingut x minuts als debats, x temps per a la publicitat, etc… i ara això ho multipliques per tres. No és el mateix un debat amb el candidat de la llista unitària enfrontant-se tot sol a Arrimadas, Albiol, Iceta i Domènech. Ara aquests se les hauran de veure també amb Marta Rovira (o qui sigui) i amb la CUP. Tres contra tres i el comú Domènech al mig esgarrapant vots als socialistes gràcies al seu acord amb les restes d’Unió. Per últim, tu pensa sempre que Albiol parla sense embuts, i ell volia la llista conjunta perquè els afavoria i els facilitava la feina. Doncs mira, ni això…
-T’ho torno a preguntar: què passarà, A?
-I jo et responc el mateix: ningú no ho sap. Però pel que fa a mi estic més positiu ara que fa dos anys enrere
-Per què?
-Perquè han passat moltes coses. Abans he explicat que l’independentisme s’ha fet adult, i això és un fet molt important, però és que en pocs anys s’han fet coses increïbles. Penseu on érem i on som; en dos dies pots organitzar una manifestació com la de dissabte passat que omple una avinguda de tres quilòmetres i mig. Pots paralitzar el país. Som portada arreu del món cada dia. Tenim més complicitats de les que us penseu. Qui diu que no anem bé? Algú es pensava que això seria fàcil? Algú sincerament creia que la independència es fa assegut al sofà de casa amb el comandament de la tele a la mà canviant de canal? Algú imaginava que manifestant-se un cop l’any n’hi havia prou? Home, una mica més de realisme, no?
-Altres et diran que pel camí ho hem perdut tot
-Bernat, i què teníem, m’ho pots dir? Perdona que et sigui sincer, però ara s’ha vist que amb un parell de decrets ministerials el famós autogovern català se’n va a prendre pel sac, per no dir una altra cosa. És això el que teníem? És això el que vols? Teníem un parlament de fireta que quan aprovava una llei el partit minoritari de la cambra ho enviava al TC i automàticament la llei quedava suspesa. De quin autogovern em parles? Has de pensar sempre en gran, amic…
-Vist així…
-Va, vinga, dues confessions més. Saps quin ha estat l’acte més gran de reafirmació nacional d’aquests darrers anys? Penseu una mica…
-Les manifestacions pacífiques i multitudinàries? Les eleccions del 27S? Què sé jo…
-Quan Puigdemont decideix no anar a la reunió estatal de presidents de les Comunitats Autònomes sobre finançament. Aquesta absència posa en escac tot l’organigrama autonòmic espanyol. Seria llarg d’explicar, però ja saps per on vaig, oi?
Sí, ho sabem, i passo tanda al meu amic B
-Creus que això de l’exili és una bona jugada? Quan es decideix?
-Es decideix divendres al vespre, i poca cosa més sé. És una bona jugada, i recordeu el missatge: paciència, perseverança i perspectiva
-Abans has dit dues confessions. Una és l’absència de Puigdemont a la reunió de presidents de les comunitats autonòmiques. Quina és la segona confessió?
-Des de feia unes setmanes hi havia plans per enviar el govern a l’exili
-No va ser improvisat?
-Sí i no, i no et puc dir res més perquè posaria en evidència alguna gent
-És cert que Espanya va amenaçar amb vessament de sang?
-Totalment cert, i per això va intervenir Europa
-A la llarga hi haurà oferta per part de l’Estat?
-Quan s’ho vegin perdut segur que n’hi haurà, i l’oferta serà reconvertir l’Estat en una República que s’haurà de sotmetre a referèndum. Et vaticino una cosa: la nostra generació veurà caure la monarquia. El discurs de Felip VI prenent part en el conflicte serà la seva tomba. Ni una sola paraula de consol a les víctimes de les garrotades de l’10, al contrari, amenaces. Els pobles tenen memòria…
-I Catalunya, si hi ha una oferta què passarà?
-Dependrà dels catalans, però recorda els primers anys de la independència irlandesa, una mena d’estat lliure però associat a la corona britànica. Potser en comptes d’una monarquia que faci de nexe d’unió hi haurà un president (o presidenta) de la República. Qui sap, hi ha moltes fórmules imaginatives
-N’estàs segur que Espanya pot canviar tant?
-Sí, la societat espanyola està canviant. Els menors de 40 anys pràcticament no hi creuen, en això de les monarquia, però hi ha també altres símptomes que les coses estan fent un gir considerable. T’hauries imaginat mai un senyor de Compromís nascut a Manresa sent alcalde de València? T’hauries imaginat mai la caiguda del PP al País Valencià? I a les Illes? T’hauries imaginat confluències d’esquerres governant l’Ajuntament de Madrid? I el de Saragossa? I el de Santiago? I el de Càdis? I el de Palma? T’hauries imaginat Bildu com a segona força a Euskadi i sense violència? T’imaginaves que el diari El País baixaria per sota dels 100.000 exemplars i acabaria defensant el PP? Doncs tot això està passant, amics meus, i són coses que no precisament ens juguen a la contra
-Què els passarà als presos?
-Suposo que els deixaran lliures aviat, però aquest aviat pot ser després de les eleccions. Si l’independentisme guanya hi haurà uns mesos de perfil baix i, com dic jo, època d’intercanvi de presoners
-Algú ens escolta a Europa?
-Sí
-Qui?
-T’has fixat en el silenci de l’emperadriu? Això va pel Bernat
-Digues, digues
-Tu un dia vas escriure encertadament que ens recomanaves escoltar el tercer moviment del concert per a violí de Beethoven. És el que intentava tocar de mala manera Sherlock Holmes a casa seva quan havia de buscar una lògica a casos que aparentment no en tenien. I sempre se’n sortia, el paio! Era així, oi? Doncs bé, jo ara et dic que deixis el Concert per a violí i escoltis bé el Concert número 5 per a piano del mateix compositor. Aquest concert rep el sobrenom de l’Emperador
-M’agrada molt aquest concert, ho reconec, tot i que el número tres em torna boig
-Tens tota la raó, però el Cinc sempre ha tingut una connotació política. És el concert dels governants; apassionat, desfermat, grandiós, espectacular, inabastable… Merkel es va reunir amb el Papa Francesc el 17 de juny d’aquest any i saps quin regal li va portar?
-Ni idea
-Una caixa de CD’s amb l’obra completa de Beethoven. El Papa li va preguntar si li agradava Beethoven, i ella va respondre que molt, i especialment el concert per a piano número cinc. I això no m’ho invento jo. Merkel, l’Emperadriu d’Europa, tal i com és coneguda al seu país i en els cercles de poder. Per això et dic que deixis el concert de Sherlock Homes i et centris més en el de l’Emperador
-I quina relació té tot això amb Catalunya? Creus que ella i el Papa van parlar del procés?
-Ni idea, però sí et puc explicar fets contrastats: des de les garrotades de l’1O Merkel no ha parlat més de Catalunya ni de la Constitució ni de Rajoy en públic. Segon: les empreses alemanyes, tal i com us vaig dir, continuen a Catalunya tot i les pressions. Tres, en la reunió de Caps d’Estat de la UE Merkel va oferir a Rajoy la possibilitat de parlar de Catalunya i aquest, molest, va refusar. I això no va agradar, i va agradar tan poc que després de sopar es reunien en una habitació els mandataris de Bèlgica, Eslovènia, Luxemburg i crec recordar que els Països Baixos. Són els quatre estats més propers a la causa catalana. I quart, a la reunió de presidents de la UE a Estònia, de finals de setembre, Rajoy no hi va anar, Macron es va posicionar contra el procés… i Merkel? Què va dir l’Emperadriu d’Europa? Res de res, va fer una roda de premsa en un espai tancat a la qual només hi podien accedir mitjans de comunicació alemanys amb l’encàrrec que només preguntessin sobre política interna. Per què creus que ho va fer, això, dos dies abans del referèndum? La resposta és sí, Merkel ho va fer expressament per no haver de parlar de Catalunya. I recorda, a més, que Merkel, després de la sorprenent caiguda del seu partit en les eleccions alemanyes, ha de pactar amb liberals i verds, molt més sensibles a les demandes dels catalans.
-Vols dir que Merkel ens és favorable?
-Ni de conya
-Llavors?
-L’emperadriu d’Europa a qui agrada Beethoven té un govern fràgil i el suport a Rajoy no és gaire ben vist a la comunitat internacional després de les garrotades. I espera amb tot el que sortirà de la Gürtel. Per tant, Merkel agafa distància, i tant és així que el passat dia deu d’octubre va telefonar Rajoy per exigir-li explorar vies de diàleg amb els catalans
-I hem avançat?
-Recordes quan el 155 havia de durar sis mesos o més? Recordes quan s’havia de fer neteja a les institucions catalanes? On ha quedat tot això? Merkel també rep la pressió dels mitjans. He estat en contacte amb molts periodistes alemanys aquests darrers mesos i hi ha una cosa que els horroritza, i es veure manis unionistes amb paios amb la creu gamada tatuada. Això, per a aquests corresponsables, és un veritable shock i una patada a l’entrecuix que els recorda el seu passat del qual senten vergonya. Us heu fixat com ha anat canviant la premsa alemanya? Ah, i un altre dia ja parlarem dels aspectes econòmics que afecten directament Espanya i Alemanya. L’Emperadriu d’Europa està movent fitxa, no en dubteu. Bé, nois, i si paguem?
-A mitges, oi?
-Of course. Escolteu, la trobada ha estat molt interessant, i hem menjat de conya aquí al 7 Portes. Ho haurem de repetir, d’acord?
-Quan vulguis
-Recordeu que jo fins el 21 de desembre estic de vacances forçades
Quan ens aixequem de la taula veiem un silenci total al nostre voltant. Els encorbatats dissimulen com poden i alguns fins i tot escriuen als seus mòbils com si estiguessin posseïts. Certament el dinar ha estat interessant. Algú podrà pensar que “tot això ja se sabia”, cosa que dubto molt, però a vegades no és què es diu, sinó el com, la gestualitat, l’expressió i l’èmfasi que s’hi posa. En aquest sentit, no ha estat un dinar qualsevol. Ens acomiadem a la sortida i emprenem el camí de tornada amb el cap atapeït d’informació. Benvinguts a la Realpolitik!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 16 de novembre de 2017
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada