Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista dels lectors de VilaWeb al director en motiu de la publicació del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'

Els lectors de VilaWeb entrevisten el director del diari amb motiu de l'aparició del llibre 'Nou homenatge a Catalunya'.

Redacció

En ocasió de l’aparició del llibre de Vicent Partal Nou homenatge a Catalunya, VilaWeb ha convidat els seus lectors a enviar-li preguntes per a entrevistar-lo col·lectivament. De totes les que han arribat per correu i Twitter, la redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest n’és el resultat.

—Els fets de l’octubre són una victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem com acabarà, però, a mi, considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la proclamació de la independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots són una gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és la proclamació del 27 d’octubre.

—Però la independència va ser proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada pel parlament el 27 d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La independència va ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a la resta d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada, quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la república que anunciava la independència.

—Per què no es va tirar endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts factors. El dia tres ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran error. El dia deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del govern a fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella suspensió va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però en una situació ja molt diferent i molt més difícil.

—Pagava la pena proclamar la independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet, ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més estret…

—Hi ha qui diu que els independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la llibertat no és mai cap irresponsabilitat.

—Què explica la por d’una part del govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va haver morts va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú. D’altra banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era una qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política seriosa. Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia de discutir si era factible implementar la proclamació i implementar la república o no.

—Es va confiar massa en una mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell Europeu va demanar en públic al president de la Generalitat que no proclamés la independència i després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava una voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.

—Té sentit, per tant, continuar confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de fora. Si el moviment independentista no hagués resistit el 21 de desembre guanyant les eleccions, si els carrers no tornassen a ser nostres i si Alemanya no hagués punxat el globus de la repressió espanyola, ningú de fora no tindria gens d’interès en nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és evident que la crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és més internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la Moncloa.

—Hauria estat millor anar a les eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit discutir això, ara com ara. Jo crec personalment que sí, però entenc que els partits tinguen dinàmiques pròpies que ho fan difícil. En qualsevol cas, es van guanyar i  això és la cosa que importa.

—Hi haurà govern o caldran noves eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…

—Les relacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions personals a voltes són més complicades d’allò que pot semblar lògic. Però al final tots són conscients que han de governar junts i avançar junts. No hi ha cap alternativa.

—No seria millor que a Catalunya només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol partit independentista que podia governar amb molta comoditat, però que en tots dos casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no estic segur que siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi ha uns quants partits independentistes i a Escòcia es mouen coses.

—A les municipals, caldria fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una característica electoral especial. Si no es pot tenir la majoria absoluta amb pactes, el partit que té més vots governa en solitari. A parer meu, unitats independentistes en els ajuntaments pot significar que pràcticament es guanyarien tots. Però no tinc cap confiança que això passe. Crec que el partidisme s’imposarà, per desgràcia, i tots perdrem una gran oportunitat.

—Que una part del govern anés a l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per aquí. Ara tinc noves informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la idea era d’anar tots a l’exili però no va poder ser.

—Estàvem preparats per a la independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia, també els unionistes, que no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho. Tanmateix, va començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació del 155. Aquesta és la raó última del que va passar.

—Per què parleu de ‘cop d’estat’ en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la violència armada per impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia constitució en haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop d’estat de manual.

—Com és que el llibre porta aquest títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Però en el llibre també explore trets i maneres de fer que crec que uneixen com es van comportar els catalans dels anys trenta i els d’avui. Em sembla que hi ha un fil històric que es pot traçar i que explica moltes coses.

—Com vàreu escriure un llibre com aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig escriure a l’estiu del 2017, abans que es desencadenassen els fets de l’octubre però ja amb allò que havia de passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig escriure al desembre, sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia totes les notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a la universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes hores seguides dalt de l’avió…

—No seria millor atrinxerar-nos en les nostres posicions per reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el país i poder tornar a empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la pressió sobre l’estat espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot ser una nova oportunitat a curt termini.

—Sense la posició paternalista del Govern de no implementar la República després de la declaració, quin recorregut creieu que hauria tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat espanyol amb la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència s’hagués proclamat el dia tres, molt probablement avui seríem un estat independent. Ja no tinc tan clar què hauria passat si s’hagués proclamat el dia deu i és evident que el dia vint-i-set tot era més difícil.

—Es pot tornar a repetir això que va passar aquells dies de la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat com les van fer o potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.

—Acabeu de publicar que Trapero va posar els mossos al servei del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que en realitat estàvem lluny d’aconseguir el control del territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern no va fer allò que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es puga deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la república. El control del territori, es va demostrar de sobres que el tenia la Generalitat arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el dia tres amb la vaga general.

—Heu dit en una entrevista a TV3 que per primera vegada no heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la situació legal de terceres persones.

—He escrit tot allò que sé i que tinc comprovat, no n’he amagat res. Però hi ha coses que no he escrit tan explícitament com podia precisament per això, per evitar problemes legals als protagonistes d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat a fer això en l’Europa del 2018.

—Tenim prou força per a sortir d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha guanyat les eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb l’estratègia de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o més que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar animada i segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la copa i com es plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.

—La mediació internacional és la nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si nosaltres avancem i quan la situació siga límit. No hi hem de confiar de cap manera.

—Creieu que la gent de fora del país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs, les opinions públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de tornar d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és normal, que hi ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i l’interès especial és molt més gran perquè poden compartir projecte, com al País Basc. Però en la mesura que això s’ha convertit en una lluita per la democràcia, tothom s’hi pot sentir interpel·lat.

—Hi ha condicions per a crear una assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la voluntat, ara mateix. En realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el parlament mateix de Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de Representants i el Consell de la República iniciassen el procés constituent, però crec que la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més què volen fer.

—La votació de la independència de Catalunya és una revolució democràtica?

—És una revolució i és una revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.

—Si hi ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del primer ni del segon no poden ser presidents, per què no investim el candidat del tercer? Podria acceptar governar amb un programa de mínims comuns dignes?—Si la pregunta és si Carles Riera pot ser investit president, em sembla que és complicat. Però en la Catalunya d’avui tot és possible.

—Creieu que tornarem a sentir la veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i el seu compromís amb el país és tan gran com la seua independència i honradesa personal. Crec que pot marcar el camí que tu indiques a l’ANC.

—Els ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un estat independent?—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només això.

—Al final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com vau acabar el primer d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però la meva realitat, a Sanfeliu, de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb la reacció violenta dels veïns espanyolistes. Creieu que aquests nuclis poden ser focus de violència si fem efectiva la proclamació?—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia tres d’octubre va autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests grups creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que són molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol cas, a tot arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta, sovint molt concentrats geogràficament. És difícil de pensar que nosaltres serem l’únic país en què no en tindrem. Dit això, la màniga ampla que els va donar el discurs del rei, ni és normal ni l’hauríem de tolerar.

—Imaginem que el dia de l’empat a les votacions de la CUP hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur Mas. Hauria arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són persones concretes però és evident que la manera de fer de Carles Puigdemont és d’una gran singularitat. Això, no crec que ho puga negar ningú.

—L’atemptat del 17 d’agost és un atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga així i, per tant, crec que no. Em fa l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki es-Satti preparava alguna cosa i no va fer res per a impedir-ho. Però no podia saber el què ni el com ni el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat després de l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta mans negres darrere.

—Creieu que el cas de Puigdemont arriba a l’ONU servirà per a res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que escalfar la boca al Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir l’ONU, només les veurem si els casos passen de la justícia espanyola a l’europea. Aleshores seran importants.

—Què els podria passar a llarg termini als tribunals europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc. del govern espanyol que intervenen en la judicialització del procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a tal, no els jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després de la consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria partidari.

—Esteu d’acord que si hi ha negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De guanyar, només guanyarem del tot quan el país sencer, de Salses a Guardamar, siga alliberat i puguem contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més just. Però eixa és la meua opinió.

—Per què creieu que actualment tant els estudiants com els sindicats no fan accions més contundents per a denunciar la situació dels presos polítics?
—És una bona pregunta, però no sé què respondre, la veritat.

—Com es pot fer la independència en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.

—Creieu que hem de considerar que els militants del Front Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana? Si la resposta és que no, per què hem de considerar catalans els militants de Ciutadans a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap dubte d’això.

—Al País Valencià, pagarem els plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que pensàvem que passaria quan somiàvem en un projecte de República dels Països Catalans. Però la pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet avançar la consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i el País Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país sencer avança també gràcies a la força que ara demostra Catalunya.

—Com és que és tan difícil que Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent, però és un estat molt peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar França o Espanya és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això explica la moderació pública amb la qual es comporta.

—Hi ha cap estat aliat de Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la impressió que si cada lector escrivís en un full de paper quins estats són els més favorables al procés català coincidiríem clarament en una llista de cinc o sis estats europeus. Per tant, és una cosa molt evident.

—N’hi ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat no?—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap resposta sobre això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia als anys vuitanta i han hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha sabut la veritat.

—La desconnexió emocional pot ser una de les raons principals per a mantenir la resistència de la població als embats d’aquest Gobierno que no pensa afluixar la seva repressió?—La desconnexió emocional és total i absoluta en bona part de la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia quan ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a ser igual.

—Vós creieu com jo que, a Espanya, després de la mort de Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i PSOE i les institucions han estat ocupades pels franquistes de sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta ja és en si un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha estat segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van anar.

—Si finalment Espanya és obligada a negociar, és probable que en un primer moment aconseguim només una part dels objectius. Com podríem deixar clar que es tractaria d’una situació transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords internacionals i constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la declaració.

—No es deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el seu currículum formatiu? Jo tinc els meus dubtes que aquest senyor tingui el nivell d’estudis pertinent a la seva carrera.—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el mal que fa i el fa sabent-ho.

—Tot i que hi ha un sector ampli de la societat espanyola que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès, és frontalment hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus que han negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí. És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja deien que tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt clar sobre els errors del procediment i la decisió de la cort alemanya els ha reforçat molt. Una altra cosa són els polítics…

—Per què sou sempre tan optimista?—Jo no em considere gens optimista. Tinc una tendència a ser positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu que passaran unes coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots aquests anys crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions que no es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó. Crec.

Font: Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vicent Partal: ‘La proclamació del 27 d’octubre és el tombant de la nostra història’

La República triomfa a les urnes | Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Enhorabona a tots. Però sobretot enhorabona a Jordi Sànchez, a Jordi Cuixart, a Oriol Junqueras i a Quim Forn. Els volem a casa, lliures i treballant»

Vicent Partal

Ha estat dur i difícil. Ha estat la campanya electoral més complicada de totes les que hem viscut. Però la República ha triomfat a les urnes i ben aviat el govern legítim de Catalunya, aquell que Mariano Rajoy va pretendre foragitar a la força amb un colp d’estat il·legal, tornarà a lloc. És una victòria d’una importància definitiva i determinant, un pas endavant monumental. Amb els resultats que s’han aconseguit ja no resta cap obstacle perquè el president Puigdemont es mantinga en el càrrec i salve, doncs, la continuïtat i la legitimitat històrica de la Generalitat. Cal esperar que s’hi afegesca el vice-president Junqueras i que la CUP accepte també d’entrar en un govern d’unitat que hauria de reforçar el mandat del primer d’octubre i tornar a encarrilar el país cap a la República proclamada el dia 27 d’aquell mes.

L’espanyolisme ara ha de reconèixer la derrota i acceptar la voluntat democràtica dels catalans. Els hem guanyats en el seu territori i amb les seues regles. Els independentistes hem obtingut per primer vegada més de dos milions de vots. La premsa espanyola plora i la premsa internacional ho diu clar: l’independentisme recupera el govern que li fou arrabassat a la força. Aquesta nit és una gran nit, una nit extraordinària que mereix la celebració més gran.

Ells han posat tota la carn a la graella i no els ha servit de res. Han forçat una convocatòria amb un termini molt curt per capitalitzar el desconcert originat pels fets del 27 d’octubre i el cap de setmana següent. Han mobilitzat amb molta eficàcia fins el darrer racó de les seues bosses de vot, incitant-lo a votar a la contra, no pas pel que volen, sinó contra el que volem nosaltres. Han mantingut viva la memòria amenaçadora de les porres i els colps, l’emblema del seu poder. Han exercit una violència extrema indigna d’una democràcia. Contra nosaltres i només contra nosaltres. Agressions intimidatòries. Amb un vocabulari que hauria de ser perseguit: desinfectar-nos, decapitar-nos… Han enviat els nostres dirigents a l’exili i a la presó. Han fet decrets urgents per a instaurar una guerra econòmica, parida com un instrument central de la seua propaganda. Ens han volgut aclaparar amb mentides constants, amplificades fins a l’infinit per uns mitjans que han perdut tot rastre de dignitat. Han amenaçat qui no votàs com ells volien. Aquestes últimes hores, sense respectar ni la jornada de reflexió. I ahir, el dia de les eleccions mateix, vam saber que consideraven les manifestacions de l’Onze de Setembre una rebel·lió i que avui mateix, divendres, els tribunals que han estat callats durant la campanya es tornaran a omplir de gent que volen engarjolar. Però ni així no han pogut guanyar. Ni així no han pogut doblegar la voluntat de llibertat de Catalunya. Ciutadans pot fer veure que és tan feliç com vulga, però ja tastarà la dura realitat. Només ha aconseguit la posició que té perquè el PP ha desaparegut. I aquest és un missatge, per cert, que hauria de fer reflexionar molt Rajoy.

Perquè als ulls d’Europa aquell Mariano Rajoy que va dir tot convençut que ell havia salvat Espanya ara haurà d’explicar com és que ha quedat gairebé fora d’un parlament que farà president Carles Puigdemont. La imatge no pot ser més poderosa: Rajoy enfonsat i Puigdemont reivindicat. I això havent imposat unes eleccions il·legals, un parany pensat per liquidar el sobiranisme, una votació controlada per l’estat espanyol que des d’avui s’ha quedat sense arguments.

Enhorabona a tots. Però sobretot enhorabona a Jordi Sànchez, a Jordi Cuixart, a Oriol Junqueras i a Quim Forn. Els volem a casa, lliures i treballant. I els volem a Catalunya, al costat de Clara Ponsatí i de Meritxell Serret, al costat de Toni Comín i Lluís Puig. Al costat de Carles Puigdemont. Enhorabona a tots els qui heu resistit les mentides i les manipulacions, a tots els qui heu cregut en la victòria malgrat la campanya mediàtica més manipuladora que mai hem hagut de viure. Enhorabona a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP.

Font: La República triomfa a les urnes | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La República triomfa a les urnes | Partal

UNA VICTÒRIA DELS INADAPTATS?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Me acuerdo de los escåndalos que armaban los periódicos de Madrid cuando en Barcelona zurraban a los que interrumpian los actos catalanistas con vivas a España. En las mismas Cortes de la República se denunció a vascos y catalanes por no consentir esas interrupciones patrióticas. Parecia evidente el separatismo de los vascos y catalanes; pero todos sabían que aquellos vivas a España querian decir "Muera Catalunal" y "Muera Euskadi"[...] No tardé en ver en Madrid cómo varios mozos le zurraban a un patriota por gritar Viva España! Claro está que estos jóvenes no eran separatistas madrileños, enemigos de la unidad española; eran unos izquierdistas que Sabían el significado de aquel arrebato patriótico. Entonces el Viva España queria decir Muera la República!, cómo en Las Ramblas significaba, Muera Cataluña.

(Sempre en Galiza, Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao, p. 149 - any 1944)

Ahir a la nit, per celebrar la incontestable victòria de Ciudadanos, diversos centenars o milers de persones, cantaven allò de 'Yo soy español, español, español". Res a dir, naturalment. Tothom hauria entès, en una situació de normalitat, que els "espanyols" celebraven algun tipus de victòria. La cosa curiosa és com, en una situació d'anormal normalitat la cosa es transforma. Resulta que eren els habitants de la ‘Cataluña real” celebrant la “seva” victòria! Sembla que en les actuals circumstàncies els crits de 'Yo soy español', amaguen el missatge subliminal de 'si yo cómo español me presento cómo catalan (y español, claro!), tu cómo catalan no existes ya que eres español (por derecho de conquista, se entiende!)"; una versió post-veritable d'aquell "muera Cataluña" de l'encapçalament. En aquest miratge que ens volen fer empassar, i en el que nosaltres, els catalans, hi posem tota la voluntat per empesar-nos-el, s'hi amaguen altres ecos que apel·len al recurrent 'derecho de conquista' inventat per Felip V i posat al dia per personatges tan sinistres com Baldomero Espartero (1842) o Francisco Franco (1936 -1975) i que significà l'ocupació dels territoris de la Corona catalano-aragonesa per part de tropes castellanes, jutges castellans, magistrats castellans i noves autoritats eclesiàstiques i locals, 'castellanas por supuesto'.

Sí aquella multitud d'ocupants s'haguessin fet passar per catalans, les rialles dels supervivents encara ens ressonarien a les orelles.

Simplement, el seu afany fou assimilar-nos i fer-nos oblidar orígens i llibertats adquirides a través de segles, les qual es reflectien en lleis i constitucions d’entre les més avançades de l’època i s’explicaven al món en una llengua pròpia dignificada per Llull, Muntaner, Eiximenis o Ausiàs March.

Foren els conqueridors qui ens volgueren adaptats a les seves lleis, costums, religió, lleis i llengua. Ells no s’adaptaren mai a les del poble ocupat qui, a través de més de tres-cents anys s’ha anat transformant gràcies al seu tarannà pacient i pactista, en poble d’acollida que, a canvi, només a maldat per seguir existint i intentant una vegada i una altra que li fos permès encaixar dins la invenció d’Espanya sense haver de renunciar a la seva manera de ser, d’expressar-se, d’organitzar-se i, més recentment, d’autogovernar-nos. La resposta sempre ha estat la mateixa: podràs reconèixer-te com a català si prèviament acceptes de grat o per força la teva espanyolitat. I d’aquí no n’hem sortit mai. I per això venien a cridar ‘Viva España’ a les Rambles disfressats d’exèrcit regular cada cinquanta anys. Ni darrerament, quan semblava, segons ens deien els diferents governs amb eslògans plens de cofoismes, que érem “un sol poble”, “sis milions” o l’enèsima meravella del món. Com diu una amiga meva, “Hauràs d'admetre que el cinturó industrial, és a dir els barris originàriament segregats en la immigració espanyola, continuen sent espanyols, ni immersió lingüística, ni esquerra combatent. Dretes, reaccionàries espanyolistes, això sí, per ignorància. Una ignorància de la qual no ens podem desentendre. O no? Hem tingut massa pujolisme  i massa picades d'ullet amb la dreta espanyola i això passa factura.”

Visca Catalunya! i Visca Espanya!, cridava ahir Arrimades, la líder del partit espanyolista i guanyador de les eleccions. És a dir Visca Catalunya! i Mori Catalunya!, si hem de fer cas a Castelao.

Queda clar, doncs, que el país ara està dividit entre catalans i espanyols que els interessa fer-se passar per catalans. També que aquesta divisió n’amaga una de més profunda; la divisió entre rics i pobres, entre poblacions segregades per diferències socials que no atorguen les mateixes oportunitats d’accedir a la cultura, a la formació o a una feina digna. Els que criden 'yo soy espanyol' són espanyols i cal que tothom ho acceptem, nosaltres els catalans, i sobretot ells. Per tant està molt bé que no puguin governar, de moment, però ens cal construir una República per a tots els catalans i els que ho vulguin ser. Els espanyols ja construiran la república que vulguin i puguin a casa seva. Ara ens cal refer el país d’acord amb la voluntat de resistència del nostre poble, dient les coses pel seu nom i reconstruir la nostra personalitat prescindint de la dels ocupants i dels inadaptats, però amb voluntat d' integrar-los i d'integrar-nos en una nova realitat que prové no només de Castella, si no d’arreu del món. Com ha passat tantes vegades en aquesta terra d'acollida. La manera com es dugui a terme aquesta reconstrucció nacional, plural i d'intrgració, serà cosa de cadascú i tots els mitjans democràtics seran vàlids, sempre i quan no caiguin en l'auto-engany de creure que els castellans són el mateix poble que els catalans. Com els francesos o els esquimals. Qui en vulgui formar part collonut, i qui no, també però sense enganys ni imposicions de fal·làcies i camuflatges. Quan ‘Visca Espanya’ vulgui dir només això, Visca Catalunya ja no serà un crit de supervivència, si no un crit integrador, mínim denominador comú entre llengües, cultures, identitats i sentiments de pertinença diversos, capaços de conviure al voltant d’una idea pròpia de convivència i de la construcció conjunta de futur, compartides entre tothom que vulgui participar-ne.

Entretant, evolució dels vots independentistes

2006: 1.352.111

2010: 1.422.003

2012: 1.734.852 9N

2014: 1.897.274 27S

2015: 1.966.508

1.O 2017: 2.044.038

21.D 2017 2.062.378 (99,7% escrutini i falta vot estranger)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

UNA VICTÒRIA DELS INADAPTATS?

Catalunya, el baluard democràtic contra l'extrema dreta | Paul St-Pierre Plamondon

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Traduït de l'article original en francès, publicat el 7 de novembre a la revista
LE DEVOIR LIBRE DE PENSER

Photo: Aurore Belot Agence France-Presse

Paul St-Pierre Plamondon - Assessor Especial de Jean-François Lisée

En el seu primer discurs a Brussel·les, Carles Puigdemont va demanar a Europa que intervingués davant la repressió a Catalunya, afirmant que "tolerar la violència de l'extrema dreta és trencar amb la idea d'Europa, un error que tots els europeus pagaran molt car". El seu discurs, basat en el pacifisme i el servei a la democràcia, planteja la hipòtesi molt greu que les democràcies occidentals s’han debilitat fins a tal punt que s'apropen progressivament a l'extrema dreta.

Durant els últims 20 anys, tant Europa com Amèrica han estat testimonis d'un procés de globalització en què la mida i la influència de les grans corporacions trans-nacionals han gaudit d'un creixement exponencial. En particular, aquestes multinacionals han augmentat la seva influència tot infiltrant-se en una classe política permeable, finançant les seves activitats tot explotant-ne la vulnerabilitat davant les amenaces de deslocalització corporativa o de represàlies econòmiques. També han assegurat la seva influència mitjançant l'adquisició i consolidació de mitjans de comunicació, a través d’alimentar el periodisme polític amb articles alineats amb els seus propis interessos. Així, lentament però amb seguretat, el poder dels negocis s'ha fusionat amb els poders polític i mediàtic, arribant a formar-ne un de sol.

El feixisme és un règim polític que va tenir lloc entre 1936 i 1977 a Espanya i es que caracteritzà precisament, entre altres coses, per la concentració dels poders polític, mediàtic, judicial i policial en mans d'un grapat d'individus. Basat principalment en la propaganda, aquest tipus de règim polític s'ha caracteritzat històricament tant per la repressió contra la seva pròpia població com pels  alts nivells de corrupció.

Encara que Espanya és poc probable que sigui un règim feixista en aquest moment, mostra diversos símptomes d'un règim antidemocràtic: múltiples conflictes d'interessos en una classe política corrupta, una de les pitjors classificacions del món pel que fa a la independència dels seus tribunals, uns mitjans de comunicació tant partidistes que fan riure, un servei de policia totalment controlat per la política que actua repressivament en contra de la seva pròpia població.

Espanya ha superat el límit, en acomiadar el cap de la policia catalana per prendre'n el control, en la substitució de funcionaris de Catalunya pels seus propis delegats i en presentar imputacions criminals contra diversos càrrecs electes catalans, sobre la base dels seus punts de vista polítics. Alhora, els mitjans de comunicació espanyols estan duent a terme una operació de propaganda i intimidació contra Catalunya i una campanya de “demonització” dels moviments independentista i sobiranista, amb la col·laboració de diversos mitjans que manipulen la  informació sense escrúpols i d’algunes grans empreses que estan disposats a participar en la posada en escena de la “reubicació” del seu negoci. L'estat està tan a prop d'aquestes empreses i mitjans de comunicació que pot coordinar-ne l'operació de la por amb el suport addicional de polítics d’Estats veïns.

Estancament democràtic espanyol

Aquest episodi vergonyós es produeix en un context històric no tan llunyà com podria semblar d'un règim franquista que ha causat un dany sense precedents a Catalunya, tant pel que fa a l'assimilació catalana com a empresonaments, tortures  i assassinats. Com a tal, és important assenyalar que, a diferència del moviment sobiranista català que vol ser democràtic i pacifista, el moviment unionista espanyol mostra, sense símptomes de vergonya, cançons i gestos del règim franquista.

A aquest estancament democràtic espanyol cal sumar-hi una Unió Europea que imposà un règim d'austeritat perjudicial per a la població i que mai no ha estat aprovat democràticament per la ciutadania catalana. Aquestes disfuncions democràtiques han propiciat un augment de l'extrema esquerra democràtica, però també del populisme, desestabilitzant la democràcia catalana. Amb esperança perduda de negociar amb el poder espanyol corrupte o amb la Unió Europea per fer-los respectar la democràcia i servir als interessos de la gent, molts catalans s’han abocat a un projecte de país que els permeti un petit estat democràtic i pacifista i que sigui "el seu", reprenent d'alguna manera la hipòtesi de Jane Jacobs en The Question of Separatism, on afirma que les unitats nacionals més petites generen menys corrupció i estan més a prop de la realitat dels seus ciutadans.

El moviment independentista català és, per tant i sobretot una resposta democràtica i pacifista a aquest debilitament de les democràcies occidentals, i en cap cas un projecte basat en el nacionalisme intolerant o excloent, que es troba més en l'àmbit espanyolista.

La hipòtesi que la globalització tal i com s'ha dut a terme en els últims anys ens mena suaument cap a règims no democràtics cal prendre-la seriosament. En la mesura que la usurpació dels poders polítics, mediàtics i policials per part d’esferes d'interès privat també ha estat present al Quebec durant diversos anys, el capteniment català hauria de ser seguit i encoratjat pels quebequesos. De fet, Catalunya ens mostra una versió molt democràtica del nacionalisme, basada sobretot en el dret dels ciutadans a decidir per si mateixos, convencent a molts europeus nascuts fora de Catalunya de recolzar el seu moviment.

Catalunya mereix tot el nostre suport.

Font: Catalunya, el baluard de la democràcia contra l'extrem dret The Duty

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Catalunya, el baluard democràtic contra l'extrema dreta | Paul St-Pierre Plamondon

Davant del 21-D. Comunicat del Col·lectiu Wilson

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Desembre 2017

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya convocades el 21 de desembre de 2017, el Col·lectiu vol fer i compartir públicament les següents reflexions:

1

Malauradament, les eleccions del 21-D s’han de celebrar en condicions anormals que clarament perjudiquen a algunes opcions polítiques: amb les institucions catalanes intervingudes en virtut de l’article 155; una part dels candidats de les forces polítiques catalanes a l’exili i a la presó; i un context en què una bona part de la ciutadania s’ha sentit cohibida en la seva capacitat d’expressar-se amb plena llibertat (com mostra la prohibició d’utilitzar o dur determinats símbols o colors).

2

La decisió d’emprar l’article 155 per intervenir la Generalitat i la seva aplicació de manera extensiva culmina un llarg procés de recentralització dut a terme en contra de la voluntat manifestada de forma repetida i democràtica de la majoria dels catalans i catalanes. Aquest procés, contestat per diversos col·lectius jurídics a Catalunya i a Espanya:

a/ va cristal·litzar en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010;

b/ va ser reforçat per les mesures preses pel govern espanyol actual des de 2012 (incloent una interpretació parcial de l’obligació de la UE de reduir el dèficit públic, amb conseqüències molt negatives per a les hisendes autonòmiques i per a la despesa social, l’administració de la qual es troba en mans dels governs regionals);

c/ es va accelerar en l’àmbit politic amb les intervencions i detencions realitzades abans de l’1-O.

3

Aquest procés de recentralització i de reafirmació de l’autoritat de l’Estat espanyol té, com a mínim, quatre conseqüències greus:

a/ Nega el dret d’autodeterminació de Catalunya, constatant la incapacitat de l’Estat espanyol de respondre a la demanda d’una majoria dels catalans i catalanes i del Parlament de Catalunya de decidir democràticament la seva forma d’organització política. Un referèndum és una eina perfectament vàlida en el context de la Constitució espanyola. És, a més, un mètode que ha estat utilitzada de manera gens conflictiva per societats democràtiques avançades, com ara el Canadà o la Gran Bretanya. És, finalment, l’instrument més apropiat per garantir els drets dels catalans com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol.

b/ Certifica la incapacitat de l’Estat espanyol de reformar-se per ajudar a construir una societat moderna, amb una economia de mercat plenament competitiva, amb institucions polítiques que garanteixin una justícia igual per a tothom i que impedeixin el manteniment d’un “capitalisme d’amics” que beneficia certes elits centrals (i les seves xarxes perifèriques) en detriment del ciutadà de peu, de la innovació empresarial i de l’excel.lència. L’opció pel 155 reforça la coalició política existent a Espanya, amb grans empreses de sectors regulats localitzades a prop del poder central, infrastructures radials, i transferències als sectors menys productius de l’Estat. Aquesta incapacitat d’Espanya per reformar-se no li permetrà encarar amb èxit els reptes del segle XXI.

c/ Evidencia la manca de separació de poders executiu i judicial, així com la incapacitat efectiva del poder legislatiu de fiscalitzar l’acció d’un govern que corromp els principis bàsics del pacte constitucional. El contrast entre el relleu interessat de jutges del cas Gürtel i la severitat en l’aplicació de la presó preventiva a polítics i activistes catalans és una mostra escandalosa d’arbitrarietat. Un govern central sense control legislatiu ni judicial no té cap necessitat d’atendre les demandes polítiques de cap col·lectiu de ciutadans. 

d/ Mostra encara més clarament a l’Estat espanyol com una cotilla per al desenvolupament de Catalunya: incapaç de resoldre els dèficits d’infrastructures existents; contrari a l‘establiment d’un sistema fiscal just i eficient; disposat a fer servir el seu poder absolut de regulació per ofegar la innovació legislativa a Catalunya; insensible a les necessitats socials dels ciutadans de Catalunya.

4

Aprofitem aquest comunicat per recuperar algunes reflexions sobre les possibles conseqüències econòmiques de la independència que ja havíem fet en publicacions anteriors i que poden ser una referència útil en les circumstàncies actuals:

a/ El benefici econòmic resultant de la independència de Catalunya tindria dos components. En primer lloc, la fi del dèficit fiscal, que alliberaria recursos que representen al voltant del 8 per cent del PIB català, any rere any, i que es podria utilitzar per millorar el nostres sistemes educatiu i sanitari, les infraestructures, les universitats i centres de recerca, augmentar l’ajut a països en desenvolupament i, per què no, a reduir impostos. En segon lloc, i més enllà dels recursos addicionals que suposi la fi del dèficit fiscal, la sobirania suposa per sobre de tot la capacitat de poder decidir polítiques que afavoreixin els interessos econòmics de Catalunya, tot prioritzant-los. Aquesta capacitat no existeix en l’actualitat degut a la manca de competències de la Generalitat en els aspectes clau de la política econòmica, així com al rebuig absolut per part de l’Estat espanyol de qualsevol política diferenciada que posi en qüestió la igualtat de tots els espanyols. En aquest sentit un Estat propi suposa una oportunitat, però no una garantia, ja que en últim terme la materialització d’aquestes possibilitats depèn de la qualitat i el bon fer dels futurs governants.

b/ En un procés de separació racional, negociat i pacífic els eventuals costos de transició a un Estat català independent serien mínims. En un context de confrontació amb l’Estat, aquest costos serien més grans. En qualsevols cas, creiem que és molt important que tothom sigui conscient i se’n adoni que aquests costos serien el resultat de decisions deliberades de “càstig” per part de l’Estat espanyol (un eventual veto a l’entrada a la UE) o dels seus ciutadans (boicot de productes catalans). Un altre cost potencial a curt termini, associat a la incertesa inherent a tota transició, també dependria en gran mesura del grau de pacte o confrontació amb què es produeix. La manca d’un daltabaix econòmic significatiu al Regne Unit malgrat les incerteses associades amb el Brèxit reflecteix en bona part l’esperit pactista de les dues parts (al marge de totes les gesticulacions normals en qualsevol negociació). 

c/ Com qualsevol gran projecte empresarial, la creació d’un nou Estat requereix incórrer en uns costos inicials, de magnitud incerta i en bona part fora del control dels seus promotors, a canvi d’uns guanys, també incerts i que potser no es materialitzaran fins un termini més o menys llarg. Som davant d’una cruïlla històrica. Un nou model d’estat per a Catalunya és fonamental per al futur del nostre país. El resultat d’aquest procés determinarà el benestar de les generacions de catalans presents i futures.

5

No podem acceptar acríticament la versió oficial proposada pel govern espanyol i una gran part de la premsa. Aquesta versió afirma que els fets econòmics esdevinguts a Catalunya durant els darrers mesos són la demostració que els costos de la independència són enormes i que per tant la independència de Catalunya és inviable. El fet que durant els mesos d’octubre i novembre algunes empreses traslladessin la seva seu social o que el turisme caigués a Catalunya, per exemple, no és una demostració de la inviabilitat de la independència ni una mostra de la magnitud dels costos de transició. El trasllat de seus pot respondre a les pressions polítiques fetes pel govern de Madrid i la caiguda del turisme pot tenir més a veure amb la violència policial de l’1 d’octubre (una violència mostrada abastament a totes les televisions del món) que amb la viabilitat de la independència. En aquest cas, el trasllat de seus i la caiguda del turisme serien exemples dels costos de formar part d’un Estat que es capaç de causar mal al seus propis ciutadans quan no es fa el que la elit espanyola vol. Com acadèmics que som afirmem que, abans de confirmar aquesta explicació, s’ha de mesurar la magnitud real de la caiguda i estudiar amb rigor les dades reals de manera crítica i objectiva.

Com a conclusió dels punts anteriors, i davant d’aquesta situació anòmala en què ens trobem i que afecta greument la capacitat de les diferents forces polítiques de concórrer a les eleccions en igualtat de condicions, animem a tots els catalans i catalanes a participar massivament a les eleccions del 21-D tot considerant quins partits polítics han donat suport obert a la repressió i a la conculcació de drets individuals i col·lectius fonamentals.

El vot per aquestes formacions indefectiblement serà interpretat com un vot d’aprovació de l’aplicació del 155 i de les accions dels poders polítics espanyols, inclòs el poder judicial. En altres paraules, un vot per aquestes formacions donaria suport a la via judicial i autoritària com a solució per a un contenciós que té naturalesa política.

Pol Antràs, Doctor pel MIT i Catedràtic de Harvard University


Carles Boix, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Princeton University


Jordi Galí, Doctor pel MIT i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional


Gerard Padró i Miquel, Doctor pel MIT i Catedràtic de la London School of Economics


Xavier Sala i Martin, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Columbia University


Jaume Ventura, Doctor per Harvard University i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional

Font: Davant del 21-D. Comunicat del Col·lectiu Wilson - Col·lectiu Wilson

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Davant del 21-D. Comunicat del Col·lectiu Wilson

Guia per exercir el dret a vot en un dia laborable

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Bleda 

Celebrar unes eleccions en dia laborable és tota una excepció a Catalunya. D’aquí els dubtes d'algunes persones sobre en quin moment votar el 21-D, i és que es tracta d’un dijous laborable com els altres.

Treballadors a jornada completa

Els permisos laborals per anar a votar poden ser d’un màxim de quatre hores, és a dir, la meitat de la jornada laboral. Però no a tothom li pertoquen aquestes quatre hores.

Si l’horari de feina coincideix en sis hores o més amb la jornada electoral, aleshores el permís sí que serà de quatre hores.

En cas que la coincidència sigui de quatre hores o més (i menys de sis), el permís serà de tres hores.

Si la jornada electoral i la laboral coincideixen en dues hores o més (i menys de quatre), llavors el permís serà de dues hores.

La jornada de votació, com a la resta d'eleccions, el 21-D serà de 9 a 20 hores.

Treballadors a jornada parcial

Els treballadors contractats a jornada parcial tindran permisos reduïts en proporció a la jornada de treball que desenvolupin.

Seran les mateixes empreses que decidiran el període del dia en què els treballadors podran acudir a votar.

EFE

Residents a Catalunya però que treballen fora

Pel que fa als ciutadans que viuen a Catalunya però que treballen fora del territori, el delegat del govern espanyol a les demarcacions catalanes, Enric Millo, ha recomanat el vot per correu, el termini del qual s’ha ampliat fins dimarts 19.

Això podria afectar, per exemple, a residents de poblacions catalanes que treballen al nord del País Valencià o a la Franja de Ponent, que pertany a l’Aragó.

Salari i justificant

Els treballadors hauran de pactar amb l’empresa l’horari de votació —l’última paraula la té la companyia— i, un cop als col·legis electorals, podran demanar el certificat per ensenyar a la feina.

L’empresari està obligat a concedir els permisos per votar i no s’aplicarà cap reducció en els salaris. 

Font: Guia per exercir el dret a vot en un dia laborable

ATENCIÓ: Des del sindicat CSC m'han fet arribar aquesta informació:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Guia per exercir el dret a vot en un dia laborable

Ja està disponible l'app per seguir els resultats del 21-D

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'aplicació per a telèfons mòbils i tauletes 'Eleccions 21D' permetrà seguir en temps real les eleccions del 21 de desembre. El programa ofereix les dades de participació i els resultats de l'escrutini, així com els avanços de la jornada electoral, especialment els percentatges de participació i una informació detallada dels resultats provisionals de les candidatures, que es podran comparar amb els de les eleccions del 2015 i el 2012. Es podrà consultar la informació general de Catalunya, la de les circumscripcions, la de les comarques i la dels municipis. També es pot marcar com a favorita una d'aquestes àrees geogràfiques per seguir-la de forma preferent. A més, ofereix informació dels vots aconseguits per les diferents candidatures a Catalunya i a les circumscripcions i conèixer el nom dels candidats electes.

Aquesta aplicació és la més exitosa de totes les que ha publicat la Generalitat. Les descàrregues de les dues edicions anteriors es multipliquen a l'estranger. Així, la versió corresponent a les eleccions del 25 de novembre del 2012 va ser la primera en l'àmbit europeu liderada per un Govern. En només quatre dies va assolir prop de 80.000 descàrregues des de 120 països, i es va convertir en la primera en el rànquing de les aplicacions mòbils gratuïtes descarregades dels mercats d'Apple i Google. Des del Departament de la Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, les descàrregues van augmentar en la darrera convocatòria electoral del 27 de setembre del 2015, amb el registre de baixades des de 133 països. 

Enllaç per a descarregar-la a l'Appstore d'Apple

Enllaç per a descarregar-la a la Playstore d'Android

Font: Ja està disponible l'app per seguir els resultats del 21-D:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ja està disponible l'app per seguir els resultats del 21-D