Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Me acuerdo de los escåndalos que armaban los periódicos de
Madrid cuando en Barcelona zurraban a los que interrumpian los actos
catalanistas con vivas a España. En las mismas Cortes de la República se
denunció a vascos y catalanes por no consentir esas interrupciones patrióticas.
Parecia evidente el separatismo de los vascos y catalanes; pero todos sabían que
aquellos vivas a España querian decir "Muera Catalunal" y "Muera Euskadi"[...]
No tardé en ver en Madrid cómo varios mozos le zurraban a un patriota por gritar
Viva España! Claro está que estos jóvenes no eran separatistas madrileños,
enemigos de la unidad española; eran unos izquierdistas que Sabían el
significado de aquel arrebato patriótico. Entonces el Viva España queria decir
Muera la República!, cómo en Las Ramblas significaba, Muera Cataluña.
(Sempre en Galiza, Alfonso Daniel Manuel Rodríguez Castelao, p.
149 - any 1944)
Ahir a la nit, per celebrar la incontestable victòria de
Ciudadanos, diversos centenars o milers de persones, cantaven allò de
'Yo soy español, español, español". Res a dir,
naturalment. Tothom hauria entès, en una situació de normalitat, que els
"espanyols" celebraven algun tipus de victòria. La cosa curiosa és com, en una
situació d'anormal normalitat la cosa es transforma. Resulta que eren els
habitants de la ‘Cataluña real” celebrant la “seva” victòria! Sembla
que en les actuals circumstàncies els crits de 'Yo soy español',
amaguen el missatge subliminal de 'si yo cómo español me presento cómo
catalan (y español, claro!), tu cómo catalan no existes ya que eres español (por
derecho de conquista, se entiende!)"; una versió post-veritable d'aquell
"muera Cataluña" de l'encapçalament. En aquest miratge que ens volen
fer empassar, i en el que nosaltres, els catalans, hi posem tota la voluntat per
empesar-nos-el, s'hi amaguen altres ecos que apel·len al recurrent
'derecho de conquista' inventat per Felip V i posat al
dia per personatges tan sinistres com Baldomero Espartero (1842) o Francisco
Franco (1936 -1975) i que significà l'ocupació dels territoris de la Corona
catalano-aragonesa per part de tropes castellanes, jutges castellans, magistrats
castellans i noves autoritats eclesiàstiques i locals, 'castellanas por
supuesto'.
Sí aquella multitud d'ocupants s'haguessin fet passar per
catalans, les rialles dels supervivents encara ens ressonarien a les orelles.
Simplement, el seu afany fou assimilar-nos i fer-nos oblidar
orígens i llibertats adquirides a través de segles, les qual es reflectien en
lleis i constitucions d’entre les més avançades de l’època i s’explicaven al món
en una llengua pròpia dignificada per Llull, Muntaner, Eiximenis o Ausiàs March.
Foren els conqueridors qui ens volgueren adaptats a les seves
lleis, costums, religió, lleis i llengua. Ells no s’adaptaren mai a les del
poble ocupat qui, a través de més de tres-cents anys s’ha anat transformant
gràcies al seu tarannà pacient i pactista, en poble d’acollida que, a canvi,
només a maldat per seguir existint i intentant una vegada i una altra que li fos
permès encaixar dins la invenció d’Espanya sense haver de renunciar a la seva
manera de ser, d’expressar-se, d’organitzar-se i, més recentment,
d’autogovernar-nos. La resposta sempre ha estat la mateixa: podràs reconèixer-te
com a català si prèviament acceptes de grat o per força la teva espanyolitat. I
d’aquí no n’hem sortit mai. I per això venien a cridar ‘Viva España’ a
les Rambles disfressats d’exèrcit regular cada cinquanta anys. Ni darrerament,
quan semblava, segons ens deien els diferents governs amb eslògans plens de
cofoismes, que érem “un sol poble”, “sis milions” o l’enèsima meravella del món.
Com diu una amiga meva, “Hauràs d'admetre que el cinturó industrial, és a dir
els barris originàriament segregats en la immigració espanyola, continuen sent
espanyols, ni immersió lingüística, ni esquerra combatent. Dretes, reaccionàries
espanyolistes, això sí, per ignorància. Una ignorància de la qual no ens podem
desentendre. O no? Hem tingut massa pujolisme i massa picades d'ullet amb la
dreta espanyola i això passa factura.”
Visca Catalunya! i Visca Espanya!, cridava ahir Arrimades, la
líder del partit espanyolista i guanyador de les eleccions. És a dir Visca
Catalunya! i Mori Catalunya!, si hem de fer cas a Castelao.
Queda clar, doncs, que el país ara està dividit entre catalans
i espanyols que els interessa fer-se passar per catalans. També que aquesta
divisió n’amaga una de més profunda; la divisió entre rics i pobres, entre
poblacions segregades per diferències socials que no atorguen les mateixes
oportunitats d’accedir a la cultura, a la formació o a una feina digna. Els que
criden 'yo soy espanyol' són espanyols i cal que tothom ho acceptem,
nosaltres els catalans, i sobretot ells. Per tant està molt bé que no puguin
governar, de moment, però ens cal construir una República per a tots els
catalans i els que ho vulguin ser. Els espanyols ja construiran la república que
vulguin i puguin a casa seva. Ara ens cal refer el país d’acord amb la voluntat de
resistència del nostre poble, dient les coses pel seu nom i reconstruir la
nostra personalitat prescindint de la dels ocupants i dels inadaptats, però amb voluntat d' integrar-los i d'integrar-nos en una nova realitat que prové no només de
Castella, si no d’arreu del món. Com ha passat tantes vegades en aquesta terra d'acollida. La manera com es dugui a terme aquesta reconstrucció nacional, plural i
d'intrgració, serà cosa de cadascú i tots els mitjans democràtics seran vàlids, sempre i quan no caiguin en l'auto-engany de creure que
els castellans són el mateix poble que els catalans. Com els francesos o els
esquimals. Qui en vulgui formar part collonut, i qui no, també però sense enganys ni imposicions de fal·làcies i camuflatges. Quan ‘Visca
Espanya’ vulgui dir només això, Visca Catalunya ja no serà un crit de
supervivència, si no un crit integrador, mínim denominador comú entre llengües,
cultures, identitats i sentiments de pertinença diversos, capaços de conviure al
voltant d’una idea pròpia de convivència i de la construcció conjunta de futur, compartides entre tothom que vulgui participar-ne.
Entretant, evolució dels vots independentistes
2006: 1.352.111
2010: 1.422.003
2012: 1.734.852 9N
2014: 1.897.274 27S
2015: 1.966.508
1.O 2017: 2.044.038
21.D 2017 2.062.378 (99,7% escrutini i falta vot estranger)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada