Josep Dalmau i Olivé va
néixer el 20 d’octubre de 1926 a Sant Llorenç Savall en una família de pagesos
menestrals. Fill de Francesc Dalmau i de Coloma
Olivé, va fer els primers estudis al seu poble natal i més tard va
entrar al Seminari de la Conreria per fer els estudis eclesiàstics, tot i que el
seu pare s’hi va oposar d’entrada, ja que al ser fill únic, (el seu germà petit
havia mort feia dos anys), preferia que es quedés a la casa familiar cuidant de
les vinyes i els camps.
Va continuar els estudis de Teologia a la
Universitat Pontifícia de Salamanca, on, a segon curs, va ser expulsat. Durant
la visita Pastoral del bisbe a la Universitat de Salamanca, alguns estudiants
del bisbat, entre ells Mn. Josep Dalmau i Mn. Casimir
Martí, varen ser escollits pel altres estudiants del seu curs per
visitar el bisbe, i van aprofitar per exposar-li les seves queixes del
funcionament de la universitat al bisbe. Els estudiants trobaven que hi havia
certes desigualtats, com ara que alguns professors amb menys destresa tenien més
classes que altres de més bons. En el què havien dit, el rector del seminari va
citar a tots aquells que van visitar al bisbe per què l’anessin a visitar al seu
despatx. Mn. Dalmau, convençut del seu bon comportament, va creure que no era
necessari anar-hi. Al final de curs, després dels exàmens, Mn.
Dalmau va anar a acomiadar-se del rector i aquest va respondre-li:
“Hi ha persones que funcionen de maneres molt diferents, i difícilment poden
arribar a trobar una sana convivència que complagui a tots dos”.
Mn. Dalmau va ser expulsat de la Universitat.
Desanimat, Mn. Dalmau va
tornar a Sant Llorenç a passar l’estiu decidit a deixar els estudis de teologia.
Amb l’ajuda de Mn. Miquel Rosell de Sant Llorenç, un
requeter de pro i amic d´un ministre de Franco, va decidir tornar al
seminari al curs següent per acabar els seus estudis superiors en Teologia a la
Universitat Pontifícia de Comillas. Es va ordenar sacerdot a Sant Llorenç Savall
l’any 1952, pel bisbe Joan Solà frare caputxí, fill de Sant Llorenç
Savall.
Primera època com a
capellà
Es va estrenar de capellà com a rector
suplent a Sant Pere Molanta i l’Arboçar (Alt Penedès). Després, l’any 1953 va
ser vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell on va organitzar, juntament amb
altres vicaris, les colònies de vacances, les caramelles amb els infants de
totes les escoles del barri de Gràcia de Sabadell per aconseguir més consciència
de barri (que van ser tot un èxit), i va iniciar una tasca d’obertura dels joves
del grup d’Acció Catòlica.
 |
Ordenació a Sant Llorenç 1952
|
Com que les caramelles van ser cantades en
català, Mn. Dalmau va ser denunciat per un fidel religiós i falangista de la
parròquia de Sabadell. Tot i així, la seva tasca va continuar gràcies a l’èxit
obtingut, que implicava també als pares, i va organitzar sortides a Montserrat.
Cada any, comptava amb més cantants, oients als seus recitals i amb l’ajuda dels
pares i mares dels infants.
Poc després va anar a Vilanova i la
Geltrú, a la parròquia de Sant Antoni, on va continuar amb els Cursets de
Cristiandat engegats pel seu antecessor Ricard Pedrals i
Blanxart. Aquí va tenir contacte amb l’oposició antifranquista de la mà
de militants del MSC i PSUC. A més, va emprendre un moviment per a noies a
partir de conferències catalanistes i progressistes de personatges com Joan
Piñol. Durant aquesta època va col·laborar amb la Revista El Ciervo de
Barcelona que impulsaven els germans Joan i Llorenç Gomis i
Sanahuja. Va entrar en contacte amb el fundador de la GOAC (HOAC), el
vilanoví Mn. Guillem Rovirosa i Albet, qui serà un dels seus
referents.
 |
Moviment per Noies a Vilanova i la Geltrú 1956
|
Rector de Gallifa
El 1958 va ser, contra tot pronòstic,
nomenat rector de Gallifa, un petit poble rural del Vallès Occidental que poc
després va passar a la jurisdicció del bisbat de Vic. L’estança a Gallifa, a més
de permetre’l disposar de temps per altres activitats fora de la població, va
animar la vida del poble i desenvolupar la seva activitat pastoral creant un
agrupament escolta mixt, adequant la rectoria com a casa de colònies i terreny
d’acampada.
 |
Grup d'Escoltes a Gallifa 1960
|
Va crear la revista infantil El
Carretó que arribà a tenir mil subscriptors i va organitzar cursos de
formació obrerista a Gallifa que li van facilitar els contactes amb la gent del
Front Obrer de Catalunya.
L’any 1957 també va entrar a l’Escola
d’Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima a Barcelona, per substituir
mossèn Misser, donant classes d’ètica i obres socials. Tres anys més tard, va
ser expulsat per motius polítics.
Reivindicació
política
El 1965 va ser jutjat per primer cop pel
Tribunal d’Ordre Públic, per un escrit signat per quatre-centes vint persones
enviat a l’Audiència on es denunciava tortures al ciutadà Jordi
Pujol i demanaven que s’investigués el seu cas. Aquest judici es va fer
a porta tancada, i en senyal de protesta, Mossèn Dalmau amb
José Maria González Ruíz, amic i canonge expulsat de la
Catedral de Màlaga, que en aquell moment vivia a Barcelona, van acordar resar el
rosari dins el Palau de Justícia cridant. La situació va ser molt inestable,
fins que tal notícia va arribar a les orelles de Franco, que va ordenar,
immediatament, que fossin apallissats els 200 capellans que es van
agrupar.
El segon judici va ser al 1966 amb motiu
de la Manifestació de capellans del mateix any davant de la “Jefatura Superior
de Policia”, després de la qual van ser processats quatre dels promotors:
Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus, el
caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep
Dalmau.
 |
Mn. Ricard Pedrals, Mn. Antoni Totusaus,
el caputxí Jordi Llimona i Mn. Josep Dalmau. 1966
|
El judici es va celebrar l’any 1969 a
porta tancada i van ser condemnats a un any de presó i 10.000 pts. de multa,
però després de les pressions, el Vaticà va obligar al Consell de Ministres a
indultar-los abans que el Tribunal Suprem s’hi pronunciés. Mn. Dalmau formava
part de la llista de 462 catalans més vigilats per la policia durant el
franquisme.
El 1966 va participar breument, fent-se
escàpol de la policia, en els moments finals de La Caputxinada. Més endavant va
entrar en contacte amb les accions de solidaritat de la Taula Rodona.
Impulsor del moviment d’acció no
violenta
Al 1969 va formar part activament de la
Tancada d’intel·lectuals a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos que va
propiciar la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans que el
1971, juntament amb la Taula Rodona i la Comissió Coordinadora de Forces
Polítiques de Catalunya, van crear l’Assemblea de Catalunya.
Josep Dalmau també va ser un ferm defensor
del moviment d’acció no violenta, creat inicialment per cristians com
Lluís Maria Xirinacs, Pepe Beunza,
Joan Leita, Lluís
Fenollosa, Jaume Rodri, Jordi
Llimona, molts d’ells lligats al moviment Pax Christi, i que després es
va convertir en un moviment molt ampli i pluralista.
Mn. Dalmau amb Lluís Maria Xirinacs. 1969
Al juliol de 1969 junt amb en
Lluís Maria Xirinacs va participar en una vaga de fam a Santa
Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l’Estat
espanyol i la Santa Seu. Es volia bastir un moviment popular de caràcter no
violent, que va esdevenir la base per desenvolupar la lluita no violenta amb les
famoses vagues de fam davant la presó Model de Xirinacs i en l’etapa democràtica
en el moviment d’objecció de consciència i la insubmissió.
Comunitats de Base i el Grup de
No-Alineats
Al 1968, arran del Concili Vaticà II, ja
havia promogut les Comunitats Cristianes de Base. Per coordinar-les va
crear el 1970 juntament amb en Jaume Rodri, Vicenç
Ligüerre, Joana Villemur, Ricard Lobo i altres la
Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La comissió oferia diferents
serveis, coordinava unes vuitanta comunitats i unes tres mil persones.
Va formar part de la creació de
l’Assemblea de Catalunya el novembre de l’any 1971, com membre del grup de la
Comissió de Serveis de les Comunitats de Base. La majoria d’entitats adherides a
l’Assemblea de Catalunya eren clandestines, la seva, en canvi, era la única que
no ho era. De manera que, per tal de poder continuar formant part de l’Assemblea
i no tenir problemes amb el govern, van decidir formar el Grup de No-Alineats a
l’Assemblea de Catalunya, que estava constituït per persones d’adscripció
cristiana. Ràpidament, però, es va obrir a tothom i va aglutinar tot tipus de
persones i grups que estaven d’acord amb la creació de l’Assemblea però que
rebutjaven qualsevol adscripció partidista al llarg del territori català.
El Grup de No-Alineats de l’Assemblea de
Catalunya va tenir un paper molt important en el desenvolupament de l’organisme
unitari i en les seves activitats i campanyes.
Paper polític durant la
transició
Durant la transició democràtica va ser una
figura molt important, ja que va dur a terme diverses campanyes polítiques com
la de promoció de la candidatura de Lluís Maria Xirinacs a
Premi Nobel de la Pau que tingué força repercussió. També serà en el grup
promotor del retorn de Tarradellas com a President de la Generalitat
restaurada.
L’any 1977 va tornar a estudiar a la
universitat per acabar-se llicenciant en Ciències de la Informació a la
Universitat Autònoma de Barcelona, per tal de perfeccionar les seves habilitats
periodístiques i d’escriptura.
Anarquia i
Independència
Malgrat no formar part de cap partit
polític, Mn. Josep Dalmau sí que es va involucrar en certs
partits en situacions concretes. De tota manera, sí que es va afiliar a un
sindicat: la CNT, on va intentar fer una aproximació entre el cristianisme i
l’anarquisme com havia fet anys abans entre el marxisme i el cristianisme amb
encontres i xerrades arreu de l’Estat.
 |
Membres fundadors de la Convenció per la Independència Nacional. 1986
|
El 1986 es va implicar en el moviment
independentista creant, juntament amb altres persones, la Convenció per la
Independència Nacional. També va dissenyar, juntament amb altres persones, el
Carnet de nacionalitat catalana, la iniciativa de recuperar la brusa catalana, i
l’any 1986 la creació del Santuari Ecològic del castell de Gallifa.
L’any 2009 va ser un dels promotors del
manifest de suport a Suma Independència.
Teòleg i l’escriptor
En la faceta d’escriptor, l’obra teològica
i cívic-política es va iniciar l’any 1967 amb el llibre que causà gran impacte
Distensions cristianomarxistes. Aquest llibre juntament amb
l’Agonia de l’autoritarisme catòlic escrit el 1968 i el Contrapunts
al “Camí” de l’Opus Dei fet el 1970 van ser segrestats posteriorment a la
sortida al mercat pel ministre Manuel Fraga Iribarne. Es dóna la circumstància
que els seus llibres de temàtica religiosa mai van passar censura eclesiàstica,
va ser el primer capellà d’Europa en no fer-ho, contra el parer, és clar, de la
jerarquia eclesiàstica. La seva teologia ha estat conceptuada com “Teologia
popular”.
Els últims anys Josep Dalmau ha incidit en
la temàtica independentista amb els llibres La batalla per
l’autodeterminació dins la Unió Europea, publicat el 1995, i Espanyols
per força l’any 2002. També ha iniciat la redacció de les seves memòries
amb la publicació el 2009 del llibre Un capellà rebel, un sacerdot lliure.
Memòries: primera part (1926-1968) i la publicació el 2014 de Segones
memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat.
Obres
-
Distensions
cristianomarxistes. (1967)
-
Agonia de l’autoritarisme
catòlic. (1968)
-
L’Església subterrània.
(1969)
-
Contrapunts al “Camí” de l’Opus
Dei. (1970)
-
Setge de l’Antievangeli. De Ricard
Lobo, Jaume Rodri, Lluís Maria Xirinacs i Josep Dalmau.
(1971)
-
La fe a debat.
(1972)
-
El malefici dels símbols.
(1973)
-
Condemnats a creure.
(1977)
-
Crònica d’un combat obrer.
(1978)
-
Catalunya i l’Església al banquet
dels acusats. (1980)
-
Diàleg de les verges negres de
Polònia i Catalunya.(1982)
-
La crisi del PSOE vista des del
conflicte
Pallach-Raventós.(1979)
-
El Rosselló és Catalunya.
(1989)
-
Catalunya Segrestada.
(1993)
-
La batalla per l’autodeterminació
dins la Unió Europea.(1995)
-
Espanyols per
força.(2002)
-
Cap a on va l’Església catalana?
(2006)
-
Un capellà rebel, un sacerdot
lliure. Memòries: primera part (1926-1968).
(2009)
-
La revolta de cada dia.
(2012)
-
Segones memòries. Una lluita per
sobreviure amb dignitat.(2014)
Guardons
– Medalla de l’Agricultura Catalana.
(1993)
– Creu de Sant Jordi.
(1996)
– Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la
Fundació Lluís Carulla. (1996)
– Memorial Joan XXIII per la Pau, de
l’Institut Víctor Seix de Polemologia. (2002)
– Premi Església Plural “Per una
trajectòria personal”. (2014)
Font: http://www.santuariecologic.com/mossen-dalmau/
Mossèn Dalmau, biografia d'un sacerdot anarquista i rebel.
