Quan algú empren l'adéu, s'endú moments que hom trobarà a faltar. Ja no serà complert aquell bolo amb en Lluís, a Vilanova, la teva ciutat, fent-te jo de tècnic de so; ni la teva modèstia i complicitat per simplement riure i passar una bona estona.
Ja no serà el mateix el record d'aquells dies a la Cova del Drac, amb el teu espectacle "Vull ser torero", entre les ballarines que feies anar de corcoll entre bromes, sempre amables. I així, jugant, vas fer-me de còmplice en el meu fugaç flirteig amb la Carme, una de les "girls".
Hi mancaran l'escalfor de la teva socarroneria, la mirada cordial que simplificava les cosesl, sense esforç i, sobretot, sense drames.
I a Vilanova, la teva ciutat, on finalment i per les voltes que dóna la vida he vingut a raure. Ja no serà exactament el mateix el teu Passeig del Carme, ni Ribes Rojes, ni la Rambla. Hi faltarà aquell volum de bondat amb el mostatxo, coronat per la inseparable gorra i cavalcant una bicicleta.
S'han apagat els llums, han emmudit els micròfons, ha baixat el teló i, en fer entrada el dol, tot ha esdevingut una mica més fred i inconfortable. Adéu, Joan, Pere, des d'ara quan torni a caminar ran de l'aigua, a la platja, sé que em retrobaré amb la teva bonhomia.
Vilanova 22 d'abril de 2017
S'han apagat els llums, han emmudit els micròfons, ha baixat el teló i, en fer entrada el dol, tot ha esdevingut una mica més fred i inconfortable. Adéu, Joan, Pere, des d'ara quan torni a caminar ran de l'aigua, a la platja, sé que em retrobaré amb la teva bonhomia.
Vilanova 22 d'abril de 2017
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada