Fotos: Sergi Alcàzar
Joan B. Culla em cita a dos quarts de deu del matí a la pastisseria Mauri i, quan hi arribo -amb 10 minuts de retard-, ja me'l trobo assegut llegint el diari amb el suc de taronja sobre la taula. Porta un pullover violeta la mar de jovenívol, que fa conjunt amb la camisa i la corbata i que ressalta el seu aire d'estudiant etern conservat pel formol de la disciplina i la curiositat.
Culla va signar el primer contracte universitari ara farà 40 anys, el setembre de 1977. Sempre m'ha semblat que les seves virtuts s'haurien desenvolupat millor si, dins del gremi, hagués trobat més competència. Ja sé que és grotesc, però la seva formalitat de vegades em recorda, per contrast, els impactants pèls de les aixelles de les noies que hi havia a la Facultat d'Història i el mal gust dels professors que vaig tenir, quan hi estudiava.
Amb menys comunisme i més respecte per l'estil i la bellesa, el debat historiogràfic hauria assolit cims més elevats i Culla no hauria quedat tan sol i sobredimensionat, i també tan vulnerable a la caricatura -una mica com li va passar a Josep Pla en la literatura catalana, per motius més justificables. Culla ha sigut un dels pocs historiadors locals que he pogut llegir i un dels columnistes del país més influents de les darreres dècades.
La primera persona que li va dir que escrivia bé va ser Josep Termes, el seu director de tesi. "D'entrada –explica– em va deixar clar que la tesi era cosa meva, posició que em va semblar perfecta perquè la tesi és un procés d'autoaprenentatge. Quedàvem a l'Ateneu cada tres mesos i, quan es va llegir els 100 primers folis, recordo que, en comptes d'anar directament al contingut, va començar preguntant, sorprès, on havia après a escriure tan bé. Això, esclar, també em va sorprendre a mi".
Potser perquè tenia la vivor de les persones intel·ligents d'extracció baixa, Termes era un bon creador d'idees en brut i de seguida va veure que, en aquest país, prendre's la feina massa a la valenta no només no l'ajudaria sinó que li aniria en contra; sabia bé què preguntava. Quan estudiava Història, jo mateix vaig arribar a entregar treballs amb pàgines senceres sense cap paràgraf. Si no hagués sigut pel periodisme encara escriuria com un animal.
–Podria ser –li pregunto– que el poc interès que els historiadors han tingut per la prosa tingui a veure amb la por que el passat fa en aquest país d'ençà de la Guerra Civil? Vull dir que, com millor escrius, més definit queda el pensament i més problemes tens, oi?
–És veritat que si escrius de forma confusa el pensament queda dissolt en una obscuritat amorfa. Però també es podria plantejar al revés: quan saps què vols dir la prosa surt clara. Jo sempre he escrit el que he pensat.
Culla va fer la tesi sobre el Lerrouxisme. Llavors la tesi no era un "tràmit burocràtic", sinó una "empresa intel·lectual". No hi havia penalitzacions com ara, per incomplir terminis, i li va portar set o vuit anys de feina. "Cada cas concret demana un temps de preparació i de cocció i, quan una tesi és bona, ningú no pregunta quants anys ha costat acabar-la".
Culla està "furiosament" en contra de les tesis curtes. Una tesi de menys de 400 pàgines, em diu removent-se a la cadira, no és una tesi. Recorda que algun company li va dir que havia sigut enze de no aprofitar les 150 pàgines de la tesina per acabar el doctorat més ràpid. Però diu que ara la burocratització de la universitat comença a angoixar-lo perquè fa del pragmatisme quasi una necessitat.
"Amb la pèrdua de les assignatures anuals, que et permetien avaluar els estudiants amb tres exàmens i un parell de treballs, tot s'ha degradat. Si ara tragués de les carpetes que tinc a casa, ben guardades, els exàmens de fa trenta anys la majoria dels meus alumnes suspendrien". De vegades els estudiants se li queixen de la densitat de la matèria; ell se'ls mira de reüll i els recomana que vagin a veure els seus amics de ciències i preguntin quins temaris han d'aprendre.
–Per què donem per descomptat que les humanitats han de ser més faciletes? Ningú no s'ha plantejat resoldre-ho?
–Se'n parla entre els professors. Però no recordo cap equip de deganat que ho hagi intentat solucionar.
Culla és molt treballador i organitzat. Quan coincidíem a les tertúlies em va explicar que des de fa 20 o 30 anys porta un dietari polític, gesta de formigueta que només podem admirar les persones que hem procurat de ser tenaços. No té Twitter i fins fa dos anys ni tan sols tenia Whatsapp al telèfon. Com que em diu que treballa el 80 per cent dels caps de setmana, li pregunto, recordant un dia que va venir la seva senyora a recollir-lo a can Terribes i em va explicar que tenien un conill a casa.
–I la teva dona no protesta?
–Com que em vaig casar als 37 anys sabia com funciono. M'agrada molt la feina que faig, m'agrada treballar.
Fins ara Culla ha publicat una dotzena llarga de llibres –volums col·lectius a banda–. El darrer, El Tsunami, analitza els orígens de la sotragada que ha patit el sistema de partits català. Culla té una concepció del coneixement molt materialista, que no dóna el més mínim valor a la imaginació, tan estimada en la tradició anglesa. Això fa que el seu discurs tendeixi a afavorir unes determinades dinàmiques polítiques i que, finalment, tot li sembli sempre "una mica més complex".
Segons el seu llibre, l'origen de la crisi política catalana i espanyola no s'ha d'anar a buscar només en el procés independentista. Culla parla de la crisi econòmica, de la corrupció i de "la fatiga de materials del sistema de partits." Tot i així, reconeix que tots els daltabaixos que ha patit l'Estat en l'època moderna han tingut com a epicentre Barcelona, "inclosa la dictadura de Primo de Rivera".
Una cosa que no m'encaixa és que digui que l'independentisme ha sigut minoritari fins fa quatre dies, però més tard afegeixi: "Després del 14 d'abril, Alfons XIII se'n va anar perquè a Madrid li van dir: o marxes tu o marxa Catalunya". Una altra cosa que em crida l'atenció és que insisteixi que l'autodeterminació no era un tema central en els anys 30.
Ara trobo un article de Sàpiens que explica: "L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava 'el dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació'". Buscant a Google veig que el text entre cometes pertany al preàmbul retallat per les corts espanyoles. En el pdf que he enllaçat s'hi veuen els articles suprimits, com el número dos que diu que "el poder de Catalunya emana del poble i el representa la Generalitat", o el quatre, que parla "d'agregar territoris" per "plebiscit".
Tot plegat em recorda que les interpretacions literals de la història poden caure en els mateixos presentismes que les imaginatives, sobretot en un país que té els papers tan dispersats. I també que el coneixement consisteix a descartar dades, perquè, com deia Paul Valéry, buscar moltes raons sovint és una excusa per no afrontar la principal (que de choses il faut ignorer pour agir).
M'hauria agradat molt discutir d'això amb Culla, però com que ens interromp un senyor amb un casc que se l'ha de portar en moto no sé on, mentre recollim li faig l'última pregunta.
–En tot cas, per primera vegada hi ha la possibilitat de resoldre el conflicte amb Espanya per via democràtica, oi?
–Encara està per veure –diu posant aquella cara dels catalans nascuts en temps de Franco que recita: "ja saps que els espanyols són uns bèsties"–. Si es produeix una derrota democràtica dels partits independentistes –afegeix– serà la primera vegada que una crisi d'Estat amb Catalunya no es resol a bufetades.
–I si guanya l'independentisme?
–La crisi espanyola serà tan fonda que riu-te'n del trauma del 98.
Els traumes –penso, mentre pago– sovint són el fruit de prejudicis que demanen una revisió a crits. La qüestió, esclar, és que no sempre hi ha prou força, i que la força és l'essència de la realitat –encara que no ens agradi reconèixer-ho, perquè resulta un pèl pertorbador–.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada