Anna Serrano • 17 de gener de 2024
- “Quan fracassin totes aquestes taules de diàleg, què proposaran els partits polítics? Perquè aquestes taules fracassaran”
- “Si assistim a la restauració de l’estratègia del peixalcovisme és lògic que anem a parar a debats competencials i estatutaris”
Complerts els quinze mesos d’inhabilitació de la segona condemna per desobediència per no haver despenjat una pancarta del Palau de la Generalitat, el 131è president de la Generalitat, Quim Torra, fa balanç de la inhabilitació i de la situació política actual.
S’ha complert el termini de la inhabilitació.
El termini s’ha complert en el sentit que han passat els mesos que deia la sentència però necessites que el jutjat, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en aquest cas, emeti una mena de certificació que és així. I això és el que ara hem demanat al tribunal.
I no li han donat resposta?
No, esperem que sigui un tràmit i arribi. Però, tractant-se de la justícia espanyola, mai saps què pot passar.
És el primer president de la Generalitat en actiu inhabilitat. Com ho ha viscut?
Ningú ho viu bé. Pensar que això hauria pogut passar era gairebé impensable i tanmateix l’Estat espanyol, en el qual encara malauradament vivim, va moure tots els recursos perquè passés. De totes maneres, estic molt tranquil, vaig fer el que havia de fer: oposar-me a complir l’ordre amb la qual a mi se’m demanava que fes que totes les altres pancartes i llaços grocs que hi hagués en qualsevol edifici públic de la Generalitat s’haguessin de retirar, començant per la pancarta que hi havia al Palau de la Generalitat. M’hi vaig negar perquè per mi la llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals. Penso que vaig fer el que era correcte i espero que els que algun dia acabin pagant pel que van fer siguin les persones que van motivar aquella inhabilitació.
Vist amb perspectiva, ho tornaria a fer?
Sí, segur. Hi ha altres coses que potser no les faria igual, però aquesta, segur.
Acabada la inhabilitació, es podria tornar a presentar a un càrrec públic. Ho farà?
Ja des del primer dia vaig dir que no em tornaria a presentar en unes eleccions i crec que és important que els que hem tingut algun tipus de responsabilitat complim allò que diem. Jo vaig assumir el càrrec en un moment complicadíssim per al país. Penso que era gairebé un deure, que no podies dir senzillament que no. I, amb la idea que servia al meu país en un moment molt difícil, jo vaig acceptar.
Quan es parla dels represaliats del procés ha sentit que no se l’hi inclou?
No, la veritat és que sempre m’hi he sentit inclòs. És evident que respecte a una privació de llibertat o un exili són fets molt diferents sens dubte, però inhabilitar el president d’un país per un fet com aquest em sembla políticament gravíssim.
Quan se’l va designar com a candidat a la presidència de la Generalitat, era independent. Es va sentir sol com a president de la Generalitat?
Ser independent té avantatges i inconvenients. Té un gran avantatge, que és la teva llibertat. Té inconvenients perquè, des d’aquest punt de vista, sempre vius una mica a la intempèrie respecte al refugi que suposen els partits polítics. Jo soc molt gelós de la meva llibertat i sabia que hi havia aquests pros i aquests contres, però no em penedeixo de la meva independència.
En aquests moments, manté alguna relació amb Junts?
Mantinc relació amb persones de Junts però amb el partit, no, com tampoc no en mantinc amb cap altre partit.
Amb Carles Puigdemont hi manté relació?
Amb el president Puigdemont ens veiem quan de vegades coincidim en actes. Vam coincidir a Sant Miquel de Cuixà en un acte en què afortunadament vam poder coincidir físicament; malauradament no podem fer-ho en d’altres ocasions. És una relació com la que puc tenir amb altres polítics o amb altres presidents.
I amb Laura Borràs, hi manté relació? Sempre li ha donat suport.
Sí, sempre he donat suport a tots els represaliats. Per mi, el cas de la Laura Borràs és un cas de lawfare i, per tant, té tot el meu suport i el tindrà sempre. A més, amb la presidenta Borràs som amics personals i mantenim aquesta amistat.
El 28 de setembre del 2020, quan el Tribunal Suprem va confirmar la inhabilitació, des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat va afirmar que “la ruptura democràtica és l’únic camí que es pot mantenir”. Encara ho pensa?
Sí, per mi és la única possibilitat que tenim per arribar a la independència. No només ho penso jo, ho van pensar l’any 2015 més de dos milions i escaig de persones que van votar les opcions de ruptura del país, Junts pel Sí i la CUP, que es van presentar amb un programa que deia que al cap de 18 mesos es proclamaria unilateralment la independència de Catalunya. La CUP ja la volia proclamar l’endemà de les eleccions. A més, vam fer un referèndum d’autodeterminació en aquest país en el qual més de dos milions i escaig de persones també van votar per aquesta via de ruptura democràtica. No crec que jo hagi canviat respecte al que era aquella majoria social que va donar suport a aquesta via per arribar a la independència.
Ara, però, no s’està en aquesta via. ERC va obrir una via de diàleg amb el PSOE i el govern espanyol, i ara Junts també s’hi ha afegit. Com ho valora?
Si tu has portat el teu país a la via unilateral de la independència, com els partits polítics l’hi van portar, és que has descartat totes les altres possibilitats, perquè la via unilateral i la ruptura democràtica és l’última carta que jugues. Per tant, has descartat que puguis negociar un referèndum, que et puguin traspassar les competències... ho has descartat tot per arribar fins aquest punt. Jo soc dels que creuen que aquesta és la via. Per tant, no puc acompanyar els actuals partits polítics en una via en què no crec, que no defenso i no he defensat. He defensat tot el contrari sempre i no seria coherent amb mi mateix si ara comencés a defensar altres alternatives. Encara més, jo em pregunto: quan fracassin totes aquestes taules de diàleg que hi ha ara mateix en marxa, què proposaran els partits polítics? Perquè aquestes taules fracassaran.
Està segur que fracassaran?
N’estic convençut. Primer perquè és impossible que Espanya et reconegui com una part susceptible de poder negociar un referèndum d’independència, però és que, a més, el que està al damunt de la taula de negociació no és ni tan sols un referèndum d’autodeterminació, és una votació consultiva basada en l’article 92 de la Constitució. Ni això, l’Estat espanyol ho reconeixerà. Perquè l’Estat espanyol està constituït a partir de la indissoluble unitat de la pàtria i a sobre d’això vostè hi pot posar qualsevol règim polític: dictadures, monarquies, repúbliques... és igual, això és el que manté l’Estat espanyol. I, en aquests moments, la Constitució espanyola el que diu és que els últims garants d’aquesta unitat indissoluble són els jutges i l’exèrcit. Tot el que et porta a dintre de la Constitució és una via impossible. Per això, el 2015 assenyadament i lògicament vam optar per la via unilateral i jo continuo pensant que és l’única possibilitat que tenim.
La llei d’amnistia registrada pel PSOE al Congrés també és un retorn a la Constitució?
En el mateix text de la llei d’amnistia ho posa. Dit això, jo, que he estat inhabilitat dues vegades per defensar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, soc el primer d’alegrar-me dels beneficis que pugui donar aquesta llei d’amnistia a les persones que encara estan patint la repressió, com els que estan a l’exili, o els que veiem que poden tenir unes condemnes esgarrifoses, com en el cas del CDR o en el cas de Tsunami Democràtic.
Creu que la llei d’amnistia servirà per a tots aquests casos? Perquè la interpretació queda en mans dels jutges.
Seria un altre fracàs. Per mi, la línia vermella està en els casos dels CDR i del Tsunami, que són els que poden tenir unes penes més importants.
Com veu que l’actual debat polític sigui competencial i estatutari: traspàs de Rodalies, delegació de les competències d’immigració, ingrés mínim...
No només és un debat competencial i estatutari, sinó que, a més, és irreal. És un debat pel relat, però no és real ni lògic, és a dir, no hi haurà traspàs de Rodalies, no hi haurà traspàs sobre tot el tema referent a la immigració. Encara més, allò que parcialment es pugui arribar a traspassar o a delegar, no només vindrà a Catalunya, sinó que també ho tindrà qualsevol altra comunitat autònoma que ho demani. Però si estem assistint al que jo en dic la restauració de l’estratègia del peixalcovisme és lògic que anem a parar a aquests debats. Em dol que ens perdem en un laberint del qual havíem arribat a sortir. Del 2010 al 2015 són uns anys en què prenem consciència que d’aquest laberint no aconseguirem escapar-nos-en mai i decidim una opció. Aquella opció l’has de mantenir en el temps. Si tu vas a la via unilateral i després dius: “No, és que ara resulta que tornem a l’estratègia de traspassos competencials i ja anirem veient.” Doncs perdoni, però, en algun moment, vostè s’ha equivocat. O es va equivocar quan anàvem a la via unilateral o s’està equivocant ara. Jo m’he quedat en el 2015.
Aquesta batalla pel relat sempre té un esquema similar: l’anunci d’un traspàs o acord, el PSOE o el govern espanyol que el limita i, després, l’estén a la resta de territoris...
Però en tot això hi ha titulars, hi ha tot un entreteniment col·lectiu a darrere de tots aquests temes que si tu, el que vols portar és el debat lluny de la independència, està bé. Amb la Constitució, a més de tenir una gàbia per a les nostres aspiracions nacionals, els espanyols fan una cosa molt interessant que és crear aquest estat de les autonomies, que és com una doble vàlvula de seguretat perquè Catalunya no pugui ni tan sols guanyar sobirania. És evident que qualsevol cosa que Catalunya pugui aconseguir, immediatament surten les altres comunitats autònomes a reclamar-ho. Per això quan el president Aragonès diu que vol treballar per un finançament singular la resposta és que aquest finançament singular el tindran totes les altres comunitats autònomes igual, amb la qual cosa continuarem amb la llosa enorme del dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros d’espoli fiscal que fa que el nostre país visqui amb una perspectiva d’un col·lapse dels serveis que pugui prestar als seus ciutadans. Perquè no hi ha recursos per poder atendre correctament la ciutadania. I aquest és l’autèntic drama, també, perquè la dependència ens porta a la decadència. I això, que teníem molt clar fins al 2015, ara sembla que no l’hi tenim.
Què empeny el canvi d’ERC i Junts de la via unilateral a la del pacte?
La repressió. El president Sánchez es va trobar amb aquesta carta de la repressió, perquè els socialistes també van votar l’article 155 igual que el PP, però l’ha sabut jugar molt bé. Ha anat donant aire, primer, amb els indults, ara amb la llei de l’amnistia... ha sabut dosificar aquesta repressió i els partits independentistes han anat seguint aquesta estratègia en busca d’aire.
S’ha fet públic a ‘La Vanguardia’ ‘El Nacional’ i ‘ElDiario.es’ que Mariano Rajoy sabia de la guerra bruta contra l’independentisme.
Em sembla esgarrifós. Que això hagi pogut passar em sembla repugnant, tant com que ha estat el govern de Pedro Sánchez el govern que a mi m’ha espiat. El Catalangate i l’espionatge massiu a centenars de persones s’han produït durant el govern de Pedro Sánchez. Ja no és un tema del PP o del PSOE, són l’Estat i els partits polítics els que, sigui qui sigui, davant de la possibilitat d’un independentisme que tira endavant, arriben a les últimes conseqüències per evitar-ho.
El cas Pegasus és un escàndol democràtic, però en l’actual debat polític ocupa més aviat un espai secundari.
Un president dels Estats Units, per haver espiat els seus contrincants polítics va haver de dimitir. I aquí, aquest tema, no sé què ha passat, políticament no s’ha sabut guanyar un relat que era importantíssim. No ho entenc. A mi em sembla un autèntic escàndol i repugnant perquè aquí s’ha entrat a espiar la vida privada de gairebé un centenar de persones.
El govern espanyol només admet haver espiat 18 persones, una xifra que The Citizen Lab incrementa fins a com a mínim 65. El Congrés ha avalat la creació d’una comissió d’investigació sobre Pegasus.
La millor manera que no s’avanci a resoldre res és crear una comissió. Tot arrenca de la repressió que hi ha amb el 155, no només de les persones que van a la presó i a l’exili, sinó de les persones que puguin anar a la presó en tots els casos que s’investiguen. I, com que hi ha aquesta amenaça, l’Estat espanyol ha sabut jugar-hi. I, si tu estàs pendent d’una amnistia, la teva estratègia depèn que s’aprovi, i fins que no s’aprovi, no faràs res perquè aquell govern que ha dit que portarà l’amnistia caigui. Estàs lligat de mans i peus per aquesta promesa d’amnistia.
Roger Español, que va perdre un ull durant l’actuació policial de l’1-O, ha retornat la Creu de Sant Jordi que li va atorgar el seu govern perquè “no queda res del posicionament de l’1-O”.
M’ha sabut molt de greu, però també entenc perfectament que una persona que ha perdut un ull mentre estava votant ara vegi que la llei d’amnistia pràcticament li impedirà que pugui demanar responsabilitats a aquells policies. Conec personalment el senyor Español i té tot el meu afecte i estimació.
L’ANC, contrària a la llei d’amnistia, sosté que podria desactivar els processos al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Suposo que, per part dels negociadors de la llei de l’amnistia, una de les contrapartides per negociar devia ser aquesta. I hi ha aquest risc, efectivament, que els tribunals europeus ja no entrin a valorar totes les irregularitats que han comès diferents estaments de l’Estat espanyol. Jo, com que ja he complert les meves dues condemnes per desobediència, espero no entrar dins de la llei de l’amnistia. Tant de bo la meva causa no la considerin dintre i pugui tirar endavant i puguem guanyar la causa al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Què voldria que resolgués?
M’agradaria que digués que la llibertat d’expressió és important i peça clau en tots els sistemes democràtics i que és una autèntica barbaritat que es pugui inhabilitar un president en exercici per haver desobeït una ordre com aquella.
A Vilaweb, vostè ho personalitzava en Jesús María Barrientos.
Ho personalitzo en tots aquells jutges que explícitament s’han manifestat en contra del moviment independentista i que després no han tingut cap vergonya a jutjar casos que afectaven aquests mateixos independentistes. El senyor Barrientos es va autoexcloure del judici del Josep Costa i no es va voler autoexcloure del meu. Per pura lògica, tots aquests jutges que estan en contra o de la independència de Catalunya o de l’amnistia no haurien d’entrar en el fons d’aquests assumptes.
El suport a les forces independentistes baixa elecció rere elecció. Els partits perden suports perquè han anat a la via pactista o van a la via pactista perquè perden suports?
Si mirem enrere, les eleccions del 2015 són molt importants. El mandat ve del 2015, són unes eleccions que poden celebrar-se lliurement i en les quals els partits polítics plantegen obertament la ruptura amb l’Estat espanyol. I això és el que presenten a votació dels electors. En aquell moment hi ha una participació altíssima perquè era una conclusió lògica i evident. Penso que la resposta està aquí: adonar-se de fins a quin punt quan el moviment independentista és creïble i, aquella proposta electoral ho era i es veia guanyadora, pot aconseguir molts més suports. Quan tu perds credibilitat també la resposta és decebedora.
És creïble que tant Junts com ERC situïn com a segon pas de la via pactista un referèndum?
No ho és. La història ens ho demostra, no sé quantes vegades vam demanar les competències per convocar un referèndum... Ni un pacte fiscal, va ser possible obtenir. Jo no em veig a mi mateix, que vaig defensar el que vaig defensar, defensant una cosa tan absolutament contrària. Tots tenim contradiccions a la vida, jo el primer, però una contradicció tan gran estratègicament no soc capaç de defensar-la. Entre altres motius perquè, hi insisteixo: quan ara fracassin les taules de diàleg, què ens proposaran? Jo faig l’equivalència amb els partits independentistes bascos. Ni Bildu ni el PNB no han dit al seu electorat que li proposen una via de ruptura democràtica; per tant, encara estan en una via d’indefinició i poden mantenir aquestes estratègies de pactes amb el govern espanyol. Però si tu arribes a aquesta conclusió, és que has descartat totes les anteriors, has passat el Rubicó. Anar a la via unilateral és passar el Rubicó, no pots tornar enrere, creia jo.
El votant independentista que avalava la via unilateral ha quedat orfe?
Jo no acabo que veure qui el representa ara mateix. La CUP es manté en unes posicions de ruptura, això s’ha de reconèixer.
L’ANC està valorant la possibilitat de fer una llista cívica per a aquest espai. Com ho veu?
Tothom en aquest país que tingui un projecte nacional d’alliberament em sembla que legítimament el pot presentar i sotmetre’l a l’aprovació dels ciutadans. No acabo d’entendre per què uns poden presentar-se i altres no... que es presenti qui li sembli. Però si a més tens en compte l’alt grau d’abstencionisme que hi ha en aquests moments, algú hauria de trencar-se les banyes per intentar recuperar aquests vots per a l’independentisme. Fins que el moviment independentista el lideri una força que busqui la ruptura democràtica i pugui arrossegar la resta de l’independentisme no tindrem una opció creïble per tornar a ser susceptibles d’arribar al momentum. Per tant, benvinguda sigui qualsevol opció. Ara, també demano a la via unilateral que no caigui en la temptació de partir-se en diverses ofertes, em semblaria un error.
Hi participaria?
Jo, segur que estaré al costat de tota la gent que de manera coherent i creïble avanci per la via per la independència, hi participaré però no aspiro a cap lideratge. Tothom que ha tingut responsabilitats com la meva o que ha estat en aquests anys del procés en altes responsabilitats polítiques ha de fer una anàlisi de si aporta o no a la credibilitat del moviment independentista després de tot el que ha passat. S’ha de fer aquesta reflexió. Jo l’he feta i penso que en aquests moments no podria estar en una posició de lideratge.
Des de Junts i des d’ERC també s’hauria de fer aquesta reflexió? Hi hauria d’haver un canvi de lideratges?
Jo crec que s’ha de fer aquesta reflexió; a partir d’aquí, la gent ha de ser prou responsable. L’independentisme és un moviment col·lectiu, els lideratges van canviant i no passa res. Hi ha gent amb molt de talent al país que pot assumir qualsevol posició.
El president, Pere Aragonès, ha continuat amb el projecte iniciat per vostè de retirada de les pintures d’exaltació espanyolista del Saló Sant Jordi de la Generalitat.
Vaig felicitar el president Aragonès pel fet que ho continués i ho pressupostés. A més, he pogut visitar les obres; crec que quedarà un Saló de Sant Jordi magnífic i ens adonarem de l’esplendor d’aquella arquitectura renaixentista de l’arquitecte Pere Blai. Em sembla un gran encert des del punt vista cultural, artístic, estètic i també polític.
El Born
Culpa de Colau
Advocat, editor i escriptor, Quim Torra (Blanes, 1962) també va ser el primer director del Born Centre Cultural, inaugurat el 2013. Onze anys més tard, l’ara rebatejat com a Born Centre de Cultura i Memòria ja no té director propi perquè l’octubre passat l’Ajuntament de Barcelona va decidir eliminar aquesta responsabilitat i que el centre passi a integrar-se en el Museu d’Història de Barcelona. Per Torra, la situació té una única responsable.
“És l’alcaldessa Colau, a qui no va interessar en absolut un equipament que sols entrar en un espai com aquell t’interpel·la.” “Ara tenim el Born, de nou, convertit en una ruïna gegantina”, lamenta Torra, que és pessimista sobre el seu futur. “Hi ha certs episodis de la història de Catalunya sobre els quals es vol passar de puntetes. I hi ha una certa prevenció per part d’una certa esquerra. És un immens error i em sap molt greu en què s’ha convertit.”
